domingobonnin

[domingobonnin]

31 de Desembre de 2017.

«En la periferia brillante de una galaxia mediana, en medio de un mar oscuro donde flota nuestro mundo.

Tú, que vienes a rondarme como los nueve planetas, parece que cuando bailas llueven miles de cometas.»

Finals dels anys 70. La NASA i Carl Sagan decideixen gravar un disc on s’hi recopila la informació necessaria per un suposat “primer contacte” en cas que alguna civilització extraterrestre s’interessi pel que passa al nostre planeta. Aquest disc, on s’hi poden trobar els elements més representatius de la humanitat -o els que ells varen considerar- es va acoplar a la sonda espacial Voyager, que des de l’any 1977 “va rondant” per l’espai. Una de les primeres coses que es senten en començar la cançó que encapçala aquest post és un sample de la citada sonda, una cançó que vaig descobrir a finals de març quan, després d’escoltar l’Omega d’Enrique Morente i Lagartija Nick -quina casualitat més guapa-, un amic em va passar l'enllaç de la cançó que encapçala aquest post, Tú que vienes a rondarme, el primer avançament del nou treball de Maria Arnal i Marcel Bagés. Un tema que s’ha convertit en, per a mi, el tema de l’any 2017. També el que més vegades dec haver escoltat, pensat i tararejat.

Poc temps després va sortir el disc sencer, 45 cerebros y 1 corazón. Vos recoman escoltar-lo. En el meu cas ha format part de la banda sonora del meu any juntament amb altres com ara -per dir-ne uns- Cala Vento, i no és per menys. La veu de Maria Arnal i les guitarres de Marcel Bagés són un tàndem que encara està per esclatar. Un altre exemple al darrer videoclip, del tema que dóna nom al disc:

Abans de tot això no havia sentit parlar d’ells, però és igual, els avantatges de l’era digital en què vivim hi són per alguna cosa. Vaig començar a cercar, primer a Youtube, a través del qual arrib al seu Bandcamp, on veig que, abans del disc que en poc temps treurien, ja havien fet dos EPs: Remescles, acoples i melismes (2015) i Verbena (2016). I ara és quan m’arribà la segona sorpresa del dia: tot i que ara mateix sembla que la seva tendència és d’anar cap al repertori original, llegint els cr��dits dels discs i alguna descripció de vídeo de Youtube, resulta que gran part del seu repertori fins aleshores són adaptacions de cants de treball i altres gravacions duites a terme per Alan Lomax als anys 50.

I qui va ser n’Alan Lomax? Idò tot un personatge. Un etnomusicòleg nord-americà que es va dedicar a recórrer el món enregistrant la música tradicional en la seva essència i en la seva puresa, és a dir, allà on sorgia amb tota la espontaneïtat possible en aquell moment, dins dels cantars de treball, cel·lebracions, conversacions o on fos. I era talment així. Imaginau que sou a Sóller, l’any 1952. Formau part d’un grup de pagesos que, com cada dia, surt a treballar en sortir el sol. Tot dins la normalitat. Però un dia arriba un personatge des de l’altra punta del món amb un aparell que vos diu que és per enregistrar els vostres cants mentres feinejau. Totes aquestes gravacions, juntament amb moltes altres d’arreu del planeta, es poden escoltar a la web de l’associació Cultural Equity, impulsada pel mateix Lomax per a difondre la seva tasca. L’arxiu citat de Sóller es pot escoltar clicant aquí, tot i que també hi ha altres arxius fets a Mallorca, per exemple a Palma, Consell o Valldemossa, juntament amb altres d’altres indrets de la Península aquí. Al següent vídeo, un exemple de cançó d’aquest arxiu adaptada per Maria Arnal i Marcel Bagés:

A més, el que jo no sabia de Lomax és que durant tota la seva vida, a més de fer un arxiu sonor que no té preu, gravant a gent de tot el món documentant la part més autèntica de la música tradicional de per tot on podia, a la darrera etapa als anys 70 i 80 també va enregistrar en vídeo, passejant-se per diferents zones dels Estats Units, arribant a meravelles com aquesta:

Tot aquest arxiu de Lomax, juntament amb un altre disc referent dins de la música tradicional mallorquina, No dóna gran cosa més l’agre de la terra, de Tramudança, també ha estat aprofitat per Joana Gomila Folk Souvenir (Bubota Discos, 2017), qui també signen un dels discs que marquen un abans i un després dins de la nostra música tradicional, per la innovació i fusió que comporta, emprant des de samples de l’arxiu de Lomax i Tramudança fins a sintetitzadors, ambients de gravacions costumistes i guitarres plenes d’efectes, tocs de jazz i versions d’Antònia Font -els quals d’aquí 100 anys els mallorquins i mallorquines que encara parlin català cantaran i ballaran als esdeveniments culturals i festius que derivin de les ballades populars, les verbenes o alguna cosa així, i si no vos ho creis, ja ho veureu-.

Aquí la Cançó des desbarats, on Joana Gomila Folk Souvenir fusionen un sample de la cançó del mateix nom del ja comentat disc de Tramudança, interpretat per l’amo en Tomeu Brunet de Can Falera, amb una reinterpretació de Holidays, d’Antònia Font:

El disc sencer es pot escoltar a Spotify i també al següent enllaç: https://bubotadiscos.bandcamp.com/album/folk-souvenir.

El mateix camí de la innovació i la recerca dins de la música tradicional, o potser no tant tradicional com arrelada dins de la societat del País Basc, és el que han agafat Delorean al seu darrer disc, Mikel Laboa, un homenatge al mític cantautor basc que dóna nom al treball que ara mateix estan presentant amb el pertinent espectacle. I és que el fet que hagin aparcat la música apta per xapar pistes de ball per a fer una electrònica més tranquil·la i fins i tot ambiental amb les veus de Mikel Laboa, en el meu cas ha estat una gran sorpresa, ja que els hi havia perdut la pista des de feia anys.

Un exemple del disc, el tema de Kantuz:

La música tradicional és i serà sempre la que és, amb uns patrons, unes formes i un concepte molt marcat, i així és com s’encarreguen de conservar-la les nombroses agrupacions que podem trobar arreu de qualsevol territori, ja sigui amb més obertura estilística o menys. Per admirables i importants que siguin treballs com l’arxiu d’Alan Lomax i la important tasca de conservar la música tradicional en la seva ortodòxia, també em pareix necessari i productiu artísticament que es passi de tant en tant per un procés de revisió. Una revisió en la què, dins un context determinat, es puguin tenir en compte el moment en el qual vivim, unes inquietuts o un projecte artístic que pot marcar la diferència i crear nous referents.

El fet que hi hagi gent que en dugui a terme una renovació, en la meva opinió pot fer que la música tradicional transcendeixi d’una manera més profunda, cosa necessària si realment volem que es conservi de veritat. Quanta gent s'hi pot haver atracat -inclús sense saber-ho- després d’escoltar alguns dels temes de Maria Arnal i Marcel Bagés? Ells i els altres comentats durant aquest post només són alguns exemples, però també hi podem sumar molts més projectes de diferents estils com el de Rosalía & Refree, A Vore, Ressonadors, Gener, Rufaca Folk Jazz Orchestra -on també canta na Joana Gomila-, Boc i moltíssima més gent que podríem anomenar però la llista se'ns faria massa llarga, ara no em passa pel cap o potser no conec.

A qui sigui que hagi arribat llegint fins aquí… moltes gràcies!

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

11 de Juliol de 2017.

Ha arribat a ser graciós tot en conjunt. A l’anterior post d’aquest blog, dia 22 d’abril, vaig compartir el vídeo de la darrera actuació que férem amb els grups d’alumnes d’Iniciació de l’Escola de Música d’Alcúdia. Era del concert del segon trimestre i hi interpretàvem la Rumba del Temps, del darrer disc de Joan Miquel Oliver.

A dita publicació, el vídeo anava acompanyat d’aquestes paraules: «…Joan Miquel Oliver, un personatge que ha arribat a formar part l'imaginari de molta gent de la meva generació -i alguna més-, de manera a vegades inconscient, com si fos una espècie d'amic imaginari, ja sigui perquè ens ha marcat la seva etapa com a membre d’Antònia Font, en els seus discs en solitari o, fins i tot, en la seva faceta literària.»

Uns dies després d’això, fruit d’una cadena de fets, anades, vengudes i casualitats guapes que ens dóna la música, em va sonar el telèfon. Era en Joan Miquel Oliver proposant fer aquesta col·laboració.

Sóc un pesat i ho he dit moltes vegades: des del moment en què s’està ficat dins mogudes musicals, pujar a un escenari de tant en tant és una cosa habitual. Hi ha molts d’escenaris i moments, però en aquest cas, compartir-lo amb un referent i amb els grups d’Iniciació de l’Escola de Música va ser molt especial.

Com a mestre i com a músic, va ser un dia per deixar marcat al calendari.

Seguim!

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

22 d'Abril de 2017.

"I un bon dia va llegir que es temps és relatiu, relatiu de què? Relatiu per què?!"

Al concert del segon trimestre a l'Escola de Música d'Alcúdia va tocar interpretar la Rumba del Temps, el primer senzill d'Atlantis, nou disc de Joan Miquel Oliver, un personatge que ha arribat a formar part l'imaginari de molta gent de la meva generació -i alguna més-, de manera a vegades inconscient, com si fos una espècie d'amic imaginari, ja sigui perquè ens ha marcat la seva etapa com a membre d'Antònia Font, en els seus discs en solitari o, fins i tot, en la seva faceta literària.

La cançó original es pot escoltar al següent enllaç: https://youtu.be/20vdHUvPDs0

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

Il·lustració de Roger Padilla al llibre El Cançoner de Tothom, d’Albert Puig.

7 de Novembre de 2016.

Ja fa temps, record que vaig quedar en un petit estat de “shock” quan em varen dir que la cançó de���n Joan Petit, que tothom coneix, no era realment el que pareixia. Em varen contar que la cançó descrivia metafòricament la tortura a la què va ser sotmès Joanot Colom, un dels líders de les Germanies a Mallorca, abans de ser esquarterat i repartit entre diferents llocs de Palma, com ara a la Plaça de la Porta Pintada, a mode d’advertència. Tot i que és veritat que podriem trobar molts paral·lelismes entre aquesta versió i la història original, en realitat no fou exactament així.

Abans de tot, una mica de contextualització.

Ens hauriem de situar a finals del segle XVI, les classes populars i pagesia d’Occitània (regió del sud de França) comencen a protestar contra el govern francès d’aleshores. El país s’havia anat empobrint i endeutant com a conseqüència de la gran quantitat de guerres que havia hagut de mantenir els darrers anys. Per això, la noblesa, avalada pel rei Enric IV, no deixava d’oprimir i pujar fins al límit els imposts i les rendes als camperols que, a més, sovint havien de mantenir les tropes del rei quan passaven per les seves terres camí de la guerra contra els Àustries espanyols. En front d’aquesta situació és quan va començar l’anomenada Revolta dels Crocants que, de manera molt intermitent, va durar des de l’any 1594 fins l’any 1707, amb motius que anaven variant lleugerament.

Dins d’aquest context és quan entra a escena en Joan (Jan) Petit, líder de la sublevació donada l’any 1643 a Vilafranca de Roergue, just en morir el rei Lluís XIII i substituït pel seu fill, Lluís XIV. Les pressions d’aquesta revolta varen fer que les reivindicacions dels crocants anessin avançant amb èxit fins que, uns mesos després, foren derrotats i la majoria capturats per les tropes reials. Entre ells, evidentment, en Joan Petit, qui fou torturat i executat públicament -com era típic aleshores, per tal que tothom aprenés la lliçó- mitjançant la tortura de la roda, que consistia en -perdó pels detalls- fermar el detingut a una roda gran per anar rompent-li i descol·locant els ossos amb un garrot fins causar la mort.

Per tant, després d’aquesta introducció i relacionar-ho amb les parts del cos que es citen a la cançó, ja ens ho podem imaginar: això fou el que, després de molts anys d’evolució, transmissió i, sobretot, endolciment -en el cas de la versió que coneixem a Mallorca-, va donar lloc a la cançó que tots ens sabem, hem cantat i ballat.

Però això no ha passat per tot igual. Per exemple, a les terres occitanes actuals, la versió que en conèixen podem deduïr que és més fidel a la cançó original, tant pel seu ritme com per la seva melodia. A més, deixa entreveure millor la història de Joan Petit ja que, per exemple, s’hi diu literalment que Joan Petit que dança per lo rei de França.

Aquesta versió es pot escoltar al següent vídeo interpretada per Nadau, grup de folk de la Vall d’Aran, juntament amb el seu tema Auròst tà Joan Petit (Rèquiem per Joan Petit), que com es pot veure si ens entretenim a llegir la lletra -escrita en aranès-, s’hi descriuen molt bé els fets a mode de crònica. Els dos temes comencen a partir del minut 2:12, moment en què acaba la xerrada introductòria:

Però si això no fos suficient, encara hi ha més curiositats relacionades amb en Joan Petit. Segons va plasmar el reconegut folklorista Joan Amades al tom dedicat al Cançoner del seus llibres dedicats al Folklore de Catalunya, la cançó es va fer tan popular que es va anar expandint al llarg dels Pirineus i més enllà de la costa Atlàntica (sic), fins arribar a algunes zones del País Basc -on es coneix amb el nom d’Ipurdi- i d'Amèrica del Sud després de les emigracions de principis de segle XX. Segons les seves explicacions, la cançó es ballava durant el temps de Carnestoltes de dues maneres diferents, i fins i tot una d’elles va esdevenir un ball eròtic. La descripció de la primera versió és la que nosaltres coneixem, ja que s’hi explica que els cantaires anaven tocant-se les parts del cos així com es van anomenant durant la cançó o les anaven fent tocar enterra. Però a la segona versió, el joc consistiria en anar llevant-se peces de roba a cada estrofa fins a quedar a cos nuu, per tal de començar a ballar i botar després de manera poc polida i indecent (sic). Amb això, una altra vegada ens trobam amb una versió ben distant a la què coneixem.

Qui ho hauria dit, tot això?

Domingo Bonnín Oliver

pD. Els llibres El Cançoner de Tothom, d’Albert Puig; Folklore de Catalunya, de Joan Amades i un poc de Google són les fonts principals consultades per escriure aquest text.

[domingobonnin]

30 de Maig de 2016.

Dins de les habituals audicions que solc fer al final de cada classe, fa uns mesos se’m va ocórrer posar la cançó Màgic, de Joan Colomo al seu disc Producto Interior Bruto Vol.1 (BCore, 2011), als grups de sisè d’Es Liceu i vaig percebre que en podia treure molt de suc. Puc dir sense por a equivocar-me que, sense adonar-me’n, s’ha convertit en una espècie de petit himne dins de les classes de música d’aquest curs, fins al punt en què, ja per curiositat, vaig repetir la mateixa audició a altres grups, rebent bones reaccions cada vegada.

Tornant als grups de sisè, on hi trobam l’origen de tot això, aquest èxit podria venir condicionat per dues raons: en primer lloc, la simpatia i simplicitat de la cançó, que els hi va caure en gràcia de seguida sense haver de fer gaire cosa més que posar el seu videoclip; i en segon lloc, perquè una vegada ja se la sabien i ja havíem parlat sobre el seu missatge, s’hi varen sentir molt identificats, en major o menor mesura.

I és que si ho pensam, a la seva edat (11/12 anys), són molt susceptibles d’experimentar una situació semblant a la que es descriu a la lletra -segons la interpretació que se’n va fer a l’aula-, és a dir, aquella incertesa que es sent davant dels canvis que tothom experimenta en el moment en què arriba una etapa nova i potser desconeguda.

En el seu cas, sense tenir en compte les situacions personals que cadascú pugui tenir, són els que estan a punt d’arribar a un canvi vital que els marcarà bastant: per una banda, el pas d’Educació Primària a Secundària amb tot el que aquest implica -relleu en el professorat, noves rutines i dinàmiques, arribada de nous companys així com altres que se’n van, etc.-; i, per altra banda, la transició entre infantesa i adolescència, dins de la qual ja n’hi ha que hi són de ple.

I és que això no és res nou. Sovint, quan se’ns presenta un canvi, podem tenir una sensació d’inseguretat que ens pot ser difícil de classificar. Un sentiment que es col·loca enmig d’una línia que separa la por dels simples -i saludables- nervis adaptatius, a la vegada que aquests nervis adaptatius també poden ser combinats amb algun tipus d’alegria o tristor. A més, segons el moment del dia en què ens trobam, predomina un d’aquests sentiments o un altre, o fins i tot una combinació de tots. No ens volem complicar, volem seguir dins d’una bombolla d’aparença perfecta -però irreal- on ens hi trobam còmodes, sense incerteses, pors ni maldecaps, perquè és màgic i meravellós com ens hi sentim, sense que res ni ningú ens faci topar amb la realitat. I no fa falta ser-ne del tot conscient ni ser (pre)adolescent per experimentar això.

I així, la motivació del vídeo és clara. Després de tot aquest temps -i dic temps així perquè només es fa una sessió de música a la setmana-, era interessant plasmar en algun lloc tota aquesta feina i experiència, de manera que ens en quedés alguna prova, independentment d’haver-ho fet millor o pitjor. En casos així, l’experiència és el que ha de comptar.

En darrer lloc, moltes gràcies al meu col·lega Toni Salvà, de Diorama Sound (http://dioramasound.com), per l’ajuda i la paciència a l’hora de gravar i editar el so d’aquest vídeo, així com a tots els alumnes que han volgut participar en el projecte.

Per a qui vulgui escoltar la versió original de l’autor de la cançó, pot fer-ho a aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=HHjYSDx5gh4; i de la mateixa manera, si algú ha tengut curiositat per la cançó que encapçala i tanca el vídeo, el seu títol també és Magic, dels meus amics ORA, dels què en podeu escoltar tota la discografia aquí: http://oraproject.bandcamp.com.

Realment, el que és màgic i és meravellós és poder fer coses com aquesta.

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

15 d’Abril de 2016.

Gestionar i plasmar emocions -tant pròpies com alienes- és per a mi un dels pilars fonamentals de l’Educació Artística. Sempre que és possible en faig menció per tal de fer-ho entrar de forma transversal dins de l’activitat o cançó en qüestió. Si cantam, interpretam o escoltam una cançó o un fragment hem d’entendre què volem transmetre -o què entenem nosaltres del que transmet per sí mateixa-, ja sigui mitjançant la melodia, el ritme o la lletra; i el mateix passa amb una obra d'art de qualsevol altra disciplina.

Per això se’m va ocórrer fer aquesta activitat duita a terme de manera paralel·la a les classes de Plàstica dels cursos de quart i sisè de Primària d’Es Liceu, i en la què podem dir que es fa una col·laboració entre les dues matèries que formen part de l’Educació Artística: Música i Plàstica.

En primer lloc, consisteix en escoltar unes quantes vegades el tema Comptine d’Un Autre Été, l’Après-midi, de Yann Tiersen -que forma part de la banda sonora d’Amélie, feta íntegrament per l’autor citat-:

Després, mentres es segueix reproduïnt les vegades que siguin necessàries durant tota la sessió, és quan plantejam la pregunta: “Què ens vol dir en Yann Tiersen amb aquesta música?”; i a continuació, havent-ho pensat un poc, cadascú ho dibuixa i pinta.

Els dibuixos adjunts a aquesta publicació són alguns dels exemples del que varen entregar després de les tres sessions que s'havia proposat com a límit. En alguns casos està pintat amb aquarel·la i en altres amb pintures de cera, però igualment els resultats generals foren molt sorprenents.

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

https://youtu.be/qpe7EMcVweI

29 de Desembre de 2015.

Hi una una curolla que es sol tenir a l’aula de música quan el curs va arribant a la meitat del primer trimestre: les nadales.

Tot i que la tradició d’aquestes cançons és religiosa, així com la temàtica de les més tradicionals -que són i seran sempre les més conegudes i interpretades-, actualment ens trobam que aquesta temàtica no és una norma indispensable a l’hora de cantar-les, sobretot a les nadales més modernes. Tot i així, a la lletra sovint trobam alguna part que en fa alguna referència, degut al fet que la nostra cultura popular i les nostres tradicions van fermament lligades a la religió, i les festes de Nadal en són un exemple igual que altres com ara Sant Antoni.

En altres paraules, no és la mateixa càrrega religiosa la que trobam a El Noi de la Mare o el 25 de Desembre que a Un Camell d’Orient, de Manel (http://youtu.be/F0O4HD-LgEw), la qual és igualment un bon recurs i, a més, dóna molt de joc a les classes de música.

I jo, dins tot aquest quefer, després de trescar repertori i més repertori i fer alguna prova a casa, em vaig decidir per dur endavant la proposta que m’havia fet feia uns mesos: “Aquest curs m’agradaria fer a classe una cançó meva!”, i així és com per enguany vaig triar fer Estel Polar, la primera cançó de collita pròpia que empr com a recurs, juntament amb la citada anteriorment Un Camell d’Orient, a alguns grups.

Estel Polar ens conta la història d’un grup de mariners perduts enmig de la mar que, per un motiu que no acaben d’entendre, han agafat vaixell i han fuit de casa.

Aquí teniu la lletra:

La mar està tranquil·la i no ens falta vent. S’ha post el Sol, fa fred i venim des d’Orient.

Diuen que allà on anam, s’hi ha ajuntat un munt gent. No sabem cert què ha passat, però aviat ho sabrem bé.

Quina nit més fosca que fa, ja no sabem cap on anar. Em tombaré a la coberta i...

Mira allà dalt hi ha un estel saludant. No sabem si és el Polar, però segur que no ens perdrà.

Ens conten que a la mar, si no sabien cap on anar, aquell estel que es diu Polar, ajudava a bon port arribar.

Mira allà dalt hi ha un estel saludant. No sabem si és el Polar, però segur que no ens perdrà.

Cap allà anirem!

I a més, hi havia una altra estrofa que vaig haver de retallar per falta de temps d’assajos per a l’actuació que podeu veure al vídeo:

Del lloc d’on venim, d’on hem agafat camí, triàrem anar cap a Ponent, perquè era on ens duia el vent.

A algú li sona de res tot això?

Molts d’anys i bon any nou!

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

8 d'Octubre de 2015.

A les classes de Primària, a part de les feines que anam fent, sempre que puc m’agrada acabar les sessions fent una audició, normalment en vídeo, d’alguna cançó que per algun motiu a mi m’agrada i trob que pot ser interessant que els alumnes escoltin i comentar-la a classe. Pens que han de tenir l’opció d'escoltar i triar música que no sigui aquella que tothom coneixerà independentment del seu interès per la mateixa. Per exemple, tothom coneix per igual cançons soltes d’AC/DC, de Calle 13 o Uptown Funk, La Gozadera i demés cançons d’aquest tipus.

En el cas dels grups de Tercer Cicle, després d’haver posat Foo Fighters la primera setmana, La Iaia la segona i The Black Keys la tercera, aquesta setmana vaig pensar que seria molt curiós -i divertit- donar pas als grans Za!, el duet més musicalment enorme i divergent -i insistint, també divertit- que he tengut la sort de veure mai en directe.

Un grup com aquest no és pot escoltar així com així, sobretot si pensam en qualsevol tipus de música més tradicional en quant a so, execució i estructures. Si algú els escolta sense tenir un poc d’idea del que té davant el resultat pot ser fàcilment de rebuig, sobretot si la ment en qüestió només està acostumada a estils musicals més comercials o fàcils d’escoltar al nostre dia a dia citats anteriorment.

Per a introduïr l’audició vaig posar només els primers dos minuts de la cançó Súbeme el Monitor del disc Wanananai (2013):

Enllaç: https://youtu.be/FaLMcqsyGnA

El perquè d’aquesta primera escolta de dos minuts és preparar-los pel que després es toparan en posar el vídeo de la mateixa cançó, però en directe, i una vegada explicades de manera general coses a tenir en compte com ara que possiblement el grup és el més estrany que molts hauran escoltat i vist mai, que està format per només dos músics -aquí sorpresa general-, que empren diferents instruments que d’alguna manera van rotant, i aparells com ara sintetitzadors, distorsionadors de veu i loopers -destacant la importància d’aquests darrers-.

Enllaç:https://youtu.be/ZLQORvLpF8w

Per a una millor comprensió, vaig pensar que mentres comença a fer els loops amb la trompeta havia d’anar comentant-ho, perquè es fixessin que no només esteia tocant sinó també gravant capes de música que després serien l’acompanyament a l’inici de la cançó, així com també altres detalls a alguns moments del vídeo segons anava veient convenient.

Sobretot al principi, es veien cares de sorpresa de tot tipus, no sabien què pensar. La música els agradava però els cridava molt més l’atenció com la anaven construïnt tota en directe amb capes i més capes de loops, efectes i música tocada i cantada al moment. En alguns moments fins i tot hi havia alumnes que expressaven ganes de ballar -i algú també ballava- als bossins que més conviden a fer-ho. També hauria de remarcar que sense la mica d’explicació del grup i de la cançó, totes aquestes reaccions haurien estat molt diferents, la majoria no ho haurien pogut digerir igual.

Finalment, en passar al torn de comentaris i preguntes, vaig poder observar bones sensacions i opinions de tot tipus, com era d’esperar, però sobretot destacant la seva sorpresa. Quasi tothom coincidia en que els havia encantat veure'ls fer música de la manera que ho fan i en els casos de la gent que deia que l'hi havia agradat, la resposta era molt efusiva. També demostraven curiositat pels aparells que es poden veure -o escoltar- al vídeo, com ara els loopers i els pedals, fent-ne moltes preguntes al respecte. Qui sap, potser en uns anys hi haurà algun fan dels Za! per allà dins!

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

30 de Juliol de 2015.

Una acampada amb guitarra sempre és més acampada.

[domingobonnin]

24 de Juny de 2015.

Com vaig dir ahir, aquí teniu la cançó amb la que vàrem despedir aquest curs: Vacances, la versió de Buddy Holly de Weezer al seu primer disc, conegut com a Blue Album (1994).

Quedin millor o pitjor, adaptar les cançons em pareix sempre una bona opció -en el context educatiu- per fer de tant en tant, rompre amb allò més típic i crear nou repertori, igualment del moment creatiu de fer la lletra amb la que ells es puguin sentir identificats i en la que també poden participar. El recurs de fer una lletra molt descriptiva de coses o moments propers, d’algun tema que els agradi a ells o els faci ganes parlar, fa que se la facin seva més que qualsevol altra.

En aquest cas, bàsicament, vaig fer una lletra en català amb la que es poguessin sentir identificats, parlant de les vacances d’estiu, amb el detall d’anar citant diferents platges del nostre poble a les que tots van durant l’estiu, tot molt senzill.

Musicalment, la versió és bastant fidel a l’original, tenint en compte que vaig haver de reduïr estructura i parts instrumentals per tal de fer-la més adient per a l’ocasió i als mitjans.

Aquí la versió original de la cançó: https://www.youtube.com/watch?v=Kjr7US2Z9aY.

Bon estiu a tothom!!

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

23 de Juny de 2015.

Banda sonora del dia: S/T (Blue Album) de Weezer.

I ahir, Buddy Holly fou versionada amb el títol de Vacances al concert de fi de curs de l'Escola de Música d'Alcúdia.

Vídeo en procés!

[domingobonnin]

28 de Maig de 2015.

El passat 21 de setembre vaig anar al Teatre de Manacor a la presentació de La Felicitat dels Animals, el darrer disc de’n Miquel Serra i companyia. Era la tercera o quarta vegada que els veia en directe, i la tercera o quarta vegada que em sorprenien -si algú que llegeixi això no els ha vist mai, aprofit per recomanar-los per enèsima vegada-. Arribant al final del concert, la banda desapareix i en Miquel queda tot sol a l’escenari amb la guitarra. Una de les cançons que interpreta és la protagonista d’aquesta publicació, S’Animal que no existeix -en realitat composta pel seu germà Joan-, que es pot escoltar aquí davall i que forma part del disc El Perfum dels Vegetals, editat com a regal per a qui comprava el vinil del disc que es presentava aquell dia; i amb un so més cru, més senzill i menys produït del que darrerament ens havia acostumat, més proper als seus primers llançaments autoeditats abans de fitxar pel segell Foehn Records: Opilions i Música Útil.

Enllaç: https://youtu.be/X_nH3V0BVrg

Encara no l’havia acabada d’interpretar -i això que no dura ni un minut- i jo ja havia decidit que havia de cercar una excusa per emprar-la dins l’aula. Si no record malament, qui era allà amb jo aquell dia n’és testimoni. Em va semblar la subtilesa i senzillesa perfectament plasmades en una cançó de tonada molt infantil però que ben mirat no té per què ser-ho. Simple, directa, i ja està.

L’activitat que he fet va dirigida a alumnes del darrer curs d’Educació Infantil, tot i que també està bé per a Primer Cicle de Primària. Jo l’he duita a terme en aquests marges d’edat, però a l’Escola de Música als grups d’Iniciació de 5, 6 i 7 anys, respectivament, que corresponen a les edats d’aquests cursos esmentats.

Per començar, com és lògic, el primer que es va fer és l’audició de la cançó per a després cantar-la. En el nostre cas, per fer-ho més àgil, la vaig cantar jo. Com ja m’esperava, els hi va encantar, i el primer que els va sorprendre fou la seva curta durada. Gràcies a la seva senzillesa i melodia fàcil de recordar -igual que aferradissa-, no va fer falta fer gaire incís en ensenyar-la després, a la segona vegada que l’escoltaven podem dir que ja se la sabien.

Després d’això, en haver-la cantat unes quantes vegades, és quan toca el moment de plantejar una situació que és la base per a treballar la part transversal de l’activitat a partir de les següents preguntes: En coneixeu algun d’animal que no existeix? D’on? Què nom?

Com era d’esperar, les respostes foren molt evidents, per l’estil de dir noms de personatges de dibuixos animats, d’alguna pel·lícula, o fins i tot que s’inventaven al mateix moment. I tot s’ha de dir, també hi va haver algú que va filar una mica més prim amb el realisme i va dir: - Si l’animal no existeix, no el podem conèixer, ni tampoc té nom, Domingo!!; + No passa res -vaig dir-, ara suposarem que sí, una estona!!; - D’acord.

A partir d’aquell moment vaig fer incís en com es sentirien ells de trobar-se en situació: Imaginau que sou un animal que no existeix. Què passaria? Què pensarieu si sentissiu aquesta cançó cantada per nins i nines com vosaltres? Estarieu contents o trists? Per què?

A tots els grups es va entendre el dilema que proposava, i les respostes foren absolutament de tot tipus, sempre enfocades des d’una perspectiva trista. És curiós el fet que varen coincidir bastant a tots els grups tenint en compte que són d’edats diferents. En general, havien empatitzat.

Dites respostes, resumint, triant i juntant les de tots els grups, varen anar per aquí:

- Eeehh? Estaríem molt trists, no tendríem nom i ens diríen que no en podem tenir.

- Ens pensaríem que se’n riuen de noltros, pareixeria una burla!

- No tendríem nom i no podríem anar enlloc.

- Ai, quina pena!

- Si no existim, no tenim ni papàs, ni mamàs, ni germans, ni amics, ni cosins.

- No ens podríem apuntar a música, ni tampoc a bàsquet, ni a teatre.

- Tendríem gana i no podríem menjar, i també tendríem sed i no podríem beure.

- Jo m’enfadaria molt!

- No podríem jugar!

Llavors, aquí seria el moment de treure les il·lustracions que encapçalen aquesta publicació, fetes com a col·laboració del meu amic Timothy Llompart (http://www.facebook.com/TimothyLlompartIllustration). Com supòs que heu vist, són “animals que no existeixen”, i la següent passa de l’activitat és analitzar-los, posar-nos al seu lloc i, com no pot ser d’altra manera, posar-lis nom.

La sorpresa en veure’ls fou general, els hi varen venir molt de nou i hi va haver reaccions de tot tipus, fins i tot d’eufòria. Una vegada calmats, es va plantejar el següent: Vos agraden aquests animals? N’heu vist mai algun semblant? A qui vos recorden? Per què no els posam un nom per a que no estiguin trists?

I els noms triats foren aquests, agafant un nom d’espècie i un nom de pila per a cada animal de tots els que varen sortir:

1) Quatrudilla Pelut / Marronet

2) Moix Pinya / Llomet

3) Cullina Cap-plomada / Cocorocó

4) Triqui Nedador / Fushi

5) Casortuga Menjaherba / Closqueta (i el ratolí amb banya de la finestra, en Domingo)

6) Cradu / Monxuco

I finalment, ja contents i amb els comentaris i les bones sensacions d’haver solucionat el problema dels sentiments dels animals, es tornaria a cantar la cançó enfocant-ho com una dedicatòria per a tots ells, cosa fàcil ja que abans els hi havia encantat.

Aquí un exemple de la nostra versió, gravada per un dels grups de 7 anys el dia després d’haver fet l’activitat:

Enllaç: https://soundcloud.com/domingo-bonn-n/sanimal-que-no-existeix-miquel-serra-alumnes-diniciacio-alcudia-20142015/s-bQqcJ

Com està clar, amb aquesta activitat el que he pretès és treballar les emocions i la capacitat d’empatitzar amb el nostre voltant. M’agrada fer-ne incís, ja que cada vegada em sembla més important aprendre a entendre i acceptar això des de petits -independentment del temperament que cadascú tengui-. No estic inventant res si dic que en el moment en que som capaços de comprendre els nostres sentiments, els dels demés i ser capaços de posar-los en comú, la percepció que tenim de la realitat canvia molt, i el mateix passa si aprenem a expressar-los amb naturalitat i sense prejudicis. Ens dóna capacitat d’entendre millor moltes situacions que pensades des d’una perspectiva individual són impossibles d’entendre i, per tant, d’acceptar i superar. Després d’això, la mesura en que cadascú ho aplica depèn de la persona i de la situació concreta.

Si vos fixau, qualsevol ha perdut el control a un moment donat dels seus sentiments. Aquests han de sortir i s'han d'expressar sempre, però també és fàcil arribar a moments en que la realitat ens guanya, ens arriba una frustració, o el que sigui, i aquestes situacions a vegades ens duen a l’extrem. Analitzar i cercar el per què d’això ens fa veure que els adults a vegades som menys madurs del que ens pensam, i en moments així és quan ens arriba un toc d’atenció que ens fa canviar certes coses que ens fan millorar en la mesura possible. Això ens fa créixer, tothom ho ha experimentat, i sempre se'n fa un bon balanç una vegada passada dita situació que, per cert, no té per què ser negativa.

No crec que amb activitats i rutines com aquesta això hagi de canviar radicalment, i més tenint en compte que dur a terme aquesta activitat de manera aillada no serveix per res. Són coses que s’han d’anar fent per fer petites passes a favor de millorar en aquests aspectes, derivaria en millors persones i, sense cap intenció de sonar massa idealista, a la vegada dins d’una millor societat.

A més, a llarg termini i parlant de manera més global, seria més senzill arribar a una conducta general més recolzada en l’empatia i l’assertivisme que en altres models de resposta que no ens beneficien com a persones. M’explic: una persona assertiva no es menjarà el sentiment que necessita expressar sense tenir-se en compte en absolut a sí mateixa com a persona (resposta passiva), ni tampoc l’expressarà de manera explosiva sense tenir en compte en absolut a la persona que ho reb (resposta agressiva); sinó que es situarà en el punt intermedi, que sempre és millor en aquests casos i trobarà la forma d’expressar el que sigui necessari sense deixar-se res per a ella ni tampoc passar per damunt a qui ho reb.

Ja per acabar, vull agraïr especialment a en Timothy Llompart la feina que ha fet amb les il·lustracions dels animals i, com no pot ser d’altra manera, també a en Miquel Serra per donar-me permís per a penjar la cançó al meu canal de Youtube per tal de poder-la adjuntar a aquesta entrada.

Gràcies per llegir!

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

27 d'Abril de 2015.

Precioses paraules de La Iaia referint-se al nostre vídeo!

I aquí, petita notícia a l'edició digital del diari Ara Balears: http://www.arabalears.cat/balears/dIniciacio-Musica-dAlcudia-interpreten-Iaia_0_1340266184.html

Si algú no l'ha vist, és aquí: https://youtu.be/kiBLqRDYVN8

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

13 d'Abril de 2015.

Després de les bones experiències amb vídeos anteriors i l’èxit del vídeo del curs passat versionant Dins Aquest Iglú d’Antònia Font -es pot veure més avall, a una de les primeres entrades d’aquest blog-, enguany hem gravat aquest que va adjunt a aquesta publicació: L’Arbre Que Vol Ser Humà del grup La Iaia, al disc ‘On és la Màgia?’ publicat al 2014.

Els vaig descobrir fa devers un any trescant per Youtube, on vaig acabar al canal Tots Sants -concretament a aquest vídeo: https://youtu.be/lgNKPKrqYbc-. Tot d'una va quedar apuntada com a possible repertori de cara a les classes, i he de dir que m’ha funcionat molt bé.

Pel que fa al pedal looper que es veu al vídeo -tot i que quasi no s’aprecia durant la majoria de temps per un error tècnic-, me’l vaig comprar fa unes setmanes i en principi no l’anava a emprar aquí, però el vaig dur un dia a la classe per mostrar-lo i, després de veure les seves reaccions -de tot tipus, va ser molt graciós-, vaig pensar que donava moltíssim de joc a les classes per fer coses així i em vaig animar a dur-lo. Em pareix que sense voler he descobert una bona eina per emprar esporàdicament, i de fet, ja tenc alguna activitat pensada que explicaré aquí en les properes setmanes, en haver-la pogut fer. A més, a l'escola és molt típic cantar damunt una base instrumental, idò en aquest cas la feim al moment.

Si algú ho vol veure, al darrer concert de trimestre l’Escola de Música d’Alcúdia també vàrem interpretar aquesta mateixa cançó, a aquest enllaç el vídeo, tot i que la qualitat no és gaire bona: https://youtu.be/m316gTfN70c.

Moltes gràcies!

Domingo Bonnín Oliver

[domingobonnin]

7 d’ Abril de 2015.

Montant vídeo.

Ja va agafant camí!

[domingobonnin]

30 de Març de 2015.

Avui a l’Escola de Música hem fet una cosa guay. Aviat notícies!

[domingobonnin]

Tunguska by Siberian Escape

21 de Març de 2015.

Normalment, tot el que vaig publicant a aquest blog va relacionat amb la meva tasca com a Mestre de Música, però de tant en tant va bé fer petits canvis d’aires, i com bé posa a la capçalera introductòria de dalt, també sóc membre de Siberian Escape -entre altres formacions-, on hi toc la bateria.

A això precisament va dedicat aquest post, de manera puntual, perquè m’ha fet ganes i perquè avui vespre presentam en directe, després d’una llarga però profitosa espera, el nostre segon treball, l’EP Tunguska, adjunt aquí damunt o al següent enllaç:

http://siberianescape.bandcamp.com

Salut i molt de Rock!

Domingo Bonnín Oliver