#empenta

[sentimentarlequinat]

Vladys desferma l'èxtasi arlequinada a la gran festa de Bransu

El Sabadell ha fet un pas endavant cap a la permanència després de superar per dos a un al Cornellà. Després d’un inici amb ocasions a banda i banda, Toni Arranz avançà al marcador als de Gonzalo Riutort. La reacció arlequinada no es va fer esperar i, amb empenta, l’equip buscà l’empat fins que en una gran acció en camp rival, Marc Domènech igualà el partit amb una gran rematada. A la segona…

[fusteria]

Mireu! Mireu a stories... 👀👀 Compte enrere 🙌 #magradalamevafeina #tallerfusta #showroom #botigaonline #fustesamida #dissenyproducte #necessitounfuster #arranjaments #novetats #showroomdefustes #novaetapa #empenta (en La Fusteria) https://www.instagram.com/p/CBQMTGyoJsi/?igshid=i5e9yscam99d

[guillemelgat]

Comença la quarta (!!!) setmana d’El català a casa, aquesta setmana tenim un conte curt de Pere Calders, un autor molt conegut. Es diu “Fet d’armes” i forma part de la col·lecció Cròniques de la veritat oculta.

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.

Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d'una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.

Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:

–¿Que em podríeu dir si vaig bé per anar a l'Ajuntament d'aquest poblet?

(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)

–No sigueu ase –vaig dir-li–. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.

Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:

–Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot –respongué–. Què em fa falta? ¿Quin és el detall que m'acusa?

–Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informat, vosaltres.

–L'hem tret d'un diccionari –va dir-me amb tristesa.

Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:

–Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera...

–No –digué–, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.

Provàrem fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des d'allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el podien demanar els generals.

L'enemic em digué:

–Vist des d'aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...

(Vaig fer que sí amb el cap.)

–... I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent –acabà.

Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir.

–I si anéssim a cops de puny?

–No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué–, és positivament difícil.

Pensant, vaig trobar una solució:

–Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?

S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.

📝 Tasca 1: Llegeix el text. Fés una llista de paraules que no coneixes, i buscar-ne els significats.

📍Fés un post amb… la llista de paraules i significats, i sobretot amb paraules que encara no entens després de buscar les seves definicions.

[b-free-fest]

El dimarts 15 es va celebrar el taller "Com em cuida el meu barri, com cuido jo al meu barri: suports quotidians" impartit per Isabel Martín de Cotidiana al Centre Cultural Xinés de Pere Garau. A l'entrada del centre el terra està decorat amb dibuixos infantils i el drac de tela que surt a la plaça del mercat per celebrar l'any nou xinès treu la cua pel primer passadís.

Al lateral esquerre del local ens cediren l'ús d'una sala, algunes assistents ja havien participat dilluns, altres eren noves veïnes interessades. Ja totes assegudes, Isabel va fer una introducció de Cotidiana, la cooperativa de la qual forma part amb Cristina Alba i Eva Morales, un grup d'arquitectes que treballen des d'una perspectiva ecofeminista, creant projectes comunitaris, com ara Ramuca, una xarxa de suport mutu o el projecte de ciutat Post-covid.

Com a activitat, Isabel ens plantejà dibuixar cercles d'afectivitats, per pensar sobre els vincles i les proximitats, emocionals i geogràfiques, posant nom i creant el dibuix d'un cosmosistema propi de cures. Seguint la mateixa lògica vam pensar de forma individual, i després compartida, que ens agradava fer soles, que era importat per nosaltres fer amb altres persones i que ens agradava del nostre barri. Van sorgir moltes coincidències: passejar, trobar-se amb les amigues i veïnes, fer treballs manuals i la música: escoltar-la, ballar-la i practicar-la.

Moltes de les assistents declaren un sentiment de pertinença a La Soledat, una mena d'orgull identitari que les fa sentir com en familia, tot i que la Núria, la més jove del grup, ens confesa que quan passeja sola el seu sentiment és d'inseguretat. Aquestes dues experiències, quasi contradictòries, delaten un símptoma molt greu, i evidencien que l'espai públic no es pensa i es viu de la mateixa manera depenent dels cossos i gèneres.

Tan important és la projecció de l'espai públic, com la de l'espai privat. Per la majoria de les dones és tan important fer coses en comunitat, com a soles. Els moments i espais d'intimitat no s'han tingut en compte en una política de l'habitatge que en general no ha pensat en les persones i les seves necessitats.

De la covid i el temps de confinament també han extret experiències positives, Caterina ha après ha escoltarse a si mateixa, davant la saturació de sobreinformació, ha estat per ella com a una cura mental, la Núria, ha conegut a la seva veïna Trini, que ja és per ella com una àvia.

L'AV de la Soledat té la seu a la pl. de Sant Francesc Xavier, en aquest local s'hi fan activitats com gimnàstica, danses del món, informàtica, taller de memòria o manualitats. Des de fa algun temps les festes del barri no han estat tan galdoses com abans, la junta directiva està formada per persones bastant grans, i la força i empenta d'un temps es va esvaint. Per un altra banda s'han anat tancant indústries i equipaments, i hi ha zones amb obres que no acaben mai. Totes les assistents van reivindicar la importància dels llocs de reunió, ja que és allà on es creen les xarxes de proximitat quotidianes per un sistema mutu de cures.

Fotografies de Miquel Julià

Gràcies al suport de: La Direcció Insular de promoció Sociocultural i Caixa Colonia

[sora2937]

Day 3: Favourite couple

- Així avui has quedat amb Hakkekkyiū, eh?

- S-senpai no em miris així!

- Aixi com, eh? -pregunta AA-5100 amb un mig somriure mentre fa un moviment suggerent amb les celles.

- Només hem quedat per passejar per l'orella interna!

- Diuen que a la tarda s'escolten belles melodies... -murmura NT-4201 pensativa.

- Exacte, exacte! Així que dues cèl·lules més música és igual a cita romàntica! -exclama la castanya amb un somriure.

Avergonyida, AE-3803 comença a balbucejar paraules incomprensibles fent que les altres dues eritrócits riguin per sota el nas.

No era un secret per elles, ni pels amics del neutrófil, que els dos tenien sentiments que anaven més enllà d'una simple amistat, tenien masses proves que ho corroboraven com el gran sonriure d'AE-3803 en reconèixer la figura blanca del neutrófil, la preocupació que l'assalta cada cop que el veu lluitar contra un bacteri o quan el veu tacat de sang i no sap si és perque està ferit, o també el petit somriure que U-1146 sempre dibuixa quan la veu esforçar-se en la seva feina, la completa atenció que li dedica quan AE-3803 li explica el seu dia a dia -rebent més d'un cop, una bronca dels seus companys per apagar "accidentalment" el transmissor- o les acrobàcies que realitza per ajudar-la a seguir el camí correcte sense que ella se n'adoni. Però malgrat tots aquests detalls, els dos implicats eren massa innocents i despistats com per adonar-se'n, fent que els seus amics es frustressin i comencessin a pensar que la situació s'allargaria per sempre si no els donaven una petita empenta.

- Vosaltres sereu les meves víctimes!

Espantades, les tres eritrócits miren al seu voltant per veure un Bacillus cereus flotant sobre seu.

- Correu!!

Sense cap més ordre, les tres cèl·lules sanguínies arrenquen a córrer mentre esquiven els atacs del bacteri, agafant amb força els seus respectius cistells plens de nutrients. Veient que el camí es divideix en dos, AA-5100 exclama:

- A la dreta!

- Oh? Ni parlar-ne!

Estirant un dels seus tentacles, AA-5100 i NT-4201 segueixen corrent per la dreta mentre que AE-3803 es veu obligada a seguir per l'esquerra i poc després, perseguida pel bacteri.

- Per què sempre m'he de creuar en el camí dels bacteris!? -exclama l'eritrócit espantada, esquivant amb salts i tombarelles les estocades del microorganisme.

Sense fixar-se gaire en el camí, AE-3803 continua corrents fins creuar una porta metàl·lica oberta, en l'interior de la qual hi ha una cinta transportadora llarguíssima flanquejada per màquines acabades en pinces.

- Això és... un dels glomèruls renals de reserva...

- On ets, eritrócit? Què vols jugar a fet i amagar, pot ser?

Ajupida a sota d'una cinta, AE-3803 comença a arrastrar-se sigilosament cap a la sortida, intentant despistar al bacteri que es dedica a trencar les cintes i a volar d'un extrem a l'altre de la sala.

- Una mica més...

Ja podia veure la senyal lluminosa de sortida quan xuta una clau anglesa abandonada al terra.

- Aquí estàs!

El flagel blanc trenca la cinta que protegia AE-3803 que aconsegueix apartar-se just a temps, quedant al descobert.

- Mira, ho podem fer per les bones: tu em dones els nutrients i jo et deixo marxar, què hi dius?

- N-no...

- Perdona?

- Que no t'ho donaré! Això és per una cèl·lula no per un bacteri!

- Què t'has cregut!?

Furiós, el bacil estira un dels flagels per lligar-lo al voltant del coll d'AE-3803, alçant-la del terra. La cèl·lula sanguinia lluita per alliberar-se, amb esgarrapades i cops de peu, però sense deixar anar el cistell, decidida a complir la seva funció fins a les últimes conseqüències. Estrenyent el seu coll amb més força, AE-3803 comença a boquejar en busca d'un aire que no li entra, notant com la seva consciència s'emboirina i els seus moviments van perdent força. El riure cruel del Bacillus ressona en les seves orelles, i amb els ulls humits, xiuxiueja:

- Hak...ke...ky...ū...sa

- Aquí estàs! Mor bacteri!!

Caient de cul a terra i amb el coll lliure, AE-3803 s'abraça al cistell mentre tus i respira forçadament, aliena a la lluita que es desenvolupa al seu davant. Al cap de pocs minuts, el silenci s'apodera de la sala sent interromput per unes ràpides passes que s'aturen al davant de l'eritrócit.

- Sekkekkyū, estàs bé? Estàs ferida?

- E-estic bé, no pateixis. Gràcies per ajudar-me.

- Gràcies a la cèl·lula mare que estas bé... -murmura U-1146 abraçant a AE-3803, agafant-la per sorpresa.

- Hakkekyū-san?

- Quan t'he vist quieta, m'he espantat molt... He pensat que havia fet tard, que ja no...

- Hakkekyū-san! Estic bé, has arribat a temps! Veus? Mira'm, estic bé, mira'm. -ordena la cèl·lula vermella, mentre ajunta les dues fronts i acaricia les galtes blanques del contrari.

- Sí... Estàs bé...

- Estic bé, perquè tu sempre m'ajudes.

- Però i si...?

- Mai passarà, jo sé que sempre arribaràs. -interromp AE-3803 amb un somriure, notant com els braços ferms del contrari la rodejen amb cura i afecte.

- Entesos. Sekkekyū?

- Sí?

- P-podem quedar-nos una estona així? -pregunta U-1146 amb un curiós to vermell a les galtes.

- És clar, tot el temps què vulguis.

Pot ser, el dia en què els dos protagonistes corresponguin els seus sentiments no és tan llunyà com els altres volen creure.

[conilagrotteria]

Mi nuevo libro "Grandes Herramientas para pequeños guerreros: Bullying" de la Editorial Flamboyant junto a la ilustradora Marina Sáez ya está ¡en preventa!

•Una guía para la infancia, con un lenguaje adaptado.

•Una oportunidad para reflexionar, prevenir y actuar contra el acoso escolar.

•Un libro con pautas y herramientas para las familias y escuelas.

SINOPSIS: BULLYING

ROMPE EL SILENCIO Y NO TENGAS MIEDO.

Cada día surgen conflictos en clase y muchas veces fingimos que no pasa nada. Callamos ante un empujón, un insulto o una humillación, porque el miedo nos paraliza. ¡Pero no estamos solos! Con la ayuda de la familia, los amigos y la escuela, podemos aprender a reaccionar de otra manera y combatir el acoso.

En catalán: BULLYING

TRENCA EL SILENCI I NO TINGUIS POR. A classe sorgeixen conflictes cada dia i tot sovint fem veure que no passa res. Callem davant d’una empenta, un insult o una humiliació, perquè la por ens paralitza. Però no estem sols! Amb l’ajuda de la família, els amics i l’escola, podem aprendre a reaccionar d’una altra manera i combatre l’assetjament

PREVENTA

Lo podéis encargar en vuestra librería de confianza, aquí os dejo algunas:

Papelería Toñi (Córdoba)

La Librería Ambulante (Sevilla)

Avalon papelería (Valencia)

Librería Somnia (Barcelona)

O en los grandes almacenes:

CASA DEL LIBRO

AMAZON CAS

AMAZON CAT

FNAC CAS

FNAC CAT

Biografía del autor

CONI LA GROTTERIA es maestra de Educación Infantil, doctoranda en Igualdad y escritora de cuentos que promueven una cultura de paz desde la primera infancia. En la actualidad, se encarga de la dirección pedagógica de la escuela infantil Ituitu de Valencia y ha recibido el Global Teacher Prize 2021. Su proyecto educativo, Escuelas de Paz, ha sido premiado internacionalmente y se ha implementado en centros educativos de España y Latinoamérica.

MARINA SÁEZ nació en Barcelona. Cada fin de semana despertaba a sus padres con toda clase de dibujos. Años después, la cosa sigue más o menos igual. Le gusta dibujar bigotes de gato y salirse de la raya. Y aunque lo ordene todo por colores, siempre le da mucha pereza sacar punta a los lápices. Actualmente combina su profesión de ilustradora con la docencia. Ha expuesto su obra en Barcelona, Atenas, Chicago y Berlín.

CATALÁN

CONI LA GROTTERIA és mestra d’Educació Infantil, doctoranda en Igualtat i escriptora de contes que promouen una cultura de pau des de la primera infantesa. Actualment, és la directora pedagògica de l’escola infantil Ituitu de València i ha rebut el Global Teacher Prize 2021. El seu projecte educatiu, Escoles de Pau, ha estat premiat internacionalment i s’ha implementat en centres educatius d’Espanya i Llatinoamèrica.

MARINA SÁEZ va néixer a Barcelona. Cada cap de setmana despertava els seus pares amb tota mena de dibuixos. Anys després, la cosa continua més o menys igual. Li agrada dibuixar bigotis de gat i sortir-se de la línia. I, encara que ho endreci tot per colors, sempre li fa molta mandra fer punta als llapis. Actualment combina la seva professió d’il·lustradora amb la docència. Ha exposat la seva obra a Barcelona, Atenes, Chicago i Berlín.

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by GRAF (@grafagenda)

Tornen els APROPOS! En aquesta ocasió hem col·laborat amb els Projectes No-Expositius de @lacapellabcn apropant-nos a les artistes de la convocatòria de Barcelona Producció 2021-2022 que estan desenvolupant els seus treballs fora de l’espai físic. Des de GRAF ens hem encarregat d’avaluar les necessitats i els moments de cada procés i hem proposat un seguit de trobades entres les artistes i agents externs que serveixin de catalitzador. Una mica com quan una amiga t’agafa de bracet pel carrer i camineu una estona juntes. Gràcies a les artistes, agents col·laboradors i La Capella per la confiança i per deixar-nos intervenir en els seus processos!

💨 El primer projecte que us presentem és el de l’Anna Pascó (@apascobolta) una pàgina web que, mitjançant intel·ligència artificial, agafa conceptes llegits a Twitter en un moment i lloc determinat i crea un refrany que guía anímicament a cada usuària, vinculant-les a quelcom tan emocional com és la meteorología.

👉 La nostra intervenció va tenir lloc quan l’artista estava definint l’aspecte gràfic del web, per el que la vam posar en contacte amb Diego Bustamante d’ @oficinadedisseny qui, a partir del diàleg i revisió dels materials, deixà alguns interrogants sobre la taula amb els que l’Anna ha pogut donar una última empenta al projecte.

📅 Podeu experimentar ZENZ(A)I en directe fins al 24 d’abril a l’Espai Rampa de La Capella. A més el dijous a les 19.30h hi haurà una xerrada amb Antonia Folguera, Francesc Mauri -sí, si, l’home del temps-, Casimiro Pio i Anna Pascó, que ens permetrà conèixer la proposta en tot el seu esplendor.

#apropos#aproposprojectesnoexpositius#projectesnoexpositius#lacapella#espairampa#annapasco#zenzai#grafagenda#graftool#artcontemporani

[mroigrevista]

Premis Literaris Sant Jordi 2022, bases del concurs: català

E S O

A partir de l’observació d’una de les imatges seleccionades, construïu una narració o un poema de la vostra pròpia collita.

El vostre professor de català us indicarà quina imatge us ha correspost. La trobareu penjada al Classroom.

B A T X I L L E R A T

Narració:

A partir de les línies inicials d’una novel·la famosa de la literatura catalana, escriviu un relat. O bé:

Poesia:

A partir d’uns versos seleccionats, inspireu-vos per compondre un poema que mantingui una relació, amb el to o amb les paraules que conté la citació.

___________________________________________________

Si feu una narració, l’extensió màxima són 2 fulls DIN A4 per una sola cara, a doble espai i amb lletra Arial 12.

Si escriviu un poema, el màxim són 50 versos.

Tots els textos han de tenir títol.

Termini de presentació: cal lliurar els treballs abans del dia 1 d’abril al professor de català.

Ànims i empenta. Deixeu volar la imaginació!

Annex. Selecció de frases inicials de novel·les i versos.

1

“Els parpres, en obrir-se, van fer un clac gairebé imperceptible.”

Vida privada, Josep M. de Sagarra

2

“Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú. Jo era la quinta de sis germans i…”

Pedra de tartera, Maria Barbal

3

“Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament.

Camí de Sirga, Jesús Moncada

4

“–L’amor em fa fàstic!

Havia pensat tota la tarda en aquell pobre gat i, sense voler, va tancar el reixat d'una revolada. A dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886”

Aloma, Mercè Rodoreda

5

“Sentia el tuf de les boques del metro, d’olor de taronges fermentades, i m’aguantava la respiració quan passava pel costat de les escales.”

Ramona adéu, Montserrat Roig

6

“A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals”

Invasió subtil, Pere Calders

Versos seleccionats

1

“És quan dormo que hi veig clar”

J. V. Foix

2

“Recerco l'alba dins la nit obscura

i se'm fan perdedors tots els camins.”

Rosa Leveroni

3

“Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat

M. Mercè Marçal

4

“No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou”

Joan Fuster

5

“Com una ombrel·la

t’obro la meva veu sota dels núvols

i m’empasso la neu. “

Felícia Fuster

6

“Lleugera, s’iniciava

la pluja d’una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits”

Gabriel Ferrater

[ceskfreixas]

Últims 10 dies de micromecenatge!

Últims 10 dies de micromecenatge!

Estimats i estimades, enfilem la recta final d’aquesta campanya de micromecenatge que, si tot va bé, acabarà amb la publicació del meu novè disc. Encara ens queda fer una darrera empenta i, si ho creieu oportú, podeu col·laborar-hi comprant anticipadament el disc, i escollint una de les moltes recompenses que hi ha. A banda del disc digital i el disc físic signat, tot seguit us en detallo la…

[llibresoberts]

Borges. El laberinto infinito, d’Oscar Pantoja (guió) i Nicolás Castell (dibuix).

Se’ls hi pot agrair molt a tots aquests autors de còmics biogràfics l’esforç que fan per “traduir” una vida en vinyetes (igual que als que fan adaptacions d’obres com A la cerca dels temps perdut de Proust). De ben segur que algú entomarà alguna de les obres d’aquests autors per primer cop després de llegir-se aquests còmics. Però més enllà d’aquest agraïment, faríem mala feina si no fóssim exigents amb ells.

Que la tasca sigui difícil i encomiable no treu que la seva execució pot ser reeixida o no. I no és que aquesta biografia il·lustrada del gran Borges sigui fallida, però no encerta a estar a l’alçada del personatge i encara menys de la seva obra. Escapçar fragments de la seva vida es pot interpretar com una intenció de bastir un trencaclosques calidoscòpic que ens doni una visió essencial i generalista (per bé que parcial), però també com una solució a la impossibilitat de ser rigorós, de bastir una veritable biografia. Escapçar la vida de Borges no funciona, fonamentalment perquè les diferents parts estan emocionalment desconnectades entre elles.

El dibuix de Castell no hi contribueix. La seva sequedat i l’estatisme no convida a veure cap dinamisme vital. Borges era un home pausat, però no estàtic. Tan sols quan el dibuixant busca impactar (la revelació de l’Aleph, per exemple) aconsegueix, a doble plana, una creativitat veritablement suggeridora. (No es pot obviar que potser era aquest contrast l’efecte que es buscava, però de ser així, l’esforç al que s’obliga al lector seria excessiu).

La història cavalca amb una certa empenta quan el tàndem creatiu s’allunya de la biografia i s’atansa a la barreja del personatge biografiat amb alguns dels seus relats breus. Per a un lector habitual de Borges l’aparició de racons, personatges i trames reconeixibles li dóna ales a un còmic mancat fins aquell moment de volada.

El resultat no és ni molt menys menyspreable. És un còmic digne. Però res més que això. I Borges mereix alguna cosa més que una obra digna.

[sentimentarlequinat]

Malgrat lluitar, el Juvenil torna a ensopegar

El Juvenil A Femení ha caigut derrotat per tres a dos davant la Fundació UE Cornellà. Malgrat els gols inicials d’Andrea i Yanira, el Sabadell va reaccionar amb empenta i contundència, gràcies a un doblet de Nora Ruiz, gols que van arribar al tram final de la primera part i recentment arrencada la segona. Tot i lluitar, no va ser suficient, ja que Núria, poc després del 2-2, sentència…

[nodeberianpecar]

I quines sorpreses ens portarà aquest any que acabes de començar? Sigui el que sigui, segueix mirant al futur amb aquesta empenta i aquestes ganes de menjar-te el món, petit. Aconseguiràs tot allò que vulguis. Estic tan orgullós de tu... #HappyBirthday #pepisgrowingsofast #Pep https://www.instagram.com/p/CS-RpPqNuOW/?utm_medium=tumblr

[jgmail]

La herejía del americanismo, una máquina de guerra contra la tradición católica

Javier de Miguel Marqués (1984) es Licenciado en Administración de Empresas, Graduado en Derecho y Máster en Asesoría fiscal. Casado y padre de cuatro hijos, a su carrera profesional como asesor fiscal une una década de estudios privados sobre la Doctrina Social de la Iglesia. También acostumbra al estudio asiduo de las infiltraciones de la filosofía moderna en otros campos distintos de la economía, como la Teología, el Derecho, la política y la pedagogía. En el ámbito editorial, es articulista colaborador en medios como Verbo, Periódico La Esperanza, Empenta y Marchando Religión. Asimismo, en su canal de Youtube aglutina vídeos explicativos de determinados aspectos de moral social cristiana. En esta entrevista nos explica que es el americanismo y por qué está condenado por la Iglesia.

¿Qué entendemos por americanismo?

Hay que decir que el término “americanismo” tiene varias acepciones, algunas de las cuales pueden tener nexos de unión entre sí. Por ejemplo, podemos hablar de él como giro lingüístico, como sentimiento patriótico de identidad nacional o continental, como estrategia geopolítica, y como forma de teología política o de ideología social. Aquí nos referiremos a estas dos últimas acepciones, de la cual la primera es causa de la segunda, pues como decía Donoso Cortés, todo problema humano es, en el fondo, un problema teológico.

A grandes rasgos, el americanismo del que hablaremos se caracteriza por la concepción, como ideal político, particularmente ideal de política cristiana, de los fundamentos de orden social y de las relaciones Iglesia-Estado-sociedad-individuo que han cimentado la constitución política de los Estados Unidos de América y su devenir histórico.

¿Por qué la define usted como una máquina de guerra contra la tradición católica?

Fundamentalmente, porque ignora, cuando no desprecia radicalmente, el derecho público cristiano que ha constituido la identidad de la res publica cristiana durante siglos, y lo sustituye por una organización – que no orden- social fundada en las ideas-fuerza de la Modernidad filosófica, entendida ésta como el proceso de secularización de la vida social, a saber, separación Iglesia-Estado, indiferentismo religioso – llamado neutralidad-, libertad para la difusión de todo tipo de ideas y credos, al margen de su veracidad, y una concepción individualista y materialista de la vida, frente a la filosofía cristiana clásica acerca del bien común y del fin natural y sobrenatural de la comunidad política que, como tal, comporta severas obligaciones de la autoridad política para con la verdadera religión.

En otras palabras, pretende transmitir la idea de que la mejor de las relaciones Iglesia-Estado-sociedad posible, es aquella en que la fe puede expresarse sin trabas en un marco democrático de igualdad y libertad negativa, es decir, ausencia de coacción externa. “Las iglesias” serían, pues, meras asociaciones privadas sin distinción de régimen jurídico, y el Estado se ciñe a un marco de laicidad en el cual, si bien puede manifestar un respeto y aprecio por el hecho religioso en general –sin particularismos- en realidad también acoge sin género de duda el derecho a no profesar religión alguna.

Puede verse que esta teología-ideología tiene fuerte raigambre protestante, como consecuencia lógica del credo de sus fundadores, y ha sido precisamente el protestantismo la herejía que más ha contribuido a la secularización de las otrora sociedades católicas. Los llamados padres fundadores de los Estados Unidos de América huían del despotismo monárquico, y se plantearon un modelo que, en palabras de Miguel Ayuso, sacralizaba la sociedad en detrimento del Estado y las iglesias, cuya perversión había originado dicha persecución. Pero el absolutismo monárquico europeo es ya una teología política moderna, luego el americanismo no es sino una especie dentro de ese ingente género de la modernidad política.

León XIII, en su carta Testem benevolentiae, la condena…

Y, además, lo hace con duras palabras. Tilda al americanismo, insisto, no como una referencia general a la personalidad del pueblo de Estados Unidos, sino como al conjunto de doctrinas teológico-políticas antes comentadas, de “sumamente injurioso", y recuerda que no puede pretenderse “una Iglesia distinta en América de la que está en todas las demás regiones del mundo”.

El Papa hace aquí un repaso por los problemas de fondo del americanismo, comenzando por la libertad ilimitada de opinión y expresión, la consideración de la Iglesia como una organización civil más, privándole de su carácter divino, y más en general, el naturalismo, es decir, la posibilidad de la virtud por las solas fuerzas humanas, y de conservar el orden social al margen de la asistencia divina. Concretamente afirma que “Estos peligros, a saber, la confusión de licencia y libertad, la pasión por discutir y mostrar contumacia sobre cualquier asunto posible, el supuesto derecho a sostener cualquier opinión que a uno le plazca sobre cualquier asunto, y a darla a conocer al mundo por medio de publicaciones, tienen a las mentes tan envueltas en la oscuridad que hay ahora más que nunca una necesidad mayor del oficio magisterial de la Iglesia, no sea que las personas se olviden tanto de la conciencia como del deber”.

Advertía el Papa que la “nueva sociedad” de los Estados Unidos estaba fundada en principios totalmente contrarios al orden social católico.

Efectivamente, e incluso el Papa hace referencia a cómo esa mentalidad podía afectar a la espiritualidad de los seglares y de los consagrados. La hipertrofia de la actividad humana era, según el Papa, una causa de desprecio de las virtudes evangélicas, que fácilmente podría conducir a un desprecio de la vida religiosa por considerarse demasiado “pasiva” para los tiempos modernos. Se vislumbra aquí el fuerte peso del naturalismo y el pelagianismo trasladados a la vida interior. Y es que la manera de entender la vida social tiene una repercusión clara en la forma de vivir la fe.

¿Hay algún otro documento pontificio de condena?

De forma específica, el americanismo se condena también en la Encíclica Longinqua oceani, del propio León XIII, en 1895, previa a Testem benevolentiae. En ella, el Papa, aunque reconoce la situación de paz y seguridad de que gozaba la Iglesia en Estados Unidos– sobre todo en contraste con las persecuciones que sufría en Europa-, afirma rotundamente que es un error considerar como un ideal la situación de la Iglesia en Norteamérica. Es más, literalmente afirma que ni tan siquiera “es lícito o conveniente que lo político y lo religioso estén disociados y separados, al estilo norteamericano”. También deja claro que la fecundidad de la acción de la Iglesia no debe agradecerse a la supuesta “neutralidad” del Estado, pues ésta sería mucho mayor en caso de tener de su lado a las leyes y a la autoridad política. Es decir, que esos frutos se producen a pesar del sistema, no gracias a él. También advierte que la “sociedad libre” estadounidense peligra en tanto en cuanto la comunidad política deje de regirse por la ley evangélica.

Y, de forma más indirecta, esta doctrina se condena en el Syllabus del beato Pío IX (1864), por cuanto, en el punto LV condena la idea de que “Es bien que la Iglesia sea separada del Estado y el Estado de la Iglesia”; en la Encíclica Immortale Dei (1885), donde refiere la obligación del Estado de dar culto al Dios verdadero; y especialmente en la Encíclica Vehementer Nos, de San Pío X (1906), que, por ser más reciente y tratar directamente el asunto de la separación Iglesia-Estado, tiene un valor mayor. En ella, el Papa califica la separación Iglesia-Estado de “tesis absolutamente falsa y sumamente nociva”. Recuerda, con independencia de cuál sea la actitud del Estado hacia la religión, o el hecho religioso en general, que “en materia de culto a Dios es necesario no solamente el culto privado, sino también el culto público”.

Algunos autores, como John Rao, reconocen que quizá no se prestó demasiada atención a este tema en una época en que la Iglesia estaba enfrascada en el combate contra los efectos de la Revolución Francesa en Europa continental, y por el avance de la herejía modernista, los conflictos con Le Sillon y, en general, con el catolicismo liberal europeo. A mi juicio, estas condenas son suficientes, pero es necesario continuar predicándolas para que no caigan en el olvido. Ahora bien, cuando la Iglesia ha hablado del americanismo, ha sido en términos de condena rotunda, sin ambages.

Sin embargo ese espíritu se ha extendido por todo el mundo…

Es el ideal de la Modernidad llamada “fuerte” por autores como Juan Fernando Segovia. Las libertades liberales clásicas, fundadas en la seguridad y la propiedad como elementos fundamentales del orden social. Obviamente, esto no es malo en sí, pero se convierte en tal en tanto en cuanto el orden social se hace girar en torno al individuo y a la satisfacción de sus pretensiones individuales.

Esta idea tiene aspectos positivos. Por ejemplo, en Norteamérica se aprecia una mayor sensibilidad hacia la defensa del no-nacido y contra el adoctrinamiento mundialista. No obstante, esto también está empezando a cambiar. Los recientes resultados de las elecciones han puesto de manifiesto que la llamada “América profunda” (el americanismo clásico que representada Trump), al margen de los medios empleados para ello, ha sido batida por el huracán globalista.

Sea como sea, no debemos olvidar la progenie filosófica del ethos norteamericano. Gran parte de lo que autores como José María Marco o Francisco José Contreras alaban de este ethos, que es la cultura de libertad individual, la existencia de una derecha sin complejos, y una actitud más positiva hacia el hecho religioso (que no hacia ninguna religión en concreto), no es más que el espejo en el que a la derecha liberal europea le gustaría reflejarse: libertad religiosa, capitalismo liberal a ultranza, individualismo… a muchos, estos principios les pueden parecer gloria bendita si se compara con la cultura europea. Pero esto es más bien un demérito de Europa, que ha apostatado públicamente, que un mérito de la Weltanschauung estadounidense, que nació indiferente en materia de religión.

La “revolución americana”, dicen sus partidarios, no es más que un perfeccionamiento de la francesa.

Lógicamente, la revolución americana no perfecciona a la francesa desde un horizonte temporal, pues es anterior a ella. Pero desde luego representa la revolución deseada por el mundo conservador, que ve el teocentrismo medieval como un símbolo de oscuridad y represión. Pero, al mismo tiempo, aparentemente huye del anticlericalismo propio de la revolución francesa. Digo aparentemente, porque se trata de estrategias diferentes, pero con un objetivo común: destruir la primacía de la fe católica y de la Iglesia en las sociedades, y sustituir el auténtico bien sobrenatural propio de todas sociedades por un bien meramente temporal, que es precisamente el error del liberalismo conservador. Y que, muchas veces, ni siquiera es tal, pues se toma por bien, como recuerdan los pontífices, lo que no es más que pura licencia.

Todo este error nace porque a menudo se confunde la teología política cristiana con el absolutismo del que huyeron los llamados “padres fundadores”. Y, sensu contrario, la idea de libertad religiosa moderna se considera como el oasis que garantiza la paz y la convivencia en sociedades plurales, y por ende, es tenida como un bien en sí misma. Pero resulta que dar rienda suelta al error, aunque se impongan ciertos límites, más relacionados con el orden público que con el bien común, es la causa de la disolución de las sociedades. Pienso que es menos perniciosa la unidad religiosa alrededor de una religión falsa, que una sociedad promiscua en errores y doctrinas aberrantes de todo tipo. Por poner un ejemplo: Estados Unidos ha reconocido oficialmente el satanismo como religión, y, es cuestión de tiempo que ocurra lo mismo en Europa. En cambio, en un país islámico, esto sería impensable. Con esto no defiendo ni justifico el islam, pero pongo de manifiesto la gravedad del concepto moderno de indiferentismo religioso, que es el hijo primogénito de la Modernidad. La modernidad puede concebirse al margen de otros elementos, como el capitalismo liberal o la democracia, pero nunca sin marginar la verdad religiosa de la primacía que le corresponde en la res publica.

¿Por qué influyen tanto Estados Unidos en la política mundial?

Es muy tentadora la idea de una sociedad fundada en la mera libertad individual, donde uno tiene libertad de hacer y deshacer sin (aparentes) presiones externas. La eterna tentación de un sistema que no oprime al bien, pero tampoco al error. Pero, en cambio, el americanismo, que surgió de la huida de los despotismos de las monarquías absolutas modernas, pronto devino en un espíritu imperialista. “América para los americanos”, es la llamada doctrina Monroe. El mundo anglosajón, entre el que se cuenta el neo-mundo de Estados Unidos, fue un ariete contra el Imperio hispano. No hay que olvidar el papel fundamental que jugó la masonería norteamericana en las llamadas “emancipaciones” de las provincias ultramarinas hispanas, que a la postre fueron tratadas como el “patio trasero” de la potencia, o en las guerras de Cuba o Filipinas. El odio norteamericano a lo hispano es histórico y públicamente reconocido, como lo recuerda el reciente derribo de estatuas relacionadas con el pasado hispánico de la mayor parte del que hoy es territorio de Estados Unidos.

Asimismo, una de las consecuencias de la I Guerra Mundial, junto con el desmantelamiento del último reino católico, el Imperio Austro-Húngaro, fue la emergencia de los Estados Unidos como primera potencia mundial. Ambas gracias a la inestimable labor de la masonería, enemiga íntima del catolicismo y respecto de cuyos peligros parece que hemos bajado la guardia. La mayoría de las grandes familias americanas, desde su fundación, han pertenecido o estado vinculadas a logias masónicas y movimientos anti-católicos similares. Y ya se sabe que, en este contexto, hablar de “grandes familias” equivale a “poder económico”. Tampoco olvidemos que la masonería es quien mueve los hilos del globalismo hoy. Alguien dirá que eso es una traición a los principios de los padres fundadores. Yo prefiero decir que es más bien la consecuencia de esos mismos principios.

Y, por último, cabe destacar que la influencia de Estados Unidos en la geopolítica hace años que es decreciente. Las potencias emergentes no son precisamente adalides de la moral liberal. A pesar de ello, hay una continuidad disolvente entre el liberalismo y el totalitarismo que viene.

Háblenos de los verdaderos peligros de esta mala filosofía profundamente individualista, economicista, pragmática, pelagiana y auto-suficiente sin vínculos de sangre, sin más méritos que la iniciativa individual y el afán constante de progreso material.

Esta filosofía no es originaria de los Estados Unidos. De hecho, nace en Europa a la estela del desarrollo del capitalismo burgués, y se aprecia incluso en algunas zonas de España con una neo-tradición burguesa, como Cataluña. No obstante, los Estados Unidos de América se han convertido en su paradigma. Estados Unidos, para bien o para mal, carece de historia propia; es, de algún modo, un país hecho a sí mismo en base a ideas individualistas. Y eso afecta a la idiosincrasia de las sociedades. La constitución trató de ser un nexo de unión, pero no para llegar a un orden social al estilo cristiano, sino de carácter individual, donde la consigna era no entorpecer el progreso personal. Mientras la Hispanidad tiene su razón de ser en el anuncio del Evangelio, el americanismo lo tiene en el elogio narcisista de la libertad entendida al modo moderno, ponderada por una moral utilitaria y burguesa.

A mi juicio, el principal peligro de estas cosmovisiones, es la pérdida de la noción clásica de bien común, es decir, del fin común de la comunidad política. El americanismo contribuye a convertir la sociedad en un artefacto contractualista. Muchos movimientos tradicionalistas estadounidenses, de hecho, pecan de ese liberalismo conservador que desconoce dicho fin común. Un acercamiento del pensamiento católico estadounidense a la tradición hispánica, sería de gran ayuda para corregir estos errores.

Asimismo, las facilidades que otorga el sistema americano para las transacciones económicas de todo tipo, fomenta la inmoralidad en el tráfico mercantil, pues existe la mentalidad de que todo es comerciable, siempre bajo el respeto a la voluntad individual de las partes. Aquí se corre el riesgo de desvincular la moral de la razón recta, y sujetarla a las “libres” decisiones de los individuos. Y, con esa mentalidad, proponer también una libertad religiosa fundada en la supuesta neutralidad de lo público.

La Iglesia por contra no debe renunciar a instaurar todo en Cristo y debe liberar al mundo de la esclavitud del pecado, del pecado liberal especialmente.

Durante siglos, la Iglesia ha incidido en la necesidad de que las sociedades, tanto en su base como en su cúspide, reconozcan y den culto público al verdadero Dios, a lo sumo tolerando las herejías y desviaciones, siempre y cuando no afectasen al bien común.

Por desgracia, la Iglesia de hoy parece haber bajado los brazos respecto a este tema, de modo que, aunque no se ha revocado la condena, se excede en el aprecio a conceptos como la democracia o la llamada “laicidad positiva”. Incluso Joseph Ratzinger, privadamente ha enseñado que la mera libertad organizativa concedida a las diferentes iglesias en Estados Unidos es superior al modelo europeo, y un camino positivo del que aprender. Esto representa un abandono del derecho público cristiano y una mera selección de cosmovisiones modernas, que son presentadas a los fieles como opciones asumibles y no problemáticas con la fe cristiana.

Por Javier Navascués

[eskali55]

LA BATA

L’estiu s’ha acabat fa pocs dies, al setembre sempre li agrada recordar-nos que ell és un mes, més d’estiu que de tardor, i aquell dia així ens ho estava manifestant.

Ahir varem arribar a aquesta ciutat d’un “tuf” inmens, intento respirar poc i pausadament per no haver d’ingerir aquesta pudor que ho amara tot, peró per descomptat segueixo respirant, mentre ja sento l’enyor de l’aire net de casa, ni per una centèsima de segon em creuria que acabaria vivint i estimant aquesta ciutat, peró per això han de passar molts anys.

Encara, que com he dit, varem arribar ahir, fins avui a la tarda no ha estat posible anar a la botiga dels UNIFORMES , a casa dels parents on viure a partir d’ara hi ha tanta feina que no et pots escapolir ni a mirar les quatre gallines que tenen tancades en una eixida pudenta. No em puc desviar del tema, finalment a mitja tarda ma mare i jo pugem les tres tristes escales que separen el carrer de la botiga, anem mudades amb els nostres millors vestits , dins hi ha una munió de roba de diferents quadres tota elles de bon “panyo” destinada als futurs uniformes de les diferents escoles i una quantitat ingent de tela més sencilla per fer les “bates”, per descomptat també hi han sabates que semblen destinades a futurs soldats.

Els meus ulls esguarden la mirada de la mare, en la quina ja puc intuir que nosaltres no tenim prous diners per a poder comprar cap uniforme i que amb un xic d’esforç, tal vegada si que en tinguem per pagar una BATA .

Per sort davant nostra hi ha una senyora amb dues nenes precioses i vestides de carrer, van ben vestides però en cap cas mudades, pel que sembla i el que parlen també necessita els uniformes i les bates per a la mateixa escola on estic destinada a anar, així que sols ens cal escoltar per estar informades del preu de cada peça de roba, per descomptat naltros sols podem aspirar a la bata. Peró la mare té un do molt especial, sempre ha sabut dissimular la seva manca de doblers sota aquesta aparença de dona amb empenta, així que les persones adultes entaulen ràpidament conversa entre les tres, i si amb una bata ja pots anar a l’escola i allà ja podrem rebre instrucció per part de les monges.

Les nenes ens mirem de reüll, amb aquelles mirades infantils que res tenen d’innocents, en certa manera un cop aclarit amb quina compartiré classe jo també li torno una mirada desafiant com qui fa un repte sense dir ni un mot.

Finalment la senyora i les seves precioses filles surten de la botiga després d’haver fet una comanda doblada(en aquest cas quadriplicada) on no ha faltat cap detall i que per descomptat la dependenta s’ha afanyat a dir que tot estarà apunt pel dia que comenci l’escola.

És el nostre torn, nosaltres sols necessitem una bata, la dependenta em pren les mides i diu que me la farà holgada, ja que a aquesta edat les criatures creixent molt depressa, per descomptat la mare hi està d’acord, no es tracta d’anar-me fent una bata cada any. Arriba l’hora de concretar la comanda, la mare deixa paga i senyal i la dependenta ens diu que trigarà un mes a poder-la fer, peró no hi ha cap problema, amb qualsevol bata d’estar per casa es pot anar a l’escola, les monges són molt comprensives i si els hi dic que ja la tinc encomanada no m’hi posaran cap problema.

Es així com al següent dilluns em vaig plantar a l’escola, amb una bata gastada de tantes rentades. Una bata transparent, neta com un fil d’or, amb l’aroma de la mare que ja havia marxat endugen-se tota la seva força.

Vaig ser el centre de totes les mirades i sortir al pati va ser una dels pitjors experiències de la meva vida, en aquell terrat rodejada de nenes precioses, boniques, totes amb les seves bates iguals i enlluernadores la meva bata es convertia en un FAR perfecta on dirigir les seves mirades....per saber exactament on no havien de dirigir les seves paraules.

La meva bata i jo mai varem ser transparents......malgrat que ella va perdre la seva olor i la seva netedat a mesura que jo perdia la meva inocència .

[danielgarciaperis]

Inauguració al Carrer Major de l’#exposició a l’aire lliure #Singulars #Dones amb empenta #DiaDeLaDona #Gelida #Penedès (at Gelida, Alt Penedès, Catalunya) https://www.instagram.com/p/B9bycGWh3WC/?igshid=1nr1eg4935v91

[llibresoberts]

El caso Maiakovski, de Laura Pérez Vernetti.

Ja fa temps que la Laura Pérez Vernetti ve encapçalant el que espero de ben segur serà un nou moviment en el món del còmic local: acarar, combinar i fusionar el còmic amb la poesia, buscant els marges, els límits, les arestes, les espurnes que en poden sortir.

No és pas la pionera mundial, però sí ho és en la nostra contrada. I la seva empenta és suficient com per tenir molt en compte els seus diversos experiments (com a Yo, Rilke o a Poémic). En aquest cas, igual que en el cas del poeta txec, entrega un volum que, per una banda, il·lustra la seva tèrbola vida i ens dóna les pistes necessàries per entrar amb més garanties en les 7 poesies adaptades gràficament. La unitat en el traç i el color es manté —roigs i negres intensos sobre fons blanquíssim, traç gruixut, personatges cap-grossos— per endinsar-nos en el particular univers del poeta georgià Maiakovski. L’estil funciona perquè és potent, però Pérez Vernetti torna a optar aquí per un plantejament de les vinyetes molt “poètic”, molt poc transgressor, i sembla limitar-se a buscar una imatge que acompanyi els texts. Poques vegades ens trobem amb alguna vinyeta en la que la imatge trasbalsa el text, va més enllà, suggereix alguna cosa més.

Fascinant a nivell gràfic i biogràfic, El caso Maiakovski és d’obligada lectura per a qui vol tastar un experiment que, tard o d’hora, entregarà una obra mestra absoluta. Seguim a l’espera, àvids de còmic poètic.