poemesdemerdaperagentdemerd-blog - Tumblr blog

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Piranya

Tu eres tan especial per a mi, que mai t'ho vaig dir. Potser vaig ser egoista en pensar que només series per a mi, que no haurien altres llavis als quals besarías amb desesperació per oblidar a altres llavis. De vegades som tan ingenus quan estem enamorats, que no ens adonem de tot el que passa al nostre voltant, de les coses que estan passant, preferim obrir-li la porta a la tardor i deixar que el seu vent tiri els nostres sentiments a les escombraries, perquè han caducat. La vida, a poc a poc, va traient les arpes i ens va mostrant un sens fi de caigudes, entre elles es troba l'amor. I tu vas ser el meu gran caiguda a aquest precipici que és el de sentir coses boniques per algú, encara que per ser sincera mai he sentit papallones a l'estómac, jo sempre he sentit piranyes dins meu, menjant-me les parts mortes. Perquè si vas a estimar a algú, has de tornar a estimar des del principi, això implica deixar tota la resta enrere. Tot aquest temps m'ha estat inevitable no somriure en recordar el teu somriure, és contagiosa, ho sabies? A mi, se'm va oblidar dir-te que el color més encès que conec és el del teu somriure, sense importar com difícils estiguin els dies, amb només recordar-la il·lumina la meva vida.

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Per al nan

I, de sobte, un dia qualsevol, coneixes algú que, sense adonar-te i sense voler-ho, et fa somriure. I que, a més, arriba a comprendre't millor que qualsevol persona propera. Sents conèixer-lo de tota la vida, encara que mai no ho hagis vist, és com si fos un motiu que t'hagi perseguit al mateix temps en què vas estar fugint, tractant de trobar una raó per la qual valgués la pena lluitar. La trobes. Estava en un lloc sense esperança, en un lloc inhabitable. A poc a poc va fent un lloc en la teva vida. Finalment ho fa. Va abastar la major part del teu temps i dels teus pensaments. Va tirar arrels en llocs on ningú més havia estat, en aquesta part on et tocaves diàriament i senties un buit enorme. Ara aquest buit és ple de vida. I et preguntes: Com una persona que vaig conèixer per casualitat es va convertir en la persona que havia buscat tota la meva vida? I és aquí, just en aquest moment, quan comences a creure en la màgia.

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Tu sempre has sigut de volar en cambi jo sóc de intentar no ofegarme.

M. B. P

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Perquè tens la maldita costum d'anar-ten sense deixarme ni un adeu.

M. B. P

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Desfallecer en tu propia extravagancia (trabajo periodistico)

Don quijote de la mancha es una novela escrita por Miguel Cervantes de Saavedra. Publicada su primera parte en 1605 con el nombre de El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, es la obra más destacada y conocida de la literatura española. Es la primera obra desmitificadora de lo caballeresco y cortés por como Cervantes trata el tema con aire burlesco, lo ordinario en la época era que las acciones importasen más que los personajes, a diferencia de El quijote en el cual el personaje influye en los hechos. El quijote con su humorístico tono, ejercerá cambios en toda la literatura europea posterior al ser la primera novela moderna. En primer lugar El quijote aportó la fórmula del realismo, caracterizada por la parodia, burla de lo fantástico y la insistencia de los valores psicológicos. En segundo lugar, creó la novela polifónica, esto es, la novela que interpreta la realidad, no según un solo punto de vista, sino desde varios que se solapan al mismo tiempo, creando una visión de la misma tan rica y confusa que puede tenerse por ella misma. Cervantes creó una obra maestra la cual describe de manera objetiva el comportamiento de una persona con una enfermedad psiquiátrica muy concreta, la idea es atrevida, cuesta rendirse a ella, desde nuestra perspectiva de ciudadanos contemporáneos del siglo XXI resulta difícil admitir que el personaje literario más conocido de la historia de la literatura estuviera tan trastornado como afirman estudios psiquiátricos posteriores. Tras siglos de glorificar al hidalgo Alonso Quijano nos han llevado a pensar que Don Quijote es un héroe idealista, de alma libre y dotado de una imaginación extraordinaria, no como a un enfermo mental al que cualquier profesional del campo psiquiátrico podría diagnosticar, tratar e incluso curar hoy mismo. Es posible que Cervantes se inspirara en un personaje real que vivía en Argamasilla de Alba llamado Domingo Pacheco ya que él mismo había conocido a decenas de enfermos mentales en el manicomio de Sevilla, además, Cervantes debió ayudar en ocasiones a su padre, un cirujano barbero. Lo cierto y veraz de todo esto es que todos los psiquiatras experimentados han visto a enfermos mentales con características semejantes a las del hidalgo Alonso Quijano. Pero, ¿que es lo que realmente tiene este personaje ficticio? ¿Neurosis? ¿Esquizofrenia como todos los poco cultivados en el tema psiquiatrico podemos creer? ¿Ideas obsesivas en torno al tema de la necesidad de administrar justicia y ayudar a los pobres y a los desafortunados? La respuesta es simple, según estudios recientes realizados por expertos psiquiatras el trastorno bipolar es lo más afín a las características que Cervantes trazó con su pluma. Este mal el cual lo padece el 2% de la población española consiste en cambios muy notables en el estado de ánimo que hacen que una persona se sienta extremadamente dichosa y con el paso de los días sufra de depresión severa, es decir, esta enfermedad oscila entre dos polos opuestos (de allí su nombre “bipolar” que significa dos polos), la manía o el exagerado sentimiento de bienestar y una profunda depresión. El delirio de grandeza que sufre el manchego es creer que es el mejor caballero andante del mundo, esto, le conduce a una metamorfosis que transforma por completo su persona. Alonso Quijano se convierte en el caballero Don Quijote que sufre delirios que no sólo le transforman a él sino también a su círculo amistoso, el ventero se transforma en el amo de un castillo, los molinos en gigantes, la bacía del barbero en el yelmo más fino… Los rasgos depresivos se pueden observar cuando va a hacer la penitencia a Sierra Morena o durante la ensoñación que experimenta en la cueva de Montesinos. En el primer caso que he expuesto, canta y da volteretas, pero llora, reza compulsivamente y tiene mucho sentimiento de culpa por eso más tarde se somete a castigos físicos. En la cueva de Montesinos la situación no puede ser más macabra: hay muertos que desfilan y aparece un difunto desprovisto de corazón. Sin embargo, Don Quijote sufre un sorprendente cambio en su conducta cuando sale de allí. Le han dicho que él es el único capaz de deshacer el encantamiento que hay en la cueva, pero al abandonarla se olvida de todo y no se propone volver a ese lugar. ¿Qué ocurre? Pues que cuando sale fuera del mundo depresivo de la cueva de Montesinos se siente apático, descorazonado y confuso. En resumen, se encuentra mucho más cerca de la depresión que de la hipomanía. Esa alternancia es típica del trastorno bipolar. La psicosis presentada por Don Quijote es terrible, confunde personas como cuando vence al Caballero de los Espejos, que en realidad es el bachiller Sansón Carrasco. Además de la confusión entre molinos de viento y gigantes, el episodio más conocido de la obra, hay muchos pasajes que expresan con claridad la locura del Quijote, aunque, de entre todos ellos, tal vez sea el de las figuras del retablo de Maese Pedro el que resulte más revelador. Se trata de unos muñecos que un titiritero ambulante lleva de pueblo en pueblo y que representan la historia de Gaiferos y Melisendra. Don Quijote los toma por personajes reales, lo que le empuja a destrozar el teatrillo del pobre titiritero. Si en el episodio de los molinos o en el de los batanes la imaginación del hidalgo podría pasar por pura extravagancia, en el caso patético de las figurillas del retablo se produce ya una distorsión total de la realidad. Hoy este personaje no causaría tanto revuelo, en una sociedad en la cual el 20% de los jóvenes aspiran a ser famosos el hidalgo manchego no sería nada raro y en cuanto a su dolencia mental tampoco sería tabú en el siglo XXI en el cual ya tenemos normalizado este tipo de males, ya que los tratamientos han cambiado drásticamente y la mentalidad humana también. Como dice Luis Goytisolo “ en el mundo de la política o de las finanzas hay gente que se comporta de una forma muy rara y sin embargo nadie les tiene por locos” defiende él, quien sabe, para mi al principio se presenta a Don Quijote como a alguien el cual se le intenta curar de su locura, pero a medida que la lectura avanza empiezas a dudar de que este loco ya que actúa con una cordura admirable, más bien diría que se va volviendo extravagante hasta desfallecer en su propia extravagancia.

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Assaig sobre la industria farmacològica

Primer faré una breu explicació del que passa a la industria farmacològica i exposaré xifres reals de aquesta gran tragèdia de el que està succeint als laboratoris, on es torturen i assassinen animals en nom de la ciència. El que passa a la industria farmacològica és que s’utilitzen animals per testar nous medicaments per l’èsser humà a costa d’aquesta investigació es tortura a innocents, a innocents que no tenen res a veure amb això i que mai s’haurien imaginat acabar en mans d’una indústria que fa tant de mal als animals. És impossible saber quants animals són maltractats, torturats, mutilats i assassinats anualment. Resulta impossible perquè molts científics, sabedors de que les seves activitats son molt impopulars mantenen el secret de quants animals maltracten, rebutgen facilitar detalls sobre els animals que utilitzen. Però utilitzant xifres disponibles a la web podem saber que als Estats Units, els investigadors utilitzen entre disset y vint-i-dos  milions d’animals anualment, però la reste del món no es salva, a països europeus com a Gran Bretanya els científics utilitzen entre tres i quatre milions d’animals a l’any, ara per oferir-vos una xifra més descriptiva i mundial, la industria farmacològica utilitza al voltant de vint mil animals cada hora. Ara us presentaré un del esperiments fets al regne unit en nom de la ciència, els investigadors recolzats pel Consell d'Investigació Mèdica del Regne Unit van subministrar una droga a diverses fures que els provocava vòmits cada mig minut en intervals de cinc minuts. Tals investigadors van subministrar llavors una altra droga a les fures i van arribar a la conclusió que sota algunes circumstàncies les fures no s'alçaven per a vomitar, i que sota la influència de la segona droga els vòmits eren menys violents. Això es aberrant, ara us argumentaré uns dilemes morals comuns en la majoria de gent desinformada sobre aquest tema, el primer dilema es, si no es il·legal com pot estar tan malament? La veritat és que el que és legal no té per què ser necessàriament moral, de la mateixa manera que el moral no té per què ser legal. Fa unes poques generacions era legal el segregacionisme, era moral? No, no era gens moral. Lo moral no te a veure amb lo legal en molts cassos. El segon dilema moral es que cada any es "sacrifiquen" milers d'animals perquè estan malalts o abandonats. Sembla lògic utilitzar aquests animals en lloc de malgastar-los. El que els científics a favor d'aquest argument no adverteixen és que hi ha una diferència considerable entre acabar amb la vida d'un animal sense dolor i sotmetre-ho a una sèrie de procediments científics dolorosos, humiliants i degradants. Si aquest argument fos acceptable, també resultaria lògic utilitzar éssers humans moribunds, solitaris o "no desitjats" per a l'experimentació. Com podeu observar no es ni lògic ni moral experimentar amb animals em pogut veure que les xifres son desmesurades, conjuntament amb el atrossos experiments i arguments inmorals de la industria farmacològica.

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Amor

No busquis un amor tranquil, busca un amor capaç de moure't al món amb tan sols somriure, capaç de donar-li volta a l'infinit i portatel als teus peus. No busquis un amor d'estiu, busca un amor d'hivern, d'aquests de tardes, manta i pel·lícules. No busquis un amor de pel·lícula, busca un amor de llibre, d'aquests que espolsen sentiments, que et fan estremir amb la seva història i els seus esborranys entre pàgines, que et portin a capítol i capítol, fins al final. I volen una segona, o fins i tot una tercera part amb tu. No busquis un amor arquitecte, d'aquests que construeixen en tu; busca un amor suïcida, d'aquests que veuen en tu el pont més preciós per morir. No busquis un amor de nit, busca un amor que sàpiga quedar-se fins a la matinada. No busquis un amor que et tregui l'alè, busca un amor que et tregui la son, que et faci anar a dormir tard per parlar amb ell fins a la matinada. No busquis un amor a mitges, busca l'amor. No busquis un amor de paraules, busca un amor de silencis i mirades. No busquis un amor etern, busca un amor que et faci sentir l'eternitat en la teva pell i en instants. No busquis un amor calmat, busca un amor huracà, tornado i tempesta. Busca un amor bala, d'aquests que et travessen el cor i entren ràpidament a ell i es queden lentament.

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Hi ha

Sempre hi haurà gent que et farà cantar, ballar, plorar a la pista de ball, que et trepitjarà els peus mentre somrius i et balanceges per donar-li un petó de comiat, que et donarà una abraçada quan dius que fa fred, que et traurà els calfreds que produeix la por. Sempre hi haurà gent així, que t’aixecarà quan tu has decidit caure, que et farà veure el bonic d'estar trencat, t'ensenyarà a somiar amb ulls oberts i a creure amb els ulls tancats. Et protegirà quan estiguis d'esquena i buscarà la teva espasa perquè barallis. Hi ha gent que et ensenyarà a viure quan no hi sigui, que et donarà petons al front per demostrar-te quant et vol i com de disposada estaria de ficar les mans al foc perquè tu no et cremis. Perquè hi ha gent que preferirà fer-se cendres a veure't a tu cremar. Hi ha gent que serà el teu estiu, els teus dies assolellats, la brisa estiuenca que et farà recordar els teus amors fugaços. Hi ha gent que et farà sonar com la cançó més bella quan estiguis trencat, que et tocarà sense si més no posar les mans sobre tu, que et marcarà quan tots t'envien missatges. I et traurà un somriure encara que ja no hi sigui. Hi ha gent que anirà amb tu, que serà la fita més valuosa que assolir, que serà el cim a la qual vols escalar. Hi ha gent que serà el teu tempesta, el teu infern i la teva utopia.

[poemesdemerdaperagentdemerd-blog]

Sense completar

Tota la vida buscant l'arma homicida i em vinc a adonar que és la teva mirada, aquesta que fa poesia i vers i la que et veu a tu cremar i quan vol t'explica el teu conte preferit. I els monstres semblen cobrar vida des del paper. Si després de tant de temps segueixes calant la ferida, curant les nits de guerra amb mi mateix, segueixes sent la pista de les meves aterratges quan ja no tinc paisatge al qual admirar ni contemplar quan em sento perdut. Perquè et vaig regalar tots els meus records i em vaig quedar sense cap pista de com ser trobat. Perquè em vas perdre i em vas veure cremar quan, mentre es feia de dia, jo feia de nit. Perquè em vas perdre i em vas veure brillar sense tu. Però el que no saps és que com més m'allunyava, més m’apagava. Ara sóc un estel que ha perdut la seva llum i sempre la troba quan et veu somriure a la llunyania. Crec que mereixo una cosa que em destrossi per complet. Vine, sí, tu. Perquè hi ha persones com jo a les que ens avorreix la calma, així que prefereixen la tempesta abans que el turment d'escoltar-se a si mateixes quan ningú més parla, quan ningú balla i tot sembla una escena treta d'una pel·lícula de ciència ficció. Amb tu va començar el que amb mi va acabar, així que mireu-me bé als ulls quan et parlo baixet, quan vull passar desapercebut en un món que crema en flames i és que tu no em dius quan necessito escoltar la teva veu. I per això estic igual que ell: cremant. M'estic acostumant a ser la cançó que tots volen oblidar, a ser el vent que tot es porta, però que abans tot destrueix, perquè sóc tornado, sóc destrucció per a qui, com tu, decideix acostar-se una mica més. Per masoquisme o per curiositat. Li vas posar el meu nom als teus ulleres, però jo li vaig posar el teu nom a l'amor.