#SANTS COSSOS

[ernestdescalsartwok]

CRIPTA-LA SEU-MANRESA-ART-PINTURA-AQUAREL·LA-SIMPLICITAT-TEMPLET-URNES-ALTAR-SANTS COSSOS-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: CRIPTA-LA SEU-MANRESA-ART-PINTURA-AQUAREL·LA-SIMPLICITAT-TEMPLET-URNES-ALTAR-SANTS COSSOS-PINTOR-ERNEST DESCALS- Pintura amb aquarel·les en la que he volgut Pintar amb molta simplicitat i síntesi plàstica el Templet que guarda les urnes dels Cossos Sants o Sants Màrtirs, interior de la Cripta de la Seu de Manresa, una capella molt especial que va ser reconstruïda després de la Guerra Civil i que ara és un lloc de meditació i retrobament amb la mística espiritual i la història manresana. He pintat en diverses ocasions aquesta singular atmosfera en el subsol de la Basílica i segur que hi tornaré- Aquarel·la sobre paper. Watercolor painting in which I wanted to paint with great simplicity and plastic synthesis the Temple that keeps the urns of the Holy Bodies or Holy Martyrs, inside the Crypt of the Cathedral of Manresa, a very special chapel that was rebuilt after the Civil War and which is now a place of meditation and reunion with the spiritual mysticism and the history of Manresa. I have painted this singular atmosphere in the basement of the Basilica on several occasions and I am sure I will return there- Watercolor on paper.

[canalsart]

Canals galeria d’art us informa, com galeria compromesa amb la ciutat de Sant Cugat.

Recordem l’autor de l’escultura del Sant Crist una escultura realitzada en fusta de noguera massissa de 46 quilos i 2 m. D’alçada que es conserva permanentment en el Reial Monestir de Sant Cugat. Demà divendres com cada sortirà en Via Crucis per els carrer de Sant Cugat.

Aquest escultura del Sant Crist fou realitzada en 1944, per el reconegut escultor i empresari francès establert a Sant Cugat, Robert Chaveau Vasconcel. Destinada a la Parroquia de Sant Cugat, quest és l’única escultura que tenim del destacat artista a la ciutat.

Antecedent:: La seva mare, Mary Elizabeth Dabin va fundar a París una empresa de perfums i cosmètica amb la marca Vasconcel. En 1914 venen a viure a Barcelona, primer en una torre de Vallcarca, que feia alhora la funció de laboratori i domicili, i amb botiga a la Ronda Universitat. El 1916, la bona marxa de l’empresa li va permetre l’adquisició de la casa Lluch a San Cugat, situada just a l’inici de la carretera de l’Arrabassada.

Aquesta torre, que encara es conserva, va ser encarregada el 1906, per Gabriel Lluch, a l’arquitecte Eduard Balcells i Buïgas (1877-1965), que s’havia graduat el 1905. Per tal que pugui ser de nou fàbrica i domicili se li va encarregar al mateix arquitecte l’ampliació de la casa amb dos cossos laterals.

Robert Chaveau va tindre el seu un taller també a casa Lluch. Després de la seva mort —la seva vídua— va oferir en donació a l’Estat 32 escultures seves que van ser acceptades el 30 de maig de 1966); i també va regalar el 1967 al museu de Barcelona altres obres. La premsa de l’època recull algunes de les activitats de Chaveau, els viatges de treball a Madrid o de turisme a altres destinacions, i també comenta la seva vida social com a membre de l’alta societat de l’època, en concret dona raó de la seva condició d’amfitrió en determinades reunions amb participació de músics, altres artistes i personalitats culturals.

[b-free-fest]

El dimarts 15 es va celebrar el taller "Com em cuida el meu barri, com cuido jo al meu barri: suports quotidians" impartit per Isabel Martín de Cotidiana al Centre Cultural Xinés de Pere Garau. A l'entrada del centre el terra està decorat amb dibuixos infantils i el drac de tela que surt a la plaça del mercat per celebrar l'any nou xinès treu la cua pel primer passadís.

Al lateral esquerre del local ens cediren l'ús d'una sala, algunes assistents ja havien participat dilluns, altres eren noves veïnes interessades. Ja totes assegudes, Isabel va fer una introducció de Cotidiana, la cooperativa de la qual forma part amb Cristina Alba i Eva Morales, un grup d'arquitectes que treballen des d'una perspectiva ecofeminista, creant projectes comunitaris, com ara Ramuca, una xarxa de suport mutu o el projecte de ciutat Post-covid.

Com a activitat, Isabel ens plantejà dibuixar cercles d'afectivitats, per pensar sobre els vincles i les proximitats, emocionals i geogràfiques, posant nom i creant el dibuix d'un cosmosistema propi de cures. Seguint la mateixa lògica vam pensar de forma individual, i després compartida, que ens agradava fer soles, que era importat per nosaltres fer amb altres persones i que ens agradava del nostre barri. Van sorgir moltes coincidències: passejar, trobar-se amb les amigues i veïnes, fer treballs manuals i la música: escoltar-la, ballar-la i practicar-la.

Moltes de les assistents declaren un sentiment de pertinença a La Soledat, una mena d'orgull identitari que les fa sentir com en familia, tot i que la Núria, la més jove del grup, ens confesa que quan passeja sola el seu sentiment és d'inseguretat. Aquestes dues experiències, quasi contradictòries, delaten un símptoma molt greu, i evidencien que l'espai públic no es pensa i es viu de la mateixa manera depenent dels cossos i gèneres.

Tan important és la projecció de l'espai públic, com la de l'espai privat. Per la majoria de les dones és tan important fer coses en comunitat, com a soles. Els moments i espais d'intimitat no s'han tingut en compte en una política de l'habitatge que en general no ha pensat en les persones i les seves necessitats.

De la covid i el temps de confinament també han extret experiències positives, Caterina ha après ha escoltarse a si mateixa, davant la saturació de sobreinformació, ha estat per ella com a una cura mental, la Núria, ha conegut a la seva veïna Trini, que ja és per ella com una àvia.

L'AV de la Soledat té la seu a la pl. de Sant Francesc Xavier, en aquest local s'hi fan activitats com gimnàstica, danses del món, informàtica, taller de memòria o manualitats. Des de fa algun temps les festes del barri no han estat tan galdoses com abans, la junta directiva està formada per persones bastant grans, i la força i empenta d'un temps es va esvaint. Per un altra banda s'han anat tancant indústries i equipaments, i hi ha zones amb obres que no acaben mai. Totes les assistents van reivindicar la importància dels llocs de reunió, ja que és allà on es creen les xarxes de proximitat quotidianes per un sistema mutu de cures.

Fotografies de Miquel Julià

Gràcies al suport de: La Direcció Insular de promoció Sociocultural i Caixa Colonia

[alexpuigros]

La sentència (2) S’intensifica la tensió als carrers de Barcelona. Després de la manifestació convocada a Marina amb Gran Via, els cossos de seguretat començen a carregar davant la delegació d’Interior al Passeig de Sant Joan. En resposta, grups radicals aixequen barricades i encenen contenidors per tallar els carrers. Malgrat les nombroses protestes pacífiques al llarg d’aquests últims anys, petits sectors, descontents amb la poca eficàcia del moviment pacífic, decideixen plantar cara a les forçes invasores arrel de la sentència del dilluns passat.

[carmenvicinanza]

Najat El Hachmi

https://www.unadonnalgiorno.it/najat-el-hachmi/

Grazie alla scrittura posso mettere insieme i pezzi che formano la mia identità in modo più o meno armonico e scoprire i conflitti che esistono in ognuno di essi. Se l’identità fosse un patchwork costituito da diversi pezzi di scrittura, sarebbe il meccanismo che mi permette di metterli insieme.

Najat El Hachmi è una voce eminente della nuova letteratura catalana.

Il suo attivismo, identitario e femminista, si dipana e sostanzia nella complessa esperienza che vivono le generazioni a cavallo di diverse culture e nel tentativo di conciliare le differenze per vivere appieno la contemporaneità.

Per difenderci dall’islamofobia neghiamo il terribile maschilismo da cui proveniamo.

Nata a Nador, in Marocco, il 2 luglio 1979, a otto anni si è trasferita a Vic, in Catalogna, dove suo padre viveva già da tempo.

La scrittura, sin da giovanissima, ha costituito il  mezzo per avvicinare i due mondi ai quali sente di appartenere.

Laureata in filologia araba all’Università di Barcellona, il suo primo libro Yo también soy catalana, uscito nel 2004, è stato scritto in catalano e successivamente tradotto in spagnolo. Un testo autobiografico in cui affronta temi come la memoria, la condizione femminile, la lingua, l’identità e la religione.

Il successo è arrivato nel 2008 con L’últim patriarca, tradotto in italiano col titolo La città degli amori infedeli che ha vinto il Premio Ramon Llull, il più importante della letteratura catalana, il Prix Ulisse nel 2009 ed è stato finalista per il Prix Mediterranee Étranger 2009.

Nel 2011 ha pubblicato La caçadora de cossos (La casa dei tradimenti) e quattro anni dopo La filla estrangera con cui ha vinto il Premio Sant Joan.

Nel 2021 si è aggiudicata il Premio Nadal di narrativa in lingua spagnola con il romanzo El lunes nos querrán che in italiano ha il titolo di Lunedì ci ameranno.

Nei suoi libri tocca temi come la condizione delle donne, in particolare delle musulmane, la loro accondiscendenza, il processo d’integrazione della popolazione magrebina in Spagna, lo scontro fra mondi, culture e generazioni, il senso comunitario che si avverte maggiormente nelle periferie.

Le sue protagoniste si muovono sempre ai margini, in una sorta di terra di nessuno, dal punto di vista identitario e delle condizioni materiali. Devono affrontare famiglie dai valori patriarcali radicati e mai messi in discussione e, quando si affacciano al resto della società in cui vivono, si accorgono che l’uguaglianza non è alla loro portata in quanto figlie di immigrati. Non appartengono a due mondi perché ne esiste uno solo, segnato da innumerevoli confini invisibili con cui, ogni giorno, devono confrontarsi e provare ad attraversare.

Najat El Hachmi è profondamente calata nelle rivendicazioni identitarie della Catalogna. È stata tra le persone firmatarie del manifesto a favore del federalismo e sostenuto la coalizione elettorale di sinistra Cataluña Sí se Puede.

[castellsipalaus]

Munkholmen

Tot i que l’illot de Munkholmen deu el seu nom a un monestir que s’hi va instal·lar (vol dir Illot dels monjos, en noruec), anteriorment va servir com a lloc d’execucions i on una munió de caps cercenats dels cossos dels seus propietaris donaven la benvinguda als navegants que entraven al fiord de Trondheim.

En temps del rei Olav Tryggvason, cap a finals del segle X, ja era conegut per les execucions que hi duien a terme els senyors (jarls, que a l’Anglaterra ocupada pels escandinaus acabaria donant lloc al títol comú d’earl, equivalent a comte) de Lade.

Més endavant, els governants locals van decidir canviar l’emplaçament dels caps decapitats, orientant-los cap a Trondheim, perquè els ciutadans s’ho penséssin bé abans de dedicar-se al crim. En una societat on era tan arrelat el costum víking de saquejar terres llunyanes, la dràstica manera de protegir la pàtria és tot un contrast.

Cap al segle XII monjos benedictins ja hi vivien a una abadia que rebia el nom de Nidarholm. La seva fundació és atribuïda a Canut el Gran, rei d’Anglaterra, Dinamarca i Noruega a principis del segle XI, però també és datada cap a l’anyy 1100 sota l’advocació de sant Benet i sant Llorenç.

Durant l’Edat Mitjana, el monestir es va cremar en tres ocasions i quan va arribar l’adveniment de la Reforma Luterana a Escandinàvia ja estava en ruïnes, fins a la seva desaparició física al segle XVII, quan l’illot va ser fortificat.

La fortificació va acabar convertint Munkholmen en una presó danesa, doncs Noruega i Dinamarca estaven unides sota la mateixa corona. La seva utilitat va finalitzar a finals del segle XIX, però durant la Segona Guerra Mundial, els ocupants alemanys van recuperar l’ús militar instal·lant bateries antiaèries per protegir la base de submarins que hi van establir.

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by Centre Cívic Sant Andreu (@ccsantandreu)

#BarcelonaDibuixa

#BarcelonaDibuixa22

Fes una abraçada i guarda-la en una capsa.

Barcelona Dibuixa, el festival del Museu Picasso i l’ICUB , vol celebrar la recuperació de l’espontaneïtat i el contacte físic en les relacions humanes. Amb motiu d'aquest cicle, torna un any més per fer-nos una gran abraçada, com les que ens fèiem abans de la irrupció de la pandèmia en les nostres vides; és a dir, de manera espontània i efusiva, afectuosa. Perquè, en la seva nova edició, aquesta gran festa de l’art i del dibuix convertirà l’abraçada en el seu motiu central: hi haurà ‘abraçades’ als més de 40 tallers per a totes les edats que es duran a terme en museus, escoles, centres cívics i culturals, teatres i altres espais de tots els districtes de la ciutat.

Aquí al centre Cívic Sant Andreu dibuixarem abraçades, posarem la que ens agradi més a dins d'una capsa de mistos gran i un cop la pengem a la paret en sortirà un còmic en tres dimensions amb la nostra i amb totes les abraçades que arribin.

👉Més info de les activitats: https://tuit.cat/il4oW

Museu Picasso Barcelona Dibuixa Museu Picasso de Barcelona Icub Bcncultura BCNCultura.cat Districte de Sant Andreu #MuseuPicasso#bcndibuixa#barcelonadibuixa#activitats#activitatsculturals#centrescivics#centrecivicsbcn

més de quaranta tallers:

23/10 de 11h-19h

Abraçar-se per abraçar Creació d’una abraçada il·lustrada en forma de corona Trobar-nos, compartir, explorar junts i empoderar-nos a través del color, el dibuix, la creativitat... Et proposem la creació d'un objecte de poder il·lustrat: una corona que primer ompliràs amb els teus propis traços, color i creativitat (abraçar-te), i amb els d’una altra persona després (ser abraçat, abraçar). El primer pas per abraçar els altres és sempre abraçar-se un mateix. www.theinvisiblecircle.com @theinvisiblecircle @adolfoserra barcelona.cat/barcelonadibuixa

més de quaranta tallers:

Centre Civic Can Felipa CC Convent de Sant Agustí Centre Cívic del Besòs i el Maresme Centre Cultural La Farinera del Clot Centre Cívic Sant Andreu

Aa

L’abraçada es converteix en l’eix central del festival

Recuperar el contacte físic, deixant enrere els temors de la pandèmia, és motiu de celebració. L’abraçada és el gest escollit pel festival Barcelona Dibuixa, organitzat per l’Institut de Cultura de Barcelona i el Museu Picasso, com a símbol del retorn a la normalitat. I és, també, la inspiració dels més de quaranta tallers que es podran seguir durant el cap de setmana del 22 i 23 d’octubre.

El festival passa d’una sola jornada a un dia i mig i fins a trenta-dues entitats participants. I com ja fa uns quants anys, la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona torna a sumar-se a la iniciativa que vol apropar la il·lustració com a eina d’expressió artística. Enguany, cinc equipaments de la xarxa proposen cinc tallers que podreu seguir, de manera gratuïta i sense inscripcions, entre les 15:00 i les 19:00 h de dissabte i a partir de les 11:00 h i fins a les 19:00 h de diumenge.

El primer dia del festival, atanseu-vos al CC Can Felipa o al CC Convent Sant Agustí.

La Neus Frigola dirigeix Figures abraçables (CC Can Felipa, 22/10 – 15:00 a 19:00 h), una activitat per explorar l’abraçada amb un grup de cossos escultòrics que, a més a més del contacte físic, també es podran pintar. Així doncs, què passa quan ens abracem? Quines sensacions es desperten?

A Ciutat Vella, l’Asociación Sociocultural Radio Nikosia vol Dibuixar l’abraçada (CC Convent de Sant Agustí, 22/10 – 15:00 a 19:00 h) i crear-ne una cartografia tot donant forma, imatge, línia, textura i color al gest a través d’una silueta que es podrà omplir de colors i emocions.

L’endemà, us esperen al CC del Besòs i el Maresme, al CC La Farinera del Clot i al CC Sant Andreu.

La Cé Marina, a través del taller Dibuixa la teva història (CC del Besòs i el Maresme, 23/10 – 11:00 a 19:00 h), vol analitzar i pintar les vivències viscudes durant la pandèmia, l’adaptació i com es veu el futur a partir d'ara.

L’abraçada abstracta (CC La Farinera del Clot, 23/10 – 11:00 a 19:00 h) és l’activitat proposada per l’Alison Buchanan. Abraçant una altra persona amb un paper entremig, es traçaran les línies de braços, mans i dits. A partir d’aquesta marca, es buscaran dins l’imaginari de cadascú les formes i els colors que els suggereixen.

A Sant Andreu necessiten la vostra aportació per crear un còmic en tres dimensions. Capses d’abraçades (CC Sant Andreu, 23/10 – 11:00 a 19:00 h), la iniciativa d’en Pere Puig, proposa dibuixar una abraçada, posar-la dins d’una capsa de llumins i penjar-la a la paret. Entre totes les abraçades es crearà el còmic coral.

Per a més informació, consulteu el web del Barcelona Dibuixa.

[valencia28o-blog]

El passat 9 d'octubre a la manifestació per la diada nacional del País Valencià -convocada cada any des de 1977-, el feixisme, aparentment latent els darrers anys a València, es va fer brutalment visible. La seua reaparició no va ser només una acció per part de grups o partits d'ultradreta (com Yomus o España2000), sinó que centenars de persones -famílies, xiquets o avis- participaren de les agressions a través dels seus càntics, insults o mostres de suport a les agressions.

L'alarmant impunitat amb la que van insultar i vexar (“puta, guarra, golfa o gorda”), amenaçar (¡os vamos a matar!; aneu-se'n a Catalunya! O ¡mañana nos vemos en el trabajo!”) i agredir a totes les persones que ens trobàvem a Sant Agustí o en altres punts de la manifestació, necessita de la complicitat d'un Estat i dels seus cossos policials, així com de determinats mitjans de comunicació. Uns assenyalen i altres actuen. Així, aprofitant el context polític generat arran de la situació a Catalunya, l'anticatalanisme va ser detonant i excusa per a activar el mecanisme de l'odi. Odi al diferent.

Actualment, el “diferent” pren múltiples formes: dona, migrant, negra, pobra, catalana, musulmana, lesbiana, independentista.. La forma tant fa, “l'etiqueta” només és l'excusa per a posar en el punt de mira determinades idees o formes de vida, en definitiva, arrabassar la llibertat de les persones.

Per això, els fets del 9 d'octubre no són un atac contra les persones que es vam manifestar el 9 d'octubre, sinó que són un atac directe contra totes aquelles persones que entenem que tenim dret a viure la vida amb llibertat. Perquè ahir vam ser nosaltres i demà pots ser tu. Per això, la indiferència mai pot ser la resposta contra el feixisme. Perquè amb la indiferència el feixisme creix, es normalitza i s'organitza (“Front Nacional” a França, Hogar Social Madrid o els darrers atacs islamòfobs; en són una mostra clara).

Per això, convoquem la manifestació del 28 d'octubre sota el lema “València contra el feixisme i per les llibertats”. Però aquesta convocatòria és només un ‘punt de partida’, un ‘prou’ i un ‘recuperem els carrers’. Perquè l'antifeixisme no és qüestió d'un dia, sinó que és una pràctica i actitud diària que hem d'exercir totes des de tots els àmbits: a les nostres feines, al bar, al gimnàs, al mercat, a l'escola o institut… a tot arreu. Perquè el feixisme avança si no se'l combat.

València serà la tomba del feixisme. No passaran.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (IV) – Àngela o la Bonanova, Part II

«Et sap greu que la bellesa fugissera s’hagi pansit tan irremeiablement, que hagi lluït davant teu d’una manera tan enganyosa i vana; et sap greu no haver tingut temps ni tan sols d’enamorar-te’n...» — F. Dostoievski a Les nits blanques

SEGONA PART

DE CAMÍ A L’ESCOLA

L’Àngela era de la Bonanova de tota la vida. Va néixer a la clínica Teknon i va estudiar al Col·legi Jesús-Maria. L’àvia Teresa la portava a l’escola cada matí: agafades de la mà, caminaven pel passeig de la Bonanova en direcció Besòs, sempre per la vorera de muntanya. Quan arribaven davant de l’església, l’àvia li explicava que en aquella plaça, al ball de festa major, havia conegut l’avi Pere. I que, un any després, es casarien en aquella mateixa església. 

“Per què la gent es casa, àvia?”. “Perquè és la manera que tenim de provar l’amor. I d’enfortir-lo”. “Això vol dir que la gent que no es casa no s’estima?”. “Qui no es casa no s’estima prou per comprometre’s a un amor que perduri”. Amb els anys l’Àngela aprendria que els amors duradors feien els amants exsangües i menys bells, que les seves carícies, amb el desgast, els espellaven, i els seus petons massa madurs podrien la llengua. També entendria que els amors passatgers feien esforços inútils, tenien febres frívoles, les seves carícies efímeres cansaven els cossos i els seus petons massa verds esquinçaven els llavis. “Àvia, tu i jo no estem casades i ens estimem molt”.

L’església de la Bonanova estava inspirada en la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. L’Àngela mirava amb embadaliment la façana neorenaixentista, amb el pòrtic sobre l’escalinata i les vuit columnes corínties. A sobre hi havia cinc finestrals d’arc de mig punt, dos d’ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, i dalt de tot el frontó i la creu. Mirant-la de cara, al cantó esquerre hi havia l’alt campanar i, a la dreta, més baixa, la torre octagonal acabada amb una cúpula i una rosa dels vents. En aquella parròquia també s’hi havien casat els seus pares, i ella hi havia estat batejada i hi havia fet la primera comunió. Però el record més dolç el tenia de la nit de Nadal: cada any tota la família, havent sopat, anava a sentir el Cant de la Sibil·la, just abans que comencés la missa del gall.

Deixada enrere la plaça, de seguida veien la tanca del col·legi. Just abans d’arribar-hi, a mà esquerra i adjacent al recinte escolar, hi havia un solar que resistia l’especulació urbanística i desafiava el signe dels temps. Era un paratge alhora ombrívol i oníric, amb una pàtina de vellesa i nostàlgia, que un dia devia haver estat un torrent, ensotat i ple de vegetació: arbres, heures, matolls, molsa i esbarzers. A la tardor, el terra s’omplia de fulles seques. Un hivern el va veure tot nevat. Limítrofa al vetust jardí abandonat s’aixecava una paret de pedra, de lloses esgrogueïdes, rematada per una balustrada ornamental de marbre. Al peu del mur naixia una escala sense barana que es perdia al fons de la clotada. L’Àngela s’imaginava que aquella graonada duia a un lloc màgic. Li semblava un escenari de conte ideal.

Passat el solar ja s’albirava la façana imponent del col·legi. S’hi veia una primera porta de ferro forjat amb dos lleons i un escut d’àligues a la part superior. Les àligues es reproduïen en sèrie, amb les ales esteses, al llarg de la reixada. L’Àngela els hi tenia por, i quan passaven per sota seu accelerava el pas. L’àvia la tranquil·litzava, li deia que eren de ferro, que no es mourien ni li farien cap mal, i li explicava que l’àliga era un dels emblemes de Barcelona. “Recordes quan l’anem a veure per Santa Eulàlia?”. Així i tot, ella no quedava gens convençuda i aquell era l’únic tram de camí en què s’afanyava per arribar a l’escola. A l’altre costat de la tanca hi havia un jardí francès, amb escultures i grans testos decoratius, uns bancs també de ferro, de joc amb el reixat, que feien encara més elegant el parc; i, com un decorat posterior, un bosquet frondós amb tot tipus d’espècies d’arbres. D’entre tots ells ressortia el colossal avet.  

L’edifici monumental d’estil historicista anglès del Col·legi Jesús-Maria també era obra, com la Casa Arnús i el Temple del Tibidabo, d’Enric Sagnier. Al frontispici, fet amb maó vist i carreus de pedra blanca, hi lluïen l’ampla escalinata i el porxo neogòtic de l’entrada principal, que portava a la galeria de la planta noble. Al capdamunt, els finestrals gòtics i el gran pinacle revestien l’edifici d’un aire catedralici. La construcció quedava completada per les dues ales laterals i, en una d’elles, la capella. Al vestíbul de la capella s’hi conservava una relíquia: unes làmpades de fusta sobredaurada que representaven uns dracs escopint foc, de la boca en treien llum, dissenyades per un encara jove i passerell Antoni Gaudí. Al cor de la planta hi havia el pati enorme on l’Àngela havia passat tantes hores d’esbarjo i tediosa letargia.

L’AVI PERE

L’Àngela va créixer al carrer d’Horaci, a tocar dels jardins de ca n’Altimira, on els seus pares havien comprat un apartament en casar-se. Ells també eren del barri. El pare era del carrer del Camp, va néixer al número 57. La seva mare, l’àvia Isabel, encara avui hi tenia una petita botiga de queviures que l’havia vist despatxar rere el mostrador més de cinquanta anys. En sortir de l’escola, el pare de l’Àngela sortia disparat cap a la botiga, impacient per assaborir el seu berenar deliciós. L’Àngela reproduiria el gest del fill de la Isabel, i tan bon punt sonava el timbre del col·legi correria amb ànsia, arrossegant el seu pare que la duia de la mà, per arribar de seguida a l’adrogueria. Allà l’esperaria l’àvia amb el berenar cobejat. “Aquesta nena és llaminera com el seu pare!”. Tots tres compartien aquelles porcions de tardes gormandes i despreocupades com una mena de conspiració, el seu petit secret.

La mare es va criar al número 4 del carrer de Claravall, darrera l’escola, en una casa unifamiliar de planta baixa amb un jardí a la part del darrere on l’Àngela havia passat els moments més feliços de la seva infància. En aquella parcel·la plena de petúnies, de geranis, de glicines, de clavells i de roses, la petita Àngela va anar adquirint, mica en mica, el gust per la bellesa: la de les flors, la de la literatura, la de la música, la dels instants de joia. Al fons del verger hi havia els arbres fruiters. A la primavera veia florir l’ametller, bandera blanca. A l’estiu, collia les dolces nespres del nesprer i se les cruspia amb delit. A la tardor fruïa amb l’anhel sangonós de les magranes del magraner.

Passava hores i hores jugant en aquell menut racó de món que a ella li semblava tot un univers, el seu. Un espai tancat en un món de llibertat i d’imaginació. El seu edèn. Quan queia rendida, a mitja tarda, reposava a la falda de l’avi que, assegut al balancí, al peu de l’acàcia, li llegia contes, primer, i més endavant novel·les senceres: romàntiques, d’aventures, de ciència ficció. L’Àngela es feia gran en mars de lletres i tardes vermelles.

― Jeanne Pissarro (ditte Minette) assise au jardin, Pontoise (1872), Camille Pissarro

Els divendres anava a sopar amb els pares a casa els avis. Mentre l’àvia cuinava, l’avi i l’Àngela s’asseien al piano i practicaven. Era un moment de serenor absoluta. L’envaïa la calma i el seu cos ingràvid flotava, delicat i fràgil, per l’estança. Premia cada tecla amb fervor: notava el tacte fred de la fusta setinada i sentia el martellet colpejar dins la caixa de ressonància. Tocaven Mozart, Beethoven, Liszt, Brahms. Tocaven fins que l’àvia els cridava: “El sopar és a taula!”. Una calidesa amable recollia tot el menjador. 

L’avi Pere s’havia guanyat un nom com a concertista de piano, tot i que la seva autèntica devoció era l’orgue. Va estudiar-ne la carrera i durant gairebé dues dècades va ser l’organista de la parròquia de la Bonanova. Deia que només hi havia una cosa al món que podria fer-li deixar l’instrument: l’àvia Teresa. Tot i que sovint s’engelosia, ella mai l’hi va demanar. Quan l’Àngela entrava en una església i sentia el so de l’orgue omplir el temple, pensava en el seu avi i en aquells vespres embriagadors en què, potser sense saber-ho, en algun moment va decidir que es dedicaria a la música.

Després de sopar, els pares tornaven cap al carrer d’Horaci i ella es quedava a dormir amb els avis. Les nits d’estiu, l’Àngela sortia fora, s’asseia al balancí i es quedava llargues estones observant els estels fins que veia arribar el polsim de lluna al jardí. Quan entrava de nou a casa, l’àvia l’acompayava a l’habitació, la ficava al llit i li llegia un conte, que mai aconseguia acabar perquè ella sempre s’adormia abans. L’endemà, en llevar-se, el primer que feia era treure el cap per la finestra.

Un matí d’hivern que la rosada cobria d’un vel blanc tot el verd de l’herbatge va veure aterrar-hi un faisà molt especial. Mai havia vist un ocell tan llampant i bonic. De faisans n’havia vist molts, fins i tot els avis n’havien tingut un al jardí, amb la seva cua llarga i estirada i el seu plomatge tardorenc d’ocres, taronges, granes i turqueses. Però aquell era diferent, aquells colors enlluernaven, més encara amb el contrast del blanc de la gebrada. Tenia un pit rogenc estrident i una capa daurada. Només compartia amb la resta de faisans el color de la cua, i una taca turquesa sota el clatell. Semblava que l’haguessin pintat. Va fer un salt del llit i va córrer cap al jardí, però quan va ser fora, l’ocell ja no hi era. “Potser no el torno a veure mai més”, es va dir l’Àngela. 

El faisà va tornar la setmana següent. L’Àngela va quedar uns minuts palplantada rere la finestra observant-lo. L’elegància de l’ocell la deixava abstreta, hipnotitzada amb els seus gràcils moviments. Era massa bonica per passejar-se pel seu jardí amb aquella galanesa altiva. Sabia que no el podria estimar, perquè sempre s’enlairaria abans que tingués temps d’encaterinar-se’n. Va sortir decidida però amb cautela, s’hi va apropar dolçament i l’animal va voler apartar-se’n, pressentint l’amenaça. L’Àngela llavors va fer una estirada brusca, elèctrica, com un llampec, i nyac!, va enxampar l’au amb les dues mans. Se la va mirar de prop i, amb la bèstia esporuguida entre les seves grapes, es va sentir poderosa. Amb la mà dreta va acariciar-li el llom, mentre amb l’esquerra sostenia el seu petit cos amb força perquè no s’escapés. “No em deixes estimar-te”, li va dir. Quan els avis es van llevar, l’Àngela tapava un sot al peu de l’ametller.

Els dissabtes definien la seva noció de felicitat. Frisosa, s’apressava a despertar els avis i rabent es dirigia a parar taula per l’esmorzar: melindros i xocolata desfeta. L’àvia, però, abans sempre li feia menjar una poma, collida del jardí: “Primer has de preparar la panxa: una fruita al dia i ben lluny la malaltia!”. Ella obeïa, sabent que després l’esperava el gran festí. Si feia bo, esmorzaven al jardí, i l’Àngela delirava amb l’amalgama de l’olor de xocolata i el perfum de les flors. Allò era el paradís.

― Fris de Beethoven (1902), Gustav Klimt

L’avi Pere, de jove, havia viscut uns anys a Viena, “llavors era la capital d’Europa!”. Li parlava de l’Òpera, dels cafès, de les simfonies de Gustav Mahler, de les novel·les de Stefan Zweig i de les pintures d’Egon Schiele. Li parlava de com de meravellat va quedar el primer cop que va anar al ballet, i de la primera vegada que va veure el Fris de Beethoven de Klimt. Li ensenyava les obres del genial pintor austríac i ella quedava absorta amb aquells colors, aquelles formes, aquells relleus, aquelles dones, aquells paisatges.

Li explicava anècdotes d’aquells dies de joventut i glòria, quan “era molt pobre i molt feliç”. A la tardor feien festes a les cases dels amics, totes decorades amb un gust exquisit; a l’hivern anaven a patinar a la pista de gel de la gran plaça de l’ajuntament; a la primavera feien pícnis als parcs; i a l’estiu, excursions als llacs dels voltants de la ciutat. Encantada, l’Àngela l’escoltava i quedava fascinada per totes les històries. “Avi, un dia jo també viuré a Viena”.

El dia de l’enterrament de l’avi Pere, se li presentaria la figura d’ell embolcallant-la amb el cos, amb l’ànima i amb les rondalles, lluny dels perills del món, al balancí, sota l’acàcia florida, al seu preciós jardí. Aquella imatge poderosa l’acompanyaria per sempre.

[suturesdigitals]

cronoesboços pel meu biògraf

AIXÒ S’HAURIA DE TITULAR 

del_31_a_l’ú hi ha un carrer que fa olor de pixat_i_de_pins.2020

acte primer Fou a través del cristall que separava el tanatori d’un pati interior que vaig veure’m de veritat per primera vegada. Jo devia tenir poc més de quinze anys. Totes les vegades que vaig tornar a veure’m (i vaig veure’m moltes vegades; el món sencer va tornar-se mirall) em van semblar relats fariseus de l’adolescent que, per mi, va precedir la resta del món. El meu avi va agafar-me la cara aquell dia: jo en un intent conscient d’arrufar el nas i fer-me, així, en la plasticitat de la meva expressió, més humana, més trista, també més bonica. Ell: No ploris. No ploris. No ploris. I resulta que no vaig plorar. Aquell moment va precedir hores perdudes al lavabo fent força: ara podràs. Premia els punys avall, gairebé clavant-me les ungles, i recordava afliccions viscudes: una cançó, la pel·lícula japonesa dels cirerers blancs, la Mort, els llibres acabant-se, cantants preferits morint, escriptores suïcidant-se; els dimonis. Ara podràs plorar. La resposta fisiològica era la que hauria d’haver estat en condicions normals: els pulmons plens, la llana del nus a la gola esfilagarsant-se, la picor al nas, la pressió al lòbul frontal, una certesa: la capacitat més humana, reflexiva i instintiva desembocant a tan alta complexitat neuronal i cerebral que podem fer visibles les nostres emocions. Però la llàgrima no queia. No em van portar mai al metge. Si m’hi haguessin portat, hagués anat així: No, miri, que es veu que la meva filla no sap plorar. Que diu que no se’n recorda. Que no li surt. Bueno, ja té quinze anys. La metgessa de capçalera em miraria. S’hagués tret l’estetoscopi i m’hagués auscultat. A veure, tus una miqueta. Tusso. A veure, un parell de respiracions profundes. Respiro-inspiro. Potser m’hagués donat una pastilla per prendre’m cada dia després de sopar. Una càpsula per plorar les deutes dels mars intensos. Tot el parquet de la meva habitació acabaria corcat.

Aquesta incapacitat va durar tres anys. acte segon Vaig conèixer la Soni quan l’havia de conèixer. És impossible descriure una temporalitat més adequada que aquesta. Tenia els cabells rossos i fins. Divuit anys recent fets. Era la noia que s’asseia entre cossos innominats al voltant de la taula i descansava les pupil·les mentre ratllava el fons del plat amb el ganivet. Hi ha moltes noies com aquestes, però la gent no se les mira gaire. Era una noia amb moltes ganes de companyia i de sol. El seu cos era menut i de vidre, ple de talls i crostes: cristianament flagel·lada. Era la noia que es volia més prima, que es pintaria els cabells de rosa, de blau, de negre, de taronja. Preferia una vida imprecisa. Tenia molta gana d’amor i jo tenia molt d’amor per dipositar, amb íntima tutela, sobre cossos com el seu. Ens vam fer amigues de seguida. La Soni patia trastorns afectius molt arrelats. Als peus hi duia lligades lloses polièdriques pesades de trauma i sofriment. Durant justament un any vaig estudiar-les. En calculava el perfil, les dimensions i la convexitat. Comptava el nombre de cares que tenien. La regularitat, els vèrtexs. Vaig arribar a dibuixar-les. A obsessionar-m’hi també. Un dia de gener van pesar tant i jo les vaig entendre tan poc, que una mica més i li treuen la vida. Va anar-nos de dos minuts. Res més va tornar a ser el que era, després: ja vaig conduir il·legalment, ja vaig tornar a plorar, ja vaig tornar a veure’m a totes les superfícies mitjanament reflectants. Em van començar a fer por els homes i les intimitats. La meva imatge va esdevenir una foto devastada, vella i arrugada, però va sobreviure. Va ser tard molt aviat, per això, i encara que abans d’agafar l’avió i tornar a casa ella va dir-me que m’estimava més que res, l’avió va enlairar-se i em va retornar a Barcelona.

Els pilots s’enlairen quan és l’hora –seria massa arriscat fer-ho quan tothom n’està convençut, però si fos així, si se’ns preguntés, abans de pujar (a mode de control emocional fronterer) si volem marxar del tot, probablement hi hauria menys forats a la capa d’ozó. Fa tres anys que no la veig. acte tercer Tinc una llibreta negra, petita-petita, que no petita i prou. A la part del darrere hi vaig enganxar un dibuix que vaig fer quan tenia disset anys. Diu: “Love does this 2U”. Són dues persones. Una s’està traient el cap i l’hi està donant a l’altra. Al davant hi tinc enganxat amb cinta adhesiva un poema que em va enviar una persona que estimo com si hagués de morir quan penso en no estimar-la i que diu així: “De tant en tant som punts en lloc d’exclamacions. I no passa res”. No obstant la petitesa-petitesa, és la meva llibreta de moments, de verbs promptuaris. Dins d’ella, que vol elogiar la memòria, victorejar el temps, és on hi tinc escrites les coses més importants d’aquest últim any. Per exemple que el dia 1 de gener un amic em va presentar el concepte d’olor de matí. O que vaig tenir la pitjor grip que recordo del 26 de gener al 4 de febrer. O que el 22 de febrer vaig veure una dona passant de llarg per davant d’una persona que demanava almoina al carrer (correcció: no demanava res, volia viure). La dona va recular al cap de cinc minuts i va donar-li monedes. El 23 de febrer vaig anar a ballar després de posar-me un vestit sense sostenidors. El 28 de febrer vaig saltar-me totes les classes per anar a escriure una rèplica a l’article de Zizek que parlava de la vagina. El 7 de març un noi palestí em va regalar un rosari. El 10 de març la meva amiga i jo vam seure al terra i em va dir que I see you. I really see you. No sabíem que sis mesos després li diria jo, però que seriem al terra d’un hospital psiquiàtric. Deu ser això, la vida. El reguitzell d’imatges que veig ara en referència a la memòria, proposades i servides a mi com una seqüència fílmica. Plans de transició que són o no relats i que s’intensifiquen quan neix en nosaltres –éssers compulsivament socials, la necessitat de sintetitzar el temps. Passen, aquestes imatges, com el plat pel qual salivem al buffet lliure (aquests buffets generalment de cuina white-washed oriental) i que dius: ara, ara arriba. Ara l’agafaré i me’l cruspiré sense cap mena de contemplació. He fet això, aquest any. Vull fer això, l’any següent. Ha estat així, aquesta dècada. Menges, pagues i et promets que no tornaràs mai més a un lloc com aquest. Que necessites practicar l’auto-control. Etcètera.

morim amnèsics i afamats: Escena 3 Soliloqui Tanmateix, mentre no moro em banyo al mar. Sóc on vull estar. L’aigua de la costa està glaçada. Estem a l’últim mes de l’any. Això que sento ara mateix és el que més s’acosta a la felicitat. Hi ha molta roca i poca roba. Massa roba. Estic tan viva, tan viva, tan viva que sembla que hagi d’explotar. I si mai m’hi torno a sentir, d’aquesta manera? I si per un error de perspectiva poso el peu a la roca equivocada i ja no vols saber res de mi? I si torno a deixar de plorar, com no ploren les aranyes, els cossos morts o els amants a la literatura? Sento massa amor per estar desperta. Mentre és cert que em faig preguntes, entenc que no m’importa res. Que CAU EL TELÓ. Tinc el cos masegat: talls a les cames, les ungles liles, els llavis inflats. Si la vida és això, una obra que s’acaba cada desembre, que jo escric amb voluntat de dramaturga i que fa aixecar centenars de cossos que aplaudeixen, si la vida és un acudit de mal gust, un monòleg impregnat de cinisme, un documental sense crèdits ajustats al pes testimonial, un post a un blog estèril, si la vida és un cubell que crema mentre saliven com gossos joves hormonats, si és la thinspo de tumblr, si la vida són els nazbols i les terfs, si la vida és una festa, si la vida és el mal alè, si la vida és el teu cos, si la vida és un cos, un text, un dit, un tauró, un pit, una engruna, una angina, una neurona, un àtom… Si la vida és […] haurem de viure-la com l’han viscut tots els nostres avantpassats, així: garantint el batec.

*

Han passat vint-i-quatre hores des que vaig començar a escriure això. Ja no sóc al mar, ja no estem a desembre, la meva situació futura és més incerta que mai i he tornat a escriure –compulsivament i amb penúria i guerrejant entre les llengues, per motius segurament equivocats– però fent la paraula. Aquest matí tornava d’una festa. Una festa que es pronunciava a sí mateixa, que no podia acabar-se mai perquè no havia començat del tot en primer lloc. Una festa on l’autoimatge es temptejava de manera rigurosa. Una festa que hauria d’haver durat anys perquè la precarietat de totes nosaltres, les fantasies venidores i recurrents volien existir més enllà de la convenció social de principi i cloenda; més enllà de Barcelona, de nosaltres, del talent, de l’ignomínia corporal, de la política de l’alcohol… Espero el tren a l’estació. L’espero dreta i ballo: no ballo perquè perdura l’embriac, només perquè em sento molt feliç. M’adono que un home em mira. Al cap de cinc minuts em pregunta quan vindrà el tren que ens ha de dur a Girona: li dic que no ho sé. Que de vegades tarda. Ell es posa els auriculars. És argentí. De reüll veig que també comença a ballar i m’alegra pensar que ja som dues persones les que ballem mentre esperem el tren. Ja no m’importa ocupar espai. El tren tarda molt i m’adormo recolzant-me amb la paret. Em desvetlla l’home argentí, diu: desperta, que ve a la via 14. Escric, al mòbil: estic cansada, però demà em llevaré notablement més arrugada de tant somriure. Penso: un nou any, però la mateixa Maria al purgatori de Sants, desnerida com una pruna podrida, agraïda com quan era petita i els meus pares em tiraven a mar, jugant amb les possibilitats infinites del llimbs. Fàcilment seduïda per la lògica de la multitud, deixo que els cossos m’empenyin fins a dins. M’assec i tanco els ulls. Sento el sol a la pell, Soni; n’estaries molt orgullosa. Ho recordo tot, d’aquests anys: des de la memòria petita fins les emprenedories identitàries, recordo els futurs, les cornises, els meus textos com a excusatio, la fricció dels nostres llavis i penso en la freqüència de la meva imatge. No perquè el món sigui mirall sinó perquè ara sóc al tren i m’assec a la finestra. Em reconec. Ho tinc tot a lloc. Escriuràs. Per totes nosaltres seràs gest; carn, segurament os.

[marcfarraspiera]

Normandia

A les nou del matí del 30 de maig de 1431, una gran pira es va encendre a la Place du Vieux Marché de Rouen. Més de 10.000 persones s’hi van aplegar atretes per la mort imminent d’una noia de 19 anys. L’acusació: heretgia. La sentència: culpable. La pena: la foguera. Aquell dia de primavera, Joana d’Arc, filla de la Lorena, donzella d’Orléans, va ser cremada viva. Lligada a una estaca de fusta i vestida amb una túnica blanca, va ser reduïda a cendres invocant a crits el nom de Déu. Les flames, que van cremar durant hores, es van enlairar fins al cel de la ciutat.

484 anys després, la Plaça del Vell Mercat de Rouen recorda el matí més trist i cèlebre de la seva història amb una sòbria placa de marbre amagada entre bardisses i graons de formigó. Al lloc de l’antic mercat s’alça una església de múltiples teulades inclinades que volen recordar l’ondulació de les flames negres que van consumir Joana. A la nit, els bars del voltant serveixen còctels cars i posen pornografia a la televisió.

Més enllà del record inevitable, la ciutat viu amb certa discreció el dubtós honor d’haver estat l’escenari del calvari i el patíbul de Joana. El centre històric és un entremat medieval de cases de bigues castanyes, teulades de pissarra i façanes de colors clars. Els joves i els turistes fan el cafè i beuen cervesa a les terrasses de les places, a l’ombra d’esglésies i catedrals que s’alcen com colossos gòtics fins a confondre’s amb els núvols.

Dormim a Val-de-la-Haie, una zona residencial als afores de la ciutat, enclavada a les ribes serpentejants del Sena, entre turons verds i polígons monstruosos. La mestressa ens rep despentinada, amb un somriure trist, bata i sabatilles. A casa només se senten el lladruc d’un gos i la pèrdua d’algú o d’alguna cosa. Madame Bovary avui miraria la televisió en pijama i soparia ansiolítics.

La nostra amfitriona viu sola en una mansió preciosa de tres pisos que lloga a un preu assumible perquè la dutxa no raja, els matalassos semblen d’alumini i el terra cruixeix a cada passa. Al jardí de darrere, llarg i estret, hi té un hort amb quatre verdures, un galliner i una filera de rosers. Davant de casa hi ha la carretera i un camp de futbol de sorra amb porteries sense xarxa. En tot el cap de setmana no hi veurem jugar ningú. A la nit, malgrat el fum nuclear de les fàbriques, es veuen les estrelles i mitja lluna ambre.

Normandia és un vals de solitud i de pau rural. Tot el sarau es concentra als quatre enclavaments turístics (abadies, penya-segats, cementiris de guerra), submergits en una voràgine d’autocars, gorres temàtiques i gelats de plàstic que intentem evitar. Conduïm per carreteres secundàries resseguint la costa escarpada i metàl·lica i passem de llarg pobles amb ports esportius pretensiosos i casinos noucentistes decadents. Per contra, ens aturem en d’altres de noms mitològics mig oblidats en la quietud de l’interior.

Entre París i la Mànega, la terra és plana i fèrtil. Pocs boscos i molt conreu. Uniformitat i horitzontalitat. Colors crus i profunditat. Molta profunditat. Els camps es perden en l’horitzó sense cap obstacle de muntanyes ni de xemeneies ni de campanars.

Si els països funcionen com cossos, necessiten òrgans que els depurin. Ronyons. Le Havre és la terminal orgànica de París. La seva diàlisi. Incòmoda i necessària. Port descomunal de quilòmetres de grues i molls de ferris, és una de les principals entrades a França de mercaderies i combustibles fòssils. Arrasada en un 85% durant la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció del centre de la ciutat és tan admirable com desconcertant. Tot de mòduls geomètrics de pisos baixos i amples arcades als baixos omplen la vella quadrícula del barri marítim. Una Barceloneta soviètica. Una Marsella del nord sense la llum del sud. Passegem una tarda de festiu entre carrers deserts i botigues tancades.

La costa normanda oscil·la entre la deshumanització industrial i la superpoblació turística. Paratges d’una bellesa cruel i prehistòrica conviuen amb escenaris postapocalíptics de runa i aigües tòxiques. Encara que avui costi de creure, aquestes costes van acollir Proust i Flaubert al zenit del seu geni i van inspirar els impressionistes per fixar tots els vermells i tots els blaus del món en un metre de tela.

Ja en òrbita de París, la catedral de Beauvais regna en solitari enmig d’una ampla planúria. Els pedestals buits i els sants decapitats de la façana infinita recorden èpoques en què les turbulències es resolien a cops de matxet i de guillotina. La pau de plom d’un diumenge al vespre a la plaça de l’ajuntament, on els coloms picotegen cacauets i els cambrers cultiven el mal humor malgrat el ponent roig i els partits improvisats sobre l’asfalt, barreja l’èxtasi de la calma amb el pànic de l’avorriment.

Tota aquesta tranquil·litat, tot el silenci, les carreteres amb els marges florits i les viles guarnides, res de tot això no amaga un malestar latent que batega per a qui el vulgui sentir i que crida per a qui el vulgui escoltar. La desindustrialització a gran escala, sumada a les cicatrius ferotges de la guerra i als estigmes del nord, han deixat un paisatge físic i humà foradat i degradat, viciós i tanmateix orgullós i resistent. Normandia, Rouen, Le Havre, no s’esfondren així com així.

Ha passat molt de temps. L’esgotament és palpable. França està exhausta.

Els anglesos ja no assetgen ciutats normandes - busquen la clau per sortir del seu propi laberint.

Els nord-americans no desembarquen en platges normandes - són convidats a la catifa vermella de napoleons postmoderns.

Els escriptors i els pintors ja no escruten el mar normand a la recerca de les muses - s’entaforen a les golfes de París en un exercici quasi ridícul de supervivència nihilista.

I, sobretot, ja no hi ha cap grangera adolescent, de cabells pèl rojos tallats à la garçon a cops d’espasa, que cavalqui un cavall blanc pels prats normands brandant al vent l’estendard reial de la flor de lis.

A poc a poc, els mites també van sucumbint a la modernitat. I després de vèncer exèrcits, desafiar l’església i forjar imperis, Joana d’Arc és avui el símbol del Front Nacional.

[ernestdescalsartwok]

SACERDOT-MISSA-CAPELLA -CRIPTA-LA SEU-MANRESA-ART-PINTURA-AQUAREL·LA-DETALL-ARTISTA-PINTOR-ERNEST DESCALS- por Ernest Descals Por Flickr: SACERDOT-MISSA-CAPELLA -CRIPTA-LA SEU-MANRESA-ART-PINTURA-AQUAREL·LA-DETALL-ARTISTA-PINTOR-ERNEST DESCALS- Dins la mística atmosfera de LA CRIPTA de la Basílica de LA SEU de MANRESA, el sacerdot celebrant la missa, detall de l'aquarel·la amb algunes de les escenes pintades en l'interior de la capella que es troba a sota de l'altar, pintura de l'artista pintor Ernest Descals. Moments màgics de les especials misses en aquest lloc on reposen els Sants Martirs, també coneguts com a Cossos Sants. Within the mystical atmosphere of THE CRYPT of the Basilica of LA SEU in MANRESA, the priest celebrating mass, detail of the watercolor with some of the scenes painted inside the chapel that is located below the altar, painting by the artist painter Ernest Descals. Magical moments of the special masses in this place where the Holy Martyrs, also known as Holy Bodies, rest

[canalsart]

Aquest divendres dia 11 de novembre 2022 a Canals Galeria d'Art

Josep Castellví, regidor de Cultura l’any 1981, i Doris Leusler parlen de l’organització del primer homenatge popular a Ferrater a St. Cugat. Seguidament, projecció del documental “Metronom Ferrater”

Acte gratuït

Aforament 25 persones, Inscripcions: galeriacanals@canals-art.com

Aquest és l’últim acte dins la programació oficial de l’Any Gabriel Ferrater, organitzat per Canals Galeria d’Art,

El poble de Sant Cugat va fer el primer homenatge nacional a Gabriel Ferrater el juny de 1981, nou anys després de la seva mort, essent regidor de Cultura en Josep Castellví, que va destinar el pressupost més important del seu departament als actes que es varen celebrar, i que va dirigir Doris Leusler.

Una comissió de santcugatencs que varen conèixer Ferrater, varen organitzar diferents actes a la seva memòria, entre els quals destaca l’exposició que es va fer al Claustre del Monestir amb obres de diferents artistes, entre els quals Artigau, Borssa, Pep Codó, Grau Garriga, Maria Girona, Guinovart, Hernández Pijoan, Fina Miralles, Ràfols Casamada, Àngels Ribé, Amèlia Riera, Susana Solano, Josep Mª Subirachs...

També es varen organitzar dues taules rodones amb la participació, entre d’altres, de Vicenç Altaió, Àlex Broc, Xavier Bru de Sala, Jaime Gil de Biedma, Joaquim Molas, Àlex Susanna i Josep Mª Valverde.

Completava el programa l’obra de teatre “Teoria dels cossos” de l’Agrupació Teatral Maragall, amb poemes de Gabriel Ferrater.

En l’acte del divendres 11 de novembre també es projectarà el documental “Metronom Ferrater”

Com galeria d’art, ens hem sumat a l’Any Gabriel Ferrater tot recordant la implicació del poeta en el món de la Cultura i la crítica d’art.

Els santcugatencs dels anys seixanta que ens vàrem relacionar amb ell volem donar a conèixer el Ferrater home, que va influir en les vides dels adolescents santcugatencs interessats en les Belles Arts. Ens referim a l’home que ens parla de cultura i sensibilitats, tot animant els joves artistes, ara reconeguts, com Josep Royo, Doris Leussler, Pep Codó, Josep Canals, Carles Delclaux, entre d’altres.

[art-neutre]

Exposició: L'home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat | Cerdanyola | Fins 5 abril

Exposició: L'home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitatDel 21 de novembre de 2019 al 5 d'abril de 2020 Inauguració de l'exposició: dijous 21 de novembre de 2019, a les 19.30 h. Museu d'Art de Cerdanyola (Carrer de Sant Martí, 88, Cerdanyola, Catalunya) Amb l'actuació de dansa contemporània de Sisu Coromina.

La mostra planteja un recorregut pel nu masculí en les col·leccions dels museus de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona. Partirem de l’autocrítica d’uns museus en què els nus masculins romanen amagats a les calaixeres de les reserves, i en els quals les dones queden relegades a ser protagonistes passives de les fantasies masculines heteronormatives. 

Amb l’art contemporani com a mediador, també es pretén qüestionar què vol dir ser homes avui en dia, al segle XXI, des d’una mirada diversa, igualitària i interseccional però defugint el binarisme, perquè hi ha tantes identitats com persones. Històricament, la representació del nu en l’art ha reflectit els tòpics i els estereotips de gènere que la societat vinculava als sexes biològics d’home i dona: mentre que la dona és l’objecte de desig passiu —lligada també al concepte de temptació sexual—, l’home està gairebé sempre vinculat a l’expressió de la força i del poder. Podem trobar bona part de les arrels d’aquesta i d’altres visions de la masculinitat en la cultura clàssica, en el mite i els arquetips que defineix. 

Per altra banda, la iconografia religiosa ha representat el nu masculí amb abundància i generositat, tot i que sovint ho ha fet sota el sedàs del pudor i la censura que el context requeria. En alguns casos el nu és símbol d’innocència, en d’altres de pecat, dolor, heroïcitat o glòria. El fet és que part d’aquesta iconografia ha acabat esdevenint un referent homoeròtic. Aquest cànon de bellesa masculina que prové de l’antiguitat s’ha mantingut gairebé immutable durant segles i ha amagat altres cossos més reals que van aflorant en l’art. En definitiva, a partir del segle XIX es comença a apuntar el canvi que es consolida en les avantguardes, les quals trenquen amb el cànon clàssic i representen la diversitat de cossos, però també d’identitats i opcions. 

Finalment, l’home esdevé objecte de desig i al llarg del segle XX el cinema, el còmic, la música, o fins i tot la indústria del perfum i la moda, han anat construint i desconstruint una imatge de la masculinitat més calidoscòpica i variada. En un moment històric com l’actual, a partir de la nova onada del moviment feminista, el paper de la dona, la seva visibilitat i les seves reivindicacions es posen sobre la taula amb contundència. Però ara la lluita s’ha dut més enllà, nous corrents proposen la desconstrucció de les categories de sexe i gènere. Així, la lluita feminista s’uneix a la dels col·lectius LGTBIQ+. I, trencant aquestes categories, també es lluita per alliberar l’home. Descarrega el díptic de l'exposició El Museu d’Art de Cerdanyola és un equipament destinat a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic de la ciutat, centrat especialment en l’època modernista, noucentista i art déco, però també vol ser un espai on es mostri la producció actual. El MAC té, doncs, una doble vocació de museu i de centre d’art contemporani. Un dels objectius del MAC és reivindicar Cerdanyola com un destacat focus cultural a l’època del modernisme i el noucentisme amb la presència dels artistes que, llavors, van estar vinculats a la població. Està ubicat en un edifici modernista original de l’arquitecte Gaietà Buïgas per ubicar el primer Teatre-Casino per als estiuejants de Cerdanyola, i posteriorment reformat pel seu nebot i també arquitecte Eduard M. Balcells amb l’objectiu de reconvertir-lo en casa d’estiueig (1905-1912). L’edifici es tornaria a reformar, ja que des del 1961 va acollir els laboratoris farmacèutics Domènech fins a 1999, moment en el que va passar a mans de l’Ajuntament. El museu es va inaugurar el 2009 i compta amb un fons variat dedicat als artistes vinculats a la ciutat, com ara Ismael Smith, Josep Llimona, Josep de Togores, Eduard Maria Balcells i Francesc Juventeny. Però sobretot destaquen el conjunt dels vitralls de les Dames de Cerdanyola, punt culminant del vitrall modernista català, que han estat recuperats i reubicats al seu lloc original i mostrats amb l’exposició permanent “Del modernisme a l’art déco”, juntament amb el fons.

+ informació

.

https://ci6.googleusercontent.com/proxy/E8HthbW9yxvEUHg7UAsKc76Qjr8z6slQC7ii2dFJmZTuACzai1Zq3086Ca_VMne1UCeuNbLNE1rdLp7WFZawSnZJTiMgoQP1yqM9VNJ_VZ4jNMZMEdKvDVFWIBMQ8sTydmmv5ri8Jwl_DZulTewr9joOdNNFFLFKCng=s0-d-e1-ft#https://gallery.mailchimp.com/19d4703c3ecaecc2b3b09f809/images/7c94a863-f38b-47ff-bf1d-9d4c857dac62.jpg http://www.artneutre.net/2019/11/exposicio-lhome-nu-tot-despullant-els-arquetips-de-la-masculinitat-cerdanyola.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

[coneixercanals]

La Policia Nacional de Xàtiva celebra el tradicional acte institucional en el dia dels Sants Àngels Custodis

La Policia Nacional de Xàtiva celebra el tradicional acte institucional en el dia dels Sants Àngels Custodis

En l’acte s’ha reconegut el treball d’alguns membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat

Xàtiva, 02 d’octubre de 2019.-La Casa de Cultura de Xàtiva ha albergat aquest matí l’acte institucional del Dia de la Policia Nacional, que ha comptat, entre d’altres, amb la presència de l’alcalde de Xàtiva Roger Cerdà; el regidor de Seguretat Ciutadana Juan Giner; la magistrada jutgessa del Jutjat…

[arqueovisualpast]

El projecte del campanar va ser encarregat a l'arquitecte Joan Garrido, que inicià les obres el 1738 i finalitzà el 1742, les quals foren finançades amb les aportacions de tots els vilatans, ja que es considerava un edifici d'utilitat pública. El campanar és d'estil barroc, i és de planta octogonal amb una part inferior molt massissa. Principalment té tres cossos ben definits que componen les principals funcions que tenia quan es va construir. Formalment té tres cossos ben diferenciats, que corresponen a les principals funcions que acollia quan es va construir: al basament, la capella del Roser, es trobava a la planta baixa i s'obria a l'església gòtica. El 1909, durant la Setmana Tràgica, l'església i la capella es van cremar. Com a conseqüència de l'incendi i del posterior enderroc de l'església, l'estabilitat del campanar va quedar afectada i per reforçar-lo s'hi van fer els arcs modernistes que encara avui es poden veure, en què van treballar els arquitectes Enric Saguier i Jeroni Martorell. ; al pis del mig, el comunidor, té finestres als quatre vents. En aquest recinte el sacerdot conjurava el mal temps i les adversitats; i a dalt, el pis de les campanes, on hi ha tres campanes. Dues són litúrgiques -la Jacinta i la Dominica- i la tercera, penjada al mig, és la de les hores. Aquesta última va ser decorada per l'artista Joan Vila Cinca; i l’‘habitació del que no constava en el campanar original. El rellotge que avui s'hi pot veure es va construir l'any 1903 a la casa de Pablo Odobey du Jura, a França. L'anterior es va vendre al municipi de Palau-solità. Avui dia, fa tocar les campanes un rellotge electrònic, programable i que amb una antena registra automàticament els canvis horaris. Actualment el campanar es propietat de l'església de Sant Fèlix i és considerat un element patrimonial que gestiona el MHS.

Marc Boyero Martín