#fabio bucciarelli

[sorrysomethingwentwrong]

“Loss and Damage”

South Sudan has been plagued by political violence and instability since its independence from Sudan in 2011. Now it is experiencing massive floods for the fourth consecutive year. Since 2019, unprecedented rainy seasons have submerged large parts of the country’s landscape. 

Heavy rains and floods have swept away people’s homes, properties, crops, livestock, schools and healthcare centres, and caused extensive infrastructural damage to roads and bridges. 

The climate crisis is bringing further challenges to this already vulnerable country.

© Fabio Bucciarelli, Italy, 

Finalist, Professional competition, Landscape, 

2023 Sony World Photography Awards

[zombilenium]

“Loss and Damage”

South Sudan has been plagued by political violence and instability since its independence from Sudan in 2011. Now it is experiencing massive floods for the fourth consecutive year. Since 2019, unprecedented rainy seasons have submerged large parts of the country’s landscape.

Heavy rains and floods have swept away people’s homes, properties, crops, livestock, schools and healthcare centres, and caused extensive infrastructural damage to roads and bridges.

The climate crisis is bringing further challenges to this already vulnerable country.

© Fabio Bucciarelli, Italy,

Finalist, Professional competition, Landscape,

2023 Sony World Photography Awards

[catullus101]

The “Cemetery of the Statues” in Milan, where statues that once adorned the Cathedral are kept while they await repair.

Ph. Fabio Bucciarelli for The New York Times

[seslimeram]

Sesli Meram #429 - Yersiz Yurtsuz (09.10.2023)

"İnsani olanın tarumar edilmesi meselinin kökeni daim bir biçimde 1915’e çıkıyor. Öncesi ve sonrasıyla bir kırılma halini süreğen kılan, onunla yol / yön açan bir temellendirme hal ve istemiyle zaten var olan açmazlar artık kalıcı bir kördüğüm kılınır. Bilindik şeyleri hep baştan, en baştan, ta ilk cümlesinden anlatmaya gerek kalmıyor. Bunca yaşanmışlık içinde her defasında kendini tekrarlayan bir hayata kasıt sürekliği bilinse yeterlidir. Demokrasiyi hiçbir zaman kendisine uygun görmeyen bırak sorunları konuşabilmeyi, yaralarla yüzleşip onları bir kere daha var etmeme için çabalamayı her şekilde kendini yeniden imal eden bir fasit döngünün esiriyiz. Hissiyatın zayi edildiği, bir video oyunu gibi her şeyin paldır küldür imal edildiği, geçilip gidilecek sanıldığı bir zeminde “game over” hepimizi kuşatmaya devam ediyor. Dipsiz bir karanlığın sularında ilerlerken bu ülkenin yönetim katı, ne sağına, ne soluna, ne içine ne dışına tek bir hayat imgesi bırakmıyor. Umut yerle bir edilmek istenirken bir kere daha, hedefin sadece Rojava olmadığı artık açıktır. Alenen biteviye bir tarumar etme hevesinde yol / yön aranmaktadır. Bunca badire, bu kadar eza hep ama her dem yıkımın kıyısında sahiden bir yaşam ihtimali söz konusu edilebilir mi? İnsani olan zayi edilirken, yerlere çalınıp, ezilip geçilirken dostluk neyi / kimi / ne şekilde kapsar. Herkese hayatı dar ettirirken her anlamda, ana karanın yaşamının iyiye gidebilecek olduğu sanrısından uyanmak ne zamandır, sahiden ne zaman?" sesli meram

podcast image credit: rojava, syria:in the land of the kurds:::fabio bucciarelli:::time

[lamilanomagazine]

Il "Roller Day Chieti" il 1 ottobre in piazza Vico

Il "Roller Day Chieti" il 1 ottobre in piazza Vico. Si svolgerà domenica primo ottobre a piazza Vico il “Roller Day Chieti” evento a cura di AB Roller, in collaborazione con la FISR, il patrocinio del Comune, di Anci e la collaborazione fattiva delle associazioni Inclusiamo, La gente d’Abruzzo e Teate Magnum e di Decathlon. Appuntamento per famiglie e città “Sarà un appuntamento per famiglie e città – così il sindaco Diego Ferrara e l’assessore allo Sport Manuel Pantalone – Al pattinaggio dedicheremo attenzione anche programmatoria, perché nell’ottica di rendere fruibili tutti gli impianti comunali, com’è accaduto finora, abbiamo intenzione di riqualificare l’impianto del Levante perché anche il pattinaggio abbia un riferimento e la Federazione possa trovare casa, com’è accaduto anche con la pallamano che ha oggi in città un centro federale di eccellenza". Un evento nazionale "L’appuntamento di oggi certifica vicinanza e sostegno a una disciplina, frequentata e inclusiva, - concludono Ferrata e Pantalone - che a piazza Vico dalle 10 di mattina alle 18 avrà spazio ed eventi da condividere con la città”. “Il Rollerday si festeggia in tutta Italia, ogni associazione lo fa sul suo territorio e prende vita in tutte le piazze del Paese e quest’anno ha una missione speciale: far conoscere le “rotelle” – così Fabio Di Luzio responsabile AB Roller e FISR provinciale – Uno sport noto per lo più come attività ludica per i ragazzi che deve conquistare il suo spazio come disciplina. Atleti ed esibizioni "Ci saranno i nostri atleti che in questi anni hanno fatto progressi importanti, - spiega Di Luzio -sono soddisfatto del lavoro fatto e di come la città si stia predisponendo a questa disciplina, speriamo di entrare nel CIO e di avere casa all’impianto del Levante, perché diventi un riferimento nel territorio". "Ci saranno esibizioni della squadra agonistica con le campionesse Eva Angelucci, Emma Scalfati, Nicole Bucciarelli; ma consentiremo anche una prova pattini per tutti quanti, per i bambini e, grazie alla collaborazione con l’associazione Inclusiamo, faremo pattinare anche quelli che hanno problemi e disabilità, - conclude - questo per abbattere ogni tipo di barriera alla pratica di questa disciplina. Chiuderemo poi con una pattinata libera nel centro della città”. Verso la Città Europea dello Sport “Motivo di grande orgoglio essere presenti nell’evento dopo l’intesa con la Federazione sport rotellistici a supportare in tutta Italia le Asd di settore – aggiunge Paolo Fazzolari, Leader B2B Abruzzo Marche e Romagna - Saremo a Chieti a supportare l’attività dell’Ab Roller e iniziare una collaborazione che ci porterà, speriamo all’appuntamento del 2025 per la Città Europea dello Sport”. Un mondo complesso “Quando abbiamo conosciuto il progetto lo abbiamo subito supportato, perché la disabilità è un mondo molto complesso, ma una volta in sinergia con le associazioni sportive è fondamentale continuare il percorso – così Anna Gloria Di Leo dell’associazione “Inclusiamo” che si occupa di malattie rare e disabilità – questo perché lo sport avvicina sia a livello ludico e sia a livello terapeutico, entrando nella quotidianità di bambini che hanno malattie o disabilità". "Ognuno deve avere la possibilità di praticare sport - conclude Di Leo -, anche se ha disabilità, dobbiamo fare però capire ai nostri figli che possono farlo in un altro modo. Sarebbe magnifico creare sinergia fra associazioni, centri riabilitativi, sport e scuola, è importante che la comunità sappia che disabili non solo si nasce, ma si diventa ed è bene imparare a gestirsi con la maggiore inclusività possibile”. Socializzazione, amicizia e fratellanza “Con le nostre associazioni ci stiamo occupando della disabilità e l’occasione ci consente di collegare questo sport al percorso di inclusione che stiamo facendo – conclude Federico Gallucci, presidente delle associazioni Gente d’Abruzzo e Teate Magnum – Lo sport fa sintesi e avvicina e fare sport coniuga questa naturale competizione con socializzazione, amicizia e fratellanza, soprattutto in questo momento storico caratterizzato anche da una violenza da parte dei giovani. Speriamo sia l’inizio di un percorso di inclusione dei fragili nella quotidianità”.   Read the full article

[tastatast]

Reale

LA LOCALITZACIÓ

El Reale està situat a Castel di Sangro, a la província de L’Aquila (Abruzzo), al centre d’Itàlia i ben bé a la frontera entre les regions de Molise (també a l’Adriàtic) i Lazio. En un instant es passa del mar als Apenins i el paisatge canvia completament. Era el mes de novembre i les ciutats costaneres com la turística Pescara estaven poc concorregudes. La tardor és per a gaudir de l’interior dels Abruzzo, del Parco Nazionale del Gran Sasso e Monti della Laga i dels seus boscos amb les precioses coloracions marronoses, groguenques i vermelloses de les fulles dels arbres. 

Obert l’any 2000 a Rivisondoli, el poble del costat de Castel di Sangro, des del 2011 el Reale està ubicat en un monestir del segle XV, a gairebé 1.000 metres d’alçada, que en Niko Romito i la seva germana Cristiana van convertir en l’Hotel Casadonna. Es tracta d’una possessió d’unes 6 ha, amb 9 meravelloses habitacions, una vinya experimental, arbres fruiters i un jardí d’herbes aromàtiques. Aquí, també hi ha l’Accademia Niko Romito, la seva escola de cuina, dirigida per en Fabio Bucciarelli, i on implementa el Metodo Niko Romito (certificat per la Universitat La Sapienza de Roma), un mètode que demostra com menjar bé integrant el gust i la salut, respectant la sostenibilitat ambiental i econòmica i evitant el malbaratament d'aliments no només és possible, sinó necessari.

Estem a hora i mitja de Nàpols i a unes dues hores i mitja de Roma, no estem incomunicats però la sensació és de desconnexió, d’isolació i d’una pau i tranquil·litat monàstiques. Un ambient que ha decorat Leonardo di Carlo (de Pescara) seguint molt bé la filosofia i l’estil de cuina dels germans Romito, austera, sòbria i discreta però intensa i concentrada i sempre molt neta. Mantenint l’estructura del monestir i molts dels paviments de pedra antics, han afegit fusta, ferro, vidre, ceràmica antiga i pocs però bastant cridaners elements decoratius que s’acaven camuflant entre les simetries i les línies minimalistes. 

LES PERSONES I LA HISTÒRIA

Niko Romito, nascut l’any 1974 a Castel di Sangro mateix, és cuiner per casualitat. Va estudiar Economia a Roma i, tot i que no va acabar la carrera, anava per broker. Però l’any 1998 va haver de tornar a Rivisondoli perquè el seu pare, que havia obert una trattoria feia dos anys a l’antiga pastisseria familiar, es va posar malalt i va morir sobtadament. La idea era tancar el restaurant però, finalment, amb la seva germana Cristiana, van decidir tirar-lo endavant. Sent un principiant com a cuiner, va anar a estudiar a l’escola de cuina Étoile di Sottomarina (al Lazio) i, tot seguit, va fer unes pràctiques amb cuiners com la Valeria Piccini del Rescautant Caino (Montemerano, Toscana) i en Salvatore Tassa del restaurant Colline Ciociare (Acuto, Lazio). En resum, un cuiner bastant autodidacta i profundament lligat al seu territori que domina allò material però també el filosòfic.

Pel que fa a la seva germana Cristiana Romito (1972), directora de Casadonna i maître del Reale, la història és similar. Traductora del francès a l’alemany de formació, quan el pare va morir prematurament i el va rellevar juntament amb el seu germà Niko, va estudiar a la Gambero Rosso i, també, el diploma de Sommelier a l’Associazione Italiana Sommelier. Al llarg dels anys, Cristiana ha desenvolupat la seva pròpia visió de la sala i de l’hospitalitat aconseguint un acolliment familiar i atent, dut a terme amb molta naturalitat, sense rigidesa i amb un equip al menjador que és present però discret. Un equip que és explicatiu sense ser invasiu i, quan t’interesses per més contingut, es mostra coneixedor dels plats, els productes, les elaboracions i la filosofia del restaurant però també del seu entorn. En són un clar exemple el gran professional de l’accoglienza Gaetano di Loreto, el sommelier Gianni Sinesi i cambrers com Michele Chianese i Simone Dell’Isola. En resum, la Cristiana ha aconseguit que l’hospitalitat al Reale sigui una cosa natural i no un protocol a seguir.

LA CUINA

Una cuina que requereix moltíssima atenció.

Una cuina aparentment simple, senzilla, que es mostra amb naturalitat, sense artificis ni ostentació, sense complicacions però sí amb complexitat. Trobo que la complexitat a la cuina és bona però que les complicacions no ho són mai. M’avorreixen enormement aquests plats tant complicats de fer, que requereixen un munt d’elaboracions, on s’han manipulat els ingredients fins a l’extrem i on, al final, el producte queda totalment desmillorat i el conjunt és anodí. Per sort, la cuina d’en Romito no té complicacions innecessàries. Es nota, per això, que la simplicitat romitiana és el resultat d'un viatge complex que ha dut a terme per aconseguir eliminar allò superficial, sempre tenint com a objectiu final el plaer. De fet, les racions són molt correctes, no són pas d’una única mossegada. 

Una cuina amb moltes essències i extraccions on aconsegueix fer una radiografia d’un producte i comprimir-ne (o sintetitzar-ne) el seu gust, sempre d’una manera neta, pulcre i translúcida, és a dir, reduccions que no estan caramel·litzades, sense Maillard. Niko Romito condensa l’essència de la substància i te la serveix al plat en forma d’aquestes essències però també en forma de gelatines, brous, pols, glassejats, lacats, emulsions, salses, purés o simplement escaldant el producte i servint-lo amb amb una única salsa. Són plats amb molt pocs ingredients. Un less is more molt ben dut a terme.

Una cuina amb molt poc greix i molt poc sucre (factor que valoro cada dia més, tant durant com després de l’àpat) que, a la vegada, ofereix sabors hiperconcentrats i tècniques complexes que seria incapaç d’esbrinar si no fos perquè expliquen l’elaboració del plat. 

Una cuina moderna però que utilitza tant processos tradicionals com tècniques d’avantguarda. Una cuina estètica, elegant i bella visualment però amb contingut i substància per sobre de la forma i l’embolcall. No em sembla que es tracti d’una cuina vegetal més que fa una oda a les tendències, sinó que és el resultat dels esforços de més de 20 anys, de recerca, innovació, estudi, prova i error, filosofia i reflexió. A més, Romito és un cuiner amb qui m’hi entenc des de molts punts de vista. A l’hora de descriure les sensacions d’un plat, per exemple; perquè sembla que tasti vins, és a dir, parla d’aspectes com la verticalitat, la profunditat, la lleugeresa, el cos i l’estructura d’un plat. 

Gust, color, temperatura… una cuina que em va impressionar físicament i emocionar espiritualment. Adrenalina i eufòria. Un cuiner que demostra una gran capacitat analítia i un procés de reflexió sobre com s’expressa el gust dels productes i el per què de cada pas d’una tècnica. Una cuina amb un llenguatge propi, amb un clar segell distintiu, amb una forta personalitat. 

La proposta és a través d’un únic menú degustació, que és 100% vegetal des del 2022, i d’uns plats a la carta, on no hi ha verdures i només hi figuren els plats de carn i peix. Una manera ben curiosa d’oferir la seva cuina, sobretot si menges a la carta ja que, si fas el menú vegetal, sí que pots afegir fins a 3 plats de proteïna; però si menges a la carta, només menges carn i peix i no hi ha cap “entrant”. Pel que fa a la data de creació dels plats, en qualsevol de les dues opcions hi ha tant plats clàssics com novetats.

Per aquest motiu i perquè és el cuiner d’Itàlia (i pràcticament d’Europa) que més interessant em semblava, vaig voler menjar-hi dos dies seguits. Per què no? Després de tant de temps seguint-lo des de lluny i amb la llarga llista de plats que volia provar, no podia fer-hi un àpat només. Això em passa sovint, organitzes un viatge expressament per conèixer-lo, parlar amb ell, menjar la seva cuina, conèixer la seva regió, els seus productes i els seus productors, les seves maneres… Per què començar a buscar restaurants satèl·lit que molt provablement tampoc gaudirem quan el que volia era més Niko Romito? Doncs, ja que hi anàvem, hi vam menjar el primer dia el menú afegint-hi 1 plat de proteïna i, el segon dia, a la carta.

EL MENÚ “DEGUSTAZIONE REALE”

Infusio di cavolo nero.

Un brou de col negra, gingebre i llimona. Calent, àcid i aromàtic.

Foglia di broccolo e anice.

Sí, sí, una fulla de bròcoli, la que et tallen a la mateixa parada del mercat. D’una fulla tant menystinguda com aquesta, Niko Romito n’ha fet un plat que ha donat la volta al món. Simplement escaldada en aigua i sal i refredada ràpidament per a fixar el color i l’estructura. El glassejat és una reducció del mateix bròcoli i una extracció d’anís. Un dels plats més nous de Romito, del 2022.

Servei de pa:

Un pa fet amb farina d’una varietat antiga de blat dels Abruzzi, la Saragolla (una varietat de Triticum Turgidum Durum, blat dur o forment). Un pa boníssim, que arriba calent a taula, cruixent per fora i molt humit per dins perquè està fet com si fos una polenta.

Uns grissini primíssims fets de Solina i mel de castanyer.

La Solina també és una varietat de blat antic (Triticum aestivum, xeixa o blat tou), concretament de la part del Gran Sasso que pertany a L’Aquila (Abruzzo).

Zuppa di patate.

Una sopa de patata feta amb 2 tipus de patate di Avezzano (L’Aquila): agria (agra convencional) i Laura (una patata rossa, vermella per fora però groga per dins).

Amb l’agra fan el brou que hi ha a la base, que està fet amb herbes i espècies i filtrat amb te negre, que li aporta la part fumada al plat.

Amb la vermella en fan les elaboracions sòlides que hi al centre: un puré amb pell de llimona, ratllada, en dauets i, per sobre, una pols feta amb les pells.

Un plat deliciós. A partir d’un únic producte, dues varietats, diferents elaboracions, diferents coccions, diferents textures (aigua, crema, ratllada, daus, pols granulosa) i on tots els ingredients que no fossin la patata (te negre, ginebró, romaní, llimona) també es notaven. Complexitat i senzillesa.

Lenticchie, nocciola e aglio.

Llenties, avellanes i oli d’all.

A la base, l’aigua de cocció (al vapor) de les llenties solidificada amb farina de les mateixes. Semblava una mena de gelatina cremosa. Després, una emulsió feta amb avellanes que tenia una textura com de royale. Després, les pròpies llenties (ben petites i dures, cruixents). I, per sobre, un oli d’all.

Per una banda, el producte. Unes llenties excepcionals del preciós borgo medieval de Santo Stefano di Sessanio (L’Aquila) plantades a uns 1.200-1.500 msnm i que vam visitar per comprar llenties de l’Azienda Agraria Matergia de Barisciano. Si podeu, el primer cap de setmana de setembre hi fan el festival Sagra delle Lenticchie, segur que deu ser un moment molt maco per visitar el poble.

Per altra banda, el plat en conjunt, una delícia. Però que ben executat, quina finesa (tacte i textura) i quina intensitat de sabor (sembla que a alguna banda hi hagi llenties rostides però un rostit netíssim, pur)! Quedo meravellada per la bellesa gustativa.

Pane.

Des de l’any 2013, presenten el pa com un plat més del menú. En aquest cas, era el pane da frigo (da frigorifero), és a dir, de nevera, una novetat d’en Romito. 

Un producte que també ven al Laboratorio, un pa fet de farina blanca i patata. La veritat, tenia moltes ganes de tastar-lo i el vaig trobar bo però no en vaig saber apreciar l’excepcionalitat.

Rapa rossa, uva fragola e rucola.

Remolatxa, raïm de la varietat Isabella Grossa i ruca, un plat que estrenaven aquell dia al menú. 

Una remolatxa, primer cuita al vapor sencera i, després, ja tallada, cotta al cartoccio (en papillote amb carta stagnola, paper de plata) a una brasa Josper juntament amb herbes i espècies. Finalment, s’acaba a la planxa, volta i volta. El resultat és una remolatxa una mica crua i crocant, lleugerament rostida, una mica fumada. 

A la base, un suc de raïm passificat i fermentat uns 5 dies, fet amb uva fragola (Isabella Grossa, una varietat negra de raïm de taula vitis labrusca), que li dóna acidesa i que em recorda la llimona i tot. 

Per sobre, la ruca amanida amb extracte de la mateixa.

Que curiós, m’ha vingut l’olor d’aquests peixos fets a la brasa amb vinagre, llimona, oli… M’ha vingut olor de “las aguas” secretes d’Elkano. És estrany el comentari però va ser així. De les millors remolatxes de la vida.

Ravioli con ricotta di pecora, burro di manteca e tartufo bianco di San Pietro Avellana (Molise).

Uns raviolis (al vapor o escaldats?) de ricotta d’ovella, “mantecats” amb mantega de llard (o mantega de saïm, mantequilla de manteca de cerdo, manteca butter) i, finalment, amb tòfona blanca laminada per sobre.

La ricotta d’ovella és del famós criador i formatger Gregorio Rotolo (Scanno, als Valle Scannese, L’Aquila), que té unes 1.500 ovelles (també, cabres i vaques) al Parco Nazionale d’Abruzzo, Lazio e Molise, pasturant lliures a 1.740 msnm des de fa més de 50 anys.

La mantega de llard és la famosa mantega que serveixen als meravellosos esmorzars de Casadonna i és de Sebastiano Trotta de l’Azienda Trotta (a uns 1.400 msnm a Capracotta, Molise); està ficada a dins d’un formatge estirat, és a dir, de pasta filada (pasta filata, pulled-curd cheese), com si es tractés del caciocavalo. Cosa que fa que sigui menys greixosa, més àcida i, per tant, més lleugera que la mantega convencional.

Grata sorpresa per la qualitat de la tuber magnatum de Molise. I, per descomptat, del seu preu!

Cavolfiore gratinato.

Un plat del 2016. Una coliflor cuita al vapor, reposada uns dies, triturada i concentrada per a obtenir-ne una salsa reduïda que serveix per a amanir altres coliflors en diverses textures: crua, en puré, guisada i gratinada. Un plat extraordinari, extremadament complet i deliciós. Feia olor de romaní. Trobar el plaer màxim en una “simple” coliflor, d’una manera similar a la que en Miró contempla i troba la bellesa màxima en l’objecte quotidià. Potser esteu pensant en el plat de coliflor d’en Pellicer. Ja seria aquesta la idea però, en el cas de la d’en Romito, amb més tècnica i aconseguint una dimensió més enllà, no és només un plat de coliflor en diferents textures i temperatures.

Cipolla rossa, Montepulciano e pane raffermo (pane vecchio).

Ceba vermella, Montepulciano i pa “ranci” o pa sec del dia abans.

Molla de pa del dia anterior empapat amb aigua de ceba vermella; després, es deixa reposar en fred per tal de caramel·litzar lleugerament l’exterior. Finalment, es torna a empapar però ara en una reducció de ceba vermella i, a continuació, amb vi de Montepulciano d’Abruzzo i gotes de sàlvia.

Per posar-nos objectius i descriptius, no vaig notar gaire el gust de vi de Montepulciano, sinó una olor de romaní. Em va fer pensar en “el millor de la sopa de ceba” d’en Jordi Vilà. Però només puc dir: uau!

Carciofo e rosmarino.

Un plat del 2014 que explora, una vegada més, el principi de l’estratificació, que disposa el mateix producte en diferents elaboracions, una sobre l’altra, disposant-les en capes superposades i exprimint els gustos de cada una. 

Una carxofa dels Abruzzi que semblava bullida. Era molt metàl·lica, potser era massa verda (d’immaduresa)? Amb un glassejat d’una reducció de carxofa. En qualsevol cas, no sé per què però haguéssim pogut prescindir d’aquest plat.

Capellini laccati ai porri.

Capellini, una pasta primíssima, ben al dente (es quedava entre els queixals), ben calenta (perquè no ens la mengem eixuta) i molt ben glassejada amb porro. Picantet de srirasha i de pebre negre. D’una senzillesa que genera lleugeresa i equilibri.

Piccione fondente e pistacchio.

Un plat que vam afegir al menú, tal com es permet. Un colomí dels Abruzzo cuit sencer a menys de 70ºC en un brou de colomí, d’un en un. Aquesta temperatura de cocció permet mantenir tots els sucs a dins la carn.

Un pit de colomí amb gust de sang, tot i que no en porta. La pell és fondente; això no vol dir que porti cacau sinó que no és cruixent i és tova com la carn, cosa que li dóna continuïtat i sembla que la carn es fusioni amb la seva pell. 

A la base, una reducció del brou de colomí. 

En un lateral del plat, una emulsió verda que diuen que només és de festuc. Potser és que tinc tant interioritzat que l’acompanyament del colomí sigui el seu fetge, que em va semblar que també portava farsa. En qualsevol cas, va ser d’una intensitat i densitat delicioses.

Serveixen el plat amb un ganivet que es fa mirar, de la Coltelleria Saladini (del poble medieval Scarperia e San Piero, a Florència, conegut per la fabricació de ferro afilat i ganivets).

Scarola (indivia) arrosto.

Encara estem parlant sobre si era una escarola o una endívia (era Cichorium endivia var. latifolia). El cas és que aquest tall d’un dit de gruix estava marinat en una aigua aromatitzada amb patata i, després, fet al forn per generar la part cruixent. A la base, el líquid verd és una salsa d’escarola. 

Sembla ben bé una suprema d’escarola arrebossada, tèbia, cruixent i sucosa, farcida de patata líquida (és com si el midó de la patata entrés a les fibres de la fulla). Excepcional, sembla que et mengis patates rostides amb romaní.

PRE-POSTRES:

Gel di porcini, mandorle e tartufo nero.

A la base, una mena de gelatina bastant líquida d’un brou doble de vedella i fungo porcino (boletus edulis).

A sobre la gelatina, una làmina cruixent feta amb ametlles i pols de te negre.

A sobre, una emulsió blanca d’ametlles.

Finalment, tòfona de Molise laminada per sobre.

Un plat que serveixen fred. No he trobat gust concret de boletus ni de tòfona ni d’ametlla però sí una olor general de bosc o sotabosc.

POSTRES:

Crespella caramellata, crema e clementine.

Una mena de crêpe Suzette desconstruïda i farcida amb crema pastissera. Tres “raviolis” de mandarina enfornada, farcits d’una crema pastissera molt lleugera, sense llet i a base d’aigua. Per sobre, un caramel de mandarina. A la base, un suc de mandarina. Boníssim, unes postres gustoses, on hi juguen, una vegada més, dues temperatures i, a més, poc dolces, més aviat àcides, fresques i airoses però aromàtiques i profundes.

PETITS-FOURS:

Meló.

Uva Thompson: una varietat de raïm que em va sorprendre que servissin perquè és un creuament sense llavors que s’acostuma a utilitzar com a concentrat de raïm o, fins i tot, per a destil·lar. No és de la seva vinya experimental, és d’uns veïns, però no la valoro gaire. I, pel que vaig comprovar, com a raïm de taula, tampoc.

Cialdina (dues galetes) amb una crema de xocolata, caramel, cafè i pebre negre.

Al got una infusió de llimona, gingebre i llorer.

Vam beure una ampolla de Bianco Sacrisassi 2019, de l’Az. Agr. Le Due Terre (DOC Friuli Colli Orientali). Una maceració pel·licular poc extrema però molt intensa aromàticament que es va adaptar perfectament a tot el dinar. 

En resum, Romito diu que L’essenziale è invisibile agli occhi. I així va ser. Quina intensitat, tant aromàtica com gustativa! Com tracta les verdures! 

Vaig menjar molts dels plats que feia tant que volia tastar: la fulla de bròcoli amb anís, la sopa de patata, les llenties amb avellanes i oli d’all, els raviolis de ricotta amb la manteca di burro, la coliflor gratinada, el pa amb ceba vermella i Montepulciano, l’endívia rostida… com a plat nou, una remolatxa sensacional i el pa de frigo. Tot excepcional!

Quina simplicitat, puresa i equilibri però, a la vegada, complexitat, sofisticació i una intensitat agosarada des de la primera mossegada (m’encanta que comencin amb aquesta seguretat i contundència) que a priori semblarien impossibles (acidesa-salabror-amargor). Realment, porta les verdures a una altra dimensió. 

Va superar les expectatives que tenia. M’havia estat mirant i llegint els seus plats durant molt de temps i no em podia pas imaginar aquests gustos, aquests glassejats, aquestes essències i textures! Em repeteixo, però ja ho diu ell que l’essencial és invisible als ulls.

Bé, l’essencial és invisible als ulls però quin espai més ben adaptat a la seva cuina! Pura coherència, tant narrativa com estètica. I els colors de la tardor als Abruzzo…

...el dia següent.

[kimkkuru]

Bucciarati!

[sleepydrummer]

“When we sleep, our differences fall away. In the inky darkness, in the sweet silence of slumber, the rich and the poor, the powerful and the weak all look largely the same.”

—Alexander Strecker

© Fabio Bucciarelli

source: Lens Culture

[kirstenvanderburgt-photography]

©Fabio Bucciarelli

Een week geleden hebben wij een webinar van Fabio Bucciarelli bijgewoond. Hierin vertelde hij over zijn werk, ook in de huidige tijden met het coronavirus en beantwoordde vragen gesteld door leerlingen.  Het verhaal dat mij het meeste bij bleef was zijn verhaal rond de foto die hij maakte van het lichaam van de voormalig premier van Libië Moammar al-Qadhafi. Hoe hij terecht kwam bij het lichaam en hoe hij de foto heeft gemaakt, erg interessant en wat een balls of steel.

Ook vond ik het leuk om te horen wat voor apparatuur hij meeneemt, dit was veel minder dan dat ik zelf dacht dat hij mee zou nemen.

Al met al, leuk, leerzaam en ontzettend interessant!

[mactirecaptures]

Last week we had a webinar in which Fabio Bucciarelli was being interviewed. He is an Italian photojournalist who goes to conflict areas all over the world. He captures the situation as it is, but gives an artistic spin to his work in my opnion. 

When I was scrolling through his instagram to choose a picture for this assignment, this one immediately stood out to me. The rainbow almost seems Photoshoped. So much conflict going on in this pictures. People in the forground wearing the scarfs over their head and in the background people with shields and heavy protection. The rainbow is in great contrast with the conflict that is happening in the photo.

Even in a very heavy situation, beauty can appear. The rainbow is a great example of that. Fabio really captures this beautifully.

[alixspooren]

Canon Interview Fabio Bucciarelli - Photojournalism 2020

Twee dagen na het webinar is dit de eerste foto waar ik aan dacht. De foto is me sterk bijgebleven, omdat het zo’n absurd beeld is. Het beeld is gemaakt op 21 maart 2020 door topfotograaf Fabio Bucciarelli. Op het beeld is een oudere man te zien die in een ziekenhuisbed ligt. Het lijkt alsof hij niet in een normale ziekenhuiskamer ligt, omdat er een soort voorraadkast langs het bed staat.

Ik kan me bijna niet voorstellen dat dit de realiteit is. Het lijkt een beeld uit een film, maar dat is het jammer genoeg niet. Het gevoel dat mij dit beeld gaf toen ik het voor het eerst zag… ik voelde verdriet en ik kon het bijna niet geloven dat die man daar echt zo heeft gelegen. Het is altijd een ‘ver van mijn bed’ show, maar als ge dan zo’n beelden ziet, komt het toch allemaal wel dichtbij.

Ge ziet maar een heel klein stukje van zijn ogen, maar toch kunt ge zijn pijn zien. Ook gewoon hoe hij daar ligt, met die plastieken ‘helm’, het geeft me de kriebels. Ik kan me niet inbeelden hoe de slachtoffers, de familieleden, het verpleegkundige team… zich daar moeten voelen.

Ik hoop dat deze man het gehaald heeft.

[dolm]

A Free Syrian Army soldier peers through a hole in the wall, in the Karm al-Jabal neighborhood. 2012, Aleppo, Syria. Fabio Bucciarelli.

[vavlov]

🇺🇦 Kyiv view from 2 different perspectives.

Photo: Fabio Bucciarelli.

[poetastroo]

Fotografías del italiano Fabio Bucciarelli de L’Espresso y su muestra "Chile: The Rebellion Against Neoliberalism", tomadas durante el estallido social en Santiago.

[seslimeram]

Sesli Meram #258 - Karşı Radyo (29.11.2022)

"Geçtiğimiz İstiklal Caddesindeki muğlak sahipli bombalı eylemin hemen ardından taşına durulan uçurumun kıyısındaki ülke de o bahse dahildir. Ekonomik çöküşünü çoktandır bir biçimde var eden yerin hazin suretine bir kara daha çalınır. Politik aksiyonun sunduğu her bir hamlenin çok daha iç kıyıcı, psikolojik çöküşü de beraberinde taşıdığı, herkesin istisna barındırmadan herkesin bir biçimde barut kılındığı yerde, seçim sathı mahalline girişin tek yönlü sunumundan sonra çıkagelen savaş çığırtkanlığı ve Kobane başta olmak üzere o Rojava topraklarına dönük saldırılar madun siyasetin / benzerine az rastlanan soykırım hal ve tavrını nasıl yeniden sahiplendiğini de örnekler. Bitimsiz bir halde, doğrudan ve hiç kesintisiz olarak yıldırı / yok etme pratiklerine geri dönüş var edilendir. Cerahatle bir halkın onuruyla yaşam mücadelesini ortaklaştırdığı öteki Mezopotamya halklarıyla eylediği her açılım / tahayyül boğulmak istenir. Bir tek eylem, birkaç zaman önce ülkenin istihbaratçı temsilinin oradan sallarız iki roket, buradan dalarız yollu kurgusunu takip eden bir zihni garabetlik hayatı hiç olmadığı kadar alenen kuşatırken, hangi söz tekrardan ibarettir ki!" sesli meram

podcast image credit: in the land of the kurds:::fabio bucciarelli:::time

[dispatchesfrom2020]

2020

Week 13: March 23-29

23: Boko Haram kills 92 Chadian soldiers and 70 Nigerian troops in brutal attacks. The United States senate votes down another coronavirus relief bill - it won’t be the last time I write that sentence. But the day has positive news: Colorado abolishes the death penalty and Cuba sends doctors to Italy to help the country combat coronavirus. Cuba operates a large international medical corps that are frequently deployed to other countries to fill shortages and respond to medical emergencies - it’s an important source of income for the country, which boasts the highest ratio of citizens to doctors in the world. Cuba has 28,000 medical professionals stationed in 60 different countries.

24: The Donald insists the US will be reopened by Easter. They won’t. The Olympic Committee officially postpones the Tokyo games. In Spain, an ice rink in Madrid is converted in a temporary morgue as they report 514 deaths in one day. The Detroit police department is experiencing an outbreak and Vice President Mike Pence states that FEMA will be sending 4,000 ventilators to New York, where cases are exploding. In Edmonton, gas prices bottom out - a mere 66¢ per litre. I’ve literally never paid so little for gas in my entire driving life - I fill my car even though it is nearly full already. It’s the last time I’ll fill it in weeks.

25: Egypt disinfects the pyramids of Giza - India, meanwhile, enters a nation-wide lockdown. Spain, recording 738 new deaths, overtakes China’s death toll and becomes the second hardest-hit country after Italy. Kosovo’s government crumbles after a vote of non-confidence. Liz and I hold a West Wing and facials night to pamper ourselves.

26: Mali’s leader of the opposition, Soumaïla Cissé, is taken hostage in a violent ambush that leaves a member of his security detail dead. Cissé, a computer engineer by trade, is released in October and dies of complications from COVID in the closing days of 2020. The United States imposes new sanctions on Iran - and the Justice Department announces charges against Venezuelean President Maduro for drug trafficking, offering a $15m award for his arrest. Brenton Tarrant, the right-wing terrorist behind the Islamaphobic Christchurch Mosque attacks, pleads guilty of 51 counts of murder, 40 counts of attempted murder, and one terrorism charge.

Crematoriums and funeral homes in the Bergamo region struggle to keep pace with the deaths in Italy - the country’s army and military police are brought in to help redistribute the deceased to other less heavily impacted cities.

27: North Macedonia joins NATO (... is it even on the Atlantic? Do we even care about that anymore?). A New York subway catches fire, killing one person and injuring over a dozen others. A volcano in Indonesia erupts. Coronavirus continues to rage. A two trillion dollar stimulus package was passed in the United States. Italy, with 86,498 cases of coronavirus and 9,134 deaths, remains the country with the largest losses of life. Boris Johnson tests positive for coronavirus - as does his Secretary of Health and Social Care. He will, over the course of the next few days, be hospitalized. And then put on oxygen. And then transferred to the critical care unit where he nearly dies. 

28: New York joins a long list of states to postpone their primary elections - this is obviously a bigger issue for the Democrats, who have not decisively selected a nominee for the November election. Vermont Senator Bernie Sanders and Former Vice President Joe Biden remain - though the latter enjoys a slight lead among delegates.

29: Cuban doctors arrive in Andorra to help with COVID relief - the European country, with its small but elderly population, is experiencing one of the highest death rates per capita in the world. By the end of the year one in eleven residents will have contracted the illness. North Korea, never missing a chance to be a raging asshole, launches a pair of missiles into the ocean in either a show of strength or an attack on salmon.

photos: (1) Atul Loke/New York Times | (2) Fabio Bucciarelli/New York Times | (3) Juan Medina/Reuters