#història moderna | Explore Tumblr Posts and Blogs

tastatast · 1 year

Photo

Lido 84

Situat al petit poble de Gardone Riviera, a la província de Brescia (Lombardia), ben bé a sobre del Lago di Garda, el Lido 84 té unes vistes imponents al llac. Un llac del nord d’Itàlia que molts dies es desperta emboirat però que, segons el dia i amb els seus famosos llimoners i oliveres, també podria semblar el Mediterrani, un Mediterrani del nord.

Obert el març del 2014, el Lido 84 era una antiga braseria del 1984, d’aquí el 84, que només obria a l’estiu i que tenia una piscina a l’aire lliure. Avui, el restaurant, decorat pels mateixos germans Giancarlo i Riccardo Camanini, és un espai únic amb mobles d’estil Art Déco cridaner barrejats amb una clara admiració per l’escola de la Bauhaus i amb quadres d’art contemporani de pintors com Francesco Pegurri. Enmig del menjador, un piano de mitja cua blanc, el torchio de plata per fer els seus famosos Rognone Apicius à la presse i tota una façana de vidre per contemplar el Lago di Garda.

Un restaurant obert tot l’any, fet que necessita coratge, avui en dia, en un restaurant d’aquestes característiques. De fet, a l’estiu, fan tot el servei, tant el del migdia com el de la nit, a la terrassa i es reserven l’interior per a poder entrar en cas de pluja.

RICCARDO CAMANINI

Nascut l’any 1973 a Sovere, a l’Altopiano de Bossico, al Lago d’Iseo (a la província de Bérgamo, Lombardia), i tot i haver estudiat a l’escola de cuina per manca de millors opcions, el bagatge de Riccardo Camanini com a cuiner és considerable, passant per grans cases com l’Albereta di Erbusco amb Gualtiero Marchesi (el pare de la nova cuina italiana), Le Manoir aux Quat Saison d’Oxford (UK) amb Raymond Blanc, La Grande Cascade al Bois de Boulogne de París amb Jean-Louis Nomicos (que és com dir Alain Ducasse) i, finalment, a la magnífica Villa Fiordaliso a Gardone Riviera mateix (a 700 m del Lido84) on va ser cap de cuina durant 15 anys i amb qui resulta que ja devia coincidir quan hi vaig menjar l’any 2000. Una d’aquelles casualitats que m’apropen i em connecten encara més amb Camanini. En distàncies curtes, en Riccardo sembla una persona sensible, introvertida, reflexiva, culta, propera, amb passió i interès per la història (de vegades sembla antropòleg i tot), per la feina artesana, els oficis, els detalls, l’arquitectura, la lectura, l’art… De la mateixa manera que ho és el seu germà Giancarlo, que rep els comensals i s’ocupa de la sala durant el servei. Dos germans, aparentment molt ben avinguts, que traspuen sensibilitat i delicadesa en les maneres i en la mirada.

LA CUINA

Un restaurant relativament jove (de tant sols 9 anys) i que de seguida va cridar l’atenció de la crítica gastronòmica a nivell internacional.

La cuina del Lido84 és una cuina eclèctica: no és clàssica però beu del receptari tradicional; no és totalment moderna però beu de l’experimentació. Una cuina intel·lectual i de plaer a la vegada, tècnica i artesanal al mateix moment. Una cuina amb una vena de creativitat que mai no està exagerada, d’una increïble lleugeresa i amb una sorprenent personalitat.

Tot són plats aparentment fàcils i coneguts (al final no deixen de ser espaguetis, macarrons, un arròs, unes verdures, sépia, ostra, llengua, lletó, vedella…) però tots, sobretot la part salada, tenen alguna cosa que crida l’atenció, que et desperta i que t’engresca però que encara no sabria dir què és. Algun ingredient que no indiquen? Algun procés en l’elaboració? Alguna tècnica de cocció? No és només la preciosa vaixella Ginori i l’estètica dels plats i els emplatats. Hi ha alguna cosa intangible, una sensació que em fa recordar l’àpat com algo molt avantguardista però que, quan miro els plats, em semblen d’allò més normals, alguns com el lletó o la llengua, propis de la cuina popular, d’un bistró i tot. Potser li falta alguna dimensió extra o algun plat memorable perquè em sembli una cuina clarament extraordinària? En definitiva, una cuina que no és gens òbvia, sinó enigmàtica, que em descol·loca i que no acabo d’entendre ni de conèixer.

Una cuina amb gustos forts però perfectament equilibrats, amb tots els ingredients dosificats amb precisió. És una cuina equilibrada, fina i refinada, passa amb facilitat del greix a l’acidesa però sempre de manera amable, sense contrastos estridents (però sí sorprenents). Una cuina amb alguns plats que tendeixen a la dolçor (fruites passificades, mel…) pel fet de basar-se en receptari antic però una dolçor que acaba sent equilibrada per altres ingredients. Una cuina amb freqüents explosions d'aromes i umami però sense travessar mai la fina línia que separa un enfocament sòlid de la cuina dels perillosos jocs d'estil sense convicció ni substància culinària.

Amb força plats fets a la brasa però una brasa molt subtil (Josper, per cert), demostrant molt de domini en aquesta tècnica de cocció. Una cuina neta, sense ús d’espessidors “químics” ni coccions al buit però tampoc clarament de Maillard ni de reduccions excessives. Podríem dir que és clarament italiana; però en alguns moments també recorre a referències orientals (com a l’inoblidable fals nigiri de sépia d’aperitiu) però més en un sentit de sensacions (que es troben a la cuina japonesa, per exemple) i més en un sentit de textures que no pas de perfil gustatiu pròpiament dit.

La cuina del Lido84 és pura avantguarda que revoluciona sense fer soroll i des del coneixement. I sense oblidar en cap moment que la cuina és artesania.

Amb una presència majoritàriament de productes del Lago i de la província, tampoc descarta utilitzar ingredients d’altres regions del país. Tampoc té un relat especialment vegetarià (cuina de meravella tant verdures com carns, peixos i postres) ni de sostenibilitat, ni d’aprofitament ni de fermentacions. Tot i així, la seva cuina es basa en la recerca i en la investigació en camps molt diversos: des del receptari d’Apicius; passant per les tècniques de conserva en mel o l’estudi dels pigments naturals (com els derivats de les llegums amb els que fa el seu famós plat pasta e faglioli); fins a l’art contemporani de Berlín o les passejades pel camp que fa observant el seu entorn. Tot plegat, mantenint sempre la recerca de la bellesa estètica i gustativa ben presents.

LES CARTES

Una mostra més de la seva sensibilitat són les precioses cartes que ofereixen, tant la del menú com la de vins. Unes cartes fetes amb un paper de cotó per Toscolano Paper, un molí de paper situat a Toscolano Maderno (al mateix Lago di Garda) des del 1381 i que el 2013 Filippo Cantoni va recuperar. A més, estan relligades a mà i compten amb il·lustracions i aquarel·les de Mersì Gift Designers. Bellíssimes.

Pel que fa a la carta de vins, no és gaire extensa però les seves referències són adequades a l’estil de cuina. És una carta fàcil de manejar i que no t’atabala; amb cellers tant nacionals com de la resta del món i amb perfils d’elaboració molt diversos. Vam beure una ampolla de Harmoge Bianco 2019 de Primaterra (Cinque Terre, Liguria), de Walter De Battè de les varietats Bosco, Vermentino i Albarola. Una maceració pel·licular de 5 dies, aromàtica però no tant intensa com ens agrada.

Vam fer el MENÚ OSCILLAZIONI, un menú format per 9 plats i al que se li poden afegir clàssics de la casa com els rigatoni cacio e pepe in vescica, els famosos spaghettone al burro e lievito di birra o el risotto al aglio nero fermentato e frutti rossi di bosco. Els vam afegir tots tres i també vam demanar provar el Kouign-Amann per postres.

APERITIUS

Un brou fet a base d’ametlla, meló blanc, gingebre i oli de sèsam.

Focaccina cotta a la brace i aromatitzada amb orenga, molt bona.

Una mena de nyàmera fregida.

Cruixent d’amaranto, crema d’anguila fumada i pols de col negra.

Molt tou i sucós a l’interior i cruixent per fora. Boníssim.

Servei de pa:

Una fogassa de massa mare i farina perciasacchi, una varietat antiga blat de Sicília. Un pa àcid, cruixent i tou; lleuger, amb un índex baixíssim de gluten que el fa molt digerible.

Grissini amb oli d’oliva.

Sépia marinada en sal i sucre, en nevera 24 hores i tallada finíssima com si es tractés de l’arròs del sushi. Per sobre, una mantega d’anguila fumada i una crema de nyàmera que li aportaven una textura encara més sedosa que ens va fer pensar en els “glassejats/maionesa”? del Bagà. Captivador.

Ostrica-Pane. Una Ostra Gillardeau (Normandia) cuita ràpidament a la brasa a 400ºC. A sota, una molla de pa torrat a la brasa i remullat amb oli de llorer i vinagre de pino mugo.

Una ostra gegant, deliciosa, pràcticament crua, carnosa, fresca i fina (de gust), amb un lleuger gust final de brasa. Potser massa gros per a fer-ne una única mossegada.

Spaghettone al burro e lievito di birra.

Un plat que va ser exposat al MOMA de San Francisco.

Uns espaguetis no pas gaire al dente amb llevat de cervesa cuit al forn durant una hora per tornar-lo cruixent com una merenga i amb una aroma més estranya que el gust, que recordava lleugerament les avellanes i, finalment, la cremositat de la mantega per arrodonir el plat.

Risotto al aglio nero fermentato e frutti rossi di bosco.

Un plat dedicat a l’escultor brescià Stefano Bombardieri, que sempre vesteix de negre i de qui es poden veure algunes obres al mateix menjador. All negre i fruits vermells, dos ingredients a les antípodes però, tal com passa amb els pols oposats, s’atreuen. S’atrauen per l’acidesa dels fruits vermells contrastada amb la nota de sotabosc de l’all negre. Tot i l’instant d’storytelling que incorpora el plat i l’emplatat amb l’arròs dispersat com si fos una pintura, és un risotto ben bo i diferent.

Capù vegetarià.

El capù (cappone en dialecte bergamasco, és a dir, capó) és una recepta manllevada de la tradició bergamasca que consisteix a farcir una bleda amb carn picada (o amb verdures en la versió pobre, però que sempre es feia amb les sobres) i coure-ho en un suquet de tomàquet.

En aquest cas, una bleda farcida amb daus de patata, daikon i bròcoli. Un farcellet calentó, picantet pel gingebre fresc, cítric (la combinació gingebre-cítric li donava un toc oriental), cruixent pels cubs de patata i cremós per una salsa de curri verd deliciosa.

Animella di vitello.

Lletó de vedella (del cor) rostit, acompanyat amb una base de mel de milflors d’Eslovènia que torren lleugerament, mostassa a l’antiga i unes gotes de llimona i amb una fulla de ruta a sobre. La ruta és amarga, s’utilitza per fer grapa i, tot i que no creix ben bé arran del llac, és de la zona. Diuen que recorda l’olor de benzina, per sort o per desgràcia no la vam notar. Normalment, utilitzen vedella de Varvara (Altamura, Bari, Puglia) o Moncucco (Montenero, Piamonte). Una bomba de sabors i molt aromàtic. Domina la dolçor però no es fa gens pesat gràcies a la textura crocant i tova i a l’acidesa de la mostassa i la llimona.

Lingua di vitellone.

Una llengua de vedella salmistrata i fregida a la planxa. Per sobre, una reducció de fonoll i taronja de consistència semblant a una mel lleugera. Decorat amb oli a la taronja, fulles de tàperes i una fulla de col lleugerament escaldada.

Salmistrar vol dir fregar la carn amb sal (clorur de sodi) i salnitre (nitrat de potassi) i deixar-la alguns dies en salmorra (aigua amb sal (clorur de sodi)) i espècies per tal de servir-la, ja sigui freda o calenta, com un affettato (una carn freda i normalment crua, servida a rodanxes; un fiambre, embotits, salumi crudo).

Quina llengua, quin color més excepcional, sembla sobrassada! Una llengua gens fibrosa, tova, sucosa, la taronja ens va recordar un panettone. Una combinació que també ens va fer pensar en plats de cuina catalana tradicionals com el capó amb orellanes o les panses i pinyons dels espinacs.

Rigatoni cacio e pepe in vescica

Un dels plats més comentats d’Itàlia durant els últims anys.

Uns rigatoni (pasta seca del famós Monograno Felicetti de Trentino que ja coneixíem del St. Hubertus i altres restaurants) cuinats a dins d’una bufeta de porc, juntament amb pecorino romano buccia nera (salat a mà i d’uns 20 mesos), sal i pebre negre. I una mica de res d’aigua calenta.

Tot els elements de dins la bufeta estan CRUS. La bufeta se submergeix en aigua bullint durant mitja hora i s’infla com un globus. Només és durant els últims 2 o 3 minuts, quan es porta a davant del comensal, que es sacseja per afavorir la mantecatura i emulsionar els ingredients que hi ha a dins amb els sucs que ha anat desprenent la pròpia bufeta i que aporten una textura molt tendra i un sabor intens a la pasta. Per tant, són uns rigatoni cuits AL VAPOR, en una mena de papillote, que van resultar menys al dente del que m’imaginava (ells diuen que està quasi al chiodo, els paccheri del Da Vittorio sí que eren crus!).

Tot seguit, mentres expliquen el plat, obren la bufeta, serveixen els rigatoni i en descarten dos, que s’emporten a la cuina perquè el cuiner pugui confirmar que estan ben cuits. Suposem que ho estaven perquè no ens van dir res més i ja ens els vam menjar.

Es tracta d’un plat que està en constant canvi. Un plat “imperfecte” però que tampoc sembla que aspiri a ser perfecte com molts altres plats emblemàtics d’altres cuiners. Un plat “imprevisible” perquè es cuina “a cegues”:

Tot s’ha d’haver calculat prèviament perquè no es pot obrir la bufeta i comprovar si els rigatoni ja estan al punt.

El pecorino cada dia és diferent, sobretot entre diferents èpoques de l’any.

La bufeta no sempre té el mateix gruix i, per tant, la cambra de cocció no és com una cassola que sempre és igual. Per tant, els rigatoni sempre s’han de cuinar de manera lleugerament diferent.

Però trobo que així també és com s’aconsegueix un major diàleg amb el producte. La gastronomia d’avui en dia hauria de ser així, haurien de ser aquest tipus d’experiències. La cuina és artesania i no hem d’oblidar que, en artesania, es treballa amb materials i productes que sempre canvien. I justament això hauria de ser el que permetés a cada cuiner expressar-se amb més tranquilitat.

Informació sobre la bufeta:

Porc italià.

Porcs adults, ni joves ni vells.

Sempre de femella perquè té la bufèta més elàstica que la del mascle.

D’uns 150 kg per una bufeta d’uns 20 cm, que és la mida que utilitzen per a una ració per a 2 persones.

La tenen amb aigua uns dies fins que troben que està al punt (diuen que és per això el que li transmet l’olor de porc als rigatoni).

Un plat INSPIRAT en:

Un receptari d’Apicius (del s.I d.C.) on explica que les bufetes dels porcs s’utilitzaven per a conservar o transportar ingredients a les colònies romanes.

La poularde en vessie del receptari lionès, fonamentada en les bases establertes per Auguste Escoffier i Fernand Point, on la mère Filloux dóna forma, i la mère Brazier i en Paul Bocuse popularitzen. D’ells en Camanini en va aprendre com utilitzaven aquest mètode de cocció i el va aplicar a una recepta tant italiana com el cacio e pepe que, a més, va tornar al terreny romà (Apicius) afegint-hi un formatge de Roma com el pecorino romano.

Per tant, es pot ben dir que és un plat on es menja poesia i història i on es veu la clara passió d’en Riccardo per la pasta seca, la història i l’estètica.

Un SERVEI davant del comensal perfectament coreografiat en un estil teatral molt vistós, tot un ritual extremadament refinat. Un d’aquests moments gastronòmics que recordarem sempre.

Quina olor i gust de porc! Amb el pebre, sembla fuet, un fuet d’aquests que tenen la carn força crua. Cremositat i intensitat. Deliciós, original i estètic.

Ara seria interessant comparar els rigatoni fets amb bufetes de diferents mides (per tant, per a 2 i 6 persones, per exemple) i de diferents grossors (més primes o més gruixudes).

Bavette di vitellone a la brasa, grasso d’anatra, sangue di allascio, lardo e bucce di Nebbiolo affinato nel Testun di pecora.

Una bavette de vedella feta a la brasa (amb fusta d’olivera, al Josper i deixada al forn perquè s’estovi) i enriquida amb una salsa amb sang de la mateixa carn, greix d’ànega, un tall finíssim de llard de porc i una llesca finíssima del formatge piamontès Testun amb pells de Nebbiolo.

Molt bona però no es notava ni el formatge ni el Nebbiolo. Em va recordar un xai (i no vedella) a la brasa. Sembla mentida com una part relativament magra com la bavette s’hagi infiltrat tant bé amb els diferents greixos que li aporta Camanini.

Acompanyat d’un puré fet amb 1 kg de patata per 1 kg de burro però que tampoc va resultar gens farragós.

POSTRES:

Tota la recerca i experimentació que hi ha a la part salada, deixa pas a la més pura tradició quan passem a les postres.

Torta di rose cotta al momento acompanyada amb una cassoleta de coure amb Zabaione al Vov e buccia di limone del Garda.

Unes postres típiques de Mantova i Brescia. A mig camí entre un brioix i un pa de pessic lleuger i amb una forma que recorda una rosa. Està cuit al moment i arriba a taula ben calent, quan encara fumeja, sobretot quan l’obres per començar a menjar-lo amb les mans. Ben esponjós, s’ha de menjar de pressa si no vols que s’endureixi.

Va acompanyat d’una cassoleta de coure amb Zabaione al Vov (Vov és un licor de zabaione que pren el nom d’un mot en dialecte del Veneto “vovi”, que vol dir “ou”). Un zabaione amb poc gust d’alchol (ni de Marsala ni de cap mena) i amb un perfil més de crema, tampoc és que es notés gaire la ratlladura de llimona que duia per sobre. Recomanen sucar la Torta di rose al zabaione però també són molt disfrutables les dues elaboracions per separat.

Kouign-Amann alle mele caramellate e fava tonka.

Un pastís de la Bretagne (França) de pasta de full, que en el seu dialecte significa “pa i mantega”. Una mena de croissant rodó amb mantega i, a sobre, una rodanxa de poma caramel·litzada que s’enganxava als queixals.

PICCOLA PASTICCERIA:

Una gelatina feta amb llimones del Lago di Garda. Simple i refrescant.

Arrel d’scorzonera (una planta) marinada en Nocino (un licor de nous verdes, de color marró fosc, d’Emília-Romanya), assecada al forn i amb alga spirulina espolvorejada amb dextrosa per sobre.

Ja comptem els dies per tornar-hi i seguir coneixent la proposta dels germans Camanini.

#Lido 84 #Riccardo Camanini #Giancarlo Camanini #Gardone Riviera #Lago di Garda #Itàlia #Lombardia #Llombardia #italiana #restaurant #obligatori

0 notes

castellsipalaus · 2 years

Text

Grad Predjama

Erasmus von Lueg era el fill d’un governador de Trieste a finals del segle XV, una època convulsa als Balcans d’ençà la caiguda de Constantinoble el 1453. Era el castlà de Predjama quan va matar el mariscal Pappenheim a la cort de Viena el 1483, amb la mala sort que aquest era parent de l’emperador Frederic III d’Habsburg.

Erasmus (Erazem Predjamski, en eslovè) es va refugiar al seu castell, on el governador de Trieste va anar a buscar-lo per ordre de l’emperador, cosa que va fer que cerqués l’aliança del rei d’Hongria i Croàcia Matthias Corvinus.

Tot I que no està clar en quin moment va unir forces amb el rei magiar, Erasmus va començar a atacar Carniola, la regió al sud dels estats austriacs que havia conformat una marca fronterera de l’Imperi i que avui dia es correspon més o menys amb la moderna Eslovènia.

El castell de Predjama és una fortalesa gairebé inexpugnable, situat parcialment dins d’una cova del complex càrstic proper a la ciutat de Postojna i abocat a un precipici de més de 100 metres d’alçada sobre el riu Lokva.

No obstant, llegenda o història, la vida d’Erasmus no va concloure a l’actual castell, perquè la seva construcció renaixentista actual correspon a una reforma del segle XVI sobre l’estructura original, datada al segle XIII.

El castlà va resistir-hi durant més d’un any gràcies a la cova dins la que estava situada, per on podia proveir-se a la ciutat de Vipava. Històries com aquestes no acostumen a acabar d’una altra manera que amb una traïció. Segons la tradició, un servent va delatar Erasmus quan era al lavabo i allà van anar a matar-lo els soldats imperials.

#castell #predjama #eslovènia

1 note · View note

josepescriva · 2 years

Text

Oliva, una ciutat ben arrelada

La ciutat d'Oliva ha sigut centre temàtic d'un dels reportatges del programa de divulgació de la història local de la televisió autonòmica on es mostren, al meu entendre, que alguns dels principals motors econòmics històrics del municipi han desaparegut, mentre que els altres segueixen sent els mateixos malgrat els canvis significatius que ha sofert l'economia global i l'actual ritme de vida.

Amb esta reflexió oberta, no vull valorar si és bo o roín esta situació de partida sinó intentar buscar la manera d'aprofitar-la al màxim.

Per a començar, compartisc l'enllaç al tall del vídeo que han pujat a la pàgina de Facebook, Història fotogràfica d'Oliva.

Com haureu pogut comprovar, en aquest reportatge, es descobreixen les arrels econòmiques d'Oliva, des del monocultiu de la taronja fins a la indústria terrissera dels rajolars i vaig a aprofitar per fer unes reflexions més enllà del que ens expliquen.

Per començar, un dels dos sectors econòmics segueix en marxa -no amb poques dificultats- i l'altre ha deixat una àrea urbana quasi que congelada en el temps, tot i que malgrat l'aparença de desús es desenvolupen una sèrie d'activitats econòmiques, entre les quals algunes segueixen amb la tradició comés la fàbrica Antic Fang, però majorment allotgen magatzems d'activitats no relacionades amb la rajola.

Al reportatge citen la màxima "La reflexió del coneixement ens ajuden a entendre el camí" però, deixen la finestra oberta a l'opinió de l'espectador. Tot, després d'haver escoltat el testimoni d'un veí d'Oliva que en va treballar als Rajolars quan era jove o, més bé un infant. El testimoni en parla del que, en la seua opinió, va ser l'error dels propietaris de les fàbriques, este va ser la falta d'inversió en modernització. Pensant-ho bé, este podria ser un dels detonants i en este sentit des de l'administració pública en treballem per oferir idees, projectes i planificació per revitalitzar la zona dels Rajolarsm fent-la sostenible. D'açò hem reflexionat en l'Europan 15, en les Participacions Ciutadanes del pla director dels Rajolars que ara està en redacció i que prompte presentarem.

Tornat al reportatge, cal remarcar que també parla de l'impacte que va tenir la construcció de la carretera nacional N332 i les construccions que es van fer al municipi entre els anys 70 i 90.

Però no només exposa xifres i dates. El reportatge mostra testimonis de personatges locals que han viscut de primera mà aquests canvis econòmics i han contribuït a fer d'Oliva el que és hui en dia.

Com sabeu, Oliva no és aliè al seu entorn, i cal situar-nos com a un municipi de la comarca de la Safor, situat al sud de la província de València, límit amb la Comarca de la Marina Alta i part central costanera de les Comarques Centrals del País Valencià. Sincerament pense que les particions territorials polítiques no ens afavorit massa al llarg de l'historia, i que els límits hologràfics i culturals ens hagueren sigut més favorables perquè Oliva es una localitat amb una gran riquesa patrimonial, amb restes arqueològiques que daten des de la prehistòria fins l'època romana i diversos edificis d'època medieval i moderna i esta no deu ser una casualitat, "vivim en el rovellet de l'ou", comentava el meu uelo. Però, ser límit de comarca i de província ens passa factura i n'estic quasi segur d'açò, com també ens castiga no estar ben connectats amb València ni amb les altres localitats.

Pot ser per això que el nostre municipi sofrisca una mena d'endogàmia i aïllament productiu on és de vital importància el sector primari basat en el monocultiu de la taronja ja que és una de les principals fonts d'ingressos per a la població d'Oliva. Així és que la producció de la Taronja és una de les activitats agrícoles més importants de la zona, malgrat les dificultats competitives que comporta este món globalitzat, el minifundisme i les característiques que el defineixen.

A Oliva, també és molt important també la industrialització de la producció, perquè la situació territorial ens dona un avantatge competitiu com a centre logístic. Situats entre les dos principals capitals de les províncies, València i Alacant i amb el terme muncipal que tenim, comptem amb grans espais i bones connexions per carretera que no necessàriament han de ser en exclusiva per a rebre visites turístiques, sinó també podem exportar allò produït a Oliva.

Ara bé, no tenim port, però sí club nàutic i la ciutat també és coneguda per la seua platja de sorra fina i grans dunes naturals. Com també, per les les seues activitats nàutiques i els esportives al llarg de l'any. Així com per la seua oferta cultural i una gran oferta d¡esdeveniments socials, però al reportatge ens prometen que d'açò en parlaran més endavant. També pense que no cal abordar-ho tot de una.

Per últim però no menys importat, no hi ha que deixar de banda que els sectors terciaris de l’hostaleria i el comerç també són de vital importància, com podrem vore que encara queden empremtes històriques de tot allò en la Toponímia d’alguns indrets d’Oliva, com és la corba del Segonero, que en el reportatge s’explica l’orige d’este nom.

Si vius a Oliva o rodalies i eres un amant de la història local, no pots perdre't el reportatge històric que ha emès a la televisió autonòmica valenciana, A Punt.

Una oportunitat per conèixer millor la història del teu municipi i per veure com ha evolucionat al llarg dels anys. No dubtes en recomanar-ho als teus contactes i mireu-ho junts! Segur que us sorprendrà el que descobrireu.

#Oliva #Història local #país valencià

1 note · View note

xiuxiuejacat · 3 years

Link

Som davant la història de filles que no estimen les seves mares i de mares que no han suportat mai les seves filles, però que, malgrat la distància, la incomprensió, la intolerància mútua i la perversitat, tenen uns vincles indelebles. La trama de Sucre cremat, primera novel·la d’Avni Doshi —finalista del premi Booker 2020 i que s’ha traduït a més de vint-i-cinc idiomes— es basa en la confessió en primera persona de l’Antara, una dona que busca venjar-se de la Tara, la seva progenitora, a través del record d’una infantesa completament infeliç, víctima del menyspreu quotidià d’una mare tarada i impulsiva ara amb Alzheimer, del tot fora de la realitat, incapaç de recordar res. La qüestió de la identitat i dels sentiments contradictoris portaran l’Antara a haver de fortificar-se davant una situació que a tots ens resultaria paradoxal. La filla s’emprenya, amb lògica, perquè necessita que la seva mare sigui conscient del dolor que li va generar la seva no-maternitat i es troba amb la impossibilitat de retreure-li res a algú que mentalment ja no hi és.

Avni Doshi ha treballat durant set anys fins a posar el punt final a Sucre cremat, una òpera prima que planteja el conflicte intern d’algú que ha de tenir cura d’una persona que no només no la va estimar sinó que la va utilitzar com a punching ball de totes i cadascuna de les seves frustracions i la va relegar als marges. Interessada per les relacions entre dones i amb el referent personal d’una àvia amb Alzheimer, l’autora es va informar sobre la malaltia i va incorporar molta de la informació científica i neuroplàstia a la seva novel·la. La medicina ha relacionat l’Alzheimer amb un nou tipus de diabetis en el qual el cervell mostra una resistència a la insulina i, per això, Avni Doshi planteja el joc amb el sucre cremat en l’activitat cerebral i en els plats de menjar tradicional. Però també fa referència al sucre que la mare de l’Antara consumeix com una addicta i que la filla no l’hi prohibeix, ans al contrari, l’utilitza com una arma de mort lenta per a la dona que odia.

La història d’una mala mare

La Tara va ser mala mare: abandonava l’Antara en un internat catòlic per viure la vida, l’arrossegava a la seva disbauxa permanent, a una vida bohèmia feta d’excessos, i ara ella ha d’allargar-li la vida i estimar-la. Situada a la ciutat de Pune, a l’oest de l’Índia, la novel·la alterna dos temps narratius. D’una banda retrocedim a un passat forjat a còpia d’abandonament i ansietat d’una nena amb una mare absent, i de l’altra llegim el present d’una dona de classe mitjana dedicada a l’art i casada amb el Dilip, un home gris sense caràcter.

Avni Doshi ha creat un món imaginari submergint-se en les seves neurosis, pors, somnis i malsons. Sucre cremat és la narració interior (d’horror psicològic) d’una Sherezade moderna sense filtres que demostra que hi ha mares monstre i que, per tant, la monstruositat s’hereta: no hi ha trauma sense conseqüència. D’aquí que l’estructura de la novel·la sigui circular —com la maternitat, com la Terra, com el cosmos intrauterí—, perquè arriba el moment que la filla es transforma en mare i tem cometre les mateixes errades que la seva progenitora. Quan acabeu la lectura de Sucre cremat us assetjaran preguntes inevitables: ¿és la de l’Antara una versió objectiva? ¿Només es pot saber un dels dos punts de vista de la història? ¿La Tara explicaria les coses de la mateixa manera que la seva filla? La narradora ho té clar, i parla des de la represàlia més visceral i la missió més obsessiva: «No hi ha manera humana de fer-li recordar les coses que ha fet en el passat, no hi ha manera que es rebolqui en la seva culpa. Jo solia recordar-li mostres de la seva crueltat com aquell qui no vol la cosa».

#edicions de 1984

1 note · View note

objecteiespai · 4 years

Link

Escuela de Bellas Artes aplicadas al arte suntuario (decorativo) e industrial.

En los años 50, la Escuela Massana era rebautizada oficialmente como “Conservatorio Municipal de Artes Suntuarias Massana”.

https://es.wikipedia.org/wiki/Artes_decorativas

Agustí Massana i Pujol

La Massana: bancal d'artistes des de fa 85 anys

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20140328/escola-massana-bancal-artistes-85-anys-3225894

Un gest filantrop ...

Tot va començar amb un generós gest d’Agustí Massana, que va donar a l’Ajuntament 500.000 pessetes per a la creació d’una escola gratuïta on els fills dels obrers poguessin formar-se. L’any 1929, la jove Escola Massana obria les portes al carrer d’Avinyó i, posteriorment, l’any 1935, es traslladava a l’edifici actual, a l’antic Hospital de la Santa Creu. Des de llavors l’escola ha format professionals de les arts aplicades i els oficis artístics en àmbits tan diferents com la pintura, la joieria, la forja, la fotografia, la il·lustració, el gravat, el disseny d’indumentària o l’escenografia...

http://lameva.barcelona.cat/ca/estima-la/les-10-barcelones/atractius/lescola-massana_92086009585.html 1.

HISTÒRIA: ORIGEN I RECORREGUT 1929-2013

“Llega, per últim, a la ciutat de Barcelona i, en representació d’aquesta al seu Il·lustríssim Ajuntament, cinc-centes mil pessetes en mil obligacions del Deute Municipal, per a la creació d’una Escola de Belles Arts aplicades a la Indumentària i Arts Sumptuàries, en la qual, a més d’admetre i donar ensenyament gratuït a un nombre d’alumnes que estiguin faltats de tot recurs, puguin estudiar i aprendre per mòdic estipendi, els joves obrers i demés persones dedicades a especialitats industrials, desitjoses d’adquirir una preparació i cultura artístiques.” Aquest paràgraf del testament del Sr. Agustí Massana (1855-1921) donà a l’Ajuntament de Barcelona la responsabilitat de la creació i manutenció de l’Escola Massana. I serà el FAD (Foment de les Arts Decoratives) l’encarregat, sota l’impuls entusiasta del seu president de aleshores Santiago Marco, de materialitzar aquesta institució formativa. I el 14 de gener del 1929 comença les seves classes a la pròpia seu del FAD sota la direcció d’un jove pintor i decorador sortit de l’Escola Superior dels Bells Oficis (1914-1924) i alumne predilecte de Francesc d’Asís Galí: Jaume Busquets (1903-1968). És ell qui deixa escrit (Memòria presentada a la Junta del Patronat Escola Massana el 6 de desembre de 1931): “Serà la nostra actuació respectar la personalitat del deixeble i donar-li la màxima llibertat, és a dir, considerar l’alumne com un vertader artista. (…) El taller ha d’ésser considerat en l’escola com un laboratori, per bé que el professor quedi despullat de tota responsabilitat artística ve obligat a col·laborar amb l’alumne mitjançant l’aportació del màxim de coneixements tècnics i ve obligat així mateix a fer remarcar els avantatges i inconvenients que presenta el projecte i ha d’ésser també disposat a admetre qualsevol projecte, per erroni que li sembli, ja que d’aquesta manera poden ésser aconseguits resultats insospitats.”... https://www.escolamassana.cat/projecte-educatiu-de-centre_9013.pdf

La mona del señor Massana XAVIER THEROS https://elpais.com/diario/2008/03/19/catalunya/1205892462_850215.html

LA MONA DEL SR. MASSANA http://descobertesbcn.blogspot.com.es/2014/06/la-mona-del-sr-massana.html El senyor Massana, de l’Escola Massana. http://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/?p=273847

MONES DE XOCOLATA

https://www.barrigotic.cat/cat/espais/5/Mones-de-Xocolata#.WWCXaIjyiM8

85 anys amb molt d'art BEATRIZ PÉREZ http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/ciutat-vella/anys-amb-molt-dart-3052737 La Massana marca Laura Olea y Marta Archilés https://inmediaresmagazine.wordpress.com/2014/03/16/la-massana-marca/ "Cinc dies a..." visita l'Escola Massana

El centre va iniciar la seva tasca pedagògica l'any 1929, fruit del llegat del pastisser Agustí Massana

http://www.rtve.es/alacarta/videos/cinc-dies-a/cinc-dies-massana/3839301/

Localització: Escola Massana, Centre d’Art i Disseny

Aquest és el darrer curs que l’Escola Massana allotja el talent i la creativitat dels seus alumnes a l’històric recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu.

El centre és tot un referent en art i disseny a escala internacional. Es va fundar el 1929 gràcies a la generositat del pastisser i filantrop Agustí Massana, que va deixar el seu llegat per crear aquesta escola dedicada a l’ensenyament dels oficis artístics, un centre municipal on es poguessin formar els fills dels obrers. http://beteve.cat/clip/localitzacio-escola-massana-centre-dart-i-disseny/

Más salas para la biblioteca El edificio actual de la Escola Massana precisa de una profunda restauración http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/mas-salas-para-biblioteca-4289230

Trias reivindica la “gran transformació” que representa la primera pedra de la Massana i la nova plaça de la Gardunya http://bit.ly/2szZv2V

ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/intervencionsarqueo/darreres-troballes-arqueologiques-a-la-placa-de-la-gardunya/

Documents adjunts Web: VELASCO , A., “Plaça de la Gardunya”, Anuari d’Arqueologia i Patrimoni de Barcelona 2011, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2012, pàg. 68-70 Links relacionats Carta Arqueològica de Barcelona. Fitxa Plaça de la Gardunya. Codi 278/05 Carta Arqueològica de Barcelona. Fitxa Plaça de la Gardunya. Codi 130/08

http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat/#mapa

https://comanegra.com/barcelona/38-barcelona-cau-orella.html

GENIUS LOCI

ISBN 0-8478-0287-6

gettextbooks.com/isbn/9780847802876/

En la ideologia clàssica romana, 1 genius loci (genii loci plural) era l'esperit protector d'un lloc. En ús contemporani, es refereixen generalment a l'atmosfera distintiva d'un espai, o a l ' "esperit de el lloc", més que necessàriament a un espíritu guardià.

Alexander Pope va fer de l' Genius Loci un principi important en el disseny de jardins i paisatges amb les següents línies de l'Epístola IV a Richard Boyle, comte de Burlington:

Consultar a el geni de el lloc en tot; Això diuen les aigües o s'aixequen, o cauen; O ajuda al turó ambiciosa del cel a escalar, O recollir en cercles els teatres de la vall; Trucades al país, les clares captures d'obertura, S'uneix a boscos disposats, i varia ombres d'ombres, Ara trenca, o dirigeix ara, les línies d'intenció; Pintures mentre que vostè planta, i, mentre que vostè treballa, dissenya.

Sobre aquest principi els dissenys paisatgístics s'han d'adaptar a l'context en què es troben.

En el context de la teoria arquitectònica moderna, genius loci té implicacions profundes per a la fabricació de el lloc, caient dins de la branca filosòfica de la "fenomenologia". Els diferents contextos donen diferents explicacions per a l'existència d' genius loci . No obstant això, en la majoria dels casos, l'entitat intel·ligent, màgica, simplement es desenvolupa a partir de l'anomenat "esperit de lloc" durant molt de temps. En altres contextos, genius loci està format per poderosos esdeveniments màgics, i en altres són els resultats de les línies llei, les piscines de mannà o un equivalent.casawabi.org/genius-loci

https://en.wikipedia.org/wiki/Genius_loci

Site-specific_art

Sitio-instalación concreta por Dan Flavin, 1960, Menil Colección - light-art-wikipedia

ESPECÍFIC DEL LLOC

El terme específic de lloc fa referència a una obra d’art dissenyada específicament per a una ubicació concreta i que té una interrelació amb la ubicació

https://www.tate.org.uk/art/art-terms/s/site-specific

https://en.wikipedia.org/wiki/Site-specific_art

Javier Maderuelo. Conferencia sobre El campo expandido de la escultura - Medio siglo de Arte

1 note · View note

dansasolsona · 2 years

Text

JOVE BALLET SOLSONÍ

ALGUNS MOMENTS DEL GRAN VIATGE DE LA DENT DE LLEÓ Jove Ballet Solsoní QUI ÉS EL JOVE BALLET SOLSONÍ. Iniciat l'any 2010, a l'Escola de Música de Solsona per la professora i coreògrafa Fina Comas. Un grup de noies joves, es van iniciar amb un treball més professional amb més hores setmanals de treball. El contingut del treball a més de tècnic, va ser creatiu, expressiu i control de l'espai i l'escena. El JBS ha aconseguit al llarg de la seva trajectòria, molts premis per la seva participació en concursos i competicions de dansa, però el que més valorem és poder participar en tots els actes culturals del nostre entorn, tant si ens ho demanen des de l'associacionisme o del món artístic o de l’espai més solidari. El 2012 es va crear l'Escola de Dansa Solsona, dirigida per Fina Comas i les joves ballarines van seguir treballant en la mateixa línia en el nou entorn. Va ser l'any 2014 quan es va constituir legalment, un mes de març, el primer Jove Ballet Solsoní. I es va estrenar el primer treball. La companyia va néixer amb el doble objectiu de donar visibilitat al treball dels seus joves ballarins, que des de feia més de tres anys havien estat entrenant entre set i vuit hores setmanals, i introduir la disciplina de la dansa a la comarca. "De la mateixa manera que un pintor no té sentit si no pot exposar davant d'un públic, uns ballarins no tenen sentit si no poden mostrar el seu treball". Apostem per animar a tots els ballarins a esforçar-se per l'excel·lència i gaudir del viatge al llarg del camí. Creiem que cada ballarí té la capacitat d'incrementar el seu benestar físic, emocional i intel·lectual a través del nostre programa de ball. El nostre objectiu és proporcionar instruccions de dansa de qualitat, en un ambient acollidor i familiar. JBS, promou una forta confiança en si mateix als ballarins i ballarines, respecte pel company i als altres, disciplina i estima a través de la dansa. Inspirem a cada ballarí a trobar la creativitat dins d'ell mateix perquè "ballem per explicar una història". També, abordem la dansa des d'una perspectiva basada en conceptes. En lloc de centrar-nos només en les tècniques tradicionals, per això, ensenyem la dansa actual a través dels elements de l'espai, el temps, el cos, l'esforç, el moviment i la forma. Amb aquest enfocament conceptual, els estudiants aprenen tècnica moderna, improvisació, coreografia, comunitat, consciència somàtica i consciència musical. A mesura que s'introdueixen altres tècniques i estils, explorarem com donen suport a les àrees d'èmfasi anteriors. El 22 de març es va estrenar el primer repertori: "Pinzellades". Llavors formaven la companyia 13 ballarines i un ballarí, d'entre 13 i 28 anys. Va ser un èxit, i es va representar també fora de Solsona I del Solsonès. El segon treball "KOR" , més modern I amb la presentació del Petit Ballet Solsoní, es va estrenar el 30 d'abril de 2016. Un espectacle basat en les emocions humanes. Algunes de les peces van tenir gran ressò en competicions professionals de dansa, com la "Por" o "L'Alegria". La "Felicitat" va ser el ball més explotat. El grup era el mateix que a Pinzellades. Actualment, el Jove Ballet Solsoní, s'ha rejovenit del tot. Els components actuals tenen entre els 14 I els 17 anys. Són 14 ballarines I 2 ballarins. Són els membres del Petit Ballet que van actuar al KOR. Per a ells, la confiança i l'autoconeixement són temes clau, juntament amb l'empatia, la realització i l'expressió energètica. Se'ls demana als ballarins que pensin en si mateixos com artistes i se'ls anima a explorar la dansa de manera independent. Actualment, 2022- 2023, estem en gira amb el nou espectacle: "El Gran Viatge de la Dent de Lleó". Adaptació original a la dansa de la coreògrafa Fina Comas, basat en el conte il·lustrat, homònim, d'Anna Terricabras. Estrenada enguany al Teatre Comarcal de Solsona, i representada al Teatre del Casal de Calaf i al Teatre Casal Agramuntí. Estem acordant altres actuacions. Volem revelar, fomentar i crear oportunitats per a la riquesa de talent i habilitat existent. Per això, de vegades, estudiem altres estils i cultures amb professors visitants. És molt enriquidor pels components del Jove Ballet Solsoní. El Jove Ballet Solsoní és més que ballar.... Read the full article

0 notes

erpas · 4 years

Text

L’ABISME ENTRE LES PREGUNTES I LES RESPOSTES: STRAUSS I PETERSON

El combat polític contra el fet aliè ha fonamentat el pensament conservador durant bona part del segle XX. Començant per la modernitat, passant pel socialisme i acabant amb la postmodernitat, la construcció d’aquest relat ideològic s’ha construït, a grans trets, en negatiu. Són dos els autors que dins aquest enorme marc de pensament han elaborat bona part de la seva teoria seguint un concepte comú, l’anomenarem l'abisme.

El primer d’ells és Leo Strauss, que neix a Alemanya l’any 1899, en plena modernitat,i viurà de primera mà la primera guerra mundial, l’auge del feixisme i la segona guerra mundial, que el portarà a emigrar als Estats Units. Strauss considera que l'organització política moderna ha volgut deixar de banda el debat sobre els drets naturals, dotant de legitimitat a processos aliens a aquesta, com les ciències socials. En definitiva s’ha volgut destronar els clàssics, obviant les preguntes que ells ja es feien (i que han fonamentat tot progrés) que són les preguntes més importància per la història humana. Com dirà ell mateix (Strauss:1953) “negar la importància del dret natural és equivalent a dir que tot el dret és positiu, quelcom significa que el que és correcte es troba exclusivament determinat pels legisladors, [...] quelcom impossible si considerem que existeixen lleis injustes.” La recerca pels drets naturals ja es considera, per si mateixa, una activitat capaç de vertebrar una vida digna, el seu abandonament ha tingut conseqüències horroroses per les societats modernes. Segons Aggie Hirst la visió política straussiana tendeix a la “securització”, a concebre la realitat política en constant perill provocat per la falta de coneixement sobre els motius de l’organització política aliena. La inexistència d’una institucionalització dels drets naturals com a base de pensament ens porta a trobar forats negres ideològics al moment que sortim de les nostres fronteres de pensament (fins i tot físiques, en el cas de la guerra de Iraq). Aquest abisme domina la praxi política neoconservadora i és determinant pel fet diferenciador de Strauss amb Peterson, la visió que la ciència ens pot donar algunes respostes, però mai ens podrà determinar allò bo ni allò legítim.

Jordan Peterson és dels pensadors conservadors actuals més coneguts i influents. L’onada de la nova extrema dreta (o dreta alternativa) ha dotat a aquestes posicions la capacitat de donar una volta al discurs progressista i situar-se com les víctimes d’un sistema que ja no els protegeix, un sistema que s’ha tornat feble i ingenu. Ell no busca ni un debat ni un retorn als plantejaments clàssics, sobre quins són els fets que ens porten a mirar a legitimitat de la forma que ho fem o estudiar sobre els drets naturals, Peterson no busca preguntes, busca respostes.

La recerca d'aquestes respostes dins el panorama conservador sovint ha caigut en paràmetres religiosos, les posiciones antiavortistes com a màxim exemple. Però què s'ha de fer quan la religió ja no és tan “cool” ni comporta un gran seguiment mediàtic (sobretot en la població jove)? Doncs mantenir-ne les premisses, però cobrir-ho tot en psicologia pop i provar la ciència com a element dotador de legitimitat, com dirà Thorn (2019) "Taking God's dead corpse and turning it into fertiliser". No és de la meva voluntat desxifrar perquè la pseudociència de Peterson acaba fallant no només en quines preguntes es planteja, sinó també en les respostes, però sí que la premissa generacional de Peterson és, com a mínim, interessant. Per ell la incapacitat de les noves generacions, sobretot en l’àmbit progressista, d’assumir la veritat (objectiva, científica) acaba determinant la tendència general al relativisme i el nihilisme (els veu com a sinònims), aquest és l'abisme per Peterson, per ell la pèrdua dels valors existeix com a conseqüència a no voler assumir la veritat. Ja no és un abisme provocat per l’abandonament de les preguntes sinó que és un centrat en el fet de no voler assumir les respostes.

Aquests dos plantejaments conservadors, tot i les seves diferències, comparteixen l'abisme com a punt clau, un que determina el trencament amb les formes polítiques que havien portat al món (suposadament a Occident) a la seva antiga glòria. Tot i això, un plantejament centrat en les preguntes acaba sent molt més holístic i satisfactori que un basat en unes respostes que no havíem ni preguntat.

Joan Brunet ( @jbru___ )

Bibliografia

-Hirst, A. (2013). Leo Strauss and the invasion of Iraq: Encountering the abyss. Nova York (NY): Routledge.

-Strauss, L. (1953). Natural rights and History. Chicago: Chicago University Press.

-Thorn, O. [Philosophy Tube]. (12/04/2019). Jordan Peterson & The Meaning of Life | Philosophy Tube. [Video]. Youtube. Recuperat de https://www.youtube.com/watch?v=SEMB1Ky2n1E

0 notes

ideaimateria · 4 years

Video

youtube

10 de desembre, de 18 a 20:30 h

Professores en moviment Andreu Belsunces i David H. Falagán , Oscar Guayabero coordinador del postgrau Escola massana

Intentarem entendre que és el disseny-ficció i el disseny especulatiu amb Andreu Belsunces i David H. Falagán de Port-0 amb la ponència Ficcions instituents per una recerca en disseny pot-humà, perquè els únics futurs possibles són aquells que algú els ha imaginat abans.

Port 0 - Ficcions instituents per una recerca en disseny post-humà

Port 0, l’equip de recerca en disseny crític i de futurs d’Escola Massana,

Andreu Belsunces és sociòleg del disseny i la tecnologia. Investiga en la intersecció entre cultures digitals, tecnopolítica, pràctiques col·laboratives, epistemologia i la ciència-ficció. Comparteix espais d’aprenentatge a l’Escola Massana, Elisava, IED, LCI i UOC, on teixeix relacions entre els media studies, el pensament crític, les ciències socials, la teoria especulativa i la recerca en art i disseny. Es co-fundador de Becoming, un estudi d’investigació-acció sobre escenaris emergents. El seu treball s’ha presentat a MACBA, CCCB, The Influencers, Hangar, Sónar +D (Barcelona), Medialab Prado (Madrid), STRP (Eindhoven), The Wrong Biennale (Internacional) i The New School (New York) entre d’altres. Ha publicat a llibres com Fanáticos (UOC Press 2012), Crossmedia Innovations (Peter Lang, 2012) i Design Does (Elisava, 2018). Juntament amb en David H. Falagán, coordina l’equip de recerca en disseny crític, especulatiu i de futurs Port 0, en el que analitzen les implicacions actuals de les interferències socials i tecnològiques utilitzant el disseny de ficció i especulatiu com a eina.

David H. Falagán és doctor arquitecte (UPC, 2016) i professor en el Departament de Teoria i història de l’arquitectura i tècniques de comunicació de la UPC. Entre 2016 i 2020 ha estat coordinador de recerca de l’Escola Massana de Barcelona. El seu treball enfoca àrees com la teoria de la tècnica, el futur de l’hàbitat i les metodologies crítiques del disseny. És autor dels llibres “Construcción social de la vivienda”, “Herramientas para habitar el presente: la vivienda del siglo XXI”, Innovación en vivienda asequible: Barcelona 2015-2018” i “Innovación tecnológica en la arquitectura de Tous y Fargas”.

Les tecnociències, en tant que pilars fonamentals de la civilització moderna, emmarquen imaginaris sociotècnics, o visions col·lectives de futur a perseguir i evitar. Estats, grans corporacions, el sector financer, centres de recerca, aparells de mercadotècnia, think tanks, moviments socials i pràctiques d’autogestió, lluiten per a què els seus programes es facin realitat, fent del futur un espai de lluita política.

Port 0, l’equip de recerca en disseny crític i de futurs d’Escola Massana, ha estat explorant durant dos anys com la ficció especulativa, el disseny post-humà i les pràctiques col·laboratives poden convergir per ajudar a organitzar (o interferir) en les xarxes simbòliques i materials que estabilitzen tecnologies emergents.

Les cinquenes jornades Disseny per viure, comissariades per l'Òscar Guayabero, esdevenen aquest any una activitat paral·lela a l'exposició Emergència! Dissenys contra la COVID-19 i tenen com a objectiu visualitzar estratègies, maneres i recursos del disseny. Fer palès que el disseny pot contribuir a fer que el futur probable (aquell que sembla més factible que esdevingui) s'assembli el màxim possible al futur desitjable (aquell que aposta pel bé comú).

Elisabet Roselló, fundadora de Postfuturear, ens explicarà en Futurs, Emergència, Agència i Dissenys com en temps d'emergència és prioritari establir plans de xoc i plantejar una relació més coherent amb allò que anomenem futur. Intentarem entendre que és el disseny-ficció i el disseny especulatiu amb Andreu Belsunces i David H. Falagán de Port-0 amb la ponència Ficcions instituents per una recerca en disseny pot-humà, perquè els únics futurs possibles són aquells que algú els ha imaginat abans. I fent prospecció de futur (fins i tot sense que aquest hagi de ser factible avui), veurem com estem construint possibilitats d'altres futurs als que semblem abocar-nos sense remei. Ho veurem en la presentació de l'informe El disseny, de medi a mediador, un estudi de l'Escola Superior de Disseny ESDESIGN i la taula rodona amb els docents implicats en l'estudi, Mireia González, Esther Rico i Bernat Sanromà.

Al mateix temps, veurem com, des d'una situació d'emergència com la pandèmia de la COVID-19, el disseny pot intentar oferir petites solucions per pal·liar part dels efectes que la malaltia causa sobre la societat, o bé mirar d'establir un sistema per evitar el contagi. Molts estudis i professionals han treballat en condicions de confinament per al bé comú. És un exemple magnífic de com, en col·laboració amb experts d'altres camps i amb els mateixos usuaris en el procés de disseny, podem trobar solucions “pel món real”, que en diria en Victor Papanek. Coneixerem peces dissenyades expressament per fer front a la pandèmia de la mà dels seus dissenyadors i que es poden veure a l'exposició: Miriam Ponsa, Oriol Ventura, Arnau Valls, Aleix Artigal, Pep Trias i Agustí Chico, amb els quals també parlarem a la taula rodona Escenaris postcovid i possibles futurs del disseny o disseny de futurs.

Acabarem les jornades amb la ponència Entre 2 metres i un kilòmetre d'aire a càrrec de Pablo Martínez de 300.000 km/s, un estudi d’urbanisme i innovació urbana (Premi Catalunya d’Urbanisme 2020, Premi d’Urbanisme Espanyol 2019 i Premi S+T+ARTS 2019 de la Comissió Europea) que explora els potencials de les dades massives i els nous paradigmes de computació per a extreure informació rellevant amb l'objectiu de millorar el diagnòstic territorial, el planejament urbà i la presa de decisions assessorant als diversos agents urbans en la transversalització del coneixement i l’orientació de les polítiques públiques.

https://ajuntament.barcelona.cat/museudeldisseny/ca/port-0-ficcions-instituents-una-recerca-en-disseny-post-huma

https://www.nuvol.com/art/el-disseny-com-a-porta-cap-al-futur-141703

Accedir a la jornada el dijous 10 de desembre