#Bressola

[naydriel]

Canvi d'estació

Només col·locar els polzes entre les pàgines començo a brollar. Tot és tan fràgil. Em fascina. Sento la suavitat de vellut de la molsa com el racó més gran de l'univers, com el refugi més acollidor de la meva història. Ho sento tant, que quan començo a aixecar tan sols la mirada caic al buit. No sento res. A dins trontollen infinits colibrís que em criden alarmats. Vull sortir, vull sortit, vull sortir. I doncs, per què la guitarra m'abraça tant fort en la llum de tarda? Un dels colibrís s'atura, còmplice, m'ho explica amb tendre comprensió. Em moro de por. Estic aterroritzada, perquè a la part més profunda del meu èsser, alguna cosa em diu que he après a guarir, i he après a gaudir del que l'existència m'ofereix, però que jo no tinc res a oferir. Hi ha un caçador, un aguilot ferotge, un ós gegant que se'm carrega a l'esquena i em roba les llàgrimes, abatuda. Que em diu que no sóc prou, per a viure, per a gaudir de la vida perquè no la lluito, per a considerar-me interessant perquè no ambicío, per a ser estimada perquè no sóc prou res. Passejo breument pels meus jardins però cap flor brilla [a la llibreta s'intueix una gota] prou, cap planta és prou verda. Però et dic que no, que te'n vagis a la merda. Que ets patètic. Que mereixo que em respectin. Mereixo viure. Mereixo que m'estimin perquè sóc jo. I el que estimo, i el que em fascina, i com em brillen els ulls quan veig l'univers. Jo sóc de qui estic enamorada, mai deixaré d'estar-ho. Sense tu, sense el teu peu oprimint-me. Jugaré amb por, amb molta por. És la vida que m'ha tocat i que vull viure. Deixo de ser poètica a les tres línees perquè necessito vomitar, em trobava tant a faltar, no em puc donar la mà des de l'oblit. Aquesta setmana som nosaltres contra el pes, que no pot res amb la nostra esquiva. Ho tens, ho estàs fent, t'estimo. 13.12.21

Veig, com un pla detall oníric, la meva mà resseguint el contorn d'una fulla gegant. Esbelta, lluent, carnosa. Dansa sobre el traç delicat dels meus dits, flexible i plàcida. Canvio l'atenció. La fulla és ara un minúscul monòmer d'un enorme i complex ecosistema que em bressola. Jo m'hi integro, també ínfima, passejo i salto entre les branques amb una precisió ferotge. Em recordo tocant la guitarra entre hores a la caravana, aquell matí plena de neu, ara banyada d'escalfor, claror i complicitat. Bm7, E, Amaj7, Fa#m "Tinc un jardí, que encara he de descobrir". I torno aquí, amb la llibreta entre les mateixes mans, transcrivint-me. I no puc espolsar el posat de còmplice protectora, de compassió, de tendre espectadora en la seguretat de qui arriba al refugi abans que caigui el sol. Em miro als ulls en les paraules i quan m'esgarrapa l'udol, la necessitat imperiosa d'esgarrar el paper i donar-me la mà... la veig. Veig aquell cos ple de colibrís abatut al llit, sense esma per existir, que s'aixeca amb fràgil delicadesa. Es fa un cafè i recorda què ha de fer. Treu la gossa i respira l'aire gelat, intentant que vingui de les muntanyes. I s'assenta a aquesta mateixa taula, i en aquests precisos papers s'escriu. I no ho sap però està llaurant una terra infinta. No ho sent però algú l'està mirant, esperant-la en el canvi d'estació. La convida a girar-se guiada per la seva mà dolça i li ensenya el petit brot que s'amaga entre els estralls. I ara, en aquesta abundància, en aquest tremolar del fer que mai mor, que retruny sota les passes incansables, que creix vers direccions inestimables... només sento plenitud. Una era solar, amb ulls còmplices que la testimonien. Vacío fèrtil en deien.

[espiritutulem]

Dia 2

Em llevo a les 07h30. Encara estic ple. El tajin d'ahir duia carn i ous fregits al damunt. Encara salivo tot i que em sento embafat. L'Abderrahim cuina de meravella. No tinc més son, he dormit molt a gust. Aprofito per respondre els whatsapps de la Sílvia (com t'estimo, batuadell!). Ahir vaig escoltar el seu audio abans de tancar els ulls. Buon giorno. Els italians ja esmorzen. Intercanviem algunes impressions, tots seguim trasbalsats. Obro l'Antologia mentres espero l'esmorzar. 1 - Guillem de Berguedà: Cançoneta leu e plana. No m'interpel*la. Un senyor feudal que ingeniosament se'n fot d'un altre. Em preparo per tornar a sortir, aquest cop amb la gel*laba, rinyonera i càmera. Em proposo no treure el mòbil, recòrrer els camins d'ahir, de memòria. Amplio progressivament l'itinerari. Faig tres fotografies. Busco el Renault 19 que vaig veure ahir quan caminava amb el Lhsn. El vidre posterior estava fet a miques. Vull fotografiar-lo. Sento que simbolicament em parla. Recordo la mort del relat que experimento des del dijous 29 de setmbre. No el trobo. No obstant, al costat del Riad, a la zona de Marrakech que més em bressola, he trobat un altre Renault 19. TANMIRT DIKKAN OUL (From de bottom of my heart, com em recorda l'Abderrahim.) Aquesta vegada ben cuidat. Tercera fotografia. Inici d'un renéixer amb el meu pare? I amb mi? AGDED (ocell), LACH (niu). Quarta fotografia: l'esperat retrat de l'Abderrahim. Aziz (un pintor d'Alnif que actualment viu a Barcelona) els hi va regalar els quadres que revestixen el Riad. Hi ha un que m'ha colpit. Abril del 1994, un mes abans del meu naixement. Em plantejo la possibilitat de visitar-lo en tornar a casa. Tajine de verdures i pollastre. Descobreixo el terrat del Riad. Faig una migdiada a la preciosa tenda verda i vermella. M'acabo desvetallant degut a la calor. Desperto a l'Abderrahim. Fem un té amb pastes. El Lhsn apareix sobre les 20h. Comença a parlar amb els italians, han arribat fa una estona. Els italians sopen amb nosaltres. Tenen vint-i-tres anys, ella matemàtica, ell economista. Sopem i el Lhsn em condueix a l'estació d'autobusos. Segons deixa caure, ha tingut un dia molt dur a la feina. Es nota que m'ajuda per compromís. Sento que li agradaria ser a casa seva. Caminem en silenci, sense res a oferir-nos. Em recorda molt a l'Horaci, el pare de la Júlia. Sento que en el fons li ha molestat que jo anés traduint-los quan parlava amb els italians. Un complexe d'inferioritat que s'ha traduit en una oberta indiferència alhora de col*locar-me al bus i acomiadar-se. No el jutjo. El bus surt més de mitja hora tard, fins que no s'omple no surt. Fa una calor insuportable. Que engegui l'aire acondicionat, per favore! Una senyora d'uns seixanta anys, luxosament vestida, em demana d'on sóc. M'explica, en un francès rudimentari, que s'ha construit una casa de quatre pisos. No acabo d'entendre si intenta que em senti a gust o si m'està tirant la canya. Escolto la meva playlist: 27selection. Dues hores de carretera i primera parada. La majoria dels passatgers baixen. Estiren les cames i compren alguna cosa per picar. Jo em quedo. Més de mitja hora, temps per escriure. Finalment arribem a Tinghir a les 07h25. M'estic pixant, molt mal de coll i ben encostipat. Pixo en un forat a terra i omplo la meitat d'una ampolla tallada que s'utilitza com a got. Els gats de Marrakech han deixat pas als gossos de carrer. Tal i com em va explicar el Pablo, sovint van en manada per tenir més possibilitats. Espero mitja hora, a les 08h sortim direcció Alnif. Tinc ganes d'arribar i descansar. Sóc conscient que practicament la totalitat del viatge pertany al dia 3, però em permeto aquesta llicència, com va fer Garcia Madero a Los detectives salvajes. TIFAUIN (Bon dia).

[rosercabre]

Maig

Diumenge 31

El fill s’ha fotografiat, un primer pla amb la boca tapada, i l’ha fotografiada, mig esborrada per la son, encara. He dit: quines fotos tan boniques, les guardarem per al record. He callat: sovint se’m gira el cor quan recordo que sou dos. Més tard, ja fosos quan és fosc, estreno un llibre. Comença amb una cita de T.S Eliot: Who is the third who walks always beside you?

Dissabte 30

Per cert, parir de gener és un altre record: un lavabo compartit i un llençol moll. M’ho dic mentre lamento la nit, la son ofuscant el delit per la nena que em menja el pit. Em passa (una mica tot) quan dormo deu minuts seguits.

Divendres 29

M’estiro a la camilla i obro la boca i el forat que es queixa al queixal em torna a l’obertura que riu a l’abdomen. Sempre igual, escric més tard a l’amiga: és ser sota la llum quirúrgica i tornar a parir d’octubre.

Dijous 28

No m’he llevat per dir: he vist totes les hores amb el pit enfora perquè no m’he llevat i prou. Vull dir: com se’n diu de no dormir estirada? Com se’n diu, d’estimar-la d’una manera esgotada, pels ulls i els braços i els mugrons pansits i adolorits i premuts?

Dimecres 27

M’ha contestat: jo et bressolo i la promesa (la certesa) ha sonat melosa com el cotó que li tapa mitja cara. Qui’ns va parir, com ens hem de no veure.

Dimarts 26

He dit una queixa que no ho era i ell l’ha sentit. He callat i he fet. Obeïr, creure. La distopia. Un altre ell m’ha preguntat què passa amb la distopia i la llibertat. No he trobat cap verb i he balbucejat un sedant. Un sedant, vull. No maquillatge ni tampoc frescor mental. Un sedant i dormir dies seguits fins que en torni a saber. De què, de dir. Coses i no queixes.

Dilluns 25

Ha semblat el matí de reis amb mascareta. He dit: encara us enyoro. Una mica ens hem tocat.

Diumenge 24

Qui ho havia de dir que hi hauria onze diumenges així — com demà i com ahir.

Dissabte 23

Pregunto: i a mi qui em bressola?

Divendres 22

M’he tret una escola de l’esquena que és una manera de dir que necessitava dormir més lleugera i no suar possibilitats i probabilitats. Aquest moment també l’escric a la llista de coses-que-no-havien-de-ser-així. Ni aquí. Però no em fa mal i això em fa mal. Vull dir que no sé quan em vaig començar a resignar.

Dijous 21

Ha passat un mes, dic a l’amiga com si això hagués de canviar alguna cosa. L’únic canvi que sé és al carrer: la canalla juga amb globus d’aigua. Porten mascareta i els xiscles s’ofeguen i els riures s’amaguen. Fa calor i em sap greu tot.

Dimecres 20

Dic: hauria de triar una escola i no una mascareta.

Dimarts 19

Un dia com avui duia una pizza i un bambino a la panxa i deia: benvingut a la dècada prodigiosa, amore. Tres anys després duc engrunes de galetes esquinçades i un úter cansat a la panxa i dic: aquests dos prodigis podran amb nosaltres, xaval.

Tornarem a celebrar-te al Rione, un dia, tutti e quatro.

Dilluns 18

Jo ja ho sabia que la teta era una trampa i no em vaig escoltar quan m’ho deia i mira’m ara: farta dels mugrons tibats de matinada.

Diumenge 17

Escolta això que et diré: els diumenges encara em molesten i aquesta record d’una nosa normal em fa feliç. He dit feliç i quan feia que no ho deia i quan feia que no m’hi veia, eh.

Dissabte 16

Vaig deixar de comptar els dissabtes i ja no els reconeixo. Em diuen: cal dir-los i no dic que no. Surto a mirar la plaça, a les mans una cervesa sense alcohol i amb enyorança.

Divendres 15

M’he dit: cada dia és un continuu de no passar res més que créixer.

Dijous 14

Fins avui sabia i després ja no. El calendari de la cuina m’ensenya el dit del mig. Afluixo els ulls i dic: calla, que plou i ja n’hi ha prou. Sempre que ho fa el temps recula i jo no duc paraigua pel diluvi d’estones que no són ni ara ni avui.

Dimecres 13

He dit: fa dos mesos que no t’abraço i la filla ha somicat. Percep aquest meu no estar bé ni avui ni d’aquí a un mes. No corro perquè imagino setembre i no veig res. Vull dir: vaig començar a ser cega de futur el 2017 i encara em trobo forçant els ulls calendari enllà. Que no ho veus, que no t’hi veus ni t’hi veuràs.

Dimarts 12

La filla xerra amb els ulls i no m’agrada el que veu. Què veu: un pit destapat i una boca reclosa. No dorm i penso que és per l’excés d’estímuls del carrer, mitja vida confinada, avui, però potser és perquè les nanes que li canto ressonen ofegades.

Dilluns 11

He dit: quina pena, aquest caminar pel carrer gran engarjolat, que la cadena em tiba al coll si penso en anar a veure què hi ha més enllà de la Rambla. Què hi ha més enllà del maig.

Diumenge 10

Plou de matinada i la sento tota, bressolant d’esma dreta i descalça amb el fred just. Em faria plorar saber que un dia podia tornar al llit i quedar-m’hi un diluvi i mig però no ploro perquè no sé res. Tinc massa son i estic feta de llet.

Dissabte 9

He escrit a l’amiga: no sé recordar-me amb jersei de llana. Però el duia i hi dormia mig glaçada amb els mugrons despullats. La filla era petita com ja no la sé i el fill tenia febre i no respirava bé. Recordo engrunes i només fa quatre mesos. Què en quedarà, d’aquest crostó de dies, un dia?

Divendres 8

De vegades, molt tímides i força afòniques, em mig dic que la reclusió forçada ens ha anat per força bé. Vull dir, mira’ns: som una família sempre, tota l’estona des de fa tanta estona.

Dijous 7

Truca i em pregunta si vull inventar un univers. El farem entre uns quants, afegeix. Per quan ha de ser, pregunto i ell parla d’un octubre que ara és només un nus al cap però sentir-lo una mica em desembolica. Dic que sí i fujo a la tardor. Potser serà pitjor, em diu l’altre més tard, i tanco les orelles perquè té raó però és igual és igual és igual perquè tots aquests dies ja estaran. En vindran uns altres però no seran aquests: un altre futur, un altre univers.

Dimecres 6

Escric una pregunta: quanta ansietat hi cap en un plat d’espaguetis menjat sense gana però amb fam. Ella escriu que no ho sap, que fa temps que no menja pasta, mala mobilitat intestinal. Jo, als intestins hi tinc: una escola, una teta, una casa amb piscina, un estiu fora de la capital, una tardor reclosa, moltes nits despertes i tanta salsa de tomàquet industrial. Vull tornar a tenir gana de veritat.

Dimarts 5

Una cosa, pregunto: què és abans, la mare o la filla? Ser i/o fer i/o enyorar i/o renunciar i/o abraçar i/o allunyar i/o entendre i/o atendre? Eh?

Dilluns 4

Avui una mare ha plorat i una mare m’ha escoltat. Escolta: he cridat al fill amb el puny a la taula i la filla tenia les orelles obertes. Això de plorar als fills no passaria si, dic. No acabo la frase perquè no puc. O un o l’altra m’ha interromput. Més tard, la calma de la son, busco la Magnani. Perquè ella m’ha dit: t’hi assembles. Llegeixo el que Montanelli va dir-ne: Pero, Dios, ¡qué bella es esta mujer fea, despeinada, sin afeites, que se yergue ante mí y, a través de los cristales, contempla discurrir la vida de la ciudad! i l’envejo perquè jo, lletja, despentinada, sense arrecades, a través dels vidres bruts de ditades, no veig moure’s cap vida a la ciutat i voldria, oh si voldria.

Diumenge 3

Avui una mare ha plorat i una mare s’ha llevat amb el pit guixat de llet estancada. Li diuen perla i jo li dic parla, digues què et fa plorar i també dic mama, filla, mama’m, que la pena que no vessa fa mal.

Dissabte 2

Ens hem llevat i li he dit: fa un any que et sé però ja et sabia. Ella també ho sap perquè sap moltes coses sense saber-ho i com ella les diu, sense xerrar, i com jo les entenc, no ho sabré mai.

Divendres 1

Ella diu que té les ungles massa maldestres per dur sandàlies. Jo també: gruixudes i desdentegades. Però tan és: fa calor i tot em pesa. El cotó, els mugrons, les espatlles, la filla que no s’adorm al carrer. Al carrer: falta gent, sobra pol·len. No ho sé: si ha de ser així, que és millor d’ahir, sí, però desemparat i quiet una estona llarga, no sé si ho vull. Què vull: no tenir pressa per tornar a casa.

[joantonmusicartexpression]

Descarrega aquí : http://bit.ly/2IqfD2B Cantar com ho fa la mare o el pare mentre bressola un nen en braços. Sentir aquesta vibració al teu interior. Tornar a casa. Asserenar-se. Gravat a la dutxa. M'agrada l'acústica del lavabo per cantar. Foto : Janko Ferlič , Unsplash ( http://bit.ly/2IGiSSL) by Joan Anton Mateu Jansana

[rattanachronicles-blog]

In collaboration with Felix Culpa; all my opinions are my own. Thank you for supporting the restaurants that support Little Things with Mo!

Felix Culpa is one of the most beautiful restaurants I’ve seen in a while to pop up in Dallas. Elegance is demonstrated everywhere in the furniture and decor as well as incorporating mid-century modern era artwork. The royal blue furniture and the gorgeous chandeliers invites you to a different world. It’s an amazing place to go after work as it transports you from the daily grind of work to a high end life.

It’s a great place for a date night or a girls’ night out, but be ready to pay a pretty penny! I highly recommend the Grilled Octopus! Their menu is changing as well and I’m hoping they release a happy hour menu soon!

The Little Things of Felix Culpa

A gorgeous restaurant When a restaurant has a signature drink Plates that are decorated beautifully Restaurants with valet parking

WHAT WE ORDERED:

The menu here is definitely on the $$$. Each dish is greater than $20 which is typical for higher end of Dallas restaurants! This is coming from someone who makes a resident salary haha.

Yukon Gnocchi: Made with garlic, pickled fennel, lemon, swiss chard, and pickled onion. 4/5

Grilled Octopus: With fingerling potatoes, prosciutto, olive, red pepper puree, and their special green goddess sauce which is AMAZING. I want that bottled in a jar so I can buy it. Definitely my favorite dish from what I ordered. The octopus was made perfectly with the right texture – not overly chewy! 5/5 ||MO APPROVED||

Gravlox Salad: With greens, cured salmon, beets, and citrus. A yummy, healthy option! 4/5

Et Tu Brute Flatbread: Sopressata, crumbled hot Italian sausage, bressola, prosciutto, mozzarella.

The Felix Culpa Drink: With Grey Goose Vodka, Lillet Rose, raspberries, lemon, and prosecco. 4/5

Maple Walnut Old Fashioned: I’m not a fan of old fashioned but my friend is, and she approved of this drink!

Et Tu Brute Flatbread

Yukon Gnocchi

Grilled Octopus

Gravlox Salad

The Felix Culpa

Maple Walnut Old Fashioned

SERVING:

Appetizers

Salads

New American entrees and sides

Cocktails/Wine

WHAT I’M LOOKING FORWARD TO ORDERING NEXT

French Fry Trio, Risotto Fritter, Roasted Bone Marrow

Duck Confit Orechietti

New Zealand Lamb Chop

PARKING: Valet parking

Check out my Dallas, TX – Ultimate Guide on Where to Eat and Drink!

Happy eating!

Felix Culpa 3001 N Henderson Ave Dallas, TX 75206

Felix Culpa || When a restaurant has a signature drink #dallas #dallasblog #dallasblogger #eatingfortheinsta #foodblog In collaboration with Felix Culpa; all my opinions are my own. Thank you for supporting the restaurants that support Little Things with Mo!

[useless-catalanfacts]

23 de maig del 2019.

Comparteixo el comunicat de les escoles La Bressola (les escoles de llengua catalana a la Catalunya Nord) d'avui en resposta a les insultants declaracions del ministre d'educació francès.

A tot arreu estem igual 🙄 Els Estats que ocupen els Països Catalans, en contra de tota prova real, continuen defensant que la nostra llengua "fa mal" als infants. La versió segle XXI del que ens deien no fa tants anys que parlar català impedeix que la ment es desenvolupi correctament. I per ells, òbviament, desenvolupar-se vol dir simplement sotmetre's a l'Imperi.

Aprofito per expressar la meva solidaritat amb els companys de lluita occitans, bascos, bretons i alsacians, afectats també d'aquestes declaracions, així com a la resta de pobles sense estat que continuen, com nosaltres, sent víctimes de la discriminació sistemàtica per la nostra llengua i cultura. No ens rendim.

[panoperpignan-blog]

Realisation des panneaux pour les ecoles La Bressola (à Perpignan, France)

[rosercabre]

Agost

Dissabte 31

Suo la poca nostàlgia que em quedava. Demà passat serà octubre. 

Divendres 30

Torno a la ciutat, envio un relat i no faig les paus amb l’agost perquè no s’ha acabat. 

Dijous 29

Si no poso la mà al foc és perquè un dia m’encenia. En faria una foguera de noms i llocs i anys que ja mai no seran. 

Dimecres 28

Em molesta tancar els ulls i no veure galàxies i veure, en canvi, ossos de conill. 

Dimarts 27

No voldria aquesta vida i no sé dir que trobo a faltar el bullir de la Meridiana a quarts de nou del matí. 

Dilluns 26

Només faig que explicar contes. Van de merles i tractors i activistes superpoblació i claus i portes màgiques i avortaments i trens i gallines i homes que se suïciden i senyores que s’ho miren. 

Diumenge 25

Costa deixar la vida que sura. Dins l’aigua, l’agost no pesa.  

Dissabte 24

Ens enamorem del matí dels altres, del pa amb mantega amb onades, d’un peu d’herba i un de sorra, de la pell salada i el cap a l’ombra. Diem: això volem i no ho tindrem. 

Divendres 23

Que poc s’enyora el desert quan, entre els trens i els canyissars, som només nosaltres i el mar. 

Dijous 22

Un poble dura sovint més que una dona. Sobretot si està avorrit. 

Dimecres 21

M’he inventat una heroïna que no em crec. Les figues ja són bones. Mariana Enríquez m’empeny. En aquest ordre, passen les coses.

Dimarts 20

Primer ploro i després em fa mal el coll. Avui no és lleig perquè dins meu hi és ella.  

Dilluns 19

Fa un mes que olorem espígol i espiem la merla. Avui seria bonic si dins meu no fos agost.  

Diumenge 18

És la fideuà que m’omple d’ella, ja no són pedretes, són empentes. Que bé, dic, demà l’octubre serà més a prop. 

Dissabte 17

Comptem seixanta-vuit trens i tretze ciutats i això també és una manera de no ser aquí.

Divendres 16

L’olor de gat persisteix com la d’humitat. Quan s’acabaran els dies de les olors, en vindran uns altres. 

Dijous 15

Hi ha una torre d’electricitat enfadada i, a sota, una carabana oblidada. La fressa de les gotes quan no hi ha sostre fa feredat. 

Dimecres 14

Migdiada, sardines al forn i lluna plena. No sé què m’ajuda més a desagradar-me menys.  

Dimarts 13

Recupero el mar que és aigua enfonsada que no s’acaba mai i no ho dic jo, això, però m’ho crec perquè ja ho sabia. 

Dilluns 12

Està bé tornar a la ciutat un dia núvol, de calor baixa, de casa quieta. Diem fins aviat al futur, una mica més preparat. 

Diumenge 11

Com m’empatxa la manca de cadència, els dies llargs farcits de llum, la xafogor entre les cuixes, la ciutat que enyoro viva, el desterrament, l’interior buit, la criatura que em vol només a mi, la criatura que no tinc temps de sentir. 

Dissabte 10

Etxera era fàcil de dir. 

Divendres 9

Aquí tot és sec, eixut. Els pobles tenen la desídia a dins i a mi em tornen les ganes. És curiós com floreixo quan soc lluny de la humitat. 

Dijous 8

Ara sí: canten les cigales i és estiu. En Jose menja coca i en Boi dorm com un gat. Només per avui, ja val la pena tot plegat. 

Dimecres 7

Marxem i deixem aquests dies tancats en un calaix ple de tovalloles humides que ningú no ha ventilat mai. 

Dimarts 6

La marea ens bressola i el riure del fill ens consola. És més difícil ser-hi ara que prometre que tornarem d’aquí a deu anys.

Dilluns 5

La ciutat que posa nom a les grues té set carrers i un mercat, vies buides i un sol que ens fa plorar. El fill dorm entre esnifades d’art. Després donem pa als ànecs grossos com estruços. Viuria aquí, dic i sé que en voldria escapar. 

Diumenge 4

Les dones prenen el sol davant del cementiri i comptem sis coixos per metre quadrat. Els carrers fan olor de gavina o de nen que crida i diem pirates quan volem dir pirats. Chicago o Bermeo, lluny de casa tot em fa por i és per això que enyoro marxar. Duc el viaje para una persona a la butxaca.

Dissabte 3

No l’oblido a la carretera de Gernika, pedretes a les parets de la panxa. Arribar és maleïr les vistes amb l’esquena podrida. 

Divendres 2

El carrer principal és un secarral. Ja ningú no balla a la discoteca Hawaii. On és Sauveterre-de-Béarn, vull saber. 

Dijous 1

Almendros, olivos i llamps florescents. La nit és tos de caliqueño.

[xurumbel]

Desig i dubte

- Eva Piquer -

Un amic savi m'ha recomanat que aprofiti aquest estiu estrany per descobrir no pas qui soc, sinó què soc. Què hi ha al fons del fons de mi, suposo que vol dir. La idea de l'autoconeixement m'ennuega una mica, potser perquè l'associo a la tirania de l'autoajuda i el pensament positiu i flors i violes i romaní, ai sí. Però si goso donar una ullada cap endins, així com qui no vol la cosa, em sembla veure-hi la nena que vaig ser, intimidada per un món que li ve ample i llarg de mànigues. Balder per totes bandes. Un món fet a la mida de ningú per on circulen tot d'infants que fan veure que han crescut. Soc, dec ser, allò que he après. O les malaguanyades ganes d'aprendre que s'esgotaran amb mi mateixa, però que m'ajuden a trobar sentit als detalls que en tenen. Soc un cos que neda i dubta, llegeix i dubta, escriu i dubta. Soc, dec ser, desig i dubte. Desig de continuar vivint i dubte de si en sabré. Soc la vida que em queda, un passat ple de morts i un futur en extinció. La certesa que l'essencial ja m'ha succeït endolcida amb l'anhel que hagin de venir encara espurnes d'alegria, de plaer, de bellesa, d'amor, d'intel·ligència. Soc la convicció que hem d'estimar el que tenim en lloc de voler el que ens falta. Soc les tres tasses que ahir vaig llançar contra el terra i la que en va escombrar els trossos. Les fulles de roure al vent i el mar que em bressola. Els nosaltres desfets i els que maldo per crear. Soc la que no en sap més, però ho seguirà intentant.

…2017

[aaabril2020]

Soc la vida que em queda, un passat ple de morts i un futur en extinció. La certesa que l'essencial ja m'ha succeït endolcida amb l'anhel que hagin de venir encara espurnes d'alegria, de plaer, de bellesa, d'amor, d'intel·ligència.   Soc la convicció que hem d'estimar el que tenim en lloc de voler el que ens falta. Soc les tres tasses que ahir vaig llançar contra el terra i la que en va escombrar els trossos. Les fulles de roure al vent i el mar que em bressola. Els nosaltres desfets i els que maldo per crear.   Soc la que no en sap més, però ho seguirà intentant.

[sandrajuwes-blog]

Hacemos Trabajo

La asociación Hacemos Trabajo, que se presentó el miércoles en Barcelona durante la asamblea de los Amigos de la Bressola, pretende desarrollar "la noción de territorio y la autenticidad del producto", según el secretario de la asociación, Jordi Moral. Hacemos Trabajo se propone "arraigar la catalanidad en la economía, fuente de creatividad y motor de consumo", así como "fomentar la exportación de nuestros productos hacia el gran mercado de los Países Catalanes". Entre las empresas asociadas, se cuenta la cervecera Jefe de Onda, las de dulces Val Sournia y Confiserie du Tech y la de conservas Roque, además de muchas otras que están en proceso de adhesión a la entidad, como la revista Rugby Magazine, la empresa de vinagres la Guinelle, la destilería Nayandei ... Perpiñán, 13/03/2007

Un ejemplo arxidebatut en Cataluña de mala práctica de compra local sería la falta de disposición de muchos restaurantes y bares a promover los vinos locales, hecho sorprendente si tenemos en cuenta que Cataluña es una tierra de vinos y que ofrece productos de una gran gama de cualidades. La opción preferente aún hoy día para vinos de otras denominaciones de origen, y muy singularmente de Rioja, sólo se explica por unas campañas muy bien hechas en su momento y por una falta de capacidades propias en este mismo sentido, lo que ha dejado una percepción tanto en la restauración como en la propia clientela de superioridad de algunas denominaciones. .................  Publicación para promover los productos artesanales locales del Maresme La cocinera Carme Ruscalleda hizo el lunes 9 de febrero una cerrada defensa de los productos artesanales de la tierra en la presentación de un catálogo que recoge productos y productores de artesanía alimentaria del Maresme. La publicación se ha hecho con la ayuda de la Diputación de Barcelona y enmarcada en un proyecto piloto para promocionar los productos de la tierra. Ruscalleda recordó que la publicación debe llegar no sólo a los que ya conocen estos productos sino al grueso de la clientela de las tiendas. El catálogo de productos de la tierra y artesanía alimentaria del Maresme recoge 53 productos típicos de la comarca que tienen un proceso de elaboración de calidad y de manera artesanal y se han hecho 7.500 ejemplares. El objetivo es dar a conocer esta producción y ayudar a los productores en su comercialización.  Catálogo de productos de la tierra y artesanía alimentaria del Maresme Fuente: www.diba.es/parcsN/newsletter/detall.asp?Id=2662 En los territorios más pequeños o donde la identidad está más marcada se produce un aumento de la toma en consideración de los criterios de compra local. Lo podemos observar en este estudio reciente correspondiente a la isla de Menorca donde apreciamos que 2/3 de los entrevistados afirman practicar la compra de productos locales: Cómo selecciona los productos que compra? Con esta pregunta se ha intentar averiguar qué criterios son los más importantes para decidir dónde hacer las compras y cuáles son los criterios que más influyen en la compra, en base a las respuestas dadas por los encuestados los criterios mayoritarios para seleccionar donde se hacen las compras, son los siguientes, por orden de preferencia:

[useless-catalanfacts]

En saps alguns moviments en contra de la repressió i opressió francesa i espanyola que van passar a Catalunya i Catalunya Nord? (Coses com la Caputxinada, fets del Palau de la Música, etc) O saps on podría buscar-ne??

Contra l'ocupació espanyola abans del Tractat dels Pirineus (és a dir, abans que la Catalunya Nord passés a formar part de França):

Guerra dels Segadors (1640-1652, començant amb el Corpus de Sang)

República catalana de Pau Claris (1641-1652)

Catalunya Nord contra l'annexió francesa:

Revolta dels Angelets de la Terra (revolta dels pagesos nord-catalans als anys 1667-1675)

Conspiració de Vilafranca (complot de la noblesa i la burgesia nord-catalana amb l'intenció d'alliberar la Catalunya Nord amb la lluita armada, 1674)

Pel que fa a l'activisme i la lluita política recent, la feina que va fer el Comitè Rossellonès d'Estudis i Animació (fundat el 1970) que a partir del 1972 passa a ser l'Esquerra Catalana dels Treballadors fins al 1981.

Actualment (des dels anys 1970s), la tasca cultural que duen a terme les escoles La Bressola i Arrels, i la Ràdio Arrels.

Catalunya (Sud):

Revolta dels Barretines i la creació de l'Exèrcit de la Terra per part d'ells (1687-1689)

òbviament la Guerra de Successió (1701-1714)

hauria de mencionar els inicis del catalanisme polític, la declaració de l'Estat català dins la Federació Espanyola (1873) i sobretot els documents i assemblees com les Bases de Manresa (1892), el Memorial de greuges (1895), el Missatge a la Reina Regent (1888) etc però en general tots aquests van més aviat en la direcció d'aconseguir autonomia i autogovern dins d'Espanya, tot i que en aquesta època ja hi ha una cert moviment independentista que començarà a tenir molta força a partir de 1920.

la Setmana Tràgica (1909), aquí s'hi uneixen moltes causes però destaca el sentiment contra l'imperi espanyol

Fets de Prats de Molló (1926)

Proclamació de la República Catalana amb Francesc Macià (1931)

Fets del Sis d'Octubre, amb Lluís Companys (1934)

Fets del Paranimf (1957)

Fets del Palau de la Música (1960)

Òmnium Cultural (fundat el 1961) també va fer molta feina per ensenyar català i promocionar la llengua i la cultura durant l'època de repressió.

La Caputxinada (1966)

No és un únic esdeveniment però vull remarcar en general tota la tasca del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional), fundat el 1968. És a partir d'aquí que s'articula el moviment independentista com l'entenem avui en dia, es pot considerar la "fundació" de l'Esquerra Independentista.

Tancada d'intel·lectuals a Montserrat (1970)

l'Assemblea de Catalunya (1971-1977), un dels grans òrgans de lluita antifranquista i en defensa de l'autodeterminació

Marxa de la Llibertat (1976), promoguda entre d'altres per Lluís Maria Xirinacs

MDT (Moviment de Defensa de la Terra) fundat el 1984.

cal mencionar EPOCA (Exèrcit Popular Català, 1976-1980) i Terra Lliure (1978-1991) tot i que allò no va anar gaire enlloc, va ser important al seu moment.

relacionat amb aquest últim punt, sí que ha deixat més llegat els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (fundat el 1979, l'òrgan antirepressiu que es va crear per donar suport als presoners i repressaliats independentistes, bàsicament l'antecessor del que ara és Alerta Solidària).

La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (1981-1993). Normalment anomenat només "la crida".

considero important remarcar la Operación Garzón de repressió de l'independentisme just abans de les Olimpiades a Barcelona (1992). Fa poc en vaig fer un post: aquest.

Les consultes populars sobre la independència que van començar a partir de la d'Arenys de Munt (2009)

A partir d'aquí ja ho sabem prou bé: ANC, 9N (2014), 1-O (2017), CDRs, etc.

Per més informació, la Fundació Reeixida (una fundació que es dedica a fer recerca i divulgació sobre la història del catalanisme i l'independentisme) té un apartat dedicat a la història de l'independentisme.