#sense malsons | Explore Tumblr Posts and Blogs

frauleinaltmodisch · 5 years

Text

Escrits de gestació

M’ha costat força posar-me a escriure sobre la gestació, òbviament tinc la sensació de que no soc cap experta, és difícil ser experta en una cosa que estàs vivint per primera vegada. Però si que sóc experta en viure la meva vida i experimentar en primera persona el que em passa, això ho tinc molt clar, és una de les primeres coses que vaig tenir clara. A continuació, una mica de la meva experiència en aquests gairebé 9 mesos de gestació.

La condescendència o paternalisme.

Un dia a casa mons pares hi havia convidades diverses persones a dinar, una d’elles estava gestant. Vaig apropar-me a demanar què volien beure, cervesa, vermut, vi.. quan vaig arribar a ella li vaig dir alguna cosa estúpida com: no et proposo alcohol oi? I ella, molt serena, em va respondre alguna cosa com: “ara no em ve de gust però després potser prendré una micona de vi, amb el dinar, gràcies”.

El meu comportament va ser condescendent i paternalista, vaig reproduir exactament el que fa la majoria de la gent, com un borreguillo. No ho he tornat a fer mai més, va ser una lliçó molt reveladora.

Parlem doncs d’aquest tema. La persona gestant molt probablement no és menor d’edat, no necessita que li diguis el que pot prendre i el que no, i tu, probablement, no ets metge ni metgessa, i encara que ho fossis, la persona que tens al davant segueix sent una persona adulta que fa temps que pren les seves decisions. Segurament ja ha llegit diversos articles sobre l’alcohol durant la gestació, sobre els efectes del cafè, i sobre la toxoplasmosi, la listeriosi, l’anisakis i sobre VOX, Ciutadans, el PP, Trump, Bolsonaro i Salvini, que suposen un perill molt més gros per al futur de tots i totes nosaltres. No necessita que tu li diguin el que pot prendre i el que no, de manera paternalista, com si protegissin la vida que duu dins l’úter. De fet tu no ets ningú per adoptar aquesta posició.

Ella, la gestant, decidirà en plena consciencia, el que vol prendre i el que no, en funció de la informació de la que disposa i del que li doni la gana. I tu, no només ho hauràs de respectar, sinó que t’hauràs d’estalviar comentaris, igual que no vas pels bars dient a la gent que porta massa copes a sobre que deixin de beure per protegir els seus fetges, o potser ho fas? Doncs això.

La persona gestant decideix què pren i què no pren. Té dret a que se li ofereixi tot de la mateixa manera que a la resta, si vol menjar pernil salat o fuet, si vol menjar formatge de llet crua, si vol anar a buscar bolets o si vol acariciar gats, com si vol beure una copa de vi, o un cafè. Crec que això és un punt que no tenim gens clar a la societat. Sembla que la gestant des del moment en que du una vida a l'úter es transforma en patrimoni de totes i tots i l’hem de tutelar per si de cas, perquè pobreta, ella sola no sabrà gestionar-ho tot plegat correctament. I aquest raonament és tan patriarcal que dóna ganes de menjar toxoplasmosi y beure vodka a litres. A la salut del capullisme social.

La lamentable oferta de begudes sense alcohol en una societat alcoholcèntrica

Un cop la gestant ha decidit el que volia prendre, i s’ha decantat per una beguda sense alcohol (oh, sorpresa, perquè no necessita que ningú li digui el que ha de prendre per arribar sovint a aquesta decisió soleta) el drama no s’atura: s’accentua.

Si el seu entorn no sap que està gestant, perquè ella no ha considerat que ho hagués de compartir, aleshores comença un interrogatori de tercer grau sobre perquè no prens alcohol. És pràcticament impossible dir que no prendràs alcohol sense que el teu voltant et miri sospitant. Només una explicació plausible justifica que no prenguis alcohol: que tinguis ressaca. Que estiguis malalta, que prenguis medicaments, que et trobis malament de la panxa (que en molts casos és el que et passa per cert) són justificacions dubtoses. “No passa res si beus mentre prensa ibuprofè, jo ho faig” i frases d’aquesta mena se succeeixen, oju al nivell científic de l’argument. Jo personalment us recomano dir que teniu ressaca.

Ara bé, un cop superada l’etapa de l’interrogatori comença l’etapa d’escollir beguda. Oh, sorpresa, només hi ha la mateixa merda de sempre! Begudes de taronja, cola, té glaçat, totes amb quilos de sucre i colorants. Com a molt algun suc probablement de tetrabric també ple de sucres afegits. O bé aigua amb gas, que naturalment et costarà igual de cara que una mitjana de cervesa. També hi ha la cervesa sense alcohol que és generalment dolentíssima. Una opció és aigua tònica que també porta sucre però no és tan empalagosa com els refrescos anteriorment citats.

Kombutxa? Llimonada casolana? Sucs de fruites naturals o bé envasats però dels bons, en vidre, bio, sense sucres afegits? D’això no en trobes a la majoria d’establiments, noooo, ni de conya amigues. Perquè en aquest país està previst que beguis alcohol, i si et vols apartar del camí aleshores et toca pagar proporcionalment més car per una beguda entre repugnant i regulera. O per un aigua amb gas.

Evidentment tot això ni m’ho havia plantejat abans de gestar, vivia feliçment al planeta dels quintus i les mitjanes, on qualsevol bar és un lloc ideal per aturar-se. Vivia tan despreocupada per aquestes coses com tanta gent, i això també em fa reflexionar sobre la quantitat d'alcohol que estic acostumada a beure, i en lo poc acostumada que estic a pensar en qui no beu alcohol. Bam. En tota la cara.

Si els homes parissin, ja hi hauria vacuna contra la toxoplasmosi

Ah, la toxoplasmosi, el gran malson, l’home del sac de les gestants. Has d’anar amb compte amb: els gats, la verdura i tubercles (tot el que hagi estat en contacte amb la terra), els bolets (collir-los, menjar-los), l’embotit que no hagi estat cuit o congelat o cuinat (la sobrassada posar-la al forn a altes temperatures molta estona, el pernil teòricament s’ha de congelar, imagino que el fuet també), la carn (ha d’estar molt feta) i segur que m’oblido coses, perquè és impossible recordar-ho tot. És una gimcana de coses que no pots menjar, de logístiques complicades, un rollaco. Tot això és si no l’has passada mai, i per tant, no estàs immunitzada. Això vol dir que si l’has passada estàs immunitzada, ja tens els anticossos. I jo, que ni soc metgessa, ni epidemiòloga, ni investigadora, simplement una persona més del carrer, penso: a veure, si la gent que l’ha passada està immunitzada, el principi és el mateix que el de les vacunes no? Aleshores: no podria haver-hi una vacuna de la toxoplasmosi? I sincerament em costa d’entendre que no existeixi, bé que ens posen la de l’hepatitis B, la de la varicel·la, la de la febre groga..

Aleshores em pregunto: si els homes es quedessin embarassats passarien 9 mesos sense menjar embotits i carnaca sagnant? (vegans i vegetarians queden exclosos d’aquesta pregunta) I no puc evitar respondre’m “però com ha de passar un home 9 mesos sense menjar pernil ni fuet! On anem a parar! Són l’essència de la masculinitat, sense el seu pernilaco i la seva carn serien menys homes, tindrien menys testosterona, menys virilitat, us imagineu a Santiago Abascal sense menjar carn ni pernil durant 9 mesos? No! això només ho poden fer els del PACMA i els d’Equo. I per tant acabo deduint que si ells parissin ja existiria una vacuna contra la toxoplasmosi.

Però com són les dones les que gesten i pareixen doncs aleshores ningú s’ha molestat en crear-la, perquè les dones poden estar 9 mesos fent sacrificis, i molts més, perquè les dones estan fetes per sacrificar-se, perquè les dones no necessiten menjar fuet, amés, per complir amb els estàndards físics i estètics amb els que bombardegem les dones des de petites el millor que poden fer és no menjar-ne ni una mica d’embotit. (Utilitzo l’exemple càrnic perquè el trobo més obscè i paròdic a la vegada, però oju que amb les verdures és un altra drama: la paranoia de no poder menjar enciam a gust perquè i si no està prou net? Haver de posar amukina (ecs) per netejar les verdures? I la pell de les patates me la puc menjar? La paella o el forn han arribat a prou temperatura com per matar la toxoplasmosi que estava a la pell de la patata que he netejat però no estic segura d’haver-la netejat prou bé? I així tota l’estona. Un rotllo. Una odissea) Què bonica és la gestació oi? La continua paranoia de si això està prou ben rentat, de si això està prou cuit, de si aquest refredat que tinc és toxoplasmosi. Que algú inventi una vacuna contra la toxoplasmosi ja sisplau, i que te la posin quan ets petita, amb l’hepatitis B, i a volar.

L’avortament espontani

Passa un temps entre aquell dia en gaudeixes de relacions sexuals (espero que fossin un plaer, però igual just aquell dia van ser poc interessants, va com va) i el dia en que t’adones de que potser estàs embarassada. Imagino que el període de temps varia per cada persona. Dependrà de centenars de coses, com estar-ho buscant a dedicació plena i amb entusiasme, no estar-ho buscant gens ni mica però que el teu cos decideixi ovular un dia que no havies previst, estar-ho provant de broma ji ji ja ja a veure què passa, també dependrà de la regularitat dels teus cicles, puntualitat britànica o puntualitat caribenya? Hi ha gent que decideix fer un test amb les maquinetes aquelles on fas pipi i surten unes ratlles blaves, hi ha gent que passa de test i va directament a la ginecòloga, hi ha gent que està fent tractaments de fertilitat i per tant segueix un control estricte, per no parlar de si és el primer embaràs o no, de si has tingut algun avortament espontani o no, en fi, milers d’eventualitats. La cosa és que hi ha un dia en que passes de sospitar a saber que estàs gestant. A partir d’aquell dia has de començar amb la gimcana de alcohol, la toxoplasmosi, la listeriosi, l’àcid fòlic, el iode, etc etc. Però en general no ho fas públic. “Per si de cas”. A internet et diuen: fins a la setmana 12 tens 10% de possibilitats d’avortament espontani, i molta gent s’espera fins la setmana 12, perquè ningú vol parlar d’avortament espontani, no fa olor a bebè ni a cotó fluix, fa olor a drama, fracàs, pel·lícula de terror plena de sang. Per sort, això està canviant, perquè ara cada vegada més hi ha persones que parlen dels seus avortaments espontanis, i s’està començant a trencar una mica l’obscurantisme. Per començar, l’avortament espontani no és un fracàs, és un èxit. És un èxit del nostre cos, que és tan intel·ligent, que està tan ben pensat, és tan increïblement genial, que detecta quan un ésser viu no és viable, quan no val la pena invertir-hi durant 9 mesos i el descarta. Perquè no inverteixis forces, energia, calci i ferro i hormones, en crear un ésser no-viable. Naturalment imagino que és molt sanguinari, impressionant, i també entristidor perquè en part ja t’havies encarinyat de l’habitant del teu úter. En cap cas se li ha de treure pes, ni se li ha de treure importància, ni s’ha de menysprear el període de dol que cadascuna necessiti. Però no és un fracàs de la dona, és un èxit del cos de la dona. I no té lloc perquè la dona hagi fet res malament, és el resultat d’un espermatozou i d’un òvul que a l’ajuntar-se han donat fruit a quelcom de no-viable. No sempre tot surt bé a la primera i fins a 2 avortaments espontanis són una xifra normal abans d’un embaràs viable, i això no m’ho invento, m’ho ha dit la meva ginecòloga, perquè jo li vaig fer moltes preguntes sobre el tema, perquè volia estar informada, preparada dins la mesura del possible, i no volia símptomatitzar-ho, transformar-ho en una malaltia, sinó en part del cicle, del procès, del camí.

La sang durant la gestació

“Si sagnes, has d’anar corrents a urgències”. Perquè sagnar embarassada no és bon signe. Et diuen. I tu un dia sagnes una mica i t’espantes i vas a veure la ginecòloga. I et diu que no passa res, que com la pressió sanguínia ha pujat, se’t trenquen venetes i sagnes de la vagina, que tornis a la feina tranquil·la. I al cap d’una setmana altra vegada. I tornes a repetir el mateix i et diuen el mateix. I al cap de dos setmanes altra vegada, aquesta vegada sagnes a tope, com si tinguessis la regla, aleshores si que t’espantes, i tornes a urgències, i et miren bé, i et tornen a dir el mateix.

Efectivament, si sagnes has d’anar a la metgessa perquè podria ser l’inici d’un avortament espontani, però és mentida que les gestants no sagnin. Algunes no sagnen, i altres ens passem el primer trimestre sagnant cada setmana. Cada cos és un món i cada pressió sanguina és un altre món, imagino. El que és inacceptable és que si vas a urgències sagnant i no tens res al full hi aparegui automàticament “amenaça d’avortament” perquè així l’únic que fa el sistema és espantar les dones, fer-les més petites, més dòcils davant la medicalització de la gestació i el part, que és el que vol la ciència, que és el que volen els homes, per això s’inventen tot un munt de protocols, perquè com ells no poden crear vida, han de medicalitzar la creació de la vida per desempoderar-nos i empoderar-se. Si sagnes durant el primer trimestre, i no hi ha cap problema amb la teva bossa, pots seguir fent esport i el que et doni la gana, sobretot, el que et vingui de gust, perquè et teu cos és savi i et dirà el que necessita. Molt més que la ciència heteropatriarcal medicalitzadora de la gestació i el part.

Sortir de l’armari. El canvi en la mirada

Imaginem que has passat les 12 setmanes, que el cor batega i tot sembla viable. Et fan una prova combinada per descartar algunes alteracions cromosòmiques. A les 20 setmanes tindràs una altra prova, una ecografia on miraran malformacions. Tot està pautat i controlat pel sistema de salut pública. Has d’anar creuant caselles, acumulant formatgets, fent punts.

La cosa és que en un moment o un altre les normes socials diuen que ho has de fer públic. Has d’informar el teu entorn. Persones estimades, companys i companyes de feina, etc. Aquest moment és molt personal, imagino que hi ha gent a qui li fa moltíssima il·lusió, perquè tenen moltes ganes de compartir la felicitat que senten amb el seu entorn. Gent que realment ho pensa i ho sent així, amb alegria i joia.

Però no puc evitar preguntar-me, entre aquesta gent, quanta sent realment alegria orgànica i espontània, i quanta està complint amb els patrons que la societat espera?

Perquè jo tinc la impressió de que la societat espera que esperis a la setmana 12 per fer-ho públic, perquè la societat no té ganes de parlar d’avortament espontani, perquè no volen parlar de coses que consideren fosques i tristes, això millor que ho parlin les dones entre elles, no ho volem a l’espai públic. Però a partir de la setmana 12 la societat espera que l’informis, que comparteixis l’alegria i la joia que has de sentir obligatòriament, perquè la societat t’ha dit que havies de ser mare des que vas néixer, i tu naturalment has complert amb el que la societat et deia, perquè per molt que anessis de feminista, totes acabeu sent mares, perquè sinó no seríeu dones completes, has esperat una mica massa, ja ets grandeta, però bé, encara estàs dins els límits que la societat aprova per a la maternitat (a partir dels 40 aleshores ets una inconscient i una egoista que has estat vivint la vida loca i has deixat la maternitat per última hora i ara seràs una mare àvia, naturalment si el pare té 40 o 50 o 60 o 70 anys a tothom li sembla normalíssim, perquè ells són diferents, entens, els seus cossos no caduquen, a diferència dels nostres).

La societat espera que l’informis de que estàs gestant perquè així et podran protegir, et podran ajudar amb condescendència i paternalisme a prendre decisions sobre el que has de beure i el que no, el que has de fer i el que no, perquè tu sola no ho pots fer, perquè estàs alterada hormonalment, i això se suma a que ets dona, per tan clarament necessites la tutela del teu entorn, perquè ara mateix el més important ja no és la teva independència, ni la teva llibertat com a ésser viu, és el que portes dins l’úter, que amés la natalitat és molt baixa, per culpa de les dones que com tu, que esperen a última hora per ser mares, i de les teves amigues, que passen de ser mares, així que ara que per fi has entrat en raó i compleixes amb la missió per la qual vas néixer, fes el favor d’informar a tothom perquè puguin prendre cura de tu.

Quina mandra eh.

Sincerament, les úniques persones que realment necessiten aquesta informació són la teva parella, la teva ginecòloga (i altres metges o metgesses) i la teva profe de pilates (canviïs pilates per qualsevol activitat esportiva). Per tant, fer-la pública, compartir-la amb la societat, és una cosa que fas quan et vingui de gust. Quan et vingui de gust, o quan estiguis preparada. Preparada? Si.

En primer lloc tu mateixa has d’assimilar que estàs gestant. Pot sembla una tonteria, a veure si et dediques a follar sense condó ara no em diguis que estàs sorpresa anda ya que ja tens una edat. Doncs igual si que estàs sorpresa, o igual sorpresa no és la paraula, igual simplement estàs assimilant-ho, acostumant-te a la idea, poc a poc, de que en un mes ja no podràs fer el 100 a pilates sense l’ajut d’una pilota, o que ara quan nedes braça tens rampes als abdominals pèlvics així que potser millor crol, i que has de vigilar amb tot el combo alimentari ja esmentat, o simplement el que has d’assimilar és que hi ha algú creixent al teu úter, un ésser viu que et parasita, que viu de tu i cada dia creix una mica. Tampoc és tan normal si ho penses bé, de fet és bastant boig, així que requereix el seu temps fer-se’n a l’idea.

I també has d’estar preparada per un munt d’abraçades, de petons, de felicitacions, de llàgrimes, de sentiments, d’emotivitat. I això no és tan fàcil de gestionar, estem parlant de persones que t’estimes i que s’emocionen i esperen una abraçada, perquè t’estimen! I gestionar això doncs tampoc és tan fàcil. Vaig esperar als 5 mesos per explicar-ho a les meves persones estimades. Així vaig passar 5 mesos molt tranquil·la des del punt de vista dels prejudicis socials, sent una dona més al metro, a la feina, al carrer, a classe de ceràmica. I quan vaig tenir al coratge per dir-ho ens vam repartir la feina entre la meva parella i jo, a diversos escenaris: A un bar de Sants davant d’unes birres, així, com qui no vol la cosa. Travessant un pas de vianants camí d’un concert a Razzmatazz. Caminant per Gràcia per baixar una xocolata desfeta. Per missatge de veu a whatsapp, per missatge escrit a telegram. Potser ho vaig fer fatal. El que tinc clar és que vaig fer el que vaig poder, vull dir, no ho hauria pogut fer millor, perquè no en sé.

El meu entorn, la meva bombolla

Em sento agraïda i afortunada perquè el meu entorn ha reaccionat de manera diametralment oposada a tots aquests clixés terrorífics esmentats anteriorment. Sense paternalisme, sense condescendència, sense dir-me el que he de fer, amb alegria, amb humor, amb sentiments desbordats (això era inevitable, perquè són gent molt maca), amb carinyo i sense estrès. Tinc molt poques ganes de viure el cunyadísme potencial que m’espera fora de la bombolla. Així que l’evito al màxim.

Hipster o Hippie. La maternitat, el consumisme i el capital.

En aquest apartat parlaré una mica de maternitat com a bé de consum, no com a vivència, doncs encara no l’he experimentada. Finalment la gestació no dura més que 9 mesos (bé, 40-42 setmanes en realitat) així que el gran negoci està en la maternitat (i la paternitat, perquè per tal de vendre el capitalisme fa el que sigui).

La societat de consum t’ofereix una infinitat de productes relacionats amb la gestació i sobretot amb la futura maternitat, en resum, amb “la gran aventura de ser mare”. Perquè aquesta nova etapa de la teva vida que ho canviarà tot i per fi donarà sentit a la teva existència, especialment si ets una dona, és una meravellosa ocasió per consumir tota de mena de productes imprescindibles per a aquesta nova vida.

De sobte descobreixes que necessites una eterna llista de productes que no sabies ni que existien i que amés són caríssims. Has de comprar calces post-part perquè tindràs punts al cony, que et faran mal i hauran de transpirar per no infectar-se, perquè si s’infecten aleshores encara et faran més mal. Has de comprar compreses post-part perquè tindràs una mena de macro-regla ja que estaràs buidant l’úter de coses que no necessita (placenta, etc). Necessitaràs crema per les feridetes que se’t faran als mugrons i que també fan mal, i necessitaràs sustens de lactància, i discs pels mugrons per no tacar-ho tot amb la llet, això si tens llet, és clar, si no la societat s’encarregarà de dir-te que has fracassat perquè no pots donar el pit, però ho faran amb condescendència mentre t’indiquen com preparar el millor biberó del món.

Quan t’hi posis (a comprar coses) trobaràs dues línies de productes: hipster o hippie. La gran majoria del que t’ofereix el mercat és hipster, perquè és el que més diners dona, és clar, i perquè mola més. Tens petos de la guerra de les galàxies, bambes més guais que les teves, vestits de super trendy amb fluor i purpurina, una infinitat de cotxets super molons més cars que una Brompton, de porta-bebés, de cadiretes pel cotxe, bressols, canviadors, banyeres, pilotes de pilates, milers de marques de roba, sabates, tot el que et puguis imaginar i molt més! La imaginació del capitalisme és infinita per tal de crear-te necessitats, no ho oblidis, ells tenen a un munt de persones pensant en com vendre’t una infinitat de coses que necessites per ser una bona mare/bon pare i tu estàs sola: perdràs.

La línia de productes alternativa és necessàriament hippie. No vol dir que tot estigui ple de mandales i d’encens, també les coses cuquis, orgàniques, reciclades, de proximitat, fetes a ma, entren dins la categoria hippie. Els productes hippies són menys, però també n’hi ha molts, estan fets aquí a prop, amb materials sostenibles, i tenen ànima. Hi ha productes que són activitats, com ioga pre-natal, ioga maternitat, ioga amb nens i nenes. Hi ha doulas, que t’acompanyen durant la gestació. Hi ha sessions a l’auditori per dones gestants: música per als habitants dels nostres úters. El hippisme és la única opció si vols escapar al gran capital hipster, amb discursos empoderadors sobre la gestació i el part, “el meu cos sap parir, el meu bebè sap néixer”, amb poemes una mica místics, amb menjar bio, amb coixinets fets a ma i fruits secs a l’entrada, amb plantes, amb la llum del sol, amb cremes per la cara artesanes, amb amor per la natura.

Hauràs de consumir. No tens escapatòria. Tu esculls de quin proveïdor. Tu esculls entre botiga i wallapop. Les pastilles amb vitamines i iode, les cremes anti-estries, el ioga pre-natal, la roba pre-mamá, els sustens… el bressol, la cadireta, el porta-bebès, la banyera els bolquers, el canviador, la roba de bebè, més sustens, el treu-llet, els complements perquè sembli un pastís enlloc d’un bebè…

I les classes de de pilates post-part, i de ioga amb bebès, i l’entrenadora personal per recuperar el teu pes, i els hipo-pressius, i les cremes hidratants reafirmants i…

És un negoci rodó. Com la teva panxa.

I què, ja sabeu si és nen o nena?

-“És irrellevant”

-“Ah, que no ho voleu saber” / “Ah, és sorpresa”

-No. Si no ho volgués saber hauria dit “No ho vull saber”, si he dit que era irrellevant aleshores és perquè és irrellevant. Parlem-ne: De què serveix saber quins genitals té aquesta nova persona?

-“No bueno per posar-li nom”.

Aleshores si el que vols saber és com es dirà pregunta-m’ho. T’informo però que existeixen noms neutres, no condicionants, no són molts, però hi són. Tant de bo cada vegada fossin més. Perquè hem de condicionar en el binarisme les persones que arriben al món? Ja que ho hem fet tan malament fins ara, no podem arreglar-ho començant per no condicionar les noves persones que s’incorporen al món?

Tant de bo ningú fos nen ni nena fins arribar a una edat en la que pogués decidir ser nena, nen, o gènere no binari, no cis, ni nen ni nena, persona. Tant de bo no haguéssim de posar el sexe de les persones que arriben al món al registre civil, perquè si després volen canviar de sexe, s’han de menjar una odissea administrativa i judicial i mèdica. Tant de bo ningú hagués de canviar de sexe perquè poguéssim escollir el nostre directament quan ho sabéssim, tothom sense sexe fins als 18, sense gènere, sense binarismes. Quina mandra tot plegat.

Doncs no sé quins genitals té perquè no ho considero rellevant. I quan neixi, seguirà sense ser rellevant, li posaré la roba que em passin, indistintament, perquè quan hagi nascut tampoc serà ni nen ni nena, serà un bebè, i sabeu què? La gent tracta diferent als bebès en funció de si són nen o nena, això ja diu molt sobre nosaltres com a societat no? Cal combatre-ho. Prou.

- “Ah, encara no ho sabeu”. A veure estic embarassada de gairebé 9 mesos com comprendràs si ho volgués saber ja ho sabria, però és que no m’interessa, no m’aporta res, el que vull saber és si està bé de salut, i si estic jo bé de salut. Prioritats a la vida.

Pors i inquietuds sobre el part i el post-part.

Terreny desconegut. Suposo que ara que ja som a la setmana 38 camí de la 39 sorgeixen dubtes i em ve més de gust llegir articles sobre el tema. També perquè les classes pre-part et donen moltes respostes que només fan que multiplicar les teves preguntes. Si, les classes aquestes que surten a les pel·lícules on les dones i les seves parelles bufen molt fort i tenen pilotes de pilates per seure.

El part és un procés, diuen. No pot anar ràpid perquè el cos s’ha de preparar, diuen. S’ha d’anar dilatant el coll de l’úter fins a 10 cm perquè surti el cabolo, s’ha d’anar preparant tot una mica. No s’ha de provocar, ni accelerar. No s’ha de rajar la vagina amb un cúter perquè s’obri i surti més ràpid. No s’ha de programar una cesària perquè ve dempeus i no sabem acompanyar parts de cul perquè ho hem deixat de fer. No. Res de tot això.

Parir, pareix la dona. La resta acompanyen. Això en la gran gran majoria de casos. Després hi ha casos en que necessita ajuda, però són menys del 15%, i si tens un bona ginecòloga serà honesta com per dir-te si realment necessites ajuda o no. Necessites una cesària o no. Tanmateix quan no has parit mai no en tens ni idea, tot és teoria i ideologia, i per tant, estàs molt perduda. Jo estic perduda.

Durarà 12h o 36h? Farà molt de mal, o una mica? Dempreus o de cap? Cesària o part vaginal? Quants punts em posaran a la vagina? Em farà molt mal el cony un cop hagi parit? O la cicatriu de la cesària? Quan trigaré en recuperar-me?

I després: tindré llet als pits? Sabrà com beure’s la llet la criatura? O li costarà? Em faran mal els pits? I si no tinc gaire llet? I si em fa molt mal la vagina durant la quarantena? I si no cicatritza bé? I si tinc pus? O infecció? I a les tetes?

I així infinitament.

I què, penses tenir-ne més?

Encara estàs gestant, encara no has parit, encara no tens cap fill/a, però hi ha algú que et pregunta si en tindràs més. Si en tindràs dos com a mínim. Què dic algú, hi ha vàries persones que et pregunten si en penses tenir més.

La primera reacció és incredulitat. De moment en tinc zero, així que pensar en un ja és una projecció futura. No entenc perquè és important projectar encara més enllà. En segon lloc, perquè ho vols saber? És a dir: i a tu què t’importa? “No és que és millor tenir-ne dos” Sincerament la teva opinió no m’interessa, si m’interessés, te l’hauria demanada. I així en general, sobre tots els temes a la vida i al món, quan vull la teva opinió te la demano.

A mi em sembla fantàstic que la gent tingui nombroses criatures. Algunes persones en voldran més però no ho aconseguiran. D’altres n’haurien volgut menys però tampoc ho van aconseguir. Per raons diverses, d’edat, de fertilitat, de moment oportú, de parella, de malalties, econòmiques, laborals, accidentals. Però sempre en el respecte de les decisions de la resta, el que vols per tu, no ho vulguis per la resta, per la resta el millor és voler el que elles i ells vulguin.

-I què, penses tenir-ne més?

-Si mira, quan la gestació subrogada sigui legal igual me’n compro un altre.

És divertit respondre això, especialment si l’interl·locutor/a està en contra dels úters de lloguer. I de fet pensa que tu també hi estàs en contra. Perquè compartiu molts valors i moltes raons ideològiques. Evidentment que no estic a favor dels úters de lloguer! Però tampoc estic a favor de que les persones es dediquen a fer-te preguntes sobre la teva futura maternitat gratuïtament, i em sembla una manera sarcàstica i plena d’humor (al menys a mi em fa gràcia) de respondre.

Perquè porto 8 mesos i mig gestant algú, he tingut molts problemes amb el menjar, que el païa fatal durant les primeres 16 setmanes, però fatal com mai no m’havia passat, em trobava molt malament, he hagut de deixar de menjar moltes coses, i prendre pastilles, de vitamines, i també pel tiroides que em funcionava perfectament fins que la gestació me l’ha trastocat, que no és poca cosa eh, parlem d’un dels òrgans més importants del nostre cos, també m’han fet mal les lumbars, la ciàtica, i ara des de fa uns mesos les costelles, el diafragma, tinc la sensació de que el meu fetge i el meu estomac no estan bé, que pateixen molt, de que tinc una hernia, ara torno a noi pair gaire bé el menjar, i també m’he de llevar a fer pipi en plena nit 2 vegades, a la 1h i a les 4h, això en una casa sense calefacció i durant tot l’hivern. També he tingut molts mocs, rinitis es diu, no podia respirar, m’ofegava, dormia fatal i no tenia gust. Finalment ara, em pesa la panxa. Em costa posar-me els mitjons i les sabates, no em puc posar crema als peus, i em clavo les costelles contra l’úter tot sovint, i fa angúnia amés de mal.

Aleshores quan em preguntes si penso tornar a gestar algú la veritat és que el primer que penso és en arribar viva al final d’aquesta gestació. I quan arribi al final i tingui lloc el part, tampoc sé com serà, i no sé quants punts em faran. Perquè no sé fins quin punt em trencaré. Perquè tampoc sé si se m’infectaran el punts, i aleshores serà un horror, perquè no els pots dur a l’aire lliure els punts, ja que cau sang i més sang i has de dur unes compreses i unes calces, i tot està humit, cosa que és una font de bacteris. Tampoc sé si tindré una fissura anal de fer força, de fet no sabia el que era fins que l’altre dia una amiga em va dir que a ella li havia passat. I si, ja sé que m’hauria de fer massatges al periné cada dia, però saps què? Els massatges al periné són super desagradables, no molen gens, i per tant t’has d’armar de valor cada vegada perquè fa molta mandra. I no els fas cada dia. I s’acosta el part i no n’hauràs fet prou. I després no et queixis si et fan una episiotomia de 200 punts eh, la culpa és teva! Per no preparar-te prou. Clar la culpa sempre és teva, tu ets la que ho havies de fer super bé, no podies pretendre dur al món un ésser viu i a sobre que no et deixés cap ferida, en serio, sempre pensant en tu, mira que ets egoista.

Doncs mira no sé si voldré tornar a passar per 9 mesos de gestació i un part, sincerament, si la meva parella pogués gestar aleshores igual em semblaria diferent, més fàcil, ara tu, ara jo.

La vida és massa curta per perdre el temps escoltant gent a qui no li he demanat opinió.

El tema de l’hospital

La meva mare diu que quan ella em va tenir al Clínic tenien uns horaris de visita molt estrictes. Només van anar-la a veure els meus tiets i els meus avis. I poca estona. I la van anar a veure a ella, que era la que havia parit i per tant era la que estava esgotada i adolorida. No a mi, que estava estupendament al meu bressol. I em sembla molt bé.

Quan em va atropellar una moto que no em va matar de miracle vaig estar 5 dies al Clínic. Estava a urgències, en un box compartit de la cinquena planta, urgències psiquiàtriques, on ens posaven a tota la gent que no cabíem a la planta corresponent (per exemple a traumatologia en el meu cas). Em van venir a veure família i amigues i amics. En grups reduïts, de dos en dos, i poqueta estona. Ho recordo tot bastant psicodèlicament perquè estava força medicada, així que no hi era tota. Però tot va fluir molt bé.

A les classes de preparació al part et diuen que si pot ser no et vingui a veure ningú, que voldràs estar tranquil·la, i que amés, donar el pit és mega super hiper complicat així que la criatura necessita també estar tranquil·la. Que si ha de venir algú, posem per exemple les àvies i avis de la criatura, que els hi posis un horari, de 12h a 14h per exemple, o quan tu sàpigues que estaràs més enèrgica i millor, perquè si et venen a veure a tu, has de tenir ganes de veure’ls, sinó que no vinguin.

I a mi em sembla molt bé.

Tinc una amiga

Tinc una amiga que va estar 36h de part. Havia trencat aigües, esperat 24h a veure si tenia contraccions però no. Li van posar unes hormones que no li va servir de res i no li posaven la peridural i va patir moltíssim. Quan per fi li van posar oxitocina estava esgotada, com per posar-se a emputxar. Va acabar molt cansada de tot plegat.

Tinc una amiga a qui se li va desgarrar l’entrada de la vagina pels costats, li van fer una episiotomia de moltíssims punts que amés se li va infectar i la van haver de curar durant 10 dies i se li va fer una fissura a l’anus.

Tinc una amiga que era al·lèrgica als punts i se li van infectar.

Tinc una amiga a qui li van programar la cesària, i dues amigues a qui els hi van programar el part vaginal. Van arribar sense contraccions a l’hospital. L’oxitocina sintètica, em van dir, és un veritable horror horrorós insuportable, fa molt de mal. La cicatriu de la cesària fa mal, però al menys no està a una zona humida d’on no para de sortir sang.

Tinc una amiga que ha tingut una criatura prematura. I un munt de conegudes que també. Tinc una amiga que la seva criatura s’ofegava i no sabien perquè, ara han descobert que la seva laringe no està del tot feta i haurà d’acabar de formar-se fora de l’úter. I això vol dir que la pobreta s’ofegarà amb facilitat cada vegada que plori.

Tinc una amiga a qui li van dir que li programaven una cesària perquè la criatura estava asseguda. No van ni considerar veure si malgrat estar en presentació podàlica podia néixer per part vaginal, amb naturalitat. No li van donar opció.

Tinc una amiga que tenia diabetis gestacional. I una altra que s’havia de punxar amb heparina cada dia. I una altra que tenia hipotiroïdisme gestacional. Jo mateixa també en tinc.

Tinc una amiga que va avortar per decisió pròpia.

Tinc una amiga a qui van practicar un avortament al cinquè mes perquè li van detectar a la criatura una malformació greu al cor.

Tinc moltes amigues que no han gestat mai. Que no gestaran mai perquè no volen. O que no saben si ho faran. Que no els sembla un tema rellevant per les seves vides.

Tinc una amiga que va viure un avortament espontani. No, una no, moltes. Moltíssimes, de fet.

Tinc una amiga que està pensant en congelar els seus ovòcits per si vol gestar una criatura més endavant.

Tinc una amiga a qui només van posar un punt a la vagina. I una amiga que va tenir un part natural, sense peridural ni oxitocina sintètica. I una amiga que el dia mateix del seu segon part ja va baixar a una terrassa a fer un cerveseta.

Tinc una amiga que l’altre dia em va dir que s’estava pensant això de gestar algú, i em va demanar que publiqués tot això, perquè mancava d’informació. No sé si li serà útil ni si arribarà fins al final, però aquí està.

9 notes · View notes

segledepericles · 5 years

Video

youtube

5th song of Clara Peya’s album Estómac: I jo pensant (“And me, wondering”) for @toofarforgotten90.

Lyrics in Catalan and translation to English:

Les pors tornen a casa, el fred a les entranyes. Fears come back home, cold [comes back] to the entrails.

Les mans massa arrugades de tanta dignitat. Hands too wrinkled from so much dignity.

Les botes sense estómac que embruten les paraules, The boots without a stomach which dirty the words

que surten de les boques d’un poble que té fam. that come out from the mouths of a hungry people.

Les nits es converteixen en somnis i proeses, Nights become dreams and feats,

promeses reciclades que filtren els malsons. recycled promises that filter nighmares.

El temps amb temps fa història -que no vol dir memòria. With time, time makes history -which doesn’t mean that it remembers.

Les llengües maquillades de sang que ho taca tot. The tongues make-uped with bood that dirties everything.

I jo pensant si tornaràs. And me, wondering if you will come back.

El món és una broma, un joc de perdre o perdre, The world is a joke, a game of losing or losing,

que talla sense escrúpols el plor dels mal nascuts. which cuts with no scruples the bastards’ cry.

Quan mana la impotència dels ulls que encara miren, When the impotence of the eyes who still look orders,

que ensenyen les ferides, jugant a continuar. which show the injuries, playing pretending to continue.

I jo pensant si tornaràs. And me, wondering if you will come back.

#clara peya #català #music #mine

4 notes · View notes

lily-odell · 6 years

Text

Sucre

M’ho havien dit més de cent vegades, però jo ni hi vaig fer cas. Hauria d’haver-ho sabut des d’un principi, però anava cega, emboirada pel color de les idees; la vida bohèmia! Sonava com música per a les orelles fins que la pintura que feia junt amb ells al barri de Montmatre es va tintar d’un negre molt trist.

Els núvols ploraven, el sol, espantat, corria per amagar-se i, pel que semblava, no tornaria a sortir en un llarg període de temps; les cases flamejaven el seu cor i el fum negre i dolent dels troncs i el paper cremat socarrava lentament el cel de Paris aquell hivern de 1907.

Vaig escapar de casa amb no més de dihuit anys per a enfonsar-me en la vida d’una artista. Vaig haver d’agafar aquell diabòlic aparell al que la mare tenia tanta por i que havien muntat a València quan ella no n’era més que una xiqueta. El viatge amb el ferrocarril fou la primera experiència. Quina velocitat! Quina meravella! Quins colors s’hi podien veure per la finestra! La vegetació era verda, brillant i fresca, i quan nosaltres passàvem pel seu costat, s’espantava i es movia amb el vent de l’aerodinàmica. La fauna pareixia que s’hi acostumava al so de les vies i ja no corria a amagar-se. “Tac-tac-tac-tac...” el so es clavava al cervell i no et deixava evadir-te del lloc on estaves.

Al meu costat, una família que l’havia agafat a Barcelona parlotejava amb un accent peculiar i que mai havia escoltat. Alguna volta el pare sí em va explicar que era allò dels dialectes, que dins del mateix idioma, uns parlaven català i els altres parlàvem valencià, però que l’essència de la llengua era la mateixa. M’hi va fer gracia, doncs es pareixia prou a l’accent que tenia l’avia quan cridava per telèfon. Havia viscut molts anys a Paris amb el seu nou marit i des d’aleshores parlava francés amb mi, perquè una xica com jo devia aprendre moltes llengües per poder viatjar. O això deia ella, perquè la mare s’hi va oposar a que jo aprenguera francés. En el moment que el vaig escoltar, m’hi vaig enamorar, i encara que l’avia ho va intentar, no el vaig aprendre, encara que sí que vaig aconseguir entendre’l bé.

Em feia por dormir a bord del tren, i encara que no n’haguera tingut, no haguera pogut pel soroll del ferro que colpejava el sòl rítmicament.

Després de dos dies de viatge, per fi, vaig arribar-hi a la ciutat de les llums. Aquella estructura metàl·lica de 324 metres d’alçada de la qual m’hi vaig enamorar a les postals de l’avia em va donar la benvinguda a la llunyania. De seguida em va venir un impuls de córrer a la direcció de les postals, trucar a la porta i donar-li una forta abraçada a l’avia, i encara que el meu subconscient ho sabia, els meus peus m’hi van portar poc a poc, amb la meua maleta a la mà.

Els carrers eres bellíssims, amb uns colors i unes estructures diferents, avançades i elegants, molt diferents a les que jo estava acostumada a veure. Colors clars de les parets combinats amb el negre de la pissarra que feia de teulada donaven una sensació meravellosa al caminar per baix. Hi havia molts més automòbils que a València, i passaven amb freqüència.

Vaig aplegar a la direcció de l’avia, i la porta romania tancada, igual que les finestres, mortes, amb un ambient lúgubre, moribund. Si ho haguera pensat el dia que vaig sortir de casa haguera agafat la clau que els va enviar als pares un any amb un invitació per a que anàrem a veure-la i que la mare s’hi va negar a acceptar. Ara aquella casa era mitjanament meua, però no hi podia entrar.

El dia assolellat d’estiu em va somriure. Passava per un dels ponts que creuaven el Sena i l’aigua brillava amb gràcia. Vaig buscar un alberg on poder quedar-me els primers dies i vaig sortir a recórrer els carrers de la ciutat en busca d’inspiració.

M’hi vaig posar al damunt d’un pont a pintar. Veia la gent passar, el sol encara brillava dalt de mi, i alguns vianants em demanaven una caricatura. Així vaig començar a vendre les meues pintures i a guanyar diners.

Al poc de temps vaig conèixer l’Agust. Era un jove parisenc molt templat i agradable. Estudiant a la universitat i tot. Encara no sé per què es va seure a la cadira de fusta que jo tenia per pintar a tot aquell qui volguera, però ho va fer. No recorde com va començar la conversa, però sí recorde que es va quedar al banc del costat, prenent un cafè fins que vaig acabar. Molt gentil em va ajudar a dur les eines al petit pis que havia conseguit llogar i em va demanar de veure’m a l’endemà. “Sóc un entusiasta de l’art.” em va dir. “Voldria ajudar-te a trobar noves fonts d’inspiració, aquell pont és massa normal.” em va dir amb el seu francés tan perfecte i sonor.

Amb la seua moto, que ben bé s’assemblava a una bicicleta ràpida, m’hi va portar a visitar tots aquells llocs tan meravellosos que tantes voltes havia escoltat nomenar a l’avia de la seua nova terra benvolguda. Els jardins de Versalles, la catedral de Notredame, els petits racons del centre de la ciutat pintorescs, de postal, però també els voltants... Un dia, entre tantes de les nostres petites sortides en busca de l’art, aplegàrem ací, just on estem ara, Montmatre. Un barri de colors, alegria i, sobretot, bellesa. Vaig quedar embadalida pels traços d’aquells artistes, les mans d’or i el cor de sucre.

Per que la mare tenia tanta por d’allò? Era esplendorós. No eren tots uns ebris a aquell barri, sinó gent incompresa, rebutjada, marginada i que havia trobat la seua eina per trobar el nord, trobar-se a ells mateixos dins d’un món de pessimisme i rebuig; tot allò que jo sentia quan estava a casa amb ella i, que allí, aquella sensació, es devania, desapareixia.

Vaig decidir que aquell seria el meu nou lloc de treball, i vaig ser ben acceptada pels demés dibuixants de la plaça. Uns dibuixaven paisatges, els altres feien retrats i hi havia alguns que trobaven lloc per a escriure poesia asseguts als bancs de ferro. Erem ningú intentant ser algú, intentat buscar la bellesa, els colors, captar l’essència del món. La vida em va somriure i de seguida li’l vaig tornar, encara que no sabia què comportava aquella felicitat, que amagava darrere del llavis.

Prompte vaig fer amistat amb dues xiques del barri Léa i Claudine. Una era ballarina. Veges quina meravella, ballarina! Em diguè que treballava al Moulin Rouge i que alguna nit em duria a veure-la ballar, i vaja que ho va fer. Quines cames! Quins moviments! Que dones més ben plantades... L’altra era escriptora i, encara que al cercle dels escriptors bohemis menyspreaven les seues creacions, a mi em pareixien magnifiques, d’una delicadesa i un sentiment propi d’un mestre.

Les reunions de bohemis van aparèixer a la meua vida, i l’absenta. Aquell beuratge verd, dolç, amarg i espumós em corria per la gola dia sí i dia també després de la jornada, quan els turistes s’havien amagat a les habitacions dels hotels i el cabaret tancava les seues portes fins a l’endemà.

Un de tants dies, un xicot va portar una substància blanca dins d’una bossa. “Açò es sucre pur.” va assegurar-nos. L’Agust va provar-ho i corroborà la seua paraula. No podia ser sucre allò si devíem amagar-nos per prendre-ho, pel nas! Quina bestiesa! Però quan ho vaig provar... va ser el moment.

Les meues pintures van cobrar sentits tan profunds, tan sentits i personals, d’una forma que mai havia percebut abans. Els meus sentiments, les meues emocions escrivien la tela sols i els venia amb una facilitat que mai vaig poder imaginar. Sense adonar-me’n, vaig créixer com a pintora i tot Paris volia un quadre de les meues mans. Així vaig començar a fer pintures més bones, amb més tons i amb més profunditat. Tot sense oblidar-me del meu motor. Prompte s’hi va tornar essencial aquell sucre màgic.

Després d’una nit de sexe amb Constance, una de les companyes de Léa, em va portar màgia a un altre nivell. Pareixia més perillós, però després d’introduir l’agulla, corria per les venes amb una rapidesa i una sensació increïble, calenta, acollidora... Em va aplegar al cor, omplint-me d’una pau, una tranquil·litat que mai havia experimentat. Vaig quedar dormida sobre el seu pit i, com aquella nit no he tornat a dormir.

A aquell beuratge espumós, aquell sucre màgic ara amb aquella medicina per als malsons per tant de sucre, el ritme de la meua vida va començar a aturar-se. Mira que la mare ja em va dir moltes voltes que molt de dolç portava malsons, però el que jo tenia no eren malsons, aquests es van convertir en una realitat .

L’hivern va aplegar i amb ell el fred, la neu, la pluja, la soledat... Tot en esta vida arriba al seu final; un bon llibre, les últimes gotes del cafè dels matins, les calades dels cigarret... Tot, tot és efímer!

Ara pense, reflexione i desitjaria que tot fos distint, desitjaria no haver obert mai els ulls, no haver anat a la recerca de més; hauria d’haver admirat, tal vegada, la vida des de la distància. Quedar-m’hi a València, casant-me amb un dels companys joves del pare, tenint fills i cuidant-los. Tal vegada si haguera fet allò que la mare tenia preparat per a mi, si haguera fet el mateix que va fer ella, ara estaria viva.

Aquell lloc estrany en el qual estava no era el meu món, no podia ser-ho. Però poc a poc les addiccions cediren, i ara el cor és negre, ara tota la màgia ja no està, s’esvaeix entre els carrers peatonals del centre, llisca entre els meus dits i ja no puc agafar-la; aquest, ara, és el meu món.

Tot haguera pogut ser diferent si jo tinguera una mínima idea del que estava passant, si m’ho haguera imaginat, o tan sols haver-ho pensat un instant; si haguera volgut obrir els ulls un poc abans, si haguera observat les senyes que venien cap a mi, amb velocitat com el ferrocarril que em portà fins ací, si haguera escoltat el que m’havien advertit... Però jo estava cega, cega d’amor, d’experiències, buscar noves formes de vida, nous camins per pendre, noves amistats, noves amants, de ganes d’experimentar, nous objectius... Objectius que es tenyiren poc a poc de pena i plors, constant desgràcia i odi, molt d’odi. Vaig començar a odiar els demés, odiar la vida, odiar-me a mi...

Però en aquell moment ja va estar tot perdut. El cel ja sempre hi serà negre, els pardals mai no tornaran a piular, els rajos del sol no vindran a la meua finestra i les estrelles ja no brillaran. La vida no té vida, els colors ja no són vius i la obscuritat els opaca com els núvols creuen el cel per tapar el sol; sents i no escoltes, no mai saps què t’han dit, i no és pas per l’idioma, simplement les teues orelles han deixat de voler captar el teu voltant; pots tocar però no sents res, tot el que abans era agradable, moll, suau, calent i bullidor, que feia aquella bonica reacció en tu, ja és cosa del record i a voltes ni això! Els sabors ja no són sabors i els sentiments s’anyunyen lents, sense girar el cap per veure’t una última vegada.

Sents el buit, buit d’amor, d’estima, de paciència o de confort, et sents buida de tot, com si els òrgans ja hagueren mort a dintre teua i estigueren a la fase de descomposició i aleshores estàs podrit. Ja no hi ha marxa enrere.

M’agradaria canviar les coses, m’agradaria poder sentir, somiar, escoltar fer tot el que abans no podia imaginar que podria mancar-me... però el malestar mai desapareix, l’alegria es converteix en una il·lusió que apareix en moments puntuals, moments de passió desenfrenada, moments d’emboirament... i després se’n va sense dubtar, però la foscor roman, sempre esta al meu costat. Mai se’n va, mai se’n anirà.

En quin moment es va obrir el pou? En quin moment es va tornar tan fons? No m’hi vaig adonar, i tu tampoc ho faries. S’obri poc a poc i es va fent fons, gros, i no te’n adones fins que ja estàs massa dins, massa enfonsada, amb aigua enverinada a l’altura del coll, amenaçant la teua vida, amenaçant en acabar amb tu. I el dia no és mai dia, no ho serà mentre la fosca nit sense estrelles regna dins de tu.

M’haguera estalviat llàgrimes, m’haguera estalviat sang, m’haguera estalviat cartes i m’haguera estalviat paraules, m’ho haguera estalviat tot si ho haguera sabut aleshores, si haguera sabut que, efectivament, el meu destí era la mort, que amb mi dins de mi les coses anaven a ser tan tristes.

Ara tot ho veig amb un altra perspectiva. Em va agafar a mi perquè era dèbil, la més dèbil de tots... Però també els pot passar. Ara camine entre ells, mirant-los a les cares, destrossades i sense color, pàl·lides, tristes, com solia ser la meua... Els seus ulls perden la brillantor a cada segon i s’apaguen lentament, es difuminen.

Ara és de nit i els veig a través de la finestra, bevent absenta i tastant sucre, mentre alguns ploren, mentre els altres es barallen per acabar envoltats en llàgrimes, també. Llisc el meu nom als llavis de Constance, qui gemeca abraçada a l’Agust. Amb un somriure melancòlic tanque els ulls, i m’enfonse en la més inmesa de les obscuritats per a acomiadar-me del món.

Lledó Morales i Roig

#relato shortstory valencià

2 notes · View notes

lrjtalks · 3 years

Text

Ever-evolving narrative

The narrative for this piece has changed so much in my mind -- before even making it into a timeline -- that it drove me into more meltdowns that I can count on my two hands. That’s because I decided from the get go that this would be about a personal journey, and my narrative is ever-evolving. In the end, I’ve cut together something that documents this process -- from obstacles to revelations -- with a vivid theme of my addictions. I’ve made references to my journey in seeking psychiatric help, and visualised the realities of addictive social media use, using audio bites from Matthew Healy’s commentary on this topic, and snippets of his music that equally align with the various messages I am communicating with my imagery.

Bates et al. make many references to ‘narrative’ in their research into social media’s role in identity development amongst LGBTQ+ youth:

The use of narrative [.] seems inherently connected to bringing meaning to past experiences and the multiple identity presentations individuals exhibit online ands offline to their different audiences. (2020, p. 56)

I first began playing with the idea of constructing a narrative about my personal experiences at the end of my placement year in New York, when I took a solo trip across California before returning home to live with my grandparents. I planned and executed a road trip with a group of my own Instagram followers who had never met each other in real life, which stemmed from this urge to merge my online and offline narratives, and give other young, creative women the opportunity to explore their identity to the depths that I had. It was on this journey that I met a girl who made me feel things I had never quite explored myself. As I grew an overpowering and undeniable same-sex crush, I knew that this would be the start of a whole new journey.

Hayfield et al. studied how lesbians and bisexual women navigate their visual identity, from fashion to appearance, claiming:

the lack of bisexual visual identity allowed these women a freedom of sorts and a form of (potentially ongoing) authenticity and self-expression (2013, p. 179).

Unfortunate as it was, my period of ‘coming out’ occurred alongside an extended period of grief and unemployment, throughout the first year or so of the coronavirus outbreak, all of which brought feelings that evoked the complete opposite of freedom. However, as Bates et al. found, social media can serve a comforting and useful purpose in finding and accepting ones sexual identity:

Through autonomous ownership of a self-defined personal identity, participants were able to project a coherent internalised self, but with multiple identity presentations, which co-exist to the world. By providing participants with exposure to a multiplicity of labels as well as the facility to self-designate identity labels, social media was confirmed as integral to a contemporary experience of this process. (2020, p.70).

For much of the time I was living in Paris and London, during the lockdowns, I was using social media compulsively to construct and exhibit new characteristics of my identity, and keep up to date on the chaotic political fallout. In a recent study into the impact of the COVID-19 situation on addictive social media use, Brailovskaia and Margraf warn against the long term effects, concluding that:

the attempt to compensate loss of control in real life by increasing sense of control on social media can contribute to further control loss and negative consequences for mental health (2021, p.2).

Comparing it to that of a substance addiction, as I have done in my film, they add:

Similar to problematic alcohol use and eating behaviour, individuals with enhanced levels of addictive SMU tend to lose control over their online behaviour without being aware of it. This creates a vicious cycle of search for control and addictive SMU feeding into each other (p. 4).

After reading this article, I can definitely characterise my social media use as addictive, and comparable to my relationship with smoking cannabis, which Mostaghim and Hathaway bring back to identity development:

Through consumption young people not only shape their leisure-time; they also shape formation of their own identity. [...] With increasing numbers of “ordinary” young people growing up “drug wise” and accepting of controlled or “sensible” drug use, the recreational use of marijuana has become part of their leisure repertoire, or just another aspect of the consumer lifestyle. (2013, p.5)

We now live in a consumer-driven society where it is almost essential to maintain a digital identity, and particularly for my generation, who have grown up with social media as a norm, it can be difficult to know where the line is:

If it is through the culture that we find the forms of storytelling, then social media now seems to be the vehicle through which these merged personal and public narratives of youth development are shared (Bates et al., 2020, p. 57).

I have battled with finding this line for some time, which I have visualised in my piece by incorporating a genuine moment of my oversharing to Instagram Stories. In an attempt to stay authentic online, and share my lows as well as my highs, my lows began to define my identity.

What I think has also added to this compulsion to document my life is how my trauma has affected my memory. After losing my grandfather, I digitised and watched through hours of VHS tapes from my early childhood with my mother, and while I struggled to remember her or the moments captured, I could faintly remember watching these tapes back as a pre-teen, after she had died. I’m sure there must be some small part of my mind that subconsciously remembers my mother with a camcorder in her hand, to have chosen the path that I have. In my film, I have incorporated these tapes on top of clips of my adult, depressed self, to allude to this stage in my grief where I would randomly met with memories from unresolved childhood trauma.

Bibliography

Bates, A, Hobman, T and Bell, B T. 2020. “Let me do what I please with it... don’t decide my identity for me”: LGBTQ+ youth experiences of social media in narrative identity development. Journal of Adolescent Research. 35(1), pp 51-83.

Brailovskaia, J and Margraf, J. 2021. The relationship between burden caused by coronavirus (covid-19), addictive social media use, sense of control and anxiety. Computers in Human Behaviour. 119(unknown), pp 1-6.

Hayfield, N, Clarke, V, Halliwell, E, and Malson, H. Visible lesbians and invisible bisexuals: Appearance and visual identities among bisexual women. Women’s Studies International Forum. 40(unknown), pp. 172-182.

Mostaghim, A and Hathaway, A. D. Identity formation, marijuana and “the self”: a study of cannabis normalization among university students. Frontiers in Psychiatry. 4(160), pp1-7.

0 notes

johnsmthg · 4 years

Text

The may podcast is finally here.

Strange period, intense thinking, hope for change... Love !

http://minimalshow.blogspot.com/2020/05/may-playlist-deconfinement-dream-122.html?m=1

01 Upercent, Malson, TAU;

02 Damon Jee/Darlyn Vlys, Kronos (Wild mix), Correspondant Music;

03 Luke Garcia/Th3 Oth3r, Amplifier, Innervisions Germany;

04 Jose Rodriguez & Dorvau, Met At Cigarreras, Sincopat;

05 Dalfie, Freaky Freaky, Asli Music;

06 Elena Pavla, Panda, Natura Viva;

07 Kyle Watson, Major Games, Higher Ground;

08 Josh Wink feat Ursula Rucker, Sixth Sense (Louie Vega remix), Ovum US;

09 Butane & Riko Forinson, Hoi Polloi, Moan;

10 Upercent, Spaceman (original mix), Snatch!.

0 notes

elpaisdellop · 6 years

Video

youtube

Centenars de persones van fer ahir una cantada de nadales simultània a tot el Principat per a recordar que els presos polítics passaran les festes de Nadal a les presons d’Estremera i Soto del Real. A més cantar nadales tradicionals com ‘Les dotze van tocant’ o ‘Santa nit’ els assitents van entonar una versió de ‘Quan somrius’, de Josep Thió, amb la lletra adaptada a l’empresonament de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart. Els organitzadors van preparar un cançoner que es pot descarregar ací.

Llegiu la lletra de la nadala pels presos polítics:

«QUAN SOMRIUS Josep Thió (adaptada per Òmnium Cultural)

Ara que la nit s’ha fet més llarga Ara que les fulles ballen danses al racó Ara que els carrers estan de festa Avui que el fred du tants records.

Ara que importen les paraules Ara que el vent bufa tant fort Avui que no ens permeten veure-us, Ni podeu parlar Ens teniu sempre al vostre costat.

És Nadal i al meu cor hi batega l’esperança que aviat sereu a casa quan s’acabi aquest malson.

I les llums i el color Que lluïm en aquests dies denuncien la injustícia, no caminareu mai sols.

És el buit que et deixa comptar els dies, i les nits tant lluny de casa, sense llibertat. Sou homes de pau i us volem lliures. Com queda al jersei un detall groc.

Vam dir que mai ens rendiríem, Seguim dempeus i confiats El vostre exemple és de fermesa i dignitat, Us volem junts al nostre costat.

És Nadal i al meu cor hi batega l’esperança que aviat sereu a casa Quan s’acabi aquest malson.

I les llums i el color Que lluïm en aquests dies denuncien la injustícia, no caminareu mai sols.»

Font: VilaWeb

5 notes · View notes

desordrecreatiu · 3 years

Text

VIRGÍNIA WOOLF- Trastorn bipolar i depressió

En aquesta entrada parlarem sobre Virginia Woolf, una de les figures més importants de la literatura modernista del segle XX i el feminisme internacional. En la seva literatura es plasma la seva vida ja que en ella va reflectir les seves inquietuds i preocupacions. Durant el període d’entreguerres es va convertir en una figura destacada de la societat literària de Londres i membre actiu del grup de Bloomsbury. No obstant, l’escriptora patia psicosi maníaco-depresiva, el que avui dia es denomina com trastorn bipolar. Finalment els seus episodis depressius i el trastorn bipolar portarien a Virgína al suïcidi: es va posar el seu abric, ple de pedres a les butxaques i es va llençar al riu Ouse. El seu estat mental està àmpliament documentat a través dels seus diaris i obres de ficció.

El trastorn bipolar és una malaltia mental crònica que afecta els mecanismes que regulen l’estat d’ànim. Es presenta en forma d’episodis que van des de la mania (alegria, exaltació o eufòria), fins a la depressió (tristesa, inhibició i idees de mort). Aquestes variacions anímiques influeixen de manera significativa en els aspectes socials, familiars, acadèmics o laborals de la persona que té la malaltia.

Virgínia va començar a escriure des dels 8 anys un diari en que parlava de les seves vivències. El 1895, als 13 anys, amb la mort de la seva mare es presentava el seu primer episodi depressiu en que va tardar casi sis mesos en recuperar-se. Tot i la seva recuperació, va ser incapaç d’escriure en el seu diari, com acostumava a fer, durant un any i mig. El seu segon episodi es va presentar amb la mort de la seva germana Stella, el 1897. El seu tercer episodi va tenir lloc al 1913 i va estar documentat pel seu marit i escriptor Leonard Woolf: “parlava gairebé sense parar durant 2 o 3 dies, es feia preguntes i es contestava a ella mateixa. El seu llenguatge es tornava incoherent, deia que era una "mescla de paraules dissociades". En els períodes depressius creia que ella tenia la culpa del seu estat i que la seva situació era un càstig merescut. No podia concentrar-se ni escriure i es negava a menjar perquè li feien fàstic les parts del seu cos relacionades amb el menjar.

L’escriptora utilitzava les experiències que vivia en els períodes de la seva malaltia per escriure, “les idees brollaven com un volcà”. Un exemple apareix en aquesta cita: “Després d’estar malalta i patir tota mena de malsons i percepcions d’intensitat exagerades, mentre estava al llit inventava frases durant tot el dia, i d’aquesta manera esbossava tot el que crec que ara, a la llum de la raó, intento posar en prosa.” Alguns dels símptomes de l’enfermetat, especialment el pensament ideofugal, facilitaven la creativitat de Virgína.

Tal com he mencionat, l’escriptora utilitzava les seves experiències autobiogràfiques en les seves obres de ficció. En la novel·la “Mrs.Dalloway” va il·lustrar la bogeria del protagonista Septimus a través de les vivències que va tenir en els seus brots de la enfermetat. Així doncs, el personatge tenia al·lucinacions visuals i deliraba, tal com li va passar a Virgínia en el seu primer episodi depressiu.

Per Virgínia l’escriptura era una pantalla que s’oposava a tot el que ella temia. En les seves últimes obres l’escriptora ens il·lustra a través del personatge Bernard com el seu sistema de llenguatge comença a fallar “Para el dolor se carece de palabras”. Quan les paraules no venien a la boca de Bernard- i per tant, de Virginia,- arribava un silenci aterridor i buit, similar al que existia al principi quan el llenguatge era inexistent.

No trobar les paraules li resultava familiar ja que va ser el que va experimentar en la mort dels seus éssers estimats. Bernard: “Cuando el silencio cae, yo me disuelvo”. L’any 1940, els escrits del seu diari ens mostren que el llenguatge s’havia convertit per ella en una font de sofriment, com deia el seu personatge Bernard “Las palabras se desploman de repente sobre mí. Se acumulan a mis espaldas en tales cantidades que sería terrible que no fueran otra cosa que agua enfangada”.

La escriptura va estar present amb ella fins a la seva mort, doncs abans de suïcidar-se va escriure una carta al seu marit Leonard Woolf, en que altra vegada se torna apreciar la malaltía que patia:

“Estimat:

Sento que embogiré de nou. Sento que no podem tornar a passar per aquests temps horribles, i aquesta vegada no em recuperaré. Estic començant a escoltar veus i no puc concentrar-me, així que faré el que crec que és el millor.

Tu m'has donat la major de les felicitats possibles. Has estat, en tots els sentits, tot el que algú pot ser. No crec que dues persones puguin haver estat més felices fins que va arribar aquesta malaltia. I ja no puc seguir lluitant. Sé que estic arruïnant la teva vida, que sense mi podràs treballar, i ho faràs, ho sé. Ja veus que no puc ni tan sols escriure això correctament. No puc llegir. El que vull dir és que et dec tota la felicitat de la meva vida. Has estat totalment pacient amb mi... i increïblement bo. Vull dir-ho, encara que tothom ho sap. Si algú pogués salvar-me només podries haver estat tu. Tot ha marxat de mi, excepte la certesa de la teva bondat. I no puc continuar arruïnant la teva vida durant més temps. No crec que dues persones puguin ser més felices del que nosaltres hem estat. V.”

Escrit per- Esther Ramon

#virginiawoolf #trastornbipolar #depressió #literatura

1 note · View note

malsonsialtreshistories · 4 years

Text

Mutacions

Em vaig despertar amb els llençols suats i el cor atrafegat. La llum del sol es filtrava per les persianes. La seva mà, esverada pels meus batecs accelerats, es va prémer contra el meu pit. Mentre jo intentava respirar, vaig sentir un gemec de protesta al costat de la orella.

—Què passa? —va preguntar amb la boca encara adormilada.

Vaig girar-me per mirar-la. Els seus ulls marrons estaven mig oberts sota un floc de cabells daurats que creuaven les seves celles fosques, suraven per sobre del seu nas petit i se li enganxaven als seus llavis fins. Li vaig posar la mà a la galta.

—He tingut un malson.

—I per això em despertes? —em va apartar la mà i es va donar la volta.

La seva espatlla va quedar descoberta dels llençols i del remolí ros del seu clatell. Hi vaig posar la mà i vaig començar a acaronar-la.

—Hi havia un robot gegant i marcians, i saltava per finestres tota l’estona —la vaig abraçar— I tu eres un zombi i volies mossegar-me —li vaig fer un petó a l’espatlla nua.

—No hauríem d’haver fet la marató de terror —va dir ella i es va girar cap a mi.

Em va mirar amb els seus ulls lleganyosos i li vaig fer un petó als llavis mentre enfortia la meva abraçada. Ella em va tornar el petó amb una mica de llengua i, amb una mà, em va començar a recórrer l’esquena.

—I, ho he aconseguit?

—El què?

—Mossegar-te —va dir amb un somriure.

—No —li vaig fer un altre petó— perquè t’he disparat.

Ella em va apartar de sobte i em va fer un cop amb la mà al braç. Era bocabadada.

—M’has matat! —va dir amb indignació.

—Era un somni! —li vaig atansar la mà.

—No em toquis, sóc morta —es va aixecar del llit.

Va marxar al lavabo sense mirar-me. Potser no havia estat bona idea fer una marató de pel·lícules de terror. Vaig posar-me els calçotets.

—Et faig un cafè?

—No em parlis! —va cridar des del lavabo— Sóc morta!

Vaig anar a la cuina i vaig fer unes torrades i dos cafès amb llet. Ella sempre li posa una capsula de sacarina. Va sortir del lavabo i es va seure a esmorza sense mirar-me. Jo no deixava de mirar-la per veure si feia alguna mena de senyal que m’indicava que ja no hi havia perill.

—Sembla que hi ha un fantasma que es menja les torrades.

—Doncs, no —va dir ella amb una mica de ràbia— es veu que sóc una zombi molt lletja.

Llavors sí que em va mirar. Vaig aixecar-me, vaig deixar la tassa a la pica i vaig anar al lavabo. Hi havia moments en què era millor no dir res.

M’acabava de rentar les dents, quan ella em va abraçar per darrere. Em va fer un petó el coll, després a l’espatlla, va obrir la boca i va prémer les dents contra la meva esquena fins que em va fer mal. Vaig haver d’apartar els seus braços i xocar-me contra la pica del lavabo per escapar de la seva queixalada.

—Veus com al final t’he mossegat? —reia mentre sortia al passadís.

La vaig interceptar a la porta del dormitori i ens vaig llençar sobre el llit. El despertador es va tombar a la tauleta de nit. Ella se m’agafava amb força i jo tenia el meu cos arrambat contra el seu, amb els braços entortolligats.

—Ara et menjaré tota sencera.

—Però si els dos som morts vivents —va començar a protestar mentre em perdia entre els seus malucs.

Era un matí de diumenge. En acabar, me’n vaig anar a dutxar. Vaig suggerir que podia acompanyar-me, però ella, satisfeta, es va esperar a que acabés de dutxar-me mentre mirava el mòbil. Quan vaig sortir, sense deixar de mirar el mòbil va dir-me:

—Ja gairebé és l’hora de dinar.

—Faig una escalivada?

—No hi ha pebrots.

—Com que no? Jo sí que en tinc de pebrots.

Ella em va mirar, però no va riure.

—Jo no tinc ganes de cuinar.

—Doncs jo tampoc.

—Què hi ha obert en diumenge?

—El xino deu ser obert. Vols que demanem?

—No —va dir ella a la vegada que s’aixecava del llit— ens anirà bé una mica d’aire fresc.

Ens vam vestir, jo amb uns texans i una dessuadora, ella amb una faldilla llarga i una jaqueta de color verd oliva sobre la seva samarreta de La núvia de Frankenstein. Es va fer un monyo per no haver-se de pentinar. Vaig pensar que era igual, els del restaurant xinès no jutjaven. O potser sí, no entenc el cantonès sense els subtítols en anglès que posen a les pel·lícules gore.

Érem ja al carrer, a la cantonada abans del restaurant quan, de sobte, el terra va començar a tremolar. Per instint, la vaig abraçar.

—Hem de sortir d’aquí.

L’asfalt es va obrir amb una sacsejada que ens va tirar a terra. En aquell moment, no vaig poder agafar-la bé i va lliscar per la vorera que s’inclinava. Va quedar just a la vora de l’esquerda que s’obria al carrer.

Vaig començar a baixar cap a ella amb molt de compte per no lliscar jo també i li vaig atansar la mà.

—Agafa’t!

Ella, que em mirava amb por, va mirar d’estirar el braç cap a mi, però el terra va tornar tremolar i va haver-se d’agafar a les escletxes de l’asfalt.

Darrere seu, de l’enorme esquerda, va sorgir una mena de bulb carnós amb mil ulls. Per sota del bulb van aparèixer tentacles dentats. Un dels tentacles va agafar-la i la va aixecar en l’aire, mentre ella cridava amb una barreja de dolor i terror. Jo m’ho mirava sense saber que fer.

—No —vaig dir— ella no, si us plau, ella no.

El bulb es va obrir per la meitat. Per dins, era ple d’ullals llargs i afilats. Va posar el tentacle amb què l’agafava per sobre seu, mentre ella cridava i colpejava, i la va deixar anar. El bulb es va tancar amb un esclat de color vermell.

No recordo que va passar després. Suposo que no podia assimilar... que el meu cervell no podia... bé, no recordo res més.

#relat terror cifi

1 note · View note

llardelfoc · 6 years

Text

No hi ha res a relatar a part del que ja saps (i que sabràs per sempre i encara durant una mica més).

Et ressona la teva veu a cau d’orella i n’escrius la música. Sempre és la mateixa, quan es lleva el matí i quan comença la nit.

Deixant caure la ment, se t’ennuega amb lliçons antigues que, mentre que totes i cadascuna d’elles tenen sentit per si mateixes, res no et fa girar el món quan surts de classe a ple migdia.

Vols marxar lluny d’aquí i començar a córrer, com si fugir d’un lloc et pogués donar certesa. (Imagines gratacels, cases baixes a la rodalia de la mar i colors. Imagines cotxes, tractors, autocars i batecs de tres i de quatre ciutats de continents diferents – totes cridant el teu nom). Penses en vides amagades i en les parrafades que un dia diràs: penses en cantar, en pluges d’orient i en llums al cel, muntanyes endins del sud del sud.

Comences a perfilar les teves passes mica en mica, les de vides passades que ja no són aquí i que et miren des de ben a prop. Silencis de l’oceà que no et confon, sense pors ni secrets de tothom.

Mires per la finestra, encara neva: et veus corrents i et recorda. Passarien per aquí els pescadors de galàxies que ara no hi són?

Recordes paraules blaves plenes del cel que et tapava durant l’estiu. Paraules de consells, d’anècdotes i d’il·lusions que aviat començarien a volar.

(Ets al mig del mar i sures i res és real: dolen les flames com et roben a tu? Vaixells entre pampallugues i un oblit que mai no serà real, entre voreres de reminiscència i estels naixents. Vides passades entre poblats de fusta, palla i terratrèmols que acaben al mar i s’ofeguen amb tu) però, lluny del mar, encara cremen pedres sense saber-te: tornar a viure seria com intentar salvar el món amb un xiulet, arriscar-te a ballar i trencar malsons que li pesen al cor amb un xisclet omès.

Tornar-ho a intentar, a navegar entre desitjos fortuïts i onatges descarrilats que t’apropen a la costa (de noms incerts). I tu encara vols volar, enllà, sense fer sentits d’enlloc i sense voler res més que caure entre els estels i recordar-los el seu nom.

Vindràs amb mi, caient? – si et concentres en la pluja i tanques els ulls, ho sabràs quan la gravetat deixi de sorgir-te efecte i, breument, seràs lliure. Lliure, però no de tu: lliure per a caure i per a conèixer l’instant per a robar-lo (només, i si tan sols).

Rius: si descobrissis un regne de meteorits podries tenir llar. I podries ser amo d’experiències, i després lliurar-les i compartir-les i, de ben seguit, podries viure-les.

I per això tanques els ulls a la gespa (ara, on no hi ha ningú) i recordes als acompanyants que van i que venen i que jeuen i se’n van. I recordes quan les mans invisibles esgarrapaven el cel de daurat amb bemolls i et creuaven miratges, passant-te pel davant, durant les nits més negres.

Però, ara que ja no hi ha ningú, la nit és gairebé teva. Teva per no ser de ningú i per no ser seva. Per a no ser cap nit, per a ser tu i recordar-te que, la nit, com tothom, ja era aquí: (fa molt de temps) per a confiar-te secrets que mai no ho han estat i per a desfer-te murs de feblesa incongruent, desfent-se.

Si no hi havien secrets i el món ja era amb tu.

(I doncs tornes a començar, caminant mica en mica entre somnis i son, i mica en mica, sabent-te al món, trobant-te arreu, perdent la por.)

1 note · View note

rosercabre · 4 years

Text

Febrer

Dissabte 29

Demà diré: ni mig enyor mai, febrer.

Divendres 28

Vaig dir: he somiat que febrer tenia divuit dies. Avui dic: no sé què fer-ne, del malson que dura deu dies.

Dijous 27

Avui tocava celebrar que un dia vaig escriure. Però aquella història, la d’una dona ofegada, és massa per qui soc ara. Prefereixo celebrar que el fill torna a tenir galtes. Que la filla, malgrat tot, no les ha perdudes.

Dimecres 26

Casa nostra és on hi cabem tots quatre, la filla damunt del fill. Era de plàstic dur, el refugi.

Dimarts 25

M’ha crescut un puny d’angoixa entre els pulmons. Els meus, els seus sembla que respiren millor. No sé què fer-ne de tanta necessitat de tenir una mare. La meva i la seva. Si casa nostra havia de ser refugi digues, per què escombro la intempèrie? Són engrunes de pa o d’expectativa esmicolada?

Dillluns 24

Sense aquests dies, però, no hagués tastat cap poma de veritat, de pell arrugada i gust desmaiat, sota la llum antipàtica de l’hospital. Amb el fill a la mà. Assenyalant els coloms Montbau enllà. Les pomes han sigut les estones que ens han salvat, Boi. Elles, l’antibiòtic i saber-nos estimats.

Diumenge 23

Podria no haver buscat culpables ni trobat penedits.

Dissabte 22

Podria no acabar-me la quarentena tacant de sang els llençols de l’hospital.

(Hormones eternes)

Divendres 21

Podria no ser, no tenir, una mare que plora.

(Hormones maternals)

Dijous 20

Podria no haver existit la sala buida de llum i el tall a la pell. Podria no haver-me escanyat amb el pànic a la gola.

(Hormones fosques)

Dimecres 19

Podria no haver anat així i no hi hauria ni mig record de l’urgència d’un respirar vessat, d’un passeig Valldaura plorat amb els pulmons apagats. Podria no haver sentit els laments farts de la petita ni haver vist els meus peus en sabatilles damunt l’asfalt d’una matinada massa viscuda per ser oblidada.

(Hormones vessades)

Dimarts 18

Una altra cosa important: a l’instint de la mare (la seva, la meva) se li ha de donar un megàfon i un escenari i una audiència entregada.

(Hormones sordes)

Dilluns 17

He oblidat les coses importants o és que les tinc als braços?

(Hormones retòriques)

Diumenge 16

El fill troba el consol a la meva panxa. La toca amb mans calentes, s’hi refrega amb el front bullent. Potser és perquè sense saber-ho, torna a temps millors. Una mica l’envejo: ell un dia no recordarà aquests dies.

(Hormones umbilicals)

Dissabte 15

He somiat que el febrer tenia divuit dies i espero no haver-me equivocat. Soc a les antípodes de l’octubre. Mira com parlo del calendari per no fer-ho de la culpa i la vulnerabilitat. Per cert, per sort hi ha tres porquets.

(Hormones porugues)

Divendres 14

Escric a la llibreta: De vegades, l’única manera de passar els dies és sabent que no els tornaràs a passar.

(Hormones excessives)

Dijous 13

La febre puja i la primavera és lluny i jo, que ja xiulava la victòria, recito la derrota.

(Hormones vencedores)

Dimecres 12

Fa un mes i un dia d’aquella lluna plena com la meva panxa encesa. Segueixo tenint pressa perquè no en sé, de fer-me lenta. Neret, ja enyoro enyorar-te, que canta el poeta.

(Hormones poètiques)

Dimarts 11

Una cosa que sé és que no hauria de confiar en la primavera. Tornarà a tenir febre quan floreixi la mimosa, dic a les amigues. Són dues i totes tenen nusos. No els desfem però els ensenyem. Una el té a la panxa, l’altra entre els pulmons, l’altra als braços i al cor. Una o altra puc ser jo. El problema és l’excés de fils, penso però no ho dic per no dir fills. Et diré què faré: posaré els nusos en remull. Llet i til·la i paracetamol.

(Hormones embolicades)

Dilluns 10

Tinc un futur a Beirut i un altre més enllà, a la Riera de Cassoles. El passat el tinc al Guinardó i més enllà, encara, entre Belmont i Hawthorne. No em preguntis pel present o et parlaré de la Meridiana, del brogit i del fum, dels clàxons i les presses per ser-ne lluny.

(Hormones presents)

Diumenge 9

Coses rodones que fan mal: el puny del fill i el cap de la filla; la boca de la mare; les taques de vòmit; les llàgrimes galtes avall. Ni anar a veure morts em deprimeix tant com els brams que no sé consolar. No dic si seus o meus.

(Hormones ploraneres)

Dissabte 8

Fa cinc setmanes que els tres porquets fan mal però avui em sé curar: amb el fill que no sap fer bombolles i amb la filla que un dia en sabrà. Els dies rodons, riguem-los tots.

(Hormones anestesiades)

Divendres 7

Tinc una tristor espessa per no haver-hi pensat fa dos dies. L’hi no hi és i tampoc li vaig demanar permís. Un any i dos dies sense aquella altra vida.

(Hormones desmemoriades)

Dijous 6

La mala llet és per qui em diu que la meva llet es posa nerviosa. Tinc la culpa que em vessa pels mugrons. Sort de la desconeguda que té un fill sense nom i jo l’abraçaria. A ella per parlar de salut mental i llet en pols. A ell per no jutjar qui l’ha parit.

(Hormones agres)

Dimecres 5

Tinc un pensament que se’m cargola recurrent, ara al cap, ara als pulmons: no els he demanat permís per ser.

(Hormones reflexives)

Dimarts 4

Cada dia és una coreografia, la dansa d’estar tots contents, taló punta taló punta, i qui dia balla, any empeny.

(Hormones ballarines)

Dilluns 3

Se’m fan rodones, avui, les coses i no enyoro els angles. No goso cantar victòria però la xiulo.

(Hormones reposades)

Diumenge 2

Passem les vies que és com el nostre anar a missa. La litúrgia de les fàbriques abandonades i de les cases barates. Caminar és el meu sermó: posar paraules a les coses pensades. Berberetxos com hòsties per acabar.

(Hormones consagrades)

Dissabte 1

Que sigui febrer se’m fa dolç. Pel temps ras que em separa del futur. Sobre el futur escric, a la llibreta que es desperta quan la filla dorm, “el futur va néixer al setembre”. No sé quin futur ve i ja sé que el vull. Punt de fuga. Fugar-nos o ofegar-nos diem amb en Jose i riem. Riem a estones per això que hem fet: això que hem fet és tot el que voldrem.

(Hormones escurçades)

0 notes

poniegu · 7 years

Text

Lego

Abril 2018. Mig any després, no semblava que Barcelona hagués passat aquell octubre tan tumultuós. I això que, al final, s’havia aconseguit fer la declaració d’independència el desè dia d’aquell mateix mes. Hi havia hagut respostes negatives per part del govern central, però les institucions catalanes van anar fent i, a poc a poc, havien aconseguit funcionar com aquell país independent que sempre havien anhelat.

Tot aquell procés no va costar vides, com alguns havien especulat, però sí que va comportar altres pèrdues, refredaments, enfrontaments, baralles. En Joan ho sabia bé. Estava a una de les sales de la Generalitat, ara seu del Govern del país, intentant treballar amb l’ordinador portàtil mentre el seu fill, ara d’un any, jugava amb una cinquantena de peces de Lego. En Joan sabia perfectament que aquelles joguines no eren recomanables per menors de 3 anys, però aquell matí a primera hora, en anar a cercar l’infant a casa de la seva ex-dona encara mig adormit, havia comès l’error d’equivocar-se de maletí de jocs i agafar aquell que pertanyia al seu fill més gran.

Al llarg del matí havia anat fent petites aturades de feina per anar a asseure’s al costat del seu fill i donar-li menjar o, simplement, jugar amb ell. El tedi era tant que fins i tot ell mateix s’havia engrescat i havia fet les seves pròpies construccions amb aquells blocs de colors, les quals, per cert, no estaven gens malament. Realment, en Joan havia de reconèixer que muntar figures així tenia la seva complexitat, però per què havia de patir si ell havia participat en la construcció d’un país amb totes les lletres? En aquell cas també hi havia hagut moltes peces amb les quals treballar, i no totes encaixaven tan fàcilment!

S’hauria mentit a sí mateix, però, si hagués negat que d’altres peces s’havien perdut pel camí. Tristament, era així, i el primer que li venia al cap quan ho pensava era la imatge de la seva dona quan el va deixar, al•legant que ell s’havia obsessionat amb la independència i amb la seva feina i assegurant que el mal ja estava fet i que ja no podien tornar enrere. En Joan va intentar que ella l’entengués: Catalunya no es podia fer en un dia! Necessitava una dedicació màxima, aquell país nounat era gairebé com un dels seus fills per a ell. Ella, però, no el va escoltar i se’n va anar, i en Joan bé que va haver de lluitar amb advocats per aconseguir la custòdia compartida dels nens. Ara, però, mesos després, tot allò era un record, com si hagués estat un malson. La veia constantment quan havia d’anar a buscar els fills o a portar-los-hi, però era tot momentani i havia acabat sent un protocol inevitable.

La rialla del seu fill el va tornar a la realitat, i quan es va girar cap a ell es va sobresaltar: el nen s’estava intentant ficar a la boca un grapat de quatre o cinc peces de Lego, totes aquelles que havia pogut agafar amb una mà. L’infant mirava el seu pare desafiant, com si ja sabés que allò que estava fent no era el correcte. En Joan es va angoixar encara més, sense saber realment com aturar-lo sense que hi hagués risc d’ennuegament, i no va poder evitar alçar el to de veu, deixant anar algun gall, i renyar-lo:

– No! Això no, eh!? Deixa-ho a terra! Ja! – deia, estirant exageradament el braç i assenyalant l’estora on estaven asseguts.

Era difícil veure en Joan enfadat. De fet, l’infant potser no l’havia vist mai tan exaltat, i és per això que va amollar les peces al terra a l’acte i, gairebé instantàniament, es va posar a somicar. En Joan es va aixecar, visiblement nerviós, i el nen cada vegada plorava més. El pare el va agafar, intentant calmar el nen amb petits copets a l’espatlla i parlant-li amb una veu dolça, que li sortia trencada a causa dels nervis del moment.

– Ei, ja està... Perdona, el papa estava preocupat... No ho tornis a fer, d’acord? Calma’t, si us plau...

El nen es va anar tranquil•litzant progressivament i, veient que eren les sis de la tarda, en Joan va decidir acabar la jornada laboral i tornar a casa amb el seu fill, on estarien més tranquils. Mentre recollia, es va adonar que trobava a faltar arribar al pis i trobar-hi algú amb qui parlar del dia, algú amb qui donar-se suport mútuament, algú a qui poder abraçar i acaronar. Estava bé amb ell mateix, creia en la seva causa, però sabia que seria molt més feliç si trobava una persona especial que encaixés amb una peça tan complicada com el bloc de Lego estrany que ell havia arribat a ser.

Acabava de travessar la porta que unia l’antiga Generalitat amb Plaça Sant Jaume. Portava el seu fill al braç dret i una bandolera penjada amb l’ordinador portàtil i alguns documents. No s’havia oblidat el maletí de jocs, que portava a la mà esquerra, però sí que es va oblidar de tancar-lo, o almenys això li va passar pel cap quan, de cop, la maleteta es va obrir, deixant caure peces i construccions de Lego al terra d’aquella plaça tan transitada. En Joan es va maleir a ell mateix, deixant anar algun “Merda!” i algun “Hòstia!” entre dents, mentre s’acotava per anar recollint blocs i figuretes.

– Maleït maletí...! Quin dia que porto, avui... Casum...! – Espera, que t’ajud –va dir-li una veu desconeguda, la presència de la qual no va tardar a sentir. – No fa...! –va intentar dir aixecant el cap, però quan va mirar la noia que ja s’havia ajupit a ajudar-lo la va deixar fer. – Bé, gràcies. – De res, en un moment ja ho tendrem.

En Joan no volia entretenir aquella pobra noia, així que va mirar de recollir-ho tot tan ràpid com va poder. Només quedava una construcció de Lego de les seves, que era un piano senzill. De jove havia après a tocar aquell instrument, però ara rarament tenia temps per tornar-s’hi a posar. El va voler agafar, una mica pres per la nostàlgia, però quan anava a tocar-lo es va trobar amb la mà d’aquella noia, que s’hi havia avançat. Es van mirar als ulls tots dos i ell no va poder evitar acariciar aquella mà que li era nova, visiblement més petita que la seva. Va veure que ella es tornava vermella, i intuïa que ell també s’estava ruboritzant. De nou, va ser un gemec del seu nen allò que el va fer tornar a la realitat d’enmig de la plaça.

– Bé... –va murmurar, aixecant-se mentre la seva veu interior el renyava: qui es pensava que era, ara, un adolescent? – A-aquí el tens... –va dir ella, allargant-li el piano de Lego. – Moltes gràcies, de veritat –va respondre, ara sí, aconseguint somriure.– Com et dius? – Lara. – Encantat, jo sóc en Joan –va presentar-se, fent-li dos petons. – Ho sé... –va dir ella, mentre se li escapava una mica el riure. – Com? – A veure... –deia ella, intentant trobar unes paraules que ja eren evidents. – Ets en Joan Aiguadé, una de les cares més representatives del país, com no t’hauria de conèixer? – També és veritat, és que no m’hi acostumo... Són coses que passen. – Bé, jo...

La noia va mirar als costats, una mica avergonyida. Se la veia una mica tímida, va pensar en Joan, però era maca: si no, no s’hauria ofert a ajudar-lo. Es va passar alguns cabells rere l’orella, i ell no va poder evitar fixar-se un cop més amb les seves mans. Tenia ganes d’acariciar-les de nou. De fet, no recordava quan s’havia sentit així per darrera vegada. I si ella era la peça que últimament havia estat buscant? I si aquelles peces, que no eren més que un joc de nens, l’havien ajudat a trobar-ne una altra de molt més especial? Era probable que s’equivoqués, però una persona tenaç com ell no podia deixar-ho estar. Ho havia d’intentar:

– Escolta, et podria demanar el número? M’agradaria convidar-te a prendre alguna cosa, has estat l’única que s’ha apropat a ajudar-me i t’ho voldria agrair... – És clar! –va exclamar ella, que, veient que potser s’havia emocionat massa, es va reprimir una mica–. Bé, vull dir... Sí, per què no? – Molt bé... –va dir ell, traient-se el seu mòbil de la butxaca, accedint a l’aplicació de contactes i allargant-lo cap a ella. –Apunta’l aquí i et faig una perduda.

Mentre ella escrivia el número al mòbil d’ell, en Joan s’adonà que el nen gairebé no havia dit res en tota l’estona, i no era pas perquè estàs espantat: semblava sentir-se còmode amb aquella noia a prop. Aleshores, ell encara va estar més content d’haver-li demanat el número: si una cosa havia après dels seus fills, era que els sentits dels nadons no enganyaven.

– Ja està –va concloure ella, allargant-li el mòbil. – Gràcies. T’escriuré un dia d’aquesta setmana. Ara he de marxar, que se’m fa tard. – D’acord, que vagi bé –va respondre ella, amb un lleu somriure. – Fins aviat, guapa.

No va poder reprimir-se i li va fer dos petons més a la galta, aquest cop una mica més propers. Volia deixar clar per on anava: el temps passava cada cop més ràpid i ell s’estava fent gran. Quan en Joan va seguir caminant per anar a buscar el cotxe, va intuir com ella el mirava amb una barreja de desconcert i esperança, com si ell no hagués estat l’únic tocat per aquella trobada.

–Tant de bo sigui així... –va dir-se a sí mateix, després de fermar el seu fill a la cadireta del cotxe, mirant fixament el piano de Lego que ella havia recollit feia uns minuts.– Tant de bo sigui així.

#fiction #self creation #creació pròpia #writing #writerswrite #october writing prompts #lego

1 note · View note