#segle XV

[negreabsolut]

Sant Domènec i els albigesos, per Pedro Berruguete. Oli en taula, 122 x 83 cm; 1491 a 1499.

[useless-catalanfacts]

I'm so happy to know you're actually an historian on top of holding that account for the community.🫶

I wanted to ask if you knew some ressources that covered what were different historic fashion in the different Catalan Countries, on different eras and centuries?

My main institute for research and learning is too limited on the subject, so I got redirected to online libraries.

Hi! 😁 Sorry it took me some days to answer, I've been very busy and I was waiting to get a moment to answer this from my computer because adding links from the app is a pain.

(This is secondary but first of all I wanted to say I'm actually an archaeologist and not a historian, I left that ask without specifying what I had studied in relation to history because I don't want to give much information about myself online lol, but I don't want to give wrong credentials either.)

I can give very limited information about this because it's not my area of study, sorry. I'm assuming for your blog description that the resources can be in Catalan, am I right? (because I don't know anything in English about this)

My first thought was the Virtual Museum of Fashion of Catalonia. They have digitalized pieces from different collections around the country. You can browse them by many different labels. But most of them are from the 18th century to nowadays, very few are older than that.

Then my second thought was that the collection Barcelona 1700 surely had one tome dedicated to clothing, and of course they do! It's this book:

Barcelona 1700 is a collection of books about different topics of life in the Early Modern Period in Barcelona, each of them written by historians (or other scholars) specialized in that particular topic. If you're looking for 17th and early 18th centuries, you'll find it here.

You can also check past exhibits from the Valencian Silk Museum and you can find some information in the website of the Garnet Institute (Northern Catalonia).

For the 20th and 21st century, there are many more things. You can check the collection of the Design Museum or the Foundation Antoni de Montpalau which specializes in preserving fashion from the 20th century. And for an overview of seamstresses and fashion in the 20th century, there's this past exhibit from the Catalonia History Museum that continues to be available on their website: Moda i modistes.

If you look for specific time periods, you can probably find more articles or other sources of reliable information. I've checked to see if anything would come up with a quick search on Google Scholar and I found this PhD thesis titled "L'art de la indumentària a la Catalunya del segle XIV", this other PhD thesis titled "La indumentaria señorial femenina catalana del siglo XV y su reflejo en el arte", or this article "La indumentària tradicional d'Eivissa segons les aquarel·les de Joan d'Ivori", "Pasado de moda: una serie de ilustraciones de la indumentaria popular valenciana". I also found this article titled "Definició de dues tipologies de vestit a través del seu ús històric: la indumentària d'arrel tradicional i el vestit d'inspiració internacional" that cites many other books that could be useful to you: Indumentaria tradicional by Joan Amades (of course, how could Amades not have covered everything!), La indumentària civil catalana: segles XIII-XV by Isidre Marangues, Indumentària tradicional del Pallars by Ramon Violant i Simorra, El vestit tradicional d’Amposta. La seva època by Màrius Lopez Albiol, etc.

I don't know what level of analysis and accuracy you're going for, but maybe you can find it useful to take a look at historical recreation societies. Most of them here are from the Baroque period or the Civil War, but you can find them throughout all the Catalan Countries (various Miquelets groups in the Valencian Country and Catalonia come to mind, or the Le Temps du Costume Roussillonais in Northern Catalonia which reaches until the 1910s).

If there's any specific period of history that you're looking for, I can try to find more about that. All the articles I've linked in this post are open, so you don't need to access it through a university or research institution. I hope it's useful!

[castellsipalaus]

Castell de Santa Pau

El castell de Santa Pau es remonta en els seus orígens documentats al segle IX, quan aquest topònim pareix esmentat per primera vegada. No obstant, l’actual castell, de planta quadrada i assentat sobre el promontori rocós on és situada la població homònima, va començar a ser bastit cap al segle XII.

En aquell moment, els senyors de Finestres, pertanyents al llinatge familiar dels Porqueres, van concedir en feu el castell de Santa Pau a la família del mateix nom. Al llarg de més de 60 anys, a cavall entre els segles XII i XIII es succeïren quatre castlans d’aquest llinatge, moment en que apareixen els senyors de Santa Pau, encara que el títol es presuposa que ja existia anteriorment.

Els Porqueres, en vendre’s a mitjan del segle XII el seu castell familiar a l’abat de Banyoles, van adoptar el cognom de Santa Pau i s’instal·laren a la Garrotxa, exercint-hi d’amfitrions del rei Pere el Gran en la seva campanya contra els francesos, que va acabar amb la batalla del coll de Panissars.

Diversos barons de Santa Pau van estar al costat dels reis de la Corona d’Aragó, com Ponç III, que participà a la campanya siciliana el 1297, o Huguet II, que reté homenatge el 1312 a Jaume II pels seus castells, inclosos els de Finestres i Santa Pau.

Més tard, al segle XV, la propietat de la baronia figura en mans de la família Oms. Probablement el primer baró de Santa Pau d’aquest llinatge va ser Berenguer V, que també ostentava la baronia de Montesquiu i era castlà de Cotlliure, entre d’altres títols.

A partir d’aquí, el llinatge d’Oms adopta l’afegit “de Santa Pau”. El primer en fer-ho va ser el fill d’en Berenguer, Guillem I d’Oms de Santa Pau, que morí el 1517. Posteriorment, en unir-se als Sentmenat, la baronia de Santa Pau restà en mans dels marquesos de Castelldosrius.

Actualment, el títol nobiliari és ostentat per una descendent de la família Sentmenat, la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada i Sentmenat, que n’ocupa la vint-i-novena posició en la llista dels titulars de la baronia garrotxina. No obstant, el castell ja no pertany a la família, que el tenia en desús.

[objecteiespai]

dd

Sinopsis

El dibujo, además de concebirse como expresión de cuestiones esenciales del universo de las ideas o como un medio para representar la realidad, también puede estar al servicio de la construcción de la misma realidad entendida como aquello que tiene verdadera existencia. En su relación con el proyecto, el dibujo es fundamental en actividades profesionales de la arquitectura, la ingeniería o el diseño en general. El historiador G. C. Argan escribía: “Proyectar es tejer una trama tenue y clara dentro de la niebla del destino, aclarándola […]. Se proyecta siempre contra algo para que cambie”. La importancia del dibujo, pues, no depende tanto de su valor como obra de arte sino de su vinculación al proceso por el que su autor lo convierte en el germen de la construcción de la realidad. En este volumen, dedicado a la «arquitectura, proyecto, diseño, ingeniería y dibujo técnico», se analizan las relaciones del dibujo con la arquitectura (Lino Cabezas), la ingeniería y el dibujo técnico (Inmaculada López), el monumento (Miguel Copón), el jardín: fotografía y proyecto (Juan Carlos Oliver) y el proyecto digital (José Miguel Fuentes y Carlos Ureña). 

L'arquitectura de Brunelleschi i els orígens de la teoria de la perspectiva al segle XV

....Si la perspectiva és el procés pel qual arribem a la proporció, és a dir, a la bellesa o a la perfecció de l'art, també és el procés pel qual arribem a l'antiguitat que és l'art per excel·lència o la bellesa perfecta...

ARGAN, G.C. y ROBB, N.A. [1946]. «The architecture of Brunelleschi and the origins of perspective theory in the fifteenth century», Journal of the Warburg and Courtauld Institute, 9, 96-121.

 Las Máquinas de Dibujo. Entre el mito de la visión objetiva y la ciencia de la representación, por Lino Cabezas, en Juan José Gómez Molina -coord.- y VVAA, "Máquinas y Herramientas de Dibujo", Cátedra, Madrid, 2002)

dd

dd

dd

En aquesta ocasió, i per primera vegada, Hockney relata la història de la cerca amb tots els detalls. Explica com va anar desmuntant una per una les proves visuals i científiques que aportaven noves revelacions sobre el passat. Aprofitant la seva experiència com a pintor, examina les obres més insignes de la història de l'art i revela que artistes com Caravaggio, Velázquez, Van Eyck, Holbein, Leonardo i Ingres feien servir miralls i lents per crear les seves famoses obres mestres. El llibre reprodueix centenars de pintures i dibuixos, entre els quals apareixen les obres més conegudes i estimades de la història de l'art occidental, juntament amb les descripcions entusiastes i contagioses corresponents de l'autor. Les seves pròpies fotografies i dibuixos il·lustren els diferents mètodes que en el passat feien servir els artistes per captar els retrats més precisos, i presenta el resultat final al qual solien arribar. D'altra banda, s'aporten dades fascinants que l'autor va treure a la llum de nombrosos documents històrics i moderns, i un relat excitant de la peculiar història gràcies a la correspondència que Hockney va mantenir amb un bon nombre d'experts internacionals. El coneixement secret no tracta només tècniques perdudes dels grans mestres. També tracta del present i del futur. Ens parla de com veiem, arreglem i construïm imatges avui dia en una època de manipulació informàtica. A través d'una recerca constant, qüestionant les idees i la pràctica heretades, i sense donar res per suposat, Hockney ens obre els ulls i ens fa conscients de la manera com percebem i ens representem el món. El coneixement secret aporta una reflexió privilegiada sobre la història de l'art per part d'un artista excepcionalment prolífic i original.

[armatofu]

Vela llatina

La vela llatina és una vela de tall, o triangular, dissenyada per anar contra el vent.

La vela llatina s'enverga en una perxa que rep el nom d'antena. Aquesta antena pot estar formada per una, dues o tres peces. La part més gruixuda, i que queda a baix i a proa, rep el nom de car i la part més prima, que queda a popa i alçada, rep el nom de pena. Si l'antena és d'una embarcació gran o ja és un poc vella, pot dur una tercera peça, per a reforçar-la, anomenada quimelca.

Car, pena i quimelca s'uneixen amb unes lligades de cap prim que s'anomenen enginyes.

Els tres costats de la vela llatina reben el nom de gràtil o caient de proa, el costat on va enferida la vela a l'antena; pujament o faldar el costat que en queda avall, direm dins la barca; i el tercer és la baluma o caient de popa, que és vertical i marca l'alçària de la vela. Els tres angles de la vela o punys reben el nom d'on van lligats, així el puny de car és el de proa; el puny de pena és el que queda alt i el puny d'escota és on es lliga aquest cap.

Al gràtil existeix una filera d'ullets menuts que serveixen per a envergar la vela a l'antena amb l'ajut d'uns caps curts i prims anomenats botafions.

L'antena on s'enverga la vela pot ser de llargària variable, en funció de les característiques de l'embarcació. L'antena va agafada al pal per dues bandes, per l'amant, que serveix per a hissar-la, i per un estrop, la trossa, que serveix per a fixar-la al pal. Al car de l'antena, s'hi fixen dos caps, els davants, que serveixen per a controlar la inclinació de l'antena, i l'orsapop, que serveix per a treure el car de l'antena cap a fora o cap a popa de la barca. Si la llargària de l'antena és considerable, s'hi lliga un cap anomenat osta, que serveix per a reforçar la pena quan hi ha vents frescos.

Una variant de la vela llatina és la vela de martell, també anomenada mística, de forma trapezoïdal. S'utilitzava en embarcacions petites, com a vegades en el gussi, perquè necessitava menys maniobres en navegar de cenyida o fent viratges constants.

Origen[modifica]

Els orígens de la vela llatina són boirosos. Les característiques de la Mediterrània, i el seu règim de vents amb canvis constants de direcció, feien necessari variar contínuament el rumb i acostar-se a la costa.[1] Amb la vela quadrada de les primeres embarcacions, el procés era dificultós, ja que només era possible amb ajuda dels rems. La vela llatina permet navegar contra el vent —cenyir— sense haver d'utilitzar rems.[1] El nom de vela latina també te origen desconegut.[1] Per a alguns autors, era el nom donat pels marins del nord i el centre d'Europa a la vela que predominava en el mediterrani en l'època medieval. Per a d'altres el de vela latina prové de deformació a partir del nom original, “la trina”, per la forma triangular i d'aquest, per deformació, va passar a denominar-se llatina.[1]

Història[modifica]

Mosaic de Kelenderis.

Les primeres representacions de la vela latina daten del segle ii aC, concretament en un baix relleu d'una làpida funerària d'una necròpolis grega, actualment exposada al Museu Nacional d'Atenes.[1] Tal com ens mostren nombroses representacions, la vela va ser utilitzada per grecs i romans, com per exemple es pot vore en les pintures de Pompeia.[1] La vela llatina es va emprar sobretot en embarcacions lleugeres, ajudada ocasionalment per rems. A Bizanci apareixeran les primeres grans embarcacions (més de quaranta metres d'eslora); els dromons, que originàriament van ser birrems i en els seus últims temps s'arboraven amb dos o fins a tres pals amb vela llatina.[1]

A partir del segle vii, els àrabs perfeccionaren la tècnica,[1] i al segle xi, arran de les Croades, es produeix una gran expansió de la vela.[2] Entre els segles xv i XVII tingueren gran popularitat les galeres, que combinaven vela llatina amb rems.[2] Posteriorment apareixerien els xabecs, que prioritzaven la vela sobre els rems.[2] Naus, coques, caravel·les, carraques i altres grans navilis feien servir veles llatines, sobretot al pal de messana, fins que a la segona meitat del segle xviii foren substituïdes pel tipus de vela de ganivet anomenada cangrea.[2]

A partir de la consolidació del vaixell a vapor i altres tècniques de navegació, la vela llatina a poc a poc vorà reduïda la seua utilització a les embarcacions lleugeres de cabotatge de la costa mediterrània.[2] En estos territoris la vela llatina romandrà fins a la desaparició de la societat tradicional,[2] quedant un ús testimonial en l'àmbit dels esports.[2] Hi hagué un ús vinculat a pesca d'arrossegament, a València usada amb la tècnica per parelles o “de bou” consistent a col·locar una xarxa entre dues barques bessones, de manera que es pesca més i amb major rapidesa.[2]

[tastatast]

Reale

LA LOCALITZACIÓ

El Reale està situat a Castel di Sangro, a la província de L’Aquila (Abruzzo), al centre d’Itàlia i ben bé a la frontera entre les regions de Molise (també a l’Adriàtic) i Lazio. En un instant es passa del mar als Apenins i el paisatge canvia completament. Era el mes de novembre i les ciutats costaneres com la turística Pescara estaven poc concorregudes. La tardor és per a gaudir de l’interior dels Abruzzo, del Parco Nazionale del Gran Sasso e Monti della Laga i dels seus boscos amb les precioses coloracions marronoses, groguenques i vermelloses de les fulles dels arbres. 

Obert l’any 2000 a Rivisondoli, el poble del costat de Castel di Sangro, des del 2011 el Reale està ubicat en un monestir del segle XV, a gairebé 1.000 metres d’alçada, que en Niko Romito i la seva germana Cristiana van convertir en l’Hotel Casadonna. Es tracta d’una possessió d’unes 6 ha, amb 9 meravelloses habitacions, una vinya experimental, arbres fruiters i un jardí d’herbes aromàtiques. Aquí, també hi ha l’Accademia Niko Romito, la seva escola de cuina, dirigida per en Fabio Bucciarelli, i on implementa el Metodo Niko Romito (certificat per la Universitat La Sapienza de Roma), un mètode que demostra com menjar bé integrant el gust i la salut, respectant la sostenibilitat ambiental i econòmica i evitant el malbaratament d'aliments no només és possible, sinó necessari.

Estem a hora i mitja de Nàpols i a unes dues hores i mitja de Roma, no estem incomunicats però la sensació és de desconnexió, d’isolació i d’una pau i tranquil·litat monàstiques. Un ambient que ha decorat Leonardo di Carlo (de Pescara) seguint molt bé la filosofia i l’estil de cuina dels germans Romito, austera, sòbria i discreta però intensa i concentrada i sempre molt neta. Mantenint l’estructura del monestir i molts dels paviments de pedra antics, han afegit fusta, ferro, vidre, ceràmica antiga i pocs però bastant cridaners elements decoratius que s’acaven camuflant entre les simetries i les línies minimalistes. 

LES PERSONES I LA HISTÒRIA

Niko Romito, nascut l’any 1974 a Castel di Sangro mateix, és cuiner per casualitat. Va estudiar Economia a Roma i, tot i que no va acabar la carrera, anava per broker. Però l’any 1998 va haver de tornar a Rivisondoli perquè el seu pare, que havia obert una trattoria feia dos anys a l’antiga pastisseria familiar, es va posar malalt i va morir sobtadament. La idea era tancar el restaurant però, finalment, amb la seva germana Cristiana, van decidir tirar-lo endavant. Sent un principiant com a cuiner, va anar a estudiar a l’escola de cuina Étoile di Sottomarina (al Lazio) i, tot seguit, va fer unes pràctiques amb cuiners com la Valeria Piccini del Rescautant Caino (Montemerano, Toscana) i en Salvatore Tassa del restaurant Colline Ciociare (Acuto, Lazio). En resum, un cuiner bastant autodidacta i profundament lligat al seu territori que domina allò material però també el filosòfic.

Pel que fa a la seva germana Cristiana Romito (1972), directora de Casadonna i maître del Reale, la història és similar. Traductora del francès a l’alemany de formació, quan el pare va morir prematurament i el va rellevar juntament amb el seu germà Niko, va estudiar a la Gambero Rosso i, també, el diploma de Sommelier a l’Associazione Italiana Sommelier. Al llarg dels anys, Cristiana ha desenvolupat la seva pròpia visió de la sala i de l’hospitalitat aconseguint un acolliment familiar i atent, dut a terme amb molta naturalitat, sense rigidesa i amb un equip al menjador que és present però discret. Un equip que és explicatiu sense ser invasiu i, quan t’interesses per més contingut, es mostra coneixedor dels plats, els productes, les elaboracions i la filosofia del restaurant però també del seu entorn. En són un clar exemple el gran professional de l’accoglienza Gaetano di Loreto, el sommelier Gianni Sinesi i cambrers com Michele Chianese i Simone Dell’Isola. En resum, la Cristiana ha aconseguit que l’hospitalitat al Reale sigui una cosa natural i no un protocol a seguir.

LA CUINA

Una cuina que requereix moltíssima atenció.

Una cuina aparentment simple, senzilla, que es mostra amb naturalitat, sense artificis ni ostentació, sense complicacions però sí amb complexitat. Trobo que la complexitat a la cuina és bona però que les complicacions no ho són mai. M’avorreixen enormement aquests plats tant complicats de fer, que requereixen un munt d’elaboracions, on s’han manipulat els ingredients fins a l’extrem i on, al final, el producte queda totalment desmillorat i el conjunt és anodí. Per sort, la cuina d’en Romito no té complicacions innecessàries. Es nota, per això, que la simplicitat romitiana és el resultat d'un viatge complex que ha dut a terme per aconseguir eliminar allò superficial, sempre tenint com a objectiu final el plaer. De fet, les racions són molt correctes, no són pas d’una única mossegada. 

Una cuina amb moltes essències i extraccions on aconsegueix fer una radiografia d’un producte i comprimir-ne (o sintetitzar-ne) el seu gust, sempre d’una manera neta, pulcre i translúcida, és a dir, reduccions que no estan caramel·litzades, sense Maillard. Niko Romito condensa l’essència de la substància i te la serveix al plat en forma d’aquestes essències però també en forma de gelatines, brous, pols, glassejats, lacats, emulsions, salses, purés o simplement escaldant el producte i servint-lo amb amb una única salsa. Són plats amb molt pocs ingredients. Un less is more molt ben dut a terme.

Una cuina amb molt poc greix i molt poc sucre (factor que valoro cada dia més, tant durant com després de l’àpat) que, a la vegada, ofereix sabors hiperconcentrats i tècniques complexes que seria incapaç d’esbrinar si no fos perquè expliquen l’elaboració del plat. 

Una cuina moderna però que utilitza tant processos tradicionals com tècniques d’avantguarda. Una cuina estètica, elegant i bella visualment però amb contingut i substància per sobre de la forma i l’embolcall. No em sembla que es tracti d’una cuina vegetal més que fa una oda a les tendències, sinó que és el resultat dels esforços de més de 20 anys, de recerca, innovació, estudi, prova i error, filosofia i reflexió. A més, Romito és un cuiner amb qui m’hi entenc des de molts punts de vista. A l’hora de descriure les sensacions d’un plat, per exemple; perquè sembla que tasti vins, és a dir, parla d’aspectes com la verticalitat, la profunditat, la lleugeresa, el cos i l’estructura d’un plat. 

Gust, color, temperatura… una cuina que em va impressionar físicament i emocionar espiritualment. Adrenalina i eufòria. Un cuiner que demostra una gran capacitat analítia i un procés de reflexió sobre com s’expressa el gust dels productes i el per què de cada pas d’una tècnica. Una cuina amb un llenguatge propi, amb un clar segell distintiu, amb una forta personalitat. 

La proposta és a través d’un únic menú degustació, que és 100% vegetal des del 2022, i d’uns plats a la carta, on no hi ha verdures i només hi figuren els plats de carn i peix. Una manera ben curiosa d’oferir la seva cuina, sobretot si menges a la carta ja que, si fas el menú vegetal, sí que pots afegir fins a 3 plats de proteïna; però si menges a la carta, només menges carn i peix i no hi ha cap “entrant”. Pel que fa a la data de creació dels plats, en qualsevol de les dues opcions hi ha tant plats clàssics com novetats.

Per aquest motiu i perquè és el cuiner d’Itàlia (i pràcticament d’Europa) que més interessant em semblava, vaig voler menjar-hi dos dies seguits. Per què no? Després de tant de temps seguint-lo des de lluny i amb la llarga llista de plats que volia provar, no podia fer-hi un àpat només. Això em passa sovint, organitzes un viatge expressament per conèixer-lo, parlar amb ell, menjar la seva cuina, conèixer la seva regió, els seus productes i els seus productors, les seves maneres… Per què començar a buscar restaurants satèl·lit que molt provablement tampoc gaudirem quan el que volia era més Niko Romito? Doncs, ja que hi anàvem, hi vam menjar el primer dia el menú afegint-hi 1 plat de proteïna i, el segon dia, a la carta.

EL MENÚ “DEGUSTAZIONE REALE”

Infusio di cavolo nero.

Un brou de col negra, gingebre i llimona. Calent, àcid i aromàtic.

Foglia di broccolo e anice.

Sí, sí, una fulla de bròcoli, la que et tallen a la mateixa parada del mercat. D’una fulla tant menystinguda com aquesta, Niko Romito n’ha fet un plat que ha donat la volta al món. Simplement escaldada en aigua i sal i refredada ràpidament per a fixar el color i l’estructura. El glassejat és una reducció del mateix bròcoli i una extracció d’anís. Un dels plats més nous de Romito, del 2022.

Servei de pa:

Un pa fet amb farina d’una varietat antiga de blat dels Abruzzi, la Saragolla (una varietat de Triticum Turgidum Durum, blat dur o forment). Un pa boníssim, que arriba calent a taula, cruixent per fora i molt humit per dins perquè està fet com si fos una polenta.

Uns grissini primíssims fets de Solina i mel de castanyer.

La Solina també és una varietat de blat antic (Triticum aestivum, xeixa o blat tou), concretament de la part del Gran Sasso que pertany a L’Aquila (Abruzzo).

Zuppa di patate.

Una sopa de patata feta amb 2 tipus de patate di Avezzano (L’Aquila): agria (agra convencional) i Laura (una patata rossa, vermella per fora però groga per dins).

Amb l’agra fan el brou que hi ha a la base, que està fet amb herbes i espècies i filtrat amb te negre, que li aporta la part fumada al plat.

Amb la vermella en fan les elaboracions sòlides que hi al centre: un puré amb pell de llimona, ratllada, en dauets i, per sobre, una pols feta amb les pells.

Un plat deliciós. A partir d’un únic producte, dues varietats, diferents elaboracions, diferents coccions, diferents textures (aigua, crema, ratllada, daus, pols granulosa) i on tots els ingredients que no fossin la patata (te negre, ginebró, romaní, llimona) també es notaven. Complexitat i senzillesa.

Lenticchie, nocciola e aglio.

Llenties, avellanes i oli d’all.

A la base, l’aigua de cocció (al vapor) de les llenties solidificada amb farina de les mateixes. Semblava una mena de gelatina cremosa. Després, una emulsió feta amb avellanes que tenia una textura com de royale. Després, les pròpies llenties (ben petites i dures, cruixents). I, per sobre, un oli d’all.

Per una banda, el producte. Unes llenties excepcionals del preciós borgo medieval de Santo Stefano di Sessanio (L’Aquila) plantades a uns 1.200-1.500 msnm i que vam visitar per comprar llenties de l’Azienda Agraria Matergia de Barisciano. Si podeu, el primer cap de setmana de setembre hi fan el festival Sagra delle Lenticchie, segur que deu ser un moment molt maco per visitar el poble.

Per altra banda, el plat en conjunt, una delícia. Però que ben executat, quina finesa (tacte i textura) i quina intensitat de sabor (sembla que a alguna banda hi hagi llenties rostides però un rostit netíssim, pur)! Quedo meravellada per la bellesa gustativa.

Pane.

Des de l’any 2013, presenten el pa com un plat més del menú. En aquest cas, era el pane da frigo (da frigorifero), és a dir, de nevera, una novetat d’en Romito. 

Un producte que també ven al Laboratorio, un pa fet de farina blanca i patata. La veritat, tenia moltes ganes de tastar-lo i el vaig trobar bo però no en vaig saber apreciar l’excepcionalitat.

Rapa rossa, uva fragola e rucola.

Remolatxa, raïm de la varietat Isabella Grossa i ruca, un plat que estrenaven aquell dia al menú. 

Una remolatxa, primer cuita al vapor sencera i, després, ja tallada, cotta al cartoccio (en papillote amb carta stagnola, paper de plata) a una brasa Josper juntament amb herbes i espècies. Finalment, s’acaba a la planxa, volta i volta. El resultat és una remolatxa una mica crua i crocant, lleugerament rostida, una mica fumada. 

A la base, un suc de raïm passificat i fermentat uns 5 dies, fet amb uva fragola (Isabella Grossa, una varietat negra de raïm de taula vitis labrusca), que li dóna acidesa i que em recorda la llimona i tot. 

Per sobre, la ruca amanida amb extracte de la mateixa.

Que curiós, m’ha vingut l’olor d’aquests peixos fets a la brasa amb vinagre, llimona, oli… M’ha vingut olor de “las aguas” secretes d’Elkano. És estrany el comentari però va ser així. De les millors remolatxes de la vida.

Ravioli con ricotta di pecora, burro di manteca e tartufo bianco di San Pietro Avellana (Molise).

Uns raviolis (al vapor o escaldats?) de ricotta d’ovella, “mantecats” amb mantega de llard (o mantega de saïm, mantequilla de manteca de cerdo, manteca butter) i, finalment, amb tòfona blanca laminada per sobre.

La ricotta d’ovella és del famós criador i formatger Gregorio Rotolo (Scanno, als Valle Scannese, L’Aquila), que té unes 1.500 ovelles (també, cabres i vaques) al Parco Nazionale d’Abruzzo, Lazio e Molise, pasturant lliures a 1.740 msnm des de fa més de 50 anys.

La mantega de llard és la famosa mantega que serveixen als meravellosos esmorzars de Casadonna i és de Sebastiano Trotta de l’Azienda Trotta (a uns 1.400 msnm a Capracotta, Molise); està ficada a dins d’un formatge estirat, és a dir, de pasta filada (pasta filata, pulled-curd cheese), com si es tractés del caciocavalo. Cosa que fa que sigui menys greixosa, més àcida i, per tant, més lleugera que la mantega convencional.

Grata sorpresa per la qualitat de la tuber magnatum de Molise. I, per descomptat, del seu preu!

Cavolfiore gratinato.

Un plat del 2016. Una coliflor cuita al vapor, reposada uns dies, triturada i concentrada per a obtenir-ne una salsa reduïda que serveix per a amanir altres coliflors en diverses textures: crua, en puré, guisada i gratinada. Un plat extraordinari, extremadament complet i deliciós. Feia olor de romaní. Trobar el plaer màxim en una “simple” coliflor, d’una manera similar a la que en Miró contempla i troba la bellesa màxima en l’objecte quotidià. Potser esteu pensant en el plat de coliflor d’en Pellicer. Ja seria aquesta la idea però, en el cas de la d’en Romito, amb més tècnica i aconseguint una dimensió més enllà, no és només un plat de coliflor en diferents textures i temperatures.

Cipolla rossa, Montepulciano e pane raffermo (pane vecchio).

Ceba vermella, Montepulciano i pa “ranci” o pa sec del dia abans.

Molla de pa del dia anterior empapat amb aigua de ceba vermella; després, es deixa reposar en fred per tal de caramel·litzar lleugerament l’exterior. Finalment, es torna a empapar però ara en una reducció de ceba vermella i, a continuació, amb vi de Montepulciano d’Abruzzo i gotes de sàlvia.

Per posar-nos objectius i descriptius, no vaig notar gaire el gust de vi de Montepulciano, sinó una olor de romaní. Em va fer pensar en “el millor de la sopa de ceba” d’en Jordi Vilà. Però només puc dir: uau!

Carciofo e rosmarino.

Un plat del 2014 que explora, una vegada més, el principi de l’estratificació, que disposa el mateix producte en diferents elaboracions, una sobre l’altra, disposant-les en capes superposades i exprimint els gustos de cada una. 

Una carxofa dels Abruzzi que semblava bullida. Era molt metàl·lica, potser era massa verda (d’immaduresa)? Amb un glassejat d’una reducció de carxofa. En qualsevol cas, no sé per què però haguéssim pogut prescindir d’aquest plat.

Capellini laccati ai porri.

Capellini, una pasta primíssima, ben al dente (es quedava entre els queixals), ben calenta (perquè no ens la mengem eixuta) i molt ben glassejada amb porro. Picantet de srirasha i de pebre negre. D’una senzillesa que genera lleugeresa i equilibri.

Piccione fondente e pistacchio.

Un plat que vam afegir al menú, tal com es permet. Un colomí dels Abruzzo cuit sencer a menys de 70ºC en un brou de colomí, d’un en un. Aquesta temperatura de cocció permet mantenir tots els sucs a dins la carn.

Un pit de colomí amb gust de sang, tot i que no en porta. La pell és fondente; això no vol dir que porti cacau sinó que no és cruixent i és tova com la carn, cosa que li dóna continuïtat i sembla que la carn es fusioni amb la seva pell. 

A la base, una reducció del brou de colomí. 

En un lateral del plat, una emulsió verda que diuen que només és de festuc. Potser és que tinc tant interioritzat que l’acompanyament del colomí sigui el seu fetge, que em va semblar que també portava farsa. En qualsevol cas, va ser d’una intensitat i densitat delicioses.

Serveixen el plat amb un ganivet que es fa mirar, de la Coltelleria Saladini (del poble medieval Scarperia e San Piero, a Florència, conegut per la fabricació de ferro afilat i ganivets).

Scarola (indivia) arrosto.

Encara estem parlant sobre si era una escarola o una endívia (era Cichorium endivia var. latifolia). El cas és que aquest tall d’un dit de gruix estava marinat en una aigua aromatitzada amb patata i, després, fet al forn per generar la part cruixent. A la base, el líquid verd és una salsa d’escarola. 

Sembla ben bé una suprema d’escarola arrebossada, tèbia, cruixent i sucosa, farcida de patata líquida (és com si el midó de la patata entrés a les fibres de la fulla). Excepcional, sembla que et mengis patates rostides amb romaní.

PRE-POSTRES:

Gel di porcini, mandorle e tartufo nero.

A la base, una mena de gelatina bastant líquida d’un brou doble de vedella i fungo porcino (boletus edulis).

A sobre la gelatina, una làmina cruixent feta amb ametlles i pols de te negre.

A sobre, una emulsió blanca d’ametlles.

Finalment, tòfona de Molise laminada per sobre.

Un plat que serveixen fred. No he trobat gust concret de boletus ni de tòfona ni d’ametlla però sí una olor general de bosc o sotabosc.

POSTRES:

Crespella caramellata, crema e clementine.

Una mena de crêpe Suzette desconstruïda i farcida amb crema pastissera. Tres “raviolis” de mandarina enfornada, farcits d’una crema pastissera molt lleugera, sense llet i a base d’aigua. Per sobre, un caramel de mandarina. A la base, un suc de mandarina. Boníssim, unes postres gustoses, on hi juguen, una vegada més, dues temperatures i, a més, poc dolces, més aviat àcides, fresques i airoses però aromàtiques i profundes.

PETITS-FOURS:

Meló.

Uva Thompson: una varietat de raïm que em va sorprendre que servissin perquè és un creuament sense llavors que s’acostuma a utilitzar com a concentrat de raïm o, fins i tot, per a destil·lar. No és de la seva vinya experimental, és d’uns veïns, però no la valoro gaire. I, pel que vaig comprovar, com a raïm de taula, tampoc.

Cialdina (dues galetes) amb una crema de xocolata, caramel, cafè i pebre negre.

Al got una infusió de llimona, gingebre i llorer.

Vam beure una ampolla de Bianco Sacrisassi 2019, de l’Az. Agr. Le Due Terre (DOC Friuli Colli Orientali). Una maceració pel·licular poc extrema però molt intensa aromàticament que es va adaptar perfectament a tot el dinar. 

En resum, Romito diu que L’essenziale è invisibile agli occhi. I així va ser. Quina intensitat, tant aromàtica com gustativa! Com tracta les verdures! 

Vaig menjar molts dels plats que feia tant que volia tastar: la fulla de bròcoli amb anís, la sopa de patata, les llenties amb avellanes i oli d’all, els raviolis de ricotta amb la manteca di burro, la coliflor gratinada, el pa amb ceba vermella i Montepulciano, l’endívia rostida… com a plat nou, una remolatxa sensacional i el pa de frigo. Tot excepcional!

Quina simplicitat, puresa i equilibri però, a la vegada, complexitat, sofisticació i una intensitat agosarada des de la primera mossegada (m’encanta que comencin amb aquesta seguretat i contundència) que a priori semblarien impossibles (acidesa-salabror-amargor). Realment, porta les verdures a una altra dimensió. 

Va superar les expectatives que tenia. M’havia estat mirant i llegint els seus plats durant molt de temps i no em podia pas imaginar aquests gustos, aquests glassejats, aquestes essències i textures! Em repeteixo, però ja ho diu ell que l’essencial és invisible als ulls.

Bé, l’essencial és invisible als ulls però quin espai més ben adaptat a la seva cuina! Pura coherència, tant narrativa com estètica. I els colors de la tardor als Abruzzo…

...el dia següent.

[canalsart]

Una galeria d'art és una sala o un edifici on s'exhibeix art visual. A les cultures occidentals de mitjans del segle XV, una galeria era qualsevol pas llarg i estret cobert al llarg d'una paret, utilitzat per primera vegada en el sentit d'un lloc per a l'art a la dècada de 1590.

#catalunya#artistes#europe @nuvol¬_com #galeries#AgendaArt#compraart @CatorzeCat #cultura#actualidad#laculturaacasa#culturasct#gacc#actualidad#galeriesacasa#artacasa#culturasct#culturasegura @icec.cat #anygabrielferrater#exposicio#santcugatdelvalles#espanya#somcultura#barcelona#EntraALaGaleria#santcugat @NacioDigital #artenxarxa#art#galeria#galeriesacasa @NacioSantCugat #Somimpuls#SomICEC @icec_cat @ActuaCultura @cultura_cat #gacc #laculturaacasa @mcuranta #compartircultura #artacsa #Culturasct @culturastc #cultura

[tinovalduvieco]

Monestir d´Agios Dionysios.Monestir del segle XV mig amagat deins del bosc de pins,Va ser destruït pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial.

Grècia.Juny 2022

©Tino Valduvieco

[ghostsandgod]

Lamento sobre Cristo muerto, detalle by Fernando Two Two Via Flickr: Obra de Lluis Borrassà (1411) insertada enel Retablo del Espíritu Santo de Pere Serra.

[guillemelgat]

For my Christmasposting this year, I’m going to make a series of posts about Christmas and how it’s celebrated in the places where some of my TLs are spoken! Here are the different languages/places that I’ll be making the posts for:

Catalan (Catalonia)

Welsh (Wales)

Basque (Basque Country)

Malayalam (Kerala)

Amharic (Ethiopia)*

(* - I chose to do Ethiopia as a whole mostly because I don’t have a good enough grasp on Amharic or general Ethiopian culture to do Amhara regional traditions 😔)

The posts will be under the tag #guillemelgat’s christmas around the world, which you can feel free to follow or block at your pleasure.

Also I’ve made a lot of Christmas, Hanukkah (sorry! I know I’m too late for that now 😬) and winter posts, if those are things that people are looking for here is a list:

CHRISTMAS TAGS:

#nadal amb guillemelgat (2020)

#language advent calendar (2018)

#the guillem el gat christmas spectacular! (2017)

MUSIC & SONG/POEM TRANSLATIONS:

“El nit de Nadal” - “The Night Before Christmas” traduït al català

“Jack Frost and the Hooded Crow” de Jethro Tull traduïda al català

Nadales del segle XV / 15th Century Christmas Carols - translation and guide to some medieval Catalan Christmas carols

Nadal: Christmas Around the World - Christmas playlist of less common carols

“Hanuka, Hanuka” by Flory Jagoda translated into English

“Ocho Kandelikas” translated into English and Catalan

“El desembre congelat” translated into English

“El noi de la mare” translated into English

“Fum, fum, fum” translated into English

Mixed bag of Christmas Carols

VOCAB LISTS:

Solstice Vocab in Catalan

Wintry Vocab in Western Abenaki

Hanukkah Vocab in Malayalam

Hanukkah Vocab in Basque

Hanukkah Vocab in Welsh

Hanukkah Vocab in Catalan

Wintry Vocab in Welsh

MISCELLANY:

New Year’s Etymologies in Catalan and Basque

Welsh Plygain singing

Olentzero (Basque Christmas tradition)

El Tió de Nadal (Catalan Christmas tradition)

Christmas & Christianity in Kerala

Merry Christmas!

[xiuxiueig]

Notre Dame en el segle XV

Llibre d’Hores d’ Etienne Chevalier

Jean Fouquet (1425-1478)

[negreabsolut]

Sant Antoni Abat torturat per dimonis, per Sano di Pietro. Tremp d'ou sobre fusta, 47'5 x 34'3 cm; c. 1435–40.

[castellsipalaus]

Dunnottar Castle

El castell de Dunnottar és situat a sobre d’un penya-segat a la costa nordest d’Escòcia, entre Stonehaven i Aberdeen. Les seves ruïnes són datades al segle XV, però els seus orígens es remunten als anomenats “segles foscos”, una època prou àmplia per fer que les llegendes envoltin el seu emplaçament.

El protagonisme de Dunnottar sorgeix en el moment en que Escòcia es debatia per mantenir la seva independència envers Anglaterra, el poder de la qual s’havia estès per les illes britàniques des de la invasió normanda del segle XI, amb l’excepció de les terres de l’antiga Caledònia.

El segle XVI fou crucial en la imminent l’annexió d’Escòcia a Anglaterra, doncs va servir com a refugi per a les Regalia of Scotland, les joies de la Corona escocesa, símbol de la seva independència.

Les guerres religioses van coincidir en el temps amb la coronació de Jaume VI com a rei d’Anglaterra a principis del segle XVII. En aquella època, els anomenats covenanters, seguidors de la fe presbiteriana molt arrelada a Escòcia, s’hi van refugiar i van resistir els setges dels exèrcits del rei.

El 1651, durant les Guerres Civils angleses, les joies de la Corona escocesa van ser treslladades de nou al castell de Dunnottar. Quan les forces de lord Oliver Cromwell s’apropaven, un grup de dones va aconseguir treure-les del castell, que finalment va ser ocupat, i amagar-les.

Més tard, al 1685, una nova rebelió fallida va portar un munt de presoners al castell, on van morir en condicions inhumanes. El lloc on eren tancats, l’anomenada Whig’s Vault, era una dependència que, després de complir amb la seva funció com a masmorra, va rebre el malnom de "Presó Negra”.

Al segle XVIII, el castell va ser abandonat quan els seu senyor, l’Earl Marischal of Scotland, del clan Keith, va canviar la seva residència. El càrrec era un dels principals d’Escòcia. Fou creat el 1160, va adquirir la dignitat d’earl al segle XV i va ser suprimit degut a la participació en l’aixecament jacobita del 1715 per part del darrer de la nissaga en ostentar el càrrec.

Des de llavors, les pedres que queden han estat escenari de llegendes autòctones, com la de la Dama Verda, que es remunta als temps dels pictes, els antics habitants de les Terres Altes d’Escòcia, i foranes, doncs ha estat escenari de películes com Victor Frankenstein o Hamlet, personatges que poc ténen a veure amb Escòcia.

[guiadecoraciondeandorra]

El Schnauzer és una raça de gos que es va originar a Alemanya durant els segles XV i XVI. El seu nom prové de la paraula alemanya Schnauzer, que s'usa per designar el "morro", a causa del característic morro pelut que distingeix a aquesta raça de gos. . . . #dog #dogsofinstagram #dogs #puppy #cute #dogstagram #dogoftheday #instadog #instagood #doglover #puppies #pets #puppiesofinstagram #puppylove #animal #pet #animals #doggy #snauzher #schnauzer #miniatureschnauzer #schnauzerworld #schnauzerlove #schnauzersofinstagram #シュナウザー #슈나우저 #개스타그램 #germanshepherddog Hashtags are generated by @hashtaginspectr (at La Comella) https://www.instagram.com/p/CSTKj8TKXRv/?utm_medium=tumblr

[tinovalduvieco]

Castel de Uchisar als segles XV i XVI aquet castell fou utulitzat com sistema de defensa .Actualment serveix d per visitas turistiques degut al seu estat per el despendiments de les seves estancies.Des de 1985 és Patrimoni de la Humanitat de la Hunesco.

Uchissar.Capadòcia.Abril 2022

©Tino Valduvieco

[justabystander]

revistasapiens: Avui, molts fillols i filloles rebran un regal molt especial, la mona de Pasqua, un dolç que està documentat almenys des del segle XV i que ha anat canviant de forma al llarg dels anys. S'atribueixen molts orígens a aquest costum: les celebracions gregues dedicades a Artemísia; les festes que els pastors romans celebraven amb coques, o la festa cèltica de Beltene, en què s'ofrenaven tortells rematats amb ous. Etimològicament, les pistes ens porten a l'àrab: per 'mûna' s'entenia un tribut d'arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. Actualment, als Països Catalans continua essent costum menjar algun tipus de coca o pastís exclusiu de Pasqua. Així és que, bon profit!