#acte de violència

[albafdz]

'Perfect blue': la identitat com a presó. Article per al Diari de Barcelona.

«La violència i el voyeurisme com a actes de privilegi incriminatoris entre si.»

[suicide-inthe-trenches]

‘Avança per un món buit, per una ciutat morta, de carrers sense regar, de cases altes i closes.’

Acte de Violència, Manuel de Pedrolo

[salvarelsmots]

Em sembla que només és digne de tenir aquell que està disposat a perdre-ho tot, a renunciar a tot.

Manuel de Pedrolo a “Tercera Jornada”.

[revistapoetryspam]

missatge en una ampolla a la sèquia: complement pamfletari// MAZELLA

Fa no gaire, un col·lega de la feina (coneixedor de la meva identitat secreta) em va reenviar un enllaç a un article científic. L'article descrivia una xarxa neuronal de generació automàtica de poesia a partir d'imatges. S'il·lustraven aquestes capacitats amb una selecció de poesia escrita per aquesta intel·ligència artificial, juntament amb les imatges que li havien servit d'inspiració. No esperava que els poemes fossin gran cosa. No l'eren i no obstant com ignorar aquella sensació que, si volgués, no podria articular? Sentir-se interpel·lat per un mirall que, per molt que et confronta, saps que mai no et tornarà el reflex. Em demanava: què passarà si el colpejo amb el puny, el trencaré? O creuaré a l'altra banda? Doncs pensava en aquestes coses i vaig recordar una anècdota de farà uns deu anys.

   Tindria algun sentit començar un assaig sobre poesia i intel·ligència artificial amb una anècdota personal? Podríem, d’alguna manera, evitar el risc d'esllavissada cognitiva que sovint converteix les batalletes de la nostra vida en proves anecdòtiques d'una hipòtesi adhoc? Us prometo solemnement que en el cas d'aquest escrit no podem començar de cap altra manera. De fet, m’atreveixo a afirmar que ens cal aquest calçador narratiu per dues raons ben fonamentades: a) Introduir una pregunta que no pretenc contestar b) Atènyer al mínim general i al màxim circumscrit possibles la conversa entorn al fet de la intel·ligència artificial. La vella temàtica ens desperta una espècie de mala por. Ràpidament deduïm que la qüestió humana quedarà desplaçada. S’anticipa el desastre. La nostra història transcorre en algun institut públic d’aquesta nostra terra catalana. Una professora jove, capitaneja una classe de vint-i-massa adolescents. La jove, que pretén posar a prova les més modernes ensenyances dels CAPs de l'estat, decideix invertir un parell d'hores de classe i un pati sencer projectant Blade Runner. Acabada la projecció, ens disposa per la classe formant un oval i, amb una lluentor especial als ulls, ens llença la següent pregunta: ‘d'existir els androides [com els de la pel·lícula], creieu que els hauríem de considerar humans de ple dret?’.

   La pregunta rebota per les cavitats dels vint-i-massa cervells. El temps em fa replantejar-me què estava en joc en aquella pregunta. Era la humanitat dels androides? En qualsevol cas, després d'un breu intercanvi d'opinions que podria haver arribat a ser interessant en un univers paral·lel on la classe de filosofia no es redueix a una anècdota sobre professors de batxillerat excèntrics, yours truly es trobà sola defensant la Declaració dels Drets Humans dels Replicants. Es diu que la naturalesa dels adolescents és la rebel·lió, però no deixa de ser inquietant el poderós gir argumental que en aquella classe de primer de batxillerat C, va ser capaç de convertir al 96% dels alumnes en luddites softcore. L'argument en qüestió vingué en format de pregunta a molts decibels: ‘si hi ha éssers humans en aquest món que pateixen violència i gana, per què perdre el temps creant nous individus als quals també haver de garantir drets?’. Mirant-ho amb generositat, la pregunta simplement obria un meló molt diferent al que la professora ens havia donat a provar. El meló de la utilitat de l'empresa tecnocientífica i el posicionament del pragmatisme social. Per què crear robots? Per què gastar diners públics de recerca lluitant per replicar (aspectes de) l'intel·lecte humà? Semblaria que les repercussions del desenvolupament científic el tornen especialment [immune i alhora] mereixedor d'aquestes consideracions. Però aquesta no és la meva experiència, llevat d'algunes excepcions (com el cas que ens ocupa) són altres ocupacions les que desplacen a la tecnologia del centre de la diana. Per exemple, la poesia. Per què escrivim poesia? 

      REGANT LES FULLES DE LLUM El meu col·lega i el seu enllaç havien aconseguit reunir en una mateixa cambra a tots aquests desconeguts, com si es tractés del primer acte d'una comèdia d'embolics. Arribats a aquest punt, fóra bo que expliqués alguna cosa més sobre l'algoritme aquell del principi. El seu nom comercial és image2poem.    image2poem no té cos, però escriu poesia. I, en realitat, no és una xarxa neuronal, sinó dues. Conviuen en r��gim de co-aprenentatge. Estem parlant d'aprenentatge automàtic, és a dir, de creació de models que es distingeixen per ser capaços de realitzar tasques per les quals no han estat programats, sinó que han après a fer mitjançant l'experiència. Per tant, per saber més o menys què esperar d'un model, és important fixar-nos en aquesta experiència d'entrenament. En aquest cas, la primera xarxa s'entrena amb un dataset de parells imatge-poema (noti's que la font original d'aquest conjunt de dades és el nínxol de poetes-fotògrafs angloparlants de Flickr) per aprendre a extreure significats sensibles de les imatges i traduir-los dins l'espai poètic. La segona, realitza el control de qualitat: entrenada amb un dataset de poemes humans i altres d’automàtics (generats per altres xarxes), vetlla per la humanitat dels productes de la xarxa creadora mitjançant un sistema de reforços negatius.    L'experiència del món d’image2poem es redueix al seu dataset d'entrenament. Aquest consisteix en una espècie d’impressions sensibles: imatges que veu i poemes que llegeix. La meva primera intuïció sobre aquesta estranya experiència és que sembla més una inexperiència que cap altra cosa. Però el fet és que d'aquí neix la seva capacitat de detectar patrons i reproduir el flux entre els espais gràfic-lingüístics, és a dir, l'abstracció. Per ara tot molt kantià, molt com nosaltres. I no obstant la veritat és que estem a les fosques. No sabem què passa en l’interior de les xarxes de generació automàtica perquè No Ho Hem Programat, i això ens deixa sense llum, bombeta, i interruptor. Aquest tipus de situació es coneix científicament com el problema de la interpretabilitat: originalment vam començar a produir xarxes neuronals per tal d'imitar (i en la mimesi entendre) el funcionament de la neurona. Retroenginyeria. Ara estem perduts i cada cop és més difícil distingir entre model, còpia, i simulacre. La qüestió d’entendre'ns al calaix.    Amb tot això, els productes d'image2poem demostren un ús pobre del llenguatge. Són anodins, superficials, plens de llocs comuns. Poesia? Potser alguna cosa que s'hi assembla. Per les característiques pròpies del coneixement científic, l'anàlisi de les proves empíriques requereix l'explicitació de les assumpcions que complementen el cor teòric per conformar la hipòtesi principal. La definició de la segona xarxa ja ens anticipava aquesta premissa: poesia és tot text que s'assembli a allò que escriuen els humans quan diuen que escriuen poesia. Un Test de Turing poètic. Ens pot semblar una definició poc ambiciosa. Si fem l'exercici impossible d'imaginar un món sense anàfora, si per algun atzar informàtic la xarxa creadora comencés a escriure utilitzant aquest recurs, al no estar representat en l'escriptura humana, la xarxa disciplinària l'identificaria com a impropi, penalitzant a la seva col·lega de model fins que aquesta deixés estar aquella maleïda repetició de seqüències. Obliga preguntar-se si un model de creació poètica que penalitza la dissidència és un bon model de creació literària o no. Seria possible fer poesia amb un altre model? D’una altra manera? És privilegiada doncs, la situació dels poetes humans que, justament en el que respecta a la definició de poesia, tenim el dret [i potser també el deure] de mantenir-nos en l'ambigüitat?

   I SI ENS HEM PASSAT LA LLUNA?

He descrit el mirall, ara cal parlar del puny. En aquest cas, un puny subrogat. Els versos humans que dialoguen amb la poesia automàtica de l'algorisme pertanyen a Xu Lizhi, poeta xinès de la província de Guangdong. El primer cop que vaig llegir sobre Xu Lizhi va ser en un article a la revista americana Literary Hub que ja no es pot consultar. El seu poema “Lluna de Ferro” donava títol a una selecció de poesia xinesa contemporània escrita per joves obrers, alguns migrants i tots precaritzats, treballadors de la Foxxcon (com el mateix Xu Lizhi) i similars que ‘escriuen poesia a les notes del mòbil’. Treball en cadena, reforç negatiu, mínim general i màxim circumscrit, assumpcions criminalment implícites en la matèria de fàbrica. Sobre l'article planejava en tot moment la noció que cal un nou llenguatge quan la tradició esdevé insuficient.    Un poema apunta al temps quan es plega i es forada entre jornades infinites.    Un poema apunta al cos que dit a dit es desintegra.    I en tots els poemes ressona la qüestió de la humanitat que plantejàvem al principi: la tasca de distingir-se a un mateix d'un autòmat. Tasca que molts d'aquests poetes reconeixen difícil en les seves circumstàncies.    Però ells es diuen els noms:

Exèrcit de guerrers de terracota a la línia de muntatge A la cua estan: Xia Qiu Zhang Zifeng Xiao Peng Li Xiaoding Tang Xiumeng Lei Lanjiao Xu Lizhi Zhu Zhengwu Pan Xia Lian Xuemei aquests treballadors que no poden dir la nit del dia dia vestits amb roba electrostàtica barrets electrostàtics sabates electrostàtiques guants electrostàtics polseres electrostàtiques tots als seus llocs esperant amb il·lusió les seves ordres quan sona la campana són retornats al Qin.                                               Xu Lizhi

El poeta naixia als 90, una dècada després que l'economia xinesa comencés una reobertura als mercats internacionals. Un any abans del seu naixement, el govern massacrava protestants a Tiananmen que demanaven un fre a la repressió, la corrupció i les polítiques econòmiques que, en pocs anys, havien fet créixer les desigualtats entre els xinesos, deixant milions a l'atur. Xu respon i el seu poema és polític i és blasfem, una càrrega contra la tradició literària amb míssils experiencials. La mateixa combinació, al seu poema més conegut, de les paraules ‘lluna’ i ‘ferro’ és una clara perversió d'un símbol xinès de calidesa i comunitat.

El 30 de setembre de 2014, saltant del setè pis de l'edifici de la Foxxcon (Shenzhen), Xu va fer que el món mirés aquella lluna de ferro particular. El seu suïcidi va ser d'aquells que fan notícia: un escàndol internacional per la companyia ensambladora de Macs, Ipads, Iphones, entre d'altres. Els valors del gegant de la poma, per la finestra amb el poeta. Després d'allò se'n gravà un documental, Iron Moon, que reflectia les terribles condicions dels treballadors d'aquestes fàbriques. Es traduí a l'anglès un recull de poesia escrita per aquesta mina de poetes-obrers explotats de la Xina. S'escriviren articles parlant del documental i del recull. Occident va mirar a Apple, Apple va mirar a la Foxxcon i la Foxxcon va respondre:                                                        instal·lant                                                              entre la finestra i el sòl                                                                                     una xarxa.

.

[carlosperezortiz]

Carta a un possible votant de Puigdemont

Benvolgut conciutadà:

Potser estàs pensant votar en Carles Puigdemont el proper 26 de Maig com a candidat al Parlament Europeu.

Potser penses votar-lo perquè consideres que és el legítim president i està patint una situació injusta des de Waterloo.

Potser penses votar-lo perquè consideres, amb raò, que la JEC volia vulnerar els seus drets democràtics com a ciutadà.

Potser penses votar-lo perquè consideres que Puigdemont és el pitjor mal de cap de l´Estat espanyol (encara que hauries de pensar el perquè C´s i PP li han muntat, a través de la JEC, la millor campanya electoral possible) i el cos et demana votar-lo.

Potser penses que, després del 1-O i veient el judici del procés, votar Puigdemont és un acte de dignitat.

O, simplement, potser penses que, com a independentista, és la millor opció per assolir la independència de Catalunya.

Pots tenir moltes raons.

Només et demano que recordis una cosa.

Aquest abril, durant el judici del procés, l´actual responsable de la Comissaria General de Movilitat dels Mossos, Joan Carles Molinero, va declarar com a testimoni la següent conversa entre el major Trapero i el president Puigdemont, dies abans del 1-O:  

Segons Molinero, Trapero va dir  “espero, President, que el domingo no haya ninguna desgracia importante que tengamos que lamentar.”

“A continuación”, diu Molinero, “el president respondió que si se daba esa situación límite y se produce una desgracia, posiblemente procederé a declarar la independencia en aquel momento.”

(Aquí tens el link amb el vídeo de l´intervenció del senyor Molinero

https://www.lavanguardia.com/politica/20190404/461454442170/molinero-juicio-mossos-desquadra-puigdemont-independencia-violencia-video-seo-lv.html )

Malgrat les advertències dels Mossos de la violència que es podria generar, el senyor Puigdemont no només no va cancel.lar l´1-O sinó que pensava en els seus objectius polítics encara que fos al preu “de una desgracia”.

Els eufemismes com “violència”, “situació límit” o “desgràcia” no oculten què hi ha darrere d´aquestes paraules: el patiment i dolor del qual serien víctimes tots aquells ciutadans que, confiant en el seu Govern que els deia que tot allò era legal i una festa (malgrat tots els avisos públics sobre la seva il.legalitat), anirien a participar de l´1-O.

Però això sembla que al senyor Puigdemont li importava poc o gens, veient les seves reaccions a les advertències dels Mossos.

Potser penses que això no és important.

Potser penses que la independència té un preu i estàs disposat a pagar-lo.

Però llavors et demano que pensis en aquells fills petits o els teus avis que et van acompanyar.

El dany que ells podien haver rebut també val aquesta independència?  

Si aquesta actitud de Puigdemont davant el possible dany als seus conciutadans  és molt greu, el cinisme arriba a l´extrem quan veus que ell no es va arriscar físicament en cap moment aquella jornada.

La “desgràcia” la patirien altres, però no ell.

Junqueras era al mateix govern de Puigdemont i potser pensava el mateix que ell, no ho sabem.

Però hi ha una gran diferència: almenys Junqueras ha afrontat amb responsabilitat els seus actes, encara que li costi anys a la presó.

Mentrestant, Puigdemont va fugir.

La diferència és gran i per això, tot i no ser independentista i condemnar les accions unilaterals que el govern independentista va fer aquell setembre i octubre, respecto molt més a Junqueras que a Puigdemont.

El vot no és només una papereta sinó que és atorgar la nostra confiança a algú perquè  ens representi.

Mereix Puigdemont aquesta confiança?

Mereix una recompensa per haver anteposat els seus interessos polítics a la integritat física dels seus ciutadans?

Mereix tenir una segona oportunitat perquè pugui tornar a fer el mateix?

Només et demano que et plantegis aquestes preguntes abans de votar el proper 26 de Maig.

[badiajordi]

Detalls

Llevat d’hora. Plou des de quarts de sis, almenys. L’aplicació del mòbil diu que a partir de les 10.00 deixarà de ploure. A veure si és veritat. Ara: aquests dos dies de pluja han anat molt bé. Avui és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. Llegeixo Marta Gambín a El Nacional.cat: “La violència de gènere no és un acte, és un procés que s’ha de parar.” Les…

[ambitsundiari-blog]

Violències. Incoherències - 18 de novembre de 2020

Formes de violència normalitzades. Que no comprenen ni extensió a la paraula, ni extensió a l’acció física. Usurpar la veu de l’altre. Una forma de violència. Obviar-la. Una forma de violència. Posar la nostra per sobre de la seva. Una forma de violència. Fer el mateix amb el què creiem nosaltres sobre l’alteritat. Pensar que el que sabem ho sabem del cert. Deixar-nos guiar en l’acte professional pels nostres judicis i prejudicis és una forma de violència. També ho és fer-ho en l’acte personal. Formes de violència de què probablement no siguem culpables, sinó en certa manera, també víctimes. Mirar i escoltar esdevenen una tasca complicada en tant que essencial en el projecte d’aproximar-nos a l’altre. És tota una fita el fet de comunicar mentre, havent pres consciència del treball que requereix el simple acte de mirar i escoltar, ens hi treballem.

Una forma de violència normalitzada, que exercim però de la qual som, alhora, víctimes, és pensar en termes d’allò bo i allò dolent, allò correcte i incorrecte. Ricoeur proposa que situem el nostre pensar, la nostra disposició d’anàlisi i relació, davant de les categories just i injust. Interessant aportació. Ara bé, no responen aquestes categories, igual que qualsevol altra paraula designadora, etiquetant, classificadora, a una necessitat ineludible de quadricular la realitat per a fer-hi judicis? Sense els judicis, que ens victimitzen, ens violenten i ens fan fer exactament el mateix amb les persones amb qui treballem, no podem pensar, no podem actuar. Categories que ens posseeixen a nosaltres i que ens paren els peus en la missió de fer de bons educadors. El qualificatiu s’estén per sobre del si de la nostra pràctica, anant més enllà del prejudici moralitzador que projectem sobre l’altre. Qüestions que van molt més enllà del sistema contraritzador pel qual i en el qual treballem. Cal, en efecte, suspendre el judici. Però com suspendre’l si ens posseeix? Estar-ne disposats és, suposo, el primer pas. D’altra banda, davant la suspensió del judici, quin camí tries? On els trobes?

De la mateixa manera que qualsevol relació professional i personal és una relació de poder, la tensió de l’educador amb els seus prejudicis i amb el seu imaginari categoritzador, organitzador de les seves pròpies idees, així com dels seus ideals; aquesta tensió és també una relació de poder davant la qual nosaltres en som la part dèbil. La lluita interior és contra els prejudicis que articulen, inclús, el fet que ens adonem que en som víctimes i el moment en què decidim que volem combatre’ls en mires d’arribar, algun dia, a despullar-nos d’ells. En mires, paradoxalment, de ser bons i millors educadors.  

[kiro-anarka]

Si l’extrema dreta es permet tanta agressivitat contra els periodistes és perquè sap que els seus actes quedaran impunes.

[dosgossos]

interferències en un forat negre

Punisher (Phoebe Bridgers, 2020)

Si Joan Vinyoli fos viu, segurament estaria força orgullós de Phoebe Bridgers. O almenys del seu nou disc, Punisher, que arribava a les nostres mans ja a la recta final del confinament, com un últim instant de treva abans de tornar a la normalitat. Com un missatge messiànic enviat a la Terra per guiar-nos en noves aigües desconegudes, una dimensió fosca i enigmàtica, que ens decidíem a afrontar amb els ulls cegats: tots i totes a punt de saltar del trampolí.

En l'etapa de més maduresa de l'obra de Vinyoli, de fet, les piscines, els pous i els gorgs eren motius recurrents per parlar del propi interior del poeta. A les portes de la mort, enfonsar-s'hi significava fer una activitat d’introspecció i, eventualment, fer les paus amb els errors del passat. I en certa manera, és aquest el mateix procés ardu al qual la cantautora nord-americana s'ha hagut d'enfrontar per reconciliar-se amb els seus conflictes interns. Potser, més que no pas una piscina o un llac d'aigües tèrboles, la instrumentació minimalista i lleugerament psicodèlica de les seves cançons ens fan pensar més aviat en un forat negre o una galàxia desconeguda (qui hauria dit que el folk ens arribaria a desplaçar a aquests indrets?). Però el procediment mai no arriba a variar: el jo es deixa caure a les profunditats desconegudes un cop ja s'hi ha enfonsat, assumeix que és el moment d'entrar en diàleg amb el propi interior, intenta tancar totes les ferides i busca una mica d'ordre dins el caos per sortir com menys il·lès millor, però és difícil. You pushed me in, and now my feet can't touch the bottom of you (”Moon Song”).

Hi ha coses que no cal acabar de comprendre del tot per poder entendre-les. Punisher és la psicofonia d'un instant. Són les veus que s'infiltren en fer aquest traspàs, les interferències sonores que s'escolen en el no-res de l'univers mentre un s'hi endinsa sense cap guia ni cap indici de claror. Amb tan sols 25 anys, Bridgers sembla distanciar-se de la jove vitalitat per parlar dels seus temors i dels seus sentiments més conflictius i tortuosos. Com si fos a punt de morir, ja a “Garden Song” lloa la vida retirada i parla d'amor com poques vegades se n'ha parlat. I és que amb una maduresa digna d'admirar, assumeix ràpidament que la vida és contradicció, constant fingiment i resignació. El bell jardí que, cultivat a partir del caos i el desastre i la violència, tothom s'ha dedicat a idealitzar.

En les onze cançons que componen el disc, tot amor està destinat a emmalaltir, i la nord-americana ho assumeix perquè no hi ha manera de resistir-s'hi. És clar que sent ira; però a la vegada, descobrint que també és compatible, aprèn a forjar empatia amb els seus enemics i els actes del passat. Les abundants imatges personals que la cantant es dedica a ennumerar acaben formant un retrat impressionista del seu paisatge interioritzat, un locus amoenus a vegades terrorífic, que és igual d'imperfecte com tot el que narra al llarg del disc. Plena de pors i inseguretats, Bridgers posa en dubte una fe que no sap ben bé si mai ha existit en ella, i les cançons es converteixen ràpidament en belles melodies de desencís. Com si no pogués ser que la vida fos això i ja està, com si hi hagués d'haver quelcom més, necessita sentir; però, a la vegada, es veu obligada a conformar-se amb tot el que té i el que ha viscut al llarg dels anys.

Punisher sembla tan definitiu que, fins i tot, arriba a fer por. La veu de Phoebe Bridgers, del tot fràgi i esmorteïda, és el so d'un presagi recurrent que, enmig del silenci, sembla anunciar el crit. La fi s'acosta, és més que evident; i és segurament aquesta data de caducitat el que la porta a la reflexió, a l'auto-descobriment absolut. I obté respostes: sovint vol perdonar i no ho vol a la vegada; o prefereix complaure abans que enfadar-se. Després de l'avís de l'apocalipsi que arribarà en qualsevol moment, l'esclat inexorable, Bridgers té la necessitat de fer veure conscientment que tot va bé i és normal. Potser és això, el disc: aquest moment de concòrdia abans del desastre que serveix per ponderar el present i fer veure, per darrer cop, que podrà evitar la tragèdia que fa temps que la persegueix. Com els seus sentiments, com l'instant en què tot el que es narra té lloc, tot en aquest disc és volàtil. Quan una persona ho sacrifica tot per complaure, quan dedica totes les energies al benestar de tots els que l'envolten, s'acaba consumint com l'estrella que s'apaga quan precisament fa més llum. I've been playing dead my whole life, and I get this feeling whenever I feel good: it'll be the last time (”ICU”). I, com no podria ser de cap altra manera, el murmuri acaba esclatant en crits i distorsió a la coda de la darrera cançó. The end is here és la sentència final que es dicta, com una onada emportant-se totes les paraules que mai han estat dites, una onada que, en arribar a la costa, es tornarà a dissoldre. Un asteroide que es perdrà en l’absència. I llavors, no quedarà res més que el buit i el ressò.

[objecteiespai]

Bibliografia 

Las Muertes Chiquitas

Un ensayo documental sobre los orgasmos

Mireia Sallarès

Amb una càmera i un rètol lluminós de neó, Mireia Sallarès va començar un llarg viatge pel territori mexicà per escoltar les veus que més podien dir sobre l’experiència de l’orgasme femení,  dur la vivència íntima al domini públic i fer visible el complex entramat present en tota sexualitat.

En aquest llibre no hi ha res d’aliè al plaer, al poder, al dolor, a la violència, a la mort, a la lluita política i al compromís ètic de l’art amb la realitat.

Els testimonis de les dones que s’expressen en aquestes pàgines, les veus de les quals es poden sentir amplificades al documental Las Muertes Chiquitas, són part de la «vida viscuda» que Mireia Sallarès situa al centre de la seva obra com a acte de resistència davant la injustícia. Perquè els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa. I la lluita continua.

El projecte s’ha presentat al MACBA, al CCCB, a La Capella i a l’Arts Santa Mònica de Barcelona; al Tenerife Espacio de las Artes, al CA Tarragona; a la Casa Vecina, la Central del Pueblo, el Centro Cultural de España i el Museo Carrillo Gil de Ciudad de México; a l’Anthology Films Archives, la New York University, el Facets de Chicago i la Indiana Film University; a la Galleri Image d’Aarhus, el Center for Contemporary Art de Glasgow, l’Organización Nelson Garrido de Caracas, el Museo de Arte Moderno de Puerto Rico, l’SKC de Belgrad, el Museu d’Art Modern de Moscou i a les comunitats autònomes d’Oaxaca, Chiapas i Guerrero, entre molts altres llocs.

https://vimeo.com/cccb/muerteschiquitasdebat

Las Muertes Chiquitas es pot veure a través de la plataforma FILMIN. Amb la compra del llibre s’obté un codi per accedir gratuïtament a la visualització del llargmetratge.

Ressenyes

«Mireia Sallarès: “Què m’ha fet més feliç? El primer orgasme que vaig tenir per mi mateixa, amb quasi 30 anys”», entrevista al programa Àrtic, a Betevé, el 9 de desembre de 2019. Enllaç aquí.

«Mireia Sallarès, artista: “Trobar una dona que té sexe només quan en té ganes, és feina d’arqueòleg”», entrevista al programa Les dones i els dies, a CatRàdio, el 24 de novembre de 2019. Enllaç aquí.

https://www.arcadia-editorial.com/llibres/las-muertes-chiquitas/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lartista-visual-mireia-sallares-ens-presenta-el-seu-assaig-documental-las-muertes-chiquitas/video/6033755/

[danielgarciaperis]

Acte institucional i lectura del manifest a càrrec de Carme Balcells del Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones #25N #Gelida #Penedès (at Gelida, Alt Penedès, Catalunya) https://www.instagram.com/p/B5TNpZ8C5mA/?igshid=rit0feu0enf

[salvarelsmots]

Reflexions sorgides en la tercera jornada (ii/ii).

-[...] Vull dir que durant anys i anys hem estat pensant, dient i repetint que la nostra joventut no servia per a res, que era una joventut cansada, avorrida, sense estímuls ni iniciatives... - Acaba de fregar-se enèrgicament les mans i tanca l’aixeta-. I ara, aquests vint-i-tants ferits, i els tres morts, aviat quatre, que hi hagut, ens vénen a demostrar que érem pessimistes sense raó. La joventut continua sent allò que ha estat sempre, incorformista, inquieta, desinteressada. -Es tomba, amb la tovallola a les mans-. Tu i jo no hem estat ferits. És veritat que no se’ns ha presentat l’ocasió que ens ferissin. Però, enfrontats amb una situació compromesa, hauríem afluixat.

Guida, pensarosa, reposa una mà sobre el capçal de ferro del llit. -Potser perquè tenim coses a perdre...

-Tothom té coses per perdre. Ells també. -Mou el cap d’una banda a l’altra-. No, no és veritat, com he dit abans, que la nostra edat sigui la millor. Ens hem arrapat a la vida i per miserable, per trista, per estèril que sigui, ens sap greu perdre-la. Hem arribat, de fet, a l’edat de consentir-ho, de tolerar-ho tot mentre no se’ns prengui la mica d’aire que necessitem per a continuar vivint... No sé, trobo que ens hauríem de fer una mica de fàstic.

-Això d’aquest noi del cinquanta-nou t’ha amargat... No crec que tot sigui una qüestió d’edat. És que les actituds heroiques no escauen a tothom.

Ell deixa la tovallola mal penjada i torna a girar-se. -Si això ho haguessis dit quan tenies vint anys, m’ho hauria pogut creure. Ara, no. Quan s’arriba als nostres anys, sempre es troben excuses perquè la feina la facin els altres. És quan diem aquesta mena de cosa tant ximples: ells no tenen res a perdre. 

[coneixercanals]

Igualtat: Acta de la resolució dels premiats en la III Edició dels Premis 25N Amb motiu del  25 N “Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona” des del Departament d’Igualtat de la Mancomunitat volem compartir amb vosaltres els actes que hem organitzat per tal de sensibilitzar i crear una consciència igualitària entre la ciutadania. Així mateix vos convidem a l’entrega dels premis 25 N que es durà a terme el divendres 22 de novembre.

[comunistescat]

Lluitem fins aconseguir l’amnistia

Comunicat de Comunistes de Catalunya davant la sentència del Tribunal Suprem. Després d’un judici marcadament polític, basat en un relat d’una violència que mai va existir, s’ha sentenciat als dirigents de l’independentisme a penes severes. Durant els dies previs a la publicació s’han anat filtrant informacions en diversos mitjans de comunicació, configurant una operació de modulació de la opinió pública, amb l’objectiu de normalitzar penes que, tot i que menys dures que les que es prefiguraven en l’inici del procés judicial, són a totes llums un càstig exemplaritzant. Aquesta sentència no només pretén ser un càstig dur, sinó sobretot una resposta als fets de l’1 d’octubre, i a la capacitat de mobilització i desobediència del poble català que serveixi d’exemple. Per a Comunistes de Catalunya i la Joventut Comunista de Catalunya, aquesta és una sentència que cal llegir més enllà de la seva aplicació directa contra sis persones. És una sentència contra tot un moviment, i contra futurs actes de desobediència, ja sigui en la lluita pel reconeixement i l’exercici del dret d’autodeterminació, o en qualsevol altre moviment futur que posi contra les cordes el règim monàrquic. La resposta a aquesta sentència no pot ser una altra que una gran mobilització, unitària i transversal, de defensa dels drets civils i polítics, que aplegui totes les sensibilitats possibles, demanant l’amnistia de les preses i presos polítics. Des de Comunistes de Catalunya i la Joventut Comunista de Catalunya animem a participar a totes les convocatòries, arreu del territori, i cridem a la participació pacífica. Cridem a omplir els carrers de totes les viles i ciutats, a buidar les aules, i a desbordar les marxes per la llibertat.. Comunistes de Catalunya Secretariat via el Bloc dels i les Comunistes de Catalunya

[your-edusex-blog]

Acaba l'acció:

- Quins aprenentatges penseu que han emergit de l’acció? Quin aprenentatge heu adquirit vosaltres? des d’una vessant intel·lectual, emocional, col·laborativa.

Arrel d’aquesta activitat hem pogut observar no només un aprenentatge personal, una introspecció interior de cada un de nosaltres, que deixàvem plasmada en el paper en forma de dibuix, si no també un aprenentatge col·lectiu, cooperatiu, comunicatiu i autocrític.

Ens ha servit per profunditzar sobre un tema, moltes vegades delicat i que no es treballa suficient en l’àmbit educatiu mitjançant una pràctica artística, que permet expressar-nos i alliberar-nos.

Aquesta pràctica ens ha permès poder entendre’ns, expressar-nos i sobretot treure força de l’interior i ser conscients dels nostres actes front a situacions de violència, de sexualitat, de gènere. També permet, col·lectivament, expressar-nos com ens hem sentit, com hem actuat i fer debat, a partir de respecte i d’escolta.

És molt important poder transmetre emocionalment i sincerament als altres com ens hem sentit respecte aquests temes, per això també és important crear un espai de cures i escolta amb els participants, per generar un espai còmode per a tothom, ja que el més important és entre tots aprendre i no atacar, compartir emocionalment com estem i ens hem sentit i de quina forma ens podem ajudar.

- Quins coneixements i valors penseu que s’han compartit en l’acció?

Coneixements com una connexió emocional interior amb nosaltres i alhora col·lectivament, que permet escoltar tant a un mateix com a les companyes. També a fer una autocrítica, escoltar en aquests aspectes que s’han pogut actuar erròniament i la manera en que s’han sentit els demés respecte aquests.

També ens ensenya a expressar-nos i crear un espai de cures, de confiança.

És un exercici que permet ajudar-nos en com ens hem sentit i de quina forma conjuntament podem trobar solucions.  

- Si us havíeu marcat unes expectatives,... S’han acomplert? O bé s’han modificat?

En general és una activitat on les dues estem contentes d’haver formulat i posa’t en pràctica, ja que ens permet parlar d’aquests temes entorn la sexualitat i violències d’una forma col·lectiva i a la vegada individual.

Les expectatives, en general han sortit prou bé, ja que les persones que han participat s’han mostrat receptives.

Creiem que es una activitat que ens hagués agradat més poder-li dedicar estona, impartint un taller només destinat aquesta activitat, per així tenir més temps i generar un espai més concís.

- Acabada l’acció: modificaríeu alguna cosa?

Júlia: En el meu cas hagués canviat l’espai on es va realitzar l’acció, ja que al fer-ho a la platja, era com espai més d’oci i alguns dels participants no es podien centrar en l’escolta en si mateixos i trencava el fluir del grup.

Bruna: Acabada l’acció hagués resultat interessant digitalitzar el resultat final per poder-ho compartir en alguna plataforma.

Igualment el resultat va resultar ser positiu per les dues bandes.

[germandejuana]

Tweeted

26) “L’Alt Comissionat de les Nac. Unides per als Drets Humans es va mostrar summament preocupat pels actes de violència ocorreguts a CAT l’1-O 2017, amb centenars de persones ferides”. Va demanar a l’Estat una investigació “exhaustiva, independent i imparcial” dels fets.

— Ramir De Porrata-Doria (@ramirp) February 9, 2020