#ho-onade

[lowcountry-gothic]

Yokai: The Art of Shigeru Mizuki. Published 10/31/2023 by Drawn & Quarterly.

Shigeru Mizuki is no stranger to the supernatural and its portents. Kitaro and Tono Monogatari reimagined the obscure folktales of his youth, bringing them to life with whimsy. Mizuki the cartoonist certainly left an indelible mark on comics as world literature. Mizuki the fine artist, on the other hand, rounds out the full scope of his fascination with the otherworldly and fantastic, bringing these worlds to life in robust color.

Yokai: The Art of Shigeru Mizuki showcases his expertise of not only folklore, but celebrates him as a naturalist. Elements of Mizuki’s lush compositions—flora, fauna, and everything in between—showcase his mastery of form and love for nature. These popular renderings of a disappearing, rural Japan are his contribution to the preservation of a cultural heritage that would have otherwise been forgotten. The grotesque realism central to his body of work is offset by the ingenuity of his fancy for the macabre. Pieces in this deluxe, full-color edition call to mind the playful pop-sensibility of Maurice Sendak informed by the technical prowess of traditionalists like Dürer and Doré. And like any other Mizuki classic, each oeuvre is a unique snapshot of spirit, human or otherwise, in constant transition.

Yokai: The Art of Shigeru Mizuki includes supplementary writing by acclaimed Mizuki scholar and translator Zack Davisson.

[lesfoteses]

Direkte Boqueria

14 de gener del 2023

Sabeu quin gust tenen les onades contra les roques a la brasa? Aneu al Direkte Boqueria per poder-ho tastar perquè val molt la pena. Hi hem anat amb el Marc i ens ha encantat, dono gràcies (no sé ben bé a qui) per ser coetània a l’alta cuina catalana i poder-la pagar. Vam fer el menú Boqueria de 10 plats i 2 postres i us ho ensenyo:

Primer escudella de ravioli de pastanaga. Un 10. Me n’hagués fotut una cassola sencera. El segon plat eren vieires acompanyades de bolets, també excepcional (i una segona cassola que em fotria). Després ve el que sembla una amanida però és flam amb eriçó que tenia gust de mar. Com si bussejant et mengessis les roques on s’amaguen els peixets. I ho dic jo que no he fet submarinisme mai. I després el calamar, també bo i xulo emplatat.

Passem llavors al tartar de gamba amb crema de pinyons, la crema estava excel·lent. Al costat, una explosió de gust i dels meus preferits: la gyoza amb ostra i cap i pota espectacular. I també està tremendo el mar i muntanya amb el suquet de pollastre. Al costat, el bacallà fumat, super guai la textura.

Uf els peus de porc amb cargols… una delícia. I els pèsols (se’m va oblidar la foto i és un robado als del costat) són els que tenen gust d’onades fumades. Molt i molt bo. Per postres, gelat d’ametlles amb mandarina i pastís de formatge amb te verd. Em falten els cafés (boníssims) i uns dolços d’acompanyament excepcionals. Tot això acompanyat de copes de cava, vi blanc, un rosat, un ancestral i un vi dolç. La mare que em va parir que bo. Si podem, hi tornarem cada any, ja està decidit.

Aclariment: no m'han pagat per dir tot això. Al contrari, hem pagat nosaltres. I ho tornaríem a fer.

[nuriavellmo]

Era de nit i començava el viatge tan desitjat. Amb les aigües caient lentament, els teus moviments suaus durant les últimes hores dins meu, i l'emoció de sentir l'inici d'aquell acte tant anhelat. Em brillaven els ulls i em preparava pel què havia de ser un dels moments més trascendentals d'una mare: el part.

Em sentia empoderada i sense por, amb moltes ganes de començar a sentir les onades que ens portarien fins a trobar-nos i mirar-nos per primera vegada als ulls. Volia gaudir de tot el procés, perquè creia fermament en què el part no havia de ser un mer tràmit per fer-te néixer, sinó un acte d'intensitat i amor que tota dona mereix viure com desitgi. Jo, desitjava viure la meva sexualitat des d'un alliberament profund, però sobretot desitjava conèixer la meva capacitat mamífera de parir sense masses intervencions.

Les hores passaven i mica en mica començava a sentir les primeres contraccions, molt suaus, fins i tot plaents. Estava tant confiada en la vida, que m'hagués quedat a casa fent tot el treball de part, però vàrem preferir anar a l'hospital per no haver de correr a última hora.

A l'arribar, ens van dir que no havia dilatat i que tècnicament no estava de part. Primer intent de bofetada, però no, no vaig fer cas al comentari, perquè la bossa estava trencada i jo sabia que s'activaria de seguida. Ens van deixar tranquils en una habitació i va ser el millor regal. Calma, nit, dutxa calenta, massatges, ho tenia tot, fins i tot les primeres onades intenses, on el cos em demanava posar-me de genolls a terra recolzada sobre la pilota. Van passar hores, i em sentia en calma, sense presses i inmersa en un vaivé de sensacions que s'intensificaven lentament. Fins que, a trenc d'alba, sentia la necessitat d'empentar. Vam avisar a les llevadores i ens van portar a la sala de parts naturals. Allà vaig sentir com entrava en un altre món, el planeta part li diuen. Seguia amb la necessitat d'estar de genolls demanant al Dani que em presionés les lumbars a cada contracció. Quin alleujament! Les llums apagades, ningú dient-me el què havia de fer, perquè tant el Dani com la llevadora, confiaven plenament en mi. Només va aparèixer el segon intent de bofetada quan una altra llevadora em va preguntar si volia l'epidural. No vaig respondre, ningú va respondre.

El meu cos començava a obrir-se literalment, la llevadora que em va acompanyar en l'última fase del part, em va proposar grunyir en cada contracció i em va semblar una bona idea per a alliberar la tensió. I quan va veure que el rugit s'intensificava, em va proposar de seure a la cadireta de parts i així el teu cap podria encaixar-se en la meva pelvis. També em va semblar una bona idea i vaig pensar que s'apropava el moment del naixement. Vaig sentir com t'encaixaves, com descendies per les meves entranyes, quedava poc, i això em va donar molta força.

Massatges suaus per l'esquena amb tovalloles mullades, em cuidaven i jo em sentia en un núvol. Quan ja es podia veure el teu cap per la meva vulva, va arribar la ginecòloga, que al sentir-me va entendre que havia d'afanyar-se si volia assistir-me, doncs en aquell moment em sentia perfectament capaç d'empentar i treure jo mateixa la meva filla. Tercer intent de bofetada, la ginecòloga em demana de pujar a la llitera. Li responc, entre contracció i contracció, que de la cadireta no em moc, i ella, respectuosa, s'agenolla per guiar-me amb els espoderaments. I així, en un ball de tres, on ella em demana parar i empentar, empentar i parar, et fas pas per la meva vagina, sento que estic donant vida i el que menys sento és dolor. La sensació més salvatge de la meva vida!

I així és com vaig donar a llum, Ari, tant senzill i tant grandiós a la vegada. La vida ens donava de nou una lliçó: amb confiança, pots arribar a fer realitat el teu desig.

Allà asseguda et tenia entre els meus braços, nues les dues, amb el cordó bategant i amb l'explosió d'oxitocina natural.

Fent broma vaig dir que ara si, aniria a estirar-me al llit. Havia de descansar i deixar que el cos respongués un cop més de forma natural per l'enllumenament de la placenta. Llavors el teu pare, entre plors, va tallar el cordó blanquinós, mentre tu ja mamaves del meu pit esquerre, de seguida em va venir l'última contracció que va fer sortir la placenta. Quin moment! En una estona que es va fer molt curta, la ginecòloga em va fer 2 punts de sutura per un petit esquinçament provocat per la sortida del teu brasset en un espoderament. Amb anestèsia local no vaig sentir res i de seguida va acabar i vam continuar gaudint del moment viscut amb les emocions a flor de pell.

L'últim intent de bofetada va ser quan sento que em volien injectar oxitocina sintètica per protocol. Vaig dir que no ho volia i se'm va respectar, però vaig acceptar que em poséssin la via per si de cas hi havia hemorràgia. No em podia creure que fessin falta més hormones d'amor en aquella habitació per evitar contratemps que, en un part on s'ha cuidat la intimitat i s'han respectat els tempos, no se sol donar a no ser que la dona sigui de risc moderat o alt. Així que si, correría el risc amb tota la informació a la mà, per demostrar-me que el meu cos funcionaria un cop més, igual que havia funcionat per parir.

Aquest ha estat un relat per concienciar, empoderar i venerar a totes les dones, les ancestres i les futures mares. És el llegat que et vull deixar, filla meva, perquè creguis i confiïs en el teu cos. Perquè SOM PODEROSES. El patriarcat ens ha volgut robar el part, i penso que escrivint relats de parts humanitzats i no medicalitzats, ajudarem a les noves generacions a confiar i no deixar-se portar per la por i la desconnexió dels nostres cossos. Podem parir, sabem parir.

[lucia-laguna]

Saber escoltar: Retrat

Aquesta persona és petita, però no per això ha de ser timida i submissa, tot el contrari. És una noia sensible però amb caràcter, amb una facilitat de fer riure a la gent increïble. Té la pell impecable, amb una brillantor com si el sol mateix li hagués acaronat la cara. Amb les seves respectives pigues quasi perceptives. Uns cabells ondulats com si les onades haguessin arribat allà. I els seus ulls, tan expressius i brillants, encara que ella no ho sàpiga. Parlo de tu, Lara. La meva estimada amiga.

[florsblaves]

Em va agafar dels cabells i em va estavellar contra la paret. Vaig dur-me les mans a la boca; m’havia partit el llavi i la sang no parava de brollar. Vaig sentir-la brava i calenta lliscant fins el pit. El dolor era immens i desbordant. Vaig quedar atordida. Sense alè.  Des del turmells fins la mandíbula una forta descàrrega d’angoixa em va fer tremolar.  Només sentia el batec estrident del meu cor ressonant rere el tòrax. Sense tenir temps de recompondre’m d’aquell impacte inicial, va tornar-me a agafar, aquesta vegada de la cintura i em va empènyer contra el sofà, vaig ensopegar amb la tauleta dels cafès i el braç de la butaca se’m va clavar a les costelles. Sentia defallir de tant mal. N’estava segura que me n’havia trencat alguna. «M’he trencat una costella, m’he trencat una costella» em repetia a mi mateixa amb un neguit monstruós. Vaig quedar-me a terra panteixant com un animal moribund. Em costava respirar. Creia que ell ja n’havia tingut prou. Però el seu gest semblava indicar el contrari. Només acabava de començar. «Aixeca’t!» però jo no podia. Mig incorporada com estava em va agafar del braç i em va enlairar. Tots els ossos del meu cos se’n ressentiren i els genolls  em van espetegar. Em va fer seure a la cadira. Ell va començar a donar tombs per l’habitació. Jo, quieta, observava el meu cos des de la perspectiva que tenia; vaig clavar les pupil·les en els peus nuus, havia perdut les sabates en alguna d’aquelles embranzides. La sang de la ferida m’havia tacat les mans i l’escot; i el vestit que duia s’havia convertit en un mapa  sanguinolent.  

«Aquesta casa serà la casa dels teus somnis» em va dir uns dies enrere, després de jurar-me que tot canviaria. M’havia assegurat que ell només volia fer-me feliç, que per això havia comprat aquella torre vora el mar. «Tornarem a començar. Només necessitem això. Un lloc nou» « Farem créixer aquí al nostre fill. Fort i valent, allunyat de la toxicitat de la ciutat» « No ho creus, bufona? «Em curaré. Em curaré del vici i del pecat» «Diuen que la brisa marina ho cura tot, no ho penses?» «El Senyor em perdonarà» «Aquesta vegada, sí. Aquesta vegada serà de debò» « No et vull fer més mal. Saps que estic malalt, i que no ho faig pensant. Ho saps, oi? Saps que són aquests dimonis que no em deixen tranquil i que no puc controlar. Però farem que marxin, veritat? Farem que marxin perquè vull estar al teu costat. I tractar-te com ut mereixes. Ets la meva floreta.» I jo el creia perquè no tenia altre remei ¿Què havia de fer? Assentir amb el cap. No tenia opció. M’havia arrencat de la meva  família i em va lligar per sempre més a la seva voluntat. Si volia mantenir-me amb vida per cuidar del nostre fill, havia de seguir al costat del meu botxí.

Va donar mitja volta i es va acostar a mi, em va bressar la cara entre les seves mans infectades de rom i tabac negre. Va descórrer la mà dreta fins el meu coll i va abaixar fins els pits. La seva mirada se’m clavava com una ganivetada salvatge. Era insuportable. Va apropar-se uns centímetres més, els suficients per fer lliscar la llengua sobre el meu coll. Amb la mà esquerra em va prémer les galtes, fent molta força fins clavar-me la punta dels dits. Va començar descordant-me el primer botó, després el segon, i finalment va esparracar el vestit fent saltar pels aires tota la botonada; vaig percebre com queien un per un sobre la catifa, tot fent un soroll sord al tocar a terra. Em vaig quedar en roba interior. Les seves mans no van tardar en reptar al llarg de tot el tronc i van aturar-se a l’altura del meu sexe. Sense cap remordiment va estripar-me els enagos deixant al descobert els genitals. Humiliada i indefensa vaig tractar de tapar-me. Sentia molta vergonya. Vaig girar el cap, no volia mirar. Se’m van escapar les llàgrimes quan vaig notar que em penetrava. Quantes vegades havia ultratjat la meva decència amb la immundícia de la seva carn corrupte? Em va desflorar poc després de començar a festejar. Jo ni tan sols volia que se m’acostés, estava terroritzada. Però ell no va respectar mai les meves negatives. Després d’aquella primera vegada vaig plorar durant dies. I al final vaig acabar entenent que el meu cos ja no em pertanyia i que m’havia de resignar a les seves necessitats perquè jo, ja estava anul·lada.

Mentre sentia les seves envestides contra el meu cos inert jo mirava a la paret. Lluny, lluny. Volia estar lluny d’aquell moment. Lluny d’ell i del seu rostre pervers. No sentia dolor, només una profunda ignomínia que em podria fins els budells; una negror espessa que s’escampava per l’interior del meu cos i arrasava amb qualsevol rastre de dignitat que en quedés. Volia fondre’m amb el sostre blanc, amb l’estucat en forma de grotescos. Amb el daurat que resseguia el fus de marbre verd del pilar enclastat al mur. Perseguia amb la mirada les línies tumultuoses del marc que enquadrava una escena marina sobre el capçal del llit. Lluny. Contemplava amb una inquietant serenor els àngels pintats al cap damunt de la petita cúpula que cobria l’habitació de matrimoni; un recolzat sobre l’altre amb un gest lúdic. Dos amorets que s’entretenien llançant fletxes. Que jugaven a ser Eros. A enamorar. Dos testimonis impassibles del què estava succeint en aquella habitació que no podien fer res per ajudar-me. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb totes les meves forces convertir-me en fum i escapar-me per la finestra. Fusionar-me amb l’aire, ser etèria. Infinita i acabada. Marxar. Ben lluny.

Hagués tornat a L’Hospitalet, la terra on vaig créixer. Hi hagués tornat si m’haguessin quedat forces per trencar els grillons que em mantenien collada a aquella bèstia.  Sovint, quant més amarg era el camí, més recordava el meu poble . M’hi traslladava imaginàriament per aguantar millor el turment. Em venia al cap, com si fos un dibuix, el perfil dels seus carrers i de les seves gents, i després, s’esvaïa tot com un núvol de pols. M’hi veia a mi mateixa en fotografies que es succeïen davant dels meus ulls, somrient i alegre, mentre caminava pels carrerons tot ensumant les olors de la infància viscuda i de la joventut que quedava per viure.  I em figurava que res havia canviat. Que encara ajudava als meus pares en el bar que tenien a la Rambla; que els diumenges d’estiu anava a la Marina amb els meus germans, tots més grans que jo, a contemplar el far del Llobregat. Recordo que el mar se’m presentava immens davant dels meus peus minúsculs. Tanta grandesa em copsava i em feia sentir pessigolles a la panxa. El meu germà Joaquim em pujava a collibè i entrava sense por dins l’aigua tot saltant les onades més indòmites. I jo, petita, reia i reia mentre l’agafava ben fort de la mandíbula per no caure. Quan l’aigua estava tranquil·la i clara encara hi podíem veure peixets, però a la Susanna li feien por i es quedava a la vora fent castells de sorra. La Lluïsa i la Roser,  les germanes més grans, preferien estirar-se a terra i apujar-se les faldilles una mica més amunt dels genolls i petar la xerrada mentre els hi tocava el sol. Els records em gronxaven en un balanceig narcotitzant... fins que s’esvanien del tot i tornava a respirar l’aire pesat i obscè que em rodejava.

Anestesiada entre reminiscències vaig oblidar-me per un moment de que aquell salvatge m’estava devorant les entranyes. Quan va acabar, va cordar-se els pantalons amb un gest repugnant. «Vesteix-te» em va ordenar. Vaig incorporar-me. «Serà millor que et rentis» va xisclar de nou. Abans de posar-me en peu vaig fer una ullada al meu voltant: el sofà, les cadires i la tauleta dels cafès estaven tacades de sang. Una esgarrifança va recorre’m la columna vertebral en contemplant aquella escena. Va ferir-me profundament ser conscient de la situació en la que em trobava, i em vaig sentir totalment abatuda.

Sense ganes d’aixecar-me, ho vaig intentar i fent un esforç titànic vaig aconseguir arribar al tocador. La imatge que m’esperava davant del mirall era lamentable. Vaig sentir que el cor se m’aturava per un moment: la sang regalimava des de la barbeta fins el melic, tot traçant un cèrcol que cobria la pell tensa i dura del meu estómac. Vaig ajuntar les mans sobre el pit i vaig observar com se’m marcaven els ossos de la clavícula. No m’havia trencat cap costella, però tenia una forta contusió a sota del pit esquerra. Després d’exhalar profusament, vaig torçar el tronc per veure’m l’esquena; se’m marcava tota l’espinada com a un gos mort de fam. Era trist mirar-me. Feia temps que em trobava lluny de la Maria que havia sigut; una noia jove, plena de vida i de frescor. Amb una curiositat infinita per descobrir el món que s’obria davant seu. Havia crescut amb el tronc ferm i les carns impetuoses; tenia els ulls verds com l’aigua d’un riu i grans com dues llunes.  La mare sempre em deia que no em calia parlar perquè amb la mirada ho deia tot. Era càndida i amable, sempre disposada a ajudar als demés. I somreia. Somreia molt. Vaig recordar que feia uns anys, quan encara era la Maria, Maria - perquè ara ja no en quedava ni mitja de la Maria d’abans - m’agradava riure davant el mirall i contemplar els clotets que es formaven a les galtes enceses. Tenia els llavis de vellut rosat, i les dents eren blanquetes i bastant regulars, malgrat un incisiu que el tenia una mica més amunt del normal, però mai em va molestar. Era una noieta prou graciosa amb una perspicàcia insòlita per la meva edat.  Els clients del bar se n’havien adonat de la meva prematura pillaria i em deien que era una vella, perquè parlava igual que les dones grans, com amb una saviesa que no sabien ben bé d’on venia. Hi havia molta vida dins meu. I una bellesa sostinguda a punt d’esclatar, com els pètals que amaguen el secret de les flors fins la primavera. Rere el pit hi respirava un gran Univers que va anar fent-se petit a cops de pena, cada vegada més, fins que va quedar un infinit buit de recança.

Em vaig acariciar els braços, la pell s’havia endurit de tant temps vivint a la intempèrie del desconsol. Era com una d’aquelles escultures que es passaven l’eternitat decorant una font, i es tornaven fosques i brutes perquè ningú se’n preocupava. Així em sentia, condemnada a les calamitats externes, com si algú m’hagués deixat al carrer i no pogués fer res més que romandre asseguda, aguantant misèries i fred. Era impossible trobar a la Maria al mirall, ja no en quedava res de mi. Feia temps que no reconeixia el meu reflex; com un vampir, no tenia ànima. Se l’havia engolit tanta maldat. I ja no era capaç d’apreciar ni un vestigi de la meva persona. Assistia resignada a la metamorfosis tràgica de la meu ésser. Sense voluntat. Sense forces. ¿En què m’havia convertit? En una closca fràgil que albergava aire i papallones mortes...

Vaig acostar-me un mocador a la boca per parar l’hemorràgia del llavi. No vaig poder contenir el plor per tanta desgràcia i vaig amagar la cara rere les mans. Al cap d’una estona vaig aixecar la mirada i vaig contemplar-lo a través del mirall; s’estava descordant la camisa, quan va acabar va omplir-se un got de whisky i es va encendre una cigarreta. No el veia des de feia cinc dies. M’havia deixat sola en aquella casa enorme. «Et demostraré que tot pot ser diferent» em va dir, i al dia següent quan vaig llevar-me ja no hi era. No sabia quan trigaria a tornar. El vaig esperar tot el dia i no va aparèixer. I així van passar quatre nits. Els primers cops que desapareixia patia com una beneita, i al cap dels anys, em vaig acabar acostumant. Al final només desitjava que no tornés mai més. Però sempre regressava. Sempre. I m’omplia de petons i em portava flors, bombons i regals. Jo sabia que jeia amb altres dones, que corria empaitant faldilles. I que per això s’esfumava tot d’una. I podien passar setmanes perdut entre perversions i luxúria desenfrenada. Després, quan tornava, em deia que m’havia trobat a faltar i que la pròxima vegada em duria amb ell. Se’m tirava als peus plorant i em demanava redempció. «No et puc perdre, floreta. No et puc perdre. Perdona’m».

Per desgràcia meva, aquella tarda ell va arribar a la casa abans que jo tornés del meu passeig. Havia sortit per respirar de prop l’aire que arrossegaven les ones. Després de molts anys per fi em reunia a soles amb el mar. Em sentia com una nena trapella; salvatge i lliure. Em vaig treure les sabates per poder caminar per la platja amb més lleugeresa. Vaig acostar-me ben a la vora del mar. Em vaig deslligar les mitges i vaig fer una passes al davant. L’aigua no va trigar en llepar-me la punta dels dits del peu, i la seva fredor em va recordar que encara seguia viva malgrat el patiment. Vaig endinsar-me una mica més, fins que l’aigua em va arribar als genolls; vaig sentir com el meu cos rígid i petri recuperava les formes i els volums que li havien sigut arrabassats  feia anys. El pit se’m va omplir d’una joia abrasadora que em va fer venir ganes de cridar de felicitat. El sol brillava amb una claror neta i pura que regenerava tota la negror que hi havia dins meu. I per primera vegada a la meva vida vaig notar que les cordes invisibles que em lligaven a un destí fatal es dissipaven amb l’èter marí. Al cap d’una estona vaig decidir que era hora de tornar a casa. I tot marxant, pensava en que a l’endemà hi tornaria sens falta i que m’hi passaria tot el dia.  

Quan vaig entrar a l’habitació me’l vaig trobar assentat al sofà. Una punxada intensa em va travessar el cor i em va venir una mica de mareig. La seva mirada va dirigir-se directament a les meves cames: «On eres?» em va preguntar amb to contundent. «He baixat a la platja» vaig contestar tot el serenament possible. Em va tornar a mirar les cames nues. Vaig recordar que les mitges penjaven de la bossa, i de seguida vaig entendre el què li passava pel cap.  No va deixar-me temps a reaccionar. Es va aixecar de sobte. «Mentidera! On vas sense les mitges? Vols que et mirin o què?  O poder has anat a veure algú? No m’estranyaria. Segur que vens de fanfarronejar amb cretins. Mala pècora!» No vaig tenir temps ni d’articular un mot quan va estavellar-me contra la paret i va destrossar-me el llavi.

Seguia davant el tocador contemplant l’espectacle infame de la meva presència. M’urgia tapar-me. Vaig treure’m el què quedava del vestit i vaig posar-me una bata de ras rosa que tenia un gran paó de color blau bordat a l’esquena. No m’havia portat cap altra i em va saber greu posar-me-la sense haver-me netejat abans. Però no volia seguir topant-me amb aquella Maria del mirall. «Necessitaré punts, la ferida no se’m tancarà» vaig pronunciar en veu alta. Ell va fer que no m’escoltava mentre es fumava la cigarreta. Vaig empassar saliva i vaig començar a recollir tot el desastre. «T’he dit que et rentis i et vesteixis. Que no ho has entès?» va etzibar de cop. Les tremolors van reactivar-se. Va dirigir-se decidit cap a mi. «Em faràs cas o no?!» va cridar-me a cau d’orella. De sobte es va apoderar de mi una veu que no era la meva i vaig replicar-li: «Has vist com has deixat tot això? Si no em fessis el què em fas, això no passaria». Immediatament després vaig adonar-me’n del meu atreviment. Estava morta de por. I la resposta no es va fer esperar; va tornar a agafar-me del cabell, va comprimir les dents ben fort i va escridassar-me: «T’hauria de matar. Ets el pitjor que m’ha passat a la vida, tros de puta mentidera!». Va aixecar-me una altra vegada i em va encastar contra el tocador fent caure la gerra plena d’aigua que va quedar esmicolada al terra. Em va prendre dels braços, obligant-me a trepitjar els vidres que se’m van clavar a la planta dels peus. No vaig poder contenir un crit de dolor. «Deixa’m estar sis plau!» vaig pregar-li amb un clam llastimós. No volia escoltar-me. Jo no podia caminar i vaig caure contra el sòl. Ell no va aguantar l’equilibri i va ensopegar. Quan va recobrar-se va lliurar-me una cossa al estómac. Una escalfor corrosiva va estendre’s dins meu. I el pit va col·lapsar. No podia respirar. Vaig estossegar repetidament fins que em van venir ganes de vomitar. Volia aixecar-me, refer-me, defensar-me, fugir... però quan estava a punt d’incorporar-me va esclafar-me amb tot el pes del seu cos. «Tornaràs a contestar-me, eh?!» estava assentat a sobre de la meva panxa. Em trobava totalment immobilitzada. Vaig intentar esmunyir-me. Movia els braços amb tota la meva força però era impossible. «Digues! Tornaràs a marxar sense avisar-me? Tornaràs a mentir-me com ho has fet?» no podia parlar, em va rodejar el coll amb les mans i va començar a estrènyer. «Contesta’m desgraciada!» era incapaç d’emetre cap resposta, la pressió era cada cop més severa. Només podia observar el seu rostre desfigurat per una còlera inhumana. Sentia pànic. Em mataria. Mai abans havia patit tant per la meva vida com aquella tarda. M’estava assassinant. I no podia fer res per impedir-ho. Les meves cames es movien frenèticament tractant de desempallegar-se d’aquella fera; vaig clavar-li les ungles a la cara i vaig esgarrinxar-li  el coll i els braços. Era inútil. Estava exercint tota la seva força contra la meva tràquea i m’estava quedant sense energies per continuar lluitant. I mentre sentia que la vida se m’escapava en cada gest, pensava en el meu fill. El meu petit, que havia nascut amb els ulls blaus per salvar-me la vida, que va arribar al món entre les flors de la primavera com una papallona per ressuscitar tot allò que havia mort dins meu. Ell va ser el meu cel a la Terra. L’aigua pura i innocent de les seves pupil·les era la que mantenia el batec del meu cor, que ara s’apagava. Sentia com  s’afeblia rere les costelles. I vaig començar a plorar. No de dolor. No de mal. Si no d’infinita pena. Sabia que aquest cop ell acabaria la feina. Que em deixaria morta a terra. I jo no podia treure’m del cap al meu nen. No el veuria créixer; no l’acompanyaria al llarg de la seva vida el temps que Déu m’hagués permès. I ara em desfeia entre llàgrimes agonitzant i entregant-me a l’infortuni.

Exhausta com estava, vaig permetre’m mirar a través dels vitralls de les finestres per última vegada, era conscient que no tornaria a veure el sol d’un nou dia. Podia contemplar com els rajos es fonien entre la nuvolada tenyint-los d’un magenta gloriós. El cel es mostrava misericordiós i convidava a les ànimes perdudes. On aniria jo? Havia viscut tota la meva vida en els llimbs. Extraviada entre devastació i somnis morts, arrossegava una penitència injusta. Maleïa cada glop d’aire, cada parpelleig i cada lluna. Estar viva em feia mal. I malgrat això havia de resistir. L’avern no m’acovardia tan com ho feia la vigília, impredictible i capriciosa.  No existia pitjor tortura que la incertesa i el neguit de dormir al costat d’ell.

Va seguir asfixiant-me fins que els ulls se’m van injectar de sang. Una ombra freda va cobrir el meu cos i va glaçar-me les extremitats. Ja no podia moure’m. No va tornar a entrar més aire dins els pulmons i vaig sentir apagar-me. Lentament es va anar fent la foscor que se m’havia d’emportar. Després d’una angoixa interminable, el meu cos malmès per pallisses i reduït a un ens sense esperances i sense anhels descansaria finalment. El pes d’una mà invisible va posar-se sobre l’estern. El pit va obrir-se per rebre la serenitat i la calma que necessitava per partir. Els ecos de l’eternitat ressonaven des de l’obscuritat. Ja no tenia por pel què m’esperava rere el llindar de la vida... i em vaig deixar anar.

Vaig marxar amb el cor trencat i els ossos cansats.

[ednaiarnau]

SlyFox: navega

Salpem del port per seguir la preciosa jornada assolellada a la Mar.

Per navegar ens servim de tots aquests aparells que ens marquen la posició i direcció del barco, la profunditat, la direcció i l'intensitat del vent, velocitat del veler segons GPS i velocitat del veler respecte d'aigua (sempre hi ha algun corrent d'aigua que pot ser a favor o en contra del barco, per tant farà que vagi més o menys depressa) i una carta nàutica entre d'altres.

Quan el veler surt del port avança amb el motor però quan ja ens podem posar en la bona direcció per aprofitar el vent el primer que issem és la vela major. Segons el vent és podrà issar sencera o no i seguidament el floc o vela devantera més petita. Tot això gràcies a les cordes corresponents, cada una amb el seu nom, que passen pel gigre o winch per poder-les tibar.

Avui el valer va molt inclinat perquè ens ve el vent gairebé pel costat (ve per les 10h). Un veler pot avançar (cap a les 12h) si el vent li ve entre més o menys des de dos quarts de 2 fins a dos quarts d'11. Hi ha molt poques direccions en què no es pot navegar, cara al vent i poc més. Aquestes condicions fan que el veler xoqui fort amb les onades (que solen venir sempre de la mateixa direcció del vent) i això mareja molt...

En totes aquestes tasques hi anem participant però malauradament no sempre es proposen per igual. Anem fent preguntes per saber com funciona tot, ara a l'hora d'issar veles, sortir a coberta a fer nusos o en general tasques "físiques" (que són la gran majoria) sempre es deixa de banda la part femenina de bord. Per poder participar en tot això cal demanar-ho més de dues i tres vegades i que se n'acabi parlant perquè els rols puguin ser al final igualitaris dins el veler. De vegades en experiències tant boniques costa adonar-se i reaccionar davant d'aquestes injustícies masclistes.

El paisatge creuant la Gaspésie és preciós, i amb els colors de tardor encara més.

Si ets pacient, fa un dia de mar calma, estàs alerta i tens sort... pots veure un munt d'animals. 🐳

En un moment de calma apareixen balenes!!! Una ha aparegut a tocar del veler. Són molt probablement rorquals d'aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata) de les balenes més petites que existeixen.

[laratolina]

El sentit del lloc, paisatge, efectes atmosfèrics; què et provoca?

19:52. Aquell so de les onades trencant sobre roques fa que la ment sigui distreta, esvaeixes els meus pensaments i em submergeixo en el teu món aquàtic, ple de vida marina i aquell blau m'omple les pupil·les de serenitat, tu, la mar.

20:02. Sento que m'atrapes, com només tu saps fer-ho, amb aquella solitud, aquell silenci. Mentre t'admiro els meus pensaments em fan tornar a somriure, i amb tot el que em fas sentir, i, així i tot, només ets dues paraules, el bosc.

20:12. Quan les teves espurnes em salten a la pell no salto, només em fas pessigolles als ulls, al cor, i com t'he de tindre por?, si som amics, jo hi soc allà per tu, i tu ho ets per a mi, tan de debò hi siguis per molts anys més, estimat amic, el foc.

20:22. El teu blau no és com el de la mar, no és constant, ets imprecís, canvies com les emocions i les canvies també. Per això ets tan bonic, cel.

20:32. Com repiquen les gotes a la finestra, com s'il·lumina l'habitació amb els teus rajos, i sobretot com em relaxa el conjunt de la dansa del teu caos. Així ets, pluja.

20:42. La perfecció et defineix, la teva puresa i aquella brillantor és única. Com pot ser real aquest blanc, color marfil. La neu.

[costumbrisme]

Un matí de gener

Avui torno a ser a la platja. Mai havia vist un mar tan en calma. Tot just són les dotze del migdia i no hi han onades, el mar està pla i el Sol reflecteix petites espurnes blanques que brillen davant meu, i ballen alhora amb el blau de l'oceà que s'arriba a confondre amb el blau del cel, tan serè i sense cap núvol. Feia mesos que no em treia les sabates i trepitjava la sorra. És agradable que, acostumat a una sorra que crema, avui la noti freda, gèlida a comparació. Veure el mar tan dòcil em sembla un privilegi. Un moment tan dolç, tan pacífic, que m'acarona les idees i me les omple d'esperança. M'entren ganes de posar-m'hi. M'entren ganes de banyar-me, de fusionar-me, de desfer-me i fer-me un de sol amb l'esplanada que em crida davant dels meus ulls. Estic enamorat i no entenc com no tothom pot estar-ho, quan a mi fins i tot se'm talla la respiració. M'adono que hi ha moltes coses, successos i emocions que no sé descriure bé. Que sovint, coses tan maques (o al contrari, tan agres) semblen impossibles davant dels meus ulls i em treuen les paraules, com si se m'oblidés com parlar. No crec que això em converteixi només en un espectador, sinó que simplement passo a formar part del conjunt. Hi entro a dins i em torno un element d'aquest. Crec què és prou maco, viure-ho així. Moments com aquest.

[lesfoteses]

Brasil dia 11: a pescar piranyes

Dijous 24 d’agost del 2023

Hem arribat rebentades després de tot un dia fora de casa, amb zero ganes de buscar granotes. Avui el nostre dia ha començat a les 5:30h del matí, per la qual cosa mitja hora abans ja estàvem despertes, després d’haver-nos adormit cap a quarts de 22h. Seguim per cert sense cobertura ni wi-fi, desconnexió total.

Hem sortit a veure ocells i a veure com s’aixecava el dia aquí enmig de la selva. Ha estat molt bonic, hem fet unes quantes fotos en silenci (cosa que costa perquè tremendes cotorres estem fetes) i hem vist per cert l’autocar escolar que passa a recollir els nens dels “poblats” de la zona. Un cop de tornada, hem anat a esmorzar al menjador on ja a les 7 ens esperaven amb el jalo a punt. Aquí a totes els encanta la pinya, diuen que és la millor fruita que han tastat mai. Però com que jo la trobo asquerosa sigui del Brasil o de l’Ametller origen, no noto la diferència. L’he tastat un cop i ja no repetiré.

Plenes, m’he dutxat. Per sort no hi havia granotes, pel matí deuen dormir. Ah i he aprofitat per fer caca. I res, des de les 9 que hem sortit de casa fins les 18h que hem estat dalt d’una canoa per l’Amazones i afluents.

La llanxa d’ahir ha estat les nostres cames. Primer per anar a veure on es troben l’afluent on estem situades i el riu Amazones. Està a la quinta polla (2h). Però bueno és perquè cada cop que el Leo divisava un mono/iguana/ocell bonic/caiman aturava la llanxa per veure’l uns minuts, deia “là, là. Cappuccino” (que és com li diu als monos mig marrons mig pel-rojos). Bua avui per cert ja hem perdut la vergonya i aprofitant que ahie ens va ensenyar el so gutural per cridar els caimans, avui no hem parat de fer-lo nosaltres. És com un “mu” cap endins, cridat afònic, enèrgic. Ha d’anar acompanyat de picades de mans seques, no tipo aplaudiment eh? Raríssim, i un punt ridícul, però paradoxalment funciona. I funciona tant que en un moment ens hem aturat a la vora del riu per veure el rastre que deixen aquests animals quan surten de l’aigua i el Leo s’ha posat a fer el so. Total, que de cop i volta sentim alguna cosa grossa que entra a l’aigua, com si algú s’hagués capbussat. I després silenci. Diooosss VAYA PUTA RALLADA. Totes “Leo Leo vámonos”, i sí sí ell també ho ha vist clar i ha encès el motor y hasta luego Maricarmen. Ell també s’ha cagat.

El matí ha passat molt entretingut, l’única pega ha estat el puto sol, fa una calor exagerada. Ens hem estat banyant en crema solar i Relec totes les hores que ha durat la passejada. Quan quedaven potser 45min per arribar a on es creua el nostre riu amb l’Amazones (on hi desemboca, per ser concreta, ja que l’Amazones sembla un puto mar), l’Eli diu “merda ties, he tacat a gas”. Efectivament: li ha vingut la regla mentre érem a la canoa i portava una rodanxa de sang que flipes. El Leo té sort que no li ha tacat el seient de la barca. I no és conya que tan bon punt hem acabat de veure el súper Amazones (que és tan gran que fins i tot té onades. Molt loco, és gegant) la Joana diu “ties, crec que a mi també m’acaba de venir la regla”. Així ha sigut, amb la diferència que la Joana ha sabut parar l’hemorràgia abans del merder i ha avisat per no repetir la matanza de Texas.

Hem fet un pipí per la selva, aprofitant un dels camins que deuen fer els caimans quan surten a prendre el sol, i veient l’Amazones. Les dues regloses han pogut canviar-se. La part bona és que sempre podran dir que van veure l’Amazones mentre menstruaven.

Cap a les 14h el Leo ha aparcat la llanxa en una mena de bosquet i ens ha demanat que féssim un foc, una petita foguera, mentre ell preparava tot el tinglado per cuinar el dinar. Ha estat xulíssim! Ell s’ha encarregat de dur pollastre (que s’ha descongelat amb el sol del matí mentre anàvem en canoa), arròs i verdures. I com que té coneixements de fuster, ha muntat la infraestructura d’una cuina amb pals i servint-se d’un matxet.

Nosaltres només teníem una tasca: fer el foc, i sort de la Laia que clarament guanyaria Supervivientes de les que som aquí! Ens ha anat guiant del que calia fins que l’hem encès. No sé si el Leo s’havia imaginat que ho aconseguiríem. L’aigua per cert per cuinar l’hem agafat del puto rio. Asco. Sort que bullit tot es mata.

Hem dinat parlant d’avortaments i terrorisme, sort que el Leo no ens entén perquè fliparia, i cap a les 16h hem tornat a la llanxa, i uns metres més enllà ens hem aturat per pescar piranyes des de dalt de la barca. Jo no he pescat una puta merda, ni una trista sardina. Vaya fail. I només un cop he notat que m’estirava alguna cosa però tirava tan fort que ni el Leo l’ha pogut treure, ha dit “Deuria ser un cat fish”. No sé què cony és un cat fish però bueno, l’important és que quasi el pesco. La Laia ha pescat dues piranyes (però una l’hem tornat per bebé), la Clara 3, l’Eli una i la Joana una. Algunes d’aquestes les hem alliberat per petites. Al final hem tornat amb cinc peixos. Per pescar fèiem servir les restes dels pollastres del dinar, em refereixo a la cresta, el fetge i els dits de les potes. Feia angúnia, bastant asco. Avui m’he plantejat fer-me vegetariana però per sort se m’ha passat. Hem tornat amb els dits bruts i amb una pudor espantosa. Crec que demà em tallaré les ungles.

Quan hem acabat de pescar hem fet una darrera sessió de fotos a la Golden hour i ja hem tornat a les cabanyes. Òbviament ja ens estaven esperant les granotes! Que avui per cert han convidat a una amigueta, un llangardaix bebé! Amb la Laia, pujant les escales, hem vist per la ranura de la porta dos capets, una granoteta i el llangardaix, que en veure’ns han entrat cap a casa. De puta madre, ja sabem amb qui dormirem avui!

Ens feia tanta jerna treure la granota que ni llençant la paperera contra la paret l’hem fet baixar. Ha calgut cridar el Leo (cridàvem “Ajudaaa” a grito pelao) perquè vingués a salvar-nos. Ell l’ha tret amb la mà, tal qual. He certificat que jo aquí no hi podria viure. És que ni una setmana aguanto aquí, ja t’ho dic.

Després de sopar les piranyes que hem pescat hem vingut a l’habitació a dormir. Demà a les 5:30 hem tornat a quedar amb el Leo per veure l’alba des de la puta canoa del cul trinxat. Bona nit i reseu per nosaltres!

[rosercabre]

Novembre

Divendres 12

O potser la fe és només una excusa per no haver de creure en la mort.

Dijous 11

I fins i tot: a l'habitació gèlida, a la gran onada, a la llana humida, que ofega més que abriga.

Dimecres 10

O com per exemple: a la platja llisa i llarga, desembocant a l'esmorzar d'amish sobre la sorra, l'helicòpter emprenyant l'aigua que brama onades.

Dimarts 9

Com per exemple: a l'avinguda de Sant Feliu, a les seves reixes i les seves càmeres de seguretat cap endins, cegues d'ego.

Dilluns 8

Tornar és inútil quan marxar és només físic.

Diumenge 7

Quedar-me a la placeta del Aljibe de Trillo una estona més, per exemple.

Dissabte 6

Pugem a l'avió i dic: no l'he enyorat mentre tocava la terra.

Divendres 5

La fe! La tinc escrita! No me l'haig d'inventar!

Dijous 4

La filla diu que vol la mare, orfe d'una rondalla llunyana. Hi vaig, esclar.

Dimecres 3

Han dit: escriptora! i no m'he girat.

Dimarts 2

Els que sobreviuen ho fan sense conèixer la mort.

Dilluns 1

Mà morta, mà morta, pica a la porta. No l'obro perquè sé que a l'altra porta hi haurà un nen i prou. No anirà disfressat i em dirà mama.

[suturesdigitals]

souvenir l

Primer l’all i després el malestar. I no obstant el malestar després el sexe, amb un afany encomanadís i nuat, que culmina amb aquest ardor vaginal tan potent i gens estrany. Penso: fem memòria. En pensar en el paisatge gavanenc, amb tot de criatures de sorra i meduses blanques i gelatinoses no puc no veure’m a mi. Com li dic “em desespero”; com mussito, a contracor “que no estic contenta, normalment”. Deixo caure aquest normalment per batallar la patologia, si em soc sincera, i li soc sincera, i per tant li dic això, que “no estic contenta (...) últimament”, que “hi ha un buit darrere de tot (...) d’alguna manera impossibilitant”, que “em sento insegura”; no ho dic però penso que “de vegades m’observo i em semblo tan monstruosa, lletja d’una manera agosarada”, dic que “buscaré ajuda si s’allarga”, que “encara no estic de síndrome premenstrual”. A ell, quan paro de parlar, el miro buscant el ridícul. Sento que res que em pugui dir serà adequat, i ell ho sent també i ho sentim tots dos; tot plegat és incòmode i forçat. Llavors fa allò que només fa ell i que és això que m’enamora perdudament i que el fa únic al món. Agafa tot aquest ridícul que l’envolta, con si fos una borrasca, amb les mans, i en fa una bola que més tard comprimeix, sense dir res, en silenci. En fa una bola petita, menuda, que aviat s’empassen les seves mans. Ai, i les seves mans. I amb aquesta bola ja desapareguda agafa el dit i escriu a la sorra una T i un apòstrof i una E i una S, i jo penso, i què hi fem si m’estimes, i llavors una C, O, L, T, O. I quan descobreixo que m’escolta, més enllà d’estimar-me, esclato a plorar. Quins plors! Ploro a deshora, amb el vent, tempestuosa i desconsoladament; sense cobrir-me la cara esclato a plorar. Ell no m’abraça ni fa res. Jo només sé que em mira quan el miro de reüll. Té uns ulls compassius i talentosos, més enllà de les seves mans, i en ells no hi ha borrasca ni mentides. Després de plorar ens llancem al mar. Ell s’hi fica per mi, perquè el mar fosc li fa por. Durant el dia hi és la persona més valenta que he vist mai. S’hi està estona i es fa de pedra vora el penya-segat, estudia els peixos amb dilació, neda bé i seré, no es posa mai nerviós, mai no s’esquitlla les cames ni hi té pelats. Jo quan m’arrapo a les roques per sortir de les onades surto ensangonada, plena de blaus. Ens banyem al mar de casa seva, perquè és malauradament de casa seva, i allà ens hi fem petons i ens sentim valerosos. Tornant, i passant per la piscina, descobreixo que sempre he respirat malament per sota l’aiga. Ell diu “quan t’enfonses de tu en surten tot de bombolles” i jo li dic que “ja”, m’explica “perds tot l’aire just tan bon punt baixes”. Més tard faig tres-quarts de piscina per sota. Em noto els pulmons ardents i plens de vida. Em costa tornar a la terra.

           “I què faig si t’estimo?” Li dic. I què faig si espero que amb això n’hi hagi prou per sempre?

[gliyo]

Mar i ona

El teu nom em fascina. Mariona. Mar i ona. Ho vec com dues coses contraposades. El nervi d'un mar i la serenitat i pau d'una ona en mig d'un llac produïda per una pedra.

Vivim en un món envoltat d'aigua. Amb oceans i mars. Mai podría imaginar-me quantes onades arriben al seu tràgic però relaxant final en un segon.

Sempre m'ha agradat mirar la mar, la seva immensitat em produeix ansietat i em recorda el que em queda per aprendre i explorar. Però de tant en tant em fixo en una forta i salvatge onada. Aquella que lluita per créixer i destacar per ser la més gran. La seva cresta blanca i escumosa intenta fer-te creure que serà la més agressiva de totes. Res més lluny de la realitat. Doncs, quan aquesta arriba a la riba, s'esvaeix de forma seductora acariciant la sorra mentre avança cap a mi i desprèn la seva captivadora melodia que tant m'encanta. És llavors quan em toca els peus, i torno a aixecar la vista cap a l'horitzó buscant un altre onada dins de la brava i moguda mar que em faci sentir la pau un altre cop.

[peplageneral]

L’estiu que m’estic cruspint

Estimat diari: ja és estiu a tots els efectes i per tant tot és possible i tot pot passar. Fins i tot que et moris de fàstic. L’estiu és per a això. Per tancar el diari i llançar-te a la piscina. L’estiu és per menjar-te’l. De dia i de nit. L’estiu és per complir tots aquells plans que vas dir que faries aquest estiu. Ui, por! L’estiu és un miratge. Perquè ja hi som i de tant veure’l a venir quan hi ets no n’ets conscient. L’estiu sempre t’agafa de sorpresa.  I l’estiu se’t menja a tu. O t’ignora. Avui és 15 d’estiu. Al mig de tot i del no res. I aquesta setmana la calor m’ha aixafat sense pietat al més pur estil Manràqueix. M’hauríeu d’haver vist desfet per les cantonades manresanes dimecres cap a les 3 de la tarda. No era persona, era una ànima en pena d’estiu. La meva ombra va arribar a casa abans que jo.  Això no es podrà aguantar. L’estiu és campi qui pugui. Tothom fa el que vol, el que pot, el que s’inventa. Els que escrivim, encara més. L’estiu és per inventar. L’estiu és per fugir. El que no saps és cap on. Improvisa. L’estiu és postureig.  I horaris concentrats per estalviar-te les tardes i tornar a renéixer a les nits i menjar-t’ho tot. L’estiu és prêt-à-porter, cadascú el seu. I de coses més serioses ja en parlarem al setembre. L’estiu és festivals, places i cultura i festes majors d’aquelles que tant costen de pair. I horterades. L’estiu és molt d’horterades. I d’unicors, enguany, que les onades s’enduen mar endins.  De vegades només oci. És cultura, l’oci? En parlarem al setembre. Ara és moment de bookings buscant hotels en llocs exòtics encara que es diguin Calafell,  ofertes de vuelings però no me la juguis que només tinc quinze dies, i un munt de cues de cotxe per arribar a la platja de cada any, que no ens acaba d’agradar mai encara que en públic diguem el contrari. La «nostra» platja. L’estiu és fer veure que l’operació biquini no l’has volgut fer perquè no et calia i que tu el teu cos esteu estupendos de la muerte i que ja faràs bondat al setembre. I no t’ho creus ni tu. Però què s’han pensat.  Sempre tan carregat, el setembre!  L’estiu és clic! i no pateixis que t’ho aniré explicant tot en temps real. T’ho aniré passant per la cara.  Ara l’estiu s’explica per segons, per instagrams de segon i per facebooks on tothom és refotudament feliç davant d’una paella que en foto potser sí, però que menjada potser no valia un rave, o davant d’un hotel on potser no hem dormit però que posats a la foto hem quedat la mar de bé.   No sé si era pitjor quan l’estiu te l’explicaven al setembre, tot i tots de cop en diapositives, o ara que cadascú te l’explica just in time sense parar.  Alguns t’expliquen el viatge que han fet abans fins i tot d’haver-l’ho fet. A mi que no em busquin, que no em trobaran. Avui és 15 i just d’aquí a un mes tornarem a ser 15, i el 15 d’agost ja sonarà tot a recta final. Ho sento, m’ha sortit de dins, no volia espatllar el dia ni l’estiu a ningú. Però és que l’estiu és refotudament curt. I fugaç. Vaig a seguir cruspint-me el meu estiu.

[saulgordillo]

Els millors EGM de Catalunya Ràdio

La crisi de la Covid-19 ha frustrat la segona onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) del 2020, que hauria correspost amb l'última onada de la temporada 2019-2020 de ràdio. No hi haurà onada de l'EGM fins a finals d'any, en un fet inèdit en la història de la medició d'audiències a l'Estat. Amb la primera onada i l'última d'aquest any, la del 25 de novembre, doncs, s'haurà de fer el còmput anual d'audiència del 2020, sense l'onada del juny. I aquest registre anual del 2020, l'any més excepcional dels viscuts les últimes dècades en els mitjans de comunicació, donarà una xifra que històricament podrem afegir a l'evolució anual de l'audiència de ràdio. Haurem d'esperar al novembre per saber si el 2020 puja al podi de la millor audiència anual de Catalunya Ràdio i, si ho fa, amb quina força ho fa. De moment, els anys 2017, 2018 i 2019 han estat els millors anys d'audiència anual de la ràdio pública catalana, tots tres exercicis per damunt dels 630.000 oients diaris –644.000 oients l'any 2018, 635.000 el 2017, i 633.000 oients el 2019–.

Al llarg de la història de Catalunya Ràdio només hi ha hagut 6 anys en què l'audiència anual hagi superat els 600.000 oients. De major a menor, els millors anys de la ràdio pública segons l'EGM han estat el 2018 (644.000 oients), 2017 (635.000), 2019 (633.000), 2015 (617.000), 2003 (608.000) i 2012 (601.000). El podi l'ocupen els tres últims anys tancats. Caldrà veure quins resultats ofereix aquest any marcat per la crisi del coronavirus.

Les tres millors onades de l'EGM per a Catalunya Ràdio també les trobem en els tres últims anys: els 716.000 oients diaris de la primera onada de 2019 (temporada 2018-2019), els 698.000 de la tercera de 2017 (temporada 2017-2018) i els 697.000 de la primera de 2018 (temporada 2017-2018). Són els millors resultats des del 1994. Superant els 700.000 oients diaris o a tocar. La quarta millor onada de la nostra història és la més recent, la del passat 6 d'abril, la primera onada del 2020, amb 665.000 oients diaris. I per apropar-nos a aquesta xifra, amb la cinquena millor onada de la ràdio pública, ens hem de remuntar a la primera del 2016. amb 643.000 oients diaris.

[imtherealnyx]

No puc dir-ho, però t’ho escric

M'excuso. A vegades el meu cor s'accelera a velocitats que al meu cap li costa molt seguir. No és fàcil frenar una cosa de tals dimensions. No és evident, però. És com una onada que s'apropa des de la llunyania i la observes ínfima, gairebé ridícula a l'horitzó. Però saps amb seguretat que és una de les onades més grans i potents que et trobaràs mai. I experimento una sensació tan nova i diferent... quina pau més paradoxal, perquè em trobo en aigües que m'abraçen dolçament però alhora estic neguitosa. L'onada s'apropa molt ràpid i tinc molts dubtes. No sé si m'arrossegarà brutalment matant-me d'asfixia o si, per contra, em permetrà surfejar-la i gaudir-la. És curiós, però és el primer cop que una onada així té nom i cognom. També té ulls de color inclassificable però cautivant, i un cabell fosc i lluent que reposa sempre elegantment sobre la seva esquena. I somriu com si competís amb les estrelles. Quina onada més esplèndida.

[cuentistadislexica]

“Modo Avión”

Vaig mirar la posta de sol ataronjada per la finestra del tren. Els dies s’han allargat i encara serà de dia quan el tren em deixi a casa d’aquí a una estona. Els raigs de sol xoquen de ple amb les finestres dels edificis de les poblacions repetides del Baix Llobregat, que et duen a Barcelona, i el reflex hi origina petites espurnes que els tornen brillants i nets, més bonics del compte. A l’horitzó, les grues de la Zona Franca i uns quants núvols grisos sobre el mar, que no es veu, però sé que és allà. Encara queden rastres de la tempesta d’ahir: els núvols grisos, però sense la densitat de quan porten aigua i l’atmosfera neta de després que la pluja ho renti tot; la calma després de la tempesta, que li agrada dir a la gent.

M’agrada fixar la mirada a l’horitzó, al màxim horitzó possible que puguin arribar els meus ulls. M’havia posat una llista de reproducció que havia trobat a l’Spotify que es deia “canciones tristes para sentirte más triste”. Ho necessitava: no estava pas trista però just abans de mirar la posta de sol havia posat el mòbil en “Modo avión” i ara volia experimentar l’experiència de la melancolia. Estem arribant a l’estació de l’Hospitalet i el tren redueix la velocitat. S’hi tornen a veure grues com abans de la crisi econòmica, no m’importa que soni la Lady Gaga i uns adolescents des del tren saluden a uns altres que es queden a l’andana; i aquests, suposadament, els hi tornaran la salutació, però jo ja no ho veuré.

Sí, ho necessitava, necessitava posar el “Modo Avión” i desconnectar d’aquella tempesta que és l’amor i d’aquells salts al cor cada cop que ell em diu coses maques. Era massa, i en el fons no volia dir res. Tantes altres vegades... Sabia què podia venir després de les converses estúpides que fan somriure. Sí, necessitava mirar al firmament, anar a alguna població amb mar on els turistes encara no hi hagin arribat i seure a escoltar el soroll de les onades.