#PELL DE TARONJA

[amateurchefstuff]

Coca de taronja i xocolata

Ingredients: 3 ous 100 grs de sucre 100 farina ½ tassó de suc de taronja Pell d’una taronja ratllada Perles de xocolata 1 cullaradeta de llevat en pols Preparació: Separau els blancs dels vermells d’ou i munteu els blancs. Remenau els vermells amb el sucre fins que no faci crec-crec, llavors hi heu de posar el suc de taronja i la pell ratllada. Afegiu la farina i el llevat als líquids i per…

[botiga-sabate]

Esportiu Grand Slam Jhayber Home a pell 65702 Descobreix Grand Slam, l?edició especial que captura l?essència del tennis vintage i els inicis de J’hayber per als amants de l?estil. Amb tres models estacats: 1. El model Wimbledon (verd). 2. El model Roland Garros (taronja). 3. El model US OPen (blau marí). Fabricades amb cura a Elx, Espanya, les sabatilles Grand Slam rendeixen homenatge als clàssics de la marca, sent resistents, còmodes i portant el distintiu Made in Spain. La barreja de pell i nobuck garanteix confort i durabilitat, mentre que la sola de poliuretà injectat ofereix adherència i comoditat. Amb puntera reforçada i sola antilliscant, aquestes sabatilles són lelecció perfecta per destacar amb estil a la pista i més enllà.

[lesfoteses]

Temps de préssecs

Dissabte, 2 de març del 2024

Agafant-lo amb una mà, el senyor Tomàs ja sap si el préssec és dels que a ell li agraden o no. A ell l’apassionen els de vinya: els que surten dolços, d’aquell color taronja intens, sucosos, dels que has de tenir el tovalló a la vora perquè et deixen les mans ben xopes. És dimecres, i com cada dimecres el senyor Tomàs ha baixat a comprar fruita. Avui, amb el préssec a la mà, sap que la temporada bona d’aquesta fruita acaba de començar. En vol set, un per cada dia fins el dimecres següent, que és quan en tornarà a venir a buscar. Els selecciona amb cura: no vol que n’hi surti cap d’àcid. I quan està a punt d’agafar el darrer, una mà de senyora li roba el que tenia en ment. Amb cert punt d’indignació en la mirada, alça els ulls i topa amb els d’una senyora. No l’havia vista mai: duu els cabells tintats de vermell, a joc amb un mocador fi lligat al coll, i una jaqueta oberta de color marró clar. Elegant, fa olor de cirerer. 

– M’encanta la temporada de préssecs. 

És tot el que li diu. En cap moment li planteja un “Ai, perdoni, el volia vostè aquest que he agafat?”, o un “Disculpi, m’he avançat”. La dona li dedica un somriure i se’n va a remenar les peres, mentre el senyor Tomàs arrufa una mica el nas, un xic irat. Però no se’n vol fer mala sang, així que escull un altre setè préssec i se’n va a buscar pomes. 

A partir d’aquell segon dimecres de juny, cada dimecres es veuran a la fruiteria. Passaran plegats la temporada de préssecs, més tard vindran les mandarines i el raïm. Serà en temps de carxofes quan es presentaran oficialment, i la senyora passarà a dir-se Catalina. I quan arribin els calçots, sabran on viuen un i altre, que són vidus els dos, que no tenen descendència i que disposen de tot el temps del món. 

Coincidint amb el primer dimecres d’abril, el senyor Tomàs baixa a comprar fruita. Ja ho té tot al cistell, i avui per primer cop a la vida, la senyora Catalina no ha aparegut. Tampoc ho fa la setmana següent, ni l’altra, ni l’altra, ni l’altra, ni l’altra, ni l’altra… El senyor Tomàs primer es preocupa, per això es deixa caure prop del carrer on un dia ella va dir que vivia, però ni rastre del seu carro. No és fins després de molts dimecres, que un dia tocant la pera, algú li pica per darrere l’espatlla.

– M’encanta la temporada de préssecs.

És ella, però alhora no ho és. La senyora Catalina s’ha operat: s’ha fet uns llavis molsuts que semblen de vellut, una pell estirada que no dibuixa ni una rascada, els cabells se’ls ha tenyit de ros, un ros tan ros que sembla un pollastre. I els pits. Mare de Deu, quins pits: semblen dues síndries que al senyor Tomàs se li fan violents de tan a prop, ell els prefereix de la mida dels préssecs, que amb una mà ja d’allò. Ah, i s’ha posat cul, gros com un meló. I vesteix amb una faldilla arran de figa. 

– No t’havia reconegut.

– M’he traslladat.

– M’ho imaginava. 

– També m’he operat.

– M’ho he imaginat. 

– Tu, en canvi, estàs igual!

– Segueixo buscant préssecs.

– I aquests d’aquí… Estan bons?

El senyor Tomàs s’ho ha de pensar dues vegades abans de respondre.

– Aquests d’aquí encara no els he tocat.

[giselaponcecreations]

Pràctica 6: observació d’una taronja

L’he observat però el que més m’ha inspirat per fer aquesta pràctica ha sigut les diferents textures que he palpat des de la seva pell exterior fins la polpa de cada un dels grills de la taronja.

Aquesta olor, aquesta textura, però sobretot, el so tan peculiar que fa al moment de separar un grill d'un altre. Sabeu a quin so em refereixo, no?

Tenint en compte aquest soroll tan peculiar i que la vaig observar en un entorn totalment tranquil, del meu cap ha sortit crear una portada i per tant, un disc de música relaxant (relacionada amb els diversos sons que es poden apreciar al palpar una taronja). A la portada, per tant, es mostren els diferents tactes que he anat percebent amb diferents textures.

[paulasreef4]

Bullidor-catàleg de textures amb fang

Després de fer les proves amb el fil i l'agulla, vaig decidir hibridar aquest catàleg amb el catàleg de gelatina agar-agar, així que vaig fer petites peces rodones de fang natural agafat de les proximitats de el riu Ripoll i crear en aquestes impremtes amb les textures de les pells. D'aquesta manera, quan s'assequin les peces, la textura de les pells durarán més en el temps en aquest petit catàleg.

10 peces de fang natural (proximitats riu Ripoll) de 4cm de diàmetre, pell de fruites i verdures. (llimona, taronja, plàtan, albergínia, cogombre, ceba, all, pebrot, patata, carxofa)

[frauleinaltmodisch]

Escrits de gestació

M’ha costat força posar-me a escriure sobre la gestació, òbviament tinc la sensació de que no soc cap experta, és difícil ser experta en una cosa que estàs vivint per primera vegada. Però si que sóc experta en viure la meva vida i experimentar en primera persona el que em passa, això ho tinc molt clar, és una de les primeres coses que vaig tenir clara. A continuació, una mica de la meva experiència en aquests gairebé 9 mesos de gestació.

La condescendència o paternalisme.

Un dia a casa mons pares hi havia convidades diverses persones a dinar, una d’elles estava gestant. Vaig apropar-me a demanar què volien beure, cervesa, vermut, vi.. quan vaig arribar a ella li vaig dir alguna cosa estúpida com: no et proposo alcohol oi? I ella, molt serena, em va respondre alguna cosa com: “ara no em ve de gust però després potser prendré una micona de vi, amb el dinar, gràcies”.

El meu comportament va ser condescendent i paternalista, vaig reproduir exactament el que fa la majoria de la gent, com un borreguillo. No ho he tornat a fer mai més, va ser una lliçó molt reveladora.

Parlem doncs d’aquest tema. La persona gestant molt probablement no és menor d’edat, no necessita que li diguis el que pot prendre i el que no, i tu, probablement, no ets metge ni metgessa, i encara que ho fossis, la persona que tens al davant segueix sent una persona adulta que fa temps que pren les seves decisions. Segurament ja ha llegit diversos articles sobre l’alcohol durant la gestació, sobre els efectes del cafè, i sobre la toxoplasmosi, la listeriosi, l’anisakis i sobre VOX, Ciutadans, el PP, Trump, Bolsonaro i Salvini, que suposen un perill molt més gros per al futur de tots i totes nosaltres. No necessita que tu li diguin el que pot prendre i el que no, de manera paternalista, com si protegissin la vida que duu dins l’úter. De fet tu no ets ningú per adoptar aquesta posició.

Ella, la gestant, decidirà en plena consciencia, el que vol prendre i el que no, en funció de la informació de la que disposa i del que li doni la gana. I tu, no només ho hauràs de respectar, sinó que t’hauràs d’estalviar comentaris, igual que no vas pels bars dient a la gent que porta massa copes a sobre que deixin de beure per protegir els seus fetges, o potser ho fas? Doncs això.

La persona gestant decideix què pren i què no pren. Té dret a que se li ofereixi tot de la mateixa manera que a la resta, si vol menjar pernil salat o fuet, si vol menjar formatge de llet crua, si vol anar a buscar bolets o si vol acariciar gats, com si vol beure una copa de vi, o un cafè. Crec que això és un punt que no tenim gens clar a la societat. Sembla que la gestant des del moment en que du una vida a l'úter es transforma en patrimoni de totes i tots i l’hem de tutelar per si de cas, perquè pobreta, ella sola no sabrà gestionar-ho tot plegat correctament. I aquest raonament és tan patriarcal que dóna ganes de menjar toxoplasmosi y beure vodka a litres. A la salut del capullisme social.

La lamentable oferta de begudes sense alcohol en una societat alcoholcèntrica

Un cop la gestant ha decidit el que volia prendre, i s’ha decantat per una beguda sense alcohol (oh, sorpresa, perquè no necessita que ningú li digui el que ha de prendre per arribar sovint a aquesta decisió soleta) el drama no s’atura: s’accentua.

Si el seu entorn no sap que està gestant, perquè ella no ha considerat que ho hagués de compartir, aleshores comença un interrogatori de tercer grau sobre perquè no prens alcohol. És pràcticament impossible dir que no prendràs alcohol sense que el teu voltant et miri sospitant. Només una explicació plausible justifica que no prenguis alcohol: que tinguis ressaca. Que estiguis malalta, que prenguis medicaments, que et trobis malament de la panxa (que en molts casos és el que et passa per cert) són justificacions dubtoses. “No passa res si beus mentre prensa ibuprofè, jo ho faig” i frases d’aquesta mena se succeeixen, oju al nivell científic de l’argument. Jo personalment us recomano dir que teniu ressaca.

Ara bé, un cop superada l’etapa de l’interrogatori comença l’etapa d’escollir beguda. Oh, sorpresa, només hi ha la mateixa merda de sempre! Begudes de taronja, cola, té glaçat, totes amb quilos de sucre i colorants. Com a molt algun suc probablement de tetrabric també ple de sucres afegits. O bé aigua amb gas, que naturalment et costarà igual de cara que una mitjana de cervesa. També hi ha la cervesa sense alcohol que és generalment dolentíssima. Una opció és aigua tònica que també porta sucre però no és tan empalagosa com els refrescos anteriorment citats.

Kombutxa? Llimonada casolana? Sucs de fruites naturals o bé envasats però dels bons, en vidre, bio, sense sucres afegits? D’això no en trobes a la majoria d’establiments, noooo, ni de conya amigues. Perquè en aquest país està previst que beguis alcohol, i si et vols apartar del camí aleshores et toca pagar proporcionalment més car per una beguda entre repugnant i regulera. O per un aigua amb gas.

Evidentment tot això ni m’ho havia plantejat abans de gestar, vivia feliçment al planeta dels quintus i les mitjanes, on qualsevol bar és un lloc ideal per aturar-se. Vivia tan despreocupada per aquestes coses com tanta gent, i això també em fa reflexionar sobre la quantitat d'alcohol que estic acostumada a beure, i en lo poc acostumada que estic a pensar en qui no beu alcohol. Bam. En tota la cara.

Si els homes parissin, ja hi hauria vacuna contra la toxoplasmosi

Ah, la toxoplasmosi, el gran malson, l’home del sac de les gestants. Has d’anar amb compte amb: els gats, la verdura i tubercles (tot el que hagi estat en contacte amb la terra), els bolets (collir-los, menjar-los), l’embotit que no hagi estat cuit o congelat o cuinat (la sobrassada posar-la al forn a altes temperatures molta estona, el pernil teòricament s’ha de congelar, imagino que el fuet també), la carn (ha d’estar molt feta) i segur que m’oblido coses, perquè és impossible recordar-ho tot. És una gimcana de coses que no pots menjar, de logístiques complicades, un rollaco. Tot això és si no l’has passada mai, i per tant, no estàs immunitzada. Això vol dir que si l’has passada estàs immunitzada, ja tens els anticossos. I jo, que ni soc metgessa, ni epidemiòloga, ni investigadora, simplement una persona més del carrer, penso: a veure, si la gent que l’ha passada està immunitzada, el principi és el mateix que el de les vacunes no? Aleshores: no podria haver-hi una vacuna de la toxoplasmosi? I sincerament em costa d’entendre que no existeixi, bé que ens posen la de l’hepatitis B, la de la varicel·la, la de la febre groga..

Aleshores em pregunto: si els homes es quedessin embarassats passarien 9 mesos sense menjar embotits i carnaca sagnant? (vegans i vegetarians queden exclosos d’aquesta pregunta) I no puc evitar respondre’m “però com ha de passar un home 9 mesos sense menjar pernil ni fuet! On anem a parar! Són l’essència de la masculinitat, sense el seu pernilaco i la seva carn serien menys homes, tindrien menys testosterona, menys virilitat, us imagineu a Santiago Abascal sense menjar carn ni pernil durant 9 mesos? No! això només ho poden fer els del PACMA i els d’Equo. I per tant acabo deduint que si ells parissin ja existiria una vacuna contra la toxoplasmosi.

Però com són les dones les que gesten i pareixen doncs aleshores ningú s’ha molestat en crear-la, perquè les dones poden estar 9 mesos fent sacrificis, i molts més, perquè les dones estan fetes per sacrificar-se, perquè les dones no necessiten menjar fuet, amés, per complir amb els estàndards físics i estètics amb els que bombardegem les dones des de petites el millor que poden fer és no menjar-ne ni una mica d’embotit. (Utilitzo l’exemple càrnic perquè el trobo més obscè i paròdic a la vegada, però oju que amb les verdures és un altra drama: la paranoia de no poder menjar enciam a gust perquè i si no està prou net? Haver de posar amukina (ecs) per netejar les verdures? I la pell de les patates me la puc menjar? La paella o el forn han arribat a prou temperatura com per matar la toxoplasmosi que estava a la pell de la patata que he netejat però no estic segura d’haver-la netejat prou bé? I així tota l’estona. Un rotllo. Una odissea) Què bonica és la gestació oi? La continua paranoia de si això està prou ben rentat, de si això està prou cuit, de si aquest refredat que tinc és toxoplasmosi. Que algú inventi una vacuna contra la toxoplasmosi ja sisplau, i que te la posin quan ets petita, amb l’hepatitis B, i a volar.

L’avortament espontani

Passa un temps entre aquell dia en gaudeixes de relacions sexuals (espero que fossin un plaer, però igual just aquell dia van ser poc interessants, va com va) i el dia en que t’adones de que potser estàs embarassada. Imagino que el període de temps varia per cada persona. Dependrà de centenars de coses, com estar-ho buscant a dedicació plena i amb entusiasme, no estar-ho buscant gens ni mica però que el teu cos decideixi ovular un dia que no havies previst, estar-ho provant de broma ji ji ja ja a veure què passa, també dependrà de la regularitat dels teus cicles, puntualitat britànica o puntualitat caribenya? Hi ha gent que decideix fer un test amb les maquinetes aquelles on fas pipi i surten unes ratlles blaves, hi ha gent que passa de test i va directament a la ginecòloga, hi ha gent que està fent tractaments de fertilitat i per tant segueix un control estricte, per no parlar de si és el primer embaràs o no, de si has tingut algun avortament espontani o no, en fi, milers d’eventualitats. La cosa és que hi ha un dia en que passes de sospitar a saber que estàs gestant. A partir d’aquell dia has de començar amb la gimcana de alcohol, la toxoplasmosi, la listeriosi, l’àcid fòlic, el iode, etc etc. Però en general no ho fas públic. “Per si de cas”. A internet et diuen: fins a la setmana 12 tens 10% de possibilitats d’avortament espontani, i molta gent s’espera fins la setmana 12, perquè ningú vol parlar d’avortament espontani, no fa olor a bebè ni a cotó fluix, fa olor a drama, fracàs, pel·lícula de terror plena de sang. Per sort, això està canviant, perquè ara cada vegada més hi ha persones que parlen dels seus avortaments espontanis, i s’està començant a trencar una mica l’obscurantisme. Per començar, l’avortament espontani no és un fracàs, és un èxit. És un èxit del nostre cos, que és tan intel·ligent, que està tan ben pensat, és tan increïblement genial, que detecta quan un ésser viu no és viable, quan no val la pena invertir-hi durant 9 mesos i el descarta. Perquè no inverteixis forces, energia, calci i ferro i hormones, en crear un ésser no-viable. Naturalment imagino que és molt sanguinari, impressionant, i també entristidor perquè en part ja t’havies encarinyat de l’habitant del teu úter. En cap cas se li ha de treure pes, ni se li ha de treure importància, ni s’ha de menysprear el període de dol que cadascuna necessiti. Però no és un fracàs de la dona, és un èxit del cos de la dona. I no té lloc perquè la dona hagi fet res malament, és el resultat d’un espermatozou i d’un òvul que a l’ajuntar-se han donat fruit a quelcom de no-viable. No sempre tot surt bé a la primera i fins a 2 avortaments espontanis són una xifra normal abans d’un embaràs viable, i això no m’ho invento, m’ho ha dit la meva ginecòloga, perquè jo li vaig fer moltes preguntes sobre el tema, perquè volia estar informada, preparada dins la mesura del possible, i no volia símptomatitzar-ho, transformar-ho en una malaltia, sinó en part del cicle, del procès, del camí.

La sang durant la gestació

“Si sagnes, has d’anar corrents a urgències”. Perquè sagnar embarassada no és bon signe. Et diuen. I tu un dia sagnes una mica i t’espantes i vas a veure la ginecòloga. I et diu que no passa res, que com la pressió sanguínia ha pujat, se’t trenquen venetes i sagnes de la vagina, que tornis a la feina tranquil·la. I al cap d’una setmana altra vegada. I tornes a repetir el mateix i et diuen el mateix. I al cap de dos setmanes altra vegada, aquesta vegada sagnes a tope, com si tinguessis la regla, aleshores si que t’espantes, i tornes a urgències, i et miren bé, i et tornen a dir el mateix.

Efectivament, si sagnes has d’anar a la metgessa perquè podria ser l’inici d’un avortament espontani, però és mentida que les gestants no sagnin. Algunes no sagnen, i altres ens passem el primer trimestre sagnant cada setmana. Cada cos és un món i cada pressió sanguina és un altre món, imagino. El que és inacceptable és que si vas a urgències sagnant i no tens res al full hi aparegui automàticament “amenaça d’avortament” perquè així l’únic que fa el sistema és espantar les dones, fer-les més petites, més dòcils davant la medicalització de la gestació i el part, que és el que vol la ciència, que és el que volen els homes, per això s’inventen tot un munt de protocols, perquè com ells no poden crear vida, han de medicalitzar la creació de la vida per desempoderar-nos i empoderar-se. Si sagnes durant el primer trimestre, i no hi ha cap problema amb la teva bossa, pots seguir fent esport i el que et doni la gana, sobretot, el que et vingui de gust, perquè et teu cos és savi i et dirà el que necessita. Molt més que la ciència heteropatriarcal medicalitzadora de la gestació i el part.

Sortir de l’armari. El canvi en la mirada

Imaginem que has passat les 12 setmanes, que el cor batega i tot sembla viable. Et fan una prova combinada per descartar algunes alteracions cromosòmiques. A les 20 setmanes tindràs una altra prova, una ecografia on miraran malformacions. Tot està pautat i controlat pel sistema de salut pública. Has d’anar creuant caselles, acumulant formatgets, fent punts.

La cosa és que en un moment o un altre les normes socials diuen que ho has de fer públic. Has d’informar el teu entorn. Persones estimades, companys i companyes de feina, etc. Aquest moment és molt personal, imagino que hi ha gent a qui li fa moltíssima il·lusió, perquè tenen moltes ganes de compartir la felicitat que senten amb el seu entorn. Gent que realment ho pensa i ho sent així, amb alegria i joia.

Però no puc evitar preguntar-me, entre aquesta gent, quanta sent realment alegria orgànica i espontània, i quanta està complint amb els patrons que la societat espera?

Perquè jo tinc la impressió de que la societat espera que esperis a la setmana 12 per fer-ho públic, perquè la societat no té ganes de parlar d’avortament espontani, perquè no volen parlar de coses que consideren fosques i tristes, això millor que ho parlin les dones entre elles, no ho volem a l’espai públic. Però a partir de la setmana 12 la societat espera que l’informis, que comparteixis l’alegria i la joia que has de sentir obligatòriament, perquè la societat t’ha dit que havies de ser mare des que vas néixer, i tu naturalment has complert amb el que la societat et deia, perquè per molt que anessis de feminista, totes acabeu sent mares, perquè sinó no seríeu dones completes, has esperat una mica massa, ja ets grandeta, però bé, encara estàs dins els límits que la societat aprova per a la maternitat (a partir dels 40 aleshores ets una inconscient i una egoista que has estat vivint la vida loca i has deixat la maternitat per última hora i ara seràs una mare àvia, naturalment si el pare té 40 o 50 o 60 o 70 anys a tothom li sembla normalíssim, perquè ells són diferents, entens, els seus cossos no caduquen, a diferència dels nostres).

La societat espera que l’informis de que estàs gestant perquè així et podran protegir, et podran ajudar amb condescendència i paternalisme a prendre decisions sobre el que has de beure i el que no, el que has de fer i el que no, perquè tu sola no ho pots fer, perquè estàs alterada hormonalment, i això se suma a que ets dona, per tan clarament necessites la tutela del teu entorn, perquè ara mateix el més important ja no és la teva independència, ni la teva llibertat com a ésser viu, és el que portes dins l’úter, que amés la natalitat és molt baixa, per culpa de les dones que com tu, que esperen a última hora per ser mares, i de les teves amigues, que passen de ser mares, així que ara que per fi has entrat en raó i compleixes amb la missió per la qual vas néixer, fes el favor d’informar a tothom perquè puguin prendre cura de tu.

Quina mandra eh.

Sincerament, les úniques persones que realment necessiten aquesta informació són la teva parella, la teva ginecòloga (i altres metges o metgesses) i la teva profe de pilates (canviïs pilates per qualsevol activitat esportiva). Per tant, fer-la pública, compartir-la amb la societat, és una cosa que fas quan et vingui de gust. Quan et vingui de gust, o quan estiguis preparada. Preparada? Si.

En primer lloc tu mateixa has d’assimilar que estàs gestant. Pot sembla una tonteria, a veure si et dediques a follar sense condó ara no em diguis que estàs sorpresa anda ya que ja tens una edat. Doncs igual si que estàs sorpresa, o igual sorpresa no és la paraula, igual simplement estàs assimilant-ho, acostumant-te a la idea, poc a poc, de que en un mes ja no podràs fer el 100 a pilates sense l’ajut d’una pilota, o que ara quan nedes braça tens rampes als abdominals pèlvics així que potser millor crol, i que has de vigilar amb tot el combo alimentari ja esmentat, o simplement el que has d’assimilar és que hi ha algú creixent al teu úter, un ésser viu que et parasita, que viu de tu i cada dia creix una mica. Tampoc és tan normal si ho penses bé, de fet és bastant boig, així que requereix el seu temps fer-se’n a l’idea.

I també has d’estar preparada per un munt d’abraçades, de petons, de felicitacions, de llàgrimes, de sentiments, d’emotivitat. I això no és tan fàcil de gestionar, estem parlant de persones que t’estimes i que s’emocionen i esperen una abraçada, perquè t’estimen! I gestionar això doncs tampoc és tan fàcil. Vaig esperar als 5 mesos per explicar-ho a les meves persones estimades. Així vaig passar 5 mesos molt tranquil·la des del punt de vista dels prejudicis socials, sent una dona més al metro, a la feina, al carrer, a classe de ceràmica. I quan vaig tenir al coratge per dir-ho ens vam repartir la feina entre la meva parella i jo, a diversos escenaris: A un bar de Sants davant d’unes birres, així, com qui no vol la cosa. Travessant un pas de vianants camí d’un concert a Razzmatazz. Caminant per Gràcia per baixar una xocolata desfeta. Per missatge de veu a whatsapp, per missatge escrit a telegram. Potser ho vaig fer fatal. El que tinc clar és que vaig fer el que vaig poder, vull dir, no ho hauria pogut fer millor, perquè no en sé.

El meu entorn, la meva bombolla

Em sento agraïda i afortunada perquè el meu entorn ha reaccionat de manera diametralment oposada a tots aquests clixés terrorífics esmentats anteriorment. Sense paternalisme, sense condescendència, sense dir-me el que he de fer, amb alegria, amb humor, amb sentiments desbordats (això era inevitable, perquè són gent molt maca), amb carinyo i sense estrès. Tinc molt poques ganes de viure el cunyadísme potencial que m’espera fora de la bombolla. Així que l’evito al màxim.

Hipster o Hippie. La maternitat, el consumisme i el capital.

En aquest apartat parlaré una mica de maternitat com a bé de consum, no com a vivència, doncs encara no l’he experimentada. Finalment la gestació no dura més que 9 mesos (bé, 40-42 setmanes en realitat) així que el gran negoci està en la maternitat (i la paternitat, perquè per tal de vendre el capitalisme fa el que sigui).

La societat de consum t’ofereix una infinitat de productes relacionats amb la gestació i sobretot amb la futura maternitat, en resum, amb “la gran aventura de ser mare”. Perquè aquesta nova etapa de la teva vida que ho canviarà tot i per fi donarà sentit a la teva existència, especialment si ets una dona, és una meravellosa ocasió per consumir tota de mena de productes imprescindibles per a aquesta nova vida.

De sobte descobreixes que necessites una eterna llista de productes que no sabies ni que existien i que amés són caríssims. Has de comprar calces post-part perquè tindràs punts al cony, que et faran mal i hauran de transpirar per no infectar-se, perquè si s’infecten aleshores encara et faran més mal. Has de comprar compreses post-part perquè tindràs una mena de macro-regla ja que estaràs buidant l’úter de coses que no necessita (placenta, etc). Necessitaràs crema per les feridetes que se’t faran als mugrons i que també fan mal, i necessitaràs sustens de lactància, i discs pels mugrons per no tacar-ho tot amb la llet, això si tens llet, és clar, si no la societat s’encarregarà de dir-te que has fracassat perquè no pots donar el pit, però ho faran amb condescendència mentre t’indiquen com preparar el millor biberó del món.

Quan t’hi posis (a comprar coses) trobaràs dues línies de productes: hipster o hippie. La gran majoria del que t’ofereix el mercat és hipster, perquè és el que més diners dona, és clar, i perquè mola més. Tens petos de la guerra de les galàxies, bambes més guais que les teves, vestits de super trendy amb fluor i purpurina, una infinitat de cotxets super molons més cars que una Brompton, de porta-bebés, de cadiretes pel cotxe, bressols, canviadors, banyeres, pilotes de pilates, milers de marques de roba, sabates, tot el que et puguis imaginar i molt més! La imaginació del capitalisme és infinita per tal de crear-te necessitats, no ho oblidis, ells tenen a un munt de persones pensant en com vendre’t una infinitat de coses que necessites per ser una bona mare/bon pare i tu estàs sola: perdràs.

La línia de productes alternativa és necessàriament hippie. No vol dir que tot estigui ple de mandales i d’encens, també les coses cuquis, orgàniques, reciclades, de proximitat, fetes a ma, entren dins la categoria hippie. Els productes hippies són menys, però també n’hi ha molts, estan fets aquí a prop, amb materials sostenibles, i tenen ànima. Hi ha productes que són activitats, com ioga pre-natal, ioga maternitat, ioga amb nens i nenes. Hi ha doulas, que t’acompanyen durant la gestació. Hi ha sessions a l’auditori per dones gestants: música per als habitants dels nostres úters. El hippisme és la única opció si vols escapar al gran capital hipster, amb discursos empoderadors sobre la gestació i el part, “el meu cos sap parir, el meu bebè sap néixer”, amb poemes una mica místics, amb menjar bio, amb coixinets fets a ma i fruits secs a l’entrada, amb plantes, amb la llum del sol, amb cremes per la cara artesanes, amb amor per la natura.

Hauràs de consumir. No tens escapatòria. Tu esculls de quin proveïdor. Tu esculls entre botiga i wallapop. Les pastilles amb vitamines i iode, les cremes anti-estries, el ioga pre-natal, la roba pre-mamá, els sustens… el bressol, la cadireta, el porta-bebès, la banyera els bolquers, el canviador, la roba de bebè, més sustens, el treu-llet, els complements perquè sembli un pastís enlloc d’un bebè…

I les classes de de pilates post-part, i de ioga amb bebès, i l’entrenadora personal per recuperar el teu pes, i els hipo-pressius, i les cremes hidratants reafirmants i…

És un negoci rodó. Com la teva panxa.

I què, ja sabeu si és nen o nena?

-“És irrellevant”

-“Ah, que no ho voleu saber” / “Ah, és sorpresa”

-No. Si no ho volgués saber hauria dit “No ho vull saber”, si he dit que era irrellevant aleshores és perquè és irrellevant. Parlem-ne: De què serveix saber quins genitals té aquesta nova persona?

-“No bueno per posar-li nom”.

Aleshores si el que vols saber és com es dirà pregunta-m’ho. T’informo però que existeixen noms neutres, no condicionants, no són molts, però hi són. Tant de bo cada vegada fossin més. Perquè hem de condicionar en el binarisme les persones que arriben al món? Ja que ho hem fet tan malament fins ara, no podem arreglar-ho començant per no condicionar les noves persones que s’incorporen al món?

Tant de bo ningú fos nen ni nena fins arribar a una edat en la que pogués decidir ser nena, nen, o gènere no binari, no cis, ni nen ni nena, persona. Tant de bo no haguéssim de posar el sexe de les persones que arriben al món al registre civil, perquè si després volen canviar de sexe, s’han de menjar una odissea administrativa i judicial i mèdica. Tant de bo ningú hagués de canviar de sexe perquè poguéssim escollir el nostre directament quan ho sabéssim, tothom sense sexe fins als 18, sense gènere, sense binarismes. Quina mandra tot plegat.

Doncs no sé quins genitals té perquè no ho considero rellevant. I quan neixi, seguirà sense ser rellevant, li posaré la roba que em passin, indistintament, perquè quan hagi nascut tampoc serà ni nen ni nena, serà un bebè, i sabeu què? La gent tracta diferent als bebès en funció de si són nen o nena, això ja diu molt sobre nosaltres com a societat no? Cal combatre-ho. Prou.

- “Ah, encara no ho sabeu”. A veure estic embarassada de gairebé 9 mesos com comprendràs si ho volgués saber ja ho sabria, però és que no m’interessa, no m’aporta res, el que vull saber és si està bé de salut, i si estic jo bé de salut. Prioritats a la vida.

Pors i inquietuds sobre el part i el post-part.

Terreny desconegut. Suposo que ara que ja som a la setmana 38 camí de la 39 sorgeixen dubtes i em ve més de gust llegir articles sobre el tema. També perquè les classes pre-part et donen moltes respostes que només fan que multiplicar les teves preguntes. Si, les classes aquestes que surten a les pel·lícules on les dones i les seves parelles bufen molt fort i tenen pilotes de pilates per seure.

El part és un procés, diuen. No pot anar ràpid perquè el cos s’ha de preparar, diuen. S’ha d’anar dilatant el coll de l’úter fins a 10 cm perquè surti el cabolo, s’ha d’anar preparant tot una mica. No s’ha de provocar, ni accelerar. No s’ha de rajar la vagina amb un cúter perquè s’obri i surti més ràpid. No s’ha de programar una cesària perquè ve dempeus i no sabem acompanyar parts de cul perquè ho hem deixat de fer. No. Res de tot això.

Parir, pareix la dona. La resta acompanyen. Això en la gran gran majoria de casos. Després hi ha casos en que necessita ajuda, però són menys del 15%, i si tens un bona ginecòloga serà honesta com per dir-te si realment necessites ajuda o no. Necessites una cesària o no. Tanmateix quan no has parit mai no en tens ni idea, tot és teoria i ideologia, i per tant, estàs molt perduda. Jo estic perduda.

Durarà 12h o 36h? Farà molt de mal, o una mica? Dempreus o de cap? Cesària o part vaginal? Quants punts em posaran a la vagina? Em farà molt mal el cony un cop hagi parit? O la cicatriu de la cesària? Quan trigaré en recuperar-me?

I després: tindré llet als pits? Sabrà com beure’s la llet la criatura? O li costarà? Em faran mal els pits? I si no tinc gaire llet? I si em fa molt mal la vagina durant la quarantena? I si no cicatritza bé? I si tinc pus? O infecció? I a les tetes?

I així infinitament.

I què, penses tenir-ne més?

Encara estàs gestant, encara no has parit, encara no tens cap fill/a, però hi ha algú que et pregunta si en tindràs més. Si en tindràs dos com a mínim. Què dic algú, hi ha vàries persones que et pregunten si en penses tenir més.

La primera reacció és incredulitat. De moment en tinc zero, així que pensar en un ja és una projecció futura. No entenc perquè és important projectar encara més enllà. En segon lloc, perquè ho vols saber? És a dir: i a tu què t’importa? “No és que és millor tenir-ne dos” Sincerament la teva opinió no m’interessa, si m’interessés, te l’hauria demanada. I així en general, sobre tots els temes a la vida i al món, quan vull la teva opinió te la demano.

A mi em sembla fantàstic que la gent tingui nombroses criatures. Algunes persones en voldran més però no ho aconseguiran. D’altres n’haurien volgut menys però tampoc ho van aconseguir. Per raons diverses, d’edat, de fertilitat, de moment oportú, de parella, de malalties, econòmiques, laborals, accidentals. Però sempre en el respecte de les decisions de la resta, el que vols per tu, no ho vulguis per la resta, per la resta el millor és voler el que elles i ells vulguin.

-I què, penses tenir-ne més?

-Si mira, quan la gestació subrogada sigui legal igual me’n compro un altre.

És divertit respondre això, especialment si l’interl·locutor/a està en contra dels úters de lloguer. I de fet pensa que tu també hi estàs en contra. Perquè compartiu molts valors i moltes raons ideològiques. Evidentment que no estic a favor dels úters de lloguer! Però tampoc estic a favor de que les persones es dediquen a fer-te preguntes sobre la teva futura maternitat gratuïtament, i em sembla una manera sarcàstica i plena d’humor (al menys a mi em fa gràcia) de respondre.

Perquè porto 8 mesos i mig gestant algú, he tingut molts problemes amb el menjar, que el païa fatal durant les primeres 16 setmanes, però fatal com mai no m’havia passat, em trobava molt malament, he hagut de deixar de menjar moltes coses, i prendre pastilles, de vitamines, i també pel tiroides que em funcionava perfectament fins que la gestació me l’ha trastocat, que no és poca cosa eh, parlem d’un dels òrgans més importants del nostre cos, també m’han fet mal les lumbars, la ciàtica, i ara des de fa uns mesos les costelles, el diafragma, tinc la sensació de que el meu fetge i el meu estomac no estan bé, que pateixen molt, de que tinc una hernia, ara torno a noi pair gaire bé el menjar, i també m’he de llevar a fer pipi en plena nit 2 vegades, a la 1h i a les 4h, això en una casa sense calefacció i durant tot l’hivern. També he tingut molts mocs, rinitis es diu, no podia respirar, m’ofegava, dormia fatal i no tenia gust. Finalment ara, em pesa la panxa. Em costa posar-me els mitjons i les sabates, no em puc posar crema als peus, i em clavo les costelles contra l’úter tot sovint, i fa angúnia amés de mal.

Aleshores quan em preguntes si penso tornar a gestar algú la veritat és que el primer que penso és en arribar viva al final d’aquesta gestació. I quan arribi al final i tingui lloc el part, tampoc sé com serà, i no sé quants punts em faran. Perquè no sé fins quin punt em trencaré. Perquè tampoc sé si se m’infectaran el punts, i aleshores serà un horror, perquè no els pots dur a l’aire lliure els punts, ja que cau sang i més sang i has de dur unes compreses i unes calces, i tot està humit, cosa que és una font de bacteris. Tampoc sé si tindré una fissura anal de fer força, de fet no sabia el que era fins que l’altre dia una amiga em va dir que a ella li havia passat. I si, ja sé que m’hauria de fer massatges al periné cada dia, però saps què? Els massatges al periné són super desagradables, no molen gens, i per tant t’has d’armar de valor cada vegada perquè fa molta mandra. I no els fas cada dia. I s’acosta el part i no n’hauràs fet prou. I després no et queixis si et fan una episiotomia de 200 punts eh, la culpa és teva! Per no preparar-te prou. Clar la culpa sempre és teva, tu ets la que ho havies de fer super bé, no podies pretendre dur al món un ésser viu i a sobre que no et deixés cap ferida, en serio, sempre pensant en tu, mira que ets egoista.

Doncs mira no sé si voldré tornar a passar per 9 mesos de gestació i un part, sincerament, si la meva parella pogués gestar aleshores igual em semblaria diferent, més fàcil, ara tu, ara jo.

La vida és massa curta per perdre el temps escoltant gent a qui no li he demanat opinió.

El tema de l’hospital

La meva mare diu que quan ella em va tenir al Clínic tenien uns horaris de visita molt estrictes. Només van anar-la a veure els meus tiets i els meus avis. I poca estona. I la van anar a veure a ella, que era la que havia parit i per tant era la que estava esgotada i adolorida. No a mi, que estava estupendament al meu bressol. I em sembla molt bé.

Quan em va atropellar una moto que no em va matar de miracle vaig estar 5 dies al Clínic. Estava a urgències, en un box compartit de la cinquena planta, urgències psiquiàtriques, on ens posaven a tota la gent que no cabíem a la planta corresponent (per exemple a traumatologia en el meu cas). Em van venir a veure família i amigues i amics. En grups reduïts, de dos en dos, i poqueta estona. Ho recordo tot bastant psicodèlicament perquè estava força medicada, així que no hi era tota. Però tot va fluir molt bé.

A les classes de preparació al part et diuen que si pot ser no et vingui a veure ningú, que voldràs estar tranquil·la, i que amés, donar el pit és mega super hiper complicat així que la criatura necessita també estar tranquil·la. Que si ha de venir algú, posem per exemple les àvies i avis de la criatura, que els hi posis un horari, de 12h a 14h per exemple, o quan tu sàpigues que estaràs més enèrgica i millor, perquè si et venen a veure a tu, has de tenir ganes de veure’ls, sinó que no vinguin.

I a mi em sembla molt bé.

Tinc una amiga

Tinc una amiga que va estar 36h de part. Havia trencat aigües, esperat 24h a veure si tenia contraccions però no. Li van posar unes hormones que no li va servir de res i no li posaven la peridural i va patir moltíssim. Quan per fi li van posar oxitocina estava esgotada, com per posar-se a emputxar. Va acabar molt cansada de tot plegat.

Tinc una amiga a qui se li va desgarrar l’entrada de la vagina pels costats, li van fer una episiotomia de moltíssims punts que amés se li va infectar i la van haver de curar durant 10 dies i se li va fer una fissura a l’anus.

Tinc una amiga que era al·lèrgica als punts i se li van infectar.

Tinc una amiga a qui li van programar la cesària, i dues amigues a qui els hi van programar el part vaginal. Van arribar sense contraccions a l’hospital. L’oxitocina sintètica, em van dir, és un veritable horror horrorós insuportable, fa molt de mal. La cicatriu de la cesària fa mal, però al menys no està a una zona humida d’on no para de sortir sang.

Tinc una amiga que ha tingut una criatura prematura. I un munt de conegudes que també. Tinc una amiga que la seva criatura s’ofegava i no sabien perquè, ara han descobert que la seva laringe no està del tot feta i haurà d’acabar de formar-se fora de l’úter. I això vol dir que la pobreta s’ofegarà amb facilitat cada vegada que plori.

Tinc una amiga a qui li van dir que li programaven una cesària perquè la criatura estava asseguda. No van ni considerar veure si malgrat estar en presentació podàlica podia néixer per part vaginal, amb naturalitat. No li van donar opció.

Tinc una amiga que tenia diabetis gestacional. I una altra que s’havia de punxar amb heparina cada dia. I una altra que tenia hipotiroïdisme gestacional. Jo mateixa també en tinc.

Tinc una amiga que va avortar per decisió pròpia.

Tinc una amiga a qui van practicar un avortament al cinquè mes perquè li van detectar a la criatura una malformació greu al cor.

Tinc moltes amigues que no han gestat mai. Que no gestaran mai perquè no volen. O que no saben si ho faran. Que no els sembla un tema rellevant per les seves vides.

Tinc una amiga que va viure un avortament espontani. No, una no, moltes. Moltíssimes, de fet.

Tinc una amiga que està pensant en congelar els seus ovòcits per si vol gestar una criatura més endavant.

Tinc una amiga a qui només van posar un punt a la vagina. I una amiga que va tenir un part natural, sense peridural ni oxitocina sintètica. I una amiga que el dia mateix del seu segon part ja va baixar a una terrassa a fer un cerveseta.

Tinc una amiga que l’altre dia em va dir que s’estava pensant això de gestar algú, i em va demanar que publiqués tot això, perquè mancava d’informació. No sé si li serà útil ni si arribarà fins al final, però aquí està.

[clubgastronomic-blog]

Amanida de taronges i cigrons

Ingredients:

4 taronges

100 g de cigrons cuits

Olives negres

50 g de Nous

Formatge a daus

2 Cebetes

maduixes

100 g de Passes

Nabius vermells deshidratats

Sèsam negre

Oli d'oliva

Vinagre

Comí

Safrà

Sal

Preparació:

Piquem la ceba tendra i les nous, i barregem la resta d'ingredients. Pelem la taronja procurant que no quedi la part blanca de la pell. Trossegem i barregem. En el got de la batedora o mà barregem l'oli, una mica de vinagre, un polsim de safrà, comí mòlt, sal i pebre negre mòlt. Un cop emulsionada la vinagreta l'aboquem sobre la amanida. Empolvorem amb llavors de sèsam negre i llista per servir.

[guiadecoraciondeandorra]

#cocadesantjoan #santjoan #verbena #revetlla Preparació Poseu la farina, el sucre i la sal al robot. Incorporeu-hi la llet amb el llevat prèviament dissolt, a temperatura ambient. Treballeu la massa amb el ganxo, i afegiu-hi els ous d'un en un. Continueu treballant la massa, afegiu-hi totes les aromes juntes (aigua de tarongina, anís, pell de llimona i de taronja i canyella) i pasteu-ho uns minuts. Finalment, incorporeu-hi la mantega pomada, a trossos. Continueu-ho treballant a velocitat alta, fins que la massa es desenganxi del bol i es vegi llisa i homogènia. Feu la primera fermentació de la massa tapada amb film a temperatura ambient, fins que dobli el seu volum. Dividiu la massa en dues parts. Olieu lleugerament la superfície de treball i estireu la massa amb un corró en forma de rectangle. Deixeu-ho reposar uns minuts si tingués molt nervi. En una part, col·loqueu la fruita confitada, pinteu-la amb ou (barrejat amb aigua) i cobriu-la amb sucre i pinyons abundants. L’altra part decoreu-la amb rombes de crema pastissera (mànega i punter arrissat), i també pinteu-la amb ou (barrejat amb aigua). Feu la segona fermentació a 28 ºC, 1 h 30 min, fins que torni a doblar el seu volum. Coeu-ho al forn a 175 ºC 12-15 min. (en Esforner Fleca Pastisseria Cafetería)

[amateurchefstuff]

DONUTS

Ingredients: -200gr de farina normal -80gr de farina de força -80gr de llet -40gr de mantega -25gr de llevat de Forner -1 ou -30gr de sucre invertit – la pell d’una taronja( sense la part blanca) -12 llavors de Cardamom -1 cullereta de cafè de sal -oli suau per fregir ( jo he utilitzat de gira-sol) Ingredient cobertura: -2 cullerades de mantega -2 cullerades d’aigua -6 cullerades de sucre en…

[botiga-sabate]

Suecs De Fusta Dona Marron Taronja Negre i Verd Pell amb Plantilla Encoixinada HELP THE TREES 6195702 Marca Help The Trees. Model 6195702 Suec fabricat en pell natural amb falca de fusta de la marca Help The Trees de color marró, verd, taronja o negre. Compte amb plantilla efecte gel de pell, perfecta perquè els teus peus descansin. Destaca la plataforma i taló de 5,5 cm, lleuger i estable. En comprar la marca Help The Trees, esteu col·laborant amb el projecte d'Oxizonia Oxizonia mitjançant la seva concessió al Perú, està creant un model de conservació que permeti protegir els Ecosistemes Fràgils i les Capçaleres de la Conca dels Rius permetent la conservació de la Biodiversitat, garantint la conservació com a procés de maneig d'un Ecosistema, a més mitjançant l'Educació en nens, fer-los entendre la importància daquest gran fenomen.

[tastatast]

Continuació de la crónica del 18-12-2023 sobre El Celler de Can Roca

______________________________________________________________

Xai ramat de foc. Guisat coll, llom, ventresca i mandonguilles a la brasa amb recuit d’ovella fumat, marialluïsa, artemisa, ruda, farigola, romaní, sempreviva, móra silvestre, flor de fonoll, oliva verdial, ratafia i oli de nous.

La primera de les 3 carns. Diferents parts del xai “Ramats de Foc” del Mas Marcè (Siurana d’Empordà), nom que reben els ramats que es fan servir des del 2012 com a tallafocs, un projecte social iniciat a l’Empordà per a disminuir el risc d’incendi forestal de les zones marcades com a estratègiques per part dels Bombers. D’aquesta manera, els pagesos netegen els boscos i delimiten la zona rural per tal que, si hi hagués un altre incendi, no els fes el mal que els va fer fa 11 anys. Uns xais de raça autòctona (ovella ripollesa) que neixen i s’alimenten en llibertat.

Per a aquest plat, fan diferents elaboracions de diferents parts d’aquest xai. Recomanen començar pel de baix (a les 6h) i continuar en el sentit de les agulles del rellotge:

A les 6h: uns lloms curats en sal i sucre, un sashimi de xai macerat, que ben curat, boníssim!

A les 9h: l’espatlla a la brasa, era més secant.

A les 12h: una mandonguilla amb blat fajol cruixent per fora.

A les 3h: un dauet de ventresca a la brasa, era seca però va ser l’únic tros que llanejava una mica (personalment, m’agrada que llanegi).

A sota, al fons del plat, un estofat fet amb la carn del coll del xai desfilada i amb una mica de sofregit i diferents espècies, va ser la part més tendra, l’elaboració més bona. Com a guarnició, pel voltant: una mica del deliciós recuit de Mas Marcè i uns puntets de recuit amb herbes de temporada; una salsa d’olives molt bona (un gust recorrent a la cuina d’en Joan); una reducció de ratafia; i cireretes d’arboç.

Un format de plat molt habitual a El Celler de Can Roca: un plat amb diferents parts d’un mateix animal (ja sigui carn o peix) que cuinen amb diferents tècniques i, a la vegada, amaneixen amb diferents acompanyaments. En el cas del xai, per exemple, el novembre del 2021 hi vam menjar la versió amb diferents tipus de cuscús, que em va agradar més, no pels acompanyaments sinó perquè també oferien parts com els lletons, els poc habituals peus de xai i el deliciós cervellet.

Xuixo d’estofat d’ànec 5 aglans. Ànec curat i fumat, salsa d’ànec, marinada d’ànec, consomé d’ànec, salsa d’escabetx d’ànec, guisat d’ànec, taronja sanguina.

Tot i que a taula no ens mencionessin l’origen de l’ànec, sí que apareixia al recordatori i, quan ho vaig llegir, em va alegrar veure que gastaven ànecs d’aquesta casa. És per això que m’agradaria fer una breu explicació sobre aquest bon producte que tenim a Catalunya. Es tracta de l’Ànec 5 Aglans, un ànec de la raça Aylesbury (municipi del comtat de Buckinghamshire del Regne Unit, on és tradicional la cria d’aquesta varietat considerada la precursora de l'ànec "Pekin") d’uns bons productors del Lluçanès (Berguedà) que crien els animals des del naixement fins a l’escorxador, durant uns 2 mesos i en la que l’última setmana alimenten únicament d’aglans. Una empresa familiar que té l’escorxador i la sala d’especejament a la mateixa explotació, de manera que eviten l’estrès del transport i optimitzen el benestar de l'animal.

A taula ens van servir una trilogia d’ànec: 2 plats i 1 copa servits a la vegada, un altre tipus de pase molt habitual a CCR.

PLAT 1:

Magret d’ànec curat amb diferents herbes, marcat a la brasa i acompanyat amb un escabetx de taronja sanguínia.

Dos tallets mida sashimi que feien olor de cítric i tenien tot el greix a la pell, enganxat a la carn, molt maco però gens infiltrat. Tot i que el recordatori deia que estava fumat, no es notava gens, com tampoc es notava cap olor ni gust de brasa. La salsa era densa, no era pas un escabetx com ens acabaven de dir, en tot cas una salsa feta a partir d’un brou d’ànec, un escabetx d’ànec i una mica de taronja sanguínia. La polpa del cítric que tenia al plat era groga, desconec si hi ha alguna taronja sanguínia que no sigui vermellosa ni ataronjada; tampoc em va semblar ni aranja ni llimona.

COPA:

El caldo del mateix ànec, clarificat i perfumat amb la seva pell. 

Un brou/consomé fet amb la carcassa, que feia olor cítrica; resulta que perfumen la vora de la copa amb la taronja sanguínia. 

PLAT 2:

La versió salada de les postres típiques de Girona, el xuixo.

Un xuixo ben petit amb una pasta de full boníssima i dolceta, amb sucre per fora però una massa diferent de la tradicional, molt més fina i milfullejada, menys crueta per dins. Una massa més semblant a la filo. Estava farcit amb un guisat d’ànec i acompanyat d’una reducció d’ànec i un puntet de salsa de cacau amb salsa hoisin.

L’estrella de la trilogia va ser el xuixo, un plat que tenia curiositat de tastar. 

Una vegada més, diferents elaboracions sobre un mateix tema. Però, en aquesta ocasió, servida en dos plats diferents i en una copa enlloc de servir-les totes en un mateix plat com acabàvem de menjar amb el xai, per exemple. No sé fins a quin punt m’acaba d’agradar que, a aquestes alçades de l’àpat, serveixin un brou, que entenc més a l’inici de l’àpat per a acomodar l’estómac, escalfar-se i donar una càlida benvinguda. A més, en aquest moment ja s’està bevent vi i sinó, bevent més aigua degut a la deshidratació que el propi menjar va generant, només falta “inflar-se” amb més líquids.

Royal de llebre à la royal. 

Un plat que ja vam menjar el novembre del 2021 i que, en principi, hauria d’ajudar a qui no tingui clara la diferència entre una royal de llebre i una llebre à la royale perquè en aquest plat hi trobarà les dues elaboracions.

L’olor general era de llebre.

A la base, una royal de llebre amb una textura massa de quallada pel meu gust, m’agrada més esponjosa, almenys les que recordo haver menjat als 90’s i 2000’s (sobretot a França) eren més calentes i airejades que les modernes, que semblen més un flam o una cuajada i són més sedoses. Això sí, almenys no era una royal emmascarada amb crema de llet i, per sort, tenia gust de llebre.

Per sobre, una salsa de llebre i un tall de llom de llebre de la mida d’un sashimi (el 2021 n’hi havia 2 talls): que bo, que ben cuit i quin gust de sang! Em va encantar! 

La quenelle era la llebre à la royale, un civet amb la carn desfilada per a menjar amb cullera, la versió del Senador Couteaux, la de Poitiers. Per a mi, la llebre à la royale més simple, la versió més popular. Sense portar ni tòfona ni foie gras, em costa, fins i tot, descriure-la com à la royale, sempre m’ha semblat més una rillete de llebre o una llebre guisada. Això sí, d’aquesta manera destaca la puresa dels ingredients: la llebre, el seu fetge, el vi i els vegetals (no podria assegurar si portava sang o no, més aviat diria que poca). 

Acompanyada: a la part de dalt, amb una escuma de terra (més aviat en diria un aire); al voltant, amb uns puntets de salsa de gerds, de nabius i de remolatxa (que em van recordar un gust de cendres, olor de llar de foc); i, per sobre, tòfona ratllada.

Una vegada més, un plat sobrecarregat, d’estil barroc, amb un munt d’elaboracions una a sobre de l’altre, tot apilonat, on un plat com una llebre à la royale es converteix en acompanyament i on les salses es converteixen en simples gotetes o puntets. Em repeteixo, però deixeu-me recordar que, en cuina, les veritats absolutes no existeixen. I aquí en tenim un altre exemple. A priori, diria que prefereixo menjar, per una banda una bona royal de llebre i, després, una bona llebre à la royale, la Périgourdine, la de Carême i Escoffier, amb foie i tòfona, un bon tall del rotlle de llebre farcida i napat amb salsa. Però en Joan aconsegueix unir aquestes dues elaboracions i fer-ne un tot deliciós.

PRE-POSTRES

Playroc.

Un divertimento que havien començat a fer aquella setmana, un destil·lat de plastilina Play-Doh. Seguint les creacions de destil·lats, incorporats a la cuina de CCR des del 2005 amb aquella emblemàtica “ostra amb destil·lat de terra”, és una ocurrència d’en Jordi a rel que la seva filla juga amb aquesta massa plàstica. La idea és agafar el gust de la plastilina i servir-la a taula amb diferents textures; això sí, amb un corrector d’acidesa per rebaixar el gust de plàstic. Escalfen la plastilina, la barregen amb alcohol vínic i la destil·len amb un alambí (desconec si ho fan concretament amb el Rotaval o amb un altre rotovapor).

Un gelat, uns daus de gelatina, una escuma, una crema/nata, unes boletes i una mica de gel picat però de temperatura prou agradable. La veritat és que tenia ben bé el gust de la plastilina (que fins a dia d’avui només he olorat) i que em va transportar a la infantesa.

Tècnica, creativitat, enginy, innovació i free-style. Unes pre-postres inesperades, desenfadades i alegres però que no deixen de ser lleugeres i superficials. Ells les justifiquen com a “una mirada a la infantesa” però trobo que la idea es presta a fer mofa i podria ser carn de canó. En qualsevol cas, en l’entorn festiu en el que ens trobàvem, m’ho vaig prendre com a curiositat. Una idea ben enginyosa que els mitjans en podrien fer força ressò.

En aquest moment es va acomiadar el nostre cambrer, l’Uri, i el va rellevar la Marta Vollmer.

POSTRES

Núvol de cítrics. Gel de bergamota, crema de llimona, gel de iuzu, granissat de cítrics, crema muntada de cítrics, pa de pessic amb almívar de cítrics.

Un aire de cítrics fet amb heli i en el Vom. Una bombolla feta de múltiples bombolletes que, gràcies a la poca densitat de l’heli, se sustentava en un suport d’acer inoxidable a sobre el plat. Un aire que es fonia de seguida, convertint-se en líquid i simulant l’efecte de la pluja a sobre el plat. Un aire visualment molt brillant que, en boca (tot i que no està pensat per a menjar directament, sinó per a menjar-ne les gotes que van caient al plat) era molt lleuger, volàtil, insubstancial i eteri però molt gustós i la textura de les bombolles pràcticament ni es notava perquè es desfeien de seguida quan entraven en contacte amb els llavis. Un aire que devia tenir poca quantitat d’heli perquè després de menjar-lo no tenies la típica veu de barrufet.

Al plat, una nata boníssima, una crema de iuzu, una quenelle ben cremosa de bergamota (cítric que associo molt al CCR) i un gel que es desfeia i es tornava com el Sòlid que van fer conjuntament amb l’Agustí Torelló, aquell Cava texturitzat amb un gelificant i que era una mena de salsa de Cava que conservava el carbònic endogen i era dens i viscós. El que hi havia al plat em va agradar molt.

Tardor. Crema i gelat de moniato a la brasa. Albedo, crema, pasta de fruita i granissat de mandarina. Praliné i cruixent de pipes de carbassa, oli de pipes de carbassa, oli de brases de llenya d’alzina, grills de mandarina, castanyes rostides, torrades i ratllades.

Ens les presenten com unes postres amb diferents productes de temporada.

Castanya i moniato a la brasa, un toc de mandarina i un oli de pipes de carbassa. Per sobre, un cruixent, també, de pipes de carbassa.

L’olor general era de beurre noisette, sobretot pel cruixent de sobre, tant caramel·litzat que es va tornar sòlid i dur quan el mastegaves. Gustos cítrics, un punt de mantega i de pipes de carbassa i gust de fregit. Per ser les típiques postres amb diferents textures i temperatures em va agradar força.

L’albedo que mencionen al recordatori és la part blanca de la pell dels cítrics, la que amarga i que normalment s’elimina; desconec com la van utilitzar.

Eren quarts de sis de la tarda.

Llibre vell. Reducció de nata i canyella, pols de llet torrada, crema de te earl grey, mousse de magdalena, daus de magdalena, gelatina de llimona, confitura de llimona, cruixent caramel·litzat, paper d’arròs. 

Un plat inspirat en la idea proustiana del record d’infantesa. Per una banda, deixen, al centre de la taula, una versió traduïda al castellà de la novel·la À la recherche du temps perdu d’en Marcel Proust. Per altra banda, serveixen els plats individuals, les postres en sí. I, per últim, serveixen una essència de llibre vell a la mà de cada comensal.

La idea del plat crec que era menjar-nos l’olor de llibre vell.

Primer, havíem de llepar la gota d’essència de llibre vell que ens havien servit a la mà, una essència d’una mantega de porc desodoritzada (per evitar el sabor més làctic de la mantega de vaca) que compren, que ha estat uns dies entre les pàgines embatumades, després barrejada amb alcohol etílic (etanol) i finalment destil·lada en un rotovapor (sota més pressió per no perdre les aromes més volàtils) per a fer l’essència. La que vam llepar estava feta el 07/07/2023 i tenia gust de mantega però no li vaig notar el toc de llibre. Déu ni do el que acabo de dir, que la mantega no tenia gust de llibre… n’hi ha per llogar-hi cadires.

Després, havíem d’olorar les pàgines del llibre, que feien olor de llibre i d’humitat, però no de mantega. Diria que aquest exemplar no era dels que embetumen amb mantega (estava ben net), per tant, ja devia fer l’olor que s’esperava que fes.

I, per últim, ja podíem menjar el plat.

La veritat és que a aquestes alçades de l’àpat i amb tot l’enrenou i la festa que es genera a la taula, a algú li pot suposar un bon embolic de psicomotricitat i tot. Qualsevol dia ens faran fer quatre salts i una tombarella abans de poder menjar-nos el plat. A més, només deixen un llibre per taula i pràcticament vam haver de fer cua per poder menjar el plat seguint les indicacions.

Pel que fa al que teníem al plat.

A la base, un cremós de te negre, entenc que referint-se a la infusió de te on el protagonista de Du côté de chez Swann (el primer volum del llibre) suca la magdalena. També, un pa de pessic d’ametlla i cítrics boníssim, em va recordar l’esponjosa i fragant torta d’agrumi d’en Pasquale Marigliano; devia ser la magdalena en sí (bé, uns trossets de magdalena esmicolada). La merenga en forma de petxina semblava un financier però era una mousse que pràcticament era un gelat, esplèndida temperatura i textura. El que simulava les pàgines semblaven làmines d’oblea (hòstia) i tenien una mica de gust de vainilla o canyella. També hi havia unes làmines cruixents amb gust de beurre noisette caramel·litzada boníssimes i algun gel o salsa gelatinosa amb gust cítric de llimona. Una magdalena en diferents textures i excel·lentment desconstruïda, totes les múltiples elaboracions estaven perfectament executades i, a més, cosa que les magdalenes no tenen, li van afegir un toc cruixent molt fi que li aportava una textura més i, per tant, més complexitat. No deixen de ser unes postres amb una fórmula coneguda però eren molt bones i estaven molt ben executades i aconseguides. S’ha de dir que en Jordi ha ideat una bona manera d’anar per feina, cruspir-se les 3.000 pàgines del famós llibre i estalviar-nos la lectura dels 7 volums. 

Un plat que pretén captar l’ànima volàtil d’una olor, desxifrar-ne la fórmula i adaptar-la a una realitat comestible, de la mateixa manera que en Jordi fa des del 2001 amb la primera Adaptació del perfum Eternity de Calvin Klein.

10 PETITS FOURS

Unes boletes blanques de xocolata blanca amb iogurt.

Unes cookies (així les presentaven) que tenien una galeta toveta a la base amb gust de mantega; a sobre, una ganache (una crema de xocolata i crema de llet); i, per sobre, uns encenalls de la closca del cacau.

La bola que semblava un Ferrero Rocher era un praliné d’avellana amb cobertura de xocolata, que no deixava de ser una gianduja piemontesa farcida amb una mena de crema semblant a la famosa Nutella de Ferrero.

El prisma rectangular era un bombó amb praliné de cacauet, molt bo, tenia un cruixent semblant al Peta Zetas a dins. Quin bon gust.

Anunciada com una Oreo, una galeta formada per dues galetes circulars de xocolata negra unides per una mena de crema de gingebre, formant un entrepà.

Una gominola groga, de taronja, la petita: un dauet molt petit i amb poc gust, un cítric molt suau. La textura del sucre per fora em va agradar molt més que la següent gominola.

Una gominola verda, de poma, una mica més prima i grossa com un Sugus: la textura era més fina (fina com una cuajada i sense entrebancs), no em va agradar tant com la textura de la gominola groga.

Una roca de mojito i llima que era dura i cruixent, semblava la textura del carbó de Reis, molt bona.

Un marshmallow de mandarina, una llaminadura que mai m’ha agradat i que, en aquest cas, va ser horrorosa, un núvol de gust artificial, fet amb pell de mandarina infusionada amb aigua de flor de taronger.

Un caramel de fava tonka fet amb llavors de tonka del Colmado Singular amb una textura semblant a la cuirassa del petit four d’aigua del Carme del Sant Pau però, en aquest cas, amb un gust semblant a la vainilla o la canyella.

ELS VINS

Una carta tant extensa i variada que permet triar els vins en funció dels comensals amb qui comparteixes l’àpat. Tant hi pots beure grans vins icònics d’anyades històriques com buscar petites joies de preus moderats i amb recorregut en ampolla, tal com vam beure en aquest últim dinar. La part líquida va estar portada, inicialment, per l’Audrey Doré i, a posterior, per la Marta Cortizas Fernández. Totes dues es van saber adaptar a les nostres peticions agilitzant el servei, cosa que és complicada amb aquest tipus de cartes i oferta gastronòmica. Vam beure les següents 7 ampolles.

Blanc de Blancs Extra Brut “La Colline Inspirée” de Jacques Lassaigne (AOC Champagne).

Quina intensitat aromàtica! Només de servir-lo ja se sentia el seu perfum. Chardonnay a dojo, on la mineralitat i la fruita ben madura es fusionaven.

Les Châtaigniers 2011 d’Hervé Villemade (AOC Cour-Cheverny).

Una Romorantin amb 12 anys d’ampolla que es va expressar de manera nítida, singular i fresca, amb una acidesa admirable. S’adaptava molt bé a la cuina d’el Celler.

Furore Bianco Fiorduva 2019 de Marisa Cuomo (DOC Costa d’Amalfi).

Un blanc amalfità barreja a parts iguals de Fenile, Ginestra i Ripoli procedent de vinyes plantades en terrasses al costat del mar i seguint un sistema de conducció de pèrgola, deixant la massa foliar a molta alçada. Per a ser un 2019 era massa madur, excessivament oxidat, sense arribar a ser defectuós però una mica fatigat. Molt glicèric.

Munjebel Bianco 2012 de Frank Cornelissen (IGT Sicilia).

Una de les millors ampolles de Munjebel blanc que hem begut d’aquest polèmic elaborador suís de vins naturals situat a la part nord de l’illa, a la zona de l’Etna. L’ampolla va ser oxigenada des d’un principi i no va presentar cap desviació aromàtica, ni de reducció ni de volàtil ni de souris (aroma de ratolí). Un blanc a base de Grecanico, Carricante i Catarratto. Una maceració pel·licular plena i disfrutable. Això sí, amb un tap que pràcticament semblava siliconat!

Château Simone Blanc 2013 de Jean-François Rougier (AOC Palette).

Un blanc de la Provença a base de Clairette, Grenache Blanc, Ugni Blanc i Muscat d’aquesta petitíssima denominació d’origen de tant sols 40 ha repartides entre dos elaboradors. Un blanc mediterrani, longeu i amb un equilibrat alcohol-cos prou correcte pels 13,5% vol. 

Côte Rôtie 2007 de Jamet de 375 ml (AOC Côte-Rôtie).

Una de les ampolles mítiques de les precioses pendents de la part nord del Rhône. Una Syrah voluptuosa d’una anyada càlida on la fruita negra madura, les aromes de petroli i l’oliva negra s’expressaven harmoniosament. En boca, es va mostrar elegantment rodó i sense la part salvatge que moltes vegades tenen els Côte-Rôtie. Llàstima del format, una ampolla més gran sempre s’expressa millor.

Petraea XCVII-MMVII Brut Nature de Francis Boulard (AOC Champagne).

El Petraea és un cupatge de 3 anyades elaborat amb Pinot Noir. Vam sentir certa decepció amb aquesta cuvée superior, ja que aquest productor ens agrada molt per la seva vinositat i expressivitat; en canvi, aquesta ampolla que pràcticament no tenia bombolla, es va mostrar poc aromàtic i poc disfrutable.

La Garrofera Bruna, cervesa rupestre de 33 cl d’Esperit Roca.

Mentres uns visitàvem la cuina al final de l’àpat, altres tastaven aquesta cervesa que elaboren a partir de garrofa i artemisa. Una cervesa equilibrada, neta i fresca; amb un bon balanç entre dolçor i amargor. Uns glops reconstituents.

ALTRES ASPECTES, LA CUINA I LES CONCLUSIONS

Pel que fa a l’oferta culinària, em molesta desconèixer-la i que no l’especifiquin ni a la web ni al restaurant, on sempre ens pregunten si els volem fer confiança i tampoc acabem veient mai ni la carta ni els preus, almenys des de fa anys. Fins al final, a l'hora de pagar, no vam veure que el menú que vam fer valia 290€, un preu força més baix que el que ofereixen els restaurants de la seva categoria, tant a nivell nacional com, per descomptat, internacional. També s'ha de dir que fan serveis per a desenes de comensals (80 o 100 persones? ja se'n podria dir servei de càtering?) i que és dels restaurants que més serveis ofereix: obren tant per dinar com per sopar (a un molt bon horari, a les 12:30h i a les 19h), només tanquen 2 dies i mig a la setmana i, pràcticament, no fan vacances, tant sols unes 8 setmanes a l'any, entre les de l'estiu, Nadal i Setmana Santa. És a dir, que el relatiu baix preu pot ser degut a aquesta producció a l'engròs i no es pot pot comparar amb el preu que tenen restaurants que només fan 8 coberts o que només ofereixen 1 servei al dia i tanquen 6 mesos a l'any.

Per altra banda, cosa que també va força relacionada amb saber el què ofereixen, és de menció especial la manca de concordança entre el recordatori, el que anuncien a taula i el que acabem trobant al plat. A més, en el recordatori els plats estan redactats amb poca cura, amb comes mal posades i bastant mal redactats i explicats. La importància de saber si la castanya que vam menjar estava rostida o feta a la brasa és molt relativa però, ja que anuncien els plats i hem d’esperar mentre les qualitats organolèptiques del plat es distorsionen, almenys podrien unificar la versió escrita amb l’oral.

Pel que fa al servei, diria que està a mig camí entre l’escola clàssica (sense haver arribat mai a una exquisidesa com la d’en Louis Villeneuve o un formalisme com el d’en Joan Carles Ibáñez) i el tracte proper, festiu i desenfadat bullinià. I anuncien els plats sense un storytelling interminable, just i suficient i sense cansar el comensal transmetent discursos oportunistes sobre sostenibilitat i filosofia.

Em va agradar que, quan t’aixecaves de la taula, servissin un tovalló nou enlloc de plegar el que ja tenies, un luxe que no recordo que fessin. Això sí, no sembla gaire ecològic ni sostenible.

CUINA - L’espai

Les instal·lacions i l’equipament de la cuina són de primer nivell. Sense ser de les cuines més espectaculars que he vist, totes les partides estan ben delimitades, és espaiosa, neta, amb l’espai molt ben aprofitat. És una cuina amb molts racons, no és un espai obert on es pugui tenir una visió general de totes les partides. Compta amb una multitud d’aparells, varietat de forns, de sistemes de cocció, d’utensilis… Estan contínuament posant-se al dia, adquirint nova maquinària, ampliant la pastisseria… I això que també compten amb La Masia i l’obrador del Rocambolesc on actualment hi elaboren el pa. Fa goig. Però no és una cuina que es pugui veure des del menjador i cada vegada m'agrada més veure els cuiners en acció, sentir-me més a dins de la cuina i, fins i tot, interactuar amb ells.

Eren quarts de set i ja s’hi podien observar alguns dels 60 cuiners (dels quals 12-15 són de pastisseria), àgils i concentrats, preparant el servei de la nit. Vam poder veure com elaboraven els plats en sèrie, de manera idèntica i a l’engròs, per a tots els comensals del següent servei. Una cadena de muntatge en la que cada cuiner hi té una funció específica i especialitzada. 

Quan s’entra, la primera partida que es veu, presidint tota la cuina, és la zona d’emplatat i la de peixos i carns, amb una illa central preciosa, sòlida i resistent, per a la inducció, alguns dels forns, una salamandra. A la paret del fons, la brasa flamejant li dóna un caliu esplèndid; és fantàstic que es pugui veure des de fora, sembla instal·lada allà expressament. 

A la partida d’aperitius, hi veiem un sol cuiner, sifons en un bany maria de sobretaula, una Thermomix, cassoles a sobre unes petites plaques d’inducció de sobretaula, les petites esferes fetes amb les 5 varietats d’oliva en un colador i també veiem com fan el gelat d’oliva del mateix plat: acaben de triturar l’emulsió d’olives amb una batedora de braç i l’aboquen en un motlle de silicona amb desenes d’unitats. 

A la partida d’entrants hi havia tres cuiners que ja estaven cuinant les endívies i, una vegada més, cubetes d’acer inoxidable per al bany maria de sobretaula, un parell de paelles sobre dues petites plaques d’inducció de sobretaula, una salamandra, safates enfilmades, biberons i tuppers de plàstic, alguna balança, una zona d’emplatat amb les làmpares que escalfen, alguns pots d’espessants i emulsionants de Sosa i aquestes marques habituals, salses envasades al buit en bosses de plàstic, etc.

Passem a pastisseria, una zona que han ampliat recentment, amb la part de producció i la zona de pase ben separades. Un dels cuiners ja tallava les gominoles dels petits fours. 

Al fons s’hi veuen fogons de gas i una màquina per a fer fons i guisats d’uns 50 litres, semblava una màquina d’envasar al buit industrial.

Més endavant, el passadís que porta a la zona de recepció de mercaderies.

CUINA - El menjar

Una cuina organitzada i previsible. Intentaré explicar-me en els següents paràgrafs.

Una cuina amb una estructura molt clàssica: aperitius, entrants, peixos, carns, fins i tot unes clàssiques pre-postres com una mena de sorbet, postres i petits fours. Això sí, sense formatges. De fet, no recordo haver-n’hi menjat mai, potser a l’antic Celler però diria que tampoc n’oferien.

Una cuina amb un menú més de conjunt que de grans plats concrets que ressaltin i destaquin per sobre del menú. És a dir, en aquest sentit, és força lineal i homogeni, tant a nivell organolèptic (cap plat és sobtadament estrident) com a nivell qualitatiu (no hi acostuma a haver plats terriblement executats). També, quan dic que no és de grans plats concrets sinó de conjunt, em refereixo a que no li diria a algú que ha d’anar a CCR especialment per a menjar el xai o concretament per a la seva llebre à la royal, per exemple, sinó pel global, tant pel menjar com pels vins, el servei, l’atenció i el confort. D’altra banda, sí que ha aconseguit tenir signature dishes, plats signats, d’autor, emblemàtics, reconeixibles i identificables, que han esdevingut famosos i clàssics de la casa.

A la vegada, el menú està fet a base de plats i receptes acabades, però no estem davant d’una cuina imprevisible i improvisada en la que els plats del menú canviïn cada dia o cada setmana. I tampoc estem davant d'una cuina immediata i impredictible com la d’en Pierre Gagnaire, amb receptes obertes; sinó que estan tancades, és a dir, els components de les seves elaboracions mai estan modificats a l'últim moment abans de servir el plat. En el seu format de proposta, segurament, seria esgotador i difícil de gestionar, tant per a aconseguir una qualitat estàndard com per a calcular a nivell de marges i preus. És curiós, diria que, actualment, cap restaurant d’alta cuina ofereix aquest grau d’improvisació i d'immediatesa, tot està previst, planificat i, pràcticament, robotitzat. Tot està pensat perquè surti igual, tant si el cuiner hi és com si no.

Tots els plats tenen gustos molt amables, coneguts, de cuina tradicional, de cuina popular, de cuina casolana on s’hi fan palès hàbits familiars com fer el vermut dels diumenges però també d’elaboracions clàssiques. En aquest sentit, és una cuina fàcil i poc arriscada, té el gust de l'alta cuina, equilibrada i suavitzada, evitant els gustos rancis, amargs i salins gaire estridents.

Hi abunden els “mar i muntanya” i pràcticament no hi va haver combinacions poc habituals (potser només la coliflor amb garoines). Normalment, tampoc n’hi ha però, quan n’ofereix, acostuma a recórrer a la mantega, ja sigui en forma de toffee, de beurre noisette, de caramel·lització… mai emmascarant però sí suavitzant molt els gustos un pèl més extrems com en el cas del toc metàl·lic dels tubercles.

Segurament, deu ser dels restaurants considerats d’alta cuina més arrelats al territori, sense mai ni renegar ni despotricar ni oblidar els seus orígens tal com han fet tants i tants cuiners (grans i no tant grans) amb les cuines de les seves regions, esborrant-les de la seva oferta culinària i “engrandint-la i millorant-la” amb la cuina japonesa, francesa, nòrdica, del sud-est asiàtic o sud-americana pensant que d’aquesta manera tindrien més èxit i serien més internacionals. La maleïda jerarquia culinària.

A CCR sempre hi ha hagut una forta presència de cuina catalana i els Roca sempre l’han honrat, ja sigui a través d’elaboracions i receptes tradicionals o amb desconstruccions o plats que aparentment no semblen catalans però sí que en tenen el gust. I aquest menú va tenir especialment menys influències de viatges exòtics que havien ofert els últims anys (sobretot des de la Roca World Tour del 2014 quan tot l’equip va anar de gira per Mèxic, Colòmbia, Perú, Argentina, Turquia i EUA), amb “la volta al món” (que no deixaven de ser uns aperitius), amb plats com el “taco de garrí ibèric” o en èpoques més afrancesades com la dels inicis (els meus, al 1996) amb plats com el “timbal de poma i foie gras”, tot i que hi segueixin apareixent tocs afrancesats amb alguna royal i velouté.

Pel que fa als ingredients i relacionat amb l’alt grau de proximitat i la poca presència d’exotisme, destaco molt positivament la gran quantitat d’ingredients del menú que són de producció pròpia o de productors molt propers com de la comunitat agrària Collita Zero (Malgrat de Mar) o altres. Un menú amb una clara presència de productes del seu hort, un espai d’unes 12 ha de les que 2 ha estan dedicades al cultiu que també és font de coneixement i d’inspiració per a ells. És molt lloable i tota una proesa, amb la quantitat de productes que arriben a servir en un menú, que un percentatge tant alt siguin seus i d’aquí, permetent-los, moltes vegades, intervenir, fins i tot, en el procés de producció i, per tant, en la qualitat i l’estat d’aquests productes. Sense producte, no hi ha cuina, per això també es dediquen a recuperar llavors antigues, per exemple. M’atreviria a dir que els ingredients més exòtics devien ser únicament el plàncton, l’ostra, el iuzu (que molt provablement també deuen plantar al seu hort o aconseguir d’algun productor local), la tòfona d’Alba, el cacau…

Una cuina generosa exposant diferents possibles combinacions de sabors. O també la podria descriure com una cuina amb una falsa complexitat o una complexitat fàcil, pel que fa a les múltiples elaboracions que porta cada plat. Una característica de la seva cuina que diria que va començar amb l’“Anarquia” d’en Jordi del 2003, amb els més de 40 minúsculs elements, entre cremes, gelatines, salses, granissats, escumes, gelats, pastes i cruixents. Una degustació aleatòria de mil i un sabors. 

Dic fàcil perquè em sembla més senzill aportar complexitat a un peix, per exemple, afegint-li una multitud d’acompanyaments en diferents textures, gustos i temperatures, que no pas millorant la tècnica de cocció (procés que també requereix molt d'estudi, investigació, proves, de vegades creativitat i que també és complexe) per servir-lo impecable, per molt que el servís sol, sense cap salseta ni gel ni res més que el tros de peix.

I dic falsa perquè trobo que no sempre el fet d’afegir més elements, acaba aportant un resultat més complex i molt menys, de més qualitat. És a dir, sí que fa el plat barroc, en el sentit de recarregat a nivell quantitatiu, a nivell d’elaboracions, però no de gustos. En el cas del xai, per exemple, encara s'hi hagués pogut posar una part més del xai (el cervell, per exemple) i un acompanyament més, però aquest extra no em faria trobar el plat millor. Podríem dir que, a més complexitat, més qualitat, però no de manera infinita ni directament proporcional, hi ha altres factors a tenir en compte per valorar la qualitat.

Per altra banda, em meravella com, amb la quantitat d’ingredients i elaboracions que porta cada plat, mai emmascara els gustos, ni els sobreposa, sinó que estan tots col·locats amb sentit i un al costat de l’altre de manera virtuosa. A més, el paladar mai queda saturat ni cansat com en altres cuines com la del Diverxo, per exemple.

Pel que fa a les racions, fa temps que ofereixen un menú a base del que antigament consideràvem ració aperitiu, exceptuant, potser, les carns i les postres. No abusen del finger food ni dels pases mossegada/cullerada, reservant-los exclusivament pels aperitius i pels petits fours però sí que de vegades em faltaria més suculència, quantitat i temperatura. És a dir, que s’hi mengen moltes coses però res de manera gaire concreta. Faria un menú més ample i curt? No, ja no serien ells. Diria que deu ser dels menús més llargs (amb més plats) que s’estan servint actualment. Un total de 45 si els comptabilitzem de la següent manera: 15 aperitius, 16 plats, 1 pre-postres, 3 postres i 10 petits fours. En qualsevol cas, una part central de l’àpat formada per 16-20 plats em sembla una exhibició brillant farcida de contingut i en la que en Joan exposa un gran domini transversal de cuina sense ni descabellar-se, tal com faria el pianista més virtuós, amb facilitat i naturalitat.

D’aquest menú en destacaria els 15 aperitius (veure més amunt per a la conclusió vers a ells) i que no hi va haver cap peça sencera com hi havia hagut les últimes vegades amb l’escórpora, la pithivier o la pularda tartufo però també he de dir que potser val més així. També en destacaria negativament el peix, tal com he anat comentant a cada plat on n’hi havia. I, per últim, l’adequada quantitat de postres vers la quantitat de part salada, normalment desproporcionadament més generoses que els plats salats. 

Un menú en el que hi conviuen de manera natural tècniques tant ancestrals com la brasa i els envinagrats i, a la vegada, tècniques encara considerades d’avantguarda com la merenga seca del fals entrepà o el destil·lat de plastilina o moments de show com el núvol del Vom amb heli. De fet, saben jugar molt bé a tres bandes, intentant satisfer a tothom sense decebre a ningú. És a dir, toregen i conviuen molt bé entre les tendències culinàries, excusant-se amb en Jordi quan es tracta de fer espectacle i extravagàncies o amb el seny d’en Joan a l’hora de treure peces senceres i tornar al classicisme culinari. Quina sort ser tres!

En aquest sentit, segueix sent molt present el diàleg entre la cuina salada i la cuina dolça, proposant plats on clarament hi conviuen els dos móns, cosa que cada vegada resulta menys una novetat o un fet sorprenent. Això sí, en aquest menú no es va notar tant l’aportació en el camp de les begudes que sovint fa en Josep. 

Un menú on queden reflectides totes les seves línies de creativitat o fonts d’inspiració: l’academicisme (francès però també basc), el cromatisme o monocromatisme (de colors i d’ingredients, que de vegades deriven cap a declinacions; la relació entre la part cromàtica dels ingredients amb la seva part gustativa i la sensació que provoquen), la innovació, la llibertat, la memòria (provocant sensacions afectives que apel·len la memòria olfactiva), el paisatge, el perfum, el producte, l’humor, la tradició, el vi (o el concepte de la cuina del vi, tant el fet de crear un plat a partir de l’aromàtica d’un vi com el fet de servir vins texturitzats com l’Ostra al Cava del 2006 o el fet de cuinar vins a la sala, convertint-los en vapor com amb l’Ostra al vapor de manzanilla del 2010), el seu propi hort…

En resum, està clar que tenen un llenguatge propi, tant a nivell gustatiu, com d’ingredients i tècniques més utilitzades, com a nivell visual, d’emplatat i de servei, com d’una idea de cuina construïda sobre una base sòlida com poques cuines trobem al món. Una cuina d’estil avantguardista, de Nova Cuina Clàssica i de cuina catalana moderna. Una cuina a base de plats efectius que produeixen l’efecte que se n’espera, que són reals i veritables i no pas de plats efectistes destinats a produir efecte exterior, a impressionar.

Sovint em pregunto com seria la seva cuina si tornessin a evolucionar, evolucionar en el sentit que ens presentessin una nova etapa, perquè evolucionar segueixen evolucionant. En aquest sentit, de vegades sento com si hi hagués certa “deixadesa” o cert viure de renta i anar donant voltes sobre el mateix, gaudir dels èxits, estar per altres projectes i no tant pel menú que serveixen (alguns plats repetits i la majoria dels nous són variacions de plats anteriors). Ja fa 10 anys que van ser el nº1 de The World’s 50 Best i 14 anys de la tercera estrella i des de llavors hi ha hagut un manteniment d’estil i qualitat que no arriba a ser un estancament d’idees però sí que trobo a faltar un desenvolupament diferent d’aquestes sense que requerís un trencament amb tot el que ja són. M’agradaria que renovessin i ampliessin el paradigma (exemple, model) culinari Roca i que l’enriquissin. Potser és que, quan els restaurants arriben a aquest punt, estan destinats a mantenir-se i/o a tancar com El Bulli, el Sant Pau o el Manresa de Califòrnia?

Per últim, també vull fer una menció especial a la destacable qualitat humana d’El Celler de Can Roca, tant la d’ells com la dels treballadors. L’hospitalitat i el respecte que transmeten pel client no són habituals, obsequiant-nos amb el seu temps, la seva conversa i fent-nos sentir reconeguts, escoltats i estimats; i amb en Josep, per cert, més present a la sala que els últims anys. L’acolliment és infinit, des de l’inici fins al final, sempre presents tant a l’entrada com a la sortida i mai obligant-te a deixar el restaurant, tal com passa a tantes cases consagrades. Una hospitalitat pròpia de les generacions passades.

A més a més, una qualitat humana que no només demostren cap als clients, sinó que els germans Roca també tenen cap als treballadors, posant molt d’èmfasi al treball que fan amb la psicòloga Imma Puig per a gestionar l’equip a través de les sessions amb tots ells, unes sessions orientades a millorar el clima laboral i resoldre problemes que podrien comprometre i malmetre el bon funcionament de l’equip, tant a la sala com a la cuina. Una mostra d’una sostenibilitat humana que em resulta d’allò més trencadora, revolucionària, atrevida i tot un luxe. Això sí, en aquest sentit, em sorprèn que mai hagin donat a conèixer gaire el nom dels seus caps de cuina, bastant més coneguts a altres restaurants.

El coneixement que demostren en la seva conversa és admirable i aclaparador, a l’alçada de pocs cuiners: el bagatge viscut a grans restaurants, lo al dia que estan tant del que es fa a casa seva com a fora. Es nota que, a part de ser grans cuiners, gaudeixen de la gastronomia. 

M’agradaria finalitzar la llarga crònica pensant en el bon gust de la cuina d’en Joan, on hi traspua la bellesa de l’equilibri del gust, d’un gust sobri, autòcton, de recolliment i de nostàlgia gustativa. Un gran cuiner que aconsegueix fer del més local, íntim i personal, quelcom universal que captiva tant a un català, com a un cantonès, un californià o un bavarès.

Vam sortir feliços, feliços com m’imagino que ells van sortir aquella primera vegada l’any 1991 de la maison Pic.

Aquest article ha sigut divit en dues parts: 1ª part aquí.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[meyonbook]

L’últim cap de setmana abans del confinament, vaig tornar uns dies a París (no em podia imaginar que a partir del cap de setmana següent tot canviaria tant), enyorava les seves teulades blaves, els balconets simètrics i les façanes color crema; els infinits cafès amb les seves terrasses i les llibreries a cada cantonada... ♥️I com sempre que entro a una llibreria, no m’hi vaig poder resistir (tot i que portava una maleta de cabina🤷🏼‍♀️) vaig comprar el primer volum de l’obra de Proust. 🙈 Al començar el confinament em vaig proposar llegir-lo durant aquests dies en què sembla que finalment el món torna a respirar, aprèn a observar i a recordar tal com va fer Proust per escriure aquesta gran obra de la literatura universal. Crec que mai abans havia tingut tant temps i silenci per llegir i sentir cada paraula amb cada porus de la pell. Tant de bo no haguéssim hagut de viure una pandèmia per aprendre a viure. Aquest cap de setmana plovia, i després d’anys sense fer magdalenes (entre els quinze i els setze vaig estar bastant obsessionada amb la resposteria), i havent llegit la primera part del primer llibre del primer volum (🤯🙈) on apareix la famosa escena de l’inici de la recerca d’aquest temps perdut; vaig decidir recuperar aquesta passió i vaig fer aquesta recepta: 🧁Ingredients🧁 2 ous🥚🥚 150 g de sucre 150 g de mantega 🧈 1a c. de postres de suc de taronja 🍊 un polsim de sal 👌🏻🧂 ♥️PD: si algun dia la feu, etiqueteu-me! Vull veure-les! (els meus motlles eren molt petits i la forma no va quedar tan definida com volia😭 però estaven... 😍🤤oh là là! #magdalena #cupcake #marcelproust #alarecherchedutempsperdu #proust #swann #odette #love #amour #literature #bookstagram #book #lletraferida #bibliophile https://www.instagram.com/p/CAYVkfNlQn5/?igshid=1umunt4glsxtv

[makeupspecial]

Com maquillar diferents Sub-tons de la pell que hi ha arreu del món .

-Per poder saber quin Sub-to te sempre es te que mirar el color de les venes i d’aquesta manera es podrà maquillar amb el seu color que li convé.

-subto fred: pell rosada/ vermella blava al mirar les teves venes es veuen blaves o morades.

-Subto càlida: pell groga o taronja, llavors al mirar les seves venes es veuen verdes.

-subto neutre: pell de color rosada,vermell i blau o grocs, dorats i taronges .

[paulasreef4]

Petit experiment amb el món del tatuatje

Després de fer el catàleg, vaig pensar en la relació que té la nostra pell i la de les verdures i fruites, vaig arribar a laconclusió que tenen moltes coses en comú, com la protecció, a banda i ens fa de límit, ens delimita cobrint tota la nostrasuperfície. Però, les fruites i verdures tenen tacte? la seva pell també és l'encarregada de transmetre informació? El fet és que, treball dia a dia amb pells de moltes persones, molts tipus de pells diferents, transformant-se, interactuant amb la pell, la pell com a matèria, és per això que vaig decidir provar a tatuar pell de fruita, a veure que passava o veure quin era el resultat.

4 meitats de taronja (només la pell) tatuades amb tinta negre.

[suturesdigitals]

cronoesboços pel meu biògraf

AIXÒ S’HAURIA DE TITULAR 

del_31_a_l’ú hi ha un carrer que fa olor de pixat_i_de_pins.2020

acte primer Fou a través del cristall que separava el tanatori d’un pati interior que vaig veure’m de veritat per primera vegada. Jo devia tenir poc més de quinze anys. Totes les vegades que vaig tornar a veure’m (i vaig veure’m moltes vegades; el món sencer va tornar-se mirall) em van semblar relats fariseus de l’adolescent que, per mi, va precedir la resta del món. El meu avi va agafar-me la cara aquell dia: jo en un intent conscient d’arrufar el nas i fer-me, així, en la plasticitat de la meva expressió, més humana, més trista, també més bonica. Ell: No ploris. No ploris. No ploris. I resulta que no vaig plorar. Aquell moment va precedir hores perdudes al lavabo fent força: ara podràs. Premia els punys avall, gairebé clavant-me les ungles, i recordava afliccions viscudes: una cançó, la pel·lícula japonesa dels cirerers blancs, la Mort, els llibres acabant-se, cantants preferits morint, escriptores suïcidant-se; els dimonis. Ara podràs plorar. La resposta fisiològica era la que hauria d’haver estat en condicions normals: els pulmons plens, la llana del nus a la gola esfilagarsant-se, la picor al nas, la pressió al lòbul frontal, una certesa: la capacitat més humana, reflexiva i instintiva desembocant a tan alta complexitat neuronal i cerebral que podem fer visibles les nostres emocions. Però la llàgrima no queia. No em van portar mai al metge. Si m’hi haguessin portat, hagués anat així: No, miri, que es veu que la meva filla no sap plorar. Que diu que no se’n recorda. Que no li surt. Bueno, ja té quinze anys. La metgessa de capçalera em miraria. S’hagués tret l’estetoscopi i m’hagués auscultat. A veure, tus una miqueta. Tusso. A veure, un parell de respiracions profundes. Respiro-inspiro. Potser m’hagués donat una pastilla per prendre’m cada dia després de sopar. Una càpsula per plorar les deutes dels mars intensos. Tot el parquet de la meva habitació acabaria corcat.

Aquesta incapacitat va durar tres anys. acte segon Vaig conèixer la Soni quan l’havia de conèixer. És impossible descriure una temporalitat més adequada que aquesta. Tenia els cabells rossos i fins. Divuit anys recent fets. Era la noia que s’asseia entre cossos innominats al voltant de la taula i descansava les pupil·les mentre ratllava el fons del plat amb el ganivet. Hi ha moltes noies com aquestes, però la gent no se les mira gaire. Era una noia amb moltes ganes de companyia i de sol. El seu cos era menut i de vidre, ple de talls i crostes: cristianament flagel·lada. Era la noia que es volia més prima, que es pintaria els cabells de rosa, de blau, de negre, de taronja. Preferia una vida imprecisa. Tenia molta gana d’amor i jo tenia molt d’amor per dipositar, amb íntima tutela, sobre cossos com el seu. Ens vam fer amigues de seguida. La Soni patia trastorns afectius molt arrelats. Als peus hi duia lligades lloses polièdriques pesades de trauma i sofriment. Durant justament un any vaig estudiar-les. En calculava el perfil, les dimensions i la convexitat. Comptava el nombre de cares que tenien. La regularitat, els vèrtexs. Vaig arribar a dibuixar-les. A obsessionar-m’hi també. Un dia de gener van pesar tant i jo les vaig entendre tan poc, que una mica més i li treuen la vida. Va anar-nos de dos minuts. Res més va tornar a ser el que era, després: ja vaig conduir il·legalment, ja vaig tornar a plorar, ja vaig tornar a veure’m a totes les superfícies mitjanament reflectants. Em van començar a fer por els homes i les intimitats. La meva imatge va esdevenir una foto devastada, vella i arrugada, però va sobreviure. Va ser tard molt aviat, per això, i encara que abans d’agafar l’avió i tornar a casa ella va dir-me que m’estimava més que res, l’avió va enlairar-se i em va retornar a Barcelona.

Els pilots s’enlairen quan és l’hora –seria massa arriscat fer-ho quan tothom n’està convençut, però si fos així, si se’ns preguntés, abans de pujar (a mode de control emocional fronterer) si volem marxar del tot, probablement hi hauria menys forats a la capa d’ozó. Fa tres anys que no la veig. acte tercer Tinc una llibreta negra, petita-petita, que no petita i prou. A la part del darrere hi vaig enganxar un dibuix que vaig fer quan tenia disset anys. Diu: “Love does this 2U”. Són dues persones. Una s’està traient el cap i l’hi està donant a l’altra. Al davant hi tinc enganxat amb cinta adhesiva un poema que em va enviar una persona que estimo com si hagués de morir quan penso en no estimar-la i que diu així: “De tant en tant som punts en lloc d’exclamacions. I no passa res”. No obstant la petitesa-petitesa, és la meva llibreta de moments, de verbs promptuaris. Dins d’ella, que vol elogiar la memòria, victorejar el temps, és on hi tinc escrites les coses més importants d’aquest últim any. Per exemple que el dia 1 de gener un amic em va presentar el concepte d’olor de matí. O que vaig tenir la pitjor grip que recordo del 26 de gener al 4 de febrer. O que el 22 de febrer vaig veure una dona passant de llarg per davant d’una persona que demanava almoina al carrer (correcció: no demanava res, volia viure). La dona va recular al cap de cinc minuts i va donar-li monedes. El 23 de febrer vaig anar a ballar després de posar-me un vestit sense sostenidors. El 28 de febrer vaig saltar-me totes les classes per anar a escriure una rèplica a l’article de Zizek que parlava de la vagina. El 7 de març un noi palestí em va regalar un rosari. El 10 de març la meva amiga i jo vam seure al terra i em va dir que I see you. I really see you. No sabíem que sis mesos després li diria jo, però que seriem al terra d’un hospital psiquiàtric. Deu ser això, la vida. El reguitzell d’imatges que veig ara en referència a la memòria, proposades i servides a mi com una seqüència fílmica. Plans de transició que són o no relats i que s’intensifiquen quan neix en nosaltres –éssers compulsivament socials, la necessitat de sintetitzar el temps. Passen, aquestes imatges, com el plat pel qual salivem al buffet lliure (aquests buffets generalment de cuina white-washed oriental) i que dius: ara, ara arriba. Ara l’agafaré i me’l cruspiré sense cap mena de contemplació. He fet això, aquest any. Vull fer això, l’any següent. Ha estat així, aquesta dècada. Menges, pagues i et promets que no tornaràs mai més a un lloc com aquest. Que necessites practicar l’auto-control. Etcètera.

morim amnèsics i afamats: Escena 3 Soliloqui Tanmateix, mentre no moro em banyo al mar. Sóc on vull estar. L’aigua de la costa està glaçada. Estem a l’últim mes de l’any. Això que sento ara mateix és el que més s’acosta a la felicitat. Hi ha molta roca i poca roba. Massa roba. Estic tan viva, tan viva, tan viva que sembla que hagi d’explotar. I si mai m’hi torno a sentir, d’aquesta manera? I si per un error de perspectiva poso el peu a la roca equivocada i ja no vols saber res de mi? I si torno a deixar de plorar, com no ploren les aranyes, els cossos morts o els amants a la literatura? Sento massa amor per estar desperta. Mentre és cert que em faig preguntes, entenc que no m’importa res. Que CAU EL TELÓ. Tinc el cos masegat: talls a les cames, les ungles liles, els llavis inflats. Si la vida és això, una obra que s’acaba cada desembre, que jo escric amb voluntat de dramaturga i que fa aixecar centenars de cossos que aplaudeixen, si la vida és un acudit de mal gust, un monòleg impregnat de cinisme, un documental sense crèdits ajustats al pes testimonial, un post a un blog estèril, si la vida és un cubell que crema mentre saliven com gossos joves hormonats, si és la thinspo de tumblr, si la vida són els nazbols i les terfs, si la vida és una festa, si la vida és el mal alè, si la vida és el teu cos, si la vida és un cos, un text, un dit, un tauró, un pit, una engruna, una angina, una neurona, un àtom… Si la vida és […] haurem de viure-la com l’han viscut tots els nostres avantpassats, així: garantint el batec.

*

Han passat vint-i-quatre hores des que vaig començar a escriure això. Ja no sóc al mar, ja no estem a desembre, la meva situació futura és més incerta que mai i he tornat a escriure –compulsivament i amb penúria i guerrejant entre les llengues, per motius segurament equivocats– però fent la paraula. Aquest matí tornava d’una festa. Una festa que es pronunciava a sí mateixa, que no podia acabar-se mai perquè no havia començat del tot en primer lloc. Una festa on l’autoimatge es temptejava de manera rigurosa. Una festa que hauria d’haver durat anys perquè la precarietat de totes nosaltres, les fantasies venidores i recurrents volien existir més enllà de la convenció social de principi i cloenda; més enllà de Barcelona, de nosaltres, del talent, de l’ignomínia corporal, de la política de l’alcohol… Espero el tren a l’estació. L’espero dreta i ballo: no ballo perquè perdura l’embriac, només perquè em sento molt feliç. M’adono que un home em mira. Al cap de cinc minuts em pregunta quan vindrà el tren que ens ha de dur a Girona: li dic que no ho sé. Que de vegades tarda. Ell es posa els auriculars. És argentí. De reüll veig que també comença a ballar i m’alegra pensar que ja som dues persones les que ballem mentre esperem el tren. Ja no m’importa ocupar espai. El tren tarda molt i m’adormo recolzant-me amb la paret. Em desvetlla l’home argentí, diu: desperta, que ve a la via 14. Escric, al mòbil: estic cansada, però demà em llevaré notablement més arrugada de tant somriure. Penso: un nou any, però la mateixa Maria al purgatori de Sants, desnerida com una pruna podrida, agraïda com quan era petita i els meus pares em tiraven a mar, jugant amb les possibilitats infinites del llimbs. Fàcilment seduïda per la lògica de la multitud, deixo que els cossos m’empenyin fins a dins. M’assec i tanco els ulls. Sento el sol a la pell, Soni; n’estaries molt orgullosa. Ho recordo tot, d’aquests anys: des de la memòria petita fins les emprenedories identitàries, recordo els futurs, les cornises, els meus textos com a excusatio, la fricció dels nostres llavis i penso en la freqüència de la meva imatge. No perquè el món sigui mirall sinó perquè ara sóc al tren i m’assec a la finestra. Em reconec. Ho tinc tot a lloc. Escriuràs. Per totes nosaltres seràs gest; carn, segurament os.

[aliguesdecatalunya]

#Repost @figures_de_goma_festes_majors • • • • • • @aligadesitges esperant per començar a la nit de foc sitges 2019 per #santatecla Recordeu, té la corona nova, els ulls color daurat de gat, i el color de pell nou (taronja) __________________________ #AligaDeSitges #AligaDeFoc #AligaDeCatalunya #AliguesDeCatalunya #AliguesDeCat #Aliga #Aguila #Aguiles #Aligues #CulturaCatalana #FestesDeCatalunya #BestiariPopular #FiguresZoomorfiques #ImatgeriaFestiva #CulturaPopular #BestiariFestiu #BallDeLAliga https://www.instagram.com/p/B58VzzbIHXY/?igshid=n02k93bs8vde