#Paolo Antognetti

[joaquimblog]

La temporada de l’Arena de Verona de l’estiu del 2017 es va inaugurar amb una nova producció de Nabucco, una òpera que després de l’Aida deu ser de les més representades en l’imponent amfiteatre romà, on des de fa 95 anys es repeteixen en massa assiduïtat els mateixos títols, aquells que poden fer possible que nit rere nit s’omplin les seves majestuoses grades d’aficionats i tours operators que farceixen les seves ofertes turístics amb la visita obligada al festival on quan no és una Carmen, és una Turandot, o si no l’esperada Aida o el Rigoletto, La Bohème o Il Trovatore, títols que garanteixin la venda d’un  taquillatge forçosament poc exigent i amant dels grans espectacles, quelcom que no vol dir que durant molts anys en el cartellone no hi figuressin  els noms més desitjats de qualsevol dels millors teatres.

En els darrers anys la decadència s’ha evidenciat en el cartellone i també en la implantació de mesures tan decebedores com l’amplificació de les veus, quelcom que els anys havien demostrat que no era necessari, i altres que sortosament per ara no han tingut el vist-i-plau, com la coberta de l’amfiteatre per evitar cancel·lar funcions en els dies que la pluja fa acte de presència.

Verona és una manera poc rigorosa d’anar a l’òpera. La immensitat del marc invita a la dispersió i al pur espectacle, el que no vol dir que al llarg de les 95 edicions no s’hagin viscuts nits excepcionals. Calia anar a l’Arena al menys una vegada a la vida, però ara amb l’amplificació acceptada sense contemplacions per a tothom, jo crec que ha perdut l’interès, si bé l’espectacle de veure les graderies plenes de gent, el cel normalment estelat i l’impacte de la música, les veus i la grandiloqüència de la representació és una experiència bonica. Si parlem seriosament d’òpera, segurament no tant.

A Verona s’han fet intents aïllats d’adaptar-se als temps moderns proposant posades en escena més trencadores, però els intents no han funcionat, i la darrera Aida sota l’avorrida i repetitiva proposta de La Fura dels Baus n’és el més recent exemple.

Potser per aquest motiu, la “gosadia” feta per Arnaud Bernard, director de la producció escènica d’aquest “nou” Nabucco, de voler explicar el Risorgimento amb Nabucco, Abigaille, Zaccaria, Ismaele i Femena disfressats de Franz Mahler, Livia Serpieri, Roberto Ussoni, Il conte Serpieri i companyia de la viscontiana Senso, no és altra cosa que un intent de modernitzar la proposta però oferint un espectacle visual ben distret i cal dir que ben realitzat, sense importar gaire si el Verdi que es canta és genuí, ben i adequadament cantat i amb els millors cantants possibles, perquè sembla com si fos més important el plantejament escènic i escenogràfic que no pas les veus , ja dic que poc adequades del coneguts Gagnidze i Siwek o la desconeguda per a mi, senyora Branchini.

Són els signes dels temps, res de nou.

El moviment escènic de les masses, l’ambientació de l’acció en els cinc dies famosos de la revolució milanesa l’any 1847, l’escenografia giratòria que ens presenta la façana de la Scala, o l’interior de la sala, en un efecte teatral d’impacte que s’emmirallà en l’escena inicial de la pel·lícula de Visconti, així com el disseny de vestuari del propi Bernard, configuren un embolcall atractiu que fa encabir la trama del llibret original amb calçador. És obvi que el “Va pensiero” ho pot justificar quasi tot i que al seu voltant la trama babilònica pot arribar a grinyolar, amb una Abigaille que no han sabut transformar correctament, però el que se’ns proposa és in plantejament escènic vell, mil vegades vist o si ho voleu més moderat clàssic. Agradarà molt a tots aquells que les transgressions escèniques els treuen de polleguera, perquè Arnaud Bernard, per sobre de voler dir-nos coses diferents o si més no de manera diferent, ens diu el de sempre i d’una manera absolutament digerible, és una producció amb la voluntat de ser estèticament bonica per sobre de qualsevol altra denúncia de repressió. ÉS clar que el risorgimento és molt agraït i enarborar la tricolori sempre té aixecar la febre patriòtica, tot i que la majoria d’assistents siguin guiris.

Hi ha un excés molest de trets i canonades que contaminen l’espai acústic que hauria d’estar destinat exclusivament per la música ii el cant, però noi crec que això acabi sent molest per a tots aquells que quedaran bocabadats davant del desplegament humà i animal, amb soldats a cavall, calesses i una munió de personatges que farceixen  l’interminable espai escènic per garantir que el públic no s’avorreixi.

I es poden avorrir? Doncs si per sobre de tot això busques les veus, l’orquestra i el cor que et facin gaudir de valent, doncs si, perquè Gagnidze no és un prodigi de cant verdià, te una veu baritonal aprofitable, però el seu grau d’interpretació és més aviat escàs i no té la grandesa vocal necessària, com tampoc la té la soprano lírica Susanna Branchini, que algú ha mal aconsellat en fer de dramàtica encara que això suposi canviar tres o quatre vegades de veu per anar dels precisos aguts, ben col·locats i emesos, a una zona greu inexistent de natural i per tant resolta mitjançant l’emissió gutural i sorda d’unes notes parlades que no tenen cap projecció natural a no ser que es forci en un quasi “parlando” grotesc que ara els micròfons deuen fer audibles. Com a soprano lírica de ben segur que tindria possibilitats, però dubto que cantant rols com aquest ho arribem a saber mai.

El Zaccaria de Rafal Siwek és d’una insuficiència descoratjadora. Escolteu a Giaiotti, per no citar els de sempre, i us adonareu del gran pas enrere, és exactament igual que això del canvi climàtic. Estem condemnats,

Bé Nino Surguladze com a Fenena i descoratjador l’Ismaele de Rubens Pelizzari, d’una insuficiència de tot, alarmant.

Daniel Oren ha fet del Nabucco la seva raó de viure. Se la sap de memòria i en treu resultats brillants de l’orquestra i no tant del cor, que tot i així bisa el “Va pensiero” (quelcom habitual com la vendetta de Nucci) ja que segurament els micròfons de la transmissió televisada els perjudiquen més que els beneficien.

Giuseppe Verdi NABUCCO Llibret de Temistocle Solera

George Gagnidze (Nabucco) Rubens Pelizzari (Ismaele) Rafal Siwek (Zaccaria) Susanna Branchini (Abigaille) Nino Surguladze (Fenena) Elena Borin (Anna) Paolo Antognetti (Abdallo) Nicolò Ceriani (Gran Sacerdote di Belo)

Orchestra e Coro dell’Arena di Verona Direcció musical:Daniel Oren Direction de chœur :Vito Lombardo

Direcció d’escena: Arnaud Bernard Escenografia: Alessandro Camera Disseny de vestuari: Arnaud Bernard Disseny de llums: Paolo Mazzon

Arena de Verona, 26 d’agost de 2017.

Aquí ens calia un apunt de Verona per fer un repàs a tots els festivals estiuencs. Agradarà o no, però calia passar-hi.

VERONA 2017: NABUCCO (GANIDZE- La temporada de l'Arena de Verona de l'estiu del 2017 es va inaugurar amb una nova producció de…

[operaeoperanews]

#Repost @fabrizio.sansoni.photographer • • • • • • "Ecco i servi del boia. Muoia! Muoia! Muoia! Muoia! . . TURANDOT - @teatrolafenice . . DIRETTORE: Daniele Callegari REGIA: Cecilia Ligorio @cecilialigorio SCENE: Alessia Colosso @alessia_colosso_setdesigner COSTUMI: Simone Valsecchi @xys_im_1 TURANDOT: Oksana Dyka CALAF: Walter Fraccaro LIÙ: Carmela Remigio @carmelaremigio ALTOUM: Marcello Nardis TIMUR: Simon Lim @simonlim.bass PING: Alessio Arduini PONG: Paolo Antognetti @paolo.antognetti PANG: Valentino Buzza @giuseppevalentinobuzza MANDARINO: Armando Gaddal . . . . #opera #turandot #puccini #teatrolafenice #operaphotography #theatre #italianopera #lirica #stagephotography #picoftheday #worldbestshot #lightdesign #worldbestshot #onstagephotography #onstage #stagelights #fototeatro #orchestra https://www.instagram.com/p/BxdKtu2CTMs/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=2v4b3zhm5bgs

[joaquimblog]

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSER Direttore Omer Meir Wellber Regia Calixto Bieito Photo ©Michele Crosera

Alguna vegada Bieito m’ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m’ha agradat i en altres m’ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l’escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s’explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l’encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l’essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l’acceptaran mai. És un debat permanent que una vegada més ha sorgit arran de la nova producció del Tannhäuser estrenada a La Fenice de Venècia en coproducció amb la Vlaamse Opera d’Anvers , el Teatro Carlo Felice de Gènova i el Konzert Theater Berna.

El cast no és un gran què, no hi ha grans figures i alguns cantants són massa discrets per  a una òpera de vocalitats rotundes, però el conjunt funciona perquè precisament al darrera hi ha dues direccions que garanteixen la solidesa musical i la dramàtica.

Omer Meir Wellber, el director israelià que va passar fugaçment per Les Arts amb l’encàrrec impossible de succeir a una figura com Lorin Maezel, va ser l’encarregat de la direcció musical. La versió utilitzada va ser la de París (1861) en el primer acte i la de Dresden (1843) per els altres dos, i la veritat és que no sé si això és més trencador o provocador que el controvertida cunnilinció  que Venus obliga a fer a Tannhaüser i que tants comentaris, queixes i protestes ha provocat en la parròquia més ortodoxa.

La direcció és solida, molt teatral i dramàtica, obtenint de l’orquestra del teatre venecià una resposta esplèndida, amb sonoritats corpòries, càlides, sempre preservant l’equilibri i la tensió entre el lirisme intimista de les solituds del tercer acte o l’exaltació sensual de tota la llarga escena inicial al Venusberg. És una direcció més eficaç que genial, però que mai enterboleix la representació i sobretot afavoreix als cantants i jo diria que fins i tot els potencia, ja que sense ser grans i rellevants noms, enforteix el conjunt amb la força que sap extraure des del fossar.

El tenor irlandès Paul McNammara va substituir el dia del streaming a Stefan Vinke, que segons he llegit no va està gaire reeixit en les primeres representacions. No és una veu bellíssima, ni un cantant molt expressiu, però la veu és solida, els aguts són segurs i la línia és resistent, garantint la tranquil·litat en el extenuant tercer acte.

El baríton alemany Cristoph Pohl interpreta un Wolfram von Eschenbach esplèndid, per a mi és el millor de tota la companyia,  mentre que el baix ucraïnès Pavlo Balakin em va semblar massa jove per interpretar el Landgrave i sobretot massa impersonal.

La vessant femenina va estar ben servida per dues cantants bàltiques la intensa Venus de la soprano lituana Ausrine Stundyte, potser massa gèlida ui mancada de la deguda sensualitat i la letona Liene Kinča com a virginal i mística Elisabeth.

Magnífics els cantors Cameron Becker (Walther) i Paolo Antognetti (Heinrich)

Bieito, com no podem imaginar d’altra manera, escenifica el Tannhäuser en una contemporaneïtat poc definida, enmig d’un Venusberg sorprenentment situat en un obscur entorn natural amb els arbres de cap per avall i sense els excesos sexuals d’una bacanal inexistent, que hom podria imaginar del director burgalès, o un saló de Landgrave que més aviat sembla el vestíbul d’una estació de tren o aeroport que una “Dich teure halle”, tot plegat per moure els seus personatges molt ben definits i que construeixen unes situacions dramàtiques ben treballades i millor explicades que no traeixen la dualitat espiritual i sensual de l’original.

Els aspirants cantors són sectaris violents que sotmeten als seus membres (Tannhäuser no se’n lliura) a estranys rituals de sang, Elisabeth és un esser gèlid, un obscur objecte del desig de façana immaculada, mentre que Venus és la creu de la mateixa moneda, tota ella sensualitat. Òbviament no hi ha peregrins en escena i només en el final més obert possible, apareixen com ànimes poc definides a la recerca d’un encontre en la tercera fase. Impossible no reflexionar sobre el que Bieito ens posa sobre l’escenari. Potser la reflexió no ens agradarà, però el que estic segur és que quan la darrera nota s’hagi esvaït no tindrem la sensació d’haver assistit a un espectacle d’entreteniment, sortosament no.

Richard Wagner TANNHÄUSER

Hermann, landgrave de Turíngia, senyor del Wartburg: Pavlo Balakin Heinrich Tannhäuser, un minnesinger, poeta i cantor de l’amor: Paul McNamara Wolfram von Eschenbach, un minnesinger, company de Tannhäuser: Christoph Pohl Walther von der Wogelveide: Cameron Becker Biterolf: Alessio Cacciamani Heinrich der Schreiber: Paolo Antognetti Reinmar von Zweter: Mattia Denti Elisabeth, neboda del Landgrave: Liene Kinča Venus, deessa de l’amor: Ausrine Stundyte Un jove pastor: Chiara Cattelan Patges: Anastasia Bregantin, Laila D’Ascenzio, Emma Formenti, Veronica Mielli, Gianluca Nordio, Francesca Pelizzaro, Matilde Preguerra, Sebastiano Roson, Edoardo Trevisan

Orchestra e Coro del Teatro La Fenice Director del cor: Claudio Marino Moretti Solistes del Kolbe Children’s Choir du Centre Culturel p.M.Kolbe de Mestre-Venezia Director musical: Omer Meir Wellber

Director d’escena: Calixto Bieito Disseny de vestuari: Ingo Krügler Disseny de llums: Michael Bauer Escenografia: Rebecca Ringst

Teatro La Fenice, Venècia 28 de gener de 2017

Mentre es pugui:

Possiblement el Tannhäuser signat per Bieito no esdevindrà icònic com altres produccions seves, però com tot el que ens proposa i moltes de les seves produccions ja han passat per aquí amb el seu corresponent apunt, motiven sempre reflexions a l’entorn de la proposta i això no ho poden dir totes les produccions, ni molt menys aquelles que es queden amb la literalitat del llibret.

LA FENICE 2016/17:TANNHÄUSER (McNamara,Pohl,Balakin,Kinča,Stundyte;Bieito,Meir Wellber) Alguna vegada Bieito m'ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m'ha agradat i en altres m'ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l'escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s'explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l'encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l'essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l'acceptaran mai.