#Dolça Catalunya

[antoniocamposfernandezworld]

Mentes congeladas

Mentes congeladas

El bastión más importante en Cataluña contra el independentismo catalán es Dolça Catalunya, que viene luchando contra ello desde hace años a través de su blog y ahora también desde los micrófonos. Uno de sus últimos artículos habla sobre Soros, ese personaje que parece se encuentra detrás de algunos ascensos políticos y empresariales que, analizados con independencia, no te puedes explicar de…

[miquisteps]

_ 🎴“Sant Medir dolça festa” Maria Teresa Calbó Angrill (2023) #cartell #cartellisme #poster #advert #affiche #manifesto #cartellone #SantMedir #Gràcia #ViladeGràcia #Barcelona #Bcn #disseny #dissenygràfic #art #Catalunya #Catalonia (at Vila de Gràcia) https://www.instagram.com/p/CpgSjdCt5fn/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[benvolgutsguiris]

Entre les parides que diuen els guiris espanyols més desinformats hi trobem la de que Pompeu Fabra era racista (un tret que el deu convertir en una espècie d'ídol per ells, que sí que acostumen a ser racistes fins la medul·la). +Info: Aquesta bola la va originar el blog d'extrema dreta "Dolça Catalunya", i individus amb poca capacitat intel·lectual se la van empassar. Entre ells es trobava Jordi Cañas, "l'inefable" polític de Ciudadanos, que deu ser un àvid lector del mencionat panflet ultra-dretà. Cañas es va encarregar d'estendre la bola per Twitter, i avui dia encara es pot trobar gent que no ha tingut ni les mínimes capacitats com per cercar les fonts. Us deixo a la terceraimatge l'article signat per Fabra (entre molts altres), on s'especifica clarament que el mot "raça" té un sentit estrictament polític (marcat en groc), doncs es nota clarament que el que preocupa als signants de l'article no és un concepte biològic, el que els preocupa és que el nacionalisme colonial de Castella acabi diluint al poble català. 88 anys després els podem dir que encara resistim al nacionalisme de Castella. Som i serem.

[girlwikipedia]

quan mercè rodoreda va dir "El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua." i quan jacint verdaguer va dir "Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya / d’enyorança es mor. // Hermosa vall, bressol de ma infantesa, / blanc Pirineu, […]" i quan bonaventura carles aribau "Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis / Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys, /La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys, /Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis."

[useless-catalanfacts]

I had wanted to translate this song for a long time, but it frustrated me that I couldn’t translate one specific sentence to something as beautifully heartbreaking, but @cucullas‘s edits of traditional Catalan songs reminded me of it again, so I’m finally posting it.

El Testament d’Amèlia (“Amèlia’s will”), one of the most famous Catalan traditional songs. We have written proof of its existance since at least the 14th century, and it has been orally transmitted until nowadays. It explains a legend that is thought to be based on real events, the death of the 3rd daughter of count Ramon Berenguer III of Barcelona and Dolça de Provença.

The song has been recorded by different people, I chose Serrat’s version because it follows the most widespread (I think) short lyrics, but as with all traditional songs there are different versions of the lyrics in different territories. The youtuber Alanna also sang a beautiful, longer version of it (with the lyrics in Catalan and subtitles in Spanish on screen) here (the song starts after an introduction in Spanish at minute 1:50).

Here are the lyrics in Catalan and my translation of them to English:

L'Amèlia està malalta La filla del bon rei Comtes la van a veure Comtes i noble gent

Amèlia is ill the daughter of the good king Counts go to visit her counts and noble people

Ai, que el meu cor se'm nua Com un pom de clavells

Oh, my heart is knotting like a bunch of carnations

Filla, la meva filla De quin mal us queixeu? El mal que jo tinc, mare Bé prou que me'l sabeu

Daughter, my daughter what pain are you complaining of? The pain that I have, mother, you know it very well.

Ai, que el meu cor se'm nua Com un pom de clavells

Oh, my heart ties itself in a knot like a bunch of carnations

Filla, la meva filla D'això us confessareu Quan sereu confessada El testament fareu

Daughter, my daughter, you will confess this and once you are confessed you will make your will. 

Un castell deixo als pobres Perquè resin a Déu Quatre al meu germà en Carles Dos a la Mare de Déu

I leave a castle to the poor so they will pray to God Four [castles] to my brother Carles two to the Mother of God.

Ai, que el meu cor se'm nua Com un pom de clavells

Oh, my heart is knotting like a bunch of carnations

I a vós, la meva mare Us deixo el marit meu Perquè el tingueu en cambra Com ja fa molt temps que feu

And to you, my mother, I leave you my husband so you shall have him in your chamber as have been doing for a long time.

Ai, que el meu cor se'm nua Com un pom de clavells

Oh, my heart is knotting like a bunch of carnations

Other versions are more explicit about the mother having poisoned the daughter. For example, the version Alanna sang that I mentioned before says “daughter, my daughter, will you leave me nothing? I will leave you, my mother, more than you deserve. You gave me poisons that are burning my heart, because to have my man you, mother, have killed me.”

Or this one (here sang lyrically by Montserrat Figueras and Jordi Savall’s direction of the Cambra Reial de Catalunya). In this version, when the mother asks “what harm afflicts you?” the daughter answers “mother, my mother, you know it well enough: you have given me the poison that is ravaging my heart”. In this version, Amèlia also makes it clear that “of my will, mother, you will not be happy about” before listing all her castles and possessions, which she gives to the poor, the monks, her brother Carles, the Mother of God, some she is to wear at her funeral, etc. And at the end:

Lo cos ha de podrir-se: fassa la roba el mateix que es podreixin les pompes, l’ànima vaja al cel.

The body shall get rotten and the clothes shall do the same may the ostentations rot, and the soul go to heaven.

– Filla, la meva filla, i a mi, què em deixareu? – Mare, la meva mare, a vós lo marit meu.

Daughter, my daughter, and to me, what are you leaving me? Mother, my mother, to you I leave my husband.

Que us el tingueu en cambra tothora que volgueu, perquè el vetllleu de dia tant com de nit ho feu,

So you can have him in your chamber at any time you want, so you can watch over him during daytime as much as you already do at night.

Besant-lo i abraçant-lo tal com fa temps soleu, que ara no us faré nosa l’hora que l’abraceu.

Kissing him and hugging him as you are used to doing since long ago, for now I won’t be a bother at the time you embrace him.

– Filla, la meva filla, que m’ho perdoni Déu, és un fals testimoni que vós, filla em poseu.

Daughter, my daughter, may God forgive me this, this is a false testimony that you, daughter, are blaming on me.

Son pare ho escoltava amb un ministre de Déu. – Filla, la meva filla, què aixó que dieu?

Her father was listening to this with a minister of God. Daughter, my daughter, what is this thing you are saying?

Ai, pare, lo meu pare, en cartes ho trobareu, metzines me n’heu dades perquè morta em voleu.

Oh father, my father, you will find this in letters. You [plural] gave me venoms because you want me dead.

Ai que el meu cor se’m nua, com un pom de clavells.

Oh, my heart is knotting like a bunch of carnations

[unpensadoranonimo]

Dolça Catalunya presentado por Miguel MV analiza lo que viene tras las elecciones de Madrid con Albert Soler, Irene González, Miquel Giménez, Ángeles Ribes y Sergio Fidalgo (8/5/2021)

[tastatast]

L’Horta

La cuina d’en Jordi Coromina estimula. Fa una cuina immediata, és a dir, surt de la fórmula tancada on tot està pre-elaborat i planificat i, per tant, improvisa durant el servei. De vegades, té idees i les transforma de diferent manera a cada àpat però, altres vegades, és el producte el que s’acaba i, per tant, està forçat a oferir a cada taula una versió d’un mateix plat de manera diferent. 

Una manera de cuinar que li aporta vida i frescor, agilitat i ritme i una manera de fer arriscada i autoexigent que cada vegada veiem menys a les cuines d’arreu. A més, sense transmetre un discurs de sostenibilitat, aprofitament, vegetarià, vegà, la moda dels ferments i tècniques japoneses, implementa tot això amb productes autòctons.

Aquest àpat va consistir en els següents plats.

Pastanaga laminada elaborada a través de la tècnica de fermentació Nukazuke, una pastanaga blanca a mig camí entre un envinagrat i un salaó, deliciosa.

Pebrot ibèric marinat a dins d’una pasta que es diu moromi (la part sòlida de fer salsa de soja, una salsa de soja que elabora ell mateix). Un pebrot extraordinari que semblava més una carn que no pas un vegetal.

Amanida de pastanaga dolça, àcida i picant, un cromatisme taronja amb mantega líquida, remolatxa desfilada i pastanaga crua. Un plat que fa venir afició per les verdures!

Salsifí, colrave i poma, un plat saladet, tebi i amb la poma molt ben integrada. Una altra genialitat.

Coliflor i gambes a l’allet. Gamba blanca marinada amb coliflor verda laminada finíssima. Molt i molt bé!

Llanega blanca i negra, colinap i castanya. Primer plat calent del menú, un plat de bolets sucós i ben gustós.

Tempeh de castanyes que li vam demanar especialment. Un deliciós, tebi, tou i un punt crocant tempeh servit amb salsa de castanya. Aquest sí que pot començar a ser el nostre tempeh de referència!

Pit de pintada marinada. Aquest plat explica molt bé l’excepcionalitat de la cuina d’en Jordi. A partir d’una pintada de la seva tieta, que també té oques i ànecs, podríem dir que serveix tres pintades en una. És a dir, crua i tendríssima per dins, cremada i cruixent per fora i amb mig centímetre de lleugera cocció entremig. Una pintada marinada tota la nit amb shio koji que ens ha quedat gravada a la memòria culinària.

Col rostida i porro rostit amb un suquet de porro fermentat, una altra magnífica exaltació de les verdures.

Cérvol i remolatxes, és a dir, un cérvol tallat fi i prou ben cuit acompanyat de remolatxa blanca laminada per sobre, una làmina de remolatxa blanca tallada a tires i, finalment, remolatxa vermella líquida. Un final a l’alçada de la part salada de l’àpat.

POSTRES:

Poma, llimona i beurre noisette. Unes postres ben arriscades que ens van recordar aquells exercicis de malabarisme gustatiu d’elBulli. Per una banda, una penetrant olor d’amoníac; després, una esgarrifadora escuma de llimona i, per sort, una mantega avellana, un gust clàssic i conegut que ens va permetre agafar-nos a algun lloc.

Raïm, julivert i cogombre fermentat. Raïm pelat, sense llavors i cada gra tallat per la meitat acompanyat d’un sorbet-escuma de julivert i d’un suc de cogombre fermentat. Unes altres postres complexes i complicades.

Pastís de pera i api. Un pastís deliciós amb una base de galeta de mantega ben reconfortant, crema de pera i daus de gominola de pera. Això sí, acompanyat d’un suc d’api amb la marca de la casa.

Les inquietuds del cuiner també queden paleses amb el pa que ofereix, d’en Miquel Saborit, els bons olis per acompanyar-lo i l’acurada selecció de vins amb referències interessants de vins naturals feta amb criteri i seguint els seus gustos personals.

Sens dubte, en Jordi Coromina s’està consolidant com un dels cuiners amb més talent de Catalunya.

[antoniocamposfernandezworld]

La Fiscalia ja és una altra ucursal del PSOE

Dolça Catalunya del 26-03-2024 Ja sabem que la Generalitat va cercar l’ajuda del Kremlin per al prusés; que Moscú envió agentes de la inteligencia militar y agitó el golpe de estado en Cataluña; que la UE está investigando las «relaciones entre los secesionistas catalanes y la administración rusa», y «las campañas de desinformación a gran escala que Rusia ha ejecutado en Cataluña»; que agentes…

[miquisteps]

👁 La llotja del peix d’aigua dolça. #foto #photo #fotografia #bcn #bcnsecreta #lovebcn #jardins #arquitectura #architecture #mansions #gardens #sensefiltres #nofilter #photography #viatgerurbà #descobreixcatalunya #igworld_global #poblacions_de_catalunya #urbantraveller #bellesa #beauty #08042 #NouBarris #Barcelona #Catalunya #Catalonia (at Barcelona, Catalunya) https://www.instagram.com/p/CS4g4UIIrh9/?utm_medium=tumblr

[zoevaldes]

El resumen del “Tsunami” nacionalista de hoy, en una foto tremenda | Dolça Catalunya Centro de Barcelona. El tráfico de la ciudad está paralizado porque la Colau ha cortado las calles, pese a que apenas hay manifestantes, como se ve Origen: El resumen del "Tsunami" nacionalista de hoy, en una foto tremenda | Dolça Catalunya

[poniegu]

Lego

Abril 2018. Mig any després, no semblava que Barcelona hagués passat aquell octubre tan tumultuós. I això que, al final, s’havia aconseguit fer la declaració d’independència el desè dia d’aquell mateix mes. Hi havia hagut respostes negatives per part del govern central, però les institucions catalanes van anar fent i, a poc a poc, havien aconseguit funcionar com aquell país independent que sempre havien anhelat.

Tot aquell procés no va costar vides, com alguns havien especulat, però sí que va comportar altres pèrdues, refredaments, enfrontaments, baralles. En Joan ho sabia bé. Estava a una de les sales de la Generalitat, ara seu del Govern del país, intentant treballar amb l’ordinador portàtil mentre el seu fill, ara d’un any, jugava amb una cinquantena de peces de Lego. En Joan sabia perfectament que aquelles joguines no eren recomanables per menors de 3 anys, però aquell matí a primera hora, en anar a cercar l’infant a casa de la seva ex-dona encara mig adormit, havia comès l’error d’equivocar-se de maletí de jocs i agafar aquell que pertanyia al seu fill més gran.

Al llarg del matí havia anat fent petites aturades de feina per anar a asseure’s al costat del seu fill i donar-li menjar o, simplement, jugar amb ell. El tedi era tant que fins i tot ell mateix s’havia engrescat i havia fet les seves pròpies construccions amb aquells blocs de colors, les quals, per cert, no estaven gens malament. Realment, en Joan havia de reconèixer que muntar figures així tenia la seva complexitat, però per què havia de patir si ell havia participat en la construcció d’un país amb totes les lletres? En aquell cas també hi havia hagut moltes peces amb les quals treballar, i no totes encaixaven tan fàcilment!

S’hauria mentit a sí mateix, però, si hagués negat que d’altres peces s’havien perdut pel camí. Tristament, era així, i el primer que li venia al cap quan ho pensava era la imatge de la seva dona quan el va deixar, al•legant que ell s’havia obsessionat amb la independència i amb la seva feina i assegurant que el mal ja estava fet i que ja no podien tornar enrere. En Joan va intentar que ella l’entengués: Catalunya no es podia fer en un dia! Necessitava una dedicació màxima, aquell país nounat era gairebé com un dels seus fills per a ell. Ella, però, no el va escoltar i se’n va anar, i en Joan bé que va haver de lluitar amb advocats per aconseguir la custòdia compartida dels nens. Ara, però, mesos després, tot allò era un record, com si hagués estat un malson. La veia constantment quan havia d’anar a buscar els fills o a portar-los-hi, però era tot momentani i havia acabat sent un protocol inevitable.

La rialla del seu fill el va tornar a la realitat, i quan es va girar cap a ell es va sobresaltar: el nen s’estava intentant ficar a la boca un grapat de quatre o cinc peces de Lego, totes aquelles que havia pogut agafar amb una mà. L’infant mirava el seu pare desafiant, com si ja sabés que allò que estava fent no era el correcte. En Joan es va angoixar encara més, sense saber realment com aturar-lo sense que hi hagués risc d’ennuegament, i no va poder evitar alçar el to de veu, deixant anar algun gall, i renyar-lo:

– No! Això no, eh!? Deixa-ho a terra! Ja! – deia, estirant exageradament el braç i assenyalant l’estora on estaven asseguts.

Era difícil veure en Joan enfadat. De fet, l’infant potser no l’havia vist mai tan exaltat, i és per això que va amollar les peces al terra a l’acte i, gairebé instantàniament, es va posar a somicar. En Joan es va aixecar, visiblement nerviós, i el nen cada vegada plorava més. El pare el va agafar, intentant calmar el nen amb petits copets a l’espatlla i parlant-li amb una veu dolça, que li sortia trencada a causa dels nervis del moment.

– Ei, ja està... Perdona, el papa estava preocupat... No ho tornis a fer, d’acord? Calma’t, si us plau...

El nen es va anar tranquil•litzant progressivament i, veient que eren les sis de la tarda, en Joan va decidir acabar la jornada laboral i tornar a casa amb el seu fill, on estarien més tranquils. Mentre recollia, es va adonar que trobava a faltar arribar al pis i trobar-hi algú amb qui parlar del dia, algú amb qui donar-se suport mútuament, algú a qui poder abraçar i acaronar. Estava bé amb ell mateix, creia en la seva causa, però sabia que seria molt més feliç si trobava una persona especial que encaixés amb una peça tan complicada com el bloc de Lego estrany que ell havia arribat a ser.

Acabava de travessar la porta que unia l’antiga Generalitat amb Plaça Sant Jaume. Portava el seu fill al braç dret i una bandolera penjada amb l’ordinador portàtil i alguns documents. No s’havia oblidat el maletí de jocs, que portava a la mà esquerra, però sí que es va oblidar de tancar-lo, o almenys això li va passar pel cap quan, de cop, la maleteta es va obrir, deixant caure peces i construccions de Lego al terra d’aquella plaça tan transitada. En Joan es va maleir a ell mateix, deixant anar algun “Merda!” i algun “Hòstia!” entre dents, mentre s’acotava per anar recollint blocs i figuretes.

– Maleït maletí...! Quin dia que porto, avui... Casum...! – Espera, que t’ajud –va dir-li una veu desconeguda, la presència de la qual no va tardar a sentir. – No fa...! –va intentar dir aixecant el cap, però quan va mirar la noia que ja s’havia ajupit a ajudar-lo la va deixar fer. – Bé, gràcies. – De res, en un moment ja ho tendrem.

En Joan no volia entretenir aquella pobra noia, així que va mirar de recollir-ho tot tan ràpid com va poder. Només quedava una construcció de Lego de les seves, que era un piano senzill. De jove havia après a tocar aquell instrument, però ara rarament tenia temps per tornar-s’hi a posar. El va voler agafar, una mica pres per la nostàlgia, però quan anava a tocar-lo es va trobar amb la mà d’aquella noia, que s’hi havia avançat. Es van mirar als ulls tots dos i ell no va poder evitar acariciar aquella mà que li era nova, visiblement més petita que la seva. Va veure que ella es tornava vermella, i intuïa que ell també s’estava ruboritzant. De nou, va ser un gemec del seu nen allò que el va fer tornar a la realitat d’enmig de la plaça.

– Bé... –va murmurar, aixecant-se mentre la seva veu interior el renyava: qui es pensava que era, ara, un adolescent? – A-aquí el tens... –va dir ella, allargant-li el piano de Lego. – Moltes gràcies, de veritat –va respondre, ara sí, aconseguint somriure.– Com et dius? – Lara. – Encantat, jo sóc en Joan –va presentar-se, fent-li dos petons. – Ho sé... –va dir ella, mentre se li escapava una mica el riure. – Com? – A veure... –deia ella, intentant trobar unes paraules que ja eren evidents. – Ets en Joan Aiguadé, una de les cares més representatives del país, com no t’hauria de conèixer? – També és veritat, és que no m’hi acostumo... Són coses que passen. – Bé, jo...

La noia va mirar als costats, una mica avergonyida. Se la veia una mica tímida, va pensar en Joan, però era maca: si no, no s’hauria ofert a ajudar-lo. Es va passar alguns cabells rere l’orella, i ell no va poder evitar fixar-se un cop més amb les seves mans. Tenia ganes d’acariciar-les de nou. De fet, no recordava quan s’havia sentit així per darrera vegada. I si ella era la peça que últimament havia estat buscant? I si aquelles peces, que no eren més que un joc de nens, l’havien ajudat a trobar-ne una altra de molt més especial? Era probable que s’equivoqués, però una persona tenaç com ell no podia deixar-ho estar. Ho havia d’intentar:

– Escolta, et podria demanar el número? M’agradaria convidar-te a prendre alguna cosa, has estat l’única que s’ha apropat a ajudar-me i t’ho voldria agrair... – És clar! –va exclamar ella, que, veient que potser s’havia emocionat massa, es va reprimir una mica–. Bé, vull dir... Sí, per què no? – Molt bé... –va dir ell, traient-se el seu mòbil de la butxaca, accedint a l’aplicació de contactes i allargant-lo cap a ella. –Apunta’l aquí i et faig una perduda.

Mentre ella escrivia el número al mòbil d’ell, en Joan s’adonà que el nen gairebé no havia dit res en tota l’estona, i no era pas perquè estàs espantat: semblava sentir-se còmode amb aquella noia a prop. Aleshores, ell encara va estar més content d’haver-li demanat el número: si una cosa havia après dels seus fills, era que els sentits dels nadons no enganyaven.

– Ja està –va concloure ella, allargant-li el mòbil. – Gràcies. T’escriuré un dia d’aquesta setmana. Ara he de marxar, que se’m fa tard. – D’acord, que vagi bé –va respondre ella, amb un lleu somriure. – Fins aviat, guapa.

No va poder reprimir-se i li va fer dos petons més a la galta, aquest cop una mica més propers. Volia deixar clar per on anava: el temps passava cada cop més ràpid i ell s’estava fent gran. Quan en Joan va seguir caminant per anar a buscar el cotxe, va intuir com ella el mirava amb una barreja de desconcert i esperança, com si ell no hagués estat l’únic tocat per aquella trobada.

–Tant de bo sigui així... –va dir-se a sí mateix, després de fermar el seu fill a la cadireta del cotxe, mirant fixament el piano de Lego que ella havia recollit feia uns minuts.– Tant de bo sigui així.

[ayudatwe]

Mire cómo van las inversiones en Cataluña y Madrid | Dolça Catalunya. http://bit.ly/2WeZRdx

[unpensadoranonimo]

Dolça Catalunya realiza un debate con los economistas Gonzalo Bernardos y Ferran Brunet, y con el consultor de empresas Juan Arza, charlando con Sergio Fidalgo y Miguel MV sobre la desastrosa situación económica de una región cuyos criterios de desarrollo ha sido invertir en entidades y medios que promueven el fascismo supremacista cultural pancatalanista (17/4/2021)

[marraco]

RT @DolcaCatalunya: Frigo se reafirma y no rotulará en español en Cataluña. Pues nos vamos hartando de multinacionales abusonas que no respetan nuestros derechos. #AdiosFrigo #AdiosUnilever https://t.co/XOpoXGVQ95

Frigo se reafirma y no rotulará en español en Cataluña. Pues nos vamos hartando de multinacionales abusonas que no respetan nuestros derechos. #AdiosFrigo #AdiosUnileverhttps://t.co/XOpoXGVQ95

— Dolça Catalunya (@DolcaCatalunya) August 12, 2020

via Twitter https://twitter.com/rpla August 13, 2020 at 12:31AM

[eduardogonzalezpalomar]

Ahí dejo el enlace para expresar tu apoyo a la Policía Nacional de Vía Layetana en Barcelona:

https://www.dolcacatalunya.com/2019/11/vamos-a-hacer-algo-por-la-policia-nacional-faltaria-mas/

[art-neutre]

Exposició: Becoming Alluvium | Thao Nguyen Phan | Han Nefkens + Fundació Joan Miró

Thao Nguyen Phan. Captura de Becoming Alluvium. Instal·lació audiovisual, 2019. Producida per Han Nefkens Foundation

Becoming Alluvium de Thao Nguyen Phan Última part de la trilogia Monsoon Melody 16 de novembre de 2019 - 6 de gener de 2020 Fundació Joan Miró, Barcelona. WIELS Contemporary Art Centre, Brussel·les. Thao Nguyen Phan: Monsoon Melody1 de febrer - 26 d’abril de 2020 Visita de premsa: 30 de gener, a les 11.00 h Chisenhale Gallery, Londres. Thao Nguyen Phan: Becoming Alluvium26 de juny - 30 d’agost de 2020 Inauguració: 25 de juny, de 18.30 a 20.30 h «Becoming Alluvium és la meva meditació sobre la glòria i la tragèdia del riu Mekong (...) el meu intent de recollir testimonis dels sediments atrapats i de la varietat d’espècies que s’han sacrificat degut a la cerca constant de l’home d’una esplendor perpètua.» Com a guanyadora de l’edició de 2018 del premi Han Nefkens Foundation – LOOP Video Art Award, aquesta tardor la jove artista Thao Nguyen Phan presentarà Becoming Alluvium a la Fundació Joan Miró, la primera entitat que acull aquesta instal·lació de vídeo i pintura. És un nou exemple del compromís de la Fundació amb els ideals de Joan Miró i el seu suport ferm a les noves generacions de creadors. La Fundació Han Nefkens ha impulsat la producció i presentació d’aquesta nova obra no tan sols a la Fundació Joan Miró, sinó també als centres WIELS de Brussel·les i Chisenhale Gallery de Londres, on es presentarà posteriorment. Becoming Alluvium consisteix en dos elements: un vídeo que porta aquest mateix títol i Perpetual Brightness, una sèrie de pintures de seda i laca vietnamites, estructurades en forma de paravent de panells desmuntables. L’exposició es basa en la investigació que està efectuant Phan sobre el riu Mekong, el qual, tot travessant la Xina, Birmània, Tailàndia, Laos, Cambodja i el Vietnam, sosté la indústria pesquera d’aigua dolça més gran del món, a més dels arrossars i els ecosistemes del seu delta vietnamita. A la seva importància mediambiental i econòmica s’hi suma el seu abast cultural, que es tradueix en un conjunt d’expressions rituals, musicals i artístiques que configuren les cultures dels països del sud-est asiàtic. Becoming Alluvium observa els canvis mediambientals del riu derivats de l’expansió de l’agricultura, la sobrepesca i la migració de camperols a les zones urbanes per motius econòmics, i posa una atenció especial en com impacten aquests canvis mediambientals en la natura i en les vides humanes. Phan recorre a diversos nivells narratius i es refereix simultàniament a móns reals i imaginaris per proposar versions alternatives de la realitat. Així crea una obra visual, emocionant i poètica, que té múltiples capes i ultrapassa el punt de vista purament històric o polític per explorar qüestions actuals com ara la seguretat alimentària i la nostra responsabilitat ecològica respecte als entorns agrícoles. La Fundació Joan Miró acull aquest projecte, que mostra una relació directa amb els valors mironians de la comunió amb la natura, l’experiència mística i poètica de la terra i l’arrelament local per accedir a allò universal. Becoming Alluvium constitueix l’última part de Monsoon Melody, una trilogia d’obres que completen Tropical Siesta (2017) —una videoinstal·lació de dos canals entorn de les èpoques fosques de la història del Vietnam, quan el país passava penúries econòmiques i ideològiques— i Mute Grain (2019) —que combina vídeo, so, pintura, instal·lació i material d’arxiu, en una interpretació personal de la fam de 1945 al Vietnam, de la qual s’ha parlat poc. Aquest període de fam es va donar durant l’ocupació japonesa de la Indoxina francesa (1940-1945) i es creu que va provocar la mort de més de dos milions de persones al delta del riu Roig, al nord del Vietnam. Acompanyarà les exposicions de Thao Nguyen Phan una publicació il·lustrada, Monsoon Melody. Aquesta monografia mostra l’obra recent de Thao i conté els textos i les col·laboracions especials de Zoë Gray, Sam I-Shan, Lila Matsumoto, Han Nefkens, Pamela Nguyen Corey, Thao Nguyen Phan, Hilde Teerlinck i Thomas D. Trummer. El disseny ha anat a càrrec d’Ok Kyung Yoon, i l’ha coeditat la Fundación Han Nefkens juntament amb la Fundació Joan Miró, el centre d’art contemporani WIELS i la galeria Chisenhale, amb el suport de la galeria Zink (Waldkirchen). La publica i distribueix Mousse Publishing.

Thao Nguyen Phan es va formar com a pintora, però és una artista multimèdia amb una obra que combina pintura, instal·lació i «camps teatrals», entre els quals hi ha el que ella anomena gest performatiu i imatge en moviment. A través de la literatura, la filosofia i la vida quotidiana, Phan observa elements ambigus de les convencions socials, la història i la tradició. Va començar a treballar amb films en iniciar el seu Màster en Belles Arts a Chicago, com a resposta a la sensació que la pintura no té una implicació directa amb la vida i que opera massa des de la distància. Phan ha fet exposicions individuals i col·lectives als següents llocs: Gemäldegalerie (Berlín, 2018), Dhaka Art Summit (Dacca, 2018), Para Site (Hong Kong, 2018), Factory Contemporary Arts Centre (Ciutat Ho Chi Minh City, 2017), Nha San Collective (Hanoi, 2017) i Bétonsalon (París, 2016), entre d’altres. A més de treballar com a artista multimèdia, és cofundadora del col·lectiu Art Labor, que explora pràctiques interdisciplinàries i desenvolupa projectes artístics que beneficiïn les comunitats locals. Han Nefkens Foundation – LOOP Video Art Award

Thao Nguyen Phan va ser seleccionada per un jurat encapçalat per Han Nefkens, fundador de la Fundació Han Nefkens, i format per Emilio Alvarez, fundador i codirector de LOOP Barcelona, Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró, Hans Ulrich Obrist, codirector de Serpentine Galleries, i Barbara London, escriptora, comissària i professora.

Fundació Han Nefkens La Fundació Han Nefkens és una entitat privada sense ànim de lucre que l’escriptor i mecenes holandès Han Nefkens va fundar el 2009 a Barcelona. El seu objectiu és fomentar l’art i el procés artístic i connectar les persones per mitjà de l’art tot col·laborant amb institucions artístiques internacionals de renom. Des dels seus inicis, la Fundació s’ha orientat cap a uns valors innovadors i visionaris, com un nucli de producció que supervisa i promou la creació contemporània des de les primeres etapes fins a la presentació final. L’organització, que es posiciona com una plataforma per a contribuir a fer créixer la carrera dels artistes, té com a activitat principal (sempre a nivell internacional) donar suport a obres mitjançant els seus premis i les seves beques. Fundació Joan Miró La Fundació Joan Miró, creada pel mateix artista, va obrir les portes al públic al 1975. L’edifici acull una col·lecció única d’obres de Miró, a més de la seva llibreria personal i un arxiu amb gairebé tots els seus dibuixos preliminars. Això fa que la Fundació sigui un centre de referència en la investigació, divulgació i promoció de la producció i el llegat de l’artista. Quan es va inaugurar, la Fundació Joan Miró era el primer museu de Barcelona dedicat a l’art modern i contemporani, i des d’aleshores ha acollit nombroses exposicions temporals. En el seu marc, l’Espai 13 ha estat una de les primeres sales dedicades als artistes i comissaris emergents, a més d’un entorn educatiu per a la promoció de la creativitat i la comprensió de les pràctiques artístiques modernes i contemporànies. El concepte d’aquest espai experimental reservat a exposicions d’artistes joves, així com l’atenció que es para a les pràctiques artístiques emergents en la programació de la Fundació, respon a la voluntat de Joan Miró de donar suport a les noves generacions de creadors.

+ informació

.

https://1.bp.blogspot.com/-Mj4kNErhseo/XdJvJPfWiaI/AAAAAAAACMA/KyNa6Zq6lkkA_A4k9Ptbfv2zoOWiNBxXQCLcBGAsYHQ/s640/screenshotAtUploadCC_1574071882785.png http://www.artneutre.net/2019/11/exposicio-becoming-alluvium-thao-nguyen-phan-han-nefkens-fundacio-joan-miro.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma