#Ausrine Stundyte

[infinitelytheheartexpands]

(additional note since my previous post was solely about the production: the musical value was extremely high as well, all three of the leads were new to me, and they were all AMAZING, especially Tuomas Pursio as Scarpia. will definitely be checking out more of his work, and also more of Stundyte and Carè.)

[renatomorselli]

SALOME da Renato Morselli Tramite Flickr: Regia di Gabriele Lavia Scene di Alessandro Camera Costumi di Andrea Viotti Salome: Ausrine Stundyte --- Backstage - Teatro Comunale di Bologna

[joaquimblog]

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSER Direttore Omer Meir Wellber Regia Calixto Bieito Photo ©Michele Crosera

Alguna vegada Bieito m’ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m’ha agradat i en altres m’ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l’escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s’explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l’encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l’essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l’acceptaran mai. És un debat permanent que una vegada més ha sorgit arran de la nova producció del Tannhäuser estrenada a La Fenice de Venècia en coproducció amb la Vlaamse Opera d’Anvers , el Teatro Carlo Felice de Gènova i el Konzert Theater Berna.

El cast no és un gran què, no hi ha grans figures i alguns cantants són massa discrets per  a una òpera de vocalitats rotundes, però el conjunt funciona perquè precisament al darrera hi ha dues direccions que garanteixen la solidesa musical i la dramàtica.

Omer Meir Wellber, el director israelià que va passar fugaçment per Les Arts amb l’encàrrec impossible de succeir a una figura com Lorin Maezel, va ser l’encarregat de la direcció musical. La versió utilitzada va ser la de París (1861) en el primer acte i la de Dresden (1843) per els altres dos, i la veritat és que no sé si això és més trencador o provocador que el controvertida cunnilinció  que Venus obliga a fer a Tannhaüser i que tants comentaris, queixes i protestes ha provocat en la parròquia més ortodoxa.

La direcció és solida, molt teatral i dramàtica, obtenint de l’orquestra del teatre venecià una resposta esplèndida, amb sonoritats corpòries, càlides, sempre preservant l’equilibri i la tensió entre el lirisme intimista de les solituds del tercer acte o l’exaltació sensual de tota la llarga escena inicial al Venusberg. És una direcció més eficaç que genial, però que mai enterboleix la representació i sobretot afavoreix als cantants i jo diria que fins i tot els potencia, ja que sense ser grans i rellevants noms, enforteix el conjunt amb la força que sap extraure des del fossar.

El tenor irlandès Paul McNammara va substituir el dia del streaming a Stefan Vinke, que segons he llegit no va està gaire reeixit en les primeres representacions. No és una veu bellíssima, ni un cantant molt expressiu, però la veu és solida, els aguts són segurs i la línia és resistent, garantint la tranquil·litat en el extenuant tercer acte.

El baríton alemany Cristoph Pohl interpreta un Wolfram von Eschenbach esplèndid, per a mi és el millor de tota la companyia,  mentre que el baix ucraïnès Pavlo Balakin em va semblar massa jove per interpretar el Landgrave i sobretot massa impersonal.

La vessant femenina va estar ben servida per dues cantants bàltiques la intensa Venus de la soprano lituana Ausrine Stundyte, potser massa gèlida ui mancada de la deguda sensualitat i la letona Liene Kinča com a virginal i mística Elisabeth.

Magnífics els cantors Cameron Becker (Walther) i Paolo Antognetti (Heinrich)

Bieito, com no podem imaginar d’altra manera, escenifica el Tannhäuser en una contemporaneïtat poc definida, enmig d’un Venusberg sorprenentment situat en un obscur entorn natural amb els arbres de cap per avall i sense els excesos sexuals d’una bacanal inexistent, que hom podria imaginar del director burgalès, o un saló de Landgrave que més aviat sembla el vestíbul d’una estació de tren o aeroport que una “Dich teure halle”, tot plegat per moure els seus personatges molt ben definits i que construeixen unes situacions dramàtiques ben treballades i millor explicades que no traeixen la dualitat espiritual i sensual de l’original.

Els aspirants cantors són sectaris violents que sotmeten als seus membres (Tannhäuser no se’n lliura) a estranys rituals de sang, Elisabeth és un esser gèlid, un obscur objecte del desig de façana immaculada, mentre que Venus és la creu de la mateixa moneda, tota ella sensualitat. Òbviament no hi ha peregrins en escena i només en el final més obert possible, apareixen com ànimes poc definides a la recerca d’un encontre en la tercera fase. Impossible no reflexionar sobre el que Bieito ens posa sobre l’escenari. Potser la reflexió no ens agradarà, però el que estic segur és que quan la darrera nota s’hagi esvaït no tindrem la sensació d’haver assistit a un espectacle d’entreteniment, sortosament no.

Richard Wagner TANNHÄUSER

Hermann, landgrave de Turíngia, senyor del Wartburg: Pavlo Balakin Heinrich Tannhäuser, un minnesinger, poeta i cantor de l’amor: Paul McNamara Wolfram von Eschenbach, un minnesinger, company de Tannhäuser: Christoph Pohl Walther von der Wogelveide: Cameron Becker Biterolf: Alessio Cacciamani Heinrich der Schreiber: Paolo Antognetti Reinmar von Zweter: Mattia Denti Elisabeth, neboda del Landgrave: Liene Kinča Venus, deessa de l’amor: Ausrine Stundyte Un jove pastor: Chiara Cattelan Patges: Anastasia Bregantin, Laila D’Ascenzio, Emma Formenti, Veronica Mielli, Gianluca Nordio, Francesca Pelizzaro, Matilde Preguerra, Sebastiano Roson, Edoardo Trevisan

Orchestra e Coro del Teatro La Fenice Director del cor: Claudio Marino Moretti Solistes del Kolbe Children’s Choir du Centre Culturel p.M.Kolbe de Mestre-Venezia Director musical: Omer Meir Wellber

Director d’escena: Calixto Bieito Disseny de vestuari: Ingo Krügler Disseny de llums: Michael Bauer Escenografia: Rebecca Ringst

Teatro La Fenice, Venècia 28 de gener de 2017

Mentre es pugui:

Possiblement el Tannhäuser signat per Bieito no esdevindrà icònic com altres produccions seves, però com tot el que ens proposa i moltes de les seves produccions ja han passat per aquí amb el seu corresponent apunt, motiven sempre reflexions a l’entorn de la proposta i això no ho poden dir totes les produccions, ni molt menys aquelles que es queden amb la literalitat del llibret.

LA FENICE 2016/17:TANNHÄUSER (McNamara,Pohl,Balakin,Kinča,Stundyte;Bieito,Meir Wellber) Alguna vegada Bieito m'ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m'ha agradat i en altres m'ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l'escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s'explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l'encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l'essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l'acceptaran mai.

[demoura]

REGRESSO AOS DOMINGOS EM COLARES COM ÓPERA EM CASA - A ELEKTRA DO FESTIVAL DE

SALZBURGO 2020 : depois do exercício habitual no ginásio da Praia Grande regressei casa para não voltar a sair .

De tarde houve tempo para fazer o streaming da ELEKTRA de Richard Strauss que este ano abriu o centésimo Festival de Salzburgo no 111o aniversário da existência da ópera . O enorme palco do Felsenreitschule ( só o MET e a Opera de Copenhaga se comparam ) foi cenário ideal para um público socially-distanced , assistir ao mítico psychodrama de Strauss e Hoffmanstal .

A encenação do polaco Krzysztof Warlikowski apresenta um original prelúdio sem música onde Klytemnestra ( boa prestação de Tanja Baumgartner ) vem ao microfone tentar justificar o regicídio .Só depois Welser-Möst lançou com mestria a Filarmônica de Viena na abertura .Os cenários de Małgorzata Szczęśniak são dominados por uma enorme parede de aço ,pela casa de banhos e por uma caixa transparente que funciona como o interior do palácio , Os figurinos são modernos, e Elektra( excelente Ausrine Stundyte) longe dos farrapos habituais surge com um belo vestido e cardigan e uma mala para guardar os materiais de seu tabagismo. Sua irmã Chrysothemis , a fascinante soprano Asmik Grigorian um dos meus ídolos líricos do momento e devastadora Salomé ,veste um duas peças de cabedal cor de rosa Só a camisola de Orestes destoa . . . Warlikowski consegue uma produção sofisticada coerente, sem atitude arrogante em relação ao texto ou provocações como na Salomé de Castelucci . Sabem a minha posição muito negativa em relação a Áustria de hoje ao lado de Jelinek mas na Áustria de extrema direita do repugnante Kurtz surgem de vez em quando momentos de encanto ....

[falliero]

Lady Macbeth de Mzensk, de Chostakovitch, avec Ausrine Stundyte 😲, Pavel Cernoch, Dmitry Ulyanov et Alexander Tsymbalyuk, par Ingo Metzmacher et Krzysztof Warlikowski (à Opéra Bastille) https://www.instagram.com/falliero/p/BwhkfNbAP2U/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=2kt9i11d7kcx

[biofunmy]

The Salzburg Festival Prepares to Turn 100

What a difference a century makes.

When the Salzburg Festival in Austria was first held, in the summer of 1920, it consisted of just half a dozen performances of Hugo von Hofmannsthal’s morality play “Jedermann” (“Everyman”).

Since then, the festival has grown into one of the grandest events on the world’s cultural calendar. It will celebrate its centennial next summer with more than 200 performances in 44 days of operas, symphonies, concerts and plays. Music with a local angle by Mozart (Salzburg’s favorite son) and Richard Strauss (one of the festival’s founders) will be featured, as will 20th-century modernists such as Luigi Nono and Morton Feldman, who have been prized by the festival’s artistic director, Markus Hinterhäuser.

“One hundred years means that we have this incredible history at the Salzburg Festival,” Mr. Hinterhäuser said in a telephone interview. “But this history is not a burden at all. It’s inspiring.”

Here is a look at some highlights of the centennial program, which was announced on Wednesday morning.

Opera

Strauss’s “Elektra” will star Ausrine Stundyte in the title role and Asmik Grigorian, who has had celebrated recent appearances at the festival, as Chrysothemis. The production will be directed by Krzysztof Warlikowski; Franz Welser-Möst conducts the Vienna Philharmonic.

The festival will pay homage to Mozart with a production of “Don Giovanni” directed by Romeo Castellucci, with Teodor Currentzis conducting the orchestra he founded, musicAeterna. And Lydia Steier’s staging of Mozart’s “Die Zauberflöte” will return, with Joana Mallwitz conducting the Vienna Philharmonic.

Diva turns include Anna Netrebko in Puccini’s “Tosca” (in a Michael Sturminger staging from the Salzburg Easter Festival) and Cecilia Bartoli in Donizetti’s “Don Pasquale,” in a production directed by Moshe Leiser and Patrice Caurier that will originate at the Salzburg Whitsun Festival, of which Ms. Bartoli is the artistic director, in the spring.

A Christof Loy production of Mussorgsky’s “Boris Godunov” will feature Ildar Abdrazakov in the title role and is scheduled to be conducted by Mariss Jansons, who had to cancel a Carnegie Hall concert this month because of illness. Nono’s “Intolleranza 1960,” based on texts by Brecht, Sartre, Vladimir Mayakovsky and others, will be conducted by Ingo Metzmacher and directed by Jan Lauwers.

Plácido Domingo, whose American opera career has dried up following news reports accusing him of sexual harassment (which he has disputed), was invited back to Salzburg to sing Monforte in concert performances of Verdi’s “I Vespri Siciliani.”

Orchestras

The festival’s house band, the Vienna Philharmonic, will be led by a group of first-rank maestros: Gustavo Dudamel, Mr. Jansons, Riccardo Muti, Andris Nelsons and Christian Thielemann. Visiting orchestras include the City of Birmingham Symphony Orchestra, conducted by Mirga Grazinyte-Tyla; the West-Eastern Divan Orchestra, with Daniel Barenboim; the Pittsburgh Symphony Orchestra, with Manfred Honeck; and the Berlin Philharmonic, led by its new chief conductor, Kirill Petrenko.

Concerts

Igor Levit will play the full cycle of Beethoven’s 32 piano sonatas in eight concerts to mark the 250th anniversary of Beethoven’s birth next year; the roster of major pianists also includes Maurizio Pollini, Andras Schiff, Grigory Sokolov and Daniil Trifonov.

A four-concert mini-festival, “Still Life,” will be devoted to the music of Feldman. Christian Gerhaher and Matthias Goerne, among other singers, will give lieder recitals. One concert will pair the violinist Anne-Sophie Mutter with the pianist Lambert Orkis, while another will pair the violinist Renaud Capuçon with the pianist Martha Argerich.

Sahred From Source link Arts

from WordPress http://bit.ly/33Mb7SP via IFTTT

[persinsala]

La stagione lirica dell’Opéra di Lyon si è aperta con L’ange de feu, l’opera postuma di Prokofiev per troppo tempo dimenticata. Una scelta che ha colto nel segno, accolta con grande entusiasmo tanto dal pubblico quanto dalla critica.

L’ange de feu possiede una storia travagliata e à baton rompu, quasi un sentimento speculare alla tematica dell’opera: una follia totalizzante che abolisce il concetto di proficuità. Nel 1919 Prokofiev scopre il romanzo eponimo di Valéri Brjusov, pubblicato dodici anni prima sulla rivista Vesy e inizia a lavorare ad libretto. Ma il concepimento dell’opera sarà difficoltoso proprio per la situazione nella quale si trova il compositore in quel momento. Trasferitosi negli Stati Uniti, Prokofiev subisce le critiche e le ironie dei critici americani dell’epoca. Il compositore decide quindi di ritirarsi in un piccolo villaggio delle Alpi bavaresi per lavorare assiduamente all’opera, in particolar modo per quanto riguarda la partitura. Il lavoro giungerà al termine solo nel 1926 ma la prima rappresentazione avverrà solo dopo la morte del compositore, nel 1954 al Théâtre des Champs-Elysées a Parigi, e in francese. La prima rappresentazione scenica avrà luogo alla Fenice l’anno successivo, sotto la direzione di Nino Sanzogno e con la regia di Giorgio Strelher, mentre la prima rappresentazione originale avverrà solo nel 1981 a Praga.

Ruprecht (Laurent Naouri) è un cavaliere di ritorno dalle Americhe e, deciso a fare tappa in una modesta locanda tedesca, si interroga sulle urla provenienti dalla stanza adiacente. La regia di Benedict Andrews immagina questo ascolto e questa follia attraverso la moltiplicazione dei due personaggi, creando un vortice umano mascherato e inquietante. Facendo irruzione in essa, il cavaliere scopre una donna, Renata (Ausrine Stundyte) parzialmente svestita – rappresentata qui come una prostituta (i costumi i Victoria Behr producono un forte effetto di straniamento durante tutto lo svolgimento dell’opera) che prega una forza invisibile di lasciarla in pace. Gettandosi nelle braccia di Ruprecht, Renata lo chiama per nome e questo terrorizza il cavaliere che si interroga su questa strana magia. La visione (che appartiene solo a chi la subisce) di Renata ci permette di sentire immediatamente la temperatura della drammaturgia e si avvicina pericolosamente all’isteria e all’epilessia. Ruprecht interviene più che come un cavaliere salvatore, come un esorcista invocato dalla stessa posseduta. Renata si trova, dunque, a raccontare la sua visione e la propria persecuzione/fissazione per questo essere sovrannaturale. Ecco che la scena diviene una ruota di souvenir dolci e inquietanti, accompagnati dall’angelo di fuoco, Madiel, solito giocare con lei fino a quando, la giovane Renata inizia a provare il desiderio di unirsi carnalmente con lui. La promessa dell’angelo è quella di tornare dopo un anno, sotto le sembianze umane. Renata crede di ritrovare il suo angelo nel conte Heinrich con il quale vive un’intensa relazione. Ma Renata verrà lasciata dal conte e da quel momento ella vive in preda alle allucinazioni. La locanda non è più il luogo dove sostare tranquillamente, e consigliati da una veggente (Mairam Sokolova) inviata dalla locandiera (Margarita Nekrasova), Renata e Ruprecht decidono di partire a Colonia alla ricerca del conte.

La scenografia concepita per il secondo atto è quanto di più minimalista e tagliente vi possa essere e provoca uno slittamento di senso e una non perfetta aderenza tra il testo e la realizzazione scenica. Colonia è ridotta ad una lingua di terreno che fende la scena e ciò provoca un effetto affatto disturbante ed estremamente arricchente. La ricerca del conte è sterile ma Ruprecht riesce a incontrare il sapiente e mago Agrippa di Netteshein (Dmitry Golovnin), senza che questi possa rivelargli i segreti della magia. La scelta di vestire Agrippa come un mago di cabaret ci palesa la chiave di lettura scenica dell’opera: la discrasia testo-immagine è l’innovazione e la mescolanza epocale, una linea sensibile lanciata all’interno del tempo che non rispetta la filologia per aprire l’opera ad una lettura trasversale incessante.

La follia visionaria di Renata cresce di importanza e di influenza e il povero Ruprecht è ridotto a schiavo delle minacce e dei desideri della protagonista. Egli è incitato a sfidare a duello il conte Heinrich ma, alla vigilia del giorno stabilito, Renata lo implora di lasciarlo vivere poiché egli è il suo angelo di fuoco. Ruprecht riuscirà a sopravvivere miracolosamente al duello. Mossa dalla compassione e profondamente colpita dalla drammatica scena, Renata dichiara il proprio amore per il valente cavaliere.

L’instabilità decisionale di Renata è la forza dinamica dell’opera, ciò che la fonda e che la mantiene nella sua tensione. Dopo essersi dichiarata a Ruprecht, Renata cambia idea ed è risoluta a farsi suora per scampare al diavolo (che ora vede in Ruprecht) e per salvarlo dalla dannazione. Si apre quindi, in mezzo all’opera, uno spazio che accoglie una scena apparentemente decontestualizzata. Sulla piazza di Colonia, Faust (Taras Shtonda) e Mefistofele (Dmitry Golovnin) disquisiscono sul carattere fittizio delle cose umane. Quest’ultimo divora il figlio del padrone della locanda, facendolo in seguito apparire nel bidone della spazzatura poco più lontano. La discrasia testo-immagine continua anche qui: se i clienti ordinano vino, essi ricevono una volgare lattina di birra.

L’ultimo atto è un crescendo epico e drammatico e la perfetta direzione dell’orchestra del maestro Kazushi Ono sottolinea veementemente la forza della partitura di Prokofiev. Le suore de convento formano un coro greco a due voci che didascalizza i sentimenti e le azioni che si svolgono sulla scena. L’inquisitore (Almas Svilpa) chiamato per indagare sugli strani fenomeni che stanno avvenendo nel convento, vestito come un semplice prete di provincia, interroga le novizie che iniziano a mostrare i segni di una possessione demoniaca. La follia di Renata si rivela essere una malattia pandemica che si sparge e che ingloba tutto. Sotto gli occhi di Faust e Mefistofele, accompagnati dall’impotente Ruprecht, le forze del male divorano tutto. Il convento è posseduto e l’inquisitore diviene egli stesso vittima del potere occulto. Egli si rivela l’angelo del fuoco mentre Renata scompare tra le fiamme del rogo purificatore.

La prima di L’ange de feu si chiude qui, tra gli applausi e i “Bravo” dell’esigente pubblico lionese, conquistato da quest’opera perfettamente riuscita.

Le public lyonnais a accueilli avec enthousiasme l’opéra L’ange de feu de Prokofiev dans la courageuse et audacieuse mise en scène de Benedict Andrews. Un succès mérité pour un opéra posthume du compositeur russe qui a inauguré la saison à l’Opéra de Lyon.

Lo spettacolo va in scena: Opéra de Lyon Place de la Comédie – Lione martedì 11, giovedì 13, sabato 15, lunedì 17, mercoledì 19 e venerdì 21 ottobre ore 20.00, domenica 23 ottobre ore 16.00

L’Opéra de Lyon presenta L’ange de feu di Sergej Prokofiev

opera in cinque atti, 1954 (versione concerto), 1955 (versione scenica) libretto di Sergej Prokofiev, dall’opera di Valerij Brjusov in russo

direzione musicale Kazushi Ono messa in scena Benedict Andrews collaborazione artistica alla messa in scena Tamara Heimbrock drammaturgia Pavel B. Jiracek decoro Johannes Schütz costumi Victoria Behr luci Diego Leetz direttore dei cori Philip White

Ruprecht Laurent Naouri Renata Ausrine Stundyte la locandiera Margarita Nekrasova la veggente / madre superiora Mairam Sokolova Jakob Glock Vasily Efimov Agrippa von Nettesheim / Méphistophélès Dmitry Golovnin Faust Taras Shtonda servitore / l’oste Ivan Thirion inquisitore / Heinrich Almas Svilpa

orchestra e cori dell’Opéra de Lyon produzione della Komishe Oper de Berlin

www.opera-lyon.com

#gallery-0-3 { margin: auto; } #gallery-0-3 .gallery-item { float: left; margin-top: 10px; text-align: center; width: 33%; } #gallery-0-3 img { border: 2px solid #cfcfcf; } #gallery-0-3 .gallery-caption { margin-left: 0; } /* see gallery_shortcode() in wp-includes/media.php */

©Pierre Maurin

©Pierre Maurin

©Pierre Maurin

©Pierre Maurin

©Pierre Maurin

©Pierre Maurin

©Pierre Maurin

©Pierre Maurin

Kazushi Ono ©Pierre Maurin

Ausrine Stundyte ©Schneider Photography

Laurent Naouri ©Bernard Martinez

L’ange de feu | Opéra de Lyon La stagione lirica dell’Opéra di Lyon si è aperta con L’ange de feu, l’opera postuma di Prokofiev per troppo tempo dimenticata.

[renatomorselli]

SALOME da Renato Morselli Tramite Flickr: Regia di Gabriele Lavia Scene di Alessandro Camera Costumi di Andrea Viotti --- Salome: Ausrine Stundyte --- Backstage - Teatro Comunale di Bologna

[renatomorselli]

SALOME da Renato Morselli Tramite Flickr: Regia di Gabriele Lavia Scene di Alessandro Camera Costumi di Andrea Viotti --- Salome: Ausrine Stundyte Jochanaan: Sebastian Holecek --- Backstage - Teatro Comunale di Bologna

[renatomorselli]

SALOME da Renato Morselli Tramite Flickr: Regia di Gabriele Lavia Scene di Alessandro Camera Costumi di Andrea Viotti --- Salome: Ausrine Stundyte Jochanaan: Sebastian Holecek --- Backstage - Teatro Comunale di Bologna

[renatomorselli]

SALOME da Renato Morselli Tramite Flickr: Regia di Gabriele Lavia Scene di Alessandro Camera Costumi di Andrea Viotti --- Salome: Ausrine Stundyte --- Backstage - Teatro Comunale di Bologna

[joaquimblog]

Interessant Floria Tosca la que avui protagonitza l’apunt a IFL. La soprano lituana Ausrinė Stundytė ha estat la sorpresa d’aquesta producció signada per les direccions: musical del correcte sense més, Patrick Fournillier i escènica del sempre sorprenent Christof Loy. La resta del cast és discreta, començant per Andrea Carè que tantes bones impressions em va causar quan va cantar aquest mateix rol al Liceu (2014), però que sembla que hagi fet com els crancs, anar enrere o el nefast Scarpia de Tuomas Pursio, que si no fos per una excel·lent interpretació escènica, seria un autèntic despropòsit. Bon sagristà de Heikki Aalto i bé els altres petits rols.

En canvi Ausrinė Stundytė posseeix la veu i el talent dramàtic per fer una Tosca autènticament convincent en les vessant vocal ( com les Toscas d’abans) i escènica, imprescindible en una òpera on l’acció teatral és essencial. És clar que vista a la televisió no puc valorar exactament la veu, sobretot la projecció, però estem davant d’una veu ben consolidada (té 42 anys), molt sana, de lírica spinto i amb un fraseig intens i uns aguts acerats i  precisos. El seu “Visi d’arte” és molt intens, ajudada per un treball extraordinari de Loy que en tot el segon acte i en aquesta escena en especial ho fa brillant, lluny de l’habitual sentada en el canapé mentre Scarpia mira per la finestra com si tot allò no anés amb ell, en canvi aquí la seva participació és cabdal. Stundytė també sap dotar al seu cant de moments de lirisme i dolçor en el duo del primer acte o a “O dolci mani” del final. En el intens segon acte està incommensurable per temparament vocal i dramàtic.

Mentre que Fourniller no passa de la correcció en una Tosca ben llegida, el director alemany Christof Loy sorprèn amb una producció que es podria titllar d’absolutament clàssica si no fos que té algunes incongruències temporals que no he entès però que no acaben de molestar, i sobretot perquè hi ha un treball teatral molt intel·ligent i és capaç de buscar uns matisos als personatges, tan subtils com inquietants, sobretot amb el personatge de Scarpia del que en fa una lectura molt més elaborada que el malèfic (que també ho és, és clar) habitual. Hi ha en la idea de Loy un punt de feblesa quan Tosca li demana el salconduit per fugir amb Cavaradossi, després que ella cedeix fent-li un petó d’afecte trasbalsador. Scarpia sembla que no tan sols desitgi a Tosca. Hi ha altres detalls que anireu descobrint, així com uns personatges que envolten Cavaradossi, ja sigui un aprenent en el primer acte i el carceller en el tercer, del tot inquietants en la relació amb Cavaradossi, i també és brillant la visió d’una Tosca en miniatura cantant la cançó del pastoret a l’inici del tercer, com una mena d’al·lucinació en un gir intel·ligent a una intervenció sempre dificil de justificar.

L’escenografia i vestuari de Christian Schmidt són esplèndids, així com el disseny de llums de Christian Schmidt, amb una lluminositat nòrdica molt poc romana però bellíssima. No hi ha res trencador en aquesta Tosca, més enllà d’una contemporaneïtat en el primer acte que es trenca amb l’entrada de Scarpia i aleshores no entenc gaire la intenció de Loy, però la continuïtat dramàtica no es veu trasbalsada i tot funciona segons el guió previst si no fos que el cervellet de Loy treballa intensament i ens entreobre algunes portes amb enginy i encert.

No estem davant de la gravació de De Sabata i si no fos per la producció, l’abandonaríeu ben aviat, però us garanteixo una estona de bon teatre amb una de les òperes teatrals per excel·lència.

Giacomo Puccini Tosca

Ausrinė Stundytė (Floria Tosca) Andrea Carè (Mario Cavaradossi) Tuomas Pursio (Scarpia) Heikki Aalto (Sacristan) Tapani Plathan (Cesare Angelotti) Matias Haakana (Spoletta) Nicholas Söderlund (Sciarrone) Henri Uusitalo (Carceller) Kris-Andrea Haav (nena)

Cor i Orquestra de l’Òpera de Helsinki Director musical: Patrick Fournillier

Director escènic: Christof Loy Escenografia: Christian Schmidt Disseny de vestuari: Christian Schmidt Disseny de llums: Olaf Winter

Opera de Helsinki 6 d’octubre de 2018

TOSCA A HELSINKI (STUNDYTE-CARÉ-PURSIO;LOY-FOUNILLIER) Interessant Floria Tosca la que avui protagonitza l'apunt a IFL. La soprano lituana Ausrinė Stundytė

[joaquimblog]

Opéra de Lyon “Lady Macbeth”

Opéra de Lyon “Lady Macbeth”

El director titular de l’OBC i des del 2008 director musical de l’Òpera de Lió, el japonés Kazushi Ono, és un dels principals artífexs de l’èxit d’aquesta Lady Macbeth de Mzensk que s’acaba de presentar a la capital de l’Alvèrnia Roine-Alps, amb una impactant, violenta, colpidora, polèmica i al cap i a la fi sensacional posada en escena de l’agitador Dmitri Tcherniakov.

Atenció perquè la proposta imprescindible que avui us comento compta amb un èquip vocal que no desmereix gens l’excel·lència de l’òpera i la proposta, sobretot perquè ens permet conèixer a la soprano lituana de nom complicadíssim de recordar Ausrine Stundyte, però que no serà fàcil oblidar després d’haver-la vist cantar i actuar en aquesta Katerina Ismaïlova absolutament referencial per la seva contundent presència i personalitat, tant vocal com escènica. El rol és extenuant però Stundyte no tan sols resisteix sinó que ho dóna tot com si li anés la vida en la seva intensa i versemblant interpretació, capaç d’estremir per la crueltat o emocionar per la  dolorosa tendresa  que experimenta al final de l’evolució  dramàtica extenuant exigida per Xostakóvitx i per Tcherniakov, director capaç d’extreure dels cantants aspectes i capacitats que de ben segur ni ells mateixos creien tenir.

Al costat de la personalitat abassegadora de Stundyte, l’experiència de Vladimir Ognovenko fa possible un retrat brutal de Boris Timoféiévitch Ismaïlov amb una veu que si bé denota el pas dels anys, s’adequa al rol de manera extraordinària. El tenor John Daszak encaixa bé en la rudesa d’un rol com el de Segueï, tan primari i ingrat, amb una actuació dramàtica d’impacte que defuig qualsevol intent de seducció ni tan sols físic d’un mascle primari. La veu ingrata i feridora del tenor anglès s’adequa per tant a aquest personatge fins i tot amb la oscil·lant emissió.

La resta de l’equip és molt competent, sobretot perquè per sobre de les veus, sovint crispades, hi ha una actuació escènica exemplar que colpeix fins l’inquietant enuig d’una proposta escènica sense concessions , que treballa com ja és habitual en el director rus, els més mínims detalls de tos els personatges, inclosos el del fantàstic cor de l’òpera de Lió.

El bo i millor de les produccions de Dmitri Tcherniakov ho trobem en les seves propostes de les òperes russes, que ell com ningú sap modernitzar fent-les totalment actuals, creïbles i per això més dolorosament impactants, encara que per aconseguir-ho canvií sense contemplacions aspectes del llibret, que jo no diria que el traeixin, però que exasperen als més puristes.

No cal dir que l’òpera passa als nostres dies en una empresa on no canvien gaire, per no dir gens, les situacions de l’opressió del regim tsarista, de la dictadura soviètica o de la Rússia actual tan similar com sempre i com ja ens recorda l’idiota del Boris Godunov de Musorgski, a la Rússia de sempre, independentment del règim que la “maltracti”.  Tcherniakov com ningú sap posar el dit a la nafra fins a incomodar i violentar-nos, no debades Xostakóvitx va ser el primer en fer regirar el cul de la cadira del temible Stalin en l’estrena d’aquesta òpera descomunal, i ara el director rus sap que traslladant l’acció i mostrant-nos uns personatges fàcilment reconeixibles en l’imaginari de qualsevol espectador actual, molts continuaran regirant-se incòmodes a la butaca del teatre.

Tcherniakov va dirigir per primera vegada aquesta òpera a Düsseldorf l’any 2008, però per la co-producció entre la ENO i l’òpera de Lió, l’ha tornat a revisar i signa, com sempre que profunditza en la història russa, un treball excepcional.

Us deixo un tast

Dimitri Xostakóvitx LADY MACBETH DE MZENSK Llibret del compositor i Alexandre Preis

Ausrine Stundyte (Katerina Ismaïlova) Vladimir Ognovenko (Boris Timoféiévitch Ismaïlov / Le Fantôme de Boris) Peter Hoare (Zinovy Boorisovitch Ismaïlov) John Daszak (Sergueï) Gennady Bezzubenkov (Le Pope / Un Vieux bagnard) Almas Svilpa (Le Chef de la police) Jeff Martin (Le Balourd miteux, un ouvrier dépravé) Michaela Selinger (Sonietka) Clare Presland (Aksinya)

Orchestre et Choeurs de l’Opéra de Lyon Director musical: Kazushi Ono

Director d’escena: Dmitri Tcherniakov Escenografia: Dmitri Tcherniakov Disseny de vestuari: Elena Zaitseva Disseny de llums: Gleb Filshtinsky

Òpera de Lió 4 de febrer de 2016

Aquesta és una òpera imponent que aquí a IFL curiosament encara no havia tingut un apunt protagonista, que sigui amb aquesta esplèndida versió em satisfà i espero que no sigui l’únic.

LADY MACBETH DE MZENSK A LIÓ: (Stundyte-Daszak-Ognovenko;Tcherniakov-Ono) El director titular de l'OBC i des del 2008 director musical de l'Òpera de Lió