#fent bé quelcom

[mnoguesa12]

Comentari de text

«Caracterización de la escuela», de Jaume Trilla, inclòs al seu llibre Ensayos sobre la escuela. El espacio social y material de la escuela.

L'autor en aquest capítol analitza la relació que existeix entre l'escola i l'espai, entenent aquest no solament l'edifici sinó també l'espai exterior. Al llarg d'aquest capítol, doncs, ens treballen diferents aspectes i característiques sobre aquesta relació. Treballa els rituals escolar, l'escola i com s'identifica a si mateixa i com se la confon amb altres institucions utilitzant la seva arquitectura; la vocació d'aïllament, la funció que va adoptar l'escola inicialment, escolaritzar la realitat i veure com podem utilitzar la tecnologia a l'escola. Trilla el que fa és identificar quines continuïtats hi ha respecte a l'escola tradicional. En aquesta entrada del blog, només analitzarem el seu petit subapartat dedicat a les barreres per la relació horitzontal. Trilla introdueix aquest subapartat amb la següent cita: "En una classe tradicional, les relacions horitzontals, entre alumnes, quasi sempre suposen una distorsió, un soroll per a la relació comunicativa vertical (mestre-grup), que és la que s'ha de privilegiar". Això justifica que, encara avui dia, les escoles continuïn fent ús de la tarima per exaltar la figura del professorat com quelcom poderós, ja que es contempla aquesta figura com a focus del coneixement. Ara bé, des de fa un temps ―sembla que a la universitat aquesta transformació no ha arribat, pel fet que totes les classes estan dotades de tarimes, tot i que pocs professors la facin ús―, s'està imposant un altre model de classe al professorat, una metodologia basada en la construcció del coneixement pels mateixos alumnes i considerant la figura del docent com la guia per aconseguir aquest coneixement. Així doncs, no existeix aquesta superioritat de la figura del docent i, per tant, no haurien d'existir les tarimes que exalten la seva figura. A conseqüència d'aquesta transformació en el sistema educatiu, hi ha centres que ja opten per no tenir tarimes a les seves aules. N'és un exemple l'Institut la Sagrera Sant Andreu, centre en el qual vaig realitzar les pràctiques. Durant la meva estada vaig poder observar totes les classes i en cap d'elles existia una tarima i no només això, sinó que a més el professorat només tenia una petita taula rodona amb una cadira per asseure's puntualment si ho necessitava. Remarco la paraula puntualment, ja que des de la línia ideològica del centre es considera que el professorat no ha d'asseure's, sinó que ha d'anar donant voltes per l'aula ajudant a l'alumnat en el seu aprenentatge autònom.

[arnaunicolaupractiques]

VALORACIÓ FINAL: Aspectes a destacar

Com bé he comentat en les entrades anteriors, les meves funcions han estat variades i m'he mogut dins els diferents departaments de l'agència i també amb diferents clients.

Respecte la posició de Copywriting, és una feina que m'agrada, que requereix d'habilitats creatives i coneixement sobre la marca per a obtenir millors resultats. Conforme avança el temps, profunditzant amb els valors de la marca i practicant i fent copys, el resultat és millor i més eficient.

La posició de creador de contingut penso que és més complicat i es necessita de molta experiència i conèixer molt el sector i el món de la publicitat i la comunicació. És important saber què fan les empreses /marques i tenir referències emmagatzemades a la memòria per tal de tenir idees per crear contingut. Penso que amb el pas del temps, vas veient més referències d'altres perfils, també la investigació i saber on buscar inspiració és quelcom que s'aprèn practicant, així que, en conclusió, és una tasca que m'agrada però tinc molt marge de millora!

En quant a la feina de Community Manager, és una funció molt constant i important. És una funció infravalorada i que requereix de més temps del que les agències / treballadors pensem que necessita. Dinamitzar xarxes, buscar perfils d'interès, respondre reclamacions, comentaris... comunicació amb client respecte el posicionament i pla d'acció depenent cada situació... estar al corrent de totes les novetats, publicar els continguts pertinents, tenir en compte els comentaris de la gent de cara a fer publicacions, estar atent a tendències... I, fins i tot, estar al corrent de les novetats de Facebook, Instagram, Linkedin i Twitter i els canvis en l'algoritme... en definitiva, moltíssima cosa a tenir en compte!

Els benchmarks i informes mensuals i setmanals, és una altra tasca que he realitzat durant aquests mesos. Investigació sobre la competència, analitzar els seus continguts, trobar pràctiques digitals que hagin sigut tendència... També analitzar els resultats i les mètriques obtingudes per a cada client a les xarxes socials és un aspecte molt important ja que s'han d'extreure unes conclusions que s'han de tenir en compte a l'hora de crear un pla estratègic de comunicació (què funciona i què no funciona).

Finalment, tot i que en menys mesura, com a membre de l'equip de Comptes, he ajudat, com bé he dit, amb els informes mensuals i setmanals, comunicació amb client i reunions internes i externes i organització de l'equip. En aquest cas, he sigut una figura que ha donat suport al departament i no hi he format part íntegra. Tot i això, amb clients com Ferrocarrils de la Generalitat o Disheco (i en alguns trams d'aquestes setmanes amb Moritz i Gallo), era jo qui mantenia contacte directe amb el departament de comunicació de la marca.

Finalment, vull acabar el meu blog, destacant alguns moments importants durant la meva estància, com:

Arribar a 10K seguidors a FGC (al maig eren 6K)

L'augment notori i constant que hi ha de seguidors amb l'Instagram de Moritz (desconec si per privacitat és millor no fer cap captura de pantalla sobre l'informe de resultats però... El mes de juny Moritz tenia 60.658 seguidors i, a finals del mes de desembre, en tenia 65.804. Per la progressió anterior de seguidors que tenia la marca, ho considerem molt positiu!

Una Reel que va ser tendència i es va viralitzar de Moritz que vam fer entre tres membres de l'equip. Amb 1M de reproduccions i 27K likes: https://www.instagram.com/reel/CfBqNwnAxed/

Una publicació de FGC que vaig idear, fer el copy i plantejar el disseny (va tenir molta interacció positiva): https://www.instagram.com/p/Cifx7fTtPWi/

Ha sigut molt satisfactori per mi, els mesos d'agost i finals de desembre, quan gairebé tot l'equip es trobava de vacances, que m'hagin donat la responsabilitat d'encarregar-me gairebé al 100% dels projectes (Moritz, FGC i Disheco sobretot) i que el feedback de client fos positiu.

Ja porto molts mesos dins l'agència però sento que cada vegada aprenc més, tinc més responsabilitats i els companys i el "jefe" confien més amb mi. Aviat acabaré les pràctiques curriculars però seguiré creixent amb iBoo espero que molts mesos més!

[musiceater]

The Immediate Family "Live from Telefunken Soundstage"

La veritat és que aquest EP en directe de 6 temes dels TIF, ens aporta ben poc si no és per preparar el seu segon àlbum d'estudi o, per aprofitar l'avinentesa i, parlar del seu debut:

The Immediate Family "The Immediate Family" (2021)

Fent una ullada a la portada, ens adonem que és una banda llegendària, més que res, per les edats que pinten. No obstant, quelcom trontolla al veure al barbut de Leland Sklar en mig de tots ells i és que sempre ha sigut un reconegut músic de sessió, el que fa preguntar-nos: ha format la seva banda?. La resposta és: NO. I és que aquests 5 veterans de la música, són tots músics de sessió que han recolzat a James Taylor, Jackson Browne, Linda Ronstadt, Carole King, Stevie Nicks, Warren Zevon, Don Henley o Toto, entre d'altres i varen decidir passar a primer pla, fent un àlbum propi.

M'encanta com sonen. Arrenquen amb un repertori de 12 temes (+2 bonus tracks) on les veus/guitarres de Danny Kortchmar, Waddy Wachtel i Steve Postell empasten a la perfecció, juntament amb la base de Leland Sklar i Russ Kunkel al baix i bateria respectivament. És un àlbum molt correcte, ple de matisos, de 2es. i 3es. veus, en un soft-rock que sovint es torna cru i amb molt de groove. És d'aquelles peces que si te les punxessis, probablement entonaries un "no està malament, però no m'acaba de convèncer". Ara bé, si li prestes l'atenció que es mereixen, trobaràs un treball fresc d'uns grans profesionals on tot roda a la perfecció i acabes entenent perquè lo seu és l'estudi.

Ritmes 'a lo Fogerty' en "House Will Fall", la ZZTopera "Turn It Up To Ten" o la reivindicativa al més pur estil Derringer en "Can't Stop Progress" són petites mostres per on naveguen aquests mestres en una feina, en la que en certs passatges, m'ha recordat a Tom Petty i inclús als Phish. Com veieu (i millor sentireu) tot un ventall de colors ben respectable.

[cronicasdelholoceno]

‘Els desposseïts’: la utopia de voler canviar l’altre

Ursula K. Le Guin és una de les autores de ciència ficció i fantasia més brillants del seu temps i del nostre. La llarga llista de premis que va rebre al llarg de la seva carrera – incloent-hi el National Book Award o el Premi Hugo – ho acredita. Le Guin va ser capaç de conjugar entreteniment i reflexió en desenes d’obres, i, juntament amb Margaret Atwood, és considerada el màxim exponent femení de la ciència ficció en el camp de la literatura. La seva mort va ser una bona ocasió per comprovar com n’era de respectada l’autora entre els seus companys de professió. També ho és per a recuperar la seva obra. Fa uns mesos, Raig verd va publicar en català la novel·la Els desposseïts, amb què Le Guin va guanyar el premi Nebula l’any 1974. En l’edició de Raig verd, el mateix llibre forma part de la història que s’hi narra. Sense ser-ho, és tot el que un lector pot demanar a una edició de col·leccionista. 

Els desposseïts s’emmarca en el gènere de la novela de ciència ficció, tan conreat i celebrat als Estats Units. No es tracta, tanmateix, d’un mer divertimento. Des d’un dualisme que fuig de la simplicitat, la novel·la presenta dos móns enfrontats i antitètics, Urras i Anarres. Urras és “tot el que un planeta hauria de ser”, segons l’única terrícola que apareix a la novel·la: és ple de vida i tan ric en recursos que la perspectiva del seu esgotament és del tot inversemblant per als seus habitants. Moralment, en canvi, Urras és una societat perversa. Els rics menyspreen els pobres, que neixen i moren en l’absoluta misèria. Les rebelions són reprimides sense concessions, perquè la necessitat i la injustícia, lluny de ser vistes com situacions contràries a la dignitat humana, es consideren merament quelcom de mal gust. Desconeixem  si és l’excés de recursos el que ha definit la moralitat d’Urras perquè, és clar, en absència d’escassetat no hi ha necessitat de compartir, d’ajudar-se mútuament. Le Guin és ambigua al respecte, però tot sembla indicar que l’abudància és un tret que, com a mínim, ha influït en el desenvolupament d’una societat tan poc feta a l’empatia amb qui menys té. 

A l’altre extrem, hi ha Anarres. Fundada per un conjunt d’urrastis que van revelar-se contra el règim opressor, Anarres és una societat amb un model d’organització anàrquic en el sentit polític del terme. L’individu ho és tot, és el centre. Alhora, però, té el deure moral de treballar i de formar part de la comunitat que li ho ha donat tot: menjar, educació, habitatge, una comunitat en què créixer.  A Anarres no existeix el poder (almenys, en la visió idealista dels seus fundadors), i és per això que existeix la llibertat. I si no existeix el poder, tampoc pot existir la propietat privada. Els seus habitants no tenen res, perquè res és seu. No ho posseeixen – ells són els desposseïts –, tan sols ho fan servir. Ni tan sols els pares posen els noms als seus fills, ja que això, des de l’òptica dels anarrestis, significaria exercir un poder personal sobre ells, subjogant-los a la seva voluntat en la definició de la seva identitat més primerenca. Els noms dels anarrestis són assignats per un ordinador que, de forma aleatòria, tria per a ells una denominació única, que no comparteixen amb ningú. Anarres, però, és hostil i àrida. Els recursos escassegen, viure-hi és difícil. La comunitat, en conseqüència, és més necessària que mai, perquè és una condició sine qua non per a la vida. És aquesta la clau de l’èxit de l’organització aestatal d’Anarres? És l’adequació del model social a l’entorn la clau de la supervivència d’un règim polític? Heus aquí la qüestió. 

A Anarres pertany el nostre protagonista, el físic Shevek. Convençut que  l’entença entre ambdós móns és possible, en Shevek està decidit a viatjar a Urras per acostar postures amb el que va ser el planeta dels seus avantpassats. En intentar-ho, però, descobrirà que hi ha murs que no poden enderrocar-se. Aquest mur no és pas el que separa Urras d’Anarres, si bé és cert que qui no comparteix una mateixa realitat difícilment podrà compartir un mateix model ètic o polític. La tolerància, el diàleg i la curiositat obren meravelles quan es deixen en mans de les persones adequades, sigui quin sigui el seu origen. Optimista, Le Guin llança un missatge:  l’essència universal de la humanitat sempre preval, amb independència de les seves concrecions. Tenint en compte l’apel·lació a la universalitat d’Els desposseïts, no ha d’estranyar el pes que l’autora dóna a la ciència en l’argument de la novel·la. 

El mur contra el qual lluita en Shevek no és el que separa uns móns dels altres. És el que separa l’individu de la realitat en la forma que l’hi dóna l’organització social. L’ètica, la política, la ciència. Totes són vies d’aprehendre-la, d’entendre-la i de provar de vèncer a la consubstancial separació que hi ha entre dos ens que, en tant que diferents, mai podran ser el mateix. En Shevek s’adona que és la negació d’aquesta dialèctica natural el que ha començat a desvirtuar l’idealisme de l’anarquisme primigeni d’Anarres i a permetre-hi tics de totalitarisme. Tot aquell que amb la seva paraula o les seves accions negui la màxima que l’individu és inseparable de la societat s’enfronta a la sanció social (també de paraula i d’acció), que és de facto igual de poderosa que l’estatal quan qui hi dóna suport és una majoria.

La virtut de ser frugal

De forma intencionada o no, l’ús del llenguatge que Le Guin fa a Els desposseïts és ben bé un reflex de la frugalitat dels seus protagonistes. L’autora adopta la màxima que regeix la vida en societat a Anarres: “Qualsevol excés és excrement”. L’estil de Le Guin és transparent i gens artificiós. Fuig del tabú i del tòpic en la mesura del possible (el lector no és d’Anarres; té prejudicis, fílies i fòbies) i evita de forma molt convenient les descripcions fantasioses de móns imaginaris sovint recurrents en obres de gènere fantàstic. A Els desposseïts, aquestes descripcions contribuïrien més a allunyar el lector del veritable cor de la història que a situar-lo en un escenari concret. Al cap i a la fi, Urras i Anarres són símbols. Extrems de pols: la lluna vista des de la terra i la terra vista des de la lluna. Una vegada esboçades les seves característiques, es fa innecessari aprofundir més en el seu aspecte extern. 

Quan Le Guin els descriu fent ús de llenguatge literari, acostuma a fer-ho en relació a allò que suscita als seus personatges. Els espais en si mateixos no són res, no volen dir res. Sols tenen significat i val la pena descriure’ls quan en aquesta descripció s’hi pot encabir també la d’un estat d’ànim o un sentiment (de forma molt semblant, per cert, a com ho fa Virginia Woolf). Aquest és un plantejament que afavoreix la solidesa de les tesis sobre les quals se sosté l’argument d’Els desposseïts.  La veritat vestida de retòrica sovint s’acosta perillosament a la mentida. Le Guin ho sap, i en defuig. Que les descripcions dels seus personatges i espais siguin en si mateixes significatives permet a Le Guin no haver de dedicar paràgrafs i paràgrafs a reflexionar sobre la dimensió moral de les vicissituds a les quals han de fer front els seus personatges. Això ja ho incorpora la seva pròpia història personal. Potser és per això que el desenllaç de l’obra és menys apoteòsic del que un es podria esperar. El lector ha d’estar disposat a acceptar que, quan arriba al final de la història, aquesta ja ha estat narrada.  L’aventura ja ha acabat. No hi ha res que importi més que el que ha deixat enrere, perquè és precisament allà on rau el valor de la història que explica Els desposseïts.  En síntesi, el clímax argumental de la novel·la no coincideix amb el clímax narratiu, i això ja de dur el lector a afrontar-ne la lectura sent conscient que no trobarà un final trepidant a les darreres pàgines. El final de l’obra, de fet, va ser l’únic punt feble que algun crític va assenyalar-hi. L’escriptor de ciència ficció i editor Lester del Rey va titllar-lo de ‘deus ex machina’. Tanmateix, i considerant que en les obres de ciència ficció la realitat sempre és el que l’autor determina que sigui, quin final de ciència ficció no ho és?

De la cultura a la política

Ursula K. Le Guin recorre a l’utopia per a narrar una història que és al mateix temps una declaració d’intencions i un tauler de joc. Un tauler de joc en què les peces són els individus, les societats i les cultures, tres conceptes que, malgrat estar en permanent diàleg, fan una funció diferenciada dins de l’argument. Així, tant Anarres com Urras estan habitats per éssers humans, però la seva organització política és diferent, fins i tot oposada. Aquesta oposició condiciona la seva estructura social, però també la seva cultura. L’aparent èxit de l’organització anarquista d’Anarres no s’explica sense l’arrelament a la consciència dels seus membres de conceptes com la solidaritat (que no altruisme), la responsabilitat envers la comunitat o la inexistència de jerarquies entre individus iguals. Antropòloga de formació, Le Guin coneix el paper de les cultures com a fonament de les societats, coneixement que trasllada a la ficció. Els col·lonitzadors d’Anarres no van dubtar a crear un idioma, el pràvic, que servís per a edificar les bases de la que al seu judici seria una societat millor, més justa. El lleguatge com a primer esglaó de la formació de la consciència és el que, generacions més tard, dóna origen a una cultura comuna. Sobre aquest graó, ja és possible edificar una societat amb uns valors compartits. Si això és titllat o no d’adoctrinament i de manipulació ja depèn de quina és l’òptica de judici amb què el lector rep la història.  Tot plegat, però, posa innegablement de relleu la naturalesa moldejable de la naturalesa humana tal com la concep Le Guin. Que sigui moldejable, no obtant, no significa que no posseeixi una forma pròpia que, en ocasions, pugui resistir-se a la voluntat civilitzadora i benintencionada que va guiar la fundació d’Anarres.

El desenllaç d’Els desposseïts revela que ni tan sols les societats utòpiques resisteixen l’embat de l’instint de preservació, de la necessitat de trobar l’estabilitat com a condició per a la supervivència. Però la revolució, ens explica Le Guin, és per definició inestable. Una societat revolucionària ho ha de ser a partir de tots les ments que la formen. La ment es pot permentre la inestabilitat. Les societats, no. Això no exclou que els seus membres hagin de lluitar per a fer-les penetrables a les idees, l’únic medi en què el canvi pot subsistir de forma permanent.

/ Altres crítiques.

[arcontdainoa-blog]

Mans

La mà és un instrument físic i metafísic. La mà és el símbol de l'executor, de la benedicció, de la creació, de la maledicció, l'amistat, l'amor, l'acord, l'execució. El bé i el mal passen a través de la mà i les puntes dels dits. Quan il·lustrem a Déu fent el món, surt la seva mà, quan Jesús cura, posa les mans. L'inquisidor i el delator assenyalen amb el dit al blasfem que ha de ser liquidat.

Les mans satisfan el neguit de la passió i el desig quan toquen a la persona o l'objecte volgut. Les mans acompanyen les paraules... el que fem amb les mans és força semblant al que fem amb les paraules...

Les mans serveixen per estrangular, per resar, per menjar, per fer l'amor i tocar instruments. Les mans dibuixen i pinten, fan plànols abstractes que acaben convertint-se en un satèl·lit lunar, una caricatura al diari o una bomba nuclear. Si hi hagués una part del cos anàleg a la paraula, serien les mans en tant que són l'instrument físic que crea, ordena, jutja i ensenya. Les mans són, doncs, l'esperit sant del cos, així com les paraules són l'esperit sant de la consciència: Esperit Sant en tant que fan la feina de trànsit entre la voluntat i la creació.

Mira al teu voltant, fixat en tota construcció humana, tot ha estat mediat per les mans. Sense peus podríem haver fet el mateix, no sense mans. Les mans són un dels finals de la cadena causal de tot el cos, el seu funcionament i les seves finalitats, també ho és de la consciència encarnada.

Em miro la mà i començo a estranyar-me per la seva configuració, començo a no entendre el perquè de les articulacions, les ungles, les venes... Les meves mans són l'aparició particular i irrepetible del que, per altra banda, té en general tothom de la meva i altres espècies... i són aquestes les que em donen un poder especial. En particular el dit polze, que amb la seva capacitat de fer pinça, ha permès a l'home, fa mils d'anys, imposar-se sobre altres espècies: Gràcies al dit polze i el cap gros hi ha filosofia i qualsevol altra cosa (El fet que quan assenyalem no mirem el dit és precisament pel fet que tenim el cap gros.). El dit índex assenyala, indica, jutja, despista, el dit de cor insulta.

Els nens primer de tot al·lucinen amb les seves mans, se les miren, veuen el seu poder, el poden notar. Per això fan tot tipus d'experiments amb les mans primer, els dits després, per això els pares han de tapar els endolls, perquè els nens exploren i es comuniquen amb tres coses: plors, riure i mans.

Les mans del cirurgià es paguen cares, també la d'alguns artistes, també la d'alguns oradors, també la mà de Fàtima. Marc Antoni, desprès de fer assassinar a Ciceró, va fer tallar i clavar les seves mans a la porta del Senat Romà. No és un símbol qualsevol...

Pel meu voltant, un gat que passa... si tingués mans, seria la propera espècie dominant a la terra. Terra asfaltat amb màquines conduïdes per mans, cotxes o màquines fetes de ferro i materials extrets de sota terra, amb les mans o amb màquines fetes amb les mans, o amb màquines fetes amb màquines fetes amb les mans, fetes a la vegada amb altres materials de sota terra. I la terra, una esfera flotant al mig del no res, donant voltes al voltant d'una bola immensa de foc... Qualsevol pensament o paraula o imatge, qualsevol fet que donem per suposat, si el pensem un moment amb ulls nous, resulta que es converteix en quelcom absolutament estrany. Què vol dir tot plegat? En quin tipus de paranoia absolutament desproporcionada vivim? De fet, com pot ser que el nostre pensament pugui fer-se aquestes preguntes i donar-se aquestes respostes de sorpresa?

Les mans agafen, dominen, acaricien. Les mans són poder i símbol de poder.

Arcont d’Ainoa

[elgosdecrist]

Aficionats al basuco, gelats de kebab i Jesús Gil

Posem unes quantes idees en ordre i a veure què. 

Farà cosa d’un parell de setmanes diní (la sonoritat d’aquesta forma del passat simple és senzillament deliciosa) a Les Voltes de San Sebastià (Moià). Un restaurant maravilloso on fan anar la tòfona que és un gust i que us tractaran amb amor. Tot just faig aquest apunt pseudo-gastronòmic per a entrar en matèria. Però abans també us dic una cosa i és que en breus us recomanaré un lloc de carrer Blai on anar-hi a fer gasto (i propina) perquè l’obre un amiguete i als amiguetes se’ls ajuda. Entesos de papers? Comencem.

1. Em compraré una Thermomix el dia que faci dürüms de pollo. Meanwhile, res.

2. Mentre l'esnobisme gastronòmic no arribi a l'orxata, tot m'està bé. Ara sembla que si no fas el nosequè cuit a baixa temperatura no val res lo teu. Venga hombre! Més Kokotxas al pil pil i menys fantasia mal entesa.

3. Serà el 2019è estiu dC i encara no hem inventat el gelat de kebab. Ordem e progresso? No ho crec.

4. I mireu, volia fer un decàleg d’aquells que ja hem fet alguna vegada, però aquí al punt 4 farem parada i fonda perquè el tema és gros. Però gros de veritat. Jo pul·lulu força per Instagram i darrerament, per uns temes de feina, encara hi pul·lulu més i, es clar, veig de tot i molt. La xarxa social on projectar qui voldries ser. Ja ens és ben bé igual estar engarjolats 10 hores al dia fent una feina que no va enlloc a canvi si a Instagram el nostre modus vivendi sembla qui sap què. Més stories amb llaunes de tonyina i pa Bimbo un dimecres nit i menys restaurantets del tres al cuarto. Ara que dèiem això de les feines que no van enlloc, deixeu-me que us recomani el Trabajos de Mierda d’en David Graeber, que és fabulós i sensacional.

  I sí, vaig amunt i avall i coses que m’estan bé, coses que dius ‘Ecs!’ i coses que me l’ensolfaten perquè no m’interessen perquè molt sovint el que ens interessa a nosaltres no interessa a la resta i en aquesta vida es pot ser de tot menys pesat. Però a IG hi ha un fenomen que a mi em té més desubicat que un votant de VOX davant dues ratlletes al predictor de sa filla de 16 anys fecundada per un jove nadiu de Las 3000 Viviendas, aficionat al basuco, professional del menudeo i amb el pis blindat no fos cas que algun dia apareguin per allà Los Miami i de les seves cames se’n facin un pinxo moruno i és la pràctica de posar-hi fotos amb comentaris tal que:

- La utopia es el camino de mi días.

- La felicidad es la magia de las emociones.

- El amor puede alcanzar los sueños inimaginables.

És a dir, foto random tipus selfie, foto d’una platja, foto amb amics/amigues + frase d’una pseudo-profunditat de pa sucat amb oli treta del Google. Amb el cor a la ma, no us fa cap bé això. De veritat. Voler mostrar al món (ara ja no sé si món de mundo va accentuat o no perquè ho van canviar i ara ja no val el que vam estudiar a la Primaria i has d’anar al Google a veure si és que sí o és que no) un anhel interior farcit de filosofia amb ínfules de Hemingway és quelcom fins i tot lloable, però no copieu del Google així en plan a l’engròs perquè és que no hi ha cap necessitat, que amb 3 emojis el soci ja queda satisfet. Més val poc i pair bé.

En fi, que gràcies a Déu ve el bon temps i deixarem de veure pel carrer gent amb xaleco. Hi ha una frase de no sé pas quin farsant (dels 3000 que n’hi ha, jo inclòs) que diu una mamarratxada tipus 'Vístete como la persona que querrías ser'. I jo veig molta gent pel carrer que crec que voldria ser Albert Rivera. 

  Potser no saben la diferència entre a ver i haber, potser raonen com en Roc de la Classe dels Esquirols o potser no poden pagar-se un gram de cocaïna cada setmana i és per això que van al ball de forma quinzenal, però ells voldrien ser Albert Rivera.

  Doncs això. Jo a partir d’ara em fotré gros com un bacó, vestiré amb camisa fosca y de maniga curta, cordó d’or al coll del diàmetre d’un dit i gorra de l’Atlético de Madrid perquè jo vull ser Jesús Gil y Gil.

[lapomablava]

Diluvi de ciutat ( 1a part)

La pluja m'havia enganxat a quatre carrers de casa i tot i que sóc de les que mai m'ha importat mullar-me, queia amb tanta intensitat que maleint tot el que em passava pel cap, vaig haver d'aixoplugar-me en una petita porteria que tenia una entrada quadradeta i fosca que resguardava prou per encabir-s'hi una estona fins que pares una mica aquell aiguat. Anava carregada amb un parell de bosses amb el sopar i 4 coses per casa i com és habitual en mi, a la barra de pa que sobresortia dels paquets ja li faltava bona part del crostó. No havien passat ni 2 minuts de ser dins aquella entradeta que va venir correns algú que també s'hi va quedar parat i va entrar dins. La foscor no em va deixar veure bé la seva cara, però en veure'm allà tota xopa se'm va quedar mirant i em va dir quelcom sobre el temps que feia i que com queia i si entrava. Jo li vaig dir que no, que només era allà perquè diluviava i que m'esperava a que parés una mica. És va acostar més cap a mi per treure les seves claus i obrir la porta. Amb l'ajuda de la llum que sortia del replà vaig veure que era un noi alt, amb ulleres i un clar somriure franc. Em va convidar a entrar dins per no agafar massa fred amb lo xopa que anava, però vaig rebutjar l'oferta. No pensava quedar-me allà! Em va dir adéu i em va deixar sola altre cop a la fosca entradeta. Vaig maleir de nou la pluja que arribava a caure i que feia unes intenses bombolles al terra. La porta de l'entrada és va obrir, aquest cop des de dins i va sortir el noi amb una manta i un cafè. Em vaig posar la manta pel cap i ell amb una mitja rialla em va dir que semblava una iaiona entranyable i que només em feia falta la mitja i la llana. No sé perquè però el comentari així, en aquelles circumstàncies m'hagués emprenyat bastant. No va ser així. Potser dels nervis o de la il·lusió pel cafè calentó, em vaig posar a riure i a fer veure que estava fent mitja amb la barra de pa que encara quedava. De sobte reiem els dos de la tonteria i en un moment, en què vaig mirar el carrer despistada, em va agafar pel coll i em va besar apretant-me fort els llavis. Jo no podia separar-se del seu cos, tant com tenia la barra de pa sota el braç i el cafè a l'altre mà. Amb un ràpid moviment, el noi va agafar-me la tassa i amb l'altra mà va empaitar la porta de carrer fent-me entrar a la porteria. Encara no m'havia recuperat de l'ensurt, del petó i l'excitant situació que deixant les bosses del menjar fora i la tassa en una petita estanteria, aquell noi em va dur cap l'ascensor sense que tingués esma de poder rebutjar la seva boca (...)

[rosieandthekangaroo]

Entrada súper llarga que pretén posar-vos al dia.

Primer de tot, demanar disculpes per aquestes últimes entrades que, tot i mantenir l’ordre cronològic, han vingut mot fora d’hora. Si aconsegueixo posar-vos al dia amb aquesta, intentaré mantenir-me regular amb les següents.

Anava a escriure tot el que he fet detalladament, però m’he adonat que tampoc cal, així que faré un resum, més o menys.

Doncs bé, comencem amb els esports, que van estar tots força concentrats en una setmana: vaig fer acroyoga a Bondi, yoga amb la residència i vòlei amb la uni, on vaig conèixer unes quantes noies i les vaig convèncer per venir a castells. No va tenir infinit èxit, però alguna ha tornat :D Amb dues de castells vam anar a una sala d’aquelles plenes de trampolins. Molt molt divertit, però botàven molt pot i no vaig passar de rudy. Hi vaig demanar feina, evidentment. Encara no entenc per què no se m’havia acudit abans. Tampoc entenc per què encara no m’han trucat... sóc ideal!

El cap de setmana vam fer una BBQ amb els de castells a Coogee, aprofintant que ens acomiadavem de dos team members que tornen a casa. Òbviament hi ha gent amb camisa hi faixa perquè vam fer castells!

Vam tenir globus molt republicans:

Un parell de dilluns vam anar a un restaurant molt guai on els dilluns hi ha pizzes delicioses per 10$ (7€) i posen pelis a l’aire lliure. No vam veure les pelis per qüestions d’horari, però vam passar-ho genial i menjar bé anyway. I una foto perquè sí:

Aprofitant que era la setmana de Mardi Gras, tot Sydney (la gent guai) està de celebració de l’orgull LGBT+. Per això, l’Art Gallery de NSW (aquesta on aparentment vaig tan sovint), tenia actes especials i gent disfressada i molta música i purpurina.

Malauradament (o no) s’apropa el dia de començar el segon semestre, fet que significa que va ser l’orientation day aka free stuff:

Poso foto d’un donut perquè fotografiar els quatre i mig que em vaig menjar es faria repetitiu.

Donaven compreses i gilettes. Què més puc demanar?!

Ah i també vam jugar una mica. Vaig guanyar. 

Què més què méeeeeesss....? AH, Mardi Gras, clar!

Vaig començar el dia anant a casa la companya d’acro que, com que plovia, va translladar la quedada a casa seva. Allà vam fer una mica d’acro però vaig marxar cap allà les 4, ja que anava a la festa del Gure Txoko (club basc, ja us n’he parlat). 

Em vaig disfressar de Rosie the Riveter i em vaig trobar allà amb els de castells i altra gent. 

Els meus nivells de purpurina van anar avançant amb el temps per motius que no conec.

Vam beure, ballar, i anar cap a la parade de Mardi Gras.

A la parade hi havia molta gent i no es veia gaire res.

Per sort, vaig anar-hi amb els de castells! ;) Des del primer pis es veu tot millor:

Evidentment no vaig ser la única que va pujar; aquí tenim l’Anna aka maduixa:

I un noi random que li va molar la idea i ho va voler provar:

Va voler la foto i el vaig agregar al facebook, espero que no llegeixi el blog... (just kidding ningú llegeix això).

A l’acabar la parade vam anar a una disco una estoneta, i lo típic. 

L’endemà vam anar a veure el Surf Open a Manly amb la Maisie i la Katie (companyes de pis) i la Nicole (amiga de la Katie). 

Vam veure skate, bmx i surf, però la Maisie i jo teniem ressaca i vam decidir marxar d’horeta.

Tots tranquils, abans de marxar vam trobar una mica de menjar gratis per no fer-ho tot tan trist.

Què més què méeeesss....? Ah, amb els castellers estem millorant força, i la cervesa després de l’assaig s’està convertint en quelcom regular, i no em queixo gens. L’últim dijous la vam allargar fins a quarts de 3. Invagina’t. 

L’endemà vaig anar a Bondi amb el Bruno (francès) i el Beñat (basc), no sé si us n’havia parlat, però és probable. Allà vam fer un cafè i vam anar a la platja.

El Beñat va marxar lluny a fer bodyboard, el Bruno va anar a l’aigua i jo em vaig quedar a la sorra escoltant el nou disc de la Laura Marling, que havia dortit aquell mateix dia. He de confessar que l’estona que vaig passar escoltant el disc, mirant la gent a l’aigua barrallant-se amb unes de les onades més grans que he vist a la meva vida, i amb el sol i el vent acariciant-me, gairebé em va fer emocionar. Pau absolutíssima. 

Aquella mateixa nit, amb els de castells, vam quedar per anar a sopar/ballar a Frankie’s pizza, un bar/club molt ben decorat i amb molt bona música. I apa, ben tard cap a casa again.

L’endemà vaig anar a la platja amb la Katie i la Nicole. Vam anar a Tamarama, però les onades eren tan fortes que no deixaven banyar. Després de prendre el sol una bona estona, elles van anar a Bondi a banyar-se, i jo em vaig quedar a Tamarama a una festa d’aniversari d’una noia que, tot i que jo personalment no conec, coneix a molts de castells (que evidentment eren a la festa). Vaig menjar com una campiona de tots els pastissos que hi havia, i com no, vam fer una mica de castells i d’acro.

A la nit hi havia una Toga Party a la residència, així que em vaig posar el més semblant a una toga que vaig trobar (un vestit blanc) i cap allà. Com a bona àvia que sóc, i havent dormit poc dues nits seguides, vaig acabar a festa d’horeta, i a dormir!

L’endemà vam tornar a anar a Manly amb la Maisie, que ella volia comprar roba i jo no tenia res a fer. Vam passejar pels mercats i botigues, i vam dinar pizza davant del mar.

A la tornada vam agafar llocs boníssims al ferry i vam dormir. Al final (i durant) ens vam sentir culpables, ja que qualsevol turista els hagués aprofitat més, així que vam decidir fer veure que feiem fotos a la òpera i el pont, però en realitat vam fer selfies:

A l’arribar a casa vaig fer torrijas i la Maisie va fer pà amb tomàquet com una bona campiona.

Al vespre vam anar al Opera Bar, on no havia anat encara. No em venia molt de gust, però era diumenge (i el transport em sortia gratis), així que em vaig animar. Allà no vaig prendre res perquè és caríssim, però va estar bé.

Dilluns al vespre vam anar a sopar a Newtown com a comiat de la Fabi, que marxa demà (dijous). Newtown és un barri molt guai. Tant, de fet, que tenien mil posters del nou disc de la Laura a una botiga de discos i vaig saltar una miqueta al veure’ls.

Vam sopar a un tailandès, i jo em vaig demanar rotllets de verduretes bones.

Ahir (dimarts) vaig llevar-me i no podia parar de pensar en els posters, així que vaig decidir anar a la botiga a demanar-ne un. Tristament, només els donaven si compraves el disc, però tampoc anem de rics...

Mentre tornava, trista i desolada, van anunciar que la Laura Marling (la del poster i la de tots els meus posts i la vida <3) tocarà a la Òpera House el 12 de juny. OMFG. OMFG. Les entrades surten a la venta el dia 20 i si em quedo sense ploraré fort. Després d’insistir tant en estalviar he de confessar que em gastaré el que em demanin per aquestes entrades tbh.

Però mira, avui ja he estalviat en esmorzar, ja que ens l’han donat gratis a la uni:

Sí, hi heu llegit bé, he dit avui. Finalment vaig el dia, i ha arribat el moment de posar moltes fotos random de coses que no recordo quan han passat, però què van per aquí en aquest post.

Em vaig arreglar el cable de l’ordinador, que estava fent un striptease, i ara està cobert en cinta adhesiva especial per cables (no sé el nom concret però m’heu entès). Sent sincera, no ho vaig fer jo, ho va fer la Jarnae (companya de pis amb més talent per posar cinta i/o per sortir a fotos):

Vaig fer un FaceTime amb l’Aura i el Lluc i vaig fer unes fotos tendres:

Després l’Aura li va deixar el mòbil i se’m va emportar de passeig:

Em vaig fer fotos caseras per l’orla:

Vaig participar a la Amazing Race, cursa d’orientació per la ciutat, amb proves i pistes i tal. Força divertida, menys pel pobre que es va haver de menjar una cullerada de vegemite.

En algun moment vam anar al rooftop amb 4/6 companyes de pis i aprofito per presentar-vos les noves. D’esquerra a dreta: Jarnar (no és nova), Marine (nova, francesa), Katie (nova, de Califòrnia) i jo. 

Apa, feels very bien anar al dia, a punt per començar el semestre.

Us escriuré again en breus perquè tinc coes interessants al calendari! Petonets, bonics :)

[bocaccio-barcelona]

PARE I MARE

Els anomenaré Gat i Rata, li vaig dir a la meva cunyada Àngels –l´especialista en animals de la família- el dia que me´ls va portar a casa. Tenien dos mesos cadascun.

No he parat mai massa atenció als noms de gos que he escoltat; però els de gat sempre m´han fet riure, no me´ls he cregut mai. Gat i Rata em semblava coherent amb la meva percepció al respecte: Un no-nom sorneguer. Evidentment havia tingut sempre gossos. Als gats, als seus propietaris i les seves anècdotes, sempre me´ls havia mirat amb un somriure de condescendia.

-Però Joan, jo els hi he posat Frida i Leo!  A ella per la Kahlo, i a ell, Leo, perquè sembla un lleó!

No m´hi vaig discutir pas, pobreta- els havia alletat, vacunat, i desparasitat. Senzillament, des de llavors, cada vegada que em tinc de referir a ells, li comento que el gat tal,  la gata qual, i tots tan contents.

Al cap de pocs dies el Gat emmalaltí. No era res important, em va dir el veterinari, que no s´acabava de creure els noms que posava a la “cartilla”. Em va donar unes pastilles i em recomanar que procurés estimular-lo una mica.

Va ser la Rata qui aconseguí treure´l de l’apatia, no pas jo. A partir d´aquell moment es va convertir en la seva mare. No va parar de fer-lo moure,  jugar, i menjar, fins que el guarí. Aquest fet va crear un fort llaç d´estimació entre ells. Massa, potser, no ens podíem permetre tenir criatures...

En tornar a casa després d´haver estat intervinguda, el seu fill no la reconeixia. Portava la patètica campaneta! Es devia pensar que era una marciana. Cada vegada que se li acostava, la bufava i fugia. Aquell dia vaig plorar.

Però, ah, la meva Rata sàvia...Poc a poc, poc a poc, se´l  va anar fent seu. Van arribar a jugar amb campaneta inclosa. El dia que li retiraren vaig notar una certa perplexitat en els ulls del nen; li seguiren llepades i petonets.

Mare guapa! Vaig plorar d´alegria.

Poc va durar la joia. El Gat, quan té ganes que el toquin, vol dir que el toquin, però ben tocat; com més “perreries”  li facis, millor, com si el vols estrangular. Però ella...És una dona... I per tant, si ja abans, requeria una relació “carnal” diferent, ara no sabia com tocar-la. Volia, però no volia, es feia la coqueta en definitiva. Però què coi vol aquesta dona! -em preguntava.  Les dones tenen tants “botons”!

Sensualitat. Això és el que demanava. Has de saber quan com, i que has de tocar. I si s´espatarra panxa amunt demanant “guerra”, has de saber que el que vol és que li plantis el palmell de la mà a sobre. Mig minut; amb suavitat i carinyo, perquè a la que et passes un pel  en la pressió, t´amenaça amb la pota. El “ronronejg” com a signe d´endavant, la pota com a signe de fre. O sigui, sensualitat minimalista per a la gata, lluita entre mascles per el gat, i fins aquí tots feliços, cadascun a la seva manera; perquè tots som marcats per les circumstancies, irremeiablement...

L´Àngels va recollir la mare una nit plujosa sota el tub d´escapament d´una furgoneta. Ell és el sobrant d´una ventrada. Ella és sàvia i neuròtica, ell és tontet i feliç. Beneïda simbiosi, i beneïda sigui la que va acompanyar els meus pares fins el final.

Fa tres anys van emmalaltir de sobte. Passats set mesos va morir la mare amb 86 anys; cinc mesos després, la seguí el pare, amb 87. La malaltia va accentuar la seva manera de ser en alguns aspectes, i canviar-la o intercanviar-la en d´altres. Ella va acabar sàvia i neuròtica. Ell, tontet i guillat. Sempre en simbiosi.

De manera que ara farà un any vàrem tenir nou bateig. Definitivament els meus gats es diuen Pare i Mare...I si bé amb la meva cunyada seguim sense coincidir en els noms, hi ha quelcom irrenunciable: ella és la seva “mami”, i jo el seu “papi”, per mor que la reencarnació comporti un cert embolic:

La “mami” de la meva Mare és la meva cunyada, àvia i  muller. El Pare és el fill de la Mare. Llavors el meu fill és el meu net i germà. Els dos gats són els meus pares, però la Mare és la meva filla, el Pare és fill i germà de la Mare, i si la Mare és la seva germana, també és  la meva tieta, filla i mare...

Joan Portales. 16/10/17

www.tallerelbarcodepapel.es

[joaquimblog]

Tornem a la temporada operística cinematogràfica de la ROH després de la decebedora Pikovaia Dama, per comentar la representació de La Traviata que va tenir lloc el passat 30 de gener.

La producció continua sent la de Richard Eyre, director també de la recent Carmen novaiorquesa i que fa anys va estrenar Georg Solti amb una sensacional Angela Gheorghiu que va enlluernar el món i que també vàrem veure i gaudir al Liceu, perquè sense ser extraordinària és una producció que funciona i encara funciona, bastant senzilla i molt més íntima del que acostumen a ser les produccions d’aquesta òpera, sobretot quan han de mostrar les dues festes que acostumen a ser excessives. Eyre fa un bon treball que en cap moment trenca res i que sobretot concentra l’atenció en els cantants més que en relectures i dramatúrgies, que són les de sempre i per tant tota la responsabilitat d’èxit o fracàs recau en els cantants i en el seu encert en emocionar i transmetre la partitura sense treure del punt de mira a Verdi.

La representació és molt notable gràcies a Ermonela Jaho que fa tota una intensíssima recreació de Violetta, molt més treballada i madura que fa anys, amb una cura pràcticament verista en el tractament del fraseig i una certa exageració en el gest, que gràcies a una adequació musical esplèndida acaba sent absolutament creïble, tot i que jo diria que el cant verdià és una altra cosa. Està magnífica en els tres actes fent una progressió del personatge molt ben dibuixada, amb grans moments vocals en els grans moments, i en són molts, que Verdi la deixa sola davant de l’amplíssim ventall expressiu. Commou en el fraseig de “Amami Alfredo” i sobretot en la lectura de la carta, el “Addio al passato” i tota l’escena final. En el gran duo amb Germont ha de lluitar contra un Domingo lamentable que posa en perill fins i tot l’afinació. Jaho s’entrega fins deixar-hi l’últim alè, quelcom que s’agraeix però també fa patir. La veu està més còmode com a Violetta que no pas la Valentine dels Huguenots que va cantar a La Bastille en la inauguració de la temporada parisenca i que no li esqueia gens en una vocalitat absolutament allunyada de la seva, mentre que com a Violetta i amb la veu de lírica pura, pot fer front a la partitura de manera molt més homogènia i convincent. En contra diria que l’excés verista en la seva interpretació fa que desatengui aspectes tècnics d’emissió i afinació que si busquem com a referent a Callas per la seva intensitat, mai desatenia, com tampoc la línia verdiana que en mans de Jaho sembla més leoncavalloniana. Un aspecte també a considerar a favor de la interpretació és el físic ideal que té, que sembla talment estret d’un camafeu de l’època.

Si el que acaba important en una òpera és l’emoció que un cantant pot arribar a transmetre, sense cap mena de dubte aquesta Violetta de Jaho és un cum laude.

La resta del repartiment no està a la mateixa alçada, ja que Charles Castronovo no sap correspondre amb la mateixa intensitat expressiva i sembla més amoïnat en imitar al Domingo tenor, que no pas en donar la justa rèplica a Jaho. Mentre que el cant d’ella,  malgrat l’excés sembla real, el de Castronovo és afectat i artificiós. La veu és bona, però li manca personalitat vocal i escènica. Em sap greu perquè podria arribar molt més amunt si fos una mica distintig i exigent amb si mateix.

Pel que fa a Domingo només se m’acut dir-li prou, ja n’hi ha prou, perquè malgrat que el públic l’adori, el que ofereix és indigne. Només cal veure com destrossa el gran duo, tallant les frases, sense cap mena de control sobre el cant legato inexistent, o com fa front a l’ària, sense cap mena de categoria i diria que fins i tot de control sobre l’emissió. Lamentable, trist i indigne de la seva carrera i dels teatres que ho permeten. Els barítons actuals, tot i que no n’hi ha molts, han d’estar molt farts d’aquesta farsa.

La resta del cast correcte i complidor sense gaires excepcionalitats en uns rols que tenen frases per fer-se valer però que no són del tot aprofitades, sobretot per les  diccions descuidades.

La direcció de Antonello Manacorda pateix en algun moment de les incapacitats de Domingo per seguir-lo amb garanties, però em va semblar en molts altres esplèndida, extraient de l’excel·lent orquestra de la ROH moments de molta categoria. El cor bé.

Giuseppe Verdi LA TRAVIATA Òpera en tres actes llibret de Francesco Maria Piave

Violetta Valéry: Ermonela Jaho Alfredo Germont: Charles Castronovo Giorgio Germont: Plácido Domingo Annina: Catherine Carby Flora Bervoix: Aigul Akhmetshina Baron Douphol: Germán E Alcántara Doctor Grenvil: Simon Shibambu Gastone de Letorières: Thomas Atkins Marquis D’Obigny: Jeremy White Giuseppe: Neil Gillespie Messenger: Dominic Barrand

Royal Opera Chorus Director del cor: William Spaulding Orchestra of the Royal Opera House Director musical: Antonello Manacorda

Director d’escena: Richard Eyre Escenografia i vestuari: Bob Crowley Disseny de llums: Jean Kalman Direcció de moviment escènic: Jane Gibson

Royal Opera House, Covent Garden de Londres 30 de gener de 2019

ROH 2018/2019: LA TRAVIATA (JAHO-CASTRONOVO-DOMINGO;EYRE-MANACORDA) Tornem a la temporada operística cinematogràfica de la ROH després de la decebedora Pikovaia Dama, per comentar la representació de La Traviata que va tenir lloc el passat 30 de gener.

[socials201718]

Treball sobre el NO-DO

Observeu la capçalera. Què s’hi veu? Quins símbol apareixen? Com és la banda sonora?

A la capçalera es veu, en blanc i negre, el títol sencer del NO-DO (Noticiario y documentales cinematográficos) junt amb un “presenta:”, per que el públic sapigués allò que estaven veient. De fons hi poden haver moltes coses, però una de les més prominents és la bandera espanyola de l’època, amb l’àliga imperial com a representació del franquisme de l’època. La banda sonora intenta captivar el públic i glorificar les ètiques pobres de l’Espanya de l’època.

    2.  Estructura: com està dividit el noticiari? Té seccions? Anoteu les notícies que hi apareixen i la seva durada.

Cada NO-DO és diferent, però la majoria d’ells segueix una estructura bastant marcada. Primer es fa la introducció, i després es passa als diferents apartats. Es dóna ènfasi i durada a notícies de poca importància per que el poble es centri en aquestes i que no pensi en coses més importants, com el feixisme que hi havia a Espanya. Les notícies més destacades eren les dels esports, toros, festes…

   3.   Comenteu la veu en off. Valoreu el to, l’estil i el vocabulari utilitzat.

Aquesta veu en off és una d’home que parla amb emoció sobre la seva pàtria espanyola. Té un to amb l’intenció d’adoctrinar a les persones que veuen el NO-DO amb el que ell diu. Té un estil emocionat i més aviat arcaic, a l’igual que el seu vocabulari. Utilitza paraules que ara només s’utilitzarien en broma, com “camarada”.

   4.   Analitzeu el pes dels següents temes: esports, toros, festes i folklore, exèrcit i desfilades militars.

Tots aquests són temes als que se’ls dóna molta importància. Això és perquè són part de la cultura espanyola retrògrada, allò que el franquisme pretén exaltar. Ho fan, parlant molt i molt bé de tots aquests temes. Evadeixen els que realment importen, com ara els assassinats i la opressió causats pel franquisme.

   5.   Per què creieu que tenien tant d’espai les notícies curioses?

Perquè així passaven l’estona sense parlar ni informar sobre els temes que urgien més, com la política o l’estat del país. Es parlava molt sobre les curiositats perquè allò més rellevant havia de ser ofuscat o el poble sabria massa i no viuria en la mentida.

   6.   Com tracten els NO-DOs estudiats la figura del dictador, Francisco Franco? Què es diu d’ell? Com apareix, qui l’acompanya habitualment? Quina imatge se’ns transmet d’ell?

Franco és tractat com a un home no només decent sinó que també venerable, aquell qui ha de salvar Espanya i presidir-la per dur-la a la dignitat. És exaltat a l’igual que els costums espanyols. De vegades anava acompanyat de gent quasi de la seva importància de cara a Espanya, com membres de la seva família. Se’ns fa pensar que és perfecte i genial, quan la realitat dista completament d’això.

    7.   Quina visió donen de l’Espanya d’aquells anys?

Donen una visió d’Espanya com si fos venerable i perfecte. L’exalten a més no poder, fent-la l’ideal de nació. Part del poble, de tant veure-ho i escoltar-ho, s’ho va acabar creient, encara que en realitat no era més que una nació retrògrada i sense cap tipus d’ètica.

   8.   Què en penseu del lema del noticiari: El mundo entero al alcance de los españoles? Penseu que les persones que miraven el NO-DO se n’assabentaven del que passava al món?

Em penso que és una manera de posar-ho molt generosa, ja que només s’ensenyava el món que volien ensenyar. Ja que el No-Do era moderat per la dictadura franquista, les persones que el miraven només s’assabentaven d’allò que la dictadura volia que s’assabentessin. És a dir, tenien una versió completament tergiversada d’allò que realment estava passant.

   9.    Quines diferències i similituds hi veieu en els telenotícies d’avui?

D’una manera o altre, són similars. Les diferències pesen més, ja que els telenotícies d’avui donen una visió menys alterada dels fets. Tot es segueix retransmetent de la manera en què la cadena vol, però molt més lleugerament de com es feia a les èpoques del franquisme. Hi ha quelcom practicat tant al No-Do com als telenotícies actuals que és emprar notícies sense importància per tapar allò que realment importa. Al No-Do es practicava molt més, però avui dia segueix passant.

   10.   Finalment, pregunteu als vostres avis sobre el No-Do: Quin record en tenen? Quina importància creuen que tenia des del punt de vista informatiu?

He fet aquesta pregunta a la meva àvia materna. S’ha de tenir en compte que, en les seves èpoques, era de la falange, així que les seves respostes són d’un caire afí (mínimament) a aquesta.

Opina que, encara que el NO-DO estigués a favor del règim, tenia un valor informatiu important, ja que en aquelles èpoques no hi havia televisió i només era a través d’allà que es podien enterar de l’actualitat mundial. Només hi havia notícies bones i això li agradava, cosa que m’ha impactat. Respon que així no s’amargaven la vida amb les desgràcies de la gent, que ja en tenien suficient amb les seves pròpies. Opina que el NO-DO era bo i tenia un impacte positiu a la societat.

Després, he preguntat a la meva àvia i avi paterns. Ells eren de Catalunya i no estaven a favor del règim, així que les seves idees són diferents. Encara que la meva àvia el veia com a útil perquè els explicaven coses, també té clar que era propaganda del règim i de la dictadura, així que s’havia de saber interpretar la informació de manera adequada. El meu avi el veia com a negatiu, ja que era només adoctrinament en el franquisme i la dictadura. Només es parlava d’aquests, i mai no  es deien les coses dolentes - és a dir, tergiversaven allò que importava per mostrar allò que volien mostrar. Pensa que era positiu per a la gent inculta, ja que no tenia els coneixements suficients per posar-s’hi en contra, i negatiu per la gent culta, que s’adonava que no duia res de bo.

[mpanisello]

Aquest concepte neix amb l'aportació de l'artista compositor alemany Richard Wagner, qui pretenia circumscriure a l'òpera les tres disciplines artístiques: el teatre, la música i les arts plàstiques, reproduint i elevant-la, així, a la categoria d'obra d'art total. Cal destacar l'èmfasi que establia sobre la introducció completa de l'espectador dintre l'obra, atorgant-li un paper actiu fent-lo participar en l'esdeveniment artístic.

Posteriorment, l'escola de disseny de la Bauhaus recupera aquest concepte substituint l'opera per l'obra arquitectònica, la qual incloïa disciplines com l'escultura, el disseny i les arts plàstiques per a la seva projectualització i formalització.

Actualment podríem dir que el Gesamtkunstwerk més que un concepte artístic es tractaria d'un requisit, és a dir, una funció que ha d'assolir tota forma de reproducció artística (o tecnològica) nova. En la innovació es cerca el continu millorament de l'anterior per assolir la perfecció i, per tant, la totalitat. Un exemple d'aquesta recerca cap a la innovació suprema el trobem en els sistemes de reproducció visuals i audiovisuals: de la fotografia a la realitat augmentada.

Amb l'aparició de la fotografia apareix la capacitat de capturar la realitat al moment. Posteriorment, el cinema pren aquesta capacitat i hi suma la temporalitat i l'àudio. Anys després, els videojocs prenen totes les capacitats audiovisuals del cinema i hi afegeixen la interacció amb l'usuari. Finalment, avui dia, la realitat virtual conté totes aquestes capacitats i, a més a més, hi inclou la inclusivitat total de l'usuari a “l'obra".

Malgrat aquesta "evolució", el que ens ofereix la realitat virtual no és ni més ni menys que el que ens ofereix una bona fotografia, una sèrie de televisió o un videojoc. Veiem, per tant, en aquest exemple, la reintroducció constant de "valors afegits" sobre una mateixa base comú per a tots reproduint-se de formes molt diverses, fet que ens mostra la inexistència d'una experiència artística única i la impossibilitat d'establir la superioritat d'una sobre l'altra, ja que això únicament crearia fronteres i limitacions interdisciplinars.

El fet de parlar d'obra d'art total com a obra definitivament completa, és tan sols una idea hipòcrita i superficial de creure haver assolit la totalitat del coneixement, d'haver-hi colpat el súmmum de la reproducció artística com a obra immillorable i perfecta. Idea, des del meu punt de vista, totalment errònia i determinista que l'únic que persegueix és la realització pròpia de l'artista i l'espectador quant a intel·lectual capacitat per a la seva contemplació i comprensió. Aquesta idea està totalment guiada i promoguda per principis basats en les idees occidentals progressistes i productivistes.

Personalment, no situaria el punt d'interès de l'art en la seva totalitat com a fi últim i suprem, sinó que consideraria molt més interessant l'obra d'art incompleta, aquella que manca de quelcom, que ens indueix al debat i a la formació del pensament crític, respectant a l'espectador, deixant a les seves mans el poder de completar-la amb el seu criteri, o no.

Per a la proposta gràfica he decidit partir del gràfic que representa el teorema de color CMYK, aplicant algunes modificacions. He escollit aquest element, ja que és la unió de tres parts les quals representarien les tres disciplines artístiques.

El cercle blau representaria les arts musicals, ja que històricament han estat considerades en nombroses èpoques històriques com a les arts més racionals i el blau seria el color que simbolitzaria aquesta categoria d'intel·ligible. El cercle magenta seria el de les arts escèniques, les quals requereixen l'expressió corporal i la participació física, relacionades amb conceptes com passió i expressivitat associats al color vermell. Finalment, el cercle groc seria el representant de les arts plàstiques.

Els colors que sorgeixen a partir de la unió de dos dels cercles serien altres disciplines artístiques com ara el cinema o la dansa, les participarien de dues de les disciplines mare. Finalment, el color sorgit a partir de la unió de les tres esferes seria el concepte a treballar: el Gesamtkunstwerk. Tanmateix, les mides han estat distorsionades de manera que la intersecció central dels tres colors és d'una mida molt més gran que el cercle cromàtic comú amb la voluntat de focalitzar l'atenció del lector en aquest espai.

No obstant això, el fet d'haver deixat fragments purs de cada cercle s'ha realitzat d'acord amb aquesta idea que l'obra d'art mai es podrà reproduir en la seva totalitat i tampoc és necessari ni millor. Cada disciplina per si sola segueix tenint valor.

Finalment, el fons s'ha realitzat amb el mateix color que el centre, és a dir, que el Gesamtkunstwerk, de manera que el lector no sap bé si el centre és la unió de totes les esferes, o bé un espai buit a través del qual veu el fons.

Amb això el que vull plantejar és obrir debat cap a les qüestions plantejades anteriorment sobre l'objectiu de l'obra artística, fent participar el receptor activament i deixant a les seves mans les conclusions i la reflexió final. Gesamtkunstwerk obra d'art total o obra d'art temporalment incompleta?

[baluarddescreguts]

L’optimisme i Mr. Wonderful

El Sergi Pàmies escrivia fa poc que “l’optimisme és un monstre tentacular, un mutant que hipnotitza i que en funció de les circumstàncies pot convertir-nos en instruments de mobilització epidèmica”. Sempre encertat, el Pàmies assenyala una realitat que ens ha de fer estar atents. L’optimisme, si s’administra de qualsevol manera i a l’engròs pot provocar allaus de zombies positius que deixarien en ridícul qualsevol episodi de The Walking Dead. Una autèntica munió de persones somrients que veuen i jutgen les coses sota l’aspecte més favorable simplement perquè creuen que és el que han de fer.

En funció de les circumstàncies (sic) doncs l’optimisme pot ser coses ben diferents. Quan és una actitud vital presa amb un fort convenciment i que s’aplica independentment del moment i el context hi ha alguna cosa que falla. L’optimisme “perquè sí” està buit i totalment mancat de significat. Si no hi ha raons fortes que justifiquin i acompanyin aquest optimisme què passarà quan tot trontolli? Que probablement no superarà les proves mínimament serioses amb les quals tots ens trobem tard o d’hora.

Què fa Mr. Wonderful si no vendre optimisme (anava a dir barat fins que he entrat a la seva pàgina web) i un món de color de rosa que no es creuen ni les persones que dissenyen els seus fenomenals productes? De veritat volem que una llibreta amb un unicorn dibuixat ens digui que no hi ha res impossible? Esmorzem a gust quan a la tassa, amb la peculiar cal·ligrafia de la marca, hi diu “si puedes soñarlo puedes hacerlo”? Aquesta gent, per raons que considero ignotes, facturen més de 30 milions d’euros a l’any. Ho heu llegit bé, més de 30 milions d’euros. Jo, el dia que me’n vaig assabentar vaig anar a dormir sense sopar i vaig trigar 3 dies a recuperar-me.

Puntualitzo per estar segur de que ens entenem. No estic fent un atac a l’optimisme en general ni una defensa aferrissada d’algun tipus de pessimisme crepuscular. Hi ha un camí llarg per recórrer entre arremetre contra qualsevol tipus d’optimisme i estar a favor dels unicorns a l’esmorzar. Si l’optimisme “per defecte” em sembla una bajanada, el que se sustenta en la voluntat, l’energia, les ganes i l’esforç de qui el predica em sembla imprescindible. L’optimisme, acompanyat d’una dosi de realisme que faci tocar de peus a terra, ha de ser desitjat sempre.

No vull acabar aquesta entrada sense proposar un missatge amb el qual personalment jo sí que esmorzaria a gust. No sé si hi cabria en una tassa però estic segur que els dissenyadors de Mr. Wonderful trobarien la manera d’arreglar-ho. Aquí us el deixo: “Aviat tindràs un dia trist de collons, algú et decebrà, et frustraràs per quelcom o alguna cosa et farà mal. Putades inevitables i grans escoles de coneixement. Creix i aprèn estimat.” Realisme i optimisme a la vegada en un producte que segur que no facturaria més de 30 milions d’euros però que s’acosta molt més al món en què vivim que els fabricats per Mr. Wonderful.

I.T.

[joaquimblog]

L’any 2016 us deia a proposit de l’estrena de la producció de Pikovaia Dama a Àmsterdam:

La nova genialitat de Stefen Herheim, el director noruec que ja havia fet per a aquest mateix teatre (Òpera Nacional Holandesa) una producció genial d’Evgeni Onegin on al llarg de la representació passava per sobre de l’escenari tota la història de Rússia, com pocs anys més tard faria passar tota la història de Alemanya en aquell monumental Parsifal a Bayreuth, es podrà discutir per l’obsessiva manipulació del llibret per explicar moltes més coses de les que el propi llibret pot arribar a suggerir, ja que la inventiva teatral del director no té ni límits ni aturador, i per aquesta Pikovaia Dama, que no traeix mai l’original, Herheim ha volgut explicar-nos el conflicte vital del propi Txaikovski, que és l’eix central de la dramatúrgia.

Txaikovski és també el princep Jeletskyy, un personatge condemnat a casar-se amb una dona que pot admirar però no estimar, ja que la seva homosexualitat en el tortura i condiciona.

El plantejament és sorprenent, si voleu rebuscat, però és un treball teatral admirable, grandiós i colpidor.

Com sempre succeeix en Herheim  envolta l’acció en un marc imponent  gràcies a una escenografia de Philipp Fürhofer que situa l’acció en els salons de la casa de Txaikovski, un disseny de vestuari elegantíssim i imaginatiu, un disseny de llums que atorga a cada escena el clima just i variat, tot i situar l’escena sempre en el mateix entorn.

Amb la qüestió estètica esplèndidament resolta, el director ens fa viure el procés creatiu de l’òpera, amb un Txaikovski sempre assegut al piano i envoltat dels personatges, amb els que interactua, personatges que a vegades són el mateix compositor, en un desdoblament psicològic complexa i críptic.

L’acció escènica s’inicia abans de que l’orquestra ataqui l’inquietant preludi i intuïm a Txaikovski fent una felació a un militar assegut en una butaca d’esquena al públic. Aquest militar no serà altre que Hermann, que cobrarà els respectius honoraris pel servei abans de marxar i deixi al compositor abatut a punt per començar a sonar el malaltís tema del destí. La imatge és més potent que provocadora i tot el que es desenvoluparà després en aquell saló elegant i burgés de la casa de Txaikovski és un perfecta simbiosi de la lluita personal del compositor i dels seus torturats personatges de l’òpera.

Hi ha molts copets d’ull  en el muntatge, com sempre farcidíssim de detalls i referències erudites que necessiten més d’un visionat i sense cap mena de dubte un coneixement que a molts espectadors, com em succeeix en a mi, els passaran per alt, però coneixent l’admiració que Txaikovski sentia per Mozart, no ens ha d’estranyar gens la referència a Zauberflöte a l’inici de  l’obra i més tard en la gran pantomima del segon acte, amb Plutos i Daphnis personificant el famós duo d’ocellaires mozartians.

Són genialitats d’un treball teatral profund, erudit, enginyós i atrevit, amb acabats luxosos i càrregues de profunditat que van molt més enllà d’una posada en escena brillant i provocativa.

Sempre cap la possibilitat de no pensar, quelcom que sembla impossible en els muntatges de Herheim, i deixar-se endur per l’allau d’imatges, totes elles tan potents com belles i elegants. Fixeu-vos que no se m’acut dir-vos tancar els ulls i gaudir de la imponent banda sonora com altres vegades he aconsellat. En els muntatges de Herheim això és contraproduent.

No vull intentar explicar-vos més del compte, amb Herheim sempre resulta fascinant anar descobrint tot el que amaguen les seves propostes sense gaires explicacions prèvies i per això em limito tant.

Doncs bé, una vegada re visitada en ocasió de les representacions d’aquesta òpera al Covent Garden, em reafirmo amb el que vaig dir, si bé l’experiència ha estat radicalment diferent ja que la representació londinenca m’ha semblat globalment molt decebedora i notablement inferior en la totalitat del seu conjunt a aquella enlluernadora representació holandesa.

Per començar ni el sempre excel·lent Antonio Pappano, ni la meravellosa orquestra de la Royal Opera House Covent Garden brillen a la mateixa alçada que la del Royal Concertgebouw sota la direcció de Mariss Jansons. Potser Pappano amb un equip vocal millor hauria brillat més, però tot i els bons resultats no aconsegueix aquell esplendor passional del letó amb la luxosa orquestra.

I el cast londinenc és molt decebedor, en algun moment al límit de la catàstrofe. Només  el Jeletzki de Stoyanov i la Polina de Goryachova que curiosament ja varen cantar aquests rols a Amsterdam, estan bé, tot i que ell per sota de l’any 2016, la resta m’han semblat poc rellevants i en alguns cas desastrosos, començant pel rol protagonista, el Hermann del tenor Sergey Polyakov, absolutament insuficient i només vàlid si el considerem com un substitut d’última hora per salvar una representació, perquè el resultat és caòtic per la poca qualitat del cant, la veu i la tècnica.

Eva-Maria Westbroek continua lluint una veu sumptuosa quan es situa en una zona còmode al voltant del centre del seu registre, però a la que ha de pujar a l’extrem de la seva zona aguda, aleshores tot és problema, un neguit i una indecisió que culmina normalment amb un agut estripat, calat, obert i imprecís. És una llàstima perquè la cantant continua sent poderosa, però segurament provar en repertoris excessivament dramàtics l’ha portat a un deteriorament prematur de la veu.

John Lundgren fa un correcte, però sense més Tomsky, mentre que la veterana Felicity Palmer no pot dotar a la seva Comtessa de la grandiositat mítica que cantants de primer nivell en la darrera fase de la seva vida operística li han atorgat.

Fantàstica la Polina d’Anna Goryachova. Veu fresca i vellutada i condemnadament malaltís i nostàlgic  el Jeletzki/Txaikovski de Vladimir Stoyanov.

Amb tantes mancances al capdavant de l’equip vocal, els rols més petits, servits amb la deguda professionalitat van quedar ofegats en un arepresentació més aviat gris que la brillantor escènica es va mostrar incapaç de fer aixecar el vol, perquè agradi o no, les veus continuen sent les protagonistes principals d’una representació operística. .

Piotr Iliitx Txaikovski PIKOVAIA DAMA

Sergey Polyakov, Hermann John Lundgren, Count Tomski, Zlatogor Vladimir Stoyanov, Txaikovski/Prince Jeletzki Alexander Kravets, Tschekalinski Tigran Martirossian, Surin Konu Kim, Tschaplizki Michael Mofidian, Narumov Felicity Palmer, Countess Eva-Maria Westbroek, Lisa Anna Goryachova, Polina, Milovzor Louise Winter, Governess Renata Skarelyte, Mascha Jacqueline Stucker, Prilepa Harry Nicoll, Master of Ceremonie

Royal Opera Chorus Director del cor: William Spaulding

Orchestra of The Royal Opera House Director musical: Antonio Pappano

Director d’escena: Stefan Herheim Escenografia: Philipp Fürhofer Disseny de vestuari: Philipp Fürhofer Disseny de llums: Bernd Purkrabek Dramatúrgia: Alexander Meier-Dörzenbach

ROH 2018/2019: PIKOVAIA DAMA (POLYAKOV-WESTBROEK-LUNDGREN-STOYANOV-PALMER-GORYACHOVA;HERHEIM-PAPPANO) L'any 2016 us deia a proposit de l'estrena de la producció de Pikovaia Dama a Àmsterdam:

[joaquimblog]

Anna Pirozzi Odabella Liceu 2018 Fotografia A.Bofill

Attila Liceu 2018. Fotografia A.Bofill

Ildar Abdrazakov (Attila) Liceu 2018 Fotografia Antoni Bofill

Després de 34 anys ha tornat al Liceu, Attila, una de les òperes primerenques de Giuseppe Verdi i continuo pensant que una de les millors d’aquest període, amb grans moments vocals pel quartet protagonista i sobretot amb el primer gran rol protagonista per a un baix. Verdi ja havia escrit des d’un bon principi grans rols per a baixos, però no els protagonistes, i en aquest cas el rol d’Attila no està destinat ni a un tenor (Ernani, Il Corsaro,Trovatore), ni a un baríton com havia fet amb Nabucco, o com faria amb Macbeth, Ernani o Rigoletto. Per tant necessitem d’un veritable baix verdià, dúctil, musical i contundent per fer un èxit.

Al costat del rol d’Attila, brilla el complicat i espectacular rol d’Odabella que representa un dels paradigmes de la soprano verdiana, vocalitat spinto o dramática d’agilitat, amb una extensió diabòlica i una expressivitat dramàtica no apte per a moltes de les sopranos que creuen que amb una veu gran n’hi ha prou per interpretar un rol que també necessita del domini del pianíssim i les agiulitats hereves del belcanto encara vigent.

Doncs bé amb aquests dos rols magníficament servits per a dos estels del panorama actual com són el baix-baríton rus Ildar Abdrazakov i la soprano italiana Anna Pirozzi, el Liceu s’ha apuntat un altre èxit merescut, després del Chénier estel·lar, en una temporada massa irregular.

La versió de concert no és una mala opció en òperes d’aquesta mena, sobretot si violent ser originals s’acaba encarregat la producció a un “enfant terrible” que la situa a Mart o en una fàbrica de filatures. D’aquesta manera ens estalviem disgusts innecessaris i ens centrem en la música i les veus, dos aspectes molt més principals en una òpera on l’argument és una pura convenció romàntica per desplegar un doll de melodies tan fàcils com inspirades i engrescadores o d’un calat melòdic imponent com és el preludi orquestral previ a la gran ària d’Odabella, “Liberamente or piangi”.

El Liceu va encarregar la direcció musical d’aquestes dues úniques funcions concertants (divendres 6 i diumenge 8 d’abril) a la directora italiana Speranza Scappucci, una senyora amb molta projecció, que si mesures més les intensitats ensordidores que utilitza en la majoria de finals, on l’orquestra i el cor desbocat ho tapaven tot en busca de l’espectacularitat gratuita, no m’hagués enutjat tant, perquè el tremp verdià hi era, tot i que en algun moment semblava que anava per lliure sense tenir en compte els cantants, a qui sistemàticament en les cabalettes tapava de manera immisericorde..

L’orquestra va tenir moments magnífics i altres de descontrol sonor i d’equilibri que em van molestar. Ni de bon tros em va provocat l’entusiasme que va obtenir en acabar la representació.

Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu, tan protagonista en aquesta òpera,cal dir que no era ben bé el Cor del Teatre ja que quan hi ha un augment de la plantilla d’aproximadament del 50%, els reforços desvirtuen la percepció de l’estat actual de la formació coral. Ni calia que fossin tants, ni calien que estiguessin sempre cantant en el forte. Sent tants l’estat del cor original quedava dissimulat i qui dies passa anys empeny i per altra banda Scappucci forçant l’orquestra i el Cor a aquesta grandiloqüència decibèlica no s’adonava que ho tapava tot i evitava que les mancances s’evidenciessin amb cruesa. El públic es va deixar endur per aquesta tendència a l’espectacularitat i com que el programa i les fulles de sala no anomenaven els reforços del cor Intermezzo i d’altres subcontractats, va creure que aquella vuitantena llarga de cantants era el Cor del Liceu, i no és així.

Ildar Abdrazakov és un baíx-baríton més que un veritable baix verdià. Té l’agilitat que el rol demana i l’exquisida musicalitat que sempre l’ha caracteritzat, gràcies als seus inicis belcantistes tan ben apresos i assimilats, que permeten que el cantant rus, quan l’orquestra no se’l menja, sigui un exemple de musicalitat i refinament, però és clar, la projecció és limitada i com ja vaig dir en ocasió del seu Philippe II al Don Carlos a La Bastille, allò que en el disc, per la radio o al cinema és esplèndid, al natural és una mica decebedor perquè li manca més cos a la veu i més projecció. Canta de meravella però deixeu-me enyorar aquells Siepi, Giaiotti, Ghiaurov o Christoff que van deixar ben alt el llistó de la vocalitat verdiana per a baix sense discussió. Abdrazakov sense arribar a la seva excel·lència està més en la línea del gran Ramey, que no és una línia dolenta precisament però que oblida l’essència de la veu verdiana .

Anna Pirozzi per fi ha debutat al Liceu i ho ha fet amb estrepitós succés. La seva veu gran, bonica, veritablement verdiana i d’ample registre si que corria per la sala i a ella que també els decibels ensordidors de la direcció de Scappucci va afectar, va ser la que varem poder gaudir amb més solvència. Va passar per un moment complicat en els pianíssims de “liberamente or piangi”, on segurament es va despistar i es va perdre. No va estar reeixida del tot en aquest moment veritablement màgic de la partitura, però no hi ha cap retret, va ser un accident i ningú ho va tenir en compte. Va agradar molt al públic del Liceu, un públic que sempre ha mostrat predilecció per les veus grans i la de Pirozzi ho és, però a més a més canta molt bé i ja des de la seva sortida, el temible “Santo di patria” va encaterinar-nos a tots. Un debut important que tindrà continuïtat la propera temporada amb La Gioconda de Ponchielli, fent la competència a una altra diva de la casa la Theorin. En aquest rol crec que no hi haurà color.

Els grans actius ja es van acabar amb aquest parell de cantants de primera, perquè el baríton Vasily Ladyuk, no va estar gens bé amb el magnífic duo entre Attila i Ezio. Va tenir greus problemes d’afinació i de col·locació de la veu. Canvis de color constants que semblaven fer presagiar el pitjor. Després en la seva gran escena va estar esplèndid en el recitatiu, no tant en l’ària i brillant en la cabaletta. No em va satisfer gens en general i no vaig entendre la reacció tan generosa del públic, ahir entregat des d’un bon inici, quelcom que s’agreix molt, però amb una mica més de rigor no estaria gens malament, perquè la tendència a homogeneïtzar els èxits, fa que els que el mereixen de veritat i en diferència, quedin bastant més igualats amb la resta que no ho mereixen tant.

A Josep Bros se l’estima molt al Liceu, és un cantant de la casa i hi ha cantat molt i coses molt bé, veritablement magnífiques. És un tenor líric lleuger que mai hauria d’haver fet el pas a rols més pesants i que han malmès la seva veu. Ahir estava en un estat de forma molt millorat respecte al desgraciat concert de la celebració del 25è aniversari del debut al teatre,.que més mal no esmentar, ara bé, la veu està tocada i només la gran intel·ligència de l’artista per dissimular les oscil·lacions que s’evidencien en les frases llargues i quan es necessita que el diafragma aguanti amb fermesa l’emissió de la columna sonora. La veu de Bros no és, ni serà mai verdiana, ja no és una qüestió del timbre, és una qüestió del cos vocal, és una qüestió física. Ell fa bé en  tendir a falsejar estilísticament el seu fraseig més donizettià, per no dir directament rossinià, que no pas verdià. Ell no pot ser Foresto i quan ha de cantar el duo amb Odabella i aquesta si és una autèntica verdiana, aleshores l’antagonisme vocal i tímbric evidencien que el tenor català ha errat amb l’elecció d’aquest rol i repertori, però això ja forma part d’una altra discussió que allargaria innecessàriament l’apunt. El rol necessita una altra veu, però també cal dir que Bros tot i estar apunt, no s’ha estavellat si bé l’estat vocal actual és el fruit d’eleccions tan errades com aquesta. Verdi necessita una altra veu, un altre fraseig i una altra seducció vocal, més heroica tot i no oblidar mai que això no vol dir cantar bé.

Josep Fado en el breu rol d’Uldino va estar esplèndid, com també ho va estar en el rolo episòdic però fonamental del Papa Leone, el baix Ivo Stanchev, de projecció magnífica.

La tarda va ser una festa i feia temps que no es veia al públic, relativament escàs, tan satisfet. Públic verdià del de tota la vida, aquell que amb veus com la Pirozzi tornaven a sospirar pel que podria ser el retorn, després de la sensació Radvanovsky de les darreres setmanes, de les grans veus al Liceu i quan dic grans també ho dic pel volum, tips ja de tanta veueta xiuxiuejant, sense personalitat.i oblidada tan bon punt surts a les Rambles. Amb Pirozzi això no passa i això sempre és un motiu de festa.              

Giuseppe Verdi ATTILA Drama líric en un pròleg i 3 actes llibret de Temistocles Solera

Attila: Ildar Abdrazakov Ezio: Vasily Ladyuk Odabella: Anna Pirozzi Foresto: Josep Bros Uldino: Josep Fado Leone: Ivo Sitanchev

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu Direcció del cor: Conxita García

Direcció musical: Speranza Scappucci

Gran Teatre del Liceu 8 d’abril de 2018

LICEU 2017/2018: ATTILA (ABDRAZAKOV-PIROZZI-LADYUK-BROS;SCAPUCCI) Després de 34 anys ha tornat al Liceu, Attila, una de les òperes primerenques de…

[socials201718]

Paths of Glory - activitats

A classe hem vist la pel·lícula Camins de Glòria. Aquí responc a les preguntes de l’activitat proposada.

1.- Per què el General Mireau decideix tirar endavant la missió?

Perquè opina que estatègicament, si vol arribar amb els seus homes a allò que es proposa, no li queda altra que continuar. No li importen les baixes que hi pugui haver.

2.- A l’inici del film es parla de la neurosi de guerra. El General Mireau nega l’existència d’aquesta malaltia. Investigueu els seus efectes.

La neurosi de guerra és més coneguda com a desordre d’estrès post-traumàtic, o PTSD (post-traumatic stress disorder) en anglès. És una malaltia mental que es manifesta en persones que han passat per experiències traumàtiques, ja siguin puntuals o més prolongades, com ara l’estar a les trinxeres. Es manifesta en les persones fent-los aparèixer flashbacks de les escenes de guerra traumàtiques que han passat, portant-los ansietat i fent-los tenir reaccions desmesurades davant la menció de quelcom que els hagi resultat traumàtic. 

3.- Descriviu com és el paisatge fora de les trinxeres. Per què és d’aquesta manera? 

Està devastat. És gràcies a les armes emprades: moltes d’elles són químiques, el que fa que el terreny quedi destrossat. El terra no és utilitzable per a conreu, i es perden molts i molts quilòmetres de terra.

4.- Per què el comandant de les bateries es nega a bombardejar les posicions del seu propi exèrcit? 

És lògic: perquè no vol ni matar ni escarmentar d’aquesta manera als seus propis homes. Sap que aquesta classe d’events pot impactar molt fortament el cap de les persones, i no els vol subjectar a tal horripilitat.

5.- Per què el tinent Roget escull el caporal Paris perquè sigui jutjat? 

Perquè li interessa treure-se’l de sobre, ja que les seves idees son oposades a les seves i no vol tenir la seva pressió.

6.- Per què són jutjats els tres soldats? 

Amb la intenció d’impressionar la resta i que lluitin millor a les trinxeres. Es crea commoció amb les morts, i és el que es busca - impressionar i escarmentar, encara que s’emportin vides humanes.

7.- Quines irregularitats observeu en el consell de guerra contra els tres soldats? 

La falta de burocràcia a l’hora de triar-los i la manera irregular en què es fa. Es nota que se’ls tria pel propi interès dels tinents.

8.- Com valoreu la seqüència de l’execució? 

Opino que està molt ben filmada com per agafar l’atenció de l’audiència. Es dóna l’ènfasi suficient en les emocions dels homes, però tampoc es treu res morbós d’allà. Només s’il·lustra la manera en què es pateix en aquests casos.

9.- Comenteu les següents frases: 

- El patriotisme és l’últim refugi dels brètols. El Coronel Dax citant Samuel Johnson. 

Trobo que és una frase molt acertada i molt real. El patriotisme és només una excusa per dur-se vides per davant.

- El homes han sabut morir molt bé. General Mireau.

És una manera de dir que els homes als que han matat no han fet cap drama de la situació ni s’han intentat escapar. Això és el que concebeixen com a “morir bé” encara que només sigui una convenció. Els homes no haurien d’haver mort així, en primer lloc.

- França no es pot permetre que un boig guiï el seu destí. General Broulard 

El general ho diu amb tota la raó - l’home que estava darrere d’aquelles morts i dels events que estaven passant no estava sa mentalment, i tal home no pot guiar una nació. Si no, s’acaba en casos com el del règim nazi.

12 .- Per què el general Broulard decideix prescindir del seu col·lega Mireau? 

Perquè se n’adona de que la seva companyia i les seves idees ni valen la pena ni li aportaran res.

13.- Com valoreu, globalment, l’actuació del coronel Dax?

 Les trobo adequades. Se n’adona de que allò que està passant no és ètic ni bo, i decideix actuar segons les seves impressions. S’adona de que el millor és fer el bé i el bé no és exactament el que l’exèrcit francès està fent.

14.- Què simbolitza la darrera seqüència, la seqüència de la taverna?

Que, encara que siguin utilitzats com a munició, els homes militars també tenen sentiments, vides i emocions. Representa l’esperança del futur.