Gener
Divendres 31
Jo només volia recuperar la meva bufeta quan ja no fos gener però sempre ho serà i mai més no tornarà.
(Hormones decaigudes)
Dijous 30
Quan es fa fosc, el fill torna a jugar amb la meva panxa. M’hi fa petons i ressegueix la línia alba amb ulls porucs. La vida és a fora, fill, i en tinc les proves. Totes tres.
(Hormones carnívores)
Dimecres 29
Que el temps passa ho sé pel carbassó que se’m panseix a la nevera. Penso en la quiche que no va ser i en la criatura que no vaig fer. Un dia llençaré el carbassó i riuré de tots aquests mesos.
(Hormones podrides)
Dimarts 28
En sé fort de dur la contrària a les meves certeses. Quan aprendré a llegir-me menys, a deixar-me estar més.
(Hormones incoherents)
Dilluns 27
Que com és la filla, em pregunten i jo me la miro, la cara apagada entre els meus pits, i penso que no ho sé, encara no ho sé. Encara tranquil·la, dic, encara respira, dic, encara l’estimo com el primer dia, dic.
(Hormones enamoradisses)
Diumenge 26
***L’ara és: cinc minuts de conte per al fill. I també i sobretot: la filla que me’ls dona. Una cosa, han passat dues setmanes i l’úter encara es queixa quan li explico els tres porquets.
(Hormones de lloba)
Dissabte 25
**Les ganes de demà són: posar-me els texans i dir a l’amiga que crec que allò que li creix dins serà una nena i veure-la, la nena, tota amarada de suor d’un estiu que enyoro ara que encara és massa hivern per detestar.
(Hormones futuristes)
Divendres 24
*Els records d’ahir són: preguntar-me si de veritat no ha passat una vida entre avui i aquella tarda a Montgat. I també no saber per què torno a olorar el capuccino d’una plaça desdibuixada de Macerata i sobretot: per què no vull buscar aquella plaça a cap mapa.
(Hormones pretèrites)
Dijous 23
He dit a l’amiga: les hormones em fan un ésser nostàlgic i jo només em vull anticipar. Tinc un peu als record d’ahir* i un altre a les ganes de demà**. L’ara*** és el penya-segat que no es deixa trepitjar. Mai no m’ha agradat el circ.
(Hormones funambulistes)
Dimecres 22
Encara plou quan surto a caminar. La filla em dorm a sobre i jo parlo amb el meu cap. Quant temps falta per enyorar aquesta tarda? Potser el mateix temps que ha passat des que escrivia: qui pot voler tornar a suportar la intensitat d’aquests dies.
(Hormones atemporals)
Dimarts 21
Ens hem reclòs al pis a escoltar el vent i l’hem ballat tot. Una coreografia de mocs i jocs i crits i plors. Ho fem prou bé, això d’estar segrestats pel temporal/refredat/postpart.
(Hormones claustrofòbiques)
Dilluns 20
No sé si és pena o mocs, això que té el fill als pulmons. Per si de cas l’abraço però ja és massa tard. No li soc refugi i s’ha refredat o ha plorat. Mentrestant, el vent i la filla creixen.
(Hormones fredes)
Diumenge 19
Hem dinat pollastre fred i no érem dos ni tampoc quatre i he tornat al pis de Sant Lluís, l’octubre del 2017. Aquell era un principi de qui soc ara sense saber-ho. Saps, no sé qui seré un diumenge d’un altre gener ni què dinaré.
(Hormones afamades)
Dissabte 18
He tret la teta al vent i el fill ha rigut un riure gronxat i sincer. El formigueig a la panxa és anticipació i enyorança d’aquest moment que encara no ha passat i ja he volgut.
(Hormones jogasseres)
Divendres 17
Empasso berberetxos i penso en fetus. Després prometo que no en faré metàfora, del cordó ressec. Ha caigut però seguim lligades, Neret.
(Hormones macabres)
Dijous 16
El que passa és que un dijous vaig jurar que li seria refugi i ara només puc assenyalar-li l’intempèrie. És exagerat sentir el que sento, em dic però no m’escolto.
(Hormones inclements)
Dimecres 15
Estimo a la nena que se’m beu la llet que m’enrampa els mugrons. No tornaria enrere, tampoc més enrere, tampoc més enrere encara. La nostàlgia és una analfabeta que no sap llegir els diaris del passat. Per ara, em quedo aquí on soc ara.
(Hormones infaustes)
Dimarts 14
Hem arribat a casa i he respirat i he dit ara sí que comença de veritat. El què, no ho sé. Només sé: que va tot millor del que la meva angoixa anticipava i que l’enyorança de ser mare d’un la tinc ben calada, se m’ha colat darrere el pit amb què dono de mamar a la nena que fa tres dies no hi era. Llet i nostàlgia.
(Hormones malxinades)
Dilluns 13
Ploro pel dibuix del fill que vol maxar, que no vol mirar, que em trenca el cor cansat, esgotat, d’estimar tanta vida.
(Hormones desgraciades)
Diumenge 12
aaaaar i bramo perquè la matinada freda em crema entre les cames, bramo perquè no sé qui és aquell animal penjat a un llençol, qui és aquell caparró que lluita per respirar. Crido i puc i perquè puc, no ho tornaria a passar i quina sort haver-ho pogut passar. Patir, parir i ja està.
Se’ns havia escapat una vida, Jose.
Dissabte 11
Se’m mou el cos de matinada i passen les hores i encara i més i no para. Explico al fill l’últim conte de fill únic, potser, els tres porquets entre contraccions plenes de dolor, i després ploro una mica potser perquè sé que ja no serem nosaltres dos mai més sols. Em dol el cor primer per ell i després per ella, que hi és però hi és fluixeta. Més tard, les contraccions no em deixen respirar, tinc una pilota a l’úter que me l’obre tot de bat a bat. El dia ja és de nit i jo mig desapareixo, adrenalina i anestèsia, un globus al cap que quan se’n va, fruit de la por, em fa bram
Divendres 10
He sortit al balcó amb la panxa a l’aire. El fred de gener no m’ha importat mentre parlava amb la lluna. Parlar, suplicar. Marees, líquids amniòtics. Tot es mou. La racionalitat se’m desfà davant la por. Ja ho diuen, això.
Dijous 9
Ja no és dimecres i jo no he madurat i la derrota m’aixafa el dolor dels dits que em furguen tota perquè he dit: burxeu-me sisplau i burxeu-me bé i ho fan bé perquè em cou per dins la vida que no surt quan la camino tota al seu costat, i estimem-nos fortíssim avui, que poguem dir que vam voler evitar el que vindrà.
Dimecres 8
Agulles als talons, xocolata i romaní, amor per la prostaglandina, peus d’asfalt triturat, Katixa Agirre per rematar. De nit, em xerrica la pelvis però ja està.
Dimarts 7
Ja no tinc les ungles pintades i ja les tinc rosegades. El fill diu que arribarà dimecres.
Dilluns 6
Dic que tinc un onze al cap mentre mastego tortell: ni fava ni nena ni rei.
Diumenge 5
Va ser una nit de reis que vam dir ah, som això, i mira’ns ara, onze anys més tard, amb les espatlles plenes de màgia expectant i la panxa a rebentar de la vida que vindrà. Jo no donava un duro per nosaltres, dic i ric i sé que ell tampoc i mira’ns ara.
(Qui serem d’aquí a onze anys no sé si ho vull preguntar.)
Dissabte 4
Es tractava de no prendre decisions de merda i a Ciutat Meridiana ho veig clar: havia d’anar-hi i no hi vaig anar. Tinc més contraccions.
Divendres 3
No sé dir pròdroms sense que se’m faci pedra la llengua.
Dijous 2
La nit em diu que la nena neixerà per cessària, s’assemblarà a un tiet colombià i tindrà barba negra.
Dimecres 1
La llum es beu el mar i les onades són taronges quan freguen la sorra on hem escrit el nom del fill, que busca pirates, i on hem escrit el nom de la filla, que em pessiga les entranyes, i les miro, les onades, i penso en totes les que hauré de comptar per tenir-la al costat i em prometo que seré aquí on soc ara amb el cap* quan no hi sigui amb el cos.
*Hi ha una altra platja que tinc al cap. No hi he posat mai cap peu i hi he dit l’últim adéu.
0 notes
Casca de reis 🍰 a cake made of marzipan stuffed with candied sweet potato, candied egg yolk or pumpkin. It's made in the shape of a ring, a snake or another animal, and accompanied with dragée almonds, dried fruit, anise sweets, candied pumpkin and other candied fruits.
The casca is from the Valencian Country, where it's eaten on Three Wise Men Day (January 6th, the day we get the Christmas presents brought by the Three Wise Men), traditionally either brought by godparents as a gift for their godchildren or as a gift left by the Three Wise Men. Families can choose either this casca de reis or the other traditional dessert for the holiday, tortell de reis.
This recipe is documented since at least the year 1520, when it appears in the recipe book Llibre del Coc by Mestre Robert. The word "casca" (in diminutive, "casqueta") already appears in a list of sweets that are part of a poem by in Jaume Roig's famous book Espill, published in 1460.
1st photo and information from Tasta'l d'ací project about traditional Valencian cuisine.
2nd photo from Claudia&Julia cooking blog.
94 notes
·
View notes