#Eduard Sepúlveda | Explore Tumblr Posts and Blogs

parlar-per-parlar · 4 years

Text

4.9.20

Haarlem. Hem tornat i ha vingut la tardor d’un cop; agradablement, segons com. Amb això, han deixat d’aparèixer llimacs al terra de la cuina quan es fa de nit (sempre d’un en un, individuals).

Veig el jardí i sé que a la nostra propera casa és molt probable que no en tinguem, i per tant que aquesta escena recurrent de la rutina —jo mirant pel vidre de la sala a les fosques, buscant alguna cosa mental entre les fulles— no es repetirà. En vindran d’altres que la reemplaçaran; en un sentit pràctic, almenys, no a la memòria. Les coses que hem vist son nostres i son el que som; som el que son.

El que venia a dir és que si volgués escriure un poema sobre aquesta casa —un poema d’aquests d’ara, tan tallats tots del mateix patró— hi esmentaria el parquet, el lli, i totes les marques de la teva presència: un jersei que penja del pom de la porta de l’armari, la nota de color d’una bossa rosa o taronja, el determinat ordenament d’un conjunt d’objectes, el punt d’aroma deixat per una crema feta servir la nit abans, un coixí de ratlles blaves. Tots els detalls insignificants que en el seu conjunt formen una idea de llar —la nostra— i, justament per això, esdevenen preuats, gairebé innegociables.

També l’olor lleugerament alienant, gens familiar, de quan hi he entrat després d’un període llarg d’absència; la sensació de vertigen que em dona un sostre que intueixo potser mig pam més alt que un d’espanyol. I també la sempre inescapable pols, i els llimacs i les aranyes.

S’acosta un temps d’adéus, i amb ells la recol·lecció, i les converses amb què fixarem un fragment més d’història personal. La mirada del record serà inevitablement arbitrària, però definitiva, i amb això avançarem cap a un nou lloc, el proper, esforçadament.

#mudances #Eduard Sepúlveda #català

0 notes

parlar-per-parlar · 6 years

Text

∆ El Petit de Cal Eril Bankrobber, 2018

Per a la seva darrera entrega, El Petit de Cal Eril han partit de dos principis: la mitologia del número 3, sempre fructífera, i la química perfecta, transcendent, que han anat desenvolupant als directes dels darrers dos anys. De la mescla n’ha sortit el disc triangular, que és el no-nom que han volgut donar a aquestes nou cançons directes, sòlides, concises i tallades pel mateix patró que han arribat tot just vint mesos després de la meravella que va ser La Força. Els tres EPs, o LP —a gust del consumidor—, formen un conjunt tan consistent que tant li fa en quin ordre te l’escoltis: és igualment lluminós de totes les maneres.

D’entrada, és temptador centrar el comentari en tota la bastida conceptual que Pons s’ha empescat per a ∆ —sempre és més fàcil parlar de la intrahistòria d’un disc que de la música pròpiament, i més quan la intrahistòria és tan singular com la d’aquest. Engrescat amb l’èxit de la gira de La Força (2016), Pons va voler aprofitar la inèrcia creativa del grup i va tenir una idea triangular. Gravarien en 3 estudis diferents, 3 sessions de 3 dies cadascuna, a cançó per dia, i presentarien el resultat en 3 EPs de 3 cançons. I per potenciar al màxim l’energia del moment i espantar qualsevol ombra d’autocomplaença, Pons escriuria les cançons dies abans i les presentaria a la resta en començar la sessió. Així, la banda tindria 24 hores per escoltar i aprendre cada peça, extreure’n un arranjament i gravar-ne totes les parts. La immediatesa portada a l’extrem. En aquest sentit, el resultat és satisfactori: les cançons plasmen perfectament l’energia genuïna dels cinc músics tocant alhora, que en tot moment sonen a banda perfectament trenada, i mai a cantautor amb músics al darrere. Els arranjaments tiren pel dret —no hi ha temps per a grans artificis— i deixen que el do melòdic de Pons llueixi.

Deia el de Guissona en una entrevista que, aquest cop, a l’hora d’escriure les cançons havia seguit dues pautes: que totes les lletres parlessin de ‘tu’, i que totes les tornades fossin riffs sense lletra. Amb això últim ha aconseguit una uniformitat compositiva que és un dels punts forts del disc, però al mateix temps el fa excessivament unidimensional. Totes les cançons segueixen pràcticament la mateixa estructura: hi ha un motiu de guitarra que obre la cançó i fa de base pels versos i un segon motiu que fa de tornada, i els dos motius s’alternen en seqüència ABAB. Això, sumat a les presses —deliberades— del procés de gravació, ha resultat en un triangle robust i homogeni però massa rígid, de vores massa gruixudes. I pel que fa a les lletres, només cal fixar-se en els títols, volgudament prosaics, per adonar-se que han pres un rol secundari. Hi predominen els frasejos curts i espaiats, que són idonis per emplenar el paisatges psicodèlics del disc, però també afavoreixen la indefinició i les lletres vagues, fins i tot tramposes. I malgrat que el bon gust de Pons és intrínsec a les seves composicions i ens deixa alguns rampells inspirats (“Ara que dius que m’estimes / tot el que vull són paraules”; “Tot el que penses de mi és mentida / i ho saps”, “Caus al parany de tantes persones / quan busques respostes. / Sóc tan tèrbol i tan poca cosa / com tu”), al llarg del disc ens trobem més d’un passatge que delata les presses amb què han estat escrites, com la “incògnita brutal / com el mal” de “Tot el que has estat”, o el vers que fa de pont a “Tot el que penses de mi”: un llarg ‘tu’ de 17 síl·labes, com qui s’ha oblidat de la lletra i va allargant una vocal, o no acaba de saber què dir. El vessant més cantautor de Pons, el de “L’adéu”, “El plor”, “Com un plom” o “Cendres”, és absent a ∆; si tenia enllestida alguna cançó de caire més elaborat, o més literari, se l’haurà guardat per a un futur projecte on encaixi millor.

Aquest cop, senzillament, ha jugat a una altra cosa. Segons ell mateix, el que han fet és “pop metafísic”, que ve a ser rock però sense el cinisme i l’ego que venen de sèrie al gènere —Pons sempre ha estat dels qui saben admirar la bellesa en les coses—, i amb un punt de psicodèlia neta, depurada, encabida en la cotilla dels tres o quatre minuts que es pot permetre la cançó pop. La producció, si bé no s’entreté en detalls i floritures, és brillant i enganyosament senzilla. Podem especular llargament sobre si les presses li han fet bé o li han fet mal, però el fet és que ∆ és una entrega notable més d’El Petit de Cal Eril. I ho és sobretot perquè, si bé ho fia tot als riffs que fan de columna vertebral dels nou temes, el cert és que es tracta d’uns riffs inspiradíssims. També perquè és divertit, perquè entra molt bé, i perquè és exactament igual d’honest i d’autèntic que totes les seves obres anteriors. La seva trajectòria discogràfica dibuixa una paradoxa que ja comencem a conèixer bé: malgrat la voluntat de no repetir-se mai i concebre cada nova etapa des de zero, el seu estil és cada cop més inconfusible. Aquesta vegada el canvi ha estat més a nivell de mètode que de sonoritat. Ho celebrem: els bons resultats bé valien continuar l’exploració pel mateix camí, i amb els mateixos companys de viatge. Ara només queda escoltar el ∆ fins a gastar-lo, i esperar amb impaciència a veure amb què ens sorprendrà a la propera.

***

L’article a Núvol: https://www.nuvol.com/noticies/el-metode-del-petit-de-cal-eril/

#el petit de cal eril #music #català #rock #triangle #joan pons #pop metafísic #Eduard Sepúlveda

1 note · View note

parlar-per-parlar · 6 years

Text

Horari d’hivern

Idees inconnexes: primaveres successives vindran, cerimonioses, com l’amant d’Henri Matisse d’un sol traç un rostre el mateix teatre consentit t’he dit: que d’hora es fa de nit un fil de fred s’escola per la bústia dus l’hivern aferrat a l’abric i un sospir reconeixible — gent que sempre sospira, tota plena de fulls en blanc — les juntes de formigó, el tacte que tenen ja sé com acabarà frases rodones inabarcables són tan clars els límits dels altres que te’n penediries fluïda com un meandre cabalós i traïdor sentències o rebequeries tot de dubtes poc explicables deixos gairebé inacceptables i en els silencis importants el meu cap és un erm ple de plecs erràtics la lluna baixa i em veu parapetat clavem en les faccions de l’altre ràfegues i consideracions finals carbó de la memòria desajustos circadians, potser. Fulles grogues brutes de pneumàtic, fetes pasta — el tacte que tenen la pols, l’humitat la lluna i la fosca fixa’t com un quart de traç t’amaga el rostre que poc a poc es desfà. 15.11.2018

#poesia #català #daylight saving time #Eduard Sepúlveda

0 notes

parlar-per-parlar · 7 years

Text

Primeres vegades

El mar Blai Bonet Epíleg de Xavier Pla Club Editor, 2011 (2ª edició: 2017)

Blai Bonet és un d’aquells puntals de la literatura catalana del XX que, sorprenentment, ningú em va fer llegir a la carrera. Això no el fa únic, ni té res d’especial: tampoc se’m va fer llegir Incerta glòria, ni Solitud, ni Verdaguer, ni cap títol català publicat entre 1500 i 1900, ara que hi penso. Amb prou feines sonà el nom de Blai Bonet aquí i allà, que almenys sabéssim que havia existit, però pel que fa a lectures no en tocàrem ni la poesia. Deu ser cosa del Bolonya. Sí que recordo trobar-me, farà set o vuit anys, un poema seu a les pàgines centrals d’El Periódico —a l’època que encara no s’havia convertit en un pamflet. El poema era “Gaspar Hauser nº2”, aquell d’«abans de dir home a un salvatge / i abans de dir salvatge a un salvatge» que és tan conegut. Que és tan conegut, ho sé ara: llavors no sabia ni qui era l’autor aquest, però el poema em va entrar tan bé i tan de sobte que vaig estripar la doble pàgina —El Periódico anava grapat; no sé si encara ara— i me la vaig enganxar amb cel·lo a l’habitació. I fins aquí el meu contacte amb Bonet.

Ben mirat, tampoc se’m pot culpar gaire d’haver pensat que el poeta de Santanyí —quants grans autors no haurà donat Mallorca?— era un autor obscur i estranyot, que és bàsicament el que vaig deduir. No fa gaire que els seus títols han tornat a treure el cap a llibreries: primer va ser El mar a Club Editor (2011), seguit dels dietaris publicats pel Gall Editor (2013) i de l’antològica Poesia Completa d’Edicions de 1984 (2014). Més tard Club Editor hi tornà amb la rehabilitació de Judes i la primavera (2016), i ara altre cop amb aquesta reimpressió d’El mar, que garanteix que Bonet segueixi al nostre abast. En general, les reimpressions solen ser fets del tot irrellevants, simples ajustos d’estoc, però aquesta a mi m’ha anat molt bé. No crec que hagués llegit la novel·la si no hagués sortit ara, com si d’una novetat es tractés. Imagino que és precisament això el que dóna sentit a reeditar clàssics.

En aquesta nova edició, el primer que llegim sobre El mar és que si Blai Bonet no fos català seria tan reconegut com William Faulkner. Això és el que afirma la cita del traductor Eduardo Jordá que han col·locat al text de contracoberta —«i no exagero», puntualitza. La reacció natural davant d’un elogi així és l’escepticisme, i més en una cultura com la catalana, en què aplaudim qualsevol mínima cosa perquè l’important és participar. Però, malgrat les nostres reserves, El mar de seguida absorbeix. D’entre l’elenc de personatges —que es reparteixen la narració, en primera persona— prenen paper protagonista Manuel Tur i Andreu Ramallo, dos joves maleïts que ofereixen la seva visió bèstia i irredimible de l’experiència adolescent en un sanatori antituberculós tot just acabada la Guerra Civil. Som en el temps de «la guerra que venia després de la pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar».

El panorama és desolador. Bonet col·loca els seus personatges com a agents primer passius, després actius d’escenes cruels, dures, tèrboles i irrespirables. El vermell anguniós de la sang és omnipresent; el sexe i la mort els obsessionen. D’entrada, Ramallo veu morir el company Justo Pastor: «Féu un crit i, de les orelles i dels ulls, li va sortir un broll de sang. Jo en vaig quedar amb la cara plena». Al quart capítol, Manuel Tur relata l’arribada de la guerra i de l’afusellament del pare de Pau Inglada i les seves conseqüències. Les imatges, inoblidables, són d’una vivesa aclaparadora. Aquests fets són per a ell una mena de pecat original: «Aquesta fou la primera terra, les primeres rels, la consciència primera. No recordeu, Senyor, el vostre judici encès. Recordeu que he estat un noi de la guerra». Similarment, Ramallo va rememorant les estelles que li deixaren a la consciència els seus primers encontres amb el sexe i amb la violència. El record de la mare alcohòlica —«com una euga seca amarada d’anís de la taverna de Julià Escóbar»— esdevé una sòrdida cantarella que sobrevola tot el text i no el deixa tranquil.

El gran motiu recurrent de l’obra és la culpa, un sentiment de culpa d’arrel catòlica que inunda el relat i obsessiona els protagonistes fins a dur-los al deliri. Les vivències de Tur i Ramallo no suposen pas un enlairament, una evolució: lluny de ser una novel·la iniciàtica, El mar és un relat marcadament existencialista, tancat sobre si mateix i d’un fatalisme que ofega. S’ha enmarcat sovint dins el corrent europeu de la novel·la catòlica de mitjans del segle XX, que tingué un impacte notable —en qualitat, més que en quantitat— a la Catalunya de la postguerra. I és que, en efecte, les disquisicions religioses són un dels pilars de la novel·la.

Aquests plantejaments podrien fer dubtar a més d’un lector contemporani, però seria injust. El mar és un llibre d’una vigència incontestable gràcies a dos factors: que la radicalitat de què fa gala és encara estranyíssima de trobar a la literatura catalana (i potser ho és més ara que a l’època de Bonet), i que la prosa del de Santanyí és d’una potència poètica que tira d’esquenes. Per una banda, aquesta potència és indispensable en la creació de l’atmosfera opressiva de la novel·la. Així és com comença el dia per a Manuel Tur:

La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d’infermeres. La voravia de la barana, que tanca el recinte del sanatori, llu una claror àcida, calcinada. La voravia de pòrtland deu cremar com un ferro. Les roques entre l’herba seca són blanques com pedres de calç. […] Giro el cap a l’altra banda i tinc el coixí moll i la roba interior remulla, aferrada a la pell. Damunt la taula de nit, un plat de pedra, ple d’ampolles de Trombyl, buides, llu, com deu lluir, al migdia, el fil de pua d’un camp de concentració. (p. 128-9)

Per altra banda, però, la densitat lírica serveix també de vàlvula d’escapament d’aquesta atmosfera. És el que passa en una de les converses de Ramallo amb el seu pare. El patetisme nocturn de l’escena s’il·lumina de sobte gràcies a una imatge genial:

Jo estava assegut davant seu. Damunt un sac de blat de les Índies, omplert fins a la meitat. Vaig posar la mà esquerra damunt el genoll del vell. Sense mirar-lo. Com si em donàs vergonya que el vell pogués descobrir que jo l’estimava. Vaig dir: «Hauríem de vendre el cavall.» […] A cada paraula que jo deia, suau, el vell adreçava un poc el cap. Jo parlava. Ell adreçava el cap. I era com si regassin una planta. (p. 151-2)

D’exemples, en podríem trobar tants com pàgines té El mar; el devesall d’imatges i girs lingüístics que ens hi ofereix Blai Bonet és francament impactant. Més enllà del marc filosòfic que planteja, és aquest geni expressiu el que dona al text la volada, la bellesa i el lirisme que fan d’ell una lectura imprescindible i perdurable.

Que El mar és una novel·la que no ha caducat, que manté intacta tota la seva capacitat de sacsejar i enlluernar, també ho defensa —amb molt més coneixement de causa— Xavier Pla al seu epíleg, que és excel·lent com de costum. L’edició es clou amb la reproducció de nou capítols inèdits procedents del mecanoscrit de censura. Curiosament, es tracta de fragments que no foren eliminats de la novel·la pel censor («nada fundamental que objetar»), sinó que foren sacrificats durant el procés d’edició. Segons explica Pla, la retallada fou probablement cosa de Joan Sales, «veritable Midas de l’edició», que aplicà la tisora a una obra que en origen era notablement més llarga i enfarfegada per fixar-ne la versió definitiva. En aquest sentit, podem interpretar els textos que acompanyen la novel·la com una picada d’ullet al propi ofici, de la mà precisament de Club Editor, l’editorial que Sales fundà. L’autohomenatge és merescut: així com la tasca de Sales fou clau per a fer d’El mar el que és, la tasca de Club Editor ha estat clau per fer arribar llibres d’aquesta magnitud a generació rere generació de lectors. Ara que és el torn de la nostra, imagino que no serem pocs els que haurem aprofitat aquesta reimpressió per llegir per primera vegada El mar. Seixanta anys després de la seva publicació, haurem descobert una obra fonamental, de les que fan més digna i sòlida la nostra cultura —«i no exagero».

#el mar #blai bonet #club editor #novel·la #literatura #Eduard Sepúlveda

0 notes

parlar-per-parlar · 7 years

Text

finestres altes

Quan veig una parella de nens i em figuro que ell se l’està tirant i que ella pren la pastilla o porta un DIU encastat sé que això és el paradís

amb què els vells hem somiat tota la vida: lligams deixats de banda, gestos oblidats com ferralla de tractor enmig d’un camp i tots els joves lliscant pendent avall

cap a la felicitat, infinits. Em pregunto si algú em va mirar, fa quaranta anys, i va pensar, «quina bona vida, la vostra; no més Déu, no més patir en la fosca

sobre l’infern i tot plegat, discutint d’amagat què en penseu, del capellà. Tu i companyia lliscareu tots pendent avall com maleïts ocells, lliures». I immediatament

més que paraules, el que ve al cap són finestres altes: vidres densos abraçant la llum, i per sobre, l’aire blau profund, que no revela res, i no és enlloc, i no s’acaba.

Traducció de “High Windows”, de Philip Larkin

#philip larkin #poesia #catalan #català #Eduard Sepúlveda

0 notes

parlar-per-parlar · 7 years

Photo

No la cançó perfecta

Ara i res Mishima Prod. de Peter Deimel The Rest is Silence, 2017

El maig de 2015 l’etapa de L’ànsia que cura (2014) ja era pràcticament tancada i el David Carabén aprofitava les vacances que es concedia Mishima per estrenar una nova proposta: per primera vegada, ens convocava a un concert sense banda al darrere, anunciant-se amb el seu propi nom i res més. Com era d’esperar, la proposta encara verdejava i, desacostumat a tal despullament, al Carabén li costà deixar-se anar. Però fet i fet fou un vespre divertit i, sobretot, interessantíssim. El setlist ens oferí clàssics de Mishima en acústic, versions en català de les seves influències, i algunes primícies: tres poemes musicats que tocava per primera vegada, tots tres de Joan Vinyoli (“Orfeu”, “Encén el vi” i “Ara i res”). Tot plegat, un veritable llibre obert per entendre què busca Carabén en escriure una cançó, d’on ho treu i on vol arribar.

Melodies a banda, un dels aspectes més fascinants de Mishima és que Carabén té molt clara la seva teoria de la cançó: podem escoltar-la d’ell mateix en qualsevol entrevista. Aquest maig, amb motiu del llançament d’Ara i res, parlava d’un disc amb cançons «molt més narratives», que «s’entenen a la primera» i «no agafen tanta volada poètica». I tenint això al cap, revisitar ara aquell recital del Born és pertinent. No només perquè aquell dia Carabén estrenés l’adaptació vinyoliana que ha donat títol al disc, sinó perquè és ara que certes línies estilístiques que llavors només s’intuïen han esdevingut una realitat. Què intuïem? Lletres més narratives, allargassades, que s’allunyen de la condensació i la suggestió del símbol; la preferència pel relat i per elements de carn i ossos —de fet, el gust fins i tot per incorporar personatges i convertir la veu en narrador. Ho intuíem en la tria de versions: a “El que pica els liles”, de Gainsbourg, encarnava un revisor de metro com si contés un conte; a la brillant adaptació d’“A Lady of a Certain Age” dels Divine Comedy, que també gira entorn d’un personatge, ens descrivia una decadència tangible i concretíssima («bevies Camparis amb la Tita i el Nacho / en aquelles parties interminables al Boccaccio») a base d’enllaçar versos llarguíssims, que amb prou feines aconseguien cenyir-se a la melodia i acabaven descosits per totes bandes. També ho vèiem, és clar, en el mateix cançoner vinyolià que esmentàvem —al cap i a la fi, si bé estan emparentats, Vinyoli no és pas Rilke. Ni Neil Hannon és George Brassens.

No és cap secret —ell mateix ho afirma— que la teoria de la cançó de Carabén ha canviat. A les entrevistes de promoció de L’amor feliç (2012), potser la primer etapa on aquesta teorització guanyà pes al seu discurs públic, el cantant es qüestionava sovint sobre la idea de cançó, que definia com «una jaula que captura un misterio de la vida, así que cuanto más abierta mejor. Por tanto hay que ser intenso». Cinc anys després, cinc anys més savi, Carabén ha deixat de banda aquesta intensitat, fart potser de buscar la cançó perfecta. Ara és directe i narra coses que, efectivament, «s’entenen a la primera». Si bé el Carabén cuentacuentos no ve de nou (“Em dius adéu”, “D’un costat del carrer”, “En arribar la tardor”, “Ossos dins d’una caixa”), podem estar d’acord que fins ara el mode dominant de Mishima havia estat més aviat el de les cançons rodones, expansives i memorables, preferiblement d’amor o desamor: “Miquel a l’accés 14”, “No et fas el llit”, “Un tros de fang”, “Qui n’ha begut”, “Els vespres verds”, “No obeir”, “Llepar-te”. D’aquestes, a Ara i res amb prou feines n’hi trobem una: “Qui més estima” —un primer single assolellat però enganyós, per poc representatiu—, que de fet és una adaptació força fidel d’un poema d’Auden, i que no tracta pas d’amor romàntic. La resta, si toquen grans temes ho fan defugint l’estructura de cançó convencional i les tornades cantades a ple pulmó; les que evoquen realitats més sòlides ho fan a partir de frasejos més prosaics que mai, amb melodies més de peus a terra, però més grises també.

Al centre de l’àlbum, Mishima hi ha col·locat “Posa’m més gin, David!”. Després d’una obertura de vents suaus i una melodia enyoradissa, la primera síl·laba que entona Carabén és “jo”. No parlarà de grans conceptes, ni s’amagarà rere cap veu poètica: parlarà d’ell, del David Carabén real que rememora amb nostàlgia una sèrie d’escenes de quan era petit i els seus pares, que “deurien tenir els 40 fets / com jo ara mateix”, bevien, xerraven i ballaven amb la colla. La lletra és d’una literalitat clara i buscada, i de fet té el seu mèrit aconseguir esmentar Pallach, Pla, Neeskens, l’OTAN i el Gente joven en una cançó pop. Però val la pena preguntar-nos si aquesta recerca de la literalitat és una evolució feliç. Pel camí, s’ha perdut la universalitat que convertia les lletres de Mishima en himnes. És clar que més d’un s’haurà vist enmirallat en el missatge últim de la cançó, o fins i tot, si són companys generacionals de Carabén, s’hauran plagut de sentir-se interpel·lats per les referències concretes a una època que els marcà. Però més enllà d’això, les cançons de Mishima són ara menys suggestives i més específiques, perquè ja no volen ser aquella «jaula que captura un misterio de la vida».

A més, degut a la voluntat de prioritzar la claredat i de ser planer i inequívoc en la narració, en molts moments del disc Carabén es veu obligat a concedir-se més d’una llicència amb el fraseig. Això duu a algunes melodies de veu un pèl forçades, que no tenen la potència a què ens té acostumats la banda. A “Posa’m més gin, David!” això queda ben salvat, però en altres temes —“Menteix la primavera”, “El tobogan”— el resultat és menys convincent. Una bona solució és, directament, renunciar a la melodia. Ara i res es clou amb “Hasta que lo miras”, una cançó composada al temps de descompte, durant la gravació del disc, a partir de fragments declamats d’un dietari d’estudi de Carabén. La base és deutora del pop circular i mecànic d’Stereolab —com ho era l’extraordinària “Neix el món dintre l’ull” de Set tota la vida (2007), també declamada— i deixa enrere el to greu de “Tot són preguntes” i “El tobogan”. La lletra ens duu de nou a un dels temes predilectes del cantant: la reflexió sobre la cançó. Carabén diu que li agradaria escriure una cançó sobre “els bojos que parlen sols”, però la lucidesa del Fede, el cambrer, li fa entendre que un cop te’ls escoltes ja no pots dir que parlen sols. Això el fa reflexionar sobre la seva condició de cantautor: ell mateix es passa el dia “parlant sol, donant voltes a les coses”, i compondre cançons no és altra cosa que tenir converses amb un interlocutor indeterminat. Ben bé com passa amb el boig, quan aquest interlocutor es materialitza —quan algú es decideix a escoltar-se’l— és quan el cantautor deixa de parlar sol, i així escriure cançons pren sentit perquè hi ha un públic que les escolta. Un final agraït per a un disc breu i rodó, amb menys lletres —només nou— que qualsevol dels altres discos de la banda, però probablement el més marcadament literari de tots.

Musicalment, Ara i res fa gala d’un univers sonor coherent i d’una producció impol·luta, confirmant les boníssimes sensacions que la unió de Mishima amb Peter Deimel deixà a L’ànsia que cura (2014) i prolongant encara més —si és que era possible— el salt qualitatiu que han experimentat d’ençà que renovaren el sector rítmic del grup amb Alfons Serra i Xavi Caparrós. Poques composicions tan reeixides haurà signat el grup com el doblet que obre el disc, “Una sola manera” i “S’haurà de fer de nit”. Queden enrere els anys de producció lo-fi a can Paco Loco: a Ara i res tot brilla, cada nota és nítida, cada arranjament supura elegància i es fa evident en tot moment l’esforç conscient de depuració, de trobar no més que l’expansió justa i necessària. No hi ha banda de pop a Catalunya que s’esmerci a arribar a tal nivell de proficiència musical; almenys no de l’entitat que ha assolit ja Mishima. I si, com fins ara, segueixen fidels a la idea de disc ben fet, difícilment trobaran algú que se’ls acosti.

***

L’article a Núvol: https://www.nuvol.com/noticies/no-la-canco-perfecta/

#mishima #david carabén #peter deimel #català #Vinyoli #Eduard Sepúlveda

0 notes