#darrera dels desigs

[juliaridulaina]

Més lliure//More free//Mas libre

Més lliure Creia, anteriorment, que la llibertat total era fer sempre el que jo volgués, quan ho volgués i durant el temps que ho volgués.., però de fet, això em tornava molt més depenent dels meus desigs, doncs, si alguna cosa no sortia com jo volia em sentia molt defraudada; no comptava que no tot depenia de mi sola, que hi havien molts altres factors que podien trastocar el resultat. Em…

[useless-catalanfacts]

El 25 de gener (“The 25th of January”) is a song by the Catalan band Manel that we could maybe describe as... doubtful post-Christmas music?

I really like the song and its lyrics. I’ve translated them here. Read until the end and let me know what you think what the story is talking about!

But before we get to the lyrics, I’ll give some context for people from other countries who might not be familiar with these characters. According to the tradition, the White King (Melchior), the Blonde King (Gaspar), and the Black King (Baltazar) are the Three Wise Men, who in Catalan we call the Eastern Kings (els Reis d’Orient). These kings were magicians and astronomers, and they followed a shooting star that would lead them to the birth of a child who would be the Messiah. On the night of January the 5th, they reached the barn where baby Jesus was, and offered him the gifts of gold, incense, and myrrh.

For this reason, Catalan people and other cultures with a Christian background celebrate the day of the Three Wise Men as our equivalent of what Santa Claus is to the USA. The Three Wise Men bring presents for all children and families meet to eat a cake.

This song is set after that event, on the 25th of January (a date they probably chose as the title as a reference to the most famous traditional Catalan Christmas song, titled El 25 de desembre, “the 25th of December”), when the kings are on their way to return back home.

These are the lyrics:

Segons els pastors de l'últim poble darrera els horts veurien uns pins, passats aquells pins el camp d'oliveres i, al fons, tres camins.

According to the shepherds from the last village behind the orchards they would see some pine trees, and past those pine trees, the olive trees field and, in the background, three paths.

Han pres el trencall i s'ha obert la clariana i han ordenat als homes descans. Al camp d'oliveres tres reis s'acomiaden i encaixen les mans.

They’ve taken the detour and the clearing has opened and they have ordered their men to rest. In the olive tree field, the three men say goodbye and shake their hands.

Melcior aixeca el cap i veu la muntanya que abans que enfosqueixi ha d'estar travessant i es treu la suor amb el coll de la capa tacada de fang.

Melchior raises his head and sees the mountain that he must be crossing before it goes dark and he sweeps away his sweat with his cape’s collar stained in mud.

I no vol ni pensar que les forces s'acaben i ni us imagineu com s'emprenya quan, en beure en el riu, només troba la cara d'un home gran.

And he doesn’t want to even think of the strength coming to its end and you can’t even imagine how angry he gets when, as he drinks from the river, he only finds the face of an elderly man.

El rei dóna l'ordre pel toc de corneta pensant en aquells que, no fa pas tant, li besaven l'escut i entregaven les armes agenollats.

The king gives the order for a bugle call thinking of those who, not so long ago, used to kiss his shield and turn in their weapons kneeling.

Des de dalt del camell fot un crit el rei negre, que faci el favor algun bon soldat d'aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte de racions de pa.

From on top of the horse, the black king shouts for some good soldier to raise his ass from the ground and quickly recount the rations of bread.

Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca! Qui abans d'adormir-se amb el braç estirat notés com els dits mica en mica retallen l'aigua del mar!

Who could cross the forest and find a boat! Who, before falling asleep with his arm straight out, could feel how his fingers slowly cross the sea’s water!

Qui arribés a palau i triés una dona, arranqués unes roses i li allargués un ram! Baltasar té el desig corrent per les venes com si fos sang.

Who could reach the palace and choose a woman, pick a few roses and hold out a bouquet to her! Baltazar has desire running through his veins as if it were blood.

Gaspar pot sentir clavats a l'espatlla els ulls d'alguns patges que estan esperant un cop d'atenció, potser una mà alçada, una ordre reial.

Gaspar can feel fixed on his back the eyes of some page boys who are waiting for a shout of attention, maybe a raised hand, a royal order.

Un dels homes canta enmig d'una rotllana amb la veu més dolça que hagueu sentit mai una cançó antiga que el rei taral·leja amb els llavis tancats.

One of the men sings standing in the middle of a circle with the sweetest voice that you have ever heard an ancient song song that the king hums to with sealed lips.

El patge més vell es gira i comenta mirant un segon de reüll cap al cel “sembla mentida que bé que vivíem seguint un estel.”

The oldest page boy turns around and comments quickly glancing for a second at the sky “It’s hard to believe how well we used to live following a star.”

[carlesobiols]

Coup de chance

Ara fa tres primaveres de l’hivern escrivia sobre la que fins ara havia sigut la darrera píldora cinematogràfica del benamat Woody Allen, aquella apologia al cine genuí de tots els temps que desplegà servint-se de l’esquer del Festival de Sant Sebastià amb la peça de “Rifkin’s Festival”. En aquelles línies esbossava aforismes tan arxiconeguts en la seva colossal obra com ho han sigut les sensacions produïdes per la cinquantena obra d’aquest homenet d’estirp jueva -en efecte, no vull desaprofitar l’ocasió per remarcar la prodigiositat d’un entre tants- que ens torna a situar en aquella arcàdia parisenca del refinament estètic i intel·lectual, amb personatges embotits de tots els estereotips que permeten al director immiscir-se, d’antuvi, en la comèdia romàntica, per després desfilar per cert suspens innocu i acabar desembocant en un mar enrevessat que sols els cops de sort, les ironies de la vida, les fatals casualitats i la jocositat acaben lligant un desenllaç sorpresiu i capriciós.

“Coup de chance” -sí, torna-ho a llegir amb la boca encaramel·lada de carnositat francesa encara que no garlis l’idioma; el Woody tampoc parla la llengua de Baudelaire i ha rodat eminentment en francès aquesta penúltima delícia-, reprèn la línia d’un Match Point menys sinistre i glauc que el de l’humit Londres, potser a mercè de la fulgor del geni Vittorio Storaro, abrigant-se més aviat en la llum beige d’un París, és clar, tardorenc. Niels Schneider no és aquell Jonathan Rhys-Meyers de rictus impertèrrit, mirada gèlida i tendència mefistofèlica talment com si del Faust de Goethe es tractés, sinó més aviat un alter ego d’un director que es veu cinquanta anys enrere deambulant per allà on la seva indòmita avidesa per ensumar la vida el portava. Igualment, Lou de Laâge tampoc és aquella Scarlett Johansson desbordantment voluptuosa que a molts adolescents, tot just sortits de l’ou, ens va posar enfront el nostre primer mite eròtic. Però ambdues cintes conflueixen en l’adulteri, les vides paral·leles, les passions arrabassadores, les enveges desfermades, el delicat camí per la llibertat com a sinònim de conviure amb el desordre del desig, i en la constatació que el verb estimar sempre ha sigut el de més difícil conjugació: el seu passat no és perfecte, el seu present només és indicatiu i el seu futur sempre és condicional (Jean Cocteau).

Parafresajant ara a Salvat-Papasseit, em considero també -i modestament- com a home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental, puix tot ho he vist o viscut, segurament com el gran director, qui sabem que ha sigut i seguirà sent fins el darrer bri d’aire, pertinaç en les cristal·litzacions cinematogràfiques de les seves cabòries vivencials. I precisament per tot això i molt més faig apologia del seu cine, i m’agrada escriure’n; no fingeix amb circumloquis ni amb grans trames argumentals, menys encara amb atrezzos superflus i colossals posades en escena, sinó que narra amb absència de moralisme, respectant la intel·ligència de l’espectador i situant-s’hi al mateix pla per dir-te -a voltes posant més pa que formatge i sucant-hi el pa amb l’olor- que ell, com tu, com tots, sabem que en el trànsit vital l’atzar i la casualitat juguen el seu paper, i que en el joc de l’amor i el desig, tots som mortals fins el primer petó i la segona copa de vi (Eduardo Galeano). 

I el més enlluernador és que aquest vis à vis, aquest desacomplexadament fidedigne mirall, te’l posa algú que el proper 30 de novembre assolirà la fita de les 88 tardors. I res del que t’interpel.la aquest quasi nonagenari flaira a vellesa intel·lectual, a formol argumental, a esclerosi creativa, sinó que segueix encarnat de frescor, finíssima ironia, agudesa i picantor a cabassos. En aquest film, per fer-te veure que els capricis de l’atzar fan brollar allò més incontroladament salvatge en una mar on sembla regnar l’ordre. Per explicar-te que la conveniència d’una situació familiar aparentment sòlida i manifestament privilegiada, que el llampant estatus social parisenc farcit d’anodina significació i notorietat, que al cap i a la fi, la previsibilitat i comoditat d’una vida ordinària i conforme als estàndards convencionals, sucumbeixen a l’efervescència carnal, als camins tortuosos, als contraguions de la vida que mai ens han ensenyat a casa.

[sergidelmoral]

Un regal de la Carol Torres:

SERGI

“Em van convèncer que fer de profe era malgastar talent”

1 metre i 69 centímetres de pur entusiasme, domina l’art de l’oratòria i acostuma a parlar clar i català. Creatiu i minuciós fins a l’extrem, d’ulls inquiets i emoció encesa, sorprenen als seus 40 anys uns cabells arrissats que tot el dia juguen a despentinar-se. 

Treballar al seu costat és com passejar amb algú de la mà, sempre et sents acompanyat. Fa emergir el millor de les persones, pendent que ningú es quedi enrere, sempre dóna el cent per cent i sense demanar-ho també ho espera. 

En Sergi és profe i fa nou anys que treballa a l’Institut Escola Les Vinyes de Castellbisbal, on va arribar de la mà del seu amic i company de “malifetes” en Boris Mir. 

Ell i la seva companya, l’Andrea, són pares d’en Rai i la Nora. Al Sergi li agrada sortir amb la furgo i gaudir de la natura plegats, tanmateix, de vegades i de forma més punyent des que és pare sent que no els mira prou als ulls. 

L'esperit rebel i transgressor, que ja s’intueix a l’adolescència, fa que aviat vulgui deixar de ser “un fill sense fissures i un bon alumne de merda” determinació que conformarà la seva manera de ser i de sentir. 

A la universitat estudia matemàtiques, això l’empeny la necessitat capital de reivindicar-se com a persona i demostrar-se, a sí mateix i als altres que pot aconseguir el que es proposa, i ho fa i ho peta. A partir d’aquell moment, petar-ho esdevindrà el seu leitmotiv. 

Tornat-se a rebel·lar davant la idea de “que fer de profe és malgastar talent”, de tota manera, tria ser-ho i “des de llavors ha sigut una meravella darrera de l’altra”. A la docència ha trobat persones que han esdevingut referents com la Zoila o l’Antón als inicis i darrerament la Betlem i en Boris amb els que comparteix el desig encès de transformar l’educació. Posar-ho t'ho al servei dels aprenents, alhora que fer projectes que el satisfacin li dona sentit a tot plegat. Que aprendre importa, que és l’hòstia i que va de com et situes  davant la vida, és l’aprenentatge més valuós que fa a les Vinyes. En el tracte amb els alumnes no és gens condescendent, tanmateix, és exigent, però alhora necessita que els alumnes sentin que va al seu favor. En definitiva, ser professor per a en Sergi, alhora que una manera de ser en aquest món, és també una passió, i  discernir on s’acaba el profe i on comença la persona és complex.

Toca el cor escoltar com li tremola la veu, commogut, quan conversa amb exalumnes de les Vinyes, com va dir Nelson Mandela l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món i això en Sergi ho sap molt bé. 

[ideaimateria]

L'habitació, la casa, el carrer, cccb | Llistes de reproducció |

traficantes.net/librosBACHELARD/la-poética-del-espacio

  'La poética del espacio' de Gastón Bachelard - Clave de Librosclavedelibros.com › la-poetica-del-espacio-gaston-bach...10 nov 2017 — 'La poética del espacio' es un libro sobre filosofía de la poesía; pero también es, en sí mismo, una obra poética. Bachelard pretende observar...

La poética del espacio, de Gastón Bachelard - Monoskop

que hi ha darrera

, en segon pla?

les rajoles, la calefacció i el calendari, el temps. i les cures, la taula ( els objectes sobre la taula amb les estovalles a quadres) i els objectes d´ara, la mascareta, els mocadors, els escuradents, les tisores, els caramels, el bolígraf.... el vernís tòxic , la transparència contraria a l´ocultació...

...una expo fantàstica de Manolo Laguillo, un excel.lent fotògraf del sistema de zones, sobre el pas del temps a la Virreina. i al costat una altra sobre, bé dues més,

 un mapa, una cartografia del treball

Le Visible et l'Invisible / Notes de travail Editions Gallimard ISBN 9782072128523

Luis Camnitzer. “Hospicio de utopías fallidas”. MNCARS

«Hemos sustituido la “meritocracia” por la “payasocracia”»

…Muchas veces me preguntan qué objetivos me plateo como artista y siempre contesto lo mismo: En primer lugar, me interesa la ética. En segundo lugar, la política, entendida como estrategia para implementar la ética. Y en tercer lugar, por razones biográficas que a nadie le competen, hago arte porque es el ámbito en el que me mantengo cómodo cuando pienso o me manejo. Si fuera zapatero, la estructura mental sería la misma, solo que orientada a la elaboración de un zapato. Pero lo que esa estructura fomenta es que me interese la pedagogía más que el hacer obras. Creo que toda mi producción, desde los sesenta en adelante, se ha enfocado en esta actitud. No en la obra misma, sino en qué va a producir esa obra en el público y, más que eso, en cómo va a activarlo, en términos de independizar al público en el proceso de creación a tal punto que yo pueda dejar de ser artista y hacer otra cosa. En la medida en que no logro eso, sigo siendo artista…

https://sietedeungolpe.es/luis-camnitzer-hospicio-de-utopias-fallidas-mncars/

“conceptual lúdico” ?

Una nueva generación de artistas merodea por un conceptualismo descreído, haciendo equilibrismo entre el humor y la crítica. Desde la herencia revisada del dadaísmo, el punk, el arte conceptual, el frikismo pseudocientífico y las muy diversas manifestaciones del underground, el arte merodea por un conceptualismo descreído, haciendo equilibrismo entre el sentido del humor y la incidencia de raíz micropolítica. Muchos tildan a esta deriva de “conceptual lúdico” siguiendo la apertura que supone el trabajo de artistas como Robert Barry, Yoko Ono, Jiri Kovanda, Fischli & Weiss, Martin Creed, Tino Sehgal, Roman Ondák, Miranda July o Bobby Baker, que en unos días llega a La Casa Encendida. En los sesenta, Guy Debord también contribuyó lo suyo con el Manifiesto situacionista incitando a los artistas a salir a la calle y disparar al azar. O lo que es lo mismo: a reivindicar la radicalidad y la intensidad como fundamentos de la creación. Un propósito que sigue vigente en el arte contemporáneo: el uso de la autocrítica y el privilegio de la distracción como formas para pensar en los extremos y discutir sobre los matices. Hablamos de una actitud a medio camino entre la exaltación y la cabezonería que, desde cierta poética de lo insignificante y lo precario, experimenta con lo micro para intentar abarcar lo macro. Correr por un museo. Camuflar una oliva en una reja. Soltar un grito inesperado en mitad de una exposición. Suspender la orden de guardar silencio en una biblioteca. Atrapar el aire de una habitación…

https://elpais.com/cultura/2019/01/17/babelia/1547743377_701839.html

L'habitació, la casa, el carrer | Llistes de reproducció |

…Si hagués de definir la ciutat oberta en una sola paraula, Marta Segarra,

triaria el concepte de «vulnerabilitat»: “Perquè ve del llatí ferida, i la vulnerabilitat és aquesta capacitat de ser ferit”.

http://blogs.cccb.org/veus/sin-categoria/segarra-lhabitacio-propia-de-woolf-reivindica-un-espai-mental/

https://www.cccb.org/ca/multimedia/llistes-reproduccio/ciutat-oberta/rel-cicle/45240

Després de la pluja...

accions exercici

 abrigallar, embolcallar,”cobrir, acotxar, aixoplugar, resguardar,arropar”, fer costat, abrigar (a una mateixa, als altres), tapar, cobrir, enbolicar,.. a les persones, als cossos?                ...curar?

JOSEPH BEUYS

Wie man dem toten Hasen die Bilder erklärt 1965

proa.org/esp/exhibicion-proa-joseph-beuys--textos.php

/ grademagrana

----------------------------------------------------------------------------------------------

benjamin

underwood

« Bell com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció, d'1 màquina de cosir i 1 paraigua » Comte de Lautréamont

... O no és factible un art de la inutilitat, l'art d'omplir un temps vital que d'una altra manera hauria quedat buit? ... L'explosió Raymond Roussel

El Reina Sofia es rendeix a l'fascinant univers de l'autor de 'Locus Solus', influència capital en els moviments artístics i literaris de les avantguardes europees 

Marianna

ideaimateria.tumblr.com/post/180876352119/ sempre-vaig tenir-el-propòsit-de-explicar-de-què-manera ...

underwood Marcel Duchamp

/Duchamp

alianzaeditorial.es/libro/alianza-forma-af/apariencia-desnuda-octavio-paz-9788420670812/

...Fountain, su ready-made más famoso y controversial, es un urinario invertido que firmó con el pseudónimo R. Mutt para la exposición de la Sociedad de Artistas Independientes de Nueva York en 1917.

Duchamp defendió la pieza en un artículo sin firma para la revista The blind man, donde afirmó: 

“Que el señor Mutt hiciera o no la fuente con sus propias manos carece de importancia. La ELIGIÓ”. 

Seleccionar un elemento de uso cotidiano para despojarlo de su valor utilitario y presentarlo como arte es una provocación que hasta el día de hoy no se agota...

via : gatopardo.com/arte-y-cultura/marcel-duchamp-jeff-koons-museo-jumex/

Tipus de readymades

Readymades : objectes no alterats

Readymades assistits : ajuntant diversos readymades eliminant el seu ús

Readymades rectificats : un readymade modificat o marcat

Readymades corregits

Readymades recíprocs : una obra d'art única presentada com un objecte utilitari produït en massa 

Readymades assistits : ajuntant diversos readymades eliminant el seu ús

APARIENCIA DESNUDA

Natalie Bell, Daniel Birnbaum, Massimiliano Gioni, Thomas Girst, Dorothea von Hantelmann, Adina Kamien-Kazhdan, María Minera, Helen Molesworth, Francis Naumann, Laurent de Sutter, Calvin Tomkins, Chris Wiley

Apariencia Desnuda es el primer libro que explora la conexión entre la obra de Jeff Koons y la de Marcel Duchamp, dos de los artistas más influyentes del siglo XX. A pesar de las décadas que separan sus respectivos universos creativos, ambos artistas cuestionaron la función de los objetos y la fascinación por los bienes de consumo, desarrollaron filosofías individuales, pero complementarias, sobre el deseo y el gusto proponiendo nuevas formas de pensar el arte y el yo. fundacionjumex.org/es/exposiciones/181-apariencia-desnuda-el-deseo-y-el-objeto-en-la-obra-de-marcel-duchamp-y-jeff-koons-aun

Marcel Duchamp

un juego entre mí y yo

—

François Olislaeger

http://www.turnerlibros.com/book/marcel-duchamp.html

l´absurd; 

el context socio-polític-econòmic,sanitari,cultural:- Kandinsky-"Tota obra d'art és filla del seu temps, moltes vegades és mare dels nostres sentiments.”

Dadà. El canvi radical de segle XX

wikiart Meret-Oppenheim

Object- Meret-Oppenheim-swiss-19131985-1936

Joan Brossa

PARAULA , IMATGE , ACCIÓ

Joan Brossa

-Joan-brossa-pere-Gimferrer-chema-Madoz

joan + brossa

christojeanneclaude.net/projects/wrapped-objects-statues-and-women

https://christojeanneclaude.net/artworks/realized-projects

Jacques Carelman

Jacques Carelman

Jacques Carelman

Robert Filliou : TEACHING AND LEARNING AS PERFORMING ARTS

Robert Filliou

Robert Filliou FLUXUS

Robert Filliou

Robert Filliou

.erwinwurm.at/artworks.html

Agnes Varda

giuseppe colarusso.

Chema Madoz.

Chema Madoz.

Chema Madoz 2020.01.16 - 2020.03.28

galeriajoanprats.chema-Madoz /

josejimenezcuerpoytiempo.chema-Madoz.

Chema Madoz pint

Chema Madoz

RAMON GUILLEN-BALMES ex-professor de l'Escola Massana

Joan Rom

----------------------

.theuncomfortable. Katerina Kamprani com /

martin roller

martin roller

gilbert-Legrand.

Llobet i Pons

Artistes: Bas Jan Ader, In search of the miraculous, 1975. Martha Rosler, Semiotics of the Kitchen, 1975. Zoe Leonard, Strange fruit, 1992-97. Meret Oppenheim, Object (Le Déjeneu en fourrure, My nurse maid,1936). Jeff Wall, A view from an Apartment, 2004-5. Eric Wurm, Idiot III, 2008. Fischli and Weiss, Món visible, 2000 (exposició). Yoko Ono, Half a room, 1967. Claes Oldenburg, Slice of Birthday Cake, 1929.

Sofia Sandoval (Objectes amagats)

----------------------

Objectes-de-desig-surrealisme-i-disseny

Objectes-de-desig-surrealisme-i-disseny

Fundació .march.es / surrealistes-abans-del-surrealisme / la-tradició.

Object- Meret-Oppenheim-swiss-19131985-1936

BLIND OBJECTS

ghost objects

Objecte i memòria

http://www.isabelbanalx.com/c_hos.html

laie.es/es/libro/hospital-106-4t-1a-el-lugar-y-el-tiempo/

especies-de-espacios

“ Viure és passar d'un espai a un altre fent el possible per no colpejar-se" "Ens servim dels ulls per veure. El nostre camp visual ens desvetlla un espai limitat: alguna cosa vagament rodó, que es per molt ràpid a esquerra ia dreta, i que no baixa ni puja massa alt. (...) La nostra mirada recorre l'espai i ens proporciona la il·lusió de l'relleu i de la distància. Així construïm l'espai: amb un dalt i un baix, una esquerra i una dreta, un davant i un al darrere, un prop i un lluny. Quan res s'interposa en la nostra mirada, la nostra mirada arriba molt lluny. Però si no topa amb llac no veu res; només veu allò amb el que topa: l'espai és el que frena la mirada, allò amb que xoca la vista: l'obstacle. (...) L'espai no té res de ectoplasmátic; té vores, no va en totes direccions, fa tot el que cal fer perquè els rails de ferrocarril es troben bastant abans de l'infinit. "

pàgina, llit, habitació, apartament, immoble, carrer, barri, ciutat , camp, país, Europa, món i espai ...

..."En resum, els espais s'han multiplicat, fragmentat i diversificat. N'hi ha de totes les mides i espècies, per a tots els usos i per a totes les funcions. Viure és passar d'un espai a un altre fent el possible per no colpejar-" ...

Perec fa urbanisme emocional, arquitectura literària, geografia de memòria. Enginyeria vital imprescindible. Doncs, tal com acaba dient en el pròleg d'aquest bellíssim llibre: "Viure és passar d'un espai a un altre fent el possible per no colpejar."

https://www.editorial-montesinos.com/contemporanea/2866-especies-de-espacios-9788495776723.html

https://es.wikipedia.org/wiki/Especies_de_espacios

macba.cat/ca/exposicions-activitats/exposicions/especies-despais

Perec

Tots coneixen la utilitat de l'útil, més ignoren la utilitat de la inutilitat.

El no-res és l'útil (Tao Et King 16)

CAPÍTOLS TAO TE KING 11-20

XI

Trenta radis convergeixen en el centre

d'una roda, però és el seu buit el que fa útil a el carro.

Es modela l'argila per fer vas, però de la seva buit

depèn l'ús del vas.

S'obren portes i finestres en els murs d'una casa, i és el buit

el que permet habitar-la.

En l'ésser centrem el nostre interès, però de el no-ser depèn la utilitat.

usuaris.tinet.cat/elebro/tao/tao1120.html

https://ideaimateria.tumblr.com/post/635645085334339584/los-libros-del-tao-lao-tse

search / Objecte

ideaimateria.tumblr.com/post/634168396451282944/underwood-bell-com-la-trobada-fortu%C3%AFta-sobre

Ceres vegetals:

http://www.vildamagazine.com/2016/05/vegan-beeswax-alternatives/

https://www.medialab-prado.es/proyectos/biomateriales-alimentarios

ideaimateria.tumblr.com/post/189070986069/medialab-prado-on-instagram-hoy-echamos-la-vista

Quotidiano sostenibile

Com podria ser la vida quotidiana en una societat sostenible? Com et cuides a tu mateix i als altres, treballar, estudiar, moure’t, cultivar una xarxa de relacions personals i socials, establir una relaci�� sense distorsions amb l’entorn? Quins són els trets comuns a les diverses societats sostenibles que podem imaginar avui? I quin és l’abast de les decisions que es podrien fer sobre la base d’aquests elements comuns?

Diari sostenible presenta un estat de l’art sobre les respostes que es poden donar avui a aquestes preguntes. I, a partir d’aquí, esbossen possibles escenaris i alternatives factibles, referint-se al camp d’aplicació ampli però no global de la dimensió quotidiana de l’existència (el món vist pels que hi viuen), amb especial referència al medi urbà ( tant ciutats històriques com noves conurbacions en curs). Per tant, tracta del futur de la vida, però ho fa indicant una perspectiva molt diferent de la que molts exemples de "cases del futur" ens han acostumat a imaginar. De fet, el focus no es centra en tecnologies que haurien de redefinir les funcions tradicionals, sinó més aviat en diferents "estratègies de vida" que estan sorgint avui en dia, fent-se possible i, almenys per a alguns, desitjable...

https://shop.edizioniambiente.it/catalogo/quotidiano-sostenibile

Manzini, E., Jégou, F .: Quotidiano sostenibile. Scenario di vita urbana , Milà, Edizioni Ambient, 2003.

Papanek, V .: Design for the Real World. Human Ecology and Social Change , Nova York, Pantheon Books, 1971.

Papanek

https://ggili.com/la-belleza-del-objeto-cotidiano-soetsu-yanagi-libro.html

https://ideaimateria.tumblr.com/post/634168396451282944 / underwood-bell-com-la-trobada-Fortu% C3% afta-sobre

-------------------------------------------------- -------------------------------------------------

Per Què ens fascinin Tots els móns en miniatura? Com és que alló colossal te tanta Força que de vegades ENS Deixa sense alè? Diversos móns de figuretes menudes ENS Venen Acompanyant des de la infància; Tant els tradicionals figures de pessebre, com a els soldadets de plom, a els trens i a els cotxes de joguina, els cases de nines, els "clics" ... Per Altra banda, el repte per aconseguir l'edifici més alt de l'món contínua Vigent, des de les piràmides d'Egipte Fins ara, arrossegant importants Implicacions polítiques, Tècniques i de poder ... Aquestes són d'algunes de les preguntes i reflexions que és presentin i s'investiguen a La mesura de les coses, el nou llibre Editat per l'Escola Massana dins de la col·lecció Impressions paral·leles. La su autor, Sílvia Puig, ENS fa questionar quin és el paper que la Grandària dels Objectes juga en la relació qualit que establim amb ELLS. En una època on els Experiències virtuals guanyen cada cop més Terreny, questionar-nos la importància de l'experiència corporal directa és Fonamental. Les propies mesures de El Nostre cos dictaminin grups de Mesures amb comportaments i Caràcters diversos. "Grandària de dit", "de mà," "de cos", "colossal", etc ... són uns quants de este grups de Mesures que és presentin en AQUESTA investigació i que impliquin relacions de poder i emotives Molt Diferents entre L'ésser humà i a els Objectes. AQUEST llibre ENS convida, aixi, a entrar a l'món de les Mesures dels Objectes per tal d'impregnar-nos de les caràcterístiques, personalitat i caràcter de cada grup establert. La su tesi doctoral relacio corporal a l'obra escultòrica: Grandària i proporció com element Implicat en la Percepció tridimensional és la investigació que serveix de base a AQUEST llibre. LA MESURA DE LES COSES Autora: Sílvia Puig Pagès Edicions Escola Massana, Col·lecció Impressions paral·leles Disseny gràfic i il·lustracions: Daniel Sesé Distribució: Bitàcora

http://www.historiadeldisseny.org/wp-content/uploads/Silvia-Puig-Objetos-y-tama-os.pdf

miniaturitzar

"Però miniaturitzar és també amagar. Duchamp, per exemple, es va sentir també atret sempre pel extremadament petit, és a dir, per tot el que exigís ser desxifrat: emblemes, manuscrits, anagrames. Per a ell, miniaturitzar significava també fer inservible: «El que està reduït es troba en certa manera alliberat del seu significat. La seva petitesa és, al mateix temps, un tot i un fragment [...] »"

- Enrique Vila-Matas. (1985). Història abreujada de la literatura portàtil

anagrama -

història-abreujada-de-la-literatura-portàtil

Miniaturitzar és Fer inservible, simplement una emoció infantil.Walter Benjamin

Miniaturitzar és Fer portàtil les passions d'un col.leccionista, exiliat o sense sostre. Walter Benjamin

https://ideaimateria./miniaturitzar-

https://ideaimateria.tumblr.com/search/Miniaturitzar+

https://ideaimateria.tumblr.com/search/ benjamin

Proveïdors. (Compra cooperativa?)

1.- figures per maquetes d'arquitectura barcelona

2.- figures per maquetes d'arquitectura barcelona

3.-figures per maquetes d'arquitectura

4.- figures per maquetes d'arquitectura

5.- figures per maquetes d'arquitectura barcelona

la-mesura-de-les-coses-nou-llibre-dedicions

Miniaturitzar és Fer portàtil els passions d'un col.leccionista, exiliat o sense sostre. Walter Benjamin

Miniaturitzar és Fer inservible, simplement 01:00 emoció infantil.Walter Benjamin

"El col·leccionista desposseeix els objectes del seu valor d'ús i somia amb un món on serien eximits de« la càrrega de ser útils »" a BENJAMIN, Walter. 1971. «Paris, capitale du XIXe siècle», en Poésie et révolution. Paris: Gonthier, pàg. 132

Miniaturitzar

https://ideaimateria.tumblr.com/archive/filter-by/quote

https://ideaimateria.tumblr.com/post/635532271737274368 / judithmasats-marius-sperlich-referent

LEFEBVRE Henri, Critique de la vie quotidienne, t. I : Introduction Paris, L’Arche, 1977, 267 p. Parution originale : LEFEBVRE Henri, Critique de la vie quotidienne, t. I : Introduction, Paris, Grasset, 1947, 248 p.

Henri Lefebvre: La vida cotidiana en el mundo moderno. Alianza, 1984

 Henri Lefebvre​, Roland Barthes  Pierre Bourdieu,  

Anthony Gidden, Erving Goffman,Harold Garfinkel, Alfred Schütz, Eviatar Zerubavel,  Michel de Certeau

La invenció de la quotidianitat

Su obra La invenció de la quotidianitat és fruit d'01:00 investigació sobre a els problemes de la cultura i la societat francesa. AQUESTA obra és va realitzar en dos toms: el primer, anomenat Arts de l' 'Fer , va ser Escrit completament per De Certeau, Mentre que el Segon tom, titulat Habitar; Cuinar , va ser realitzat per Luce Giard i Pierre Mayol amb la col • laboració de Casa Ferrer. AQUEST Segon volum va ser publicat per la Universitat Iberoamericana, l'ITESO i al Centre Francès d'Estudis mexicans i centreamericans, l'any 2000. 2 1 3

Segons De Certeau, la vida quotidiana és diferent d'Altres Pràctiques de l'existència diària perque és repetitiva i inconscient . L'estudi de De Certeau de la vida quotidiana no és l'estudi de la " cultura popular ", ni és necessariament l'estudi de les Resistències quotidianes ALS règims de poder . En cambio, intenta delinear la manera com les persones naveguin inconscientment tot, des dels Carrers de la Ciutat Fins ALS textos literaris . 4

La pràctica de la vida quotidiana distingeix entre a els Conceptes de estratègia i tàctica . De Certeau  1925   vincula "Estratègies" amb Institucions i estructures de poder que són els "Productors", Mentre que a els individus són "Consumidors" o "caçadors furtius", actuant d'acordar amb, o en contra, a els entorns definits per els Estratègies utilitzant "tàctiques" ... via wikipèdia

Certeau, Michel de. La invenció de la quotidianitat vol. 1. Arts de fer. Mèxic: Universitat Iberoamericana i Institut Tecnològic i d'Estudis Superiors d'Occident, 1996.

https://ideaimateria.tumblr.com/post/631978025527967744/1-object-meret-oppenheim-swiss-19131985-1936

https://ideaimateria.tumblr.com/post/631977546121117696/1-un-full-solt-en-angl%C3%A8s-vers-1962-fotografia

https://grademagrana.tumblr.com/archive

Sara de Ubieta , www.instagram.com/sara_deubieta/

https://ideaimateria.tumblr.com/post/631409058682929152/actividad-los-poderes-de-la-memoria-en-las

-------------------------------------------------- -------------------------------------------------- -----

Kierkegaard

Bonet Mojica, Lluís

/twitter.com/llbonetmojica

Max Linder: la connexió francesa Mack Sennett i els homes de goma Un Turpin guenyo i un Semon ficat en farina Fatty , el cas que Hammet mai va comptar Harry Langdon, el Pierrot lunar Harold Lloyd, l'home mosca Buster, sense falòrnies El flac a què li va tocar la grossa Charlot, icona de cinema

lacentral.com/book/?id=9788495602541 ttps: //www.lacentral.com/book/? id = 9788495602541

jordibatllecaminal.

dadaisme i  situacionisme

EXISTENCIALISME

Albert Camus

Waiting for Godot   Samuel Beckett

Teatre de l'absurd:

Samuel Beckett , Jean Genet , Eugène Ionesco , Tom Stoppard , Arthur Adamov , Harold Pinter , Stanislav Stratiev i Alfred Jarry

Manuel de Pedrolo [1]

Ramón María de la Vall-Inclán

Lewis Carroll

Franz Kafka

Samuel Beckett

Albert Camus

Robert Filliou FLUXUS

Robert Filliou : TEACHING AND LEARNING AS PERFORMING ARTS

Robert Filliou 

Robert Filliou

Robert Filliou

PUNK

fes-ho tu mateixa - do it your self - enzo+mari

Lipstick Traces

A Secret History of the Twentieth Century, Twentieth Anniversary Edition

Greil Marcus

https://www.hup.harvard.edu/catalog.php?isbn=9780674034808

https://www.anagrama-ed.es/libro/argumentos/rastros-de-carmin/9788433964311/A_135

punk-els-seus-rastres-lart-contemporani

...Algunes de les temàtiques són el soroll, la negació, la violència, el nihilisme o la sexualitat. La insatisfacció, l’inconformisme, la pèrdua de fe en el progrés o la crítica ferotge a les icones del sistema econòmic i social apareixen en l’obra d’aquests creadors.El punk va sorgir a Londres i Nova York entre 1976 i 1978 com una explosió de malestar i descontentament envers una situació sense futur que de seguida va quallar i es va estendre geogràficament. Una ràbia que encara ressona avui. El periodista i crític musical Greil Marcus va esbossar per primer cop el 1989, a Lipstick Traces. A Secret History of the Twentieth Century (traduït al castellà: Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX), un recorregut pels antecedents del moviment, remuntant-se al dadaisme i el situacionisme. L’exposició pren com a referència aquest llibre i fa el mateix exercici a la inversa: és un exercici prospectiu que busca els rastres del punk en els artistes actuals.

https://www.macba.cat/ca/exposicions-activitats/exposicions/punk-els-seus-rastres-lart-contemporani

Ma (間)

Ma (間) és un terme japonès que podria traduir-se com pausa, espai, obertura o interval . No és simplement un buit o l'absència de contingut sinó que es tracta d'un espai conscient, una respiració que permet posar en valor les altres parts de l'obra o fins i tot crear nous significats. Segons la filosofia japonesa, aquest espai estaria ple d'energia, i podria induir un estat contemplatiu en el qual és possible apreciar l'expansió de l'espai i de el temps. Michiko Okano

Ma o El sentit japonès de el lloc

https://www.revistas.usp.br/revusp/article/view/76178/79922

Arata Isozaki (arquitecte) Exposition MA Espace-Temps au Japó

Tadao Camino (arquitecte)

ma-o-el-sentit-japonès-del-lloc

es.wikipedia.org/wiki/Ma_ (espacio_negativo) fr.wikipedia.org/wiki/Ma_ (Esth% C3% A9tique) en.wikipedia.org/wiki/Ma_ (negative_space)

https://ja.wikipedia.org/wiki/

Yasujiro Ozu Director de cinema

japon-japonismes-objets-inspiris-1867-2018 /

Kintsugi

la-casa-de-ozu-Shangrila

elogi + de + la + ombra

h / japon-japonismes-objets-inspirar

https://ideaimateria.tumblr.com/search/ marinaventuraim

https://ideaimateria.tumblr.com/post/631314875043512320 / ALBA

of-other-spaces-1967-heterotopies

Heterotopia_ (filosofia)

el-idioma-analític-de-john-Wilkins

/ Les + paraules + i + les + coses

/ michel_foucault_heterotopias_y_cuerpo_utopico.pdf

.atributosurbanos.es / termes / heterotopia /

traficantes.net/libros BACHELARD / la-poètica-del-espai

Foucault +

ideaimateriaBetweenMuntadas

Jacques Rancière,

... L'espai intermedi seria aquell en el qual es desenvolupen els processos, on es realitzen les construccions i es creuen les disciplines artístiques ...  

mac.gasnaturalfenosa.com/servlet/ficheros/1297132749863/Texto_de_David_Barro_y_Monica_Maneiro_para_el_catalogo_El_espacio_intermedio.pdf

www.dardo.gal/dardo/es/proyectos/espacio_intermedio

Podries explicar per què heu escollit el terme "Espai Intermedi" ? Tots dos comissaris partim de la idea el filòsof francès Jacques Rancière, que aplica aquesta noció d'espai intermedi a el camp de l'estètica per concloure que és precisament en l'espai intermedi entre disciplines on habita l'art contemporani. El entenem com a espai de la diferència, com a trànsit, com a lloc on ocorren les coses. El nostre present és un espai intermedi i en aquest lloc d'indeterminació es construeix l'art dels nostres dies.

vanidad.es/mixed-up/12116/ espai-intermedi .html

Cuenta Simon Leys que cuando era un joven estudiante tuvo la suerte de acudir a una peculiar escuela en Hong Kong. Uno de sus condiscípulos, calígrafo y grabador, la bautizó como «Escuela de la inutilidad», y en ella pasó Leys unos «años intensos y gozosos, en los que aprender y vivir eran lo mismo». Sólo más tarde descubriría el escritor belga que, puesto que el saber más ocioso constituye el fundamento de los valores esenciales de nuestra humanidad, a esos años debía lo más decisivo de su formación. Esta antología de ensayos reúne toda la sabiduría «inútil» que acumuló a lo largo de su vida: en ella se dan cita personajes, imaginarios o reales, tan diversos como don Quijote y el inspector Maigret, Confucio y Mao Zedong, o Magallanes y los náufragos de las remotas islas Auckland. Todos ellos atestiguan en este Breviario de saberes inútiles, la espléndida travesía intelectual del lector voraz que fue Leys, conocedor privilegiado de la literatura occidental y la cultura china. …

http://www.acantilado.es/catalogo/breviario-de-saberes-inutiles/

EXTRACTE DEL LLIBRE

http://www.acantilado.es/wp-content/uploads/Breviario_de_saberes_extracto.pdf

Bibliografia

Del 17 al 20 diciembre 2019

Dar la vuelta a lo grande para detenerse en lo pequeño.

Lo inútil, lo improductivo y la pérdida de tiempo se convertirán en los ejes vertebradores de esta propuesta que guarda en ellos un sentimiento de alegría y satisfacción.

Enmarcado en la exposición El hecho alegre. Una mecánica popular de los sentidos (11.10.19-05.01.20), se presenta este taller que incide en la idea de la inutilidad como forma de resistencia y de la atemporalidad como lugar de aprendizaje. En la era del conocimiento útil (másteres habilitantes, estudios profesionales, etc.), el estudio de asuntos inservibles tiene algo de liberador.

Este taller es absolutamente improductivo y en él trataremos temas fascinantes: enciclopedias imaginarias, las últimas palabras que alguien realmente no dijo, las normas del buen comer, la Divina Comedia, el cultivo de plantas aromáticas, historias que, pudiendo ser verdaderas, son falsas, las tentaciones diabólicas o el correcto uso de la cubertería y la cristalería en la mesa….

https://www.lacasaencendida.es/cursos/artes-plasticas/conocimientos-inutiles-10349

https://www.lacasaencendida.es/exposiciones/hecho-alegre-mecanica-popular-sentidos-9549

https://ideaimateria.tumblr.com/post/187782331669/la-utilidad-de-lo-in%C3%BAtil-editorial-acantilado

¿Qui paga la meva cervesa ?, Rebuig de la meva vida ?, S'han de contemplar les coses en dejú ?, Per què es permet la terra el luxe de tenir-me ?, És perillós somiar contínuament amb una altra vida ?, Em torturo innecessàriament ?, Ha anat alguna cosa terriblement malament després del Big Bang ?...

David Bestué y Marc Vives: "Accions a Casa" (2006)

què fan ara?

marcvives.eu/info

davidbestue.net/ 

Performancelogia/videos

performancelogia.blogspot.com/

la seva influència:

En moviment!

Fischli i Weiss eliminen aquestes coses que ens envolten dels seus contextos de la nostra vida quotidiana i després reestructuren les seves relacions entre elles. Els artistes no pretenen ni glorificar ni alienar aquests objectes comuns, sinó simplement crear noves referències en què es puguin considerar. THE WAY THINGS GO (sense narració ni entrevistes) simplement registra l’actuació autodestructiva de la construcció més ambiciosa de Fischli i Weiss: 100 peus d’interaccions físiques, reaccions químiques i un caos elaborat amb precisió, digne de Rube Goldberg o Alfred Hitchcock.

rubegoldberg.com/rube-goldberg-hackathon/

Fischli & Weiss: la bellesa de les coses petites

Aprenent a establir una nova relació amb el temps quotidià

https://www.macba.cat/ca/diari/fischli-weiss

museoreinasofia.es/exposiciones/peter-fischlidavid-weiss-son-animales-personas

sempre ens quedaran en Brossa i l´Amades:

http://joanamades.cat/ 

facebook.com/joanamades/

 twitter.com/amades_acja 

http://www.ara.cat/premium/Joan-Amades-home-avancat-temps http://lameva.barcelona.cat/culturapopular/sites/default/files/amades_2015.pdf

[arauna]

[Entrevista publicada a Surt de Casa d’El Camp de Tarragona al desembre del 2017:  http://surtdecasa.cat/camp/arts/entrevista-nuria-arauna ]. Versió íntegra, amb el que es va retallar en la publicació:

Quina és la presència de les dones en les posicions creatives de la indústria audiovisual? 

Malgrat hi ha i sempre hi ha hagut dones en les indústries audiovisuals, encara ens trobem amb una desigualtat important pel que fa a les xifres, i també una sectorialització professional important. Per exemple, trobem moltes menys dones en la direcció que en la direcció d’art. Les xifres exactes les calculen entitats com CIMA a Espanya (Associació de Dones en el Cinema i els Mitjans Audiovisuals) o EWA (European Women's Audiovisual Network) en l’àmbit europeu, i també hi ha entitats o fundacions privades que fan les seves recerques o còmputs. Fa un parell d’anys les dones a la direcció a Catalunya no arribaven al 10%, per exemple; les xifres per l’estar i al cinema comercial internacional eren semblants. Hi ha més coses, a les quals apunta CIMA, com que les carreres de les dones solen ser més breus o constar de menys produccions, o que en trobaríem més als projectes que tenen pressupostos menors. Factors fora de la indústria hi estan intrínsecament relacionats, clar; com les dificultats per la conciliació i els usos del temps per a la cura, o una enculturació que ha tendit a fer més insegures les dones. 

Encara costa veure dones en rols com la direcció, la producció executiva o el guionatge?

Bé, se’n veuen, i moltes; aquí i arreu, i de tant conegudes i diverses com Maren Ade, Naomi Kawase, Clarie Denis, Kathryn Bigelow, Lucrecia Martel o Lynne Ramsay, . Els darrers anys al nostre entorn proper hem vist les obres de Carolina Astudillo, Virginia García del Pino, Francina Verdés, Zoraida Rosselló, Mar Coll, Nelly Reguera o Carla Simón... en podríem anomenat moltíssimes. Així com la programació del REC també presenta cada any l’obra de noves creadores; dic “noves” perquè el REC és un festival basat en l’òpera prima. Passa que si anem al canon o a les històries del cinema, resulta que encara no hi són. Pràcticament expliquem la història del cinema amb els noms d’uns quants homes blancs, inventors o grans directors que comencen per Edison i els germans Lumière, segueixen amb Griffith i De Mille, Eisenstein i els directors de cinema clàssic com Ford, Welles o Hitchcock, per donar després una lectura molt masculinitzada als Nous Cinemes. En tots aquests moments històrics hi ha dones, des d’Alice Guy, Olga Preobrajenska, Elvira Notari, Germaine Dulac, Lois Weber, Elisabeta Svilova, Esfir Shub, Lotte Reiniger, Maya Deren, Marie Menken, Agnès Vardà i tantes altres, però encara costa trobar-les als relats generalistes i és cert que la industrialització del cinema des dels anys vint les va rellegar a posicions secundàries. Després, és clar que des dels 60 hi ha plantejaments historiogràfics que han anat a reivindicar els noms de dones que havien estat oblidats en la història del cinema. I en els relats del cinema experimental, com en les pràctiques al marge de la indústria, sempre n’hi ha hagut i se n’han reconegut més. Potser això també ens hauria de fer pensar en les estructures econòmiques i els valors que carreguen.

Les produccions tenen mancances en matèria d’igualtat?

Les mancances reprodueixen les desigualtats que hi ha a fora de la indústria cinematogràfica, de fet. De manera que suposo que mentre visquem en un món masclista tindrem desigualtats en el terreny de la producció audiovisual. Amb tot, hi ha moltes maneres d’organitzar-se i de generar entorns on es promogui la igualtat. Segurament aquestes qüestions emergiran a les jornades professionals i moltes directores, productores i actrius podran parlar-ne des de l’experiència en primera persona. L’any passat CIMA Catalunya reclamava un sistema de quotes que tingués en compte els projectes liderats per dones en la dotació de les ajudes públiques a la producció per tal de contribuir a la paritat; la proposta, amb tot, no ha estat acceptada de moment. L’esperança és que ara hi ha certa autoorganització en el sector i reivindicacions de gènere clares, i les dones cineastes estan treballant per esmenar el fet que de tantes dones que estudien cinema i audiovisuals, encara no es mantinguin els percentatges quan saltem al món professional.

Quan apareixen figures femenines encara estan massa lligats als ideals de bellesa?

Hi ha variacions en funció de les produccions, i una creixent diversitat en les maneres de representar les dones. Però sí, el cinema arrossega un biaix molt fort en aquest sentit de representar les dones com a objecte del desig, com a clivella estètica d’un producte audiovisual, i això alimenta una cutura sexista que objectualitza la dona. Això ja es criticava almenys des dels anys 60 quan Laura Mulvey apuntava a la mirada masculina inscrita en el cinema clàssic, i es pot vincular amb un imaginari patriarcal més ample com el que reflexiona Simone De Beauvoir al Segon Sexe. Hi ha hagut un repertori molt limitat de figures femenines en la tradició audiovisual majoritària, i això s’incrementen en productes d’arrel publicitària o fins als vídeos musicals. Amb tot, hi ha espais des d’on es trenquen aquestes imatges i les dones podem reconèixer-nos com a tal en la diversitat, la vellesa, els cossos alternatius i subversius i l’anti-cosmetisme. En fi, podem veure’ns reflectides en la pantalla com a subjectes.

I de dones crítiques i programadores, en tenim?

Partint del fet que s’identifiquen com a dones almenys la meitat de l’estudiantat de Comunicació Audiovisual, és normal que cada cop les dones tinguin més presència en la programació i la crítica. Però n’hi ha que ja hi porten un bon grapat d’anys com l’Eulàlia Iglesias, la Violeta Kovacsics, la Cloe Masotta, la Cecilia Barrionuevo, l’Elena Oroz o l’Íngrid Guardiola... i persones amb l’empenta de la Carlota Moseguí i, millor que no digui més noms perquè m’adono de quantes n’hi ha i de com d’excloent és necessàriament el que et pugui dir aquí. Amb tot, enguany al Festival de Sitges s’hi va organitzar una taula rodona per reflexionar sobre el paper de la dona al cinema i les dues programadores del Festival manifestaven ser encara minoria vers els seus companys homes. A banda que si anem a cercar en la jerarquia de les direccions dels festivals i esdeveniments culturals, sí que la presència femenina és molt escassa. Caimán Cuadernos de Cine dedicava enguany un número especial a cineastes dones des de l’escriptura o mirada de crítiques i escriptores de cinema. Editar aquest número especial implicava el reconeixement d’una desigualtat en els números habituals... per la qual cosa segurament caldrà aprofundir més en una paritat ‘regular’, no extraordinària. La crítica i la programació no són importants només pel fet que hi hagi més o menys dones entre els seus quadres, sinó que també ho són perquè al final són responsables de la presència i visibilitat de les obres de les directores –i de qualsevols altres col·lectius minoritzats. Per tant, més enllà de les identificacions de gènere en la programació i la crítica, és important la consciència de donar presència i legitimitat a tot l’espectre d’autors i autores que no n’han tingut. Tal i com dèiem, no només és que la indústria hagi marginat les dones durant decennis; sinó que la crítica, la historiografia i els i les curadores de vegades han omès les que hi han estat.  

S’ha produït la revolució femenina dins de la indústria audiovisual?

(Si és que no, quan creus que es produirà?)

No sé si l’augment de la consciència de la desigualtat és ben bé una revolució... perquè les dones segueixen sense tenir el control de gran part dels mitjans de producció de l’audiovisual. Però el que és innegable és que des d’espais diversos estem vivint una revitalització dels feminismes. Des de feia uns decennis que primava un estat de la cultura que algunes autores com Angela McRobbie havien anomenat “postfeminista”; una mena d’assumpció que els drets nominals per la igualtat de gènere ja s’havien assolit i que, per tant, el feminisme era caduc i ara el que quedava és que cadascuna es busqués la vida per fer-se valdre en aquest món que ja ens permetia igualtat d’oportunitats. Passa que totes les dades demostren que, senzillament, això no és cert ni ho ha estat mai. Només cal consultar les enquestes d’usos del temps per veure que les dones encara dediquem molt més temps a les feines domèstiques i a les cures, més enllà de les nostres vides fora d’aquests espais. O fixar-se en la bretxa salarial. O quantificar les agressions sexuals que patim a tots els entorns, també en l’audiovisual com s’està destapant darrerament. Això no vol dir que no s’hagin assolit drets, però s’ha trencat la idea que encara n’hauríem d’estar agraïdes; és a dir, com que són drets, els reclamem tots, i no podem aturar-nos aquí ni deixar que es reinstauri el patriarcalisme que les feministes dels seixanta i dels setanta van combatre amb tanta força. Sembla que ara hi ha una consciència ampliada i que la feina de molts col·lectius està empenyent que hi hagi canvis en les representacions, que les dones tinguem menys por d’ocupar l’espai públic, i també que totes tornin a recordar-se de la dignitat de la paraula ‘feminisme’. Suposo que això és tornar a regar la llavor del canvi.

Pel que fa a la qüestió del gènere, la indústria audiovisual és un mirall de la societat actual?

Ben bé. Potser ja t’he respost aquesta qüestió en les preguntes anteriors, però no hi ha dubte que la desigualtat que trobem aquí és la que han d’afrontar totes les dones als seus respectius entorns laborals. L’audiovisual té l’afegit que produeix imatges i emocions que són distribuïdes de manera massiva i, encara que les persones tenen capacitat crítica per analitzar els pel·lícules o sèries, és cert influeixen en les maneres en què entenem l’amor, les relacions, el sexe i les demandes que ens imposa la identitat de gènere. L’aspecte positiu d’aquest contínuum entre la societat i el cinema és que, de la mateixa manera que hi ha un replantejament i reforç del feminisme arreu, també hi és en l’audiovisual. Així es reactiven les batalles per la presència en els llocs productius i creatius però també els discursos i narratives feministes. De fet, ara estem envoltats de productes que d’una manera o altra abasten aquests temes des del mainstream, i la feina és a conciliar i pensar en les possibilitats que obre aquesta mena de “feminisme pop”, i pensar quines relacions podem donar-li amb projectes més radicals o alternatius que aposten per l’acció col·lectiva i el canvi. Però en qualsevol cas s’estan desplegant narratives molt més diverses i subjectivitzants sobre les experiències històriques de les doens.

En quin àmbit excel·leix més la dona que l’home en la indústria audiovisual?

Si mirem la història del cinema i ens fixem en els treballs de les dones creadores, és cert que les creadores han aportat relats que no tenien presència al cinema anteriorment, des de les denúncies als assetjaments masculins fins a mostrar la pressió dels entorns domèstics (“el mal que no té nom”, que diria Betty Friedan) o la importància de l’espai de la cura que era invisibilitzat en la narració clàssica. Jo no gosaria dir que la dona excel·leixi més que l’home en cap registre, com tampoc no crec que l’home excedeixi la dona en cap altre. Desconec si hi ha determinants biològics en aquest sentit, però en qualsevol cas estic segura que les experiències i l’enculturació determinen més qui som i què podem aportar a la creació audiovisual –i pot ser que el món social que habitem sí que ens hagi preparat entorns d’experiència diferents a homes i dones que ens posin alguna cosa més fàcil o difícil. Ara hi ha discursos liberals que afirmen que les dones han de tenir lloc de responsabilitat a les organitzacions perquè poden aportar-hi maneres de fer ‘més femenines’ o ‘dialogants’. Si això serveix per a treballar la igualtat, endavant, encara que no sé si jo gosaria fer cap d’aquestes afirmacions. El risc de dir que, per exemple, s’han de ‘feminitzar’ entorns per dir que s’han d’introduir maneres de fer més vinculades a la cura és una idea bonica però que potser essencialitza la feminitat. Espero que els homes integrin en les seves pràctiques quotidianes la prioritat per la cura, i que les dones no la perdem, i que aquesta prioritat de la cura deixi d’implicar feminitzar-se. Però això és un debat terminològic. Potser per anar al gra et diria que la quantitat de treball que les dones han fet al cinema o el vídeo dels marges, al contracinema i a l’alternativitat, el que ens ofereix és un bagatge reflexiu, una manera de fer audiovisual que qüestionar l’ordre hegemònic, i també unes maneres de fer cinema que es mantenen al marge de la indústria i del rèdit instrumental. He dit que també hi ha moltes dones en el documental?

Ets optimista en tot aquest tema? 

Sóc optimista perquè veig moltes persones amb ganes de canviar les coses –homes, dones i persones de qualsevol identitat de gènere– i també creant les eines per fer-ho, com les que hem anomenat però també les accions d’“On són les dones”, que fa uns dies van reivindicar el paper de les dones al teatre aprofitant els Premis Butaca, o el necessari projecte “Pioneres del cinema”, empès per la Marta Sureda i l’Íngrid Guardiola, que recullen algunes de les aportacions fonamentals de les dones en la història del cinema. Sóc optimista perquè les obres de de la secció Women on Fire del REC són fantàstiques. Sóc optimista perquè iniciatives com la Mostra de Cinema de Dones i tot el treball que ha fet la cooperativa Drac Màgic no es perd. Una cosa que el feminisme no ha de perdre de vista és que mentre les dones siguem un col·lectiu minoritzat, les nostres aportacions no es recolliran de manera igualitària en els relats històrics i les institucions de prestigi i, per tant, cal que aquesta tasca l’assumim nosaltres. Moltes persones que fa anys que han treballat en aquestes qüestions, com la Marta Selva, continuen impulsant projectes nous i compartint les seves reflexions de fa anys, que han inspirat el que pensem ara nosaltres, i a mi em fa especialment feliç que, quan s’exposen aquests treballs i reflexions als i les estudiants, interessen i preocupen. Cal continuar amb la feina i, de passada, col·laborar amb els homes a deslliurar-los del pes de la masculinitat tradicional.

[llibresoberts]

Spawn Edición Integral Vol. I, de Todd McFarlane

Deu ser innegable la importància d’Spawn en la història del còmic. El seu creador, el Todd McFarlane, va decidir abandonar el seu treball a Marvel (on havia triomfat i s’havia fet un nom dibuixant Spiderman) per ajudar a crear la novedosa Image Comics, una editorial que feia èmfasi en que els artistes i creadors de còmics poguessin retenir el copyright de les seves obres (i no cedir-los a les grans que els tenien contractats, com Marvel).

Allà se li va donar llibertat per crear el cómic que preferís, al voltant d’un personatge de creació pròpia. Així va néixer Spawn, de la punta del seu bigarrat pinzell.

Spawn explica les tribulacions de l’Al Simmons, un marine, heroi nacional que, enrolat en un grup de black-ops de la CIA acaba morint (això no és pas un spoiler, que consti) en una missió, no sense abans haver-se començat a plantejar dilemes morals al respecte de la seva feina. És llavors quan Malebolgia, un dels dimonis que regeix l’Infern, veu l’oportunitat de convertir l’Al Simmons en el  futur comandant de les forces del mal quan la batalla definitiva entre les forces de la llum i de la foscor s’enfrontin. El converteix, com a entrenament, en un ésser poderós, el Hellspawn (’Spawn’ pels amics), tot garantint-li a l’Al el seu únic desig: tornar a veure a la seva dona, ara vídua. Això sí, Malebolgia també li bescanvia aquest desig per la seva ànima.

Per descomptat, l’Spawn, retornat a la terra com a entrenament, es fica en tots els embolics violents que pot, mentre intenta recomposar els seus records i la seva identitat. I ho fa dibuixat amb un abarrocament extrem i exagerat, amb una coloració fosca, amb uns escorços tremends i forçats, sempre buscant l’impacte visual.

I encara sort, perquè de no ser per aquest impacte visual, no en quedaria gran cosa, d’aquest Spawn. No cal ni dir que l’estil de McFarlane va fer escola, i el seu bigarrament visual va tenir continuadors arreu, contagiats per la força i expressivitat forçada dels seus dibuixos. Però és que darrera no hi ha més que parafernàlia suposadament profunda, drames obvis, moltes ganes de semblar transcendental amb narracions pretesament fosques i de literatura rebuscada (”Ahora en mi alma sólo hay oscuridad”, “Una vez más, un dolor lacerante te explota en la cabeza. La compuerta de los recuerdos se abre de par en par.”) i unes més que evidents limitacions narratives i de desenvolupament de personatges. 

En aquest volum, si més no, tan sols una de les històries es revela veritablement interessant: quan un dels antagonistes, el malvat Violator (sí, es diu així, què vols), despreciat pel seu amo Malebolgia, ha de pagar a uns nanos perquè escoltin les seves batalletes inventades de com va vèncer Spawn, en un acte de lamentable autoengany.

Però la resta no té suc, ni massa gràcia. Això sí, és bonic de mirar.

[mpanisello]

2.1 Proposta de disseny

La proposta de disseny consistiria a estructurar una societat seguint els patrons establerts pels centres comercials. Per a poder dur a terme aquesta tasca caldrà, en primer lloc, prendre com a exemple la distribució interna d’alguns d’aquests espais.

Prenem com a exemple el centre Diagonal Mar de Barcelona i Parc Central de Tarragona. Veiem que tots dos s’estructuren de la següent manera: els establiments més econòmics es situen a la primera planta, juntament amb els supermercats i, a mesura que anem pujant plantes el valor dels productes de les botigues va augmentant, posicionant el luxe gairebé a la darrera planta.

Finalment, veiem com tots dos també coincideixen en la disposició de tots els establiments de restauració i les zones de lleure (cinemes, sales de recreatius, zones esportives...) a la planta superior. El fet de reunir en un mateix edifici totes les activitats relacionades amb el lleure i l’entreteniment atribueix al consum un caràcter recreatiu el qual va de la mà del desig i la fabricació de falses necessitats. Veiem també com tot s’articula a partir d’un espai central comunicat per amplis passadissos el qual ens podria remetre al Panoptikon de Foucault i totes les connotacions de control que aquest comporta.

Tanmateix els accessos a les altres plantes estan situats als extrems, de tal manera que per a pujar o baixar és necessari recorre tot el passadís, passant obligatòriament per davant de tots els establiments. Aquest sistema controla a l’individu, gestionant els punts d’atracció i fent que aquest es desplaci de manera inconscient i involuntària.

Però, per últim, un dels fets més rellevants de l’estructura dels centres comercials és la seguretat que proporcionen als clients. Els sistemes de seguretat i la vigilància fan d’aquests edificis un espai idíl·lic per a passar el temps i reunir-te amb els altres sense contemplar preocupacions de cap tipus.

[marialluna]

Hem passat el cap de setmana a Kingston, la que va ser primera capital de l’estat de NY (no intenteu contrastar-ho amb un newyorker, perquè no sabrà ni a on para, ni de què li parles). Tampoc jo em faré la interessant dient que hi hem anat per conèixer la història del país, per què no és així. Hem anat a parar allà perquè sí... Perquè som randoms. Un dia un cuiner d’un bar que ens agrada ens va dir que era xulo, i hi hem anat. I ja està. Pa’ qué más? 

I la veritat que no ens ha decepcionat, és bonic, es menja bé i pel que sembla és residència de molts artistes i músics. Però sobretot ens ha permès agafar aire per a seguir amb les nostres vides a la gran, immensa, inexorable... New York.

Viure a New York és viure amb la sensació constant de tenir algú darrera que va més ràpid que tu i t’empeny, t’empreny a fer més coses, a ser millor. No hi ha temps per parar i pensar. Cada setmana és un arc iris d’emocions i experiències completament diferents (bones, dolentes, espectaculars o desastroses). I amb tantes coses, a vegades t’oblides de respirar.

A banda, jo ja no puc més de l’hivern i d’estar tancada a casa... Que comenci la primavera, collons, a veure si així tots estem de més bon humor! Tinc ganes d’anar als concerts a l’aire lliure i a banyar-me les platges. Tinc ganes de tornar a Peekskill a caminar per la ‘Blue mountain’ i fer cerveses a davant del llac. Tinc ganes dels dies llargs i els vestits curts. Tinc ganes d’estar morena i no amb aquesta pell lletosa de ciutat. I tinc ganes d’anar amb bici i sentir l’aire a la cara. Sí, trobo molt a faltar l’aire a la cara.

No és un desig tan complicat, en realitat... Diria que en unes setmanes, els somnis es faran realitat.

[ideaimateria]

Jacques Rancière és filòsof i professor emèrit de la Universitat de Paris VIII Saint-Denis, conegut internacionalment pel seu llibre El maestro ignorante i els seus estudis sobre els moviments socials del segle XIX, el marxisme i el maig del 68. Amb un treball original i de llarg recorregut sobre la idea d'emancipació, repassa l'estètica, la política, l'educació i la història. En el seu darrer llibre El espectador emancipado reflexiona entorn l'art i la política de forma compromesa amb la història i l'actualitat. En aquest llibre planteja un tema sensible, la creença en una desigualtat entre els que saben i els que no, entre els capaços i els incapaços, un treball que travessa l'art polític i el pensament crític. Des de Brecht a Debord, passant per Artaud, Meyerhold o Piscator, l'autor considera que hi ha una certa denigració de la posició de l'espectador en l'art polític. El llibre recull un conjunt d'assaigs que són la darrera versió de les conferències que ha presentat a diverses institucions universitàries, artístiques i culturals al llarg dels darrers quatre anys. L’autor a partir d'una hipòtesi senzilla: el fet de no veure no implica invalidesa. Oposada a les estratègies tradicionals que busquen elaborar explicacions o instal·lacions espectaculars per mostra als cecs el que no poden veure, proposa el seu plantejament on insta a no voler apropiar-se dels efectes de les obres d'art. Rancière creu en la transformació en espectadors o espectadores d'aquells que estaven destinats a patir les imposicions i les jerarquies de l'acció, i que la denúncia de l'home alienat per l'excés de les imatges, ha estat la resposta de l'ordre establert a aquest desordre. Per tant, l'emancipació de l'espectador és l'afirmació, i defensa alhora, de la seva capacitat per veure el que veu, i per tant, saber que pensar i que fer-ne de les seves pròpies idees, '’allò que li ha suggerit l'obra. L'autor omple de contingut debats de l'art contemporani actual: entorn el significat de l'art polític i la política de l'art; entorn el moment actual de la tradició de l'art crític; entorn el desig d'introduir l'art a la vida de la gent; i de com la crítica militant de l'espectacle ha passat a formar part de la denúncia reaccionaria de l'home democràtic, de la ideologia dominant. En aquest sentit el mateix llibre més que una obra política, és una obra feta políticament. (Font: el Centre)Resumen: "El que ve no sabe ver": esta presuposición atraviesa toda nuestra historia, desde la caverna platónica hasta la denuncia de la sociedad del espectáculo. La encontramos tanto en el filósofo que quiere que cada uno se quede en su lugar como en los revolucionarios que quieren arrancar a los dominados de las ilusiones que los someten. Algunos emplean sutiles explicaciones o instalaciones espectaculares para mostrar a los ciegos lo que no ven. Otros quieren cortar el mal de raíz transformando el espectáculo en acción y al espectador, en hombre activo. Los estudios reunidos aquí oponen a esas dos estrategias una hipótesis simple: el hecho de ver no implica ninguna debilidad; la transformación en espectadores de los que estaban destinados a las coacciones y a las jerarquías de la acción ha podido contribuir a alterar las posiciones sociales; y la denuncia del hombre alienado por el exceso de imágenes ha sido, de entrada, la respuesta del orden dominante a ese desorden. La emancipación del espectador es entonces la afirmación de su capacidad de ver lo que él ve y de saber qué pensar y qué hacer de ello. Examinando algunas formas y debates del arte contemporáneo, este libro intenta responder a las preguntas: ¿qué entender por arte político o política del arte? ¿En qué punto nos encontramos respecto a la tradición del arte crítico y del deseo de incluir el arte en la vida? ¿Cómo la crítica militante de la mercancía y de la imagen en la afirmación melancólica de su omnipotencia o la denuncia reaccionaria del “hombre democrático”? (Font: Editor)

https://cercles.diba.cat/cgi-bin/koha/opac-detail.pl?biblionumber=44593

https://amzn.to/2sNZE4h

Bibliografia

[joaquimblog]

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSER Direttore Omer Meir Wellber Regia Calixto Bieito Photo ©Michele Crosera

Alguna vegada Bieito m’ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m’ha agradat i en altres m’ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l’escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s’explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l’encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l’essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l’acceptaran mai. És un debat permanent que una vegada més ha sorgit arran de la nova producció del Tannhäuser estrenada a La Fenice de Venècia en coproducció amb la Vlaamse Opera d’Anvers , el Teatro Carlo Felice de Gènova i el Konzert Theater Berna.

El cast no és un gran què, no hi ha grans figures i alguns cantants són massa discrets per  a una òpera de vocalitats rotundes, però el conjunt funciona perquè precisament al darrera hi ha dues direccions que garanteixen la solidesa musical i la dramàtica.

Omer Meir Wellber, el director israelià que va passar fugaçment per Les Arts amb l’encàrrec impossible de succeir a una figura com Lorin Maezel, va ser l’encarregat de la direcció musical. La versió utilitzada va ser la de París (1861) en el primer acte i la de Dresden (1843) per els altres dos, i la veritat és que no sé si això és més trencador o provocador que el controvertida cunnilinció  que Venus obliga a fer a Tannhaüser i que tants comentaris, queixes i protestes ha provocat en la parròquia més ortodoxa.

La direcció és solida, molt teatral i dramàtica, obtenint de l’orquestra del teatre venecià una resposta esplèndida, amb sonoritats corpòries, càlides, sempre preservant l’equilibri i la tensió entre el lirisme intimista de les solituds del tercer acte o l’exaltació sensual de tota la llarga escena inicial al Venusberg. És una direcció més eficaç que genial, però que mai enterboleix la representació i sobretot afavoreix als cantants i jo diria que fins i tot els potencia, ja que sense ser grans i rellevants noms, enforteix el conjunt amb la força que sap extraure des del fossar.

El tenor irlandès Paul McNammara va substituir el dia del streaming a Stefan Vinke, que segons he llegit no va està gaire reeixit en les primeres representacions. No és una veu bellíssima, ni un cantant molt expressiu, però la veu és solida, els aguts són segurs i la línia és resistent, garantint la tranquil·litat en el extenuant tercer acte.

El baríton alemany Cristoph Pohl interpreta un Wolfram von Eschenbach esplèndid, per a mi és el millor de tota la companyia,  mentre que el baix ucraïnès Pavlo Balakin em va semblar massa jove per interpretar el Landgrave i sobretot massa impersonal.

La vessant femenina va estar ben servida per dues cantants bàltiques la intensa Venus de la soprano lituana Ausrine Stundyte, potser massa gèlida ui mancada de la deguda sensualitat i la letona Liene Kinča com a virginal i mística Elisabeth.

Magnífics els cantors Cameron Becker (Walther) i Paolo Antognetti (Heinrich)

Bieito, com no podem imaginar d’altra manera, escenifica el Tannhäuser en una contemporaneïtat poc definida, enmig d’un Venusberg sorprenentment situat en un obscur entorn natural amb els arbres de cap per avall i sense els excesos sexuals d’una bacanal inexistent, que hom podria imaginar del director burgalès, o un saló de Landgrave que més aviat sembla el vestíbul d’una estació de tren o aeroport que una “Dich teure halle”, tot plegat per moure els seus personatges molt ben definits i que construeixen unes situacions dramàtiques ben treballades i millor explicades que no traeixen la dualitat espiritual i sensual de l’original.

Els aspirants cantors són sectaris violents que sotmeten als seus membres (Tannhäuser no se’n lliura) a estranys rituals de sang, Elisabeth és un esser gèlid, un obscur objecte del desig de façana immaculada, mentre que Venus és la creu de la mateixa moneda, tota ella sensualitat. Òbviament no hi ha peregrins en escena i només en el final més obert possible, apareixen com ànimes poc definides a la recerca d’un encontre en la tercera fase. Impossible no reflexionar sobre el que Bieito ens posa sobre l’escenari. Potser la reflexió no ens agradarà, però el que estic segur és que quan la darrera nota s’hagi esvaït no tindrem la sensació d’haver assistit a un espectacle d’entreteniment, sortosament no.

Richard Wagner TANNHÄUSER

Hermann, landgrave de Turíngia, senyor del Wartburg: Pavlo Balakin Heinrich Tannhäuser, un minnesinger, poeta i cantor de l’amor: Paul McNamara Wolfram von Eschenbach, un minnesinger, company de Tannhäuser: Christoph Pohl Walther von der Wogelveide: Cameron Becker Biterolf: Alessio Cacciamani Heinrich der Schreiber: Paolo Antognetti Reinmar von Zweter: Mattia Denti Elisabeth, neboda del Landgrave: Liene Kinča Venus, deessa de l’amor: Ausrine Stundyte Un jove pastor: Chiara Cattelan Patges: Anastasia Bregantin, Laila D’Ascenzio, Emma Formenti, Veronica Mielli, Gianluca Nordio, Francesca Pelizzaro, Matilde Preguerra, Sebastiano Roson, Edoardo Trevisan

Orchestra e Coro del Teatro La Fenice Director del cor: Claudio Marino Moretti Solistes del Kolbe Children’s Choir du Centre Culturel p.M.Kolbe de Mestre-Venezia Director musical: Omer Meir Wellber

Director d’escena: Calixto Bieito Disseny de vestuari: Ingo Krügler Disseny de llums: Michael Bauer Escenografia: Rebecca Ringst

Teatro La Fenice, Venècia 28 de gener de 2017

Mentre es pugui:

Possiblement el Tannhäuser signat per Bieito no esdevindrà icònic com altres produccions seves, però com tot el que ens proposa i moltes de les seves produccions ja han passat per aquí amb el seu corresponent apunt, motiven sempre reflexions a l’entorn de la proposta i això no ho poden dir totes les produccions, ni molt menys aquelles que es queden amb la literalitat del llibret.

LA FENICE 2016/17:TANNHÄUSER (McNamara,Pohl,Balakin,Kinča,Stundyte;Bieito,Meir Wellber) Alguna vegada Bieito m'ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m'ha agradat i en altres m'ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l'escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s'explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l'encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l'essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l'acceptaran mai.