#El nostre espai interior | Explore Tumblr Posts and Blogs

llamazarespomes · 3 years

Photo

BOTIGA MACBA

Client: MACBA Any: 2015 Lloc: Barcelona Superfície: 300 m² Col·laboradors: Cristina Bestratén i Aina Bigorra Construcció: COMSA Fotògrafs: Miquel Coll

La nova botiga-llibreria forma part de la primera fase de les reformes que el Macba està realitzant, amb l'objectiu d'aconseguir una major connexió de la planta baixa de l'edifici amb la Plaça dels Àngels. Per fer-ho possible, s’han seguit una sèrie d'estratègies com ara l'ampliació del vestíbul principal per re-situar el mostrador d'atenció al públic, la realització d'una gran obertura per connectar-ho directament amb l'atri i la conversió de l'antic hall en botiga-llibreria. El projecte de la llibreria és un disseny del nostre estudi respectant l’edifici contenidor, obra de Richard Meier, el qual no renuncia el projectar una imatge pròpia, fet imprescindible per a qualsevol botiga. La intervenció es basa en 3 eixos principals: un carrer-aparador, la geometria circular i el cromatisme Carrer-aparador La primera decisió del projecte va ser generar un carrer interior, paral·lel a façana, amb una doble intenció. D'una banda, evitar múltiples entrades en la botiga, incontrolables a nivell de seguretat. Per un altre, generar una façana contínua amb caràcter propi que no distorsionés a l'existent. Aquesta nova façana consta de tres elements: el sòcol, prestatgeria perimetral que genera un aparador semicircular continu de més de 24 metres lineals, un vidre corb de protecció i finalment un singular llum produït per Santa & Cole de 14,65 metres lineals de diàmetre composta per 36 tulipes. Concèntrica a aquesta, hi ha un altre llum de 8,45 metres lineals de diàmetre i 24 tulipes. Geometria El segon punt a destacar és l'adaptació a la geometria circular de l'espai. Consta d'un gran moble perimetral que ocupa mitja circumferència exacta, una sèrie de mobles radials que generen tres espais diferenciats i el mostrador central, des del qual es controlen tots els punts de la botiga. Cromatisme Un dels punts més rellevants de la llibreria és el seu cromatisme. A l'hora de projectar la tenda ens vam posar com a premissa la utilització d'algun color per destacar sobre el ja congut color utilitzat per Meyer, el RAL 9003, i també per demostrar que alguna cosa estava canviant en el Macba. Però, quin color utilitzar? Finalment, inspirats per una caixa de llapis Pantone, apliquem 41 colors diferents combinats progressivament en salts cromàtics constants, començant pels blaus, passant pels verds, grocs, taronges, vermells i violetes per tornar a trobar-se amb els blaus de nou, tancant així el cercle cromàtic.

#MACBA #Llamazares Pomés #aina bigorra #Cristina Bestratén #comercial

1 note · View note

juliaridulaina · 11 months

Text

El joc de la vida//The game of life//El juego de la vida

Reflexió de la Setmana 30 de juliol de 2023::Week Reflection::Reflexión de la Semana El joc de la vida La tolerància consisteix a crear un espai per a desenvolupar una interacció de qualitat amb els altres. La qualitat és el resultat de la igualtat.Hem de comprendre que tots els éssers tenen qualitats innates positives i que cadascun de nosaltres té una part eterna al nostre interior que hem…

View On WordPress

#Anthony Strano #El joc de la vida #el juego de la vida #LA BÚSQUEDA DEL BIENESTAR #La cerca del benestar #The game of life #THE SEARCH OF WELL-BEING #Use your eight powers #Utilitza els teus vuit poders #Utiliza tus ocho poderes

0 notes

canalsart · 2 years

Text

El nostre espai fa que l'art que ens envolta i està present en el nostre entorn i no tothom el percep de la mateixa manera, ajudi a expressar les nostres emocions , a entendre el nostre interior i el nostre entorn. Les imatges ens permeten plasmar i realitzar les nostre idees... Les nostres visites comentades mensuals ajuden a comprendre l'art d'avui.

#barcelona#EntraALaGaleria#santcugat @NacioDigital #artenxarxa#art#galeria#galeriesacasa @NacioSantCugat #Somimpuls#SomICEC @icec_cat @ActuaCultura @cultura_cat #gacc#laculturaacasa @mcuranta #compartircultura#artacsa#Culturasct @culturastc #cultura#catalunya, #artistes#europe @nuvol¬_com #galeries#AgendaArt#compraart @CatorzeCat #cultura#actualidad#laculturaacasa#culturasct#gacc#actualidad#galeriesacasa#artacasa#culturasct #culturasegura @icec.cat #anygabrielferrater #exposicio #santcugatdelvalles #espanya #somcultura

1 note · View note

fanalsterapies-blog · 6 years

Photo

Complicitats que es creen. Amistats que es cultiven. Mamis que juguen i que quan s'estiren intenten relaxar-se mentre les peques les cuiden!! Això i més a les nostres classes de #iogaenfamilia cada dilluns i dimecres de 18 a 19h. Vine a gaudir i connectar amb el teu peque i el teu nen/a interior. En breu farem sessió al Riu!!! #yogafamilia #yogaenfamilia #iogafamilia #diversión #soncomnens #neninterior #niñointerior #amistades #yogalifestyle #familyyoga #mummyyoga #yogamom #jugar #riure #complicitat #connexio #conexion #ajugar #jugarayoga #juguemosayoga (at Fanals Espai Terapies)

5 notes · View notes

grupsagaro · 3 years

Text

Downlight LED 18W Circular - OSRAM XIP DURIS E 2835 - CCT - UGR17

Downlight LED 18W Circular – OSRAM XIP DURIS E 2835 – CCT – UGR17

Downlight LED 18W Circular – OSRAM XIP DURIS E 2835 – CCT – UGR17 El nostre Downlight amb potència de 18W es caracteritza pel seu maneig senzill aconseguint una il·luminació precisa i personalitzada a qualsevol espai interior. Amb aquest tipus de lluminària Led podràs aconseguir una llum a mida per a tot tipus de negoci. A més, amb el seu elevat UGR no tindràs problemes amb l’enlluernament, ja…

View On WordPress

0 notes

canalsart · 3 years

Photo

Una de les artistes del nostre fons d'art és Francisca Blázquez autora del "Dimensionalismo" el 1998. El seu caràcter multidisciplinari abasta des de la pintura a les instal·lacions, passant per les performances o la joieria, que ha fet que els seus treballs tinguin certs components interdisciplinaris. Les geometries de Blázquez són una representació de la recerca de respostes en el seu interior, que ens situen en un espai dimensional desconegut, on el plans, la llum, la gravetat o les formes no responen de la manera habitual. Una materialització de la llum, de la llum espiritual, que l’artista ens mostra com una invitació al seu món particular.Les seves obres s’han exhibit per tot el món, formant part d’importants col·leccions d’Àsia, Europa i Amèrica.

0 notes

eskali55 · 4 years

Text

Bon dia VIDA.

Dedicat a les criatures CONFINADES

Temps de felicitat, AMORS robats TEMPS compartit

En una altra vida, vaig tenir el goig de poder viure rodejada d'infants i criatures.

Una experiencia FASCINANT

Sols els qui ho heu VISCUT en primers persona sabeu de que parlo, ulls expectants, veutes que volen explicar i per a poder-ho fer van aixecant la veu... Peró amb una mirada teva ja saben que poden estar tranquils, ja els has vist...tindran el seu temps... aquella expectació que desperta la teva veu a voltes pel fet sencill de dir "Bon dia...." amb aquests mots ja hem creat un món ple de possibilitats... ... Segur que serà un bon dia...... i, qui es vol perdre un BON DIA ? A la classe segur que pasará de tot!!!!! Això està sempre garantit, tots hi som amb el delit d'aprendre els uns dels altres, de compartir allò que sabem (i ells /elles saben moooolt) amb aquelles ganes de sortir a la pissarra les més agosarades, d'acabar primer, d'ensenyar-te la tasca, amb ganes d'ajudar-se entre ells ... Perquè el nostre objectiu és sortir TOTS al pati (de la VIDA ) amb el cap ben moblat.... Peró de moment sortirem al pati de l'escola i allà amb llibertat faran els seus racons, cercaran els seus espais , crearan els seus jocs... I tu sencillament podrás entreveure un xic d'allò que ja SÓN i que en un futur brillará com a persona.... Podría parlar-vos hores i hores de temps compartit, d'anècdotes, del dia aquell en que van totes de vermell, o a deshora s' han posat unes faldilles... Peró a alguna no li va arribar la consigna a temps.... D"aquelles primaveres que en abaixar els ulls veus TOTES les bambes iguals i et planteges que potser, i sols potser, tu també te les podries posar....

D'aquelles colònies on el brogit es fa més intens on s'acomiaden dels seus pares i per a un curt espai de temps ho compartirem TOT...

Peró tot això el dia 12 de març del 2020 es va acabar en SEC.... I davant nostre es va obrir un ABISME....i un nou temps

En aquest nou temps, la cursa de la vida ja no és una carrera de velocitat sinó de resistència. Quan la situaciò es normalitzi, seriá una estupidesa no tenir omplert el cap de somnis i les mans de possibilitats

#covid19

#joemquedoacasa

#quedateencasa

23 dies de viatge interior

En un temps normal avui seria el vostre primer dia de vacances (que bé que viuen els mestres) però ara els nens no fan vacances, fan una inmensa tasca d'aprenentatge de vida que no oblidaran facilment....i els mestres TAMBÉ , perquè a VIURE AIXÍ no en sabem ni els grans ni els petit

......”Peró mira si em viuen de bé els mestres que a l'estiu fan 3 mesos de vacances”..... Doncs NOOO ... El dia que els infants marxen els mestres sempre, sempre ens quedem a recollir-ho tot (com fan moltes mares i pares al vespre quan els infants van a dormir) som com petites formigues que ho guarden tot.....i allò que no podem llençar ni guardar, ens ho emportem a casa perquè ens faria MAL de veure-ho tirat en un contenidor....

Peró enguany NOOOO, NO hi ha VACANCES sols aprenentatge VITAL...... I espero amb delit poder veure infants al carrer encara que sigui per fer una curta passejada..... Que aquest aprenentatge ens sigui profitós a tots

Fotos recuperades del meu temps de formiga......no hi sou tots... però hi esteu totes representades..... (Disculpeu que hagi gosat publicar - les.... Peró no ho he pogut resistir)

Que tinguem tots un molt bon dissabte ple de PAU i SERENOR

0 notes

joc-i-moviment-nuria-sanchez · 4 years

Text

VUIT IDEES CLAU DE L’EDUCACIÓ PEL MOVIMENT

Després de llegir-me la lectura de l’article que encapçala el títol d’aquesta entrada, Vuit idees clau de l’educació pel moviment, de la revista Guix d’infantil número 91 em disposo a recollir les idees essencials de les reflexions que van fer el Grup de Recerca en Educació Psicomotriu de la UAB a partir de la lectura d’un article de Mateo Bini (Altimir, 2015).

Els autors de l’article coincideixen que cal una educació PEL moviment, i no pas una educació DEL moviment, idea amb la qual coincideixo, ja que no es tracta d’educar el moviment, sinó d’entendre que és el moviment allò que ens permet desenvolupar-nos de manera integral. Així doncs, per tal que les escoles vetllin per una educació pel moviment cal tenir en compte 8 idees (Grup de Recerca en Educació Psicomotriu de la UAB, 2017):

1. Necessitat i importància del moviment per a l’aprenentatge: tota la comunitat educativa ha de compartir uns principis pedagògics que tinguin en compte la corporalitat dels infants i han de creure que el moviment facilita l’aprenentatge.

2. Entendre l’infant com un ésser global: l’infant és global i utilitza el moviment com a forma d’expressió i de desenvolupament, ja que a través de l’acció es genera el pensament.

3. Metodologia basada en el joc: s’ha de concebre el cos de l’infant com a protagonista, que juga i es mou a partir de diverses propostes. Així doncs, hem de deixar que els infants juguin.

4. Permeabilitat i transversalitat curricular: cal que els professionals en educació psicomotriu comparteixin amb la resta del professorat la seva concepció d’infant i el paper que ha de tenir l’adult per tal que pugui donar-se una transversalitat en les diferents àrees de coneixement.

5. Multidiversitat organitzativa: com a mínim hauria d’haver-hi un espai i un moment organitzat on el protagonista sigui el cos en moviment (l’anomenada hora de psicomotricitat), tot i que si el nostre eix com a escola és l’educació pel moviment aquest hauria d’estar present des que l’infant entra a l’escola fins que marxa a casa (amb estones més o menys llargues).

6. Espais diversos, segurs i flexibles: tants els espais interiors –mobiliari, arquitectura, amplitud...– com els exteriors han d’estar dissenyats per poder dur a terme propostes versàtils, riques i segures on els infants puguin actuar de manera autònoma.

7. Materials variats i estimuladors: s’ha d’oferir material variat pel que fa al color, a la forma, a la mida, a la textura... i cal que aquest sigui el menys estructurat possible amb la finalitat que ofereixi un ampli ventall d’accions i d’estímuls. El material també ha de ser segur, i ha de permetre que l’alumnat el pugui manipular amb llibertat i autonomia. Perquè sigui així, cal tenir en compte l’edat, la maduració i les característiques morfològiques dels infants.

8. La persona adulta acompanyant, atenta i respectuosa: el paper de la persona adulta és molt important, ja que no només ha de ser-hi, sinó que ha de regular, provocar, observar, proposar, plantejar reptes i acompanyar el moviment des del respecte i la presència, respectant i tenint en compte el moment evolutiu en què es trobi l’alumnat.

M’agradaria destacar que he decidit aportar aquesta informació atès que el joc implica moviment i, per tant, penso que és essencial que ens parem a reflexionar com concebem aquest moviment.

0 notes

objecteiespai · 4 years

Link

DISSENY D'EMERGÈNCIA

La COVID-19 va obligar-nos a redefinir la nostra relació amb els espais i objectes

Noves conferències de disseny en directe Dimarts 05/05 a les a las 19:00:

Basat en fets reals. Per Rubio & de l'Amo.

Sobre Rubio & de l'Amo:

Guillem Rubio i Julián Garnés són directors de el Màster en Disseny de Packaging i Identitat Visual, així com a socis fundadors i directors creatius de l'estudi Rubio & de l'Amo. Un estudi centrat en la creació i gestió de marques, llibres, packaging i altres objectes pensats com solucions de comunicació a través de el disseny i de la creativitat.

http://rubioydelamo.com/proyecto/diseno-de-tazas-y-marca-para-cafe-maracana/

Accés: Accedeix a través del següent enllaç .https://ca.bbcollab.com/collab/ui/session/guest/3c73733e33674953bb2e3e79eccd2e13

Dimecres 06/05: Com anem a tornar a connectar els interiors amb els nostres orígens? Per Esther Rico.Sobre Esther: Professora de el Màster en Disseny d'Interiors, després de treballar en l'entorn multinacional va decidir fer un pas endavant i sortir de la seva zona de confort, per imaginar espais on la gent només veia parets. Va crear el seu propi estudi de disseny, on es dediquen a la creació d'espais que expliquen la història de cada persona, marca.Accés: Accedeix a través del següent enllaç https://ca.bbcollab.com/collab/ui/session/guest/3ae16d9e32784b4391237cdb7ac1c913

Dijous 07/05: Identitat mitjançant tipografia en moviment. Per Gimmewings.Sobre Gimmewings: David Galar i Gerard Mallandrich són director i professor de l'Màster en Motion Design, respectivament. Formats tots dos a la disciplina de disseny gràfic, el 2019 van decidir fundar el seu propi estudi, Gimmewings, especialitzat en Motion Design,Accés: Accedeix a través del següent enllaç .https://ca.bbcollab.com/collab/ui/session/guest/0adafedaef4d457daf134799619755a2

https://www.esdesignbarcelona.com/es/noticias-diseno/seguimos-con-nuevas-conferencias-de-diseno-en-directo

https://www.jordiblasi.com/language/es/

https://www.instagram.com/adi_fad/

https://www.youtube.com/channel/UCmRmUH4LL0Xt_IG-wRPiyHQ/videos

#1ConfeAlDía

0 notes

victorperezpallares · 4 years

Photo

Ç Definir, investigar, analizar y clasificar el término 'pared', a partir de la consideración de la definición de límite, entendido, como una palabra polisémica con una definición múltiple en campos como la matemática, filosofía, la literatura, y a nivel de concepción personal y social. Definir, investigar y analizar el término 'pared', como estructura física. Definir, clasificar e investigar los elementos que podemos encontrar en una 'pared', la diferenciación la relación de estos entre ellos, la relación con el usuario, y la diferenciación de estos según el espacio.

“

Una paret es una estructura contínua en posició perpendicular al sól amb unes dimensions per poder delimitar o dividir un espai, sostenir un sostres i/o envoltar un espai. Ens referim doncs, al terreny físic. Aquesta paret, delimitirà l’acció de tots els cossos amb una matèria física, obstaculitzarà també el pas de liquids i gasos en el cas de que aquesta estructura sigui una unitat física en tota la seva superfície. Limita doncs, tota matéria formada per àtoms.

En el cas que aquesta superfície contingui en ella mateixa cavitats o obertures, probablement els gasos acabaran superant aquesta limitació, tant com certs líquids i alguns cossos. Aquí intervé un factor quantitatiu com es l’àrea de certes concavitats. Si aquestes tenen un àrea de 1mm de diámetre, els gasos acabaran superant aquesta superfície, també certs liquids i algun cos material. En canvi, si parlem d‘obertures d’una superfície de 5 metres quadrats limitaria només l’accés a cossos d’un tamany superior a aquesta àrea.

Si parlem d’un objecte físic, cal tenir en compte la densitat d’aquest, doncs podriem plantar un seguit de plantes per formar així una tanca vegetal però aixó no frenaria una estampida d’elefants. El vidre de l’aparador d’un comerç divideix l’espai interior de l’exterior i limita l’accés a aquest, però si colisionem un cos d’una certa densitat utilitzant una força adequada, aquesta superfície es fraccionarà i en conseqüencia, es facilitarà l’accés a l’espai interior. També trobem límits físics on l’element principal que constitueix aquesta paret es un líquid, en aquest cas també hi intervendría la densitat d’aquesta, la cantitat de líquid per metre quadrat augmentaria la força d’aquesta paret cascada i dificultaría mes o menys l’accés a l’espai que està limitant.

En el cas dels gasos, es podría formalitzar també una paret. El fum, es gas amb petites partícules sólides en suspensió degut a una combustió que consegueixen poder visualitzar aquest gas. Amb aquesta reacció, es conseguiría crear una paret (paret de fum) que ens limitaría la a nivell visual pero que probablement sería fàcil de superar de manera física. La boira també es trobaria en aquest cas. Es el cas, doncs, de barreres que en primera instància ens limita a nivell visual, impedeix que la vista pugui sobrepasar a l’altre espai dividit. Parlem de l’horitzó. Es defineix com la línia que limita la superfície terrestre visible des d’una direcció. De seguida el nostre imaginari ens porta a visualitzar la línia que divideix el mar del cel en una distància de quilòmetres, però també parlem d’horitzons quan una superfície ens obstrueix la diagonalitat de la nostra vista. L’horitzó de la taula en la q l’angle. Es a dir, aquesta conseguría passar a l’altre espai separat però en una forma o direcció diferents.

La llum es un element no mencionat anteriorment perque no té matería atòmica sino que està formada per fotons. En el cas d’aquesta hi ha tres qualitats físiques que podrien trobarse en l’estructura de la paret, que afectarien d’una manera o altra en el pas d’aquesta llum: la transparencia, la refracció i la reflexió. En una paret de formigó, la llum es quedaria en al cantó des d’on s’emet aquesta llum, si aquesta paret té una certa transparència, en canvi, la llum podria pasar d’un cantó a l’altre de la estructura. S’ha de tenir en compte els nivells de transparencia d’aquesta paret, doncs en façana translúcida la llum passaria en menor quantitat, es perdría cantitat. També cal pensar en la refracció d’aquesta tranparència, depenent del material, la llum en passar per la superfície casmbiaría la direcció de l’angle. Es a dir, aquesta conseguría passar a l’altre espai separat però en una forma o direcció diferents. La reflexió es una característica de la matéria que consegueix que part o el total de la llum que es emitida en ella torni o reboti cap a la mateixa direcció des d’on es emitida.

Una frontera és una línia de convenciment que marca els limits d’un Estat. Les fronteres poden ser delimitades de forma física, encara que no sempre es així. Per això es parla de convenciment: els diferents països acorden fins on arriben els seus respectius límits; al passar aquest límit (la frontera), s’ingressa en el territori del país veí.

Cal tractar també, el límit a nivell de concepció pròpia, uns límits que només existeixen si existeix consciéncia. No parlariem en aquest cas d’un límit en forma física sino de barreres intangibles. Dins d’aquest grup, trobem una paret intrapersonal: la idea personal dels limits propis en quant al ‘jo’ en relació al ‘jo’, cadascú es conscient de les seves própies limitacions i de les barreres personals que un mateix visualitza en si mateix com a entitat. Existeixen també limits personals que es diferencien amb l’anterior en que son barreres que neixen d’un ‘jo’ però no en quant a un mateix, sinó en conexió a relacions amb altres sers. Parlem doncs, de les parets que existeixen entre el propi subjecte amb la relació que aquest individu pugui mantenir amb altres éssers. També en la relació del ser amb l’espai, es parla de la concepció que aquest té dels limits personals sent conscient d’un entorn espacial que l’envolta. Es refereix als límits que cadascú concep d’una superfície, no el que el propi entorn delimita, sino, el que el ser creu que son els limits d’aquell espai en quant al propi ‘jo’.

L’interesant d’aquest tipus de parets, es que com es necessària una consciència per a poder existir, parlem d’un tipus de limits subjectius i cambiants segons la creencia del ser pensant que està concebint aquelles barreres. Es pot coincidir en la concepció d’aquestes, però la riquesa està en la diferència de pensament entre individus.

En literatura el terme límit s’utilitza en diversos exemples de frases en que la paraula dota d’ un significant semblant a l’oració pero que s’utilitza en diferents contextos. Es el cas d’expresions com ‘situació límit’, ‘data límit’ o ‘arribar al límit’. El terme situació límit va ser utilitzat per primer cop pel filòsof Karl Jaspers i es defineix com l’esdeveniment definitiu i inevitable de l’arribada del propi ser al seus límits. Es una situació final que no es pot evitar. La locució data limit es refereix al final del transcurs d’un temps en que s’ha esdevingut o s’hauria d’haver efectuat un succés o acció. Arribar al límit es un vocable que s’utilitza per referirse a situacions sinònimes a agotar-se, acabar-se, o tenir una falta de.

El mot ‘paret’ també es utilitzat en la literatura catalana i espanyola en un seguit de frases fetes: 1Posar a algú contra la paret 2Trobar-se entre la espasa i la paret 3Entre quatre parets 4Pegat a la paret 5Pujar-se per les parets 6Las paredes oyen, las paredes ven

En les quatre primeres frases el terme es visualitza com a estructura física en relació del individu amb aquesta paret o parets, significant situacions de claustrofóbia, estrés, límit i angoixa. Les dues darreres ens situen en circumstàncies on la paret s’utilitza com a element representant d’una situació que definida literalment es mes aviat surrealista. De significat la frase ‘pujar-se per les parets’ tindria una finalitat semblant a les anteriors definides. L’última proveeix a l’estrucutra de característiques humanes i manifesta una sensació contrària a la intimitat.

Si seguim aquesta propia recerca en més camps del coneixement, localitzariem la idea de límit en un continu seguit de sabers. En la filosofia, ja mencionada; en matemàtiques i ciència. Sense tenir la necesitat de retrocedir decàdes, el 2013 morí el filòsof espanyol Eugenio Trias, autor de la idea de la filosofía del límit. En aquests pensaments, no es descriu el mur com a estructura que no pot ser traspasada, sino com un espai habitable que forma part del ser i que el defineix com a frontera, i, al subjecte, com a ser fronterer. Expresa tant la dimensió del límit com la realitat d’aquest. Afirma que aquest limit es el principi originari del que es negatiu. En la filosofia kantiana i hegeliana, en canvi, es parla del límit com a mur en sentit negatiu pero aquesta negativitat és entesa dins del propi límit.

Referint-se al llenguatge científic, definim paret com la superfície que tanca o limita una cavitat o un òrgan. Observem també la definició de paret cel·lular: la paret cel·lular es una coberta gruixuda i rígida que envolta l’estructura de la cèl·lula vegetal, evitant així, la ruptura d’aquesta a la vegada que li dona forma. Des del llenguatge matemàtic, un límit es una magnitud a la que progresivament s’hi apropen els valors d’una secuencia infinita de nombres. Expresa la tendencia d’una funció o de una succesió mentre els seus paràmetres s’aproximen a un cert valor. Limit d’una funció Limit d’una succesió (limit d’una succesió de conjunts)

“

0 notes

suturesdigitals · 4 years

Text

cronoesboços pel meu biògraf

AIXÒ S’HAURIA DE TITULAR

del_31_a_l’ú hi ha un carrer que fa olor de pixat_i_de_pins.2020

acte primer Fou a través del cristall que separava el tanatori d’un pati interior que vaig veure’m de veritat per primera vegada. Jo devia tenir poc més de quinze anys. Totes les vegades que vaig tornar a veure’m (i vaig veure’m moltes vegades; el món sencer va tornar-se mirall) em van semblar relats fariseus de l’adolescent que, per mi, va precedir la resta del món. El meu avi va agafar-me la cara aquell dia: jo en un intent conscient d’arrufar el nas i fer-me, així, en la plasticitat de la meva expressió, més humana, més trista, també més bonica. Ell: No ploris. No ploris. No ploris. I resulta que no vaig plorar. Aquell moment va precedir hores perdudes al lavabo fent força: ara podràs. Premia els punys avall, gairebé clavant-me les ungles, i recordava afliccions viscudes: una cançó, la pel·lícula japonesa dels cirerers blancs, la Mort, els llibres acabant-se, cantants preferits morint, escriptores suïcidant-se; els dimonis. Ara podràs plorar. La resposta fisiològica era la que hauria d’haver estat en condicions normals: els pulmons plens, la llana del nus a la gola esfilagarsant-se, la picor al nas, la pressió al lòbul frontal, una certesa: la capacitat més humana, reflexiva i instintiva desembocant a tan alta complexitat neuronal i cerebral que podem fer visibles les nostres emocions. Però la llàgrima no queia. No em van portar mai al metge. Si m’hi haguessin portat, hagués anat així: No, miri, que es veu que la meva filla no sap plorar. Que diu que no se’n recorda. Que no li surt. Bueno, ja té quinze anys. La metgessa de capçalera em miraria. S’hagués tret l’estetoscopi i m’hagués auscultat. A veure, tus una miqueta. Tusso. A veure, un parell de respiracions profundes. Respiro-inspiro. Potser m’hagués donat una pastilla per prendre’m cada dia després de sopar. Una càpsula per plorar les deutes dels mars intensos. Tot el parquet de la meva habitació acabaria corcat.

Aquesta incapacitat va durar tres anys. acte segon Vaig conèixer la Soni quan l’havia de conèixer. És impossible descriure una temporalitat més adequada que aquesta. Tenia els cabells rossos i fins. Divuit anys recent fets. Era la noia que s’asseia entre cossos innominats al voltant de la taula i descansava les pupil·les mentre ratllava el fons del plat amb el ganivet. Hi ha moltes noies com aquestes, però la gent no se les mira gaire. Era una noia amb moltes ganes de companyia i de sol. El seu cos era menut i de vidre, ple de talls i crostes: cristianament flagel·lada. Era la noia que es volia més prima, que es pintaria els cabells de rosa, de blau, de negre, de taronja. Preferia una vida imprecisa. Tenia molta gana d’amor i jo tenia molt d’amor per dipositar, amb íntima tutela, sobre cossos com el seu. Ens vam fer amigues de seguida. La Soni patia trastorns afectius molt arrelats. Als peus hi duia lligades lloses polièdriques pesades de trauma i sofriment. Durant justament un any vaig estudiar-les. En calculava el perfil, les dimensions i la convexitat. Comptava el nombre de cares que tenien. La regularitat, els vèrtexs. Vaig arribar a dibuixar-les. A obsessionar-m’hi també. Un dia de gener van pesar tant i jo les vaig entendre tan poc, que una mica més i li treuen la vida. Va anar-nos de dos minuts. Res més va tornar a ser el que era, després: ja vaig conduir il·legalment, ja vaig tornar a plorar, ja vaig tornar a veure’m a totes les superfícies mitjanament reflectants. Em van començar a fer por els homes i les intimitats. La meva imatge va esdevenir una foto devastada, vella i arrugada, però va sobreviure. Va ser tard molt aviat, per això, i encara que abans d’agafar l’avió i tornar a casa ella va dir-me que m’estimava més que res, l’avió va enlairar-se i em va retornar a Barcelona.

Els pilots s’enlairen quan és l’hora –seria massa arriscat fer-ho quan tothom n’està convençut, però si fos així, si se’ns preguntés, abans de pujar (a mode de control emocional fronterer) si volem marxar del tot, probablement hi hauria menys forats a la capa d’ozó. Fa tres anys que no la veig. acte tercer Tinc una llibreta negra, petita-petita, que no petita i prou. A la part del darrere hi vaig enganxar un dibuix que vaig fer quan tenia disset anys. Diu: “Love does this 2U”. Són dues persones. Una s’està traient el cap i l’hi està donant a l’altra. Al davant hi tinc enganxat amb cinta adhesiva un poema que em va enviar una persona que estimo com si hagués de morir quan penso en no estimar-la i que diu així: “De tant en tant som punts en lloc d’exclamacions. I no passa res”. No obstant la petitesa-petitesa, és la meva llibreta de moments, de verbs promptuaris. Dins d’ella, que vol elogiar la memòria, victorejar el temps, és on hi tinc escrites les coses més importants d’aquest últim any. Per exemple que el dia 1 de gener un amic em va presentar el concepte d’olor de matí. O que vaig tenir la pitjor grip que recordo del 26 de gener al 4 de febrer. O que el 22 de febrer vaig veure una dona passant de llarg per davant d’una persona que demanava almoina al carrer (correcció: no demanava res, volia viure). La dona va recular al cap de cinc minuts i va donar-li monedes. El 23 de febrer vaig anar a ballar després de posar-me un vestit sense sostenidors. El 28 de febrer vaig saltar-me totes les classes per anar a escriure una rèplica a l’article de Zizek que parlava de la vagina. El 7 de març un noi palestí em va regalar un rosari. El 10 de març la meva amiga i jo vam seure al terra i em va dir que I see you. I really see you. No sabíem que sis mesos després li diria jo, però que seriem al terra d’un hospital psiquiàtric. Deu ser això, la vida. El reguitzell d’imatges que veig ara en referència a la memòria, proposades i servides a mi com una seqüència fílmica. Plans de transició que són o no relats i que s’intensifiquen quan neix en nosaltres –éssers compulsivament socials, la necessitat de sintetitzar el temps. Passen, aquestes imatges, com el plat pel qual salivem al buffet lliure (aquests buffets generalment de cuina white-washed oriental) i que dius: ara, ara arriba. Ara l’agafaré i me’l cruspiré sense cap mena de contemplació. He fet això, aquest any. Vull fer això, l’any següent. Ha estat així, aquesta dècada. Menges, pagues i et promets que no tornaràs mai més a un lloc com aquest. Que necessites practicar l’auto-control. Etcètera.

morim amnèsics i afamats: Escena 3 Soliloqui Tanmateix, mentre no moro em banyo al mar. Sóc on vull estar. L’aigua de la costa està glaçada. Estem a l’últim mes de l’any. Això que sento ara mateix és el que més s’acosta a la felicitat. Hi ha molta roca i poca roba. Massa roba. Estic tan viva, tan viva, tan viva que sembla que hagi d’explotar. I si mai m’hi torno a sentir, d’aquesta manera? I si per un error de perspectiva poso el peu a la roca equivocada i ja no vols saber res de mi? I si torno a deixar de plorar, com no ploren les aranyes, els cossos morts o els amants a la literatura? Sento massa amor per estar desperta. Mentre és cert que em faig preguntes, entenc que no m’importa res. Que CAU EL TELÓ. Tinc el cos masegat: talls a les cames, les ungles liles, els llavis inflats. Si la vida és això, una obra que s’acaba cada desembre, que jo escric amb voluntat de dramaturga i que fa aixecar centenars de cossos que aplaudeixen, si la vida és un acudit de mal gust, un monòleg impregnat de cinisme, un documental sense crèdits ajustats al pes testimonial, un post a un blog estèril, si la vida és un cubell que crema mentre saliven com gossos joves hormonats, si és la thinspo de tumblr, si la vida són els nazbols i les terfs, si la vida és una festa, si la vida és el mal alè, si la vida és el teu cos, si la vida és un cos, un text, un dit, un tauró, un pit, una engruna, una angina, una neurona, un àtom… Si la vida és […] haurem de viure-la com l’han viscut tots els nostres avantpassats, així: garantint el batec.

Han passat vint-i-quatre hores des que vaig començar a escriure això. Ja no sóc al mar, ja no estem a desembre, la meva situació futura és més incerta que mai i he tornat a escriure –compulsivament i amb penúria i guerrejant entre les llengues, per motius segurament equivocats– però fent la paraula. Aquest matí tornava d’una festa. Una festa que es pronunciava a sí mateixa, que no podia acabar-se mai perquè no havia començat del tot en primer lloc. Una festa on l’autoimatge es temptejava de manera rigurosa. Una festa que hauria d’haver durat anys perquè la precarietat de totes nosaltres, les fantasies venidores i recurrents volien existir més enllà de la convenció social de principi i cloenda; més enllà de Barcelona, de nosaltres, del talent, de l’ignomínia corporal, de la política de l’alcohol… Espero el tren a l’estació. L’espero dreta i ballo: no ballo perquè perdura l’embriac, només perquè em sento molt feliç. M’adono que un home em mira. Al cap de cinc minuts em pregunta quan vindrà el tren que ens ha de dur a Girona: li dic que no ho sé. Que de vegades tarda. Ell es posa els auriculars. És argentí. De reüll veig que també comença a ballar i m’alegra pensar que ja som dues persones les que ballem mentre esperem el tren. Ja no m’importa ocupar espai. El tren tarda molt i m’adormo recolzant-me amb la paret. Em desvetlla l’home argentí, diu: desperta, que ve a la via 14. Escric, al mòbil: estic cansada, però demà em llevaré notablement més arrugada de tant somriure. Penso: un nou any, però la mateixa Maria al purgatori de Sants, desnerida com una pruna podrida, agraïda com quan era petita i els meus pares em tiraven a mar, jugant amb les possibilitats infinites del llimbs. Fàcilment seduïda per la lògica de la multitud, deixo que els cossos m’empenyin fins a dins. M’assec i tanco els ulls. Sento el sol a la pell, Soni; n’estaries molt orgullosa. Ho recordo tot, d’aquests anys: des de la memòria petita fins les emprenedories identitàries, recordo els futurs, les cornises, els meus textos com a excusatio, la fricció dels nostres llavis i penso en la freqüència de la meva imatge. No perquè el món sigui mirall sinó perquè ara sóc al tren i m’assec a la finestra. Em reconec. Ho tinc tot a lloc. Escriuràs. Per totes nosaltres seràs gest; carn, segurament os.

0 notes

ideaimateria · 5 years

Photo

"Alçar la veu" és la primera conferència de la nova edició del Debat de Barcelona, que enguany pren el concepte de la finestra com a metàfora de la nostra mirada singular per a reflexionar vers el món que ens envolta. Sarah Ahmed www.saranahmed.com/ és investigadora i escriptora, especialitzada en feminisme, teoria queer i crítica postcolonial. S'identifica com a una feminista aixafaguitarres i a les seves obres analitza i denuncia mecanismes d’opressió i discriminació en la vida quotidiana i en contextos institucionals. Presenta la sessió l'artista Lúa Coderch. DESCRIPCIÓ DE LA CONFERÈNCIA Les institucions són mecanismes que regulen les relacions entre els individus i la societat, amb la qual cosa configuren la nostra vida col·lectiva. Però, què passa quan algú protesta, en el si de la institució, per denunciar males praxis, vulneracions de drets o abusos de poder? Segons l’escriptora feminista Sara Ahmed, alçar la veu és el gest que algunes persones han de fer per visibilitzar-se davant de la societat i poder reclamar un espai. Tanmateix, aquesta presa de posició implica situar-se en el punt de mira de les crítiques i el rebuig. A més, presentar una queixa requereix seguir els procediments que imposa una mecànica institucional concreta i, per tant, formar part del mateix sistema que s’està qüestionant. http://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/conferencia-de-sara-ahmed/230584 CARACTERÍSTIQUES DE L'ESDEVENIMENT Dia: dilluns 21 de gener, 18:30h Lloc: CCCB Idioma: Català / Anglès (amb servei de traducció simultània anglès - catala). QUÈ ÉS "DES DE LA MEVA FINESTRA"? Prenent la finestra com a metàfora de la nostra mirada singular vers el món que ens envolta, aquesta edició del Debat de Barcelona és una invitació a reflexionar sobre els límits i les continuïtats entre allò interior i allò exterior a partir de les finestres particulars que obriran cada un dels participants del cicle. La finestra, aquesta obertura fosca o lluminosa, és el marc que enquadra la nostra mirada; un espiell que modela i condiciona la manera com observem el món i, en conseqüència, com l’habitem. Alhora, la finestra és l’escletxa per on s’escola cap endins allò desconegut i imprevist; una obertura que fa visibles les alteritats i les pors confinades rere els murs que construïm. Cada finestra és continuïtat i és frontera, és el límit del nostre món i també el que ens vincula amb els altres. Enguany, al Debat de Barcelona, diversos investigadors, assagistes i activistes partiran d’aquesta metàfora per compartir la seva mirada sobre aspectes clau del nostre present, com l’auge del populisme i el rol de la protesta en les democràcies occidentals, la crisi de les fronteres, la revolució del gènere, la progressiva digitalització del món o els secrets del cervell humà. El Debat de Barcelona és el cicle de conferències amb més tradició del CCCB, que cada any reflexiona sobre algun aspecte clau de la vida contemporània des d'una perspectiva filosòfica. Des de la meva finestra. 21 de gener - 4 de març CCCB #DebatsCCCB

https://www.saranahmed.com/books-1/

Bibliografia

0 notes