#gèlid

[negreabsolut]

Els Canyons de Kolob a l'hivern, Utah.

[jcasan23]

Škocjanske jame

En alguna ocasió, relacionant viatges amb esport s’ha parlat de caminades espectaculars. Al nord i amb vistes espectaculars (quasi aèries) o per paratges gèlids, nevats i increïbles. En altres ocasions més properes, al Pirineu amb l’esquí com a tema. I en alguna ocasió s’ha pogut copsar, i reflexionar al voltant de la pràctica esportiva a altres països o cultures. Recentment s’han unit les dues…

[boscdelsdubtes]

Dia 1 - Peix

Una sensació d’angoixa em va fer obrir els ulls, com si un aire gèlid m’ofegués. Mentre la vista s’anava acostumant a la tènue llum que venia de dalt, veia com algunes taques de color flotaven al meu voltant. No vaig trigar en adonar-me’n, eren peixos. De totes mides i colors, nedant en cercles al seu aire, lliurement. Em vaig preguntar què hi feia en aquell espai misteriós mentre aquella angoixa desapareixia. No hi havia aigua, si no més aviat el buit, però els peixos seguien nedant en aquell espai sense aigua. Tot i així, el ball de colors que se’m presentava davant em captivava fins a tal punt que vaig oblidar aquesta pregunta. Simplement em va néixer la calma de veure tot aquell espectacle, mentre totes les preocupacions fugien de la meva ment. Ara, l’única cosa que m’importava, era seguir gaudint d’aquell mural animat ple de colors, somnis i noves possibilitats.

[danielgarciaperis]

A punt per #córrer la #cursa #10kVila @fondistes @vilafrancaaj en la seva 12a edició amb un fred gèlid #running #Vilafranca #Penedès #CapitalDelVi #10kVilafranca (at Vilafranca del Penedès) https://www.instagram.com/p/Cn_rJC9LmN0/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[joaquimblog]

LICEU 2022/2023: IL TROVATORE (GRIGOLO-HERNÁNDEZ-RODRIGUEZ-DUDNIKOVA-BURATTO;OLLÉ-FRIZZA)

Vittorio Grigolo, Saioa Hernández i Juan Jesús Rodriguez al tercet del primer acte de Il Trovatore. Fotografia d’©A Bofill gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu * Ha tornat el popular Trovatore al Liceu després de la versió concertant dirigida per Dudamel, sense la senyora Netrebko, però si amb el senyor Eyvazov i amb un repartiment que va resultar gèlid. Ara s’ha…

[malsonsialtreshistories]

Costes estranyes

Avui és divendres i toca relat al bloc, ara amb vikings #relat #blog #vikings #fantasia

El món es movia, trontollava d’una banda a l’altra i amenaçava de giravoltar-me. Jo intentava no moure’m; la ferida del ventre em feia encara més mal si em movia. Sentia les benes que m’hi tibaven, l’únic que impedia a les meves entranyes sortir-se’m del cos. Podia olorar el mar en un aire tan gèlid que em feia tremolar. Podia aguantar-me a les fustes del terra per evitar anar-me de costat, però…

[badiajordi]

Periodisme

Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes. Fa anys, quan era a l’Avui, ens venia la Coca-cola a mitja tarda i ens oferia productes. És el que recordo com a celebració del patró de la professió. Enyoro l’ofici. Algun dia hi tornaré, ni que sigui des d’aquest blog. Matí gèlid. 3 graus sota zero a l’aplicació amb vent del nord, tramuntana. Tot i que és un vent sec, el cert és que hi ha humitat…

[duquesademiscelania]

Aquest és un d'aquells matins en els que busco claredat en la música. En dies com avui, trobo especialment a faltar passejar per les platges de la Costa Brava, acompanyada de la tramuntana i del gèlid murmuri de la fúria del mar d'hivern. En dies com avui em sento tancada entre les quatre parets de la ciutat i els seus edificis monstruosos i recordo quan encara tenia el món real a dues passes. Llavors penso que en el fons, ben bé com un secret, sóc una romàntica. I així, més o menys, és com he acabat en aquesta cançó. Perquè tinc el subconscient més gandul de la història.

[guillemjc]

París no s’acaba mai

Sóc al tren de les 14.07h que surt de Gare de Lyon amb destinació Barcelona Sants. Per primer cop, no tinc bitllet de tornada. Ja he deixat París, després de viure-hi 2 anys, 7 mesos i una setmana. Gairebé 1000 dies. Sento cert vertigen.

Tot el que deixem enrere passa a ser susceptible de ser enyorat amb nostàlgia redemptora. París té l’immens poder de fer sentir aquesta nostàlgia prematurament, abans fins i tot que l’hagis abandonat. A París la trobes a faltar abans de marxar-ne.

M’he preparat per aquest moment inconscientment des del dia que vaig arribar. Ara sóc plenament conscient que de fet mai s’està preparat per deixar París. París t’atrapa, i d’alguna manera aconsegueix retenir-te per sempre.

Aquí hi he viscut probablement els millors anys de la meva vida. La perspectiva del temps m’ajudarà a jutjar-ho. Vaig aterrar el 22 d’octubre de 2015, i des de llavors he estat testimoni dels atemptats terroristes del 13 de novembre, de la cimera mundial del clima, d’una Eurocopa i dos Tours de França, de l’elecció d’Emmanuel Macron com a president de la República, de dos 14 juillet…

Però el que em quedarà, sobretot, és la íntima relació que he construït amb aquesta ciutat. Cada passejada ha estat una declaració d’amor incondicional. M’he entregat als seus carrers, als seus passatges, als seus jardins, als seus canals, als seus barris, a les seves esglésies, al seu riu, als seus museus, a les seves postes, a les seves matinades, a la seva llum.

I, és clar, el que m’enduc és tota la gent que hi he conegut. Sempre podrem dir que un dia vam ser joves i vam viure a París.

A París és impossible retenir els instants de màgia. De sobte arriben, els sents, notes l’eufòria que t’envaeix, i després se t’escolen, s’escapen, ja no hi són. Només podem col·leccionar-los en la memòria.

S’acaba la ciutat que mai s’acaba. I escric aquestes línies amb la pretensió de fer-li el meu modest homenatge. Una petita oda a la ville que m’ha donat tant, dolça lletania de la ciutat infinita.

Aquesta és la meva París, això és el que en trobaré a faltar.

Le Voltigeur.

Els 90 graus de Saint-Michel-des-Batignolles, els colors de la seva façana d’obra vista, la torre imponent i el daurat Sant Miquel custodiós.

El Théâtre de Ménilmontant i el seu pati interior amagat en un vespre fosc de divendres.

El jardinet amb la petita escultura femenina del Villa de l’Ermitage.

La meravellosa terrassa de La Fontaine d’Henri IV, a la Rue des Cascades. I la Judit.

Una tarda de conversa inacabable amb Lucho Urtubia. I el Xavi.

La Petite Ceinture. I el Philipp.

Anar a córrer al Bois de Boulogne, i descobrir-ne els secrets més ben guardats –vorejar el Sena des del bosc. Anar a córrer a Montmartre i pentinar el barri d’oest a est, de nord a sud, trobant totes les escales, tots els pendents. Anar a córrer al Bois de Vincennes, i creuar la ciutat sencera per arribar-hi. Anar a córrer a les ribes del Sena, tot resseguint el riu. Anar a córrer París.

Tornar a casa de matinada, negra nit o amb els primers rajos del dia, en bicicleta, ebri i embriagat de la nit parisenca. Sentir-se amo i senyor de la ciutat.

Saint-Germain-des-Prés i els seus cafès. I les seves llibreries. La Place de Furstemberg, aquell àtic amb balconet.

Saint-Sulpice.

Fer un pique-nique al Parc Montsouris. Fer un pique-nique al Bois de Boulogne per Sant Joan, davant del Chalet des Îles. Fer un pique-nique al Sena. Fer un pique-nique al Parc de Bercy. Fer un pique-nique al Jardin des Plantes. Fer un pique-nique al Parc Martin Luther King. Fer un pique-nique al Canal Saint-Martin. Fer un pique-nique a Buttes-Chaumont.

Sortir de casa en bici i arribar en menys de mitja hora a Notre-Dame.

Notre-Dame. Davant per davant, contemplant la majestuosa façana. Des de darrere, la meva perspectiva preferida. Des dels seus campanars. Des de tots els costats. Notre-Dame una vegada i una altra i per sempre. 

Sortir de bars a la Butte-aux-Cailles.

Veure pondre’s el sol des del Pont des Arts, des de la punta de l’Île de la Cité, des de la Concorde, des de la glorieta de Buttes-Chaumont.

Veure sortir el sol des del Sacré-Cœur.

Observar incansablement el Sacré-Cœur des de la finestra de casa.

Observar incansablement el reflex de la posta de sol al flamant Palau de Justícia.

Creuar una vegada i una altra la Square des Batignolles. Asseure’s en un dels seus bancs a llegir. Saludar la Manue. Badar observant els aneguets.

Esmorzar al Dose de Batignolles.

L’encantadora església del meu barri, Sainte-Marie-des-Batignolles. La deliciosa llum que hi entra des de la Rue des Batignolles entre les seves columnes neoclàssiques. I la Place Docteur Félix Lobligeois. I la seva bústia, aquella on hi dipositava les cartes a l’Aina.

La Rue Brochant, la més bonica del barri. Els seus bars, l’ombra dels seus arbres, les seves botigues de barri, el Marché des Batignolles.

Les nits especials a Caves Populaires. Amb la Clara. Amb la Bea. O ballant cúmbia peruana amb l’Eduard.

Dinar al Marché des Enfants Rouges. Amb la Clara, l’Elena i l’Ana.

Els sopars romàntics a Mamma Primi, a La cerise sur la pizza o a Pulcinella.

Descobrir Auteuil.

Celebrar l’aniversari amb una copa de vi i en bona companyia al Café Hugo de la Place des Vosges.

Estimar (a) la Place des Vosges.

Le Pavillon de la Reine i el jardí de l’Hôtel Sully.

La dona que baixa a Saint-Placide.

Els carrers en flor, els parisencs regalant flors, els balcons amb flors, floristeries a cada cantonada.

Caminar sense rumb, fer el flâneur, i acabar sempre al Marais.

Els carrerons empedrats i empinats del Quartier Latin. Saint-Étienne-du-Mont.

La Trinité. Magnífica, per fora i per dins. El seu orgue.

Beckett-Cervantes-Michaux a la Place Pablo Picasso.

El mercat d’Edgar Quinet. I el de Bastille. I el d’Aligre. I tots els mercats de París.

El Théâtre La Colline i la darrera estrena de Wadji Mouawad.

Aquells joves que es recolzen a Hector Berlioz, a la Place Adolphe Max.

Les marionetes de Paul Klee al Pompidou. I l’Ona.

Berthe Morisot al Marmottan.

Rodin, sempre Rodin.

El jardí de Delacroix.

El jardí de Balzac.

Els jardins de Renoir.

Derain - Balthus - Giacometti, el trident d’or.

El Pure Café.

La bellesa eterna del Père Lachaise. La seva llum. Aquella aura.

L’antiga vila de Charonne. Remuntar la Rue Saint-Blaise sense perdre de vista el campanar de Saint-Germain-de-Charonne. La Place des Grès, amb l’ombra de les magnòlies i la seu del Partit Comunista del 20e arrondissement. Celebrar el centenari de la Revolució bolxevic.

Una llarga conversa existencial de diumenge a la tarda a la Square des Grès.

Les nuits fauves: al Point Éphemère, a Belleville, a la Bellevilloise, al Comptoir Général, a Montmartre, a Oberkampf, a Rue Monge, a Bastille.

Els caps d’any.

Els sopars a Chez Gladines.

Sentir que la ciutat és nostra des del mirador de Belleville.

El Jardin du Luxembourg i la seva elegància, i les seves flors.

L’oasi de calma de la Campagne à Paris, dels Jardins du Ruisseau, de la Butte Bergeyre.

Les visites del pare, de la mare, de l’Agnès, de l’Anna, de la Pià… Totes les visites.

París amb l’Aina.

L’escletxa de la Place Dauphine per on s’escola el temps. Els parisencs jugant a la petanca, jugant a bitlles.

Les toits de Paris.

Les escapades: a Chantilly, a Le Mans, a Chartres, a Giverny, a Sceaux, a Bourges, a Dijon, a Fontainebleau, a Saint-Germain-en-Laye, a Orléans, a Rouen. Les escapades més llargues a Normandia, a Bretanya, a Lille i a Gant. A Brussel·les, a Bruges. A Anvers.

Agafar l’Eurostar a Gare du Nord i arribar al cap de dues hores a Saint Pancras. 

Una nit al Marlusse et Lapin de Pigalle.

Les màgiques soirées a Quai Henri IV. Aquell pis.

Els vespres a les péniches.

Les converses al Sena mentre es pon el sol.

Les converses al Sena a la llum de la lluna.

Els sopars a Gambetta. I el Marc.

La Promenade Dora Bruder.

L’Île-Saint-Louis.

El Boulevard Beaumarchais. Merci, Bonton, La Maison Plisson.

Els passatges ajardinats de Mouzaïa, la Cité des Fleurs, la Rue des Thermopyles, la Square des Peupliers…

Passage Lhomme. I el Sergi.

Els estanys i els canals de la ciutat glaçats a l’hivern gèlid parisenc.

L’esclat de la primavera. No hi ha lloc al món on sigui tan violent i impactant.

Les Fête de la Musique.

Récorrer l’11e i el 20e sense treva.

La descoberta dels districtes del sud: el 13e, el 14e, el 15e.

El Parc Georges Brassens una tarda d’hivern, el sol es pon i l’estany està glaçat, els nens juguen a córrer sobre la pista de gel provisional. 

El Parc André Citroën una tarda de juliol, els seus laberints i el seu globus aerostàtic.

El Parc de Choisy un vespre de maig, quan te n’adones que la ciutat se t’escola i tot té gust a comiat.

El vélib’ i jo, una relació d’amor-odi, una història d’amor amb la ciutat.

L’eufòria dels moments de glòria.

El temps de París que ho canvia absolutament tot. Menys la seva màgia, perenne i impermeable.

Totes les parisenques i els parisencs, de llarga durada o efímers, que m’han acompanyat. Tots ells i totes elles són Les Hautes Lumières: l’Elena, la Clara Ca., el Philipp, el Cesare, la Katja, l’Alejandro, el Sebastián, l’Arthur, l’Ona, la Clara Co., la Roser E., la Bea, el Lluís, la Mireia, el Xavi F., el Vale, la Sandra, la Neus, la Roser G., la Claire F., la Claire P., la Catherine, el François, el Tim, el Padou, el Sergi, l’Enric, l’Ivan, la Dunia, la Mercè G., l’Úrsula, el Marc F., la Judit, el Quentin, l’Eva i el Kike, l’Eva C., l’Eva D., el Marc H., el Claudi, l’Agnès i l’Adri, la Berta, el Xavi C., la Lorena, la Clàudia D., la Clàudia P., la Carolina, la Gemma, la Rita i l’Helena, el Guido, el Raül, la Marta, el Simon, la Paula, la So Jung, la Katherine, l’Aloma, la Blanca, l’Adriana, la Carla, l’Émilie, el Bailo, el Jesús, el Miquel, el Pol, la Maria, la Marion, la Camille, l’Anne-Sophie, la Pauline, la Marie, el Dani, la Lotte, l’Izaak, la Maya, el Yuta, el Mario, el Josep, el Jordi, el Jaume, la Mercè F., la Laura, la Manue, l’Anna, la Pià, l’Agnès, el pare, la mare, l’Aina. 

[laiabertran]

La Passió

A França, el jove Henri, serveix a l’exèrcit de Napoleó treballant com a cuiner. És un senzill noi de poble, que no coneix l’amor i que és molt tímid amb les dones. A Venècia hi ha la Villanelle, filla d’un gondoler i que treballa al casino per les nits. La vida d’un i de l’altre estan narrades en primera persona, i acaben confluint en una trobada al gèlid hivern de Rússia. 

Tot i la ambientació en les guerres napoleòniques i la Venècia d’inicis del segle XIX no és aquesta una novel·la històrica, ja que els fets històrics només són el contexte en el que dibuixar la història d’aquesta parella.  

Una novel·la intensa al voltant de la passió, el nucli central de la novel·la. Passió d’Henri cap a Napoleó primer i cap a Villanelle més endavant; i d’aquesta cap a una dona casada a qui entregarà el seu cor. 

[negreabsolut]

N'Àrvedui a Forochel.

[4ratlles]

Amor efímer

Tancà els ulls i aparegué, tothora present, la imatge del seu amor, a tothora anhelada. La seva cara, la llum que desprenia, el perfum de la seva pell, la tebior de la seva mirada.

Començà, com sempre, a cisellar. Primer, bruscament, amb embats ferms, cercant les primeres formes i contorns. Més tard, amb delicadesa de sutils copets. Entallant, enformant, a poc a poc, el cos d'ella sobre la matèria primera. Gúbia, punxó, martell. Rascada a rascada, cop a cop, repic a repic, el cos d’ella apareixia de nou.

La senyora Charming, la fins ara veïna d'escala, acabava de desaparèixer sota el seu regitzell d'eines. No en quedava res d'aquella altra persona que havia estat. Ara restava, de nou, davant la seva estimada. Tan sols uns ínfims reguitzells de sang tèbia a terra delataven la brutal transmutació.

Havia après a esculpir d'ella, només de mirar-la. Hores i hores al seu darrere, mentre ella feinejava al seu taller. La seva brusa blanca, els seus cabells recollits, el seu coll enervat, les seves mans d'escultora fent màgia. Vívids records compartits: la de bella dorment, la nuesa sota el raig d'aigua, els seus llavis de beure vi, al parquet amb peus descalços, el singlot sobrevingut o l'estol de mil mirades.

En desaparèixer, decidí posar en pràctica la tècnica apresa. Volia esculpir-la a ella, la seva figura i detalls. Començà amb pedra: granit, marbre, arenisca… Era capaç de reproduir de manera fidel el seu cos bell i succint, però el tacte era sec, gèlid, aspre, dur; com quan la trobà morta a la seva cambra, sense aire als pulmons i amb els canells ensangonats.

Ara, que havia arribat al centenar de reproduccions, la seva tècnica sobre pell viva era sublim, quasi perfecta. Sabia que ella no tornaria mai, però podia gaudir per unes hores del seu cos bell, temperat, preciós. Ella havia marxat, però el seu cos, amb vida, amb diferents vides, seguiria per sempre amb ell, com un somni efímer rere l’altre, fins a la fi de la seva pròpia existència.

[boscdelsdubtes]

Dia 23 - RIP

El sostre té una tonalitat grisenca, mai havia caigut en allò. Ara buscava qualsevol cosa per ocupar la meva ment, quelcom que em fes oblidar, ni que fos per uns segons, el fet que ja no hi era. Sempre havia estat molt important per mi, però des de que va marxar, encara ho era més, i ni tant sols vaig poder dir-li adéu. Ni una abraçada, ni un somriure, ni un petó de comiat... era tot el que tenia i ho havia perdut. Em vaig llevar del llit sense saber quina hora era i vaig anar a caminar, per on fos. Al sortir de casa, vaig veure que encara era de nit i la lluna brillava, plena, molt amunt en el cel. Vaig recordar que ens agradava molt mirar la lluna a les nits, plegats, i d’haver estat en millors condicions, segurament hagués plorat una mica, però ja no hi quedaven llàgrimes. Caminant, vaig arribar al riu. Era allà on ens vam veure per últim cop i llavors ho vaig decidir. Poc importava on fos, l’aniria a buscar, costés el que costés, i em vaig posar a caminar cap al riu. Hi vaig entrar i vaig seguir caminant, l’altre cantó del riu era el meu destí, però no era pas el lloc que es veia des del primer costat. L’aigua estava freda, però no em molestava, tenia les idees molt clares. Poc a poc, em va començar a costar respirar, però tot i així no em vaig aturar. Va ser llavors, a l’últim moment abans de tancar els ulls, vaig veure com ens retrobàvem. En aquell instant, el fred va desaparèixer, ja no em costava respirar i el meu cos, gèlid, baixava pel riu sense vida. Però no importava, ara, per fi, tornàvem a estar junts un altre cop.

[explosiodecolor]

Matins gèlid . Bona nit !!! https://www.instagram.com/p/B5GH6z6Inrr/?igshid=1mu0tffhprbdm

[unmisseble-blog]

Fred

Hivern. Estació de l'any que cada cop dura menys temps però el temps que dura sembla etern. Temperatures sota zero, boira, tempestes, pluja, vent i neu. Al carrer l'ambient és gèlid. Dintre de les cases també. És temps d'abrics, bufanda i gorret. Abraçar-nos per notar l'escalfor de dos sumant un. Així és l'hivern. Així passem el fred.

[badiajordi]

Gèlid

Matí quiet i gèlid. Menys tres graus a Pujalt, segons l’aplicació del mòbil, més tres graus i mig a la plaça, segons el termòmetre del cotxe. Un rang excessiu, però probable. Ahir a primera hora de la tarda vaig veure camps i marges glaçats a Pujalt, cosa que no hi havia a la Guàrdia. I la temperatura del cotxe ha anat baixant camí de Manresa, menys dos graus entre Sant Martí Sesgueioles i Calaf,…