#serenor

[negreabsolut]

La mar Mediterrània, amb el Vesuvi al fons, vista des de la Viŀla Astor.

[miyakuli]

Triangle Strategy

My obsession since a month. I finished all the routes and played so many hours, I'm finally ready to present it to you and I hope my review will pique your interest and that you'll join me in this then xD (because I LOVE IT TOO MUCH).

Triangle Strategy is a tactical rpg that also flirts with the narrative genre, in which you juggle between fights, cut scenes and choice phases that will influence the fate of Lord Serenor and the future of the continent of Norzelia. Let's say it right away, I devoured the game; I haven't enjoyed a tactical game this much since Fire Emblem 3H! The game has a lot going for it, both in terms of gameplay and narrative, but there are a few disappointing points that could have been better executed by Square Enix.

❤ The story is excellent, very well written and very engaging. The geopolitical conflict is coherent, and we don't just see everything through the eyes of the MC, there are also side moments to follow the plot from other points of view. It's easy to see that the game isn't at all Manichean; each character has their own vision of the continent's prosperity, and as a result, nobody really embodies evil or good. There's a real maturity of writing here, making TS not at all predictable or cliché. ❤ This feeling is reinforced by the choice system, since in wartime, no choice is fair to all, and concessions have to be made. This makes it almost heartbreaking to decide. The game offers us 2 forms of choice. First, dialogue choices to reinforce your character's convictions, revolving around 3 main themes: Morality, Liberty, and Utility. Then, scenario choices that will influence your game, based on a debate with your group; in fact, the convictions you've strengthened will help you win debates. It's an essential part of the story, and adds a lot of spice, if I may say so, as well as replayability (4 endings, including a "true end"). ❤ Let's talk about combat. The tactical aspect is fairly basic and easy to learn. On the other hand, it offers real diversity in terms of combinations. Each recruit has their own combat specialities (2 archers will not have the same attack and defense characteristics, and will have very different skills too). As a result, you really get caught up in studying the field, weather and enemies to come up with the best possible strategy. What's more, the game offers a fair amount of challenge in certain battles, so you'll sometimes have to start them all over again, which really pushes you to persevere and find the best possible combinations; it was extremely addictive for me. ❤ In terms of artistic direction, the 2d-hd pixel art is really beautiful, with superb lighting effects and depth of field. ❤ For the audio, the game is already fully dubbed (Japanese or English), which greatly strengthens our attachment to the characters and our immersion in the story. I played it in Japanese and recognized some big names in dubbing, so it really is a top-quality cast. Now I'd like to turn to the thing that most amazed me about this game: the music. Composed by Akira Senju, whose music for FMA Brotherhood I already greatly admire, he created here an absolutely incredible soundtrack! All the themes are memorable and effectively accompany the atmosphere of every moment in the game. I can say without hesitation that this soundtrack has immediately become one of my must-haves <3

+/- The group's main characters are very likeable and pretty well developed over the course of the game. It's a pity that this is not the case for the other units in our group. Their recruitment is done in a very expeditious way (the characters are accessible as soon as you've increased your convictions enough) based on a short scene like, "Hi, I've come to fight by your side". And then you unlock 2 extra stages if you raise their stats enough, and that's it…at least in Fire Emblem, the appearance of secondary units was done through combat, which allowed us to learn and test their skills, it was much more useful. +/- NG+ is really cool if you want to keep playing and unlock new characters or scenarios. On the other hand, why doesn't the option just appear in the menu, it's pretty confusing to launch (because yes, I relaunched another day and had forgotten about the little explanatory window, but come on!).

✖ Some combat animations are quite slow, and you can't really get past them even when speeding up. ✖ The exploration phases are not very interesting (only 2 phases have a real impact on the scenario, otherwise it's just to recover items). ✖ The game's OST is neither sold on Steam, nor accessible on Spotify or anything else, I want to tear my hair out in frustration. PLEASE SQUARE ENIX, LET ME OWN THIS MUSIC!!!! (;;)

As you can see, after 80 hours of play, Triangle Strategy is for me an excellent game in its genre, thanks to its narrative and strategic qualities, and I can say that I felt a great sadness to have finished it x') However, I'd recommend it to those who like to read, because yes, the dialogues are rich and abundant, and I think that might put off a lot of people expecting more combat and less blah-blah.

As far as I'm concerned, it's this balance between narrative and combat that gives this game its charm and strength, and which I'm sure will convince other lovers of the genre. I'm convinced of it.

➡ My Steam page

[brownichu27]

L'Edgar Cotes ens recomana els seus autors preferits

Gareth Powell i Peter Hamilton, Cercallums L’Amahle és una Cercallums. La seva vida transcorre solitària i plàcida mentre visita un seguit de planetes a la recerca d’uns valuosos collars. Aquest cicle es repeteix una vegada i una altra durant milers d’anys fins que rep un missatge que farà trontollar la serenor de la seva existència. On trobar-lo? Todos tus libros Que n’opina l’Edgar? Una…

[jordiespar]

#caminantpercollserola, tantes vegades hi he passat en bicicleta sense apartar gaire la vista del camí, a l'albada. Avui, la posta ens foragitava fent-nos senyals de llum. #torredecollserola #postadesol #carreteradelesaigūes #tranquilitat #serenor #caminant #recuperaciocardiovascular #vapertupedrin https://www.instagram.com/p/B3Aja69Iouw/?igshid=1bc2kcp915el6

[randomnameless]

Oh, I actually really like this reveal, only to show why Benedict��s route is doomed to fail !

First of all, just like you compared it to Jon’s reveal, I think Serenor’s reaction might be a little different.

Jon is first and foremost a Stark (well, a Snow), he was raised by Starks as one of them, loved by the Starks and always had the Stark’s best interests in mind (before joining the wall... and arguably after, which leads to his death).

I don’t know how Martin is going to deal with the reveal and how it will impact Jon, but in the books, we have a similar character in the name of Aegon - Dany’s supposed nephew, who’s heavily implied to be a nobody with a hair dye “raised” to be the perfect King Varys wants. Will this Aegon be welcomed in Westeros as its true legitimate ruler, or not?

When Dany raised dragons, dealt with several events on her own (from the Dothrakis to the mess in Slaver’s Bay) and kind of “earnt” the love and adoration from her followers, is she really going to bend the knee to her “nephew” who only has his name, good looks and knows how to play chess (but always loses to Tyrion) ?

But just like what D’n’D did to Jon - Regna pulling the biggest dick move and legitimating, sort of, Serenor by giving Simon one of his special “made for royalty” rings is an insult to whoever was Roland, Franis and Cordelia’s mom, but also meant they would have to compete with this bastard for the throne - hopefully the Regna kids don’t seem to be asses like Thalas and Erika.

Back to Benedict’s route...

Guy is pulling Roland under a bus (even if Roland seemed to have been waiting for that bus since Fleche v.2 appeared) to prop up Serenor as a “better fit” king... But then he also plays the “Serenor also has royal blood”, so he is a better fit than his “useless” brother...

Imo, it’s the reverse Thalas, Dragan and Gustadolph, Serenor sits on the throne not because he is super special awesome, he sits on that damn throne because he is super special awesome, because Roland sucks and because he is actually Roland’s brother.

Why needing to add his lineage to the balance if his actions alone would have made him a better King than Roland? Benedict seems to want for Serenor the same nonsensical “hereditary meritocracy” stuff than what already exists in Aefrost, except without the bastardcy issues.

It also is a red herring in the same way than Jon cannot be a Targ, Serenor was raised as a Wolffort, always had Wolffort’s issues in mind, might have doomed Glenbrook and not given any fuck about it if it meant Wolffort was safe... And somehow, he can become the King of Glenbrook, after, conveniently, the death of his older brother Franis and the fall from grace (+ “death”) of his older (?) brother Roland ?

Still, the best (or worst) outcome from this reveal is the ending, when Serenor’s regime fails, doesn’t it bring the best case scenario for a rebellion led by Roland (or one of his descendants) about the evil bastard brother who orchestrated the fall of his Kingdom (siding with Aefrost after they declared their war!), had his legitimate brothers killed or manipulated to sit on the throne?

Why, if Hyzante wasn’t so comically evil, it could be the perfect post-everyone died Seliph rules over Jugdral-third gen.

Ultimately, I think this reveal explains a lot about Benedict’s character, he who opposes Frederica’s plan to free the Rozellians and nope the fuck away from Norzelia because she’s selfish and only has the interests of a minority of people at mind - topples a Kingdom, creates a “hereditary meritocracy” and ruins the country who can topple them - for the very selfish reason that he couldn’t fuck Destra.

Like, I can’t see the reason why Roland had to nope out of the game (or was nope’d out of the game by the gfdi letter sent to Hyzante to lure them) as some sort of twisted revenge against Regna who fucked the woman he loved - by removing Regna’s legitimate line, he has his ultimate revenge on him?

I wonder though, in an AU (or if it’s true? Some guy on redshit wondered about Gustadolph’s words and Cordelia’s apparent frail condition?) where Cordelia gives birth to Gustadolph’s son, what would happen to the mother and this child?

Would they be spirited away somewhere - just like Serenor and Destra - only to bide his time to sit on the throne or Benedict would get rid of them both, asking Anna to bring him onions so he can pretend he is really sad to have to kill Serenor’s sister and nephew?

Basically, this reveal serves to bring Aefrost 2, both in the meritocracy and the “hereditary” aspects, with the bonus point of depicting Benedict as a very selfish man.

While I don't really care about shipping Serenoa and Roland anyway, I kinda found the reveal of Serenoa's parentage to be out of left field and not really set up in any meaningful way, and has not a lot of impact on the characters in the majority of the routes. Like it's really jarring that it comes up, and then if you go with Frederica's path or Roland's path it's just never mentioned again. I think they probably could've handled it better or just scrapped it entirely.

You compared it to the Jon Snow parentage reveal, but at least with that there was some kind of setup around the mystery of Jon's parents, what with Ned promising to tell him about it and then getting killed off. And I think it doesn't help that Regna has no personality and then gets killed off, and Destra is dead before the game begins and has no characterization. It just feels like a really weird plot point to me.

It's a reasonable comparison insofar as it's a poorly-received incest reveal, but I think most people took issue with Targaryen Jon Snow because they were shipping him and Daenerys beforehand (and I suppose just sort of forgot that the Targaryens traditionally practice incest so it's not like it would be an obstacle for her at least). I actually like that twist, because it's foreshadowed well and has some elegant symmetry. As with just about everything else in S7-8 of GoT it was rushed and overall badly handled, but that's a fault of the execution.

I understand, intellectually, why there's the big reveal about Serenoa; it allows Benedict's route to unfold the way it does and attempts to play up even further Roland's inadequacy issues: not only does everyone hate him as king, but now he finds out his best friend has just as much right to rule Glenbrook as he does except Serenoa is a bastard but the game doesn't care about that. It's very lightly foreshadowed early on, with the way Roland fights with Frani and with Frani even snarking at one point (the Chapter 3 vote I think?) that Serenoa is trying to replace him as Roland's brother. It's not much, but it's something, technically. I just can't shake the feeling that the biggest underlying reason to make them brothers was to try to preemptively no homo all their interactions, bland as they are. TS is noticeably less comfortable with teasing gay subtext to the degree that even older FE is.

[runespoor7]

The French translation of Triangle Strategy has so much less charm than the English text that it should qualify as a hate crime.

English Serenoa, when Frederica mentions that a great many people look badly upon the Roselle: "I am sorry to hear it, but I promise that no-one in the Wolffort domain will say such terrible things."

French Serenor: "Perhaps... but it won't be that way in Wolffort."

"Perhaps"? "Perhaps"???? My respectful, empathetic nice protagonist??? I don't THINK so!!!!!!!

Lots of making the text shorter and simplifying things, sometimes to an extent such that it gets in the way of understanding.

English Benedict, paraphrased: "yeah nice seeing you and all but what about the king if he realizes you left without saying anything?"

English Roland: "ha! I am the last of my dear father's concerns."

French Benedict, paraphrased: "yeah nice seeing you and all but what about the king if he realizes you left without saying anything?"

French Roland, paraphrased: "it will be fine, he doesn't care that much."

The information that Roland is the king's son son waits until a latter part of the conversation to be cleared up for the viewer (which isn't necessarily to Frederica's detriment, as she only realizes who Roland is a moment before he's formally introduced to her).

Still, the dialogue in French is made much simpler, and has a lot more "!" to go with it. Which I'm not a fan of when it comes to Serenoa. I'm sorry, I mean Serenor.

[betrosla]

Autor: David Callau

Ubicació: Escales Reials

Material: acer corten, ceràmica i inoxidable

Any: 2011

Obra formada per un grup de tres pescadors que representen les ànimes. A les seves mans hi duen paneres plenes de peix per anar a vendre, com es feia antigament. Dues sirenes d'alçades majestuoses que simbolitzen la bonança i la tempesta. La Dolça i la Calma d'aquest mar. Éssers mitològics metàfores també dels elements: el sol i la lluna, determinants a l'hora de sortir a pescar. El petit Adrià, és el símbol d'un present i d'un futur; la nota de color i de tendresa. Infància i innocència que observa l'escena des d'un pla de serenor.

[florsblaves]

Em va agafar dels cabells i em va estavellar contra la paret. Vaig dur-me les mans a la boca; m’havia partit el llavi i la sang no parava de brollar. Vaig sentir-la brava i calenta lliscant fins el pit. El dolor era immens i desbordant. Vaig quedar atordida. Sense alè.  Des del turmells fins la mandíbula una forta descàrrega d’angoixa em va fer tremolar.  Només sentia el batec estrident del meu cor ressonant rere el tòrax. Sense tenir temps de recompondre’m d’aquell impacte inicial, va tornar-me a agafar, aquesta vegada de la cintura i em va empènyer contra el sofà, vaig ensopegar amb la tauleta dels cafès i el braç de la butaca se’m va clavar a les costelles. Sentia defallir de tant mal. N’estava segura que me n’havia trencat alguna. «M’he trencat una costella, m’he trencat una costella» em repetia a mi mateixa amb un neguit monstruós. Vaig quedar-me a terra panteixant com un animal moribund. Em costava respirar. Creia que ell ja n’havia tingut prou. Però el seu gest semblava indicar el contrari. Només acabava de començar. «Aixeca’t!» però jo no podia. Mig incorporada com estava em va agafar del braç i em va enlairar. Tots els ossos del meu cos se’n ressentiren i els genolls  em van espetegar. Em va fer seure a la cadira. Ell va començar a donar tombs per l’habitació. Jo, quieta, observava el meu cos des de la perspectiva que tenia; vaig clavar les pupil·les en els peus nuus, havia perdut les sabates en alguna d’aquelles embranzides. La sang de la ferida m’havia tacat les mans i l’escot; i el vestit que duia s’havia convertit en un mapa  sanguinolent.  

«Aquesta casa serà la casa dels teus somnis» em va dir uns dies enrere, després de jurar-me que tot canviaria. M’havia assegurat que ell només volia fer-me feliç, que per això havia comprat aquella torre vora el mar. «Tornarem a començar. Només necessitem això. Un lloc nou» « Farem créixer aquí al nostre fill. Fort i valent, allunyat de la toxicitat de la ciutat» « No ho creus, bufona? «Em curaré. Em curaré del vici i del pecat» «Diuen que la brisa marina ho cura tot, no ho penses?» «El Senyor em perdonarà» «Aquesta vegada, sí. Aquesta vegada serà de debò» « No et vull fer més mal. Saps que estic malalt, i que no ho faig pensant. Ho saps, oi? Saps que són aquests dimonis que no em deixen tranquil i que no puc controlar. Però farem que marxin, veritat? Farem que marxin perquè vull estar al teu costat. I tractar-te com ut mereixes. Ets la meva floreta.» I jo el creia perquè no tenia altre remei ¿Què havia de fer? Assentir amb el cap. No tenia opció. M’havia arrencat de la meva  família i em va lligar per sempre més a la seva voluntat. Si volia mantenir-me amb vida per cuidar del nostre fill, havia de seguir al costat del meu botxí.

Va donar mitja volta i es va acostar a mi, em va bressar la cara entre les seves mans infectades de rom i tabac negre. Va descórrer la mà dreta fins el meu coll i va abaixar fins els pits. La seva mirada se’m clavava com una ganivetada salvatge. Era insuportable. Va apropar-se uns centímetres més, els suficients per fer lliscar la llengua sobre el meu coll. Amb la mà esquerra em va prémer les galtes, fent molta força fins clavar-me la punta dels dits. Va començar descordant-me el primer botó, després el segon, i finalment va esparracar el vestit fent saltar pels aires tota la botonada; vaig percebre com queien un per un sobre la catifa, tot fent un soroll sord al tocar a terra. Em vaig quedar en roba interior. Les seves mans no van tardar en reptar al llarg de tot el tronc i van aturar-se a l’altura del meu sexe. Sense cap remordiment va estripar-me els enagos deixant al descobert els genitals. Humiliada i indefensa vaig tractar de tapar-me. Sentia molta vergonya. Vaig girar el cap, no volia mirar. Se’m van escapar les llàgrimes quan vaig notar que em penetrava. Quantes vegades havia ultratjat la meva decència amb la immundícia de la seva carn corrupte? Em va desflorar poc després de començar a festejar. Jo ni tan sols volia que se m’acostés, estava terroritzada. Però ell no va respectar mai les meves negatives. Després d’aquella primera vegada vaig plorar durant dies. I al final vaig acabar entenent que el meu cos ja no em pertanyia i que m’havia de resignar a les seves necessitats perquè jo, ja estava anul·lada.

Mentre sentia les seves envestides contra el meu cos inert jo mirava a la paret. Lluny, lluny. Volia estar lluny d’aquell moment. Lluny d’ell i del seu rostre pervers. No sentia dolor, només una profunda ignomínia que em podria fins els budells; una negror espessa que s’escampava per l’interior del meu cos i arrasava amb qualsevol rastre de dignitat que en quedés. Volia fondre’m amb el sostre blanc, amb l’estucat en forma de grotescos. Amb el daurat que resseguia el fus de marbre verd del pilar enclastat al mur. Perseguia amb la mirada les línies tumultuoses del marc que enquadrava una escena marina sobre el capçal del llit. Lluny. Contemplava amb una inquietant serenor els àngels pintats al cap damunt de la petita cúpula que cobria l’habitació de matrimoni; un recolzat sobre l’altre amb un gest lúdic. Dos amorets que s’entretenien llançant fletxes. Que jugaven a ser Eros. A enamorar. Dos testimonis impassibles del què estava succeint en aquella habitació que no podien fer res per ajudar-me. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb totes les meves forces convertir-me en fum i escapar-me per la finestra. Fusionar-me amb l’aire, ser etèria. Infinita i acabada. Marxar. Ben lluny.

Hagués tornat a L’Hospitalet, la terra on vaig créixer. Hi hagués tornat si m’haguessin quedat forces per trencar els grillons que em mantenien collada a aquella bèstia.  Sovint, quant més amarg era el camí, més recordava el meu poble . M’hi traslladava imaginàriament per aguantar millor el turment. Em venia al cap, com si fos un dibuix, el perfil dels seus carrers i de les seves gents, i després, s’esvaïa tot com un núvol de pols. M’hi veia a mi mateixa en fotografies que es succeïen davant dels meus ulls, somrient i alegre, mentre caminava pels carrerons tot ensumant les olors de la infància viscuda i de la joventut que quedava per viure.  I em figurava que res havia canviat. Que encara ajudava als meus pares en el bar que tenien a la Rambla; que els diumenges d’estiu anava a la Marina amb els meus germans, tots més grans que jo, a contemplar el far del Llobregat. Recordo que el mar se’m presentava immens davant dels meus peus minúsculs. Tanta grandesa em copsava i em feia sentir pessigolles a la panxa. El meu germà Joaquim em pujava a collibè i entrava sense por dins l’aigua tot saltant les onades més indòmites. I jo, petita, reia i reia mentre l’agafava ben fort de la mandíbula per no caure. Quan l’aigua estava tranquil·la i clara encara hi podíem veure peixets, però a la Susanna li feien por i es quedava a la vora fent castells de sorra. La Lluïsa i la Roser,  les germanes més grans, preferien estirar-se a terra i apujar-se les faldilles una mica més amunt dels genolls i petar la xerrada mentre els hi tocava el sol. Els records em gronxaven en un balanceig narcotitzant... fins que s’esvanien del tot i tornava a respirar l’aire pesat i obscè que em rodejava.

Anestesiada entre reminiscències vaig oblidar-me per un moment de que aquell salvatge m’estava devorant les entranyes. Quan va acabar, va cordar-se els pantalons amb un gest repugnant. «Vesteix-te» em va ordenar. Vaig incorporar-me. «Serà millor que et rentis» va xisclar de nou. Abans de posar-me en peu vaig fer una ullada al meu voltant: el sofà, les cadires i la tauleta dels cafès estaven tacades de sang. Una esgarrifança va recorre’m la columna vertebral en contemplant aquella escena. Va ferir-me profundament ser conscient de la situació en la que em trobava, i em vaig sentir totalment abatuda.

Sense ganes d’aixecar-me, ho vaig intentar i fent un esforç titànic vaig aconseguir arribar al tocador. La imatge que m’esperava davant del mirall era lamentable. Vaig sentir que el cor se m’aturava per un moment: la sang regalimava des de la barbeta fins el melic, tot traçant un cèrcol que cobria la pell tensa i dura del meu estómac. Vaig ajuntar les mans sobre el pit i vaig observar com se’m marcaven els ossos de la clavícula. No m’havia trencat cap costella, però tenia una forta contusió a sota del pit esquerra. Després d’exhalar profusament, vaig torçar el tronc per veure’m l’esquena; se’m marcava tota l’espinada com a un gos mort de fam. Era trist mirar-me. Feia temps que em trobava lluny de la Maria que havia sigut; una noia jove, plena de vida i de frescor. Amb una curiositat infinita per descobrir el món que s’obria davant seu. Havia crescut amb el tronc ferm i les carns impetuoses; tenia els ulls verds com l’aigua d’un riu i grans com dues llunes.  La mare sempre em deia que no em calia parlar perquè amb la mirada ho deia tot. Era càndida i amable, sempre disposada a ajudar als demés. I somreia. Somreia molt. Vaig recordar que feia uns anys, quan encara era la Maria, Maria - perquè ara ja no en quedava ni mitja de la Maria d’abans - m’agradava riure davant el mirall i contemplar els clotets que es formaven a les galtes enceses. Tenia els llavis de vellut rosat, i les dents eren blanquetes i bastant regulars, malgrat un incisiu que el tenia una mica més amunt del normal, però mai em va molestar. Era una noieta prou graciosa amb una perspicàcia insòlita per la meva edat.  Els clients del bar se n’havien adonat de la meva prematura pillaria i em deien que era una vella, perquè parlava igual que les dones grans, com amb una saviesa que no sabien ben bé d’on venia. Hi havia molta vida dins meu. I una bellesa sostinguda a punt d’esclatar, com els pètals que amaguen el secret de les flors fins la primavera. Rere el pit hi respirava un gran Univers que va anar fent-se petit a cops de pena, cada vegada més, fins que va quedar un infinit buit de recança.

Em vaig acariciar els braços, la pell s’havia endurit de tant temps vivint a la intempèrie del desconsol. Era com una d’aquelles escultures que es passaven l’eternitat decorant una font, i es tornaven fosques i brutes perquè ningú se’n preocupava. Així em sentia, condemnada a les calamitats externes, com si algú m’hagués deixat al carrer i no pogués fer res més que romandre asseguda, aguantant misèries i fred. Era impossible trobar a la Maria al mirall, ja no en quedava res de mi. Feia temps que no reconeixia el meu reflex; com un vampir, no tenia ànima. Se l’havia engolit tanta maldat. I ja no era capaç d’apreciar ni un vestigi de la meva persona. Assistia resignada a la metamorfosis tràgica de la meu ésser. Sense voluntat. Sense forces. ¿En què m’havia convertit? En una closca fràgil que albergava aire i papallones mortes...

Vaig acostar-me un mocador a la boca per parar l’hemorràgia del llavi. No vaig poder contenir el plor per tanta desgràcia i vaig amagar la cara rere les mans. Al cap d’una estona vaig aixecar la mirada i vaig contemplar-lo a través del mirall; s’estava descordant la camisa, quan va acabar va omplir-se un got de whisky i es va encendre una cigarreta. No el veia des de feia cinc dies. M’havia deixat sola en aquella casa enorme. «Et demostraré que tot pot ser diferent» em va dir, i al dia següent quan vaig llevar-me ja no hi era. No sabia quan trigaria a tornar. El vaig esperar tot el dia i no va aparèixer. I així van passar quatre nits. Els primers cops que desapareixia patia com una beneita, i al cap dels anys, em vaig acabar acostumant. Al final només desitjava que no tornés mai més. Però sempre regressava. Sempre. I m’omplia de petons i em portava flors, bombons i regals. Jo sabia que jeia amb altres dones, que corria empaitant faldilles. I que per això s’esfumava tot d’una. I podien passar setmanes perdut entre perversions i luxúria desenfrenada. Després, quan tornava, em deia que m’havia trobat a faltar i que la pròxima vegada em duria amb ell. Se’m tirava als peus plorant i em demanava redempció. «No et puc perdre, floreta. No et puc perdre. Perdona’m».

Per desgràcia meva, aquella tarda ell va arribar a la casa abans que jo tornés del meu passeig. Havia sortit per respirar de prop l’aire que arrossegaven les ones. Després de molts anys per fi em reunia a soles amb el mar. Em sentia com una nena trapella; salvatge i lliure. Em vaig treure les sabates per poder caminar per la platja amb més lleugeresa. Vaig acostar-me ben a la vora del mar. Em vaig deslligar les mitges i vaig fer una passes al davant. L’aigua no va trigar en llepar-me la punta dels dits del peu, i la seva fredor em va recordar que encara seguia viva malgrat el patiment. Vaig endinsar-me una mica més, fins que l’aigua em va arribar als genolls; vaig sentir com el meu cos rígid i petri recuperava les formes i els volums que li havien sigut arrabassats  feia anys. El pit se’m va omplir d’una joia abrasadora que em va fer venir ganes de cridar de felicitat. El sol brillava amb una claror neta i pura que regenerava tota la negror que hi havia dins meu. I per primera vegada a la meva vida vaig notar que les cordes invisibles que em lligaven a un destí fatal es dissipaven amb l’èter marí. Al cap d’una estona vaig decidir que era hora de tornar a casa. I tot marxant, pensava en que a l’endemà hi tornaria sens falta i que m’hi passaria tot el dia.  

Quan vaig entrar a l’habitació me’l vaig trobar assentat al sofà. Una punxada intensa em va travessar el cor i em va venir una mica de mareig. La seva mirada va dirigir-se directament a les meves cames: «On eres?» em va preguntar amb to contundent. «He baixat a la platja» vaig contestar tot el serenament possible. Em va tornar a mirar les cames nues. Vaig recordar que les mitges penjaven de la bossa, i de seguida vaig entendre el què li passava pel cap.  No va deixar-me temps a reaccionar. Es va aixecar de sobte. «Mentidera! On vas sense les mitges? Vols que et mirin o què?  O poder has anat a veure algú? No m’estranyaria. Segur que vens de fanfarronejar amb cretins. Mala pècora!» No vaig tenir temps ni d’articular un mot quan va estavellar-me contra la paret i va destrossar-me el llavi.

Seguia davant el tocador contemplant l’espectacle infame de la meva presència. M’urgia tapar-me. Vaig treure’m el què quedava del vestit i vaig posar-me una bata de ras rosa que tenia un gran paó de color blau bordat a l’esquena. No m’havia portat cap altra i em va saber greu posar-me-la sense haver-me netejat abans. Però no volia seguir topant-me amb aquella Maria del mirall. «Necessitaré punts, la ferida no se’m tancarà» vaig pronunciar en veu alta. Ell va fer que no m’escoltava mentre es fumava la cigarreta. Vaig empassar saliva i vaig començar a recollir tot el desastre. «T’he dit que et rentis i et vesteixis. Que no ho has entès?» va etzibar de cop. Les tremolors van reactivar-se. Va dirigir-se decidit cap a mi. «Em faràs cas o no?!» va cridar-me a cau d’orella. De sobte es va apoderar de mi una veu que no era la meva i vaig replicar-li: «Has vist com has deixat tot això? Si no em fessis el què em fas, això no passaria». Immediatament després vaig adonar-me’n del meu atreviment. Estava morta de por. I la resposta no es va fer esperar; va tornar a agafar-me del cabell, va comprimir les dents ben fort i va escridassar-me: «T’hauria de matar. Ets el pitjor que m’ha passat a la vida, tros de puta mentidera!». Va aixecar-me una altra vegada i em va encastar contra el tocador fent caure la gerra plena d’aigua que va quedar esmicolada al terra. Em va prendre dels braços, obligant-me a trepitjar els vidres que se’m van clavar a la planta dels peus. No vaig poder contenir un crit de dolor. «Deixa’m estar sis plau!» vaig pregar-li amb un clam llastimós. No volia escoltar-me. Jo no podia caminar i vaig caure contra el sòl. Ell no va aguantar l’equilibri i va ensopegar. Quan va recobrar-se va lliurar-me una cossa al estómac. Una escalfor corrosiva va estendre’s dins meu. I el pit va col·lapsar. No podia respirar. Vaig estossegar repetidament fins que em van venir ganes de vomitar. Volia aixecar-me, refer-me, defensar-me, fugir... però quan estava a punt d’incorporar-me va esclafar-me amb tot el pes del seu cos. «Tornaràs a contestar-me, eh?!» estava assentat a sobre de la meva panxa. Em trobava totalment immobilitzada. Vaig intentar esmunyir-me. Movia els braços amb tota la meva força però era impossible. «Digues! Tornaràs a marxar sense avisar-me? Tornaràs a mentir-me com ho has fet?» no podia parlar, em va rodejar el coll amb les mans i va començar a estrènyer. «Contesta’m desgraciada!» era incapaç d’emetre cap resposta, la pressió era cada cop més severa. Només podia observar el seu rostre desfigurat per una còlera inhumana. Sentia pànic. Em mataria. Mai abans havia patit tant per la meva vida com aquella tarda. M’estava assassinant. I no podia fer res per impedir-ho. Les meves cames es movien frenèticament tractant de desempallegar-se d’aquella fera; vaig clavar-li les ungles a la cara i vaig esgarrinxar-li  el coll i els braços. Era inútil. Estava exercint tota la seva força contra la meva tràquea i m’estava quedant sense energies per continuar lluitant. I mentre sentia que la vida se m’escapava en cada gest, pensava en el meu fill. El meu petit, que havia nascut amb els ulls blaus per salvar-me la vida, que va arribar al món entre les flors de la primavera com una papallona per ressuscitar tot allò que havia mort dins meu. Ell va ser el meu cel a la Terra. L’aigua pura i innocent de les seves pupil·les era la que mantenia el batec del meu cor, que ara s’apagava. Sentia com  s’afeblia rere les costelles. I vaig començar a plorar. No de dolor. No de mal. Si no d’infinita pena. Sabia que aquest cop ell acabaria la feina. Que em deixaria morta a terra. I jo no podia treure’m del cap al meu nen. No el veuria créixer; no l’acompanyaria al llarg de la seva vida el temps que Déu m’hagués permès. I ara em desfeia entre llàgrimes agonitzant i entregant-me a l’infortuni.

Exhausta com estava, vaig permetre’m mirar a través dels vitralls de les finestres per última vegada, era conscient que no tornaria a veure el sol d’un nou dia. Podia contemplar com els rajos es fonien entre la nuvolada tenyint-los d’un magenta gloriós. El cel es mostrava misericordiós i convidava a les ànimes perdudes. On aniria jo? Havia viscut tota la meva vida en els llimbs. Extraviada entre devastació i somnis morts, arrossegava una penitència injusta. Maleïa cada glop d’aire, cada parpelleig i cada lluna. Estar viva em feia mal. I malgrat això havia de resistir. L’avern no m’acovardia tan com ho feia la vigília, impredictible i capriciosa.  No existia pitjor tortura que la incertesa i el neguit de dormir al costat d’ell.

Va seguir asfixiant-me fins que els ulls se’m van injectar de sang. Una ombra freda va cobrir el meu cos i va glaçar-me les extremitats. Ja no podia moure’m. No va tornar a entrar més aire dins els pulmons i vaig sentir apagar-me. Lentament es va anar fent la foscor que se m’havia d’emportar. Després d’una angoixa interminable, el meu cos malmès per pallisses i reduït a un ens sense esperances i sense anhels descansaria finalment. El pes d’una mà invisible va posar-se sobre l’estern. El pit va obrir-se per rebre la serenitat i la calma que necessitava per partir. Els ecos de l’eternitat ressonaven des de l’obscuritat. Ja no tenia por pel què m’esperava rere el llindar de la vida... i em vaig deixar anar.

Vaig marxar amb el cor trencat i els ossos cansats.

[sarapractiques]

🍃

Pràctica color - color verd: natura, serenor, vida, frescor...

@creativitat2020

[dinsteu-blog]

Molt bon dia 😊 Dies grisos i incerts plens de llum i d'esperança 🌟💞. #libertat #llibertatjordis #democracia #republicacatalana #calma #serenor #confiança #esperança #consciencia #caminantjunts #femhistoria #seguemcadenes

[randomnameless]

@themoomoorn replied to your post “Genuine question, not trying to start a fight, why...”:

My favorite TS tidbit where you get the Golden Ending is that if you keep Roland safe, then the ideal goal is to not set poor Avlora on fire with Wolffort's fire traps, as that would be reprehensible. No, you don't use them there because the right thing to do is to instead use said traps on Exharme and his standing army! 🤦

​But you see Exharme BaD Benedict said so !

[podemos]

@ahorapodemos

[tincfredalspeus]

m'amago

per a cantar aquesta cançó

i t'arriba

a tu

en forma de calfred

quan cau la llum

i ens envolta aquesta

serenor i pau

aquesta

calma

m'amago per a cantar-te aquesta cançó

perquè t'arribi

i t'abracis com si jo,

com si jo estigués aquí

[jaumesclub]

La serenor interior d’en Jared, el dibuixant de fems. #blackandwhite #blancoynegro #blancinegre #retratos #blackandwhiteportrait (en Barcelona, Spain) https://www.instagram.com/p/CpbCgeHoiN-/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[tonnibw]

Ólafur Arnalds - Doria

Ólafur Arnalds – Doria

És ben cert que el que avui és blanc demà és negre. Si ahir tocava canya pura avui el dia em porta a aquest punt de tranquil·litat i serenor que sobre tot em dóna Cal Duc. Per això, sempre oportú, avui em visita l’amic Ólafur Arnalds que en moments com aquest és una gran companyia. I m’he deixat portar per aquest tema, Doria, setè i últim single de Island Songs, el seu viatge de 7 setmanes per…

[runespoor7]

We played Triangle Strategy in French again, and we're at the battle in chapter 2! We had to stop partway through the battle.

We're going slow first because my mother is constitutionally unable not to start talking about something else every ten to fifteen minutes (she told me about the movie she last watched for about forty minutes) and because we're at that part of the game where we're discovering mechanisms, which leads to explaining. We upgraded Serenor's sword to make it do more damage.

In other comments, the predictable consequence to calling Serenoa "Serenor" while keeping Erador's name as is, is that people will commonly confuse the two names.

I would also have words with the French translation. Again, it's one thing that it largely strips the game of its charm; it's another when it changes the conversation being had. And it's another thing when it changes the text to something that makes no sense!

Case in point: Serenor reassuring Roland during the investigation phase before the tournament with a sentence that goes way too hard on "you're needed" (my mother looked at me and checked that it was untrue, which I confirmed and added that apparently Serenoa is overstating the case to make Roland feel better) and Roland replying "I will do everything I can to be a good king"... Translator? Wtf? Roland is the second son. Frani is the heir, Roland is not at all supposed to become king! (I hastened to correct the translation, and what my mother said was "oh, okay, so it's not a plot to overthrow his brother".)

The translation also chose to drop big hints in the conversation between Regna and Serenor, with Regna asking if Simon had "told any... secrets" and answering with some dot-dot-dots when Serenor says no, but I'm not mad about that one. It's very representative of the choices the translation made.