#tolerància

[strangeperfectioncreation-blog1]

UP

Tràiler:

La película UP dirigida per Pete Docter i Bob Peterson l’any 2009 a Estats Units és una pel·lícula d'animació i aventures produïda per Walt Disney Pictures i Pixar Animation Studios. Guanyadora de dos premis Oscar. 

La trama relata les aventures d'un vidu d'edat avançada anomenat Carl Fredricksen, un vidu venedor de globus de 78 anys que, finalment, aconsegueix dur a terme el somni de la seva vida: enganxar milers de globus a casa seva i sortir volant rumb a Amèrica del Sud. Però ja estant a l'aire i sense possibilitat de retornar Carl descobreix que viatja acompanyat de Russell, un explorador que té vuit anys i un optimisme a prova de bomba.

La pelicula reflexa que no hem de tenir vint anys per viatjar a països exòtics o descobrir noves espècies per viure grans emocions. Perquè, tal com ens demostren els personatges de Up, no hi ha més aventura que la vida.

També valors importants com l'amor, l'amistat, la fe, la perseverança, la tolerància, la unió i el treball en equip.

Les primeres escenes van ser les més conmovedores de la pel·lícula ja que destaquen el valor més important: L'Amor, on Carl Fredricksen coneix una extrovertida nena exploradora anomenada Elie, qui somiava conèixer el seu heroi Charles Muntz i viure a Cataratas Paraíso, al igual que ell.

[cinnabargirl]

7 i 26 de les preguntes :)

7. Foques i Lleons marins.

26. Mitjana diria. Tinc més tolerància que molts però no cal massa picant per fer-me plorar.

[lescroniques]

La CNSE anuncia les mesures contra el Canal 24 hores per "deixar al marge a les persones sordes reiteradament"

servimedia.es cnse.es “No incloure la finestra de la llengua de signes en el programa del canal públic va en contra de la seva missió de servei públic, de la visió de reflectir la diversitat i riquesa de la realitat cultural catalana, i dels valors de llibertat, igualtat, pluralisme i tolerància que fonamenten la convivència democràtica”, va apuntar el president de la CNSE, Roberto Suárez.

[ampatomasdevillarroya]

CHARLAS AFA: COM FOMENTAR LA TOLERANCIA A LA FRUSTRACIÓ I EL AUTOCONTROL / COMO FOMENTAR LA TOLERANCIA I EL AUTOCONTROL

Famílies 👋,Us recordem que aquesta tarda tenim una nova cita amb la formació, a les *15:30*, amb la xerrada de “Com fomentar l’autocontrol i la tolerància a la frustració”. Aquest és l’enllaç per avisar en el cas que necessiteu deixar de manera “extraordinària” els vostres fills i filles en activitats a aquesta…

[agenda-2030sy]

CONTRA LA LGTBIFÒBIA

Celebrem el Día internacional contra la LGTBIFOBIA al Sanchis Yago.

Lectures, role-playing, búsqueda de notícies, mesures preventives... Desenvolupem activitats que fomenten la tolerància i l'empatia.

Considerem fonamental treballar la LGTBIfòbia no només en maig, sino al llarg de tota la vida acadèmica de l'alumnat.

[mnoguesa12]

Comentari d'un audiovisual

Durant aquesta entrada, desenvoluparé algunes de les qüestions plantejades per Enrique Santamaría a la Tasca Virtual del 7 de desembre que consistia a visualitzar a MOOC: «Docentes y alumnos 3.0: oficios en debate» (11" 37'), en el qual s'entrevistava al sociòleg de l'educació Emilio Tenti Fanfini

Després d'escoltar les paraules de Tenti Fanfini només puc emetre una resposta: posar-me dreta i dedicar-li un aplaudiment, com si acabés de veure una bona interpretació de la Traviata de Verdi. El conferenciant narra de manera clara i concisa alguns dels mites que s'han creat al voltant de la figura del professorat i l'alumnat i ho fa a través de l'exposició de continguts de gran complexitat, tot i que de manera molt simple, apte per a tots els públics, apropant-se món al món popular. Tant és així que en un moment de l'entrevista exposa de manera directa la importància que té, per l'adquisició de l'aprenentatge, que el docent reconegui els interessos i les passions de l'alumnat. Si això ho trasllado al meu centre de pràctiques, puc afirmar que, per a la meva sorpresa, l'alumnat té interès pel que està passant en l'actualitat del moment –podent relacionar aquest fet amb la fugacitat del temps analitzat en una altra entrada–. A banda dels seus interessos personals, pel que fa a la tecnologia sobretot, l'alumnat intenta donar sentit a les accions i situacions que es desenvolupen a la seva vida i és, precisament pel motiu descrit per Tenti Fanfini, que el professorat està constantment intentant entrellaçar els continguts de la seva assignatura amb l'actualitat. Aquesta acció impulsada pel professorat crec que és crucial i és que, personalment, crec que no hi ha res més interessant que està implicat en la societat que estem vivint. A mi m'encanta aprendre, m'encanta llegir i sobretot, m'encanta jugar. Crec que el joc forma part de la nostra identitat com a éssers humans. La vida és un joc constant on perds i guanyes constantment i és per aquest motiu, que l'escola ha de ser la responsable d'educar en valors, de dotar d'eines per tal de poder gestionar la tolerància al fracàs i les situacions d'èxit. És per aquest motiu, que crec que el meu gran interès és com fomentar i mantenir la curiositat per les coses que ens envolten. Parar, respirar, observar i analitzar. Aquests són els principis que ha de transmetre un professor i tothom ha de poder accedir a l'educació d'aquests principis. El coneixement ha de ser compartit, si no no serveix de res. Per aquest motiu crec que és molt important la figura del professorat democràtic, definida pel mateix Fanfani. Crec que ell és l'exemple a seguir de professor democràtic, aquell que reivindica la importància d'impugnar el mite del desinterès de l'alumnat i que reconeix efectivament els seus interessos i passions, involucrant-los en el procés d'aprenentatge. El punt entre impartir els continguts de l'escola i treballar els interessos dels estudiants existeix i és possible.

[elpetitrossinyol]

EL 30 DE GENER DUEM A TERME ACTIVITATS PER PROMOURE ELS VALORS COM LA TOLERÀNCIA, LA SOLIDARITAT, EL RESPECTE , LA NO VIOLÈNCIA I A LA PAU. TREBALLEM ELS VALORS NO TAN SOLS AVUI SINÓ DURANT TOT EL CURS!!!

[lhoocul]

tolerància paciència i autocontrol

[mousikebcn]

Bon dia maquinetos i maquinetes!Avui divendres comencem la nostra visita a Castellbisbal! Durant tres setmanes estarem a tres escoles de la població: l’Escola Els Arenys, l'Escola Mare de Déu de Montserrat i l'Escola Les Vinyes. Els alumnes de primària rebran la visita del projecte Teixint Valors, un projecte que a partir d’una sèrie de tallers es proposa fomentar noves mirades davant realitats socials conflictives. En aquesta ocasió els nens i nenes de Castellbisbal aprendran valors com la igualtat, la cooperació i la tolerància gràcies a tres dels nostres tallers: Identitats, Veus i Sumem i no restem.

[benvolgutsguiris]

L’extrema dreta independentista

Recentment vaig caure per accident a un grup de Telegram on es dediquen a blanquejar l’extrema dreta catalana. Em resulta curiosa la feina de captació que fan, perquè hi vaig caure sense ni adonar-me’n. De cop, i sense saber com, em trobava dins un grup independentista on l’extrema dreta de Catalunya campa tranquilament (residual i rebutjada pel poble, però lamentablement existent).

A mode d’avís us diré que la manera de captar gent és la següent: Primerament, pels grups independentistes normals una tal Maya (i segurament també altres usuaris, però en el meu cas va ser aquesta noia) et convida a un dels seus grups privats (Independent Catalonia), tot amb l’excusa de que és un grup per parlar i debatre sobre independència. Un cop allà, realment es parla d’independència i, de tant en tant, altres membres feixistes publiquen noticies independentistes vinculades amb l’extrema dreta catalana. Ho fan de forma dissimulada, i sempre entre les noticies normals, per tal de tractar de normalitzar el pensament independentista feixista. És un degoteig esglaonat i amb compta gotes. Però si tens dos dits de front, tard o d’hora t’oposes fermament a les publicacions feixistes i comences a criticar-les. Al principi et toleren (al grup es fingeix que es pot parlar de tot, això sí, no toquis les publicacions feixistes), però a la que et converteixes en un “problema” per estendre el seu missatge d’odi, t’expulsen del grup amb l’excusa de que ets un unionista que pretén rebentar el seu grup. A aquest grup en concret és habitual que la administradora salti si defenses a partits d’esquerres (ERC és atacat constantment), a gent com el fotògraf especialitzat en feixisme Jordi Borràs (vinculat a la CUP) o si mostres oposició frontal a les publicacions ultra-nacionalistes d’alguns membres. De fet un conegut activista independentista terrassenc (inmigrant), va oposar-se al comentaris racistes que feia l’administradora i va ser expulsat per la mateixa, fingint que l’expulsava perquè era un troll que volia rebentar el grup. Tot, com no pot ser d’altre manera, de forma totalitària, doncs la majoria opinàvem exactament el mateix que ell. Tot coherent amb el discurs de la tal Maya que, a la que en té ocasió, deixa anar perles com “millor em callo tot el que penso sobre la immigració“ o similars. Aneu amb compte. Si entreu a un grup on hi ha gent independentista d’extrema dreta estenent el seu missatge d’odi, i tot és tolerat i blanquejat per l’administrador/a, NO SIGUEU CÒMPLICES, aviseu per privat a la gent de bona fe que hi veieu (als actius) i convideu-los a sortir-ne i a entrar a grups independentistes sans, no caigueu al mateix parany que jo. Contra el feixisme, tolerància zero!

[wumingfoundation]

Altai, tornem al món de Q

«Altai és un joc de geopolítica i d'enganys entre les grans potències del segle XVI, i també d'enganys i lluites de poder dins de cadascuna d'aquestes potències. És també una novel·la de confrontació de civilitzacions i d'idees on conceptes com la llibertat, la tolerància i el respecte envers aquells que pensen diferent hi té un pes cabdal. També, les innovacions tecnològiques jugaran un paper importantíssim en el desenvolupament de la trama i en el seu desenllaç.»

→ Especulacions d’un Neanderthal, Abril 2019

[nebotelena]

Atenció a la diversitat...

Fa relativament poc temps vaig fer un curs d'atenció a les necessitats educatives especial, aquest sector m'apassiona perquè aprenc cada dia una mica més en quant aquest tema, però entre altres coses és un tema que em fa reflexionar molt sobre el món en què vivim, en la societat actual. Durant aquest curs vaig aprendre moltes coses però una de les més importants és que Les persones amb alguna necessitat no és la que s'ha d'adaptar al nostre món, són la resta les que ens hem d'adaptar al seu. La nostra societat va canviant però a passos molt curs. Qui no ha fet alguna vegada alguna cosa que no ha estat bé? O intentes explicar-te i no t'entenen? Aquests exemples són referents a les persones de risc social. I sense entrar en problemes més greus, posaré alguns exemples molt bàsics referents a les persones amb discapacitat, qui no ha estat mai sense poder caminar per tocar-se el tomell o amb una cama enguixada, o amb una gastroenteritis que t'ha fet passar tres dies al llit, o més simple quan ens ha entrat alguna cosa a l'ull i deixes de veure per uns moments, t'has parat a pensar com t'has sentit? Potser has sentit per algun d'aquests moments, t'has sentit desemparat o simplement has deixat de fer coses per algun d'aquests motius sense donar-li importància... Doncs ara bé, arribat aquest moment t'animo a reflexionar a com es deuen sentir totes aquestes persones que tenen alguna necessitat?

Faré la meva reflexió i és que segons en la societat que vivim, potser se senten desprotegits, desemparats, amb por i moltes coses més. T'aconsello que a partir d'ara quan et trobis amb alguna d'aquestes circumstàncies o amb persones que les tenen, tracta'l de la mateixa manera que t'agradaria que et tractessin a tu, perquè són persones igual que tu i que jo i necessiten les mateixes coses que qualsevol altre, respecte, tolerància, afecte, ... Però sempre adaptant-te tu a la persona i no que la persona amb alguna necessitat s'adapti a tu.

Referent aquest tema en les escoles inclusives i integradores podria ser molt extens, però deixaré escrites algunes lletres sobre el meu pensament i és que pot ser un dels pocs llocs on les persones amb alguna necessitat se sentin segures i respectades a més de satisfetes emocionalment, ja que des d'aquestes estan fent una molt bona feina, l'escola s'adapta al nen i no el nen a l'escola. Amb aquesta conclusió deixo un vídeo del conte del «Patito feo», adaptat amb pictogrames per a diverses discapacitats que podem trobar dins l'aula, com pot ser l'autisme entre altres, a més de poder-lo utilitzar com a recurs per poder treballar amb els infants l'atenció a la diversitat, ja que és un tema a molt important a treballar per a la futura societat.

Aquest post el vull dedicar a totes les persones que tenen alguna necessitat ja sigui temporal com permanent en el temps. 

:)

[karol82-cb-blog]

Un amic com tu

Un conte preciós sobre l'amistat, la tolerància i la convivència. Un dia un esquirol i un ocell es troben al bosc i de seguida es fan amics. Esquirol i Ocell són molt diferents: a un li agrada saltar i grimpar i s'alimenta de fruits secs; l'altre prefereix volar i cantar i... menja cucs! Però a tots dos els encanta provar coses noves i gaudir junts de jocs, riures i aventures. Podrà continuar la seva amistat tot i les diferències que hi ha?

Un conte molt recomanable per infants a partir de 4 anys.

[translucent-serendipity]

Quina ràbia. Quina ràbia i impotència que les dones ens veiem abocades a normalitzar l'aguantar agressions i que a sobre se'ns culpabilitzi o haguem de treure pes a l'assumpte per x o per y. Estic farta de tantes coses, a tants nivells. Des dels comportaments putopaternalistes fins els casos en que els castraria sense anestèsia si pogués.

No només ens volem vives, ens volem lliures, segures i tranquil·les.

Com diu una amiga, l'agressor no canvia d'actitud si no sent la necessitat de fer-ho. Cal que sentin l'angoixa al pit, la pressió del seu entorn. Una mínima empatia!

Normalitzem vetar l'entrada als agressors per crear espais segurs. Tinguem iniciativa i ajudem quan veiem algú que clarament necessita ajuda. Perdem la por a demanar ajuda, siusplau perdem-la. Cuidem la nostra dignitat i la de totes.

NECESSITEM construïr xarxes de suport mutu per que cap agressió quedi sense resposta. Treballem perquè cap noia quedi desamparada, ni hagi de tornar a casa amb por i fàstic al cos. La xarxa neix al barri, a la feina, a les amigues, però ha de permear arreu; perdem la por a ajudar també a gent desconeguda!! La indiferència SEMPRE és recolzar a l'agressor.

Cuidem-nos, i que els quedi ben clar que serem allà per punxar-lis els collons!!

💜 Molta força i tolerància 0.

[cronicasdelholoceno]

‘Els desposseïts’: la utopia de voler canviar l’altre

Ursula K. Le Guin és una de les autores de ciència ficció i fantasia més brillants del seu temps i del nostre. La llarga llista de premis que va rebre al llarg de la seva carrera – incloent-hi el National Book Award o el Premi Hugo – ho acredita. Le Guin va ser capaç de conjugar entreteniment i reflexió en desenes d’obres, i, juntament amb Margaret Atwood, és considerada el màxim exponent femení de la ciència ficció en el camp de la literatura. La seva mort va ser una bona ocasió per comprovar com n’era de respectada l’autora entre els seus companys de professió. També ho és per a recuperar la seva obra. Fa uns mesos, Raig verd va publicar en català la novel·la Els desposseïts, amb què Le Guin va guanyar el premi Nebula l’any 1974. En l’edició de Raig verd, el mateix llibre forma part de la història que s’hi narra. Sense ser-ho, és tot el que un lector pot demanar a una edició de col·leccionista. 

Els desposseïts s’emmarca en el gènere de la novela de ciència ficció, tan conreat i celebrat als Estats Units. No es tracta, tanmateix, d’un mer divertimento. Des d’un dualisme que fuig de la simplicitat, la novel·la presenta dos móns enfrontats i antitètics, Urras i Anarres. Urras és “tot el que un planeta hauria de ser”, segons l’única terrícola que apareix a la novel·la: és ple de vida i tan ric en recursos que la perspectiva del seu esgotament és del tot inversemblant per als seus habitants. Moralment, en canvi, Urras és una societat perversa. Els rics menyspreen els pobres, que neixen i moren en l’absoluta misèria. Les rebelions són reprimides sense concessions, perquè la necessitat i la injustícia, lluny de ser vistes com situacions contràries a la dignitat humana, es consideren merament quelcom de mal gust. Desconeixem  si és l’excés de recursos el que ha definit la moralitat d’Urras perquè, és clar, en absència d’escassetat no hi ha necessitat de compartir, d’ajudar-se mútuament. Le Guin és ambigua al respecte, però tot sembla indicar que l’abudància és un tret que, com a mínim, ha influït en el desenvolupament d’una societat tan poc feta a l’empatia amb qui menys té. 

A l’altre extrem, hi ha Anarres. Fundada per un conjunt d’urrastis que van revelar-se contra el règim opressor, Anarres és una societat amb un model d’organització anàrquic en el sentit polític del terme. L’individu ho és tot, és el centre. Alhora, però, té el deure moral de treballar i de formar part de la comunitat que li ho ha donat tot: menjar, educació, habitatge, una comunitat en què créixer.  A Anarres no existeix el poder (almenys, en la visió idealista dels seus fundadors), i és per això que existeix la llibertat. I si no existeix el poder, tampoc pot existir la propietat privada. Els seus habitants no tenen res, perquè res és seu. No ho posseeixen – ells són els desposseïts –, tan sols ho fan servir. Ni tan sols els pares posen els noms als seus fills, ja que això, des de l’òptica dels anarrestis, significaria exercir un poder personal sobre ells, subjogant-los a la seva voluntat en la definició de la seva identitat més primerenca. Els noms dels anarrestis són assignats per un ordinador que, de forma aleatòria, tria per a ells una denominació única, que no comparteixen amb ningú. Anarres, però, és hostil i àrida. Els recursos escassegen, viure-hi és difícil. La comunitat, en conseqüència, és més necessària que mai, perquè és una condició sine qua non per a la vida. És aquesta la clau de l’èxit de l’organització aestatal d’Anarres? És l’adequació del model social a l’entorn la clau de la supervivència d’un règim polític? Heus aquí la qüestió. 

A Anarres pertany el nostre protagonista, el físic Shevek. Convençut que  l’entença entre ambdós móns és possible, en Shevek està decidit a viatjar a Urras per acostar postures amb el que va ser el planeta dels seus avantpassats. En intentar-ho, però, descobrirà que hi ha murs que no poden enderrocar-se. Aquest mur no és pas el que separa Urras d’Anarres, si bé és cert que qui no comparteix una mateixa realitat difícilment podrà compartir un mateix model ètic o polític. La tolerància, el diàleg i la curiositat obren meravelles quan es deixen en mans de les persones adequades, sigui quin sigui el seu origen. Optimista, Le Guin llança un missatge:  l’essència universal de la humanitat sempre preval, amb independència de les seves concrecions. Tenint en compte l’apel·lació a la universalitat d’Els desposseïts, no ha d’estranyar el pes que l’autora dóna a la ciència en l’argument de la novel·la. 

El mur contra el qual lluita en Shevek no és el que separa uns móns dels altres. És el que separa l’individu de la realitat en la forma que l’hi dóna l’organització social. L’ètica, la política, la ciència. Totes són vies d’aprehendre-la, d’entendre-la i de provar de vèncer a la consubstancial separació que hi ha entre dos ens que, en tant que diferents, mai podran ser el mateix. En Shevek s’adona que és la negació d’aquesta dialèctica natural el que ha començat a desvirtuar l’idealisme de l’anarquisme primigeni d’Anarres i a permetre-hi tics de totalitarisme. Tot aquell que amb la seva paraula o les seves accions negui la màxima que l’individu és inseparable de la societat s’enfronta a la sanció social (també de paraula i d’acció), que és de facto igual de poderosa que l’estatal quan qui hi dóna suport és una majoria.

La virtut de ser frugal

De forma intencionada o no, l’ús del llenguatge que Le Guin fa a Els desposseïts és ben bé un reflex de la frugalitat dels seus protagonistes. L’autora adopta la màxima que regeix la vida en societat a Anarres: “Qualsevol excés és excrement”. L’estil de Le Guin és transparent i gens artificiós. Fuig del tabú i del tòpic en la mesura del possible (el lector no és d’Anarres; té prejudicis, fílies i fòbies) i evita de forma molt convenient les descripcions fantasioses de móns imaginaris sovint recurrents en obres de gènere fantàstic. A Els desposseïts, aquestes descripcions contribuïrien més a allunyar el lector del veritable cor de la història que a situar-lo en un escenari concret. Al cap i a la fi, Urras i Anarres són símbols. Extrems de pols: la lluna vista des de la terra i la terra vista des de la lluna. Una vegada esboçades les seves característiques, es fa innecessari aprofundir més en el seu aspecte extern. 

Quan Le Guin els descriu fent ús de llenguatge literari, acostuma a fer-ho en relació a allò que suscita als seus personatges. Els espais en si mateixos no són res, no volen dir res. Sols tenen significat i val la pena descriure’ls quan en aquesta descripció s’hi pot encabir també la d’un estat d’ànim o un sentiment (de forma molt semblant, per cert, a com ho fa Virginia Woolf). Aquest és un plantejament que afavoreix la solidesa de les tesis sobre les quals se sosté l’argument d’Els desposseïts.  La veritat vestida de retòrica sovint s’acosta perillosament a la mentida. Le Guin ho sap, i en defuig. Que les descripcions dels seus personatges i espais siguin en si mateixes significatives permet a Le Guin no haver de dedicar paràgrafs i paràgrafs a reflexionar sobre la dimensió moral de les vicissituds a les quals han de fer front els seus personatges. Això ja ho incorpora la seva pròpia història personal. Potser és per això que el desenllaç de l’obra és menys apoteòsic del que un es podria esperar. El lector ha d’estar disposat a acceptar que, quan arriba al final de la història, aquesta ja ha estat narrada.  L’aventura ja ha acabat. No hi ha res que importi més que el que ha deixat enrere, perquè és precisament allà on rau el valor de la història que explica Els desposseïts.  En síntesi, el clímax argumental de la novel·la no coincideix amb el clímax narratiu, i això ja de dur el lector a afrontar-ne la lectura sent conscient que no trobarà un final trepidant a les darreres pàgines. El final de l’obra, de fet, va ser l’únic punt feble que algun crític va assenyalar-hi. L’escriptor de ciència ficció i editor Lester del Rey va titllar-lo de ‘deus ex machina’. Tanmateix, i considerant que en les obres de ciència ficció la realitat sempre és el que l’autor determina que sigui, quin final de ciència ficció no ho és?

De la cultura a la política

Ursula K. Le Guin recorre a l’utopia per a narrar una història que és al mateix temps una declaració d’intencions i un tauler de joc. Un tauler de joc en què les peces són els individus, les societats i les cultures, tres conceptes que, malgrat estar en permanent diàleg, fan una funció diferenciada dins de l’argument. Així, tant Anarres com Urras estan habitats per éssers humans, però la seva organització política és diferent, fins i tot oposada. Aquesta oposició condiciona la seva estructura social, però també la seva cultura. L’aparent èxit de l’organització anarquista d’Anarres no s’explica sense l’arrelament a la consciència dels seus membres de conceptes com la solidaritat (que no altruisme), la responsabilitat envers la comunitat o la inexistència de jerarquies entre individus iguals. Antropòloga de formació, Le Guin coneix el paper de les cultures com a fonament de les societats, coneixement que trasllada a la ficció. Els col·lonitzadors d’Anarres no van dubtar a crear un idioma, el pràvic, que servís per a edificar les bases de la que al seu judici seria una societat millor, més justa. El lleguatge com a primer esglaó de la formació de la consciència és el que, generacions més tard, dóna origen a una cultura comuna. Sobre aquest graó, ja és possible edificar una societat amb uns valors compartits. Si això és titllat o no d’adoctrinament i de manipulació ja depèn de quina és l’òptica de judici amb què el lector rep la història.  Tot plegat, però, posa innegablement de relleu la naturalesa moldejable de la naturalesa humana tal com la concep Le Guin. Que sigui moldejable, no obtant, no significa que no posseeixi una forma pròpia que, en ocasions, pugui resistir-se a la voluntat civilitzadora i benintencionada que va guiar la fundació d’Anarres.

El desenllaç d’Els desposseïts revela que ni tan sols les societats utòpiques resisteixen l’embat de l’instint de preservació, de la necessitat de trobar l’estabilitat com a condició per a la supervivència. Però la revolució, ens explica Le Guin, és per definició inestable. Una societat revolucionària ho ha de ser a partir de tots les ments que la formen. La ment es pot permentre la inestabilitat. Les societats, no. Això no exclou que els seus membres hagin de lluitar per a fer-les penetrables a les idees, l’únic medi en què el canvi pot subsistir de forma permanent.

/ Altres crítiques.

[mnoguesa12]

Comentari d'un audiovisual

Se'ns proposa la següent activitat: Una vegada vist atentament el documental Adiós Barbiana, adiós, de Bernard Kleindienst (França, 1994, 60 min.), respon a les següents preguntes:

1) Què t'ha suggerit l'experiència educativa que el documental presenta?

Barbiana és només un exemple de com l'escola ha estat clau dins de la història política d'un país. És un fet innegable que en un primer moment la història del petit poble de la regió de la Toscana, impacta. És gratificant observar com un grup de joves mestres, com podríem ser perfectament nosaltres, s'uneixen per ensenyar a llegir i a escriure als nens i nenes de l'escola i per explicar-los tots aquells aspectes relacionats amb la política, els drets humans i la ciutadania, tot desafiant a l'educació tradicional que predominava als anys 60. Ara bé, és encara més sorprenent i gratificant observar com l'escola és capaç d'influir en la societat i en la política d'un país, en aquest cas, Itàlia, convertint l'escola en un lloc de resistència i un espai per a la discussió política i social, creant una educació justa i democràtica.

2) Què és el que més t'ha sorprès d'ella?

Com bé he mencionat anteriorment, crec que el que més m'ha sorprès és l'impacte que pot arribar a tenir l'escola en la societat i sobretot, en la política d'un país. Com també he dit a l'inici d'aquest qüestionari es tracta només d'un exemple de molts que podem trobar. Em ve ara al cap la pel·lícula La lengua de las mariposas, una pel·lícula inspirada en la República i l'inici de la Guerra Civil Espanyola que il·lustra a la perfecció com la política d'un país va molt lligada a l'educació que els membres d'aquest volen impartir i com, cuando las cosas se ponen feas, el profesor es siempre uno de los principales culpables. 3) Quines són les característiques fonamentals de l’Escola de Barbiana? I, per a tu, té alguna actualitat (o per contra no en té cap) una proposta pedagògica amb aquestes característiques?

Des del meu punt de vista, el documental il·lustra, de manera una mica versionada, l'escola democràtica que volem aconseguir avui dia. És cert que cada vegada més s'està intentant que les escoles siguin un punt de reflexió i diàleg envers la política del país; però, també és innegable que mentre existeixen institucions privades o concertades amb una ideologia molt forta al darrere, aquestes discussions seran complicades dur-les a terme. Al cap i a la fi, totes les institucions educatives, siguin públiques o privades –encara de manera més evident–, estan influenciades per una ideologia política. 4) Li trobes alguna similitud amb la teva escola ideal?

Crec que és l'escola que hauríem de voler tots pels nostres fills i filles, una escola lliure on la tolerància, la reflexió i l'esperit crític inundi les aules. Només així crearem éssers humans que no es sotmetin a les esclavituds del sistema i que, al contrari lluitin pels seus drets, quan i fins i tot, l'Estat no els hi doni suport. Sota aquesta afirmació neoliberalista, cal destacar la complexitat d'aquest fenomen i com aquesta transformació és molt difícil d'aconseguir, ja que, com tot, hi ha uns interessos per part de l'Estat i de la mateixa societat – i m'incloc en ella– que perpetuen que l'escola no sigui un punt de discussió i debat sobre els temes més ardents de la societat. 5) Com valores el documental pel que fa tant als seus aspectes formals com als seus continguts?

El documental mostra una realitat viscuda a la Regió de la Toscana als anys 60 i ho fa, des d'una perspectiva amena i divulgativa. Això permet a les persones que estan visualitzant aquest documental entendre en tot moment a quins aspectes està fent referència. Aquest fet, juntament amb la claredat en l'exposició dels seus continguts fa que l'espectador quedi captivat per la història i que, posteriorment a la visualització del documental, es quedi reflexionant sobre el que acaben d'exposar.

6) Finalment, i en funció de l'interès que en tu ha despertat el documental, quina valoració quantitativa (de l’1 al 10) li atorgaries?

La puntuació que li atorgo al documental és un 9, ja que ha tingut, de la mateixa manera que ho va tenir la pel·lícula anteriorment mencionada, un impacte força gran en la meva visió de veure el poder de l'Educació sobre les polítiques d'un país.