#turment

[negreabsolut]

Sant Antoni Abat torturat per dimonis, per Sano di Pietro. Tremp d'ou sobre fusta, 47'5 x 34'3 cm; c. 1435–40.

[jt1674]

[picavecalyx]

" hut take, APPARENTLY, stup turmenting?? everyune?? "

[turnmen]

15 Major Types Of Affliction

Due to recent global economic crises, wars, earthquake, pandemic, a lot of people have been afflicted in various ways. We want to discuss different types of affliction which has brought about untold hardship, sufferings, turment, many have been displaced, distressed, some have passed on due to too much of affliction. Before we delve into the different types of afflictions, we need to first…

[juliaridulaina]

Lliurar-se dels mals records/Getting rid of bad memories/Deshacerse de los malos recuerdos

Lliurar-se dels mals records Les coses que ens han passat de vegades segueixen turmentant-nos; son com ferides que no acaben de curar-se; quan les recordem les tornem a reviure amb el mateix dolor, tot i fer molt temps que han passat. També les impressions negatives que hàgim tingut amb algú, un fill, un marit, l’esposa, els pares, amics, etc., que potser acaben de passar, no ens les podem…

[anoms-world]

ok yea i was wondering to when the next time i lose control just to remember how it feels the trick is to forgive yourself anyway it starrted out of control not on porpure sure cant canceal the reaction and the flow of pure river they afraid of what they cant understand as usual i asked for moment started with honesty and she turned the moment into hours of turment she swiftly throw the blame and the attack into confidant bad lie not any lie but the lie that trigger what ever had ears mouth and hands to attack the innecent scene i thought i was in into a big stage of poising arrow that leave you speachless to even can defend yourself with the truth have you ever seen how the monsters have ears and wait to attack the prey when its afarid so it know where it hiding i aint hiding im just too damaged to live spitualy (a case when the heart connectected in the spirit) oh oh and because im not afraid they claim i have a mental illnes its also created with lies when im gonna learn to not play with who doesnt really have heart a heart made with phrases and sentense isnt a heart but machine yea dont disturbe the machine …. are you insane!!! espicaly if it wear a spountous human costume what about me being spountiouns and forgetable prepare yourself to be burned alive this day tho it started with luck and breeze it end up ugly my spestio is back and stured my humanity is stored i pray to not forget again even if i was feeling down and want to do something small rare as nice for myself for one time in a long while to do it alone when no one there even if its dark and gloomy and no one knows where are you including yourself

[translucent-serendipity]

Aprofito per publicar aquest fragment del poemari Tendresa a cop de martell de la @poesialliure:

▫️

Del turment n'he fet poesia.

De la poeta n'he fet supervivent.

De tu n'he fet cendres.

De les cendres n'he fet militància.

▫️

Per a totes les supervivents,

perquè la lluita és l'únic camí.

▫️

[useless-catalanfacts]

La fera ferotge (“The fierce wild beast”) was the 1st song by which the singer-songwriter Ovidi Montllor became famous. This was published in 1968 (during the fascist dictatorship! keep that in mind).

Read more about l’Ovidi in our previous post.

The song uses fable-like lyrics to criticize the dictatorship’s fearmongering, the way in which it made people be scared of the antifascists. Particularly, about how the middle class is convinced by those in power to fear the liberation movements that would benefit them as well.

Here’s the original lyrics in Catalan and the translation to English:

[He makes a sound with his mouth to imitate a trumpet. Back in the day, people who went around towns reading the news would make a similar song with their trumpet to show they were about to say the news. Ovidi is imitating this.]

Per ordre de l'Alcalde, es fa saber a tothom que una fera ferotge del parc s'escaparà. Es prega a les senyores compren força aliments i no surten de casa fins que torne el "bon temps". Tot el que tinga cotxe que fota el camp corrents, i se'n vaja a la platja, a la torre o als hotels.

By the Mayor’s order, everyone must know that a fierce wild beast will run away from the park. Ladies are asked to buy much food and to not leave home until “good weather” is back. Everyone who has a car, leave right now and go to the beach, a countryside house or a hotel.

L'Alcalde s'encarrega, fent ús dels seus poders, de la fera ferotge deixar-la sense dents. El que això no acompleixca que no es queixe després si per culpa la fera ell rep algun turment.

The Mayor takes care of it, using his powers, to leave the fierce wild beast toothless. Whoever doesn’t obey this, don’t complain later if you are tormented by the wild beast.

[News trumpet sound.]

Jo que no tinc ni casa, ni cotxe, ni un carret em vaig trobar aquell dia la fera pel carrer. Tremolant i mig mort: -Ai Déu, redéu, la fera! I en veure'm tan fotut em va dir molt planera: -Xicot, per què tremoles? Jo no te'n menjaré. -I doncs, per què t'escapes del lloc que tens marcat?

I, who have no house, nor car, nor a small cart, that day I ran into the wild beast on the street. Shaking and half dead, [I said] ‘My God, my God, the wild beast!’ And seeing me so fucked up, she [the beast] told me in simple words: ‘Boy, why are you trembling? I won’t eat you.’ ‘And then why do you escape from the place you were assigned?’

-Vull parlar amb l'Alcalde i dir-li que tinc fam, que la gàbia és petita, jo necessite espai. Els guàrdies que la veuen la volen atacar, la fera es defensa, no la deixen parlar. Com són molts i ella és sola, no pot i me l'estoven. I emprenyats per la feina, a la gàbia me la tornen.

‘I want to speak with the Mayor, and tell him I’m hungry, that the cage is small, I need space.’ The guards see her and want to attack her, the wild beast defends herself, they don’t let her speak. Since they [the guards] are many and she is alone, she can’t and they beat her up. And irritated by the job, they take her back to the cage.

[News trumpet sound.]

Per ordre de l'Alcalde es fa saber tothom que la fera ferotge ja no ens traurà la son. I gràcies a la força no ha passat res de nou, tot és normal i “maco” i el poble resta en pau. Au!

By the Mayor’s orders, everyone must know that the fierce wild beast won’t worry us [lit. ‘take away our sleep’] anymore. And thanks to the force, nothing new has happened, everything is normal and nice and the town remains in peace. Come on!

[News trumpet sound.]

[butch-enjoyer]

Actually good DND ideas

Make your players aware of their alignments each time that they make a moral choice in the campaign. After a few choices, they will get comfortable with their moral choices.

Now, slowly but gently, put more and more grey moral choices.

Liberate the people who are trapped in the bbeg's cristal, but this will liberate the corrupting energy that is trap in them, with the potential of this corrupting the soil in all around. Possibly creating famines and more deads afterwards.

There is a small family of 3(mom, dad and their only child) dying in the infermery. Your party is quite injured with few to none spells left. You can rest now and stop what the bbeg is doing better prepared tomorrow or you can try to save them even though, this will put the mission at risk and risking more lifes in the long run.

You are ordered to kill a happy, joyful but quite disturbing monster that roams around the small village. It doesn't kill anybody, but only the catle. After a small investigation ,you found out that your contractor and the monster are the same person. He knew he was going to become a mad creature after weasting all his sad and depressing live in the persuiting of a cure for his curse that he made by accident on his younger years. He planned ahead and made the necessary requirement for his foreseeable future booty Hunters. None the less, you can see that ,even though his mind and body have been seen better days, he is happy and smiling. Yeah, his body is hideously deformed and he has lost all his agency, but he smiles so much that his cheeks hurt him, he cries of joy every night unintessionaly terrorising the peasants, he learned to laugh again after a life of turment and dispear, but none the less, this isn't him and it isn't what he wanted. His extraordinary mind and all his magic habilities that once could ease the told of devastating deaseseas and slow down the catastrophic ,that once was thought unstoppable, are all gone. This is the husk of once a great man, now you have to decide if it is better to leave this shell of a human be consumed by the curse, knowing that the few years that he has, he will be dying happier then ever, but knowing that there are more booty Hunters that wouldn't be so merciful with the old man or killing him now, respecting his last wishes, putting an end to his curse and respecting what it is left of his memory and agency.

[florsblaves]

Em va agafar dels cabells i em va estavellar contra la paret. Vaig dur-me les mans a la boca; m’havia partit el llavi i la sang no parava de brollar. Vaig sentir-la brava i calenta lliscant fins el pit. El dolor era immens i desbordant. Vaig quedar atordida. Sense alè.  Des del turmells fins la mandíbula una forta descàrrega d’angoixa em va fer tremolar.  Només sentia el batec estrident del meu cor ressonant rere el tòrax. Sense tenir temps de recompondre’m d’aquell impacte inicial, va tornar-me a agafar, aquesta vegada de la cintura i em va empènyer contra el sofà, vaig ensopegar amb la tauleta dels cafès i el braç de la butaca se’m va clavar a les costelles. Sentia defallir de tant mal. N’estava segura que me n’havia trencat alguna. «M’he trencat una costella, m’he trencat una costella» em repetia a mi mateixa amb un neguit monstruós. Vaig quedar-me a terra panteixant com un animal moribund. Em costava respirar. Creia que ell ja n’havia tingut prou. Però el seu gest semblava indicar el contrari. Només acabava de començar. «Aixeca’t!» però jo no podia. Mig incorporada com estava em va agafar del braç i em va enlairar. Tots els ossos del meu cos se’n ressentiren i els genolls  em van espetegar. Em va fer seure a la cadira. Ell va començar a donar tombs per l’habitació. Jo, quieta, observava el meu cos des de la perspectiva que tenia; vaig clavar les pupil·les en els peus nuus, havia perdut les sabates en alguna d’aquelles embranzides. La sang de la ferida m’havia tacat les mans i l’escot; i el vestit que duia s’havia convertit en un mapa  sanguinolent.  

«Aquesta casa serà la casa dels teus somnis» em va dir uns dies enrere, després de jurar-me que tot canviaria. M’havia assegurat que ell només volia fer-me feliç, que per això havia comprat aquella torre vora el mar. «Tornarem a començar. Només necessitem això. Un lloc nou» « Farem créixer aquí al nostre fill. Fort i valent, allunyat de la toxicitat de la ciutat» « No ho creus, bufona? «Em curaré. Em curaré del vici i del pecat» «Diuen que la brisa marina ho cura tot, no ho penses?» «El Senyor em perdonarà» «Aquesta vegada, sí. Aquesta vegada serà de debò» « No et vull fer més mal. Saps que estic malalt, i que no ho faig pensant. Ho saps, oi? Saps que són aquests dimonis que no em deixen tranquil i que no puc controlar. Però farem que marxin, veritat? Farem que marxin perquè vull estar al teu costat. I tractar-te com ut mereixes. Ets la meva floreta.» I jo el creia perquè no tenia altre remei ¿Què havia de fer? Assentir amb el cap. No tenia opció. M’havia arrencat de la meva  família i em va lligar per sempre més a la seva voluntat. Si volia mantenir-me amb vida per cuidar del nostre fill, havia de seguir al costat del meu botxí.

Va donar mitja volta i es va acostar a mi, em va bressar la cara entre les seves mans infectades de rom i tabac negre. Va descórrer la mà dreta fins el meu coll i va abaixar fins els pits. La seva mirada se’m clavava com una ganivetada salvatge. Era insuportable. Va apropar-se uns centímetres més, els suficients per fer lliscar la llengua sobre el meu coll. Amb la mà esquerra em va prémer les galtes, fent molta força fins clavar-me la punta dels dits. Va començar descordant-me el primer botó, després el segon, i finalment va esparracar el vestit fent saltar pels aires tota la botonada; vaig percebre com queien un per un sobre la catifa, tot fent un soroll sord al tocar a terra. Em vaig quedar en roba interior. Les seves mans no van tardar en reptar al llarg de tot el tronc i van aturar-se a l’altura del meu sexe. Sense cap remordiment va estripar-me els enagos deixant al descobert els genitals. Humiliada i indefensa vaig tractar de tapar-me. Sentia molta vergonya. Vaig girar el cap, no volia mirar. Se’m van escapar les llàgrimes quan vaig notar que em penetrava. Quantes vegades havia ultratjat la meva decència amb la immundícia de la seva carn corrupte? Em va desflorar poc després de començar a festejar. Jo ni tan sols volia que se m’acostés, estava terroritzada. Però ell no va respectar mai les meves negatives. Després d’aquella primera vegada vaig plorar durant dies. I al final vaig acabar entenent que el meu cos ja no em pertanyia i que m’havia de resignar a les seves necessitats perquè jo, ja estava anul·lada.

Mentre sentia les seves envestides contra el meu cos inert jo mirava a la paret. Lluny, lluny. Volia estar lluny d’aquell moment. Lluny d’ell i del seu rostre pervers. No sentia dolor, només una profunda ignomínia que em podria fins els budells; una negror espessa que s’escampava per l’interior del meu cos i arrasava amb qualsevol rastre de dignitat que en quedés. Volia fondre’m amb el sostre blanc, amb l’estucat en forma de grotescos. Amb el daurat que resseguia el fus de marbre verd del pilar enclastat al mur. Perseguia amb la mirada les línies tumultuoses del marc que enquadrava una escena marina sobre el capçal del llit. Lluny. Contemplava amb una inquietant serenor els àngels pintats al cap damunt de la petita cúpula que cobria l’habitació de matrimoni; un recolzat sobre l’altre amb un gest lúdic. Dos amorets que s’entretenien llançant fletxes. Que jugaven a ser Eros. A enamorar. Dos testimonis impassibles del què estava succeint en aquella habitació que no podien fer res per ajudar-me. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb totes les meves forces convertir-me en fum i escapar-me per la finestra. Fusionar-me amb l’aire, ser etèria. Infinita i acabada. Marxar. Ben lluny.

Hagués tornat a L’Hospitalet, la terra on vaig créixer. Hi hagués tornat si m’haguessin quedat forces per trencar els grillons que em mantenien collada a aquella bèstia.  Sovint, quant més amarg era el camí, més recordava el meu poble . M’hi traslladava imaginàriament per aguantar millor el turment. Em venia al cap, com si fos un dibuix, el perfil dels seus carrers i de les seves gents, i després, s’esvaïa tot com un núvol de pols. M’hi veia a mi mateixa en fotografies que es succeïen davant dels meus ulls, somrient i alegre, mentre caminava pels carrerons tot ensumant les olors de la infància viscuda i de la joventut que quedava per viure.  I em figurava que res havia canviat. Que encara ajudava als meus pares en el bar que tenien a la Rambla; que els diumenges d’estiu anava a la Marina amb els meus germans, tots més grans que jo, a contemplar el far del Llobregat. Recordo que el mar se’m presentava immens davant dels meus peus minúsculs. Tanta grandesa em copsava i em feia sentir pessigolles a la panxa. El meu germà Joaquim em pujava a collibè i entrava sense por dins l’aigua tot saltant les onades més indòmites. I jo, petita, reia i reia mentre l’agafava ben fort de la mandíbula per no caure. Quan l’aigua estava tranquil·la i clara encara hi podíem veure peixets, però a la Susanna li feien por i es quedava a la vora fent castells de sorra. La Lluïsa i la Roser,  les germanes més grans, preferien estirar-se a terra i apujar-se les faldilles una mica més amunt dels genolls i petar la xerrada mentre els hi tocava el sol. Els records em gronxaven en un balanceig narcotitzant... fins que s’esvanien del tot i tornava a respirar l’aire pesat i obscè que em rodejava.

Anestesiada entre reminiscències vaig oblidar-me per un moment de que aquell salvatge m’estava devorant les entranyes. Quan va acabar, va cordar-se els pantalons amb un gest repugnant. «Vesteix-te» em va ordenar. Vaig incorporar-me. «Serà millor que et rentis» va xisclar de nou. Abans de posar-me en peu vaig fer una ullada al meu voltant: el sofà, les cadires i la tauleta dels cafès estaven tacades de sang. Una esgarrifança va recorre’m la columna vertebral en contemplant aquella escena. Va ferir-me profundament ser conscient de la situació en la que em trobava, i em vaig sentir totalment abatuda.

Sense ganes d’aixecar-me, ho vaig intentar i fent un esforç titànic vaig aconseguir arribar al tocador. La imatge que m’esperava davant del mirall era lamentable. Vaig sentir que el cor se m’aturava per un moment: la sang regalimava des de la barbeta fins el melic, tot traçant un cèrcol que cobria la pell tensa i dura del meu estómac. Vaig ajuntar les mans sobre el pit i vaig observar com se’m marcaven els ossos de la clavícula. No m’havia trencat cap costella, però tenia una forta contusió a sota del pit esquerra. Després d’exhalar profusament, vaig torçar el tronc per veure’m l’esquena; se’m marcava tota l’espinada com a un gos mort de fam. Era trist mirar-me. Feia temps que em trobava lluny de la Maria que havia sigut; una noia jove, plena de vida i de frescor. Amb una curiositat infinita per descobrir el món que s’obria davant seu. Havia crescut amb el tronc ferm i les carns impetuoses; tenia els ulls verds com l’aigua d’un riu i grans com dues llunes.  La mare sempre em deia que no em calia parlar perquè amb la mirada ho deia tot. Era càndida i amable, sempre disposada a ajudar als demés. I somreia. Somreia molt. Vaig recordar que feia uns anys, quan encara era la Maria, Maria - perquè ara ja no en quedava ni mitja de la Maria d’abans - m’agradava riure davant el mirall i contemplar els clotets que es formaven a les galtes enceses. Tenia els llavis de vellut rosat, i les dents eren blanquetes i bastant regulars, malgrat un incisiu que el tenia una mica més amunt del normal, però mai em va molestar. Era una noieta prou graciosa amb una perspicàcia insòlita per la meva edat.  Els clients del bar se n’havien adonat de la meva prematura pillaria i em deien que era una vella, perquè parlava igual que les dones grans, com amb una saviesa que no sabien ben bé d’on venia. Hi havia molta vida dins meu. I una bellesa sostinguda a punt d’esclatar, com els pètals que amaguen el secret de les flors fins la primavera. Rere el pit hi respirava un gran Univers que va anar fent-se petit a cops de pena, cada vegada més, fins que va quedar un infinit buit de recança.

Em vaig acariciar els braços, la pell s’havia endurit de tant temps vivint a la intempèrie del desconsol. Era com una d’aquelles escultures que es passaven l’eternitat decorant una font, i es tornaven fosques i brutes perquè ningú se’n preocupava. Així em sentia, condemnada a les calamitats externes, com si algú m’hagués deixat al carrer i no pogués fer res més que romandre asseguda, aguantant misèries i fred. Era impossible trobar a la Maria al mirall, ja no en quedava res de mi. Feia temps que no reconeixia el meu reflex; com un vampir, no tenia ànima. Se l’havia engolit tanta maldat. I ja no era capaç d’apreciar ni un vestigi de la meva persona. Assistia resignada a la metamorfosis tràgica de la meu ésser. Sense voluntat. Sense forces. ¿En què m’havia convertit? En una closca fràgil que albergava aire i papallones mortes...

Vaig acostar-me un mocador a la boca per parar l’hemorràgia del llavi. No vaig poder contenir el plor per tanta desgràcia i vaig amagar la cara rere les mans. Al cap d’una estona vaig aixecar la mirada i vaig contemplar-lo a través del mirall; s’estava descordant la camisa, quan va acabar va omplir-se un got de whisky i es va encendre una cigarreta. No el veia des de feia cinc dies. M’havia deixat sola en aquella casa enorme. «Et demostraré que tot pot ser diferent» em va dir, i al dia següent quan vaig llevar-me ja no hi era. No sabia quan trigaria a tornar. El vaig esperar tot el dia i no va aparèixer. I així van passar quatre nits. Els primers cops que desapareixia patia com una beneita, i al cap dels anys, em vaig acabar acostumant. Al final només desitjava que no tornés mai més. Però sempre regressava. Sempre. I m’omplia de petons i em portava flors, bombons i regals. Jo sabia que jeia amb altres dones, que corria empaitant faldilles. I que per això s’esfumava tot d’una. I podien passar setmanes perdut entre perversions i luxúria desenfrenada. Després, quan tornava, em deia que m’havia trobat a faltar i que la pròxima vegada em duria amb ell. Se’m tirava als peus plorant i em demanava redempció. «No et puc perdre, floreta. No et puc perdre. Perdona’m».

Per desgràcia meva, aquella tarda ell va arribar a la casa abans que jo tornés del meu passeig. Havia sortit per respirar de prop l’aire que arrossegaven les ones. Després de molts anys per fi em reunia a soles amb el mar. Em sentia com una nena trapella; salvatge i lliure. Em vaig treure les sabates per poder caminar per la platja amb més lleugeresa. Vaig acostar-me ben a la vora del mar. Em vaig deslligar les mitges i vaig fer una passes al davant. L’aigua no va trigar en llepar-me la punta dels dits del peu, i la seva fredor em va recordar que encara seguia viva malgrat el patiment. Vaig endinsar-me una mica més, fins que l’aigua em va arribar als genolls; vaig sentir com el meu cos rígid i petri recuperava les formes i els volums que li havien sigut arrabassats  feia anys. El pit se’m va omplir d’una joia abrasadora que em va fer venir ganes de cridar de felicitat. El sol brillava amb una claror neta i pura que regenerava tota la negror que hi havia dins meu. I per primera vegada a la meva vida vaig notar que les cordes invisibles que em lligaven a un destí fatal es dissipaven amb l’èter marí. Al cap d’una estona vaig decidir que era hora de tornar a casa. I tot marxant, pensava en que a l’endemà hi tornaria sens falta i que m’hi passaria tot el dia.  

Quan vaig entrar a l’habitació me’l vaig trobar assentat al sofà. Una punxada intensa em va travessar el cor i em va venir una mica de mareig. La seva mirada va dirigir-se directament a les meves cames: «On eres?» em va preguntar amb to contundent. «He baixat a la platja» vaig contestar tot el serenament possible. Em va tornar a mirar les cames nues. Vaig recordar que les mitges penjaven de la bossa, i de seguida vaig entendre el què li passava pel cap.  No va deixar-me temps a reaccionar. Es va aixecar de sobte. «Mentidera! On vas sense les mitges? Vols que et mirin o què?  O poder has anat a veure algú? No m’estranyaria. Segur que vens de fanfarronejar amb cretins. Mala pècora!» No vaig tenir temps ni d’articular un mot quan va estavellar-me contra la paret i va destrossar-me el llavi.

Seguia davant el tocador contemplant l’espectacle infame de la meva presència. M’urgia tapar-me. Vaig treure’m el què quedava del vestit i vaig posar-me una bata de ras rosa que tenia un gran paó de color blau bordat a l’esquena. No m’havia portat cap altra i em va saber greu posar-me-la sense haver-me netejat abans. Però no volia seguir topant-me amb aquella Maria del mirall. «Necessitaré punts, la ferida no se’m tancarà» vaig pronunciar en veu alta. Ell va fer que no m’escoltava mentre es fumava la cigarreta. Vaig empassar saliva i vaig començar a recollir tot el desastre. «T’he dit que et rentis i et vesteixis. Que no ho has entès?» va etzibar de cop. Les tremolors van reactivar-se. Va dirigir-se decidit cap a mi. «Em faràs cas o no?!» va cridar-me a cau d’orella. De sobte es va apoderar de mi una veu que no era la meva i vaig replicar-li: «Has vist com has deixat tot això? Si no em fessis el què em fas, això no passaria». Immediatament després vaig adonar-me’n del meu atreviment. Estava morta de por. I la resposta no es va fer esperar; va tornar a agafar-me del cabell, va comprimir les dents ben fort i va escridassar-me: «T’hauria de matar. Ets el pitjor que m’ha passat a la vida, tros de puta mentidera!». Va aixecar-me una altra vegada i em va encastar contra el tocador fent caure la gerra plena d’aigua que va quedar esmicolada al terra. Em va prendre dels braços, obligant-me a trepitjar els vidres que se’m van clavar a la planta dels peus. No vaig poder contenir un crit de dolor. «Deixa’m estar sis plau!» vaig pregar-li amb un clam llastimós. No volia escoltar-me. Jo no podia caminar i vaig caure contra el sòl. Ell no va aguantar l’equilibri i va ensopegar. Quan va recobrar-se va lliurar-me una cossa al estómac. Una escalfor corrosiva va estendre’s dins meu. I el pit va col·lapsar. No podia respirar. Vaig estossegar repetidament fins que em van venir ganes de vomitar. Volia aixecar-me, refer-me, defensar-me, fugir... però quan estava a punt d’incorporar-me va esclafar-me amb tot el pes del seu cos. «Tornaràs a contestar-me, eh?!» estava assentat a sobre de la meva panxa. Em trobava totalment immobilitzada. Vaig intentar esmunyir-me. Movia els braços amb tota la meva força però era impossible. «Digues! Tornaràs a marxar sense avisar-me? Tornaràs a mentir-me com ho has fet?» no podia parlar, em va rodejar el coll amb les mans i va començar a estrènyer. «Contesta’m desgraciada!» era incapaç d’emetre cap resposta, la pressió era cada cop més severa. Només podia observar el seu rostre desfigurat per una còlera inhumana. Sentia pànic. Em mataria. Mai abans havia patit tant per la meva vida com aquella tarda. M’estava assassinant. I no podia fer res per impedir-ho. Les meves cames es movien frenèticament tractant de desempallegar-se d’aquella fera; vaig clavar-li les ungles a la cara i vaig esgarrinxar-li  el coll i els braços. Era inútil. Estava exercint tota la seva força contra la meva tràquea i m’estava quedant sense energies per continuar lluitant. I mentre sentia que la vida se m’escapava en cada gest, pensava en el meu fill. El meu petit, que havia nascut amb els ulls blaus per salvar-me la vida, que va arribar al món entre les flors de la primavera com una papallona per ressuscitar tot allò que havia mort dins meu. Ell va ser el meu cel a la Terra. L’aigua pura i innocent de les seves pupil·les era la que mantenia el batec del meu cor, que ara s’apagava. Sentia com  s’afeblia rere les costelles. I vaig començar a plorar. No de dolor. No de mal. Si no d’infinita pena. Sabia que aquest cop ell acabaria la feina. Que em deixaria morta a terra. I jo no podia treure’m del cap al meu nen. No el veuria créixer; no l’acompanyaria al llarg de la seva vida el temps que Déu m’hagués permès. I ara em desfeia entre llàgrimes agonitzant i entregant-me a l’infortuni.

Exhausta com estava, vaig permetre’m mirar a través dels vitralls de les finestres per última vegada, era conscient que no tornaria a veure el sol d’un nou dia. Podia contemplar com els rajos es fonien entre la nuvolada tenyint-los d’un magenta gloriós. El cel es mostrava misericordiós i convidava a les ànimes perdudes. On aniria jo? Havia viscut tota la meva vida en els llimbs. Extraviada entre devastació i somnis morts, arrossegava una penitència injusta. Maleïa cada glop d’aire, cada parpelleig i cada lluna. Estar viva em feia mal. I malgrat això havia de resistir. L’avern no m’acovardia tan com ho feia la vigília, impredictible i capriciosa.  No existia pitjor tortura que la incertesa i el neguit de dormir al costat d’ell.

Va seguir asfixiant-me fins que els ulls se’m van injectar de sang. Una ombra freda va cobrir el meu cos i va glaçar-me les extremitats. Ja no podia moure’m. No va tornar a entrar més aire dins els pulmons i vaig sentir apagar-me. Lentament es va anar fent la foscor que se m’havia d’emportar. Després d’una angoixa interminable, el meu cos malmès per pallisses i reduït a un ens sense esperances i sense anhels descansaria finalment. El pes d’una mà invisible va posar-se sobre l’estern. El pit va obrir-se per rebre la serenitat i la calma que necessitava per partir. Els ecos de l’eternitat ressonaven des de l’obscuritat. Ja no tenia por pel què m’esperava rere el llindar de la vida... i em vaig deixar anar.

Vaig marxar amb el cor trencat i els ossos cansats.

[negreabsolut]

El turment de Sant Antoni, atribuït a Michelangelo Buonarroti. Oli i tremp d'ou sobre fusta, 47 x 35 cm; c. 1487–1488.

[rogertaberner]

El color és la meva obsessió diària, l'alegria i el turment. 

(Claude Monet)

[yummyummy-404]

Turment @ Roquetas 2019 by snapliveshots Turment @ Roquetas 2019 January 14, 2019 at 12:58AM

[picavecalyx]

      “ i’m nut turmenting anyune, i’m enjuying myself by experimenting with interesting tastes- ”

[spettriedemoni]

Oggi mi è tornata in mente questa canzone che ascoltavo da bambino. Mi è tornato in mente che la ascoltava anche De Gregori perché il padre ha lavorato per anni a Pescara.

Oggi l'ho cantata a Tigrotto per la prima volta per farlo addormentare.

Questo il testo con relativa traduzione in italiano.

Vulesse fa' arvenì pe' n'ora sole

Lu tempe belle de la cuntentezze,

Quande pazzijavame a vola vola

E te cupre' de vasce e de carezze.

Vorrei far tornare per un'ora sola

Il tempo bello della contentezza,

Quando giocavamo a vola vola

E ti coprivo di baci e di carezze.

E vola, vola, vola, vola, vola

E vola lu pavone,

Si tiè lu core bbone

Mo fammece arpruvà.

E vola, vola, vola, vola

E vola il pavone,

Se hai il cuore buono

Ora fammici riprovare.

'Na vote pe' spegnà lu fazzulette,

So' state cundannate de vasciarte.

Tu te scì fatte rosce e me scì ditte

Di 'nginucchiarme prima e d'abbracciarte.

Una volta, per disimpegnare il fazzoletto,

Sono stato condannato a baciarti.

Tu ti sei fatta rossa e mi hai detto

D'inginocchiarmi prima e d'abbracciarti.

E vola, vola, vola, vola

E vola lu gallinacce,

Mo si ti guarde 'n facce

Mi pare di sugnà

E vola, vola, vola, vola

Vola il gallinaccio,

Ora se ti guardo in faccia

Mi pare di sognare.

Come li fiure nasce a primavere,

L'ammore nasce da la citilanze.

Marì, si mi vuò bbene e accome jere,

Né mi luvà stù sogne e sta speranze.

Come i fiori nascono a primavera,

L'amore nasce dalla fanciullezza.

Maria, se mi vuoi bene come ieri,

Non togliermi questo sogno e questa speranza.

E vola, vola, vola, vola

E vola lu cardille,

Nu vasce a pizzichille

Né mi le può negà.

E vola, vola, vola, vola

E vola il cardellino,

Un bacio con pizzicotti sulle guance

Non me lo puoi negare.

Nà vota 'r'na pupuccia capricciosa,

Purtive trecci appese e lu fruntine,

Mo ti si fatte serie e vrigugnose,

Ma ss'ucchie me turmente e me trascine.

Una volta eri una bambina capricciosa,

Portavi le trecce appese ed il frontino,

Ora ti sei fatta seria e vergognosa,

Ma quegli occhi mi tormentano ed mi ammaliano.

E vola, vola, vola, vola

E vola la ciaramella,

Pe' n'ore cuscì belle

Vulesse sprufunnà.

E vola, vola, vola, vola

E vola la ciaramella,

Per un'ora così bella

Vorrei sprofondare.

[frasi-napoletane]

Cu l'anm c'allucc nun cia' facc cchiu' a colp e stu turment a tien tu.

frasi-napoletane