#Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor | Explore Tumblr Posts and Blogs

joaquimblog · 8 years

Text

Georg Zeppenfeld (Gurnemanz) i Elena Pankratova (Kundry) Foto Enrico Nawrath

Ryan McKinny (Amfortas) Foto: br-klassik.de

Klaus Florian Vogt (Parsifal) Foto: br-klassik.de

Parsifal, Bayreuther Festspiele 2016. Producció de Laufenberg. Foto Enrico Nawrath

Parsifal acte 2on Producció de Laufenberg Foto Enrico Nawrath

Calia tornar a la inauguració del Festival de Bayreuth 2016 per arrodonir l’apunt que us vaig deixar el 26 de juliol parlant de la nova producció de Parsifal deguda a Uwe Eric Laufenberg en la part escènica i Hartmut Haenchen en la musical.

La nova proposta no ha provocat grans escarafalls, ni tampoc adhesions i entusiasmes generalitzats, més aviat ha suposat un alleugeriment als temors inicials d’una provocació religiosa en un moment de pànic internacional, en veure que Laufenberg, com molts ja preveien, ha estat incapaç d’anar més enllà d’una proposta previsible i conservadora, embolcallada d’una contemporaneïtat gens desestabilizadora, de caire ecumènic que quasi qualificaria de “kumbaianesca” a aquestes alçades d’una certa ingenuïtat incomprensible d’un festival que pretén ser l’avantguarda, quelcom que serà motiu argumental de l’apunt dedicat a la Tetralogia.

No em cal fer rectificacions al que ja vaig dir en l’apunt inaugural de Bayreuth 2016, però si algú no el recorda o no el va llegir, us eixo l’enllaç:

BAYREUTH 2016: PARSIFAL (VOGT-PANKRATOVA-ZEPPENFELD-MCKINNY-GROCHOWSKI;HAENCHEN)

Richard Wagner PARSIFAL

Amfortas Ryan McKinny Titurel Karl-Heinz Lehner Gurnemanz Georg Zeppenfeld Parsifal Klaus Florian Vogt Klingsor Gerd Grochowski Kundry Elena Pankratova 1. Gralsritter Tansel Akzeybek 2. Gralsritter Timo Riihonen 1. Knappe Alexandra Steiner 2. Knappe Mareike Morr 3. Knappe Charles Kim 4. Knappe Stefan Heibach Klingsors Zaubermädchen Anna Siminska Klingsors Zaubermädchen Katharina Persicke Klingsors Zaubermädchen Mareike Morr Klingsors Zaubermädchen Alexandra Steiner Klingsors Zaubermädchen Bele Kumberger Klingsors Zaubermädchen Ingeborg Gillebo Altsolo Wiebke Lehmkuhl

Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor Chorleitung Eberhard Friedrich Musikalische Leitung Hartmut Haenchen

Regie Uwe Eric Laufenberg Bühne Gisbert Jäkel Kostüm Jessica Karge Licht Reinhard Traub Video Gérard Naziri Dramaturgie Richard Lorber

Bayreuth 25 de juliol de 2016

M’hagués agradat posar l’enllaç de Youtube que fa pocs dies ens permetia veure la totalitat de la representació, però com era previsible ja no està disponible, ara bé ja sabeu que aquí ho fem reviure com si hi haguéssim anat. Demà espero insistir amb l’impossible Tetralogia de Castorf, Janowski & Cia.

INSISTINT AMB EL PARSIFAL A BAYREUTH 2016 Calia tornar a la inauguració del Festival de Bayreuth 2016 per arrodonir l'apunt que us vaig deixar el 26 de juliol parlant de la nova producció de Parsifal deguda a

0 notes

joaquimblog · 9 years

Text

Christa Mayer (Brangäne) i Evelyn Herlitzius, (Isolde)

Iain Paterson (Kurwenal)

Georg Zeppenfeld (Köning Marke)

Stephen Gould (Tristan)

Evelyn Herlitzius (Isolde)

Una vegada vista la producció inaugural del Festival de Bayreuth amb el Tristan und Isolde dirigit per Christian Thielemann i Katherina Wagner que ja va ser motiu d’un apunt a IFL amb la corresponent banda sonora:

BAYREUTH 2015: TRISTAN UND ISOLDE

Després de veure la producció no he canviat massa d’opinió respecta a la vessant musical i vocal, però al final de l’apunt faig alguna petita esmena, ja que també estem parlant de dues funcions diferents (la primera i la tercera) i hi ha hagut alguna millora.

Ara us parlaré de la producció, ja que abans d’ahir es va retransmetre al cinemes de Alemanya i ahir per la televisió, en una demostració de que el Festival es vol promocionar i vol promocionar aquesta producció en la que Katharina si jugava molt i que sembla que ha sortit clarament vencedora, malgrat que si us he de ser franc aviat m’ha cansat.

En el primer acte Katharina Wagner situa als personatges en mig d’un laberint i entramat d’escales que no van enlloc i que aïlla, alhora que comunica, als personatges. És una idea interessant que té un impacte visual molt potent però que condiciona massa l’espai escènic, de tal manera que la immensa estructura s’ho menja tot i els quatre personatges queden massa sovint engolits per l’embolcall. L’entorn és fosc, però comparat amb el que ens espera és d’una lluminositat quasi encegadora.

El segon acte és una presó, un pati d’una presó més bé, permanentment vigilat des de les alçades pe la guàrdia del Rei Marke. Tristan i Isolda estan permanentment vigilats i tot plegat deixa de tenir el sentit inicial, ja que tots se saben vigilats i per tant les meravelloses advertències de Brangäne perden tot el sentit. La idea no deixa de ser inquietant però crec que Katharina Wagner ha tingut por en desenvolupar una dramatúrgia més trencadora, segurament per por a l’escàndol d’un fracàs com aquells Meistersinger de infausta memòria, i s’ha estimat més ser prudent, jo crec que massa, perquè si només buscava l’aprovació generalitzada de la platea és que la noia ja se’ns ha fet gran i ves per on sense acabar de dir-nos res de nou.

La gran “troballa” de la producció és re-inventar-se el Rei Marke i desvirtuar-lo totalment de l’original, traint-lo de tal manera, que entre el que diu en el seu meravellós monòleg, excel·lentment cantat per Georg Zeppenfeld, per a mi una altra vegada el millor del cast, i el que ha de fer en escena, hi ha un abisme inadmissible. Deshumanitzar-lo i convertir-lo en un mafiós violent que s’acaba enduent a la noia, és quelcom veritablement decebedor, esperava molt més de Katharina, encara que hagués sigut terrible, però això no, i això és l’única gran novetat d’un muntatge per altre part clàssic.

El tercer acte en mig de la negror més absoluta, és tota una al·lucinació de Tristan amb imatges oníriques interessants i inquietants, amb una munió de Isoldes apareixent i desapareixent d’escena, en estat de descomposició i amb vessaments cerebrals de sagnant impacte. Tot desapareix quan arriba Isolde, tard com sempre, i només troba la vetlla del seu cavaller envoltat dels seus fidels, en una imatge desconcertant per la regressió estètica davant de la proposta dels dos primers actes, amb espassa i lliris en el talam mortuori. En l’acte de més solitud i desesperació, Katharina Wagner envolta la vetlla enmig de la negror, d’uns color ocres molt càlids per distanciar-ho de les al·lucinacions molt més fredes i distants. La solució pot semblar estpetica però em sembla una mica pueril.

Després de l’escabetxada, que en aquesta producció és més intensa que la del llibret original del besavi, Katharina ens reserva el cop d’efecte final, perquè en realitat tret de la malifeta comesa amb el Rei Marke, la resta la podríem titllar com d’una producció tradicional i a estones naïf (estels lluminosos del segon acte). No us ho explicaré en detall, però Isolde trigarà anys a morir (suposo), per tant ja us avanço que no morirà per amor, i tot fa preveure que serà una reina desgraciada al costat del mafiós del seu marit.. Tela!, perquè allò que ens havien explicat tota la vida de la mort per amor salta fet miques.

Richard Wagner TRISTAN UND ISOLDE

Tristan Stephen Gould Marke Georg Zeppenfeld Isolde Evelyn Herlitzius Kurwenal Iain Paterson Melot Raimund Nolte Brangäne Christa Mayer Ein Hirt Tansel Akzeybek Ein Steuermann Kay Stiefermann Junger Seemann Tansel Akzeybek

Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor

Musikalische Leitung Christian Thielemann Chorleitung Eberhard Friedrich

Regie Katharina Wagner Bühne Frank Philipp Schlößmann Matthias Lippert Kostüm Thomas Kaiser Dramaturgie Daniel Weber Licht Reinhard Traub

Bayreuth 7 d’agost de 2015

Vocalment no hi ha gaires novetats. Gould està millor que el primer dia i resisteix bé fins al final. Té moments insofribles i d’emissió desagradable i d’altres que denota una veu veritablement de heldentenor, amb resistència i tremps, ara bé, ens o m’agradaria tant que cantés millor…

Herlitzius arriba a questa Isolde de retruc, ja ho sabeu, no era l’escollida i va salvar a Thielemann de l’enfrontament amb Kampe, assumint ella un rol que no li va de cap de les maneres. S’esforça molt i això és d’agrair, però a part de les dificultats vocals evidents en la zona greu i els “petits arranjaments” que fa per salvar les notes agudes, el que per a mi l’exclou del rol, és la poca adequació del seu estil de cant i l’emissió sempre crispada d’una veu ingrata. Tot plegat fa que es trobi a faltar tot allò que significa Isolde i que ella no pot donar, ja que no té una veu dúctil, ni arrodonida, ni càlida. Tampoc l’emissió sempre oberta l’ajuda i el canvi de color per intentar fer-se sentir allà on la veu resulta més inaudible, enlletgeix el cant en un rol on tot això és pecat mortal, En aquest sentit Katharina l’ajuda perquè al no morir d’amor no es nota tant a faltar que el seu liebestod sigui senzillament insensible.

Christa Mayer tendeix també a la crispació però allà on se l’espera més, advertiments del segon acte, és on està millor, fent coses delicioses.

Insisteixo, si Iain Paterson ha de ser el Wotan de l’any vinent, tindrem algun problema, ja que la part més greu de la gran veu del déu la trobarem a faltar, ara bé és més expressiu que el que hem tingut fins ara.

Thielemann malgrat tot el que s’ha dit al respecte de la seva direcció, és de lluny el valor més preuat d’aquesta nova producció, i ja està bé que el director musical sigui un dels valors més importants, però com ja he dit arran de la Tetralogia, calen veus, les millors veus, i sobretot una Isolde que trasbalsi i no crispi.

Sempre podeu prémer AQUÍ en el cas que us interessi aprofundir en tot el que us he dit.

BAYREUTH : TRISTAN UND ISOLDE (2) o la producció de Katharina Wagner Una vegada vista la producció inaugural del Festival de Bayreuth amb el Tristan und Isolde dirigit per…

#Bayreuther Festpiele 2015 #Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor #Christa Mayer #Christian Thielemann #Evelyn Herlitzius #Georg Zeppenfeld #Iain Paterson #Kay Stiefermann #Raimund Nolte #Richard Wagner #Stephen Gould #Tansel Akzeybek #Tristan und Isode

0 notes

joaquimblog · 10 years

Text

EL VÍDEO DE TANNHÄUSER A BAYREUTH 2014 (Kober-Baumgarten)

Encara no ho havíem vist tot en aquest estiu letal en tants aspectes, també l’operístic, i avui us proposo una d’aquelles produccions fetes només per enutjar i crispar a tots els que creiem que l’òpera és quelcom més que el vehicle idoni per alimentar l’ego del regisseurs o la teràpia idònia per alleugerir els seus traumes més recòndits.

No sé el que pretén Sebastian Baumgarten,jo no he estat…

View On WordPress

#Axel Kober #Bayreuth 2014 #Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor #Camilla Nylund #Katja Stuber #Kwangchul Youn #Lothar Odinius #Markus Eiche #Michelle Breedt #Rainer Zaun #Richard Wagner #Sebastian Baumgarten #Stefan Heibach #Tannhäuser #Thoma #Thomas Jesatko #Torsten Kerl

0 notes

joaquimblog · 10 years

Text

Ja hi hauria d’estar acostumat, fa molts anys que els desenganys bayreuthians és succeeixen en un espiral descendent que sembla que no tingui fi. però potser l’edició del 2014 la recordarem per la mediocritat d’unes veus ínfimes que no poden sostenir amb la mínima dignitat rols que els superen per vocalitat, capacitats i tècnica.

Amb la representació de Götterdämmerung no tan sols finalitza el Ring, sinó la retransmissió de 7 títols que teniu a disposició en el blog i que més enllà de la meva obsessió destructiva cap a un model de Festival insostenible, us pot il·lustrar perfectament els diversos motius del meu desencís i fins i tot la ràbia que sento en patir uns cantants tan mediocres i ínfims, i a més a més escoltar com les protestes i les ires del públic només van destinades a l’escena, quelcom que ho comprendria si no fos per la més absoluta de les desolacions en escoltar com al final de la representació, com també al final de cada acte d’aquest Götterdämmerung els cantants van ser bravejats.

De les quatre òperes que conformen el Ring crec que a Petrenko la que li ha costat més ha estat aquesta darrera, potser perquè el cast massa sovint feia aigües o perquè l’orquestra no va estar tan concentrada com en les dues jornades primeres, però ha passat una mica com l’any passat, i al final tot i que en conjunt m’ha agradat molt, hi han hagut errades, que tampoc és el que més amb molesta, ja que són accidents com tantes vegades hem comentat, però en canvi moments tan emblemàtics com el viatge per el Rhin que inicia el primer acte, que em va semblar massa precipitat , com la mateixa música conclusiva de la transició més espectacular que veritablement alliberadora, mancada del pathos que acaba obrint una escletxa d’esperança. En canvi en altres moments, com l’escena de Waltraute i Brünnhilde o tot el tens final del segon acte, amb el tercet de la venjança. l’acompanyament de Petrenko em va semblar sensacional, aprofitant l’exuberant esplendor d’un instrument tan fascinant com l’orquestra de Bayreuth.

Diuen que Petrenko ja ha anunciat que l’any vinent deixa Bayreuth, potser tip de Castorf, però en a mi em sembla que tip dels cantants que embruten la seva excel·lent feina, i és l’equip vocal d’aquest Ring passarà a la història com un dels més insuficients que han trepitjat mai el turó verd.

Comencem?

De fet podríeu retrocedir als apunts de l’any passat i no hi hauria gaire variació, potser la senyora Foster, m’ha agradat més en aquest final, quan ha intentat implicar-se i sobrepassar la col·locació més o menys encertada de les notes, oferint una interpretació si més no aproximada del que a tots ens agradaria que fos Brünnhilde. No va fer cap esgarrada, si bé hauria de treballar l’afinació i potser degut a la seva joventut, encara necessitareforçar el seu registre greu, en cap cas estem davant d’una Varnay jove que va substituir a la Traubel cantant una imperial Brünnhilde al MET una setmana després d’haver cantat una radiant Sieglinde. Foster ara per ara no sembla una cantant per Bayreuth, potser per la Freia o la Gutrune.

Res a afegir de Lance Ryan, ahir va signar una d’aquelles prestacions indignes que el caracteritzen i que semblen esperonar als teatres a contractar-lo, de no ser així no ho puc arribar a entendre. Em costa trobar altres exemples de indignitat vocal, tècnica i ahir també expressiva amb un tercer acte que va arribar al ridícul espantós en un intent de seguir les pràctiques de l’escolania Vogt, sense el control vocal d’aquest. Absolutament ridícul i lamentable. Ja he posat un ciri a Erda per tal de que ens privi del seu Siegfried la temporada vinent al Liceu.

Attila Jun va baladrar el Hagen, un dels rols més imponents que en la seva “caracterització” sembla limitar-se a llançar crits terrorífics i fixades feridores en els moments més dramàtics.

Discretíssim el Gunter de Alejandro Marco-Buhrmester i molt millor, de fet és el rol masculí que em va agradar més, i un dels únics encerts d’aquest Ring, l’Alberich de Oleg Bryjak (també al Liceu en el segon repartiment).

Discreta Gutrune la de Allison Oakes i molt millor la Waltraute de Claudia Mahnke, fins ara Fricka, i ahir repartint-se entre valquíria temorosa i segona Norna, una de les millors prestacions femenines, tot i que molt superada per la veritable reina d’aquest Ring, Anja Kampe.

Les altres dues Nornes, eren Okka von der Damerau i Christiane Kohl (amb veus més properes a les filles del Rhin que no pas a les filles tel·lúriques d’Erda). Mentre que les filles del Rhin, bastant cridaneres com en el pròleg, eren l’Elsa d’ahir (molt pluriempleats els cantants seguint una política d’estalvi per poder pagar el malbaratament de Castorf), Mirella Hagen, Julia Rutigliano i Okka von der Damerau, ara més adient que no opas com a primera Norna.

Us deixo amb l’escena entre Waltraute i Brünnhilde de l’acte primer, un dels moments que més m’agrada de l’última jornada i més notables, dintre la discreció generalitzada.

https://ximo.files.wordpress.com/2014/08/waltraute-brc3bcnnhilde.mp3

Richard Wagner GÖTTERDÄMMERUNG

Musikalische Leitung Kirill Petrenko Regie Frank Castorf Bühnenbild Aleksandar Denić Kostüme Adriana Braga Peretzki Licht Rainer Casper Video Andreas Deinert / Jens Crull Chorleitung Eberhard Friedrich

Siegfried Lance Ryan Gunther Alejandro Marco-Buhrmester Alberich Oleg Bryjak Hagen Attila Jun Brünnhilde Catherine Foster Gutrune Allison Oakes Waltraute Claudia Mahnke 1. Norn Okka von der Damerau 2. Norn Claudia Mahnke 3. Norn Christiane Kohl Woglinde Mirella Hagen Wellgunde Julia Rutigliano Floßhilde Okka von der Damerau

Bayreuth 1 d’agost de 2014

ENLLAÇ àudio (mp3)

https://mega.co.nz/#F!zdNmwJAK!ew7uFPcGPHiLX2zvKDCS0A

A partir de demà diversificarem una mica, tot i que no deixarem l’òpera germànica ja que marxarem cap al Festival de Verbier per recuperar el vídeo d’un Fidelio dirigit per Minkovski i amb la entusiasmant Ingela Brimberg com a Leonore.

BAYREUTH 2014: GÖTTERDÄMMERUNG Ja hi hauria d'estar acostumat, fa molts anys que els desenganys bayreuthians és succeeixen en un espiral descendent que sembla que no tingui fi.

#Alejandro Marco-Buhrmester #Allison Oakes #Attila Jun #Bayreuth 2014 #Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor #Catherine Foster #Christiane Kohl #Claudia Mahnke #Götterdämmerung #Julia Rutigliano #Kirill Petrenko #Lance Ryan #Mirella Hagen #Okka von der Damerau #OLeg Bryjak #Richard Wagner

0 notes

joaquimblog · 10 years

Text

Ahir i dins del Bayreuther Festspiele, varem tenir la cita amb Lohengrin, una cita que seguint el nivell de les altres òperes escoltades enguany decep en la vessant vocal, tot i que després del Siegfried de dimecres, ahir si més no podíem apreciar cantants que ho fan bé, quelcom que no hauria de ser mai una raresa.

Fa dos anys vam poder veure la producció per televisió i ara no la comentarem, tot i que és una d’aquelles coses incomprensibles que em regiren el cervell.

El director musical continua sent el mateix que va estrenar la producció, Andris Nelsons, que potser m’ho ha semblant en a mi i per tant hauré de fer un repàs de les edicions dels festivals anteriors per contrastar-ho, però aquest any m’ha semblat més lent i fins i tot en el segon acte excessivament morós, tant que m’ha fet caure el interès i el ritme narratius, tot i que ha fet que altres passatges, sobretot els concertants, brillessin amb precisió gràcies a una orquestra i cor que cada dia es superen a si mateixos. És un gran director que potser ahir no va tenir el nivell del darrer any.

Escoltar el Cor del Festival és un dels plaers grans d’aquestes transmissions. mai sonen desequilibrats, mai una corda té preponderància sobre les altres (repeteixo el que vaig dir en un altre apunt, els enginyers de so de la ràdio bavaresa haurien de venir a fer màsters a les nostres emissores), mai hi han dubtes ni imprecisions, mai les veus sones gastades, ni cansades, l’emissió sempre és lliure i plena, ja sigui amb les intensitats més extremes com en els pianíssims. Quina ductilitat!, quina bellesa de so i quanta expressivitat. Lohengrin està farcit de moments, de grans moments corals i no cal dir que són els que més gaudi m’han produït, juntament amb els preludis orquestrals i la sonoritat global extreta per Nelsons, el que m’han fet quedar-me a escoltar tota la transmissió.

Vocalment i després d’escoltar a Lance Ryan & Cia en el Siegfried d’abans d’ahir, tot semblava molt millor, de fet ho va ser, malgrat que el cast presentava els alarmants signes d’una política vocal absolutament equivocada per part de les germanastres Wagner (ambdues ja que encara que Eva Wagner-Pasquier hagi plegat, aquest festival encara és amb responsabilitats plenes i compartides)

Klaus Florian Vogt canta com els àngels (que tots sabem que no tenen sexe), bé com els àngels no ho sé, però com els bons escolanets sí. Per tant tenir un cantant que modula, que expressa, que fa totes les notes, que és musical i sensible, i que crea una versió del rol és tot un privilegi, però el gravíssim o no, ja que hi ha multitud de persones que els hi agrada, és que la veu és infantil, blanca, amb sons tirant a fixes i sense gaire cos, que no vol dir volum, ja que el senyor Vogt té una projecció i volum vocal espectacular (potser per això agrada tant). Però és que ahir es va superar a si mateix, i en molts moments del tercer acte, quan apianava, tant en el duo amb Elsa, i abans i durant el comiat (el meu leitmotiv) la veu prenia sonoritats femenines. Molt fort! No uc dir que canti malament, seria una heretgia, l’únic que puc dir és que està allunyat de la meva estètica canora per interpretar segons quins rols o millor seria dir quasi tots els que vagin associats a heroi romàntic. No sé a quin repertori situar-lo, potser com Evangelista de les passions bachianes, però no en el repertori wagnerià del que acabarà assumint tots els rols de heldentenor, no en aquest en el que menys. Clamorós èxit al final que queda aigualit davant de l’allau de bravos que també va rebre abans d’ahir l’amic Ryan & Cia.

Gran decepció la substitució d’Anette Dasch, que ja no m’agradava i que tenia l’esperança que seria substituïda per una revelació o una consagració, per Edit Haller, una cantant que hem sentit normalment com a Gutrune, Helmwige i Freia en edicions anteriors del Ring al mateix Festival de Bayreuth, però també en altres teatres alemanys. És de la quinta d’Anne Gabler, però mentre que aquesta ha despuntat amb més o menys encert, Haller de moment no ho ha fet i no ho crec que ho arribi a fer. La veu sembla insignificant i amb massa tendència al crit. Jo durant la transmissió la vaig qualificar de barrufeta. Semblava esporuguida i desbordada per el gran compromís d’una Elsa a Bayreuth. Si repesem les cantants que l’han interpretat al llarg de la història en el festival no m’estranya gens que s’hagi acovardit fins a la insignificança, i quan la tensió dramàtica demanava més cos, volum i dramatisme la veu sense cap mena de dubte insuficientment preparada de cara el repte i el rol, cridava. Ja no és que siguin veus insuficients, és que són veus poc preparades. Discretíssima Elsa que no passarà a la història.

Coneixíem ja l’Ortrud vigorosa de Petra Lang, una mezzo esdevinguda soprano dramàtica (fa també Brünnhilde) que ahir sense tenir un dia dolent, no va estar a l’alçada de edicions anteriors. és clar que vaig trobar que en l’esclat de les imprecacions no va estar ben acompanyada per Nelsons, eñ cas és que no em va produir cap calfred. De tots els cantants d’aquest cast, és la que m’interessa més, la que construeix tot un personatge, amb multitud de facetes interpretatives. És molt interessant només escoltar-la malgrat que ahir li va mancar traspassar la lleugera barrera que et situa en la genialitat, tot i que estic segur que vista guanya molt, ja que és una bona actriu i el rol d’Ortrud és molt sucós.

El seu malèfic partenaire va ser Thomas J. Mayer, com en els darrers anys, i com ho va ser també al Liceu en la històrica segona visita del Festival. No em va agradar aleshores i tampoc ahir, tot i que per la ràdio arriba mentre que al Liceu no projectava prou. és vulgar en un rol que tenim uns referents majúsculs.

Wilhelm Schwinghammer també va ser el rei a Barcelona, però és que ara i malgrat la seva joventut, la veu ja li oscil·la de manera alarmant. Insisteixo que això només deu ser degut a una manca de preparació i tècnica vocal, ja que no pot ser que abans de fer 40 anys una veu que hauria d’estar en plenitud ja estigui en suposada decadència. per la ràdio és feia bastant insuportable escoltar-lo.

L’herald de Samuel Youn és més que correcta i mentre que com a Holandès és insuficient,aquí llueix. En definitiva l’error és fer que canti el que no pot cantar.

Us deixo per escoltar tot el climàtic comiat de Lohengrin fins la conclusió de l’òpera, tan notablement cantat, com per a mi poc apropiat.

https://ximo.files.wordpress.com/2014/08/final.mp3

Richard Wagner LOHENGRIN

Musikalische Leitung Andris Nelsons Regie Hans Neuenfels Bühnenbild Reinhard von der Thannen Kostüme Reinhard von der Thannen Licht Franck Evin Video Björn Verloh Dramaturgie und Regie-Mitarbeit Henry Arnold Chorleitung Eberhard Friedrich

Heinrich der Vogler Wilhelm Schwinghammer Lohengrin Klaus Florian Vogt Elsa von Brabant Edith Haller Friedrich von Telramund Thomas J. Mayer Ortrud Petra Lang Der Heerrufer des Königs Samuel Youn 1. Edler Stefan Heibach 2. Edler Willem Van der Heyden 3. Edler Rainer Zaun 4. Edler Christian Tschelebiew

ENLLAÇ àudio (mp3)

https://mega.co.nz/#F!yF0wnJKY!Hu5PHuktgi623Y03oxYBBw

Demà acomiadarem Bayreuth 2014 amb Götterdämmerung que a part de ser el títol de la darrera jornada i si no li posen remei sembla tota una premonició, però abans publicaré el resultat de la tria dels Träume, ja que avui em semblava excessiu publicar l’apunt del concurs, el de Lohengrin i el de la tria.

Bon cap de setmana! i millor més d’agost, que com ja és habitual en els darrers anys, no alterarà l’activitat de IFL:

BAYREUTH 2014: LOHENGRIN Ahir i dins del Bayreuther Festspiele, varem tenir la cita amb Lohengrin, una cita que seguint el nivell de les altres òperes escoltades enguany decep en la vessant vocal, tot i que després del…

#Andris Nelsons #Bayreuth 2014 #Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor #Christian Tschelebiew #EDith Haller #Klaus Florian Vogt #Lohengrin #Petra Lang #Rainer Zaun #Richard Wagner #Samuel Youn #Stefan Heibach #Thomas J. Mayer #Wilhelm Schwinghammer #Willem Van der Heyden

0 notes

joaquimblog · 10 years

Text

El moment convuls que està passant Bayreuth, amb tot el que vaig comentar ahir i amb la renuncia d’Eva Wagner Pasquier a co dirigir el Festival amb la seva germana Katharina, que ara queda com a única directora, sembla haver esperonat a Christian Thielemann signant una de les direccions més electritzants, dramàtiques i plenes de tensió que jo recordo en aquesta òpera. El director berlinès sap perfectament que en ell recau bona part del prestigi del gran Bayreuth, del Bayreuth històric que garanteix una excepcionalitat difícil de trobar en altres escenaris del món, i per tant la suma d’orquestra i cor del Festival, amb un excepcional director com ell, té com a resultat una representació carregada d’emoció i d’un esclat eufòric de veritat al final de la representació, protestes a Jan Philipp Gloger i el seu equip, a banda.

Thielemann aposta fort i fa allò que tant m’agrada, una versió personal, creativa, arriscada, que quasi et deixa sense alè, dramàtica i teatral. Hi ha molta passió en aquesta direcció i una tensió que mai decau i que es desborda en un tercer acte que posa als cantants al límit.

L’equip vocal d’aquesta representació no està a l’alçada del geni directorial, però el segueix amb devoció i convenciment i la veritat és que tots se’n surten prou bé, i aguanten ferms la tensió.

Que Samuel Youn treies de l’atzucac al Festival després de l’afer Nikitin l’ha premiat amb una fidelitat per a mi immerescuda. Youn és un cantant molt regular, una mica monòton d’expressió i com varem poder apreciar al Liceu, de volum no gaire generós. No defalleix i aguanta fins al final, però ni m’emociona, ni em trasbalsa ni m’inquieta, tres aspectes que un bon Holandès hauria de produir sempre. la veu és molt lírica i és més baríton que baix, quelcom que no és tan handicap com ho és la manca d’una expressió més intensa, ja que a vegades la poca presència vocal, la manca d’una autoritat rotunda el fa ser massa anònim.

Ricarda Merbeth creix intensament a partir d’una balada dubtosa i va superar una inquietant sensació de fatiga per esdevenir una autèntica Senta entregada i llançada a la redempció d’un holandès molt menys passional que ella. La veu és més lírica del que en a mi m’agrada per aquest rol i no hi ha dubte que la prestació d’enguany m’ha semblat més intensa i sòlida, i veritablement colpidora.

Tomislav Mužek, el cantant croata que interpreta Erik és un tenor líric notable, que potser s’ha vist desbordat per l’ímpetu de Thielemann, tot i així ha mantingut bé la desesperació d’un personatge aclaparat per uns esdeveniments que el sobrepassen, i en això ha complert amb bona línia i estil.

L’altre coreà del repartiment el omnipresent Kwangchul Youn, va cantar Daland substituint a Franz-Josef Selig que ho va interpretar l’any passat (algú li hauria de dir a Pérez de Arteaga que tant abans de ahir com ahir, els repartiments no eren idèntics als de l’edició del 2013)- Kwangchul Youn és un cantant magnífic, però Selig té una rotunditat vocal que li escau molt millor a Daland, casi us diria que ell seria més bon Holländer que Samuel Youn.

Correctíssima en el difós personatge de Mary, Christa Mayer i més que correctíssim Benjamin Bruns com a mariner.

Què dir del Cor del Festival i de la fabulosa orquestra! són sempre un somni fer realitat, però com us deia ahir i com succeeix sempre, hi ha d’haver un director immens al seu davant per tal de que treguin una excepcionalitat que ens situa en aquells anys del Neue Bayreuth.

De la producció no en parlo, ja ho vaig fer l’any passat en ocasió de la transmissió i el vídeo que us vaig deixar. és per ami una nulitat absurda que ho fonamenta tot en la lletjor.

M’agradaria molt que Thielemann fos qui liderés aquesta transformació d’un festival que durant masses anys s’ha conformat amb una subsistència daurada, oblidant aquella essència que va deixar durant una dècada (els 50′s del segle XX) el llistó wagnerià en el mateix Walhalla. Ara bé, no sé si Katharina Wagner és qui ha de liderar la part directiva, tampoc sé si aquesta herència familiar ha de ser perpetua, ja que el cognom Wagner no sé si és suficient per reformar una gestió que sense l’ajut governamental seria impossible.

Finalment m’ha sorprés que Pérez de Arteaga a la transmissió de Radio Clásica hagi fet un atac “subtil” contra el director berlinès, dient que era bo però com altres, i ha anomenat a Nelsssons, que sent un bon director, com Petrenko, no sé si està a la mateixa alçada que Thielemann. Què hi ha al darrera d’aquesta crítica contra ell, m’ha semblat rar, finsi tot exòtic, i com que ja no crec en les casualitats i tot té un motiu, caldrà està atent a la resta de les transmissions a veure si ens deixa anar perles com les que ens va deixar ahir al finalitzar la transmissió. Llàstima que no ho gravés

Us deixo amb els darrers minuts del tercer acte

https://ximo.files.wordpress.com/2014/07/vts_01_2.mp3

Richard Wagner DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Conductor Christian Thielemann Director Jan Philipp Gloger Stage design Christof Hetzer Costumes Karin Jud Lighting Urs Schönebaum Video Martin Eidenberger Dramaturgy Sophie Becker Choral Conducting Eberhard Friedrich

Daland Kwangchul Youn Senta Ricarda Merbeth Erik Tomislav Mužek Mary Christa Mayer Der Steuermann Benjamin Bruns Der Holländer Samuel Youn

Bayreuth, dissabte 26 de juliol de 2014

ENLLAÇ mp3 (un únic enllaç)

https://mega.co.nz/#F!iBFnXASB!SFwkdcfhUzUCxhWYQedbSw

Avui comença la Tetralogia, faltaran 5 dies per conèixer el concurs del mes d’agost, els mateixos que teniu per triar els Träume que us vaig proposar.

Bon diumenge!

BAYREUTH 2014: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER El moment convuls que està passant Bayreuth, amb tot el que vaig comentar ahir i amb la renuncia d'

#Bayreuth 2014 #Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor #Benjamin Bruns #Christa Mayer #Christian Thielemann #Der Fliegende Holländer #Kwangchul Youn #Ricarda Merbeth #Richard Wagner #Samuel Youn #Tomislav Muzek

0 notes

joaquimblog · 10 years

Text

Tot i que la perfecció no existeix hom vol creure que errades tècniques com l’ocorreguda ahir en la inauguració del Festival de Bayreuth 2014 són impròpies d’un país com Alemanya i d’un festival com aquest, on hi ha coses que suposem o suposàvem que mai podrien succeir.

Parlo de la interrupció més famosa possiblement de la història recent del festival, quan tot just feia una mica més de 20 minuts que s’havia iniciat el primer acte i que va trigar aproximadament una hora a solucionar un problema tècnic de l’escenari. Insòlit en qualsevol cas, però més en una producció que és el quart any que es representa tot i que aquest any Sebastian Baumgarten havia promès algunes “millores” a la producció que en els darrers anys ha suscitat de manera més unànime crítiques molt adverses.

Un fet com aquest deu desestabilitzar per força a tota la companyia, que un cop re iniciat el primer acte sencer, sense la repetició de l’obertura, va denotar una certa manca d’estabilitat en alguns cantants, especialment el protagonista, el tenor Torsten Kerl al que semblava que li costava mantenir l’afinació d’algunes notes.

Pot ser un accident desafortunat en un any que el festival denota signes més que evidents de defallença, però ja és prou simptomàtic que en aquesta edició del 2014 hagin confluït altres fets tan insòlits com l’accident que suposo que passarà per anecdòtic, si és que no hi ha hagut un boicot motivat per tensions i declaracions prèvies a l’estrena. El cas és que ningú recorda una edició on s’han pogut comprar entrades sense problemes a la web del festival i on sembla ser que a dia d’avui encra es puguin trobar entrades de manera “oficial” sense tenir que recórrer a la revenda o les devolucions de darrera hora.

Ha caigut el mite i Bayreuth ja no suscita la veneració revestida d’aura mítica d’anys enrere i els wagnerians han deixat de interessar-se i fins i tot diria que respectar aquest laboratori de produccions cada vegada menys reeixides que ha esdevingut al festival, ja que pel que fa als repartiments, qualsevol teatre pot superar el cast, per altre part correcte sense més (parlo del Tannhäuser inaugural) , que ens ofereix un any més Bayreuth, en realitat no hi ha res notable a esmentar, tret de l’incident.

Si a Bayreuth ens limitem amb els fabulosos cors i l’orquestra com a fet realment diferencial, és bastant probable que aquesta deserció del públic fidel continuí. Més enllà de les produccions d’aquest any, totes ells discutibles, què ens queda que realment marqui la diferència? Potser per un públic meridional poc acostumat a la sublim qualitat del Cor i l’orquestra a les seves contrades, aquest sigui l’únic motiu, a part de la cada vegada menys venerada i devota visita al “lloc sagrat” . Per a un públic centreeuropeu avesat a qualitats quasi parangonables a les bayreuthianes no ho tinc tan clar que la visita al turó verd tingui veritable interès, ja que possiblement a Munich, Berlín, Viena o Londres i potser Paris, sense comptar amb New York que ens queda fora del mapa, aquesta qualitat estarà garantida encara que difícilment igualada, mentre que els repartiments de ben segur seran superiors, fins i tot en aquest aspecte el Liceu de l’època Matabosch era millor.

Tret de Christian Thielemann que marca la diferència, els directors d’aquesta edició, començant per Axel Kober, que ja es va fer càrrec d’aquesta producció de Tannhäuser l’any passat, tampoc justifiquen una visita al Festival i per tant, tot i que no recordo cap director musical que hagi fet sonar malament aquesta meravellosa orquestra, si no tenim en el fossat místic el bo i millor, és complicat justificar les carències que Bayreuth ens ofereix , tant a nivell musical com vocal, ja que sembla que en l’únic que realment es vol apostar i de manera molt experimental, és en unes produccions que semblen més destinades a aixecar polseguera que no pas a romandre com a referents durant molts anys. En aquest sentit només Herheim amb el seu polièdric Parsifal sembla el darrer que ha suscitat l’entusiasme quasi generalitzat.

Potser l’interès i segur que la polèmica, tornaran l’any vinent amb la nova producció de Tristan und Isolde, amb Thielemann i Katharina Wagner dirigint i una parella massa descompensada, amb l’anhelada Westbroek com a Isolde i el desesperant Gould com a Tristan, però de moment, i tant de bo m’equivoqui, no albiro res realment interessant i prou notori que justifiqui tornar a repetir les produccions d’aquest Tannhäuser (que també veurem i patirem en la retransmissió cinematogràfica d’aquesta edició), el Fliegende Holländer d’aquesta tarda amb l’únic i real interès de la direcció de Thielemann com quelcom veritablement notori, i el Lohengrin rosegador amb Nelssons i Neuenfels. Ens queda saber si el Ring amb Petrenko i l’experiment Castorf es consolidarà en la segona edició o suscitarà tantes discrepàncies com en l’edició de l’estrena, però repassant els repartiments hi ha ben poca cosa que mereixi una especial atenció i una ànsia especial que és el que tots voldríem que esdevingués el Bayreuther Festspiele de cada any. Els aficionats ja li posem ganes cada any, ja, però la dura realitat és tossuda i per molt Bayreuth que li volem etiquetar, això que varem escoltar ahir no passa de mitjania, sent ben generós.

Us deixo amb l’àudio de la representació d’ahir d’aquest Tannhäuser que esdevindrà més històric per el tall en l’inici del primer acte que no pas per el resultat final.

Axel Kober va crear bons moments de tensió, sobretot al tercer acte, però em va semblar escoltant-lo en diferit que hi havia nervis i manca de precisió en molts moments i que com ja he dit prèviament, a Bayreuth tot sona bé, si bé amb aquest material a disposició sembla un pecat no fer de cada representació quelcom memorable.

Kerl se’n va sortir molt dignament (molts diran que és un èxit sortir indemne d’un Tannhäuser), Eiche convenç sense acabar de commoure, Youn va esdevenir un rutinari de luxe, Nylund oscil·lava massa en tots els sentits possibles del terme i Breedt em va semblar tan sòlida com pètria. La resta de nivell i el Cor estratosfèric. Tot plegat suficient?, no a Bayreuth no.

Richard Wagner TANNHÄUSER

Conductor Axel Kober Director Sebastian Baumgarten Stage design Joep van Lieshout Costumes Nina von Mechow Lighting Franck Evin Video Christopher Kondek Dramaturgy Carl Hegemann Choral Conducting Eberhard Friedrich

Landgraf Hermann Kwangchul Youn Tannhäuser Torsten Kerl Wolfram von Eschenbach Markus Eiche Walther von der Vogelweide Lothar Odinius Biterolf Thomas Jesatko Heinrich der Schreiber Stefan Heibach Reinmar von Zweter Rainer Zaun Elisabeth, Nichte des Landgrafen Camilla Nylund Venus Michelle Breedt Ein junger Hirt Katja Stuber

Us deixo escoltar el fet insòlit, obertura i inici de l’acte primer amb la parada sobtada de l’orquestra i la sortida d’una regidora de l’escenari per explicar a l’atònit públic del Festspielhaus el que passava.

https://ximo.files.wordpress.com/2014/07/01_tannhc3a4user-bayreuth-250714_-obertura.mp3

ENLLAÇ ÀUDIO mp3 (4 arxius: obertura i inici primer acte, 1er acte sense obertura, segon i tercer acte)

https://mega.co.nz/#F!DNNn3DzT!Y6EHiMnNJiKRawQtJFq03g

La gravació de la retransmissió de Radio Clásica, és gentilesa de la predisposició tècnica de Colbran

Demà crònica de Der Fliegende Holländer i mancaran 6 dies per el concurs de l’estiu 2014.

BAYREUTH 2014: TANNHÄUSER Tot i que la perfecció no existeix hom vol creure que errades tècniques com l'ocorreguda ahir en la inauguració del…

#Axel Kober #Bayreuth 2014 #Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor #Camilla Nylund #Katja Stuber #Kwangchul Youn #Lothar Odinius #Markus Eiche #Michelle Breedt #Rainer Zaun #Richard Wagner #Stefan Heibach #Tannhäuser #Thoma #Thomas Jesatko #Torsten Kerl

0 notes