#No som Déu

[useless-catalanfacts]

La Santa Espina is the most well-known sardana (Catalan genre of music). It was composed in 1907 by Enric Morera with lyrics by Àngel Guimerà as part of a musical theatre play. After its premiere, the song quickly became an anthem for Catalan people. For this reason, it was banned during the dictatorships of Primo de Rivera (1923-1930) and Francisco Franco (1936-1975) as part of their ban on Catalan culture and language. Its verses “we are and we will be Catalan people / whether they like it or not” are one of the most famous mottos of Catalan resistance.

Because of its significance, this song has been sang by many singers and bands, not just ones that play sardana.

These are the lyrics in Catalan and translated to English:

Déu va passar-hi en primavera, i tot cantava al seu pas. Canta la terra encara entera, i canta que cantaràs.

God passed through during springtime and everything sang when he walked by. The whole land is still singing, and keeps singing and singing.

Canta l'ocell, lo riu, les plantes, canten la lluna i el sol. I tot treballant la dona canta, i canta al peu del bressol.

The birds, the rivers, and the plants sing, the moon and the sun sing. And while she works, the woman sings and she sings at the cradle's foot.

Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol. Que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

We are and we will be Catalan people, whether they want it or not. For there isn’t a more boastful land under the sun.

(Repeat)

[demolerdemoler]

Primera carta al pare difunt

Pare.

Te’n has anat ben ràpid. Com tu volies. Sempre ho has fet tot com has volgut. Els nostres records d’infantesa són plens de les teues amenaces de morir a l’edat de Crist primer, de Kirkegaard després.

Ens has ensenyat a anar en biblceta, a fer foc, a esporgar arbres.

A través de les teues obsessions literàries, esotèriques i teològiques, ens has contat com caçar balenes, la vida dels gauchos, i les històries de poder de Castaneda.

La seua set insaciable de coneixement t’ha portat a construir un món interior tan vast que la resta necessitaríem diverses vides per entendre’l.

Has marcat la vida de tothom qui t’ha conegut. Però crec que tampoc ho feies a propòsit. Tu simplement eres, i feies les coses com les pensaves.

Déu davant de totes les coses. I un amor incombustible cap a nosaltres i la nostra mare. 

No sempre ens hem entés. És normal. Però, a la teua maera ens has donat suport i ens has deixat triar el nostre camí.

Enyorarem la teua determinació.

La voluntat del guerrar.

Fins fa uns anys, pensava que series inmortal. Supose que has nodrit tant el teu costat espiritual que d’alguna manera ho eres, encara que la teua presència material ja no estiga.

A partir d’ara el nostre camí per la vida és més fosc i menys segur. Has pensat molt en la mort. Nosaltres també. Pare, espere que el cel sgia tot allò que estimes: la nostra mare, una biblioteca infinita i un hort de tarongers i llimeres.

El que som és gràcies a tu. 

---

Este texto lo escribí el miércoles 10 de junio, un rato antes del funeral de mi padre, donde lo leí.

[timriva-blog]

Xurde Álvarez: “Els asturians som molt asturians, però la nostra llengua ens fa vergonya”

La darrera novel·la de Xurde Álvarez, “Al fons de la memòria de Déu” (L’Agulla Daurada) ha estat traduïda de l’asturià. Xurde Álvarez a la llibreria Obaga de Barcelona Escrit per Alba Mas-Sala Filosofia i estudis literaris Xurde Álvarez, premi Teatre de l’Acadèmia de la Llengua Asturiana 2004, és una de les veus asturianes més interessants del moment. Recentment, la seva novel·la Al fons de la…

[surroundedbytheworld]

Podem dir que Déu és el darrer i únic Jo, que nosaltres som els seus «tus», i que aquesta relació és personal, trinitària, no-dualística.

– Raimon Panikkar, La nova innocència (1998), p. 54

[lesfoteses]

Brasil dia 2: Rio i les caipirinhas

Dimarts 15 d'agost del 2023

Pel dia de la Mare de Déu Santa Maria estic ben borratxeta i ja he fet la primera -i espero que última- pota del viatge al pis de Río de Janeiro. Però no ens anticipem i comencem pel principi per saber com he acabat trallant aquí.

Ens hem llevat després de dormir plàcidament (menys la Joana que ha sentit avions i una pelea a l'habitació del costat) sota el cel de Sao Paulo, a 100 metres de l'aeroport de Congostinhas (o algo així). He pogut cagar i m'ha baixat la regla. L'Eli i la Joana estan més apurades amb el tema de la caca. La Laia i la Clara han dormit a l'altra habitació ben tranquil·les. Li hem deixat les claus a la Marcela sobre el taulell i hem anat a esmorzar a les 8 a l'aeroport. Hem certificat que tenim seriosos problemes per entendre aquest idioma, no sabíem ni dir "pernil" es veu que és "pressunto". Ja em diràs tu com se suposa que s'explica això. He esmorzar un panino de salami i formatge, com sempre, les meves amigues han tornat a demanar fruita. He tastat la papaia i he de dir que té gust de dentista, puto asco no crec que la torni a tastar més.

A l'avió cap a Rio (que ha durat una hora i ens ha semblat poquíssim) ens han tornat a donar menjar. No ens paren de donar jalar! Ens hem oblidat que al suc no ens hi posessin gel, per allò de l'aigua contaminada... Veurem en les properes hores si ens caguem a sobre.

Hem arribat a Rio a les 11, i dins d'un taxi ple de cristos i rosaris i amb les motxilles a sobre hem arribat a l'apartament on ens estarem tres nits. Allà ens hi esperaven la Beth i el seu presumpte marit. Dic presumpte perquè creiem que és gai. Ah, i ara que dic això: ells es pensen que som un grup de cinc lesbianes perquè ell en un moment ha volgut definir el barri on som i, molt excitat, ha dit "friendly" i ens ha somrigut. L'Eli diu que jo li he contestat rient i dibuixant un cor amb les mans. No ho recordo però ella diu que sí que ho he fet, de manera que ara la parella que regenta l'Airbnb aquest es creu que hem vingut a fer turisme sexual lèsbic. Eren molt macos tot i que ell molt intens, ens ha repetit com cinc cops que han desinfectat el terra durant una hora sencera. Molt desinfectat però la Joana que va descalça té els peus negres. 

Després d'acomiadar-nos dels caseros ens hem dutxat i tal i hem sortit a dinar a un buffet vegà (LOL). Gairebé no el trobem perquè estava amagat en un edifici. D'allà hem anat a la platja i volíem veure el Cristo però fotia un núvol que no es veia una puta merda, ni el Pao de Azucar. Esperem que demà vingui el bon temps. Després ens hem comprat cadascuna una SIM de prepago, per tant ara ja tenim un número brasileny i internet per tot arreu. Visca el primer món. Ah! I hem anat al súper a comprar jalo, era com un veritas gegant i de preus més popular.

A partir de llavors ja tot s'ha liat perquè hem acabat al bar on el Vinicius de Moraes va inspirar-se per escriure Garota d'Ipanema, un bar que es diu Garota i que està PLE de referències al cantant i la cançó.

Allà ens hem fet la primera caipirinha i ja ens hem mig emborratxat. Darrere nostre hi seien una mare i una filla valencianes que UAU quina il·lusió els ha fet trobar algú que parlés la seva llengua!! La mare es deia Anna i la filla, Helena. L'Anna ens ha caigut mazo bé, és una dona que està a Rio per una convenció (ens ha dit) sobre feminisme i dret. Quan han marxat l'hem buscat al LinkedIn i hem descobert que és una puta jefa catedràtica i no sé què. Llavors hem optat per continuar bevent en un altre bar més barat, però l'Eli i jo en comptes de fer una segona caipirinha ens hem liat amb la caipivodka. Spoiler: cagada.

Hem barrejat alcohols i això s'ha començat a torçar fins al punt que en teoria havíem de sopar amanida i hem acabat fent macarrons. Eren les 19h i ja anàvem com les cabres. L'Eli s'ha acabat la segona caipivodka que ens hem demanat. Un cop a casa he optat per la pota preventiva perquè anava borratxeta. Després hem sopat i ja ens hem posat al llitet, des d'on escric això ja millor.

[espiritutulem]

Sufisme (segons en Houssein)

Amb Abdel Kadir Jilali (Bagdad), segle X, apareix el sufisme.

Déu envia el missatger Mohamed.13 califes. Amb la mort de l'últim, els musulmans perden la Kaaba, la pedra sagrada. La pedra del paradís retorna al paradís amb la mort del darrer califa. Es queden sense pregària. En aquest moment aparèix Abdel Kadir i amb ell neix el sufisme.

Zawiya - Casa on es retroben els que estimen Déu, reciten versícles, bakiate salihate. No poden viure i resar sense l'intermediari entre ells i Déu. No volen inventar res, esperen l'aparició del Mahdi (14è califa). Amb la seva aparició, la Kaaba retornarà a la terra.

El calendari musulmà comença l'any 622 del calendari gregorià amb l'Hègira (Mohamed fugint de la Meca cap a Medina.) 300 anys després de la mort del profeta, desapareix la Kaaba. Actualment són a l'any 1444. El sufisme va sorgir per omplir aquests segles de buit.

Segons el sufisme, la pràctica dels musulmans és injusta, no té sentit fer les cinc pregàries, ja que fins que no retorni la Kaaba no té sentit pregar. La Kaaba és la mà de Déu. Tothom vol tocar-la. Tots els que professen algun dels Llibres Sagrats esperen l'aparició de Mahdi. Amb la seva arribada, hi haurà una sola religió, una reunificació. El veritable Islam, no l'Islam que impera actualment.

Les dones queden excloses de fer la pregària. Cada home ha de fer una única pregària a la seva vida. A partir dels 50 anys. Es farà en presència del Mahdi.

S'ha descobert la Kaaba l'any 2005-2006. El descobridor és el Mahdi. Déu ha depositat la Kaaba a la casa del Mahdi. L'ha escollit. És d'Alnif. Abans, Jerusalem; després La Meca; ara, Alnif. Encara no l'han fet pública. Es demanen si és bon moment. Ara el Mahdi ha fet cinquanta anys. Ja pot fer la pregària. L'últim divendres del Ramadán. La va fer l'any passat. Esperen si pel proper any vindrà gent a Pelegrinar.

Com que la Kaaba ha aparegut a Alnif, Déu ha transferit la Tomba del Profeta i Les Muntanyes Sagrades a Alnif. Han trobat les tombes.

Amic del paradís. Cada profeta té un amic del paradís. Amb la arribada de la Kaaba a Alnif, cada profeta apareixerà a la tomba del seu amic. Jesús ha apregut a la tomba d'un dels fills d'Abdel Kadir, fundador del sufisme.

Cerimònia iniciació. Acostuma a fer-se a casa de la família que els conviden o bé a les Zawiya, abans de la sortida del sol o quan aquest es pon. Després de l'apat, fan una rotllana i canten allah haye, en repetició, mentres el cap, fokara ("els pobres"), perquè tots som pobres en relació a Déu, recita poemes d'Abou Choaybe (Telimsame, Algèria). Aquest poeta fou amic d'Abdel Kadir. Un dels seus poemes: Inni ida ma dakarto rabbi yahtazzo kalbi lilikaho. Cada poble té un Fokara.

Abdeslame Ben Mchiche (Wazzane.) El tercer gran pilar del sufisme, juntament amb Abdel Kadir i Abou Choaybe.

Les divergències en el sufisme venen donades, en part, per la divergència en l'elecció dels Poetes.

Dia 23 del Ramadàn, si cau en divendres, és més sagrat i beneït per fer la Pregària.

Si la informació es difon, la gent peregrinarà a Alnif durant el mes de gener. Segons textos antics, tal vegada vindràn 313 persones, de les quals 50 seràn dones.

El pare d'en Mohand va ser el fokara d'Alnif.

[angitri]

Visita a El Caire

Darrer dia a El Caire. Retrobem l’Essam per la darrera jornada. Primer visita a la Mesquita de Saladí, del segle XIX. Unes làmpades magnífiques il·luminen les cúpules decorades amb detalls daurats. Les finestres tenen vidres de colors. És sobretot una mesquita turística dedicada Al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din Yússuf ibn Ayyub (Tikrit, actual Iraq, 1138 - Damasc, 4 de març de 1193), més conegut simplement com a Salah-ad-Din o, catalanitzat, Saladí, un kurd fundador de la dinastia aiúbida, soldà d'Egipte i de Síria. Aquí les vistes sobre El Caire són extraordinàries i es poden distingir les Piràmides. A hores d’ara, tots estem ‘apiramidats’, o sigui, agenollats davant la gosadia de Keops, Kefren i Micerí. ☺️

Trajecte en autocar. Visita del barri copte. Entrem a l ‘Església de Sant Sergi. Els coptes són els cristians d’Egipte, de la branca ortodoxa que defensa la natura única de Déu. A la pràctica, Sant Sergi és una petita basílica de tres naus amb moltes icones exposades a les naus laterals. Hi ha daurats, però lleus, i sobretot, conté la cova on la Sagrada Família es va refugiar durant un mes per fugir de la persecució d’Herodes.

Més tard anem, ja mig groguis, a dinar a un vaixell atracat al marge occidental del Nil. N’hi ha diversos. Hi anem en un grup de tretze catalans que han viscut aquests dies egipcis amb nosaltres. També una parella, ella santanderina, ell, viguès, que malauradament ha sucumbit als constipats i avui no ens acompanya. Ja som una mica amics tots: hem parlat de gats, de vols en paracaiguda, de compres, del parentiu de cadascú, de les meravelles d’Egipte i més. Ah! I de la calor i de la seguretat (capítol a part).

Acabem de dinar prou bé i fem un tour en autocar. Ens assenyalen els edificis més importants, la ciutat que ha crescut al cementiri des de fa molts anys, les esglésies cristianes als barris benestants (moltes més de les esperades, un 20% de la població és cristiana), els hotels de luxe tocant el Nil, les botigues selectes. El guia nostre ens diu que les botigues de llenceria aquí són molt més agosarades que les del món occidental i que les dones egípcies, un cop a casa, són ‘la bomba’. En dubtem una mica veient-les, algunes, cobertes de cap a peus amb els burkes negres. Hi ha zones d’El Caire ben arbrades i cuidades i altres mig asfaltades, brutes, on la misèria i la brutor es donen la mà. Hi ha cinemes i teatres, la primera òpera del continent africà. Però jo veig Orient Pròxim, no Àfrica , tot i que a Aswan es veien moltes banderes de Bob Marley, em semblen sobretot orientals i mediterranis. El menjar: comença sempre amb Mezze variats d’hummus, baba ganoush, tahini, formatge de cabra, verdures envinagrades i picants. De segon, sempre ens han ofert carn (pollastre, bou, la salsitxa de carn picada o kofta) o peix (llobarro del Nil) a la planxa o barbacoa. De postres, un dia baklava, la resta, fruita fresca.

Acabem el tour en autocar on molts ulls esgotats han tancat les parpelles i anem al mercat Al Khalili. Cal que us informi ara que a El Caire, des d’ahir al matí, ens acompanya un securata en trajo marró i amb pistola apenes dissimulada a la butxaca dreta posterior. No somriu. Ens compacta, ens aparta si veu algun perill i, al mercat, intenta dirigir les nostres passes pero el grup és massa gran i tenim ànimes rebels. Ens desfem d’ell com el James Bond. Està per la nostra seguretat, però no ens agrada molt. Ens toca a tots, homes i dones, a l’espatlla. Observa i mira en totes direccions amb l’ull inquiet.

Bé, pero som al mercat tradicional d’El Caire i trobem tots els souvenirs, totes les samarretes habituals. Hi ha joiers i botigues de catifes i làmpades. Assetgen una mica els venedors però res comparat amb els dels entorns dels museus. A les noies ens diuen Shakira (les rossetes) o Sara Montiel, però a ells no els diuen Manolo Escobar ni Chiquito de la Calzada. No és just.

Cau la tarda i fa la temperatura perfecta. Fem les darreres fotografies i retrobem l’Essam que ens esperava a un cafè. Ens recomana el suc de mango. Alguns avui tenim la panxa en rebel·lió.

I aleshores fem la passejada medieval a peu (divina caminada tranquil·la) per zones pausades on els joves es troben per parlar en grup. Alguns fumen, però pocs. Es veu que la marihuana està estenent-se com a tot arreu, però el tràfic es castiga amb la forca. Amb la forca. Com la violació. Som a carrers sense turistes farcits de mesquites medievals il·luminades amb un gust exquisit. No sé quina és més maca però totes donen vint voltes a la de Saladí del matí. Tothom ha sortit a prendre la fresca i la gent ens observa. Hi ha noies jovenetes que es fan fotos amb nosaltres, altres dones occidentals. El somriure permanent al seu llavis pintats plens d’alegria. Un record melancònic de llum taronja i groga, com de mango.

I la cloenda d’Història: de camí cap al restaurant de luxe i vistes privilegiades (‘Citadelle View’) on soparem, ens aturem en autocar a un punt de l’autopista. A una banda, la tribuna on Anwar El Sadat (antic president egipci) va rebre les 36 bales per part d’un militar que conduïa un tanc. Enmig d’una desfilada, un home va aturar-se, va pujar les escales i es va adreçar al seu davant per disparar. Hi va haver altres morts i ferits. El primer impacte va arribar al coll i va matar de manera fulminant el president. El perpetrador del magnicidi va ser detingut i alliberat al cap d’uns anys. Va reaparèixer a primera línia al costat de Bin Laden. Ja és mort.

El més particular de la historia és que Sadat havia deixat dit que volia ser enterrat devora el monument dedicat al Soldat Desconegut, una piràmide moderna i blanca. Aquest monument era i està situat just a l’altra banda de l’autopista on havien instal·lat la tribuna que va presidir. A la fi, la seva mortalla embolicada en un llenç de lli va travessar els carrils renouers de l’autopista per descansar eternament a pocs metres d’allà on va trobar la mort violenta, la fi trista de qui va voler la pau amb els israelians i va signar el Acords de Pau de Camp David. A internet podeu trobar les imatges, tan impactants. Era l’any 1981.

Finalment, festí delicat i preciós amb vistes llunyanes d’altres mesquites il·luminades. El guia avui sopa amb nosaltres. Darreres preguntes. Ell ens ven un Islam perfecte en una societat ideal on tothom s’ajuda, on les dones viuen amb alegria amb el vel o sense segons la seva voluntat. No ens ho creiem del tot però ha fet tanta bona feina que tots l’acomiadem amb recança a l’entrada de l’hotel, segurament per sempre. Que tingui molt bona vida amb la dona i els tres fills. Inch Alá.

Un capítol a part: la seguretat. S’ha arribat a fer feixuc el nombre de controls que hem hagut de superar a l’aeroport, de fins a tres vegades. També hem passat controls en entrar al vaixell i a l’hotel (que, per cert, algun dia ha oblidat de fer-nos l’habitació) i cada cop que hem accedit a un museu, sovint també a la sortida. Suposo que és el preu de la seguretat.

[xavipaba]

Encara som lluny d'un cel sense núvols i a la terra els déus estan en males mans. Joan Brossa #marededeudelmont #altagarrotxa #altemporda #girona #catalunya #catalunyaexperience #igerscatalunya #tocantelcel #regalopoesia #igerspoemes (en Mare de Déu del Mont) https://www.instagram.com/p/CVI2w84Nkws/?utm_medium=tumblr

[useless-catalanfacts]

Mare de Déu, recordo aquell tiktok i el cabreig que vaig agafar amb els comentaris. El pitjor es que hi han molts més i en alguns els espanyols és posen de part d'ells i a insultar-nos, com si els guiris no fessin el mateix amb Madrid, Sevilla o tot el país. No sé qué foten, som el sud, no ens tractaran millor 🙄

Considerant la quantitat de madrilenys que tenen exactament el mateix comportament de superioritat quan van a les seves cases d'estiueig a la costa del País Valencià, no em sorprèn gens.

[rockislife]

Estic bé avi, no pateixis per mi. Poc a poc tot anirà millor, te’n recordes? Jo ho recordo perfectament. Aquell dia et vaig trucar després d’una de les teves visites mensuals a l’hospital, et vaig dir “poc a poc avi, ja veuràs com tot anirà millor, poc a poc” I tu em vas contestar, “per tu també carinyu, poc a poc tot anirà millor, ja veuràs”. Fins I tot lluitant per seguir estant amb la iaia, i amb tots nosaltres, treies forces per animar-me. I no només per animar-me, per entendre’m.

No pateixis avi, ara tots cuidarem de tots. Però ja saps com sóc, m’agrada fer drames i plorar per tot… Ara em diries: “t’assembles a una que jo conec”.

No pateixis avi, ja saps que nosaltres no som de patir, som de disfrutar, d’aprendre, de viure, de volar… És el que tu ens vas encomanar, aquesta energia, aquesta força, aquestes ganes de disfrutar fins l’últim minut.

No pateixis avi, seguiré celebrant el nostre aniversari com sempre i, ho sento, però de moment seguiré posant les teves espelmes… Ho deixaré de fer el dia que aconsegueixi somriure en el moment que et senti al meu costat agafant-me la mà. I just després començarem a pensar en l’aniversari de la iaia ;)

No pateixis avi, perquè ens has deixat tants moments valuosos que ni en mil vides com la teva, els podríem tornar a tenir. Moments infinits. Com aquella vegada que a l’hospital vas relliscar quan t’ajudava a aixecar-te de la cadira i ens vam quedar els dos a terra com dos tontos rient amb una cara de por... 

No pateixis avi, cuidarem de la iaia, mai tant com tu, però farem que sigui la protagonista, escoltarem totes les seves històries (ja no tindrà el tall del Jesús amb el seu particular “Maria… Que ja els hi has explicat” amb aquest català perfecte que tenies) i ens l’emportarem al Bingo, tots junts. Així tenies temps per tu. El seguiràs tenint.

No pateixis avi, seguirem endavant, ja ens has demostrat que el món si que està fet pels romàntics. Per persones que creuen en l’amor per sobre de tot, l’amor a la familia, als amics, a la teva professió, a la vida… No t’ha anat tan malament, no?

No pateixis avi perquè nosaltres som els afortunats d’haber coincidit amb tu en aquesta vida. I tant de bo poguéssim coincidir almenys en vint-i-dos vides més.

No pateixis per mi avi, me les apanyaré, pensa que he tingut el millor mestre. El millor avi que algú pugui dessitjar tenir. El Senyor Malo.

No pateixis avi, que ens tornarem a veure. 

Si déu vol. 

T’estimaré sempre. 

[nelmarti]

BIOGRAFIA

Joan Manel Martí i Llufriu, també conegut com a Nel Martí, (Ciutadella, 1967) és un professor, escriptor i polític menorquí.

Llicenciat en Ciències Biològiques i professor de matemàtiques a l’Institut d'Ensenyament Secundari M. Àngels Cardona de Ciutadella. Ha publicat varis llibres i escriu habitualment en la premsa menorquina, balear i de països catalans. Escriu principament assaig i reflexió política.

Es defineix com agnòstic i laicista. Políticament es defineix com a menorquinista d'esquerres, ecologista i sobiranista. És activista LGTBI.

Va ser secretari general del Partit Socialista de Menorca entre 1997 i 1999, i coordinador general de Més per Menorca entre 2017 i 2019. De l’any 1999 al 2003 va ser regidor d’Educació a l’Ajuntament de Ciutadella (on va impulsar el Projecte Educatiu de Ciutat), i del 2003 al 2007 va exercir les responsabilitats de director insular, primer, i de conseller després, de Cultura, Educació i Joventut del Consell Insular de Menorca. També ha estat diputat del Parlament de les Illes Balears entre els anys 2011 i 2019.

 Obres publicades

·         El Barranc d’Algendar. Quaderns de Folklore núm. 51. Autor Llorenç Febrer Rotger. 1993. (Pròleg)

·         Maria Àngels Cardona i Florit: la flora i el paisatge de Menorca (IME, 1999)

·         Francesc Hernàndez Sanz i el Camí de Cavalls (Revista de Menorca, 2000)

·         L'art d'educar (Editorial el Far, 2002)

·         Fills il·lustres de Ciutadella de Menorca (coautor, 2003)

·         Països Catalans, en plural (coautor, Editorial Moll, 2005)

·         Les raons del sentit no són les raons de Déu (Documenta Balear, 2009), un assaig sobre el fet religiós analitzat des de l’agnosticisme i el laïcisme.

·         La nació dels menorquins (Documenta Balear, 2010, una reflexió sobre la realitat nacional menorquina.

·         Temps d’educar (Documenta Balears, 2019), recull de treballs sobre el temps i l’educació.

A més de les obres publicades, té en procés de publicació dos llibres:

·         Escrits laicistes. Una proposta per a la convivencia. Articles de Salvador Castelló Carreras. Ed. Revistes i Setmanaris El Iris, 2020.

·         El somni menorquinista. Antecedents i referents del menorquinisme polític. Lleonard Muntaner Ed, 2020.

En aquests monents està treballant en la redacció d’un assaig sobre el pensament polític d’Andreu Murillo i Tudurí i una compilació sobre la historia del Partit Socialista de Menorca.

Articles publicats (alguns)

·         Diari Ara Balears: https://www.arabalears.cat/firmes/nel_marti/

-          Les ILP a les Illes Balears, una eina de participació política. https://www.arabalears.cat/opinio/ILP-Illes-Balears-participacio-politica_0_2020598104.html

-          Sobre la temptació LGTBI de viure dignament i orgullosament. https://www.arabalears.cat/opinio/Sobre-temptacio-LGTBI-dignament-orgullosament_0_2253974810.html

-          La policia autonòmica, en el cartipàs del Govern? https://www.arabalears.cat/opinio/policia-autonomica-cartipas-del-Govern_0_2279772196.html

-          Marca l’hora i educaràs (docentment) https://www.arabalears.cat/opinio/Marca-hora-educaras-docentment_0_2318168380.html

-          Consultes populars, ara més que mai. https://www.arabalears.cat/opinio/Consultes-populars-ara-mes-que-Nel-Marti_0_2385361625.html

-          (Con)vençuts o derrotats? https://www.arabalears.cat/opinio/Convencuts-derrotats_0_2397960406.html

-          Banys sense gènere ni barreres. https://www.arabalears.cat/opinio/Banys-genere-ni-barreres-Nel-Marti_0_2410559135.html

·         Vilaweb:

-          Menorca existeix, però podria no existir?https://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3979097/nel-marti-menorca-existeix-podria-existir.html

·         Diari de Balears:  https://www.dbalears.cat/autor/nel-marti.html

 -          1 de març de 1810: Dia de les Illes Balears i/o Revolta dels Menorquins https://www.dbalears.cat/opinio/2020/02/28/336429/marc-1810-dia-les-illes-balears-revolta-dels-menorquins.html

  ·         Diari de Mallorca

- Rasputin vs. Transparència https://www.diariodemallorca.es/opinion/2016/04/22/rasputin-vs-transparencia/1111273.html

·         Diari Menorca

·         Setmanari El Iris

·         UH-Mallorca

 Obres en format digital

·         Escoletes de Menorca : què ho ha fet i ho fa possible? http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/anuariEducacio/index/assoc/Anuari_e/ducacio_/2007p040.dir/Anuari_educacio_2007p040.pdf

 ·         Projecte lingüístic de ciutat. Comunicacions i Ponències de la Trobada de Coordinadors de normalització lingüística, celebrada el dia 1 de juny de 2001 a Can Tàpera

http://weib.caib.es/Documentacio/ponencies/COMUNIC_NEL_MARTI.pdf

 Entrevistes (algunes)

- «Costa d’entendre que som un partit sobirà. No som Més per Mallorca»

https://www.eltemps.cat/article/6314/costa-dentendre-que-som-un-partit-sobira-no-som-mes-per-mallorca

- Nel Martí: ‘Renunciar als Països Catalans seria la nostra mort’

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-nel-marti-mes-per-menorca-balear-felipe-vi-paisos-catalans/

- Nel Martí: ‘El congrés espanyol ha tractat el Parlament de les Illes com un “kleenex”‘

https://www.vilaweb.cat/noticies/nel-marti-el-congres-espanyol-ha-tractat-el-parlament-de-les-illes-com-un-kleenex/

- Més per Menorca tria Nel Martí com a coordinador en el seu primer congrés

https://www.vilaweb.cat/noticies/mes-per-menorca-tria-nel-marti-com-a-coordinador-en-el-seu-primer-congres/

- L’ENTREVISTA: JOAN MANEL “NEL” MARTÍ LLUFRIU. https://antiga.laltramirada.cat/l-altra-mirada/l-altra-mirada-30-juliol-2014/article/l-entrevista-joan-manel-nel-marti-llufriu

Enllaços externs

Nel Martí - Lloc web oficial

Nel Martí – IB3 https://ib3.org/page/2?s=nel+mart%C3%AD&category_name=actualitat

Nel Martí – YOUTUBE https://www.youtube.com/results?search_query=nel+mart%C3%AD

Facebook https://www.facebook.com/nel.martillufriuTuiter     https://twitter.com/nel_marti

 Referències

Les raons del sentit no són les raons de Déu http://www.documentabalear.cat/cataleg.php?id=382

Les raons del sentit http://www.xalandria.cat/?p=637

La nació dels menorquins http://www.documentabalear.cat/cataleg.php?id=400

Temps d´educar http://www.documentabalear.cat/cataleg.php?id=736

↑ «Nel      Martí llança 'Temps d'educar', un recull de treballs sobre el temps i      l'educació». DBalears.cat.

↑ «Nel      Martí: “Organitzam el nostre temps amb criteris productius i no      educatius”». Ara Balears

↑ «Nel      Martí reivindica en el seu llibre 'Temps d'educar' la gestió del temps      com a element educador». Ara Balears.

[notinctemps]

Muna

És fàcil caure a infravalorar algo que donem per fet. Fins i tot el desig de fer alguna cosa.

No som éssers autònoms sempre. Però podem desitjar, en la solitud, d’autorrealitzar-nos com a individus. Molt més enllà que en relació a algú.

Ens trascendim, en realitat, més lluny de la nostra individualitat, i no cap a persones concretes, sinó a tota la humanitat. Esdevenim, des de la nostra experiència, algú universal. De la concreció passem a la universalitat.

El nostre impuls ens trascendeix, ens fa més grans.

Això ho he escrit al meu diari, ara fa una estona.

I he pensat cony Sara sembla que t’hagis cardat una bona droga, sones així com si tinguéssis la certesa que el que dius és veritat, rotllo se’t nota segura tia. I llavors dic ai, ho podries compartir que una no cada día escribe cosas así.

No, a veure, seriosament parlant: estic molt feliç de poder dir vull fer coses, vull escriure, vull dibuixar, pensar, escoltar, mirar, ALGO. Em diràs, tia, que bé això de voler sentir que fas coses on your own, jeje, tela eh, uau. Doncs mira, sí. Que bé. Feia massa temps que devotava la meva energia potencial a... bueno, a preocupar-me per agradar a d’altres. A veure. No, no és que ara me la sudi tot i sigui feliç i no tingui inseguretats perquè si Déu existeix, Déu sap que la meva autoestima fot unes baixades més embalades que el cony de Shambala del portaventura, i que ens ha costat Déu i ajuda tornar a pujar-les, arribar fins aquí. [Sí, la referència és clara, és del grup català mainstream més bo després Dels Amics de les Arts. I me la suda el que em diguis, els Amics molen més que els Manel i això ho sap tothom i si no hi estàs d’acord és que tens mal criteri, però no tan dolent com perquè no t’agradi cap dels dos, que ai pobrets meus els que han de viure amb l’angoixa de saber que tens tan mal gust que no et poden agradar ni els Amics ni els Manel – però escolta si t’agrada en Pau Vallvé t’ho deixem passar tot i ja m’he allargat massa en aquest incís i em fa gràcia no posar punts mai].

El cas, que em perdo sempre pel camí quan intento ser clara, i no pas tèrbola. Sara: centra’t. És una merda que t’agradi algú. Però la merda més gran després d’això és no trobar motivació per esdevenir una criatura autònoma d’aquest/es altres criatures. I parlo en plural, sí, perquè sabem que les desgràcies no venen soles i els meus químics no en tenen prou amb aquesta quantitat d’irracionalitat cap a una sola persona, ni tan sols dues, sinó tres. Tres que es van intercalant i intercanviant, però sí, suposo que ja podem deconstruïr aquest mite de l’amor romàntic de t’enamores d’una persona i et focalitzes en ella i només ella. Oh però quina fal·làcia, aquesta i tot l’amor romàntic en general.

En el fons és una manera de dipositar totes les nostres expectatives (i inseguretats) cap a la figura d’algú que probablement ni coneixes. I si la coneixes és igual, els teus buits seguirant projectant-se en aquesta imatge, una façana que t’hauràs creat d’algú que ha d’esdevenir completament responsable del teu benestar emocional – i és igual que vegis que té esquerdes, perquè aquestes esquerdes han estat creades explícitament perquè tu les omplis igual que ella ompla les teves, òbviament.

Però a veure vols fer el favor de deixar-te d’hòsties i ser una mica, miqueta realista? Res, només perquè no et trenquin el cor en trossets petits sense adonar-se’n. Saps. Com per no sentir la pena més gran del món, no creure’t que ningú no t’estima i que en realitat estàs solíssima en un món ple de parelles que es fan petons i s’estimen i es fan mazo de mimos però clar, tu estàs i estaràs per semple exclosa d’aquest món perquè si aquestes tres persones concretes no volen res d’això amb tu ja mai podràs sentir-te plena de cap manera. O sigui, prou. Perquè com et creguis aquestes boludeses (leer en argentino), les hòsties seran les que et fotràs a tu mateixa.

Però no cal ser tan pessimistes. Que en el fons la tristesa és el risc d’exposar-se i ser vulnerable. Una cosa, m’estic contradient, oi? Avui he sentit d’una dona molt sàvia que deia això, que en el fons està mal vist això de les contradiccions, però que és algo absurd perquè en realitat som una constant contradicció. M’he sentit super recolzada, perquè a la uni soc bastant plasta de la paraula dualitat, perquè sempre em sento paralitzada en una espècie d’eterna inseguretat entre opinions contraposades. Però resulta que som així, els humans.

La qüestió, després de tot, potser és que està bé no perdre’s. I també està bé sentir i voler connectar a nivells diferents amb les persones. I que costa tenir un equilibri entre tot. I que per sort tinc amigues genials que m’estimen estigui com estigui, i mira que sóc tocada dels collons a vegades.

Estic escoltant el disc Muna de la Markéta Irglová, la de Time Immemorial ara tot just. I em sembla preciós.

[lesfoteses]

Brasil dia 1: Barcelona - Rio (i Roma)

Dilluns 14 d'agost del 2023

Dalt de l'avió fa una calor que sembla un forn. La Clara, que seu al meu costat (fila 15, seients J i L) diu que té fred... Ella està bastant cagada, però la Laia li ha dnonat un ungüent màgic que farà que no estigui nerviosa. JA HO VEUREM. La Laia i l'Eli seuen cinc files endarrere, mentre que la Joana, que ha facturat la maleta, seu a la quinta polla. De fet, vol intentar seure al final de l'avió peèrqu diu que així pot dormir.

Hem sortit de Barcelona a les 6:05h però a l'aeroport ens hem trobat a les 4:37h per anar amb temps i tal. L'escala l'hem fet a Roma, on hem aterrat a les 7:40h. Allà hem esmorzat unes focaccia (bueno, només jo, la resta mengen fruites). La Clara res. Està previst que arribem a Sao Paulo a les 17h hora local, les 22h aquí Barcelona. Per passar el rato porto llibres i tenim pel·lícules jo miraré La grande bellezza, la Clara Green Book. Ella fa sudokus, també hi ha vídeos per fer estiraments així com de ioga, però com ho fem al passadís ja em diràs tu de què serveixen vídeos d'aquests si no pots ni estirar-te al seient. 

Boarding completed, acaben de dir. Vaig a descansar.

***

Torno a ser aquí. S'està fent puto llarg. Queden 5 hores per arribar al destí i en portem unes 6 i mitja. La veritat és que una mica fins el toto, s'està fent llarg això ja. Fins ara, la Clara gairebé bat el rècord del tetris contra la gent de l'avió. Hi ha la típica opció de jugar contra la resta de passatgers i hem descobert que és una màquina, en dues partides ha entrat al top 10. Davant nostre hi ha un pare que també flipem amb la viciada al joc aquest que porta, el que també porta són els fills desatesos. Intuïm que la família se sostenta gràcies a la mare, naturalment. No fa gaire que han començat les turbolències. A veure, no són molt fortes, però emprenyen. La Laia, la Joana i l'Eli que estan a l'última fila (s'han mogut) les deuen estar notant i passant putes. 

Ah! També en aquesta estona ens han cridat l'atenció una vegada per estar petant la xerrada al passadís, i també hem descobert que les cortines que tapen la part dels seients centrals del final de l'avió en realitat no amaguen el taüt de ningú sinó que a dins és on dormen les hostesses i hostessos de vol. 

***

Són les 21:07h a Barcelona quan miro el rellotge del mòbil. Aquí dalt el temps passa ultra lent. Ara som a 50 minuts del destí, ens han servit una pizzeta i un panino, gràcies a Déu volem amb els italians ITA. La Clara ho ha batejat tot com un "ramat d'ovelles", de sobte apareixen amb menjar... tots a menjar. De sobte apaguen els llums, tots a dormir. Ara toca abaixar les finestres, tots a abaixar les finestres... I així amb tot. 

Soc malíssima al tetris, ho he descobert avui a l'avió amb els jocs que hi ha a la pantalla.

***

Són les 18h hora brasilenya. Ens trobem dalt d'un autocar (espero no trallar) que ens portarà a l'altre aeroport, perquè l'hostal on dormim és allà al costat (i s'ha de creuar la ciutat). Sí, som a Sao Paulo. La Joana quasi es queda sense motxilla, perquè per algun motiu que desconeixem, li havien separat de la resta de maletes. La Joana quasi no sabia parlar anglès amb la del Lost bagage del susto que portava dins al veure's, per uns instants, 3 setmanes al brasil sense motxilla al primer minut d'arribar. Per sort, la vista de linx de l'Eli l'ha identificat. Per cert, l'Eli és l'única de les cinc que s'hi veu bé sense ulleres. Diu que "quan he vist la Clara i la Joana al Lost bagage he pensat 'cagada'". Ah! I han confós a la Joana amb la Camila Cabello, super random. I la Laia quasi es queda retinguda al control del passaport... se li han endut a una saleta i després la pájara ha tornat com si res.

***

Són les 20h i ja estem preparades per anar a dormir. Dormim a l'Studio House, a les habitacions 8 i 10, ho regenta la Marcela, una dona trans que espero que en aquest país homòfob no li passi mai res dolent. Gairebé ens quedem tancades perquè no sabíem com obrir la porta del carrer. Ah, i gairebé un home amb un estenedor pel cap ens atraca. Jo vaig pendent de tots els maleantes, vigilant que no ens facin res. Quan hem baixat a comprar aigua, de camí a l'hotel hem vist un cartell que deia Nao insistáis i ens ha fet gràcia.

[claritasgratiae]

“AU-DESSUS DE LA MÊLÉE”

“[...] Élite europea, nosaltres tenim dues ciutats: la nostra pàtria terrestre i l’altra, la ciutat de Déu. De l’una en som els hostes; de l’altra, en som els constructors. Donem a la primera els nostres cossos i els nostres cors fidels. Però res de lo que nosaltres amem, família, amics, pàtria, res té dret damunt l’esperit. L’esperit és la llum. El dever és d’elevar-se per damunt de les tempestes a dissipar els núvols que procuren amagar-la. EL DEVER ESTÀ EN CONSTRUIR, LO MÉS ÀMPLIAMENT, LO MÉS AMUNT POSSIBLE, DOMINANT LA INJUSTÍCIA I ELS ODIS DE LES NACIONS, ELS MURS DE LA CIUTAT EN QUÈ DEUEN AJUNTAR-SE LES ÀNIMES FRATERNALS I LLIURES DEL MÓN ENTER...” Així parlava, tardor de 1914, la consciència de França. (Eugeni d’Ors citant Romain Rolland)

[angitri]

El mateix 10 de maig ens retrobem amb la Xesca i la resta de gent que anem amb el guia Essam. Visita exprès als Dos Colossos de Memnon i partim cap a la Vall dels Reis. Són quarts de 10, calor però més suau que ahir. Visitem 3 tombes: la de Ramsès VIIè on es forma un tap perquè el riu de turistes arriba al final dels passadissos i necessita fer-se les selfis que provaran la proesa d’haver arribat aquí. Parets decorades amb déus Ossiris i Horus acarats, Anubis d’orelles erectes fabulosos, serps malicioses i les bondadoses, molts pans de paret farcits de jeroglífics. Tombes per a faraons amb colors exquisits. Segona tomba, la del fill de Ramsès II, Merenptah. Té un accés a una zona elevada i, a dins, només fem que avançar en pendent de baixada. Com més baixem, més sentim la calor humida. De nou, meravelloses siluetes de Ra, Horus, Ossiris, Anubis. Hi ha menys gent però s’hi està incòmode, com a resultat del cansament, algunes decideixen no visitar la tercera tomba: la de Ramsès III. La millor, clarament, però els personatges es repeteixen. Jo descobreixo que no he dut el cable de la bateria externa del mòbil i m’he de passar a la càmera que m’ha deixat el Gerard. Trigo a assegurar-me com funciona i les fotos que conté, no les puc enviar al mòbil. Per tant, penjaré les imatges que tinc.

Amb la calor i el vano, les ulleres per llegir, el capell que em trec quan entrem a un interior, les ulleres de sol, l’entrada que no he de perdre, la càmera o el mòbil que vull tenir a mà, em passo les hores obrint i tancant la motxilla i decideixo que demà aniré amb una bossa.

Pleguem de la Vall. Anem al Temple de Hatshepsut. Una meravellosa esplanada d’arquitectura que suggereix la postmodernitat, com diu la Diana Uribe. El guia ens recorda l’assassinat de diversos turistes ja fa uns anys en aquest mateix indret i comenta que van perdre 3 anys d’activitat turística a continuació. Per això ara hi ha la policia turística.

Visitat el Temple ràpidament, i havent vist els relleus de la vaca i els Anubis gravats als extrems, marxem cap a una botiga i taller que treballa els alts relleus sobre pedra i l’alabastre. Alguns compren objectes i excel·leixen regatejant. Tot sembla una comèdia divertida. I finalment, darrer temple: el de Medinat Habou. Un descobriment. Poca gent i un recinte enorme, extraordinari en dimensions i en imatges. Però ja som com un hummus mal lligat i arrosseguem els peus. La meitat del grup ja no escolta el guia. Pleguem feliços perquè dinarem i podrem descansar. Algú s’apunta a un massatge de 45 minuts…

Mentre ens restauren, a quarts d’una, hem començat a navegar. La ribera és un somni idealizat de palmeres entre vegetació verda i molts arbres plataners. Anem cap a Edfú passant per Esna i la seva esclusa. Em perdo l’entrada a l’esclusa i tota l’operació però veig el final. Gairebé tots hem dormit i tenim un sopar de barbacoa a coberta que ha sortit rodó. En general, bon nivell del menjar.

Abans, més relaxats i forts, fem algunes compres i el regateig llueix. És deliciós navegar pel riu i pensar que som al Nil i veure’l. Mesquites a dojo, cants de muezzins.

Sopem i fem sobretaula pausada. Pleguem.

Bona nit, Estimats seguidors.

‘À suivre…’

[xavipaba]

Encara som lluny d'un cel sense núvols i a la terra els déus estan en males mans. Joan Brossa #cothdebaretja #bossost #baisharan #Valdaran #Catalunya #occitania #catalunyaexperience #igerspoemes #regalopoesia #igersaran #igerstgn #igerscatalonia #igersoccitania #pirineus #pyrenees #pirineos #mountain #aran #Bossòst #descobreixcatalunya via Instagram https://ift.tt/2YpRtgh