#guifré i de barcelona

[docpiplup]

LA ABADESA (2024)

Synopsis

In the 9th century, Emma of Barcelona (c. 880-942), a 17-year-old girl, is named abbess in order to repopulate and Christianize border territories in 897. Upon arriving at the abbey, she will have to overcome the mistrust aroused by a woman determined to fulfill her mission, which will lead her to confront nobles, like her brother Count Guifré II Borrel of Barcelona (874-911), peasants and the nuns themselves. Despite everything, Emma will show that it is possible to challenge established power structures. Although she will pay a high price to get it...

Emma is willing to carry out the commission of her deceased noble father, Count Guifré I of Barcelona, Guifré el Pilós (840-897), founder of the House of Barcelona: convert the abbey that he founded in 885, the Monastery of Sant Joan de les Abadesses, for which she is now responsible into the engine of change and transformation of a society that comes down. She must help with all her resources to help the lands that are emptied due to hunger caused by border wars, which in turn are a consequence of the ambitions of the feudal lords of the area.

Emma acquired small or large properties with which the monastery came to have a territory equivalent to that of a county. Her sovereignty was also similar to that of a countess: by concession from her father, her domains were exempt from all interference from the neighboring counts, whom she knew how to oppose with resistance.

On cinemas: Friday 22 March

Filming began in January 2023 at the Loarre Castle, and included scenes filmed at the Turó de la Seu Vella, until concluding at the end of February 2023.

Main cast

Emma of Barcelona - Daniela Brown

Eloisa - Blanca Romero

Guifré II Borrel of Barcelona - Carlos Cuevas

Eduard - Ernest Villegas

Odón - Oriol Genís

Bishop Gotmar of Vic– Joaquín Notario

Clara-Berta Sánchez Bajona

Melisenda - Anäel Snoek

Elvira- Olivia Auclair

Data sheet

Script and direction: Antonio Chavarrías

Produced by: Antonio Chavarrías, Jose María Morales, Miguel Morales, Mónica Lozano

Photography direction: Julian Elizalde

Editing: Clara Martínez Malagelada

Music: Ivan Georgiev

Casting: Irene Roqué, Carla Bisart, Sara Bisart, Elena Gómez Zarzuca and Doriane Flamand

Direct sound: Elsa Ruhlmann

Sound editing: Corinne Dubein

Blends: Emmanuel de Boissieu

Art direction: Irene Montcada

Costumes: Catherine Marchand and Pau Aulí

VFX: Natacha Brohan

Assistant director: Falele Ygueravide

Production direction: Anna Boneta

Executive producers: Alba Bosch-Durán, Flavia Biurrun and Jennifer Ritter

Co-producer: Huber Toint, Alex Verbaere, David Claikens, Samuel Feller

Production of Oberon Media, Wanda Films, Icono 2020, Saga Film, RTVE and TV3.

Poster

(Based on a true story/ Based on a true woman)

[no-passaran]

Jo de veritat que no entenc com poden haver fet una pel·lícula sobre Emma de Barcelona (la filla de Guifré el Pilós)... i haver-la fet en castellà. I a sobre amb subvenció de la Generalitat de Catalunya. Estem tontos o què ens passa? A més de ser un tema que interessa sobretot aquí, és ridícul veure una pel·lícula on els personatges són catalans del segle XI parlant en castellà. El resultat de la pel·lícula serà pitjor. I que no ens vinguin amb "és que a fora en català no arriba", perquè Alcarràs ja ha demostrat que si no arriba és perquè directament no es fa.

[useless-catalanfacts]

De Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer: les comarques de parla catalana una a una. 2/88: el Conflent (Northern Catalonia).

Conflent is a district in the Pyrenee mountains of Northern Catalonia. Its capital city is Prades, and its central element is the Canigó mountain. The Canigó is considered a sacred mountain to Catalans, and is surrounded by legends and traditions.

The lineage that would become the House of Barcelona, and so originate Catalonia as we know it, was started in the town of Rià, in Conflent. Many of the most important places about the foundation of Catalonia are in this district, such as the Abbey of Sant Miquel de Cuixà and the Abbey of Sant Martí del Canigó, where count Guifré el Pilós is buried.

Photos from: tourisme-canigou (2), les plus beaux villages de france, paisatges i jardins, paul delgado, èvol.

[castellsipalaus]

Castell de Cardona

El 18 de setembre de 1714, el castell de Cardona es va rendir a les tropes franceses del comte de Montemar, que donaven suport al pretenent Felip de Borbó al títol reial espanyol. Manuel Desvalls, al front de les seves tropes, va abandonar-lo després d’assabentar-se de la caiguda de la ciutat de Barcelona només set dies abans. Va ser el darrer esdeveniment bèl·lic crucial per al futur de Catalunya –després de gairebé mil anys documentada històricament– de la fortalesa cardonina.

Paradoxalment, la primera referència que es té del castell de Cardona parla de la seva destrucció per part de forces àrabs al segle VIII, segurament poc després de l’arribada d’aquests a la Península. No va ser fins que el fill de Carlemany, el rei d’Aquitània Lluís el Pietós, que va ser recuperat per primera vegada per preparar la presa de Barcelona (801) als invassors. L’equilibri de poder a les dues vessants dels Pirineus –escenificada fins un segle abans entre francs i visigots– s’estenia així amb els nous veïns del Sud.

No obstant, Cardona, situada al bell mig de la Catalunya Central, es va veure immersa en les convulsions de les revoltes de petits cabdills locals per fer-se amb el seu bocí de poder. A començaments del segle IX Barcelona es va convertir en capital d’uns territoris que havien de servir de tap davant dels continus embats dels nous enemics.

La cort carolíngia triava funcionaris per dirigir els seus comtats i a la nova marca fronterera es van anar alternant nobles francs amb nobles amb cert arrelament al territori. Així va ser com Cardona i els seus voltants es van despoblar novament quan es va produir la revolta d’Aissó i Guillemó (826).

El comte de Barcelona Guifré I el Pilós governava la major part de la Catalunya llavors sota jurisdicció franca amb el títol de marquès. Així va reprendre la feina de repoblar el territori i va fer de Cardona un centre defensiu cabdal cap a finals del mateix segle, tot i que això no va evitar que morís a conseqüència d’un dels nombrosos atacs dels àrabs a les seves terres.

Ja establerta l’herència dins de la seva família dels títols comtals que havia reunit sota la seva jurisdicció, un segle més tard, els seus successors van cedir la possessió del castell de Cardona als vescomtes d’Osona, per apropar el poder polític i la força militar a la frontera occidental.

La importància de la posició del castell va fer que la família vescomtal substituïs el seu origen osonenc pel títol de Cardona, i amb la puixança dels comtes barcelonins, que van anar absorbint la majoria de terres de la Catalunya Vella –la submissió quan no van aconseguir el títol comtal–, la importància va anar creixent.

Els Cardona van ser primer vescomtes, vassalls dels comtes de Barcelona. Després comtes i més tard ducs sota els reis d’Aragó, per acabar retent homenatge als reis austríacs del nou regne d’Espanya. Les aliances familiars del segle XVI van fer que el títol ducal acabés en mans d’una família espanyola, fins a l’actualitat.

Però el castell va seguir un camí propi. Mentre l’herència dels Cardona es dissolia, en mantenia la seva força. Les successives guerres entre el Principat de Catalunya i els reis espanyols de la Casa d’Àustria van arribar al zenit amb la de Successió, de 1700 a 1714. Aquesta vegada, les autoritats dels regnes de la Corona d’Aragó van triar el pretenent austríac davant del francès.

L’habsburg Carles III, en esdevenir emperador germànic com a Karl VI (1711), va abandonar la lluita tot i que els catalans van continuar-la per evitar que Felip de Borbó fos el seu rei. I aquest no oblidaria aquesta tria. La guerra va continuar fins el setembre de 1714 i Cardona va ser el darrer baluard de les llibertats de l’antiga Corona d’Aragó.

[condadodecastilla]

Guifré 897 - L'origen de la nació - Cómic

Guifré 897 - L'origen de la nació - Cómic en catalán sobre Wifredo I el Velloso

Cómic en catalán. Con la conquista de Barcelona por parte de los francos en el año 801 queda fijada la frontera entre el Imperio Carolingio y al-Ándalus. El nuevo territorio se organiza en condados. A lo largo del siglo IX, el debilitamiento de la monarquía franca hace que estos condados se empiecen a gestionar sin esperar directrices de la Corte. El año 878, Guifré recibe la mayor parte de los…

[art-neutre]

19è Simposi sobre la història censurada de Catalunya | Arenys de Munt | 22 i 23 nov.

19è Simposi sobre la història censurada de Catalunya  22 i 23 de novembre del 2019 a Arenys de Munt Institut Nova Història PROGRAMA: Divendres, 22 de novembre de 2019 Entrada gratuïta Sala municipal de l'Ajuntament d'Arenys de Munt 7 del vespre Presentació del Simposi: - Albert Codinas, President de l'Institut Nova Història - Josep Sànchez, Batlle d'Arenys de Munt - Jordi Bilbeny, Escriptor i investigador - Elisenda Sala i Ponsa, Ceramista Ponències: - Francesc Jutglar: «L'horta d'En Ferran Colom a Barcelona. Una proposta d'ubicació». - Vittorio Pedrocchi: «Els terços espanyols i el Gran Capità». - Àlex Vilarroig: «Del relativisme al negacionisme». - Josep Lluís Larriba: «Estratègies per a la internacionalització de la feina de l'Institut Nova Història». —2/4 de 9 Brindis d’obertura —9 vespre: Sopar Dissabte, 23 de novembre de 2019 Entrada: 10€ / Adherits: entrada gratuïta —9 matí: Acreditacions —2/4 de 10 del matí: Tònia Vila, Regidora de Cultura: Benvinguda Conferència inaugural: Neus Rossell, Psicòloga clínica: «Assetjament psicològic i recerca històrica». Ponències del matí: —10 del matí: - Josep Abela: «Els Abela i la presència catalana a Malta. 1283-1530». - David Beltran: «Catalanismes a l'espanyol de Colòmbia». - Miquel Riera: «Anselm Albareda: de Montserrat al Vaticà». - Quim Gibert: «Traces catalanes a Puerto Rico. Notes d'un viatge d'estiu». - Eulàlia Casas: «Brígida Terrer: la mística revolució». —11 del matí: - Miquel Izquierdo: «Shakespeare és Cervantes: enigma resolt». - Jordi Àlvarez: «A la recerca dels veritables Guifré el Pilós i Duoda». - Pol Bragulat: «La casa d'En Sirvent i el temps de la seva estada a Barcelona». - Lluís Botinas: «L'enorme força actual de la nostra veritable història». - Sergi Turiella: «El bateig de Califòrnia: la toponímia catalana». —12 del matí: - Lluís M. Mandado: «La vila d'Escatalans: el primer esment del terme "català" al s. X». - Enric Guillot: «Els comtes de Barcelona i la legitimitat de la monarquia hispànica». - Paolo Pellegrino: «La Calandria, primera novel·la en prosa de l'era moderna». - Dani Bello: «Mitologia nòrdica o mitologia catalana?». - Lluís Batlle: «La font catalana de "en un quítame allá esas pajas"». —1 migdia: - Ramon Serrano: «En Colom i altres curiositats a les Corts catalanes del 1701». - Josep Prats: «El flamenc més antic és català». - Joan Cassola: «Les traduccions catalanes medievals de La Bíblia». - Víctor Cucurull: «Angèlica és Urgèllica a l'Orland Furiós» - Montse Camps: «Els argunets catalans de Malta i els arguments de la fonètica» —2 tarda: - Dinar (arròs cuinat per l'Ateneu Independentista d'Arenys de Munt) Ponències de la tarda/vespre: —5 de la tarda: - Manel Capdevila: «Malta 1429: el Consell Popular» - Josep M. Orteu: «La Historia del rey Canamor y del infante Turian, su hijo: una novel·la catalana passada al castellà» - Pere Baladron: «Similitud de cognoms entre els Colom de Barcelona i els dels Pa��sos Baixos» - Joan Casajuana: «Orígens perduts de la guitarra i d'En Juan de la Enzina» - Francesc Magrinyà: «El Coloquio de los perros i la Nació Catalana» —6 del vespre: - Pere Alzina: «100 mots maltesos d'origen català» - Cesc Garrido: «L'església i catedral visigòtica dels Sants Just i Pastor esmentada com a "St. Iuste"» - Rafel Mompó: «L'Inquisidor Fernando de Montemayor i Sigüença» - Pere Coll: «Els Calders de Barcelona i el seu anagrama» - Vicent-Marc Adell: «El Lazarillo i la literatura catalana» —7 del vespre: - David Vilasís: «Les plantes de la Mare de Déu de les Roques d’En Lleonard» - Joanjo Albinyana: «Notes sobre el 1r viatge de Carles I per terres valencianes» - Pep Mayolas: «La reina Maria a la Catalunya ginocèntrica del segle XV» - Ivan Giménez: «Antoni de Nebrixa i la substitució de Tarragona per Aragó» - Albert Fortuny: «El cherry picking i el mètode científic» —8 del vespre: - Lliurament de l'«11è Guardó Nova Història» a En Josep Maria Orteu, editor Conferència de clausura: - Jordi Bilbeny: «El rostre de "Leonardo da Vinci" demostra que no és "Leonardo da Vinci"» Allotjaments a Arenys de Munt: - Art Print Residence: 937938397 - Pensió Garrido: 937951224 - Habitatges turístics a Arenys de Munt: http://www.arenysdemunt.cat/document.php?id=6734 Allotjaments a Arenys de Mar: - Hostal La Lluna: 937959788 - Pensió La Premsa: 937921808 - Sa Voga: 937959293 + informació .

Imatge de dos dels ponents del simposi del 2018.

https://1.bp.blogspot.com/-IrbeXji0Ky8/XdHJ9q9urzI/AAAAAAAACLU/hZqg9l8OqScBAMmL6SL5Vnc86tOTbs0OwCLcBGAsYHQ/s640/EJIDHmqXUAEPAsR.jpg http://www.artneutre.net/2019/11/19e-simposi-sobre-la-historia-censurada-de-catalunya-arenys-de-munt-inh.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

[elgosdecrist]

Amazon, sex-shops i cafès a Barcelona

Farà uns dies, el Time Out va twittejar el link a un article del seu propi web que duia per nom ‘Coses que ens faran més feliços aquest 2017′. La curiositat m’envaí i hi entrí. Entre un munt d’obvietats, resulta que una de les coses que aquest proper any ens farà més feliços és l’arribada d’Amazon al Prat. TRO-CO-TRÓ!

Mireu, doncs no. Again, no. A mi feliç em fa anar pel carrer i acariciar un Boyero de Berna o citar-me amb una senyora al Passeig de Gràcia i anar a fer una cervesa. Però Amazon al Prat, de què carai m'ha de fer feliç?

Al final, són vides d’Inditex, Mercadona, Amazon i Infojobs. Que tot bé, però per estalviar-nos 4 duros, ens estem carregant el colmado, la roba feta aquí (o, si més no, roba feta en unes condicions de treball dignes) o la llibreria de Gràcia on t’atenen amb amor i delicadesa. No sé, fem-nos-ho mirar. Perquè es clar, no ens agraden els monopolis, però si tots comprem als mateixos llocs tard o d’hora... Per cert, a la llibreria Taifa de Gràcia hi trobareu el darrer llibre del Roger Pelaez, que és absolutament sensacional. Dibuixets i molta rissa. 

Més teca. Una cosa que faig sovint quan viatjo és visitar sex-shops. De veritat. Vaig anar no fa gaire a Colònia (maco allò, eh!) i en vaig visitar un parell. Res, al final, lo de sempre: DVDs, tites de goma i látigos de cuir. Em permetreu un breu apunt, oi? Hi ha tites molt grans allà, eh. Però molt. Jo no sé pas com allò tal. Que no són mis menesteres, però vaja. De veritat que tot allò allà tal? No sé, potser sóc jo que vaig curt de talla. O algo.

No tinc ganes de parlar de cafès asquerosos, taxistes que escolten heavy metal i festivals de música moderna de birra en got de plàstic i gafitas de sol a les 3am, però ho farem.

Cafè. A veure, quants llocs a Barcelona coneixeu que facin bo el cafè? Perquè jo en conec no més de 5. És indignant, repugnant i trist que no puguis anar passejant per Barcelona i fotre’t un cafè com Déu mana. A l’Starbucks són millors els sofàs que els cafès. Tal qual. Els frapuccinos, mocaccinos i sa puta mare amb sirope de vainilla són terrorífics. Digue-m’ho clar. I lo del nom al got és que no té nom, que per una vegada que me l’han escrit bé (em dic Jordi, per als qui no tal), 10 me l’han escrit malament. Gordi, Giordi, Jordy, etc. Que els cambrers són de fora, genial. Doncs una setmana de formaçao aprenent a escriure noms catalans: Joan, Jordi, Eudald, Guifré, etc. Bueno, jo ho veig així. 

Després tenim els bars de xinesos que sorprenenment han après a fer un pulpo a la gallega que sembla que siguis a Santiago o una truita de patates riquíssima, però, ai las, del cafè rien de rien. Ara, que el cafè va d’acord amb els croissants que hi serveixen. Foten una pinta que tira pa’tràs. 

I finalment, tenim els restaurants, que com que saben que el soci hi va per la manduca que hi tenen, doncs ja els hi és ben igual fotre’t un cafè dolent, molt dolent o un got de lleixiu. Cap esperança. Això sí, reduccions de Pedro Ximenes, emulsions de coses rares i vinagres de Mòdena no us en faltaran. Ara bé, a l’hora de les postres demanes al cambrer si en tenen algun de casolà i et mira com si fossis un marciano. Entesos, posi’m el coco helado i porti’m la factura. Gràcies. Després estan els qui no prenen postres, que sol ser gent a qui tampoc li agrada l’orxata i que a l’estiu prenen granissat de mojito. Tela! 

Jo crec que ja dels taxistes del ram heavy-metal i dels concertets aquests del Primavera, Sonar, etc. en parlarem un altre dia. Que si tot ho allarguem tant com lo del cafè, miau.

[useless-catalanfacts]

Best kings’ nicknames, rated.

So you know how monarchs are referred to with a special nickname to know who we are talking about (since kings like to repeat the same names over and over again)? Like Richard the Lionheart, king of England, or Vlad the Impaler, prince of Wallachia?

Okay! So here are The Best™ Catalan kings and counts in history, rated according to their nicknames.

Berenguer the Head of Burlap, or Towhead (Berenguer el Cap d’Estopes in Catalan). He was called that because of the extremely thick and blonde hair he had on top of his head, and blonde hair was probably not very common in the peninsula back then. 4/10, kinda ew.

John the Careless (Joan el Descurat). 9/10 because relatable. He was also called John the Hunter (Joan el Caçador) because he liked to hunt and he missed all the important moments of his country because he was away hunting when they happened. And, of course, his mysterious death also happened while he was hunting.

John the Lover of Courtesy, or Lover of Elegance (Joan l’Amant de la Gentilesa). He preferred music, literature, and astrology than ruling the country. Understandable, 8/10.

Alphons the Troubadour (Alfons el Trobador). He wrote poetry and music and welcomed many troubadours in the court. He was known to be a great seductor, and got into a battle through songs (like a Medieval rap battle?) with the troubadour Giraud de Bornelh about if women accepted his love only because he was the king or they actually liked him as a person. Surprisingly, he’s more commonly referred to Alphons the Chaste (Alfons el Cast), but even during his lifetime he was accused of not honouring that name. Troubadours were cool and I feel a bit bad for him. 7/10.

Peter the One of the Little Dagger (Pere el del Punyalet), or Peter the Cerimonious (Pere el Cerimoniós). He had a bad temper, and he got his nickname because when he was in his palace in Zaragoza (Aragon) he got mad and started beating the Seal of the Union and broke it, and with his dagger he teared apart the Aragonese privileges. He was called the Cerimonious because he was very strict with protocol and forms at court. Uh, both of his “personalities” seem contradictory. 6/10 because scary but being known as the Little Dagger is badass.

Wilfred the Hairy (Guifré el Pilós). One of the most famous Counts of Barcelona of all times. It is said that he has that nickname because he had “an important amount of hair in unusual places in the male body” (a literal quote written by the monks of Ripoll who wrote his biography), which I will not ask to specify. When our boy Wilfred came back from Flanders dressed up as a pilgrim after many years away, his mother and his followers recognised him because no one else could have been so hairy. 7/10 for uniqueness, I guess.

Alphons the Liberal (Alfons el Liberal). Not bad for the 13th century, I guess. 6/10.

John the One With No Faith (Joan el sense Fe), because he started a civil war that ended in the imprisonment of his son Charles, the prince of Viana (Navarre), who died in jail, and he and his wife Joana Enríquez were accused of his death, and got in trouble with the aristocracy for going against their interests. Hah, and I thought I made stupid life decisions. 1/10 dude, not cool.

Source: Sàpiens.cat