#pastas de té

[salasjc]

La mejor forma de hacer un Flan en el Microondas

https://youtu.be/NhTdKoRvTgY

[useless-catalanfacts]

I'll go back to a song from 2013 but it's worth it. This is a rap song by the Catalan band At Versaris ft. the American MC Invincible and DJ Waajeed. The song is mostly in Catalan with a last part in English.

The song is titled "No fear" because the rapper talks about fighting back against fear, which is the feeling the used to keep people in place in the capitalist system.

I translated the part in Catalan, but in the original language it's better because the lyrics are very well written to create sound repetitions. Anyway, here's the original lyrics (in red) and translation of the part that was in Catalan (in black), and the part of the song in English I leave it as it is (in purple).

[Chorus:]

[Cap por, cara a cara, tots junts, colze a colze, apreta els punys.

Cap por mira'm als ulls, apunta al cor, un altre juny.

No fear, face to face, all together, side by side, close your fists tight.

No fear, look me in the eyes, aim for the heart, another June [June means a time to fight because of a historical reference in Catalonia's anthem].

No fear: never a phobia ever controlling ya, build a utopia

No fear: when you're courageous the feeling's contagious I'm willing to wage it.

Cap por, avui la claca clar que no s'aplaca. Ataca.

No té cap por, chapeau l'actitud de capo

No fear, today of course the chatter isn't abated. It attacks.

It has no fear, bravo to their mafia boss attitude

No fear: ain't nothing stoppin' this, love is the opposite

We got no fear: world is ours, building power, say it louder]

Calla, domina la por.

Doctrina, morfina, les mans sobre el capó.

Una fina cortina de fum, estímul, resposta, rutina, consum,

governa la fòbia, l'escòria, la pasta i la làbia.

Obre la gàbia, fuck religió, crida cap por i autoorganitza la ràbia.

Quiet, control your fear.

Doctrine, morphine, your hands on the hood [of the car].

A thin layer of smoke, encouragement, response, routine, consumption,

the phobia, the scum, the cash and the glibness is what governs.

Open the cage, fuck religion, shout "no fear" and self-organize the rage.

Controlo el tempo, més viu que mai,

jo estic atent, tu al ciberespai.

Jo rebento i tu caçant el hype,

assaltem els bancs com Bonie & Clyde de la mà.

Ara tenim un pla, volem un plat a taula i un tros de pa.

Prou, no demanem si us plau, som el monstre si la nit cau.

I control the tempo, more alive than ever,

I'm paying attention, you're in the cyberspace.

I blow up and you hunting the hype,

let's rob the banks like Bonie & Clyde holding hands.

Now we have a plan, we want a dish on our table and a load of bread.

Enough, we're not asking "please", we're the monster if the night falls.

Cap por, saps, no? Hem assumit el risc,

no guardem el crit a la boca, hem creuat el límit, idiota.

Sóc prop del precipici intentant no perdre el cap,

com Grandmasterflash i Furious 5, com al principi.

No fear, you know, don't you? We've accepted the risk,

we don't keep the shout in our mouth, we've crossed the limit, idiot.

I'm near the cliff trying not to loose my head,

like Grandmasterflash and Furious 5, like at the beginning.

Malson, Barna en flames, columnes de fum,

ningú no dorm quan cau la nit Diagonal amunt,

és l'u per cent contra el sentiment de tot el conjunt,

una altra esquela i La Vanguardia plora els seus difunts.

Nightmare, Barcelona in flames, smoke columns,

nobody sleeps when the night falls from the Diagonal above [note: the rich neighbourhoods of Barcelona are above the Diagonal avenue]

It's the 1% against the feeling of the whole rest,

another obituary and La Vanguardia cries their deaths. [note: La Vanguardia is a centre-right newspaper]

[Repeat chorus]

La por d'una xavala que s'amaga entre la gent quan sent

un mirada de babosa prepotència.

La por a que s'acabi l'idil·li amb foli i el boli que neix a la infància.

El pànic a la repressió que cala a cada militant

et va minant perquè és quinta essència

de l'estratègia capitalista per excel·lència

The fear of a girl who hides among people when she feels a glance of creepy arrogance.

The fear of the end of the idyll of paper sheet and pen that's born in childhood.

The panic of repression that seeps through every activist

and slowly undermines you 'cause it's the quintessence

of the capitalist strategy par excellence.

La por a la mala imatge, t'esquitxa el rumor?

Mostrar el dit del cor i fer el cor fort,

riu-te del mort i el que el vetlla.

Viuen vides de tedi, tu al podi i ells són morralla.

I no falla: quan calla el pobre el ric no trontolla.

Ens podreu xapar a la trena, però tenim cinc mil homes de palla

The fear of looking bad, does the rumour taint you?

Giving the middle finger and being courageous [literally: giving the heart finger and making the heart strong],

laugh at the dead one and at the one who keeps the vigil.

They live tedious lives, you in the podium and they're rabble

And it doesn't fail: when the poor man is silent, the rich man doesn't tremble.

You might be able to lock us up, but we have 5000 frontmen.

Que el què et pot tombar no és tenir por sinó mostrar-la a un poli.

Jo me la guardo per mi.

Que la cel·la és petita però el somni és immens:

Tombar el capital, per fi.

Teniu fotos dels tatoos, empremptes i el meu adn.

Teniu el TN.

Però jo una germana de mil cares de nom "subalterna" que em guarda l'esquena.

Having fear isn't what can knock you down, it's showing it to a cop.

I keep mine for me.

'Cause the cell is small but the dream is huge:

finally knocking down the capital.

You have photos of the tattoos, fingerprints and my DNA,

you have the TV news

but I have a sister with 1000 faces called "working class" that keeps my back.

A cada burgeset: la por com xarop.

Que solidaritat és set de tot i viure amb poc.

Ric, sents el tic-tac?

La tropa de xusma que et posa en escac.

Ni caritat, ni 0,7, ni paritat.

La massa el què vol és pitet.

Babejant de veure de un banquer entre el poble i la paret com va reculant

amb cap por.

To every little bourgeois: fear as a syrup.

'Cause solidarity is being thirsty for all and living with little.

Rich man, can you hear the tick-tock?

The riffraff troop that puts you in checkmate.

No charity, nor 0.7, nor parity.

What the masses want is a bib

they're drooling seeing a banker between the people and the wall,

how he walks back.

With no fear.

[Repeat chorus]

No fear:

whether you board a flight although you scared of heights

or a kid getting bullied when you go to school but you train up and

you go prepared to fight

you got no fear

now the bully chills to a lower Fahrenheit and they freeze, or they

try to be your friend and appease, then the plane lands in a place

with a warm breeze

No fear

that's what I tell em- only way to deal with an unfree world is to be

so free, your existence is rebellion

and I'm so clear

that fear debilitates and it could seal your fate when they manipulate

but my amygdula's irregular transform the molecular, fear it ain't protecting ya

No fear-

immigrants internationally

no papers so they try to deport ya

but fuck their borders

you gonna still raise your family

we got no fear-

cuz you're queer or trans and they hate you with judgement

be who you are and love who you love and still hold hands and date you in public

We got no fear-

from foreclosing and eviction

if you can't pay the loan gotta reclaim your home

cuz we chose to be brave not frozen as victims

we got no fear-

it's not when fear is absent

it's when you absolutely passionate bout the life that's past it

battle trance shit.

[navmelech]

Enamoracionimientos

Escrito por Nav Melech

El amor decidió abandonar mi hogar. 

No fue un proceso complicado, 

sino todo lo contrario. 

Nos sonreímos por última vez, 

tan amorosamente al platicar, 

como cuando éramos simples conocidos. 

Decidimos con un silencio, 

que era lo mejor para nosotros. 

No quedó nada más que decir. 

Dejó sus llaves sobre el florero, 

y sonrió de vuelta. 

Nunca más volví a enamorarme. 

No tienes que volver a casa si no quieres, mi vida. Es más, si quieres quédate a descansar en el suelo, y yo terminaré de guardar todas tus cosas sobre los anaqueles; tus cuadros los pondré en el cuarto, cerca de las ventanas, para que los vecinos vean que tenemos flores en el corazón; tus flores las pondré en cada esquina de la casa, para que recordemos todas las noches que tenemos que seguir viviendo de nuestros poemas; tus platos los esconderé en el baño, para que todas las mañanas despiertes molesta y me muerdas con besos de alegría para que te dé un recuerdo de todo mi amor con sabor a salsa roja con cacahuate. 

Descansa, y si no quieres comer nada, tampoco te preocupes; cuando den las cuatro de la tarde habrá comida sobre la mesa; te haré una pasta con salmón, dos litros de agua con chia y dos vasos de vino por si quieres acompañarme a recordar ese día que nos decidimos a ser dos idiotas enamorados. 

Si quieres esconderte a llorar, en el cuarto te dejé la cama tendida, y junto habrá un té de manzanilla con dos cucharadas grandes de miel y un par de gotas de limón, tampoco te faltará música para que no escuche todos tus sollozos detrás del pasado que te atormenta cuando te distraes y miras solemnemente el cielo. Sé que un día vas a despertar y ver que todo lo que ocurrió fue una broma de mal gusto, propiciada por el destino y su enamorado futuro; nada malo va a tocar a la puerta, eso te lo prometo; en caso de que la mala suerte venga a buscarte de nuevo, estaré pendiente para platicar con ella, y tratar de explicarle que aquellos días ya no te merecen más, no tienes por qué seguir llorando por los días nublados y aquellas personas que murieron tratando de acariciar tu corazón. También el silencio de la noche dejará de provocarte pesadillas, podrás dormir todas las noches del verano y no existirá luna lo suficientemente grande para tus ojos tristes.

Hermosa, preciosa, linda querida, te suplico no esperes que esta historia terminé súbitamente aquí, recuerda que aún tengo que saber y tratar de entender cómo fue que comenzó éste vago relato de amor. Así, -y de alguna manera extraña-, conociendo el ayer podría jugar con el mañana como si nos conociéramos de toda la vida; aunque parezca confuso, esta es la única manera que tengo de retener todo el amor del mundo en mi corazón. Sabes que mi enfermedad provoca que todo el amor que formo dentro de mí termina en forma de lagunas negras sobre los ojos de mis cercanos. A la fecha no hemos encontrado ningún remedio que haga que mis sentimientos no lastimen como el veneno a las plantas. 

Un amor que se quema con el tiempo, a la distancia de una galaxia completa; con simples recuerdos se mantiene ardiendo, y con una llama baja está siempre dispuesta a terminar con todo a mi alrededor de un minuto a otro. Es una enfermedad hermosa que consume todo lo que toca, todo lo vuelve poesía, pero en su intento de enamorarla termina destruyendo todo lo hermoso que alguna vez vivió en su camino; en mi falsa narrativa quedan imágenes de mejores días, estilizados al gusto de un mentiroso que no puede verse honestamente en el espejo, y que dedica sus días al alcohol y a las mujeres de la noche. No soy perfecto, es por eso que desarrollé esta enfermedad, que placenteramente dejo que me consuma pausadamente, y ayuda a que salga todo lo malo en mí, formando la esperanza de que todo lo horripilante huya de mi cuerpo para siempre. Ambos sabemos que esto nunca ocurrirá, pero es más hermoso soñar con los días en los que mire al cielo sin lágrimas, y tú me mires con un amor correspondido. 

Comienzo a acomodar todas tus pertenencias sobre la casa, y encuentro aquellas cajas negras que no quieres que te toque nunca. No tienes de qué preocuparte. Se quedarán ahí hasta que tú me digas que es momento de moverlas, o en cualquier caso, me haré a un lado para que tú las tomes y las lleves a donde quieras dentro de nuestra casa. Estaré aquí para cuando quieras venir a dormir. 

Te ví mirando al cielo. Ambos nos conectamos a la misma estrella. Por pura casualidad sabemos bailar con los mismos pasos. No fue difícil platicar de lo que sería la muerte. Tampoco tuvimos problemas en amarnos con odio y con tranquilidad. Los dos tenemos marcas en el cuerpo, de aquellos amores que con fuego dejaron un destello de felicidad. Con el tiempo supimos enfocar nuestros gritos de felicidad. Corriendo aprendimos que no teníamos que ir solos a todos lados. 

Ahora estamos juntos, tratando de vivir una vida. La casa vacía parece un telón, del cual del otro lado se prepara una hermosa obra. Me intriga bastante lo que podrá venir después. Los actores se preparan expectantes al llamado de la tercera llamada. Es momento de que ellos tomen las riendas de la vida que vamos a tener. Una sorpresa es lo que más necesito ahora. 

Al entrar a casa te desvaneciste inmediatamente. No me asustó al momento, sino que esperé a que terminarás de llorar para que pudiese sentarme a limpiar el piso de tus rodillas. Esa misma acción la repetí desde la primera vez que nos conocimos, cuando limpié las lágrimas de tu pasado, y me esperé para que sonrieras un poema completo.

[stuckintwistedwonderland]

Los lideres frente a un S/o dormido

English Translation: HERE!!

Bueno pues tengo uno adorable... Y al igual que S/o estoy un poco dormida así que hagamos esto rápido

S/o ha tenido un día largo y solamente desea relajarse por lo que se va a un sitio tranquilo sin embargo al cerrar los ojos para descansar acaba quedándose dormido. ¿Cómo actuarían los líderes al verle?

Advertencia: S/o de genero neutro, texto en segunda persona

RIDDLE

Te fuiste al salón de Heartslabyul y te tumbaste en el sofá del mismo

Sólo ibas a reposar los ojos pero entre el cansancio y el agradable aroma de las rosas no pudiste evitar dormirte

Riddle casualmente pasaba por ahí y estaba a punto de regañar a quien fuera que esté ocupando el sofá

Pero entonces te vio y se tragó todas las palabras. Riddle sólo te observa con un leve sonrojo y se va por un momento

El pelirrojo entonces regresa con té y unas pastas, listo para cuando despiertes.

Quiere asegurarse de que nadie te despierte por lo que toma asiento en el sillón de al lado mientras lee un libro esperando a que despiertes

LEONA

No te extrañaba porque Leona, le gustaba dormir en los jardines de la universidad

El olor agradable de las plantas y el hecho de que casi nadie pasaba por ahí era perfecto para descansar (Y posteriormente dormir)

Leona de nuevo se escabulló de sus clases otra vez y quería dormir en su lugar habitual. Entonces te vio allí

Sonríe con picardía, parecías tan indefenso y sería tan tentador despertarte

“Bueno, bueno, herbívoro... ¿No sabes que estas en mi sitio?” Se ríe un poco mientras suavemente acaricia tu cabeza

Pero es consciente de lo mucho que has trabajado hoy así que solo se tumba a tú lado lo más cerca posible sin despertarte

Te observa por un momento para asegurarse de que estas cómodo y se duerme junto a ti

AZUL

Llegaste al Salón Monstro, tu idea era tomar algo y relajarte con el ambiente acuático del lugar

Jade sirvió enseguida tu pedido debido a que el lugar estaba más vacío de lo habitual. Al momento de terminar cerraste los ojos y sin quererlo te dormiste

Los gemelos se dieron cuenta que te habías dormido y se estaban riendo un poco de la escena

Azul pasaba por ahí y no entendió el porqué de las risas hasta que vio que te dormiste sentado. No pudo evitar recordarse a sí mismo

El chico solo podía sonrojarse levemente mientras sonreía humildemente ante la linda escena pero no quería que nadie te despertara ni por accidente

“Jade, ¿Puedes llevarte a nuestro cliente a la sala VIP?” Este asiente y te toma con cuidado llevándote al despacho de Azul

Al verte en el sofá, te tapa con la chaqueta y le susurra a los gemelos “Al menos que sea urgente que nadie entre ni moleste al pececito” Una vez se van, cierra la puerta y hace su trabajo mientras que de vez en cuando observa tu estado

KALIM

Jamil te atendió cuando te vio entrar en Scarabia y rápidamente noto tu cansancio

“Puedo prepararte algo para despejarte mientras esperas a Kalim si quieres” Tu asientes y vas a la sala principal, cuando te sentaste entre los suaves cojines, fácilmente te dormiste

Kalim entonces entra de manera ruidosa buscando a Jamil y te encuentra allí callándose inmediatamente

Se acerca a ti con sigilo asegurándose de que no te despertó y afortunadamente no lo hizo

Entonces Jamil llega con algo de beber y ve a ambos. Kalim lo mira en silencio y él entendió, dejando la bandeja ahí y dejan que ambos estén solos

Kalim valoro lo mucho que trabajaste hoy y esto era lo mínimo que podía hacer por ti. Verte descansar lo relajaba bastante por lo que se sienta frente a ti y se relaja también, te veías tan radiante y apacible

“Duerme bien, mi oasis” Hoy parece que va a ser un día tranquilo para Scarabia

VIL

Los manzanares del jardín de Pomefiore te habían permitido aislarte de todo y desconectar

Con tanto silencio te apoyaste en el tronco de uno los manzanos y te dormiste 

Vil te ve y por muy adorable que le parezcas no podía permitir que descansaras en semejantes condiciones, obviamente la manzanita de la reina merece lo mejor

Sintiéndose algo culpable te despierta y te lleva a rastras y medio dormido a su habitación

Ibas a decir algo pero Vil interrumpe “Sin peros, si vas a descansar al menos hazlo bien y en condiciones”

Rápidamente te quita la chaqueta y cualquier cosa que pueda molestar el sueño (Gafas, joyería, zapatos, etc.)

La cama de Vil era increíblemente cómoda y no tardaste mucho en volverte a dormir. “Descansa bien cariño” Él sonríe y se va en silencio

IIDA

La habitación de Iida era el lugar más seguro. Nadie salvo tú y Ortho tenían permiso para entrar así que era perfecto

Te tumbaste en su cama para relajarte pero el silencio de la habitación fue suficiente para dormirte

Iida también había tenido un día largo y solo quería tumbarse en la cama y hacerse bolita

Pero entonces se dio cuenta de donde estabas y casi se desmaya

Se acerca para verte para asegurarse que eres tú y efectivamente lo eres, provocando que se sonroje fuertemente

Le parecías ultra adorable y a pesar de no tener la cama esta imagen compensaba el día largo

No sabía exactamente que hacer así que en silencio te cubre con su sudadera: “Esto es algo que se suele hacer en los animes ¿No?” Ver de pronto como te aferras a la sudadera mientras duermes ha derretido su corazón y esta entre lagrimas

MALLEUS

Solo te sentaste en un banco cerca de la entrada del dormitorio destartalado. Por primera vez encontraste el silencio después de todo el ajetreado día

No era de extrañar que en poco tiempo te durmieses del cansancio

Malleus apareció como siempre y te vio desde la distancia. Se preocupo un poco ver que no reaccionabas a nada por lo que se acerca

Verte tan tranquilo y en paz le saca una sonrisa, “Debías estar muy cansado hijo del hombre”

Pensaba que estaba un lugar poco cómodo y donde fácilmente podían despertarte, Entonces te recoge con cuidado para llevarte a tu habitación

Con un poco de magia Malleus prepara las almohadas y las sábanas para que estés lo más cómodo posible y te tumba

En silencio te besa en la frente y te sonríe última vez antes de irse y dejarte dormir

~Mod Azuln’t

[diosteestamirando]

¿Que si estoy enamorado?

Solamente se que a ella le gusta comer con cubiertos pequeños, qué le gusta la limonada sin mucha azúcar con más sabor a limón, qué ama las pastas pero más ama que yo se las prepare, qué le encantan los dulces pero no todos los días, que su pastel favorito es el de tres leches, qué le encanta caminar y adora salir a correr aunque sus pulmones ya no se lo permitan, qué ama el té frío que yo preparo y que cada ves que cumplimos un mes no nos damos regalos hacemos algo mucho más diferente, preparo comida y una sangría esa es nuestra forma de celebrar un mes más juntos, qué ama más en persona que por medio de redes sociales, qué se emociona si le doy un M&m's o unos Skittles, qué lee mis cartas hasta cinco veces, qué no le gusta que la diga que tengo una sorpresa porque ya quiere saber que es, como una niña pequeña con juguetes nuevos ¿y saben? sí, es mi niña y estoy teniendo un amor bonito.

[tastaturean]

Reto 17 (Reto Quincenal): Con un mínimo de cuatro personajes. Uno en  primera persona y escondiendo un secreto a los demás. Mínimo 1000  palabras, máximo 1500 (1278) Rating: Tan “maduro” como inocente Reviente: …secretos de juventud

La fiesta de pijamas del personal de Hogwarts

Sólo  a Albus Dumbledore podría ocurrírsele celebrar Halloween con una fiesta  de pijamas de profesores en su despacho. No me importa soportar los  ronquidos de Hagrid en su saco de elefante a altas horas de la   madrugada, pero tener a Sybill al lado soñando predicciones en alto no   es una perspectiva muy alentadora.

De momento estamos todos sentados en  confortables sofás alrededor de una cómoda mesita de té llena de pastas y  bollos, como si la opípara cena de hace escasa horas no hubiese sido  suficiente. A este paso, no va a haber faja mágica que me contenga. Pero  una más…una más no me hará daño, ¿verdad? Albus sabe cómo y dónde  acariciar el punto débil de las personas. Oh, una sola más.

Cuando por  fin nos cansamos de debatir los expedientes escolares más notorios y  notables, Flitwick propone un juego que se supone nos amenizará la  velada hasta la hora de dormir.

- Cada uno contará la  experiencia más loca de su juventud, la que con más nostalgia recuerde,  la que sin duda volvería a repetir -explica, y sonríe de soslayo a  Severus, para que relaje el semblante tenso que se le ha quedado.

-  ¿Demasiado vino en la comida, profesor? -es la respuesta del maestro de  pociones.

Y aunque ahogo una risita, como los demás, debo reconocer que  se me ha puesto hasta el último pelo del moño de punta. ¿Experiencias  alocadas? ¡Minerva McGonagall nunca ha protagonizado ninguna anécdota  alocada! Ni siquiera en sus tiempos de quidditch. O al menos, esa es la  cara que ofrezco a la galería de profesores en un estado ebrio-festivo  moderado pero latente.

- ¡Empezaré yo, entonces! -anuncia  Flitwick- Cuando era estudiante, una vez me reuní con mis mejores amigos  y nos disfrazamos de enanitos según un libro muggle para niños que  consiguió uno, no sé cómo. Logramos convencer a una bruja muy simpática  para que hiciera de Blancanieves y nos fuimos de paseo por Londres en  carnavales fingiendo que teníamos efectos especiales muy sofisticados  para la época. Tuvimos tanto éxito que un tal Spiul…Spiel…bueno, un  señor que decía ser director de eso que los muggles llaman cine, nos  quiso contratar para una de sus películas. Si no hubiésemos tenido medio   curso por delante...

Albus ríe de buena gana; Severus arquea   media ceja y sorbe su té; Sybill examina con el ceño fruncido los posos de su taza y luego vaticina un futuro alternativo prometedor para   nuestro profesor de encantamientos, de haber elegido la otra carrera.

-  Pero lo hecho, hecho está. El pasado es el pasado y no se puede   cambiar. – suspira Sybill- Ahora yo, con tu venia, Dumbledore   –carraspea- Bueno, lo que yo os voy a contar tuvo lugar hace unos años, porque claro, la juventud es algo muy relativo que nunca te abandona a menos que la eches – sonríe, ajustándose sus enormes gafas- El caso es que fue mucho antes de que Dumbledore me llamara para cubrir la vacante  en Hogwarts. Digamos que andaba sondeando los rumbos posibles que me   deparaba el destino, y barajando las mejores opciones –buscando trabajo como cualquiera, a ver quién pagaba más y quién quería a un pequeño gran  fraude, pero mejor me callo y sorbo mi té para que no se me note la  guasa- y me surgió un pequeño trabajo para una emisora mágica local, que  buscaba una radioadivina para las gentes supersticiosas del lugar. Al  principio me iba a negar, claro, porque unas artes tan depuradas como  las mías no se pueden someter a un estricto horario radiofónico; pero  decidí intentarlo durante un día y...oh, ¡fue maravilloso! Conseguí  predecir 5 muertes, 3 engaños, 2 enfermedades incurables y hasta 8  grims, ¡y acerté uno de cada 10! Aún recuerdo las lechuzas de   agradecimiento que estuve recibiendo durante semanas…- comenta, y se   rasca una verruga diminuta junto al ojo izquierdo, fruto seguro de una   maldición agradecida.

Hagrid se carcajea ruidosamente y agita la mesa; Severus se atraganta con una pasta y Flitwick le da unas   palmaditas en la espalda. Sólo Dumbledore sonríe cortésmente. Yo doy   otro sorbito a mi té y dejo que otro tome el relevo. Hagrid carraspea   dos y hasta tres veces antes de empezar a hablar.

- Pues   yo…err…recuerdo aquella vez que me guardé a escondidas una cría de…un   bichito muy simpático que, de verdad, no mordía ni era peligroso, ni   venenoso, a menos que se le pisase por error la cola; y claro, era   difícil no hacerlo porque tenía la manía de deslizarse por entre los   pies de la gente para mordisquearles la ropa, hasta que hubo cierto   accidente que…ah, y también aquella vez que solté a aquella cría de yeti  de aquel circo ambulante de invierno y la traje a mi cabaña. Pero se   escapó y no he vuelto a saber de ella. Claro que poco después fui a   visitar a Aragog y había unos restos de esqueleto que no parecía humanos  en su nido, pero imagino que sería un centauro mutilado o alguna otra criatura de paso. Y también aquella vez, con la cría de…

- Creo que ya es suficiente, Hagrid, muchas gracias. Imagino que tus colegas profesores ya se han hecho una idea.

Los  profesores Vector, Sinistra, Sprout, Trelawney y Flitwick miran cada   uno en una dirección o buscan manchas en su túnica. Severus no oculta su  gesto de repugnancia y yo sigo sorbiendo la tercera taza de té y dejo que hablen, ¡que hablen ellos!, porque  Minerva McGonagall no tiene nada  interesante que contar. No señor.

Cuando Sprout termina confesando sus  “experimentos” con las hierbas medicinales en pipa y sus efectos en  buena compañía a la luz de la luna en un invernadero solitario,  decidimos irnos todos a dormir.

Por suerte, Albus ha sido precavido y  hechizó la puerta una vez entramos todos, de modo que Severus, como era  de esperar, no trate de escaparse a sus mazmorras después de confesar  que en cierta bacanal Slytherin de fin de curso, lograron vestirle con  la túnica de gala de Narcissa Malfoy y untarle de maquillaje hasta las  cejas. Sí, recuerdo que luego Lucius no dejaba de hacerle gestos  lascivos burlones a la hora de las comidas.

- Severus, ¿a dónde  vas? Tu saco está ahí, junto al mío –señala Albus amable pero  firmemente. Y estamos todos metiéndonos en nuestros improvisados catres  con cierto bochorno y sensación de “dónde me he metido, por Merlín y mis  ancestros”, cuando nuestro director remata- Ah, Minerva, y espero que  no te hayas hecho la falsa ilusión de escapar de tu turno de narración.  Mañana durante el desayuno nos contarás alguna historia divertida, de  esas que crees que no te extraerían ni con veritaserum. Ahora, ¡buenas  noches a todos!

Las luces de las lámparas se apagan y de  inmediato me pongo a pensar en una historia plausible y lo  suficientemente decente como para compartirla con los demás profesores.  ¡Ni hablar de contarles la que lleva rondando mi cabeza durante toda la  sesión! La que Albus, tan agudo él, parece haber adivinado en el brillo  de mis ojos mientras me evadía del monótono relato semi anecdótico de  Vector: el año en el que el equipo ganó la copa de Quidditch y todas mis  amigas y yo nos fuimos a celebrarlo a un santuario secreto de brujas,  un día de luna llena, bañándonos desnudas en la fuente bajo las  estrellas, cantando himnos prohibidos y construyendo hermandades  perecederas pero ¡oh! tan bonitas entonces.

Y, soñando con aquella  noche memorable, no escucho ni los ronquidos atronadores de Hagrid, ni  los augurios somnolientos de Sybill, ni el rechinar de dientes de  Severus, ni la risita pícara de Albus, que sé, oh sí, sé de buena tinta,  que nos está examinando en sueños a todos.  

En la fiesta de Albus, en la fiesta de Albus, todo el mundo salía con algún secreto de minus

----------------------

Publicado originalmente en el Gremio HP de Livejournal en septiembre de 2004 aquí.

Nota: Los versos finales hay que cantarlos con la melodía de "En la fiesta de Blas". Es muy malo, pero tenía que hacerlo : X

Los retos del Gremio HP los voy recopilando en Wattpad aquí.

[el-mundo-segun-lola]

Mi favorito

Eres el té calientito y dulce que tomo por las mañanas.

Eres esa almohada suave en la que me gusta recargar mi cabeza al recostarme por las noches.

Eres mi vestido favorito, aquel que tiene flores rosas y es suave al tacto.

Eres esa dona con mucho glaseado que elegiría en la caja de pan.

Eres esa película de época que tanto adoro ver.

Eres el mar cuando la marea es tranquila y la playa cuando son las cinco de la tarde.

Eres la pasta cremosa que llevo esperando mucho tiempo sentada en la mesa.

Eres mi pijama después de un largo día.

Eres las flores coloridas en el campo o en el jardín.

Eres mi personaje favorito en este libro llamado vida.

Autora: Lola Correa

[beonecirugia]

Cómo Mantener Tus Dientes Blancos Después de un Blanqueamiento Dental

El blanqueamiento dental es una opción popular para aquellas personas que desean una sonrisa más brillante y atractiva. Sin embargo, después de someterte al tratamiento, es esencial mantener los resultados para disfrutar de una sonrisa blanca por más tiempo. Aquí tienes consejos prácticos sobre cómo mantener tus dientes blancos después de un blanqueamiento dental.

1. Evita alimentos y bebidas que manchan

La dieta tiene un impacto directo en el color de tus dientes, por lo que deberías evitar o reducir el consumo de ciertos alimentos y bebidas que pueden causar manchas:

Café y té: Son conocidos por dejar manchas en los dientes debido a su alto contenido de taninos.

Vino tinto: Contiene antioxidantes y pigmentos que pueden oscurecer los dientes.

Salsas: Las salsas oscuras como la de soja o el curry pueden contribuir a las manchas.

Bebidas carbonatadas: Los refrescos oscuros y las bebidas ácidas pueden dañar el esmalte y hacer que los dientes sean más susceptibles a las manchas.

Si no puedes evitarlas por completo, trata de enjuagar tu boca con agua después de consumirlas.

2. Mantén una buena higiene oral

El cuidado dental diario es crucial para mantener una sonrisa blanca.

Cepillado: Cepilla tus dientes al menos dos veces al día con una pasta dental blanqueadora que contenga flúor. Esto ayuda a eliminar manchas superficiales.

Hilo dental: Usa hilo dental una vez al día para eliminar la placa y los restos de alimentos entre los dientes.

Enjuague bucal: Un enjuague bucal blanqueador sin alcohol puede ayudar a combatir las bacterias que causan manchas y a mantener el aliento fresco.

3. Programa limpiezas dentales regulares

Las visitas regulares al dentista son fundamentales para mantener tus dientes blancos. Los dentistas pueden eliminar la acumulación de placa y pulir las manchas superficiales que no se pueden tratar en casa. Además, un chequeo regular permite detectar problemas tempranamente, evitando complicaciones futuras.

4. Usa kits de blanqueamiento en casa con moderación

Los kits de blanqueamiento casero, como las tiras blanqueadoras o las luces LED, pueden ser útiles para mantener el brillo de tu sonrisa. Sin embargo, úsalos con moderación para evitar la sensibilidad dental y el desgaste del esmalte.

Sigue las instrucciones: No uses más cantidad de producto ni por más tiempo del recomendado.

Consulta a tu dentista: Pregunta si el uso de productos de blanqueamiento en casa es adecuado para ti.

5. Mantén una dieta saludable

Una dieta equilibrada es beneficiosa para tu salud general, y también lo es para tus dientes.

Frutas y verduras crujientes: Alimentos como las manzanas, el apio y las zanahorias ayudan a limpiar los dientes de forma natural.

Lácteos: Los productos lácteos como el yogur y el queso contienen calcio y fósforo, que ayudan a remineralizar el esmalte dental.

Conclusión

Mantener tus dientes blancos después de un blanqueamiento dental Madrid no es complicado si sigues estos consejos. Evita los alimentos y bebidas que manchan, cuida tu higiene oral, acude al dentista regularmente y cuida tu dieta. Con un poco de esfuerzo, podrás disfrutar de una sonrisa brillante y saludable durante más tiempo.

[tastatast]

Patrizia

Situat al centre de Mòdena (Emilia-Romagna), als peus de la Ghirlandina, el campanile del duomo de Mòdena, el Patrizia és el restaurant del jove cuiner Tommaso Zoboli.

En Tommaso només té 25 anys. Va néixer a Mòdena el maig del 1998 i a 16 anys ja va iniciar els seus estudis de cuina a l’Scuola Alberghiera e di Ristorazione di Serramazzoni (a uns 40 km de Mòdena capital). Pel que fa a l’experiència professional, a tan sols 18 anys ja va començar a treballar durant 2 anys i mig, del 2016 al 2018, a l’Osteria Francescana d’en Massimo Bottura (quan en Davide di Fabio de Dalla Gioconda n'era el cap de cuina) i 4 anys, del 2018 al 2022, com a subxef d’en Gianfranco Pascucci al Pascucci al Porticciolo de Fiumicino (Roma), a més de fer unes pràctiques al St. Hubertus d’en Norbert Niederkofler l’hivern del 2018. A més, el 2021 va guanyar el premi com a Millor Xef Menor de 30 Anys d’Itàlia per la revista Witaly d’en Luigi Cremona.

Recolzat i patrocinat per cases com Lavazza i Barilla, amb qui elabora la pasta Be Human, una pasta en forma de silueta humana i impresaen 3D per BluRhapsody, també és el protagonista de "La Prima Volta", una sèrie-documental produïda per Lavazza amb la col·laboració de Tuorlo Magazine (amb qui en Tommaso treballa sovint), un documental que no parla de cuiners famosos i històries d’èxit, sinó de cuiners desconeguts, que comencen i inicien els seus projectes.

El seu somni era obrir el seu propi restaurant a 25 anys i Lavazza ha jugat un paper fonamental en la realització d’aquesta fita, encoratjant-lo i donant-li suport en les seves eleccions a través de trobades amb alguns professionals i mentors com: el cuiner Davide Oldani, creador de la “Cucina Pop" i qui ha representat una guia, exemple i inspiració creativa per al jove xef, sobretot pel que fa al valor de l’equip; Jannik Sinner, un jove campió de tennis italià, que li ha donat alguns consells sobre com seguir el camí amb disciplina i perseverança i com afrontar nous reptes, exactament com ho fa un esportista d’alt nivell; i, finalment, el propi Ferran Adrià, un suport per a en Tommaso en el desenvolupament i potenciació de la creativitat en l'àmbit gastronòmic, que l’ha instruït en diversos aspectes que un jove emprenedor no pot ignorar.

Obert el 7 d’octubre de 2023 en el local on anteriorment hi havia hagut l’històric restaurant Omer, hi anem a dinar tant sols 4 mesos després. De fet, ens va comentar que érem els segons estrangers que hi anaven, després d’uns francesos de Lyon.

En Tommaso explica que Patrizia és el nom de la seva difunta mare, qui representa la seva part més irracional i onírica. Ens explica que li agrada estar a la barra i explicar els plats perquè diu que cadascun té una història i una idea i perquè vol generar aquest ambient proper amb el comensal.

Molts l’han definit com un dels nous talents amb més potencial d’Itàlia. Jo el veig un noi jove però amb les idees molt clares, amb una bona base de cuina, amb el cap ben moblat, tocant de peus a terra, reflexiu, ambiciós en el sentit d’inconformista i amb ganes de progressar i, per força, apassionat. Transmet confiança i seguretat i és receptiu a les crítiques, fins al punt de reclamar-les. Per descomptat, forma part del nou planter d’Itàlia i té potencial i anys per a desenvolupar-se. Sembla que cuidi l’equip, amb un bon tracte i bons horaris laborals i també parla tant dels salaris justos com dels dies de descans evitant els torns extenuants.

EL LOCAL

És una planta baixa en un carrer estret del centre de Mòdena on pràcticament no hi passen ni cotxes. S’ha de trucar al timbre i només entrar et trobes una projecció audiovisual simulant entrar en un bosc frondós, en un món de ficció, amb un aire meravellós, de conte de fades. 

El menjador és una barra en forma d’U amb uns còmodes tamborets alts i amb una capacitat per a unes 14 persones. Una barra en la que, tant en Tommaso com els seus dos caps de partida, en Marcello i en Federico hi acaben i hi emplaten els plats, però des de la que no se’n veu la cuina, que queda darrera d’una paret de maons de vidre de Poesia Glass (l’estudi italià que va fer la paret de la façana de la boutique Chanel, actualment Hermès, d’Àmsterdam). Una barra en la que tens la sensació d’estar en una mena de chef’s table o de taula de la cuina, en la que s’escurça la distància entre cuiner i client; i, com a mi m’agrada, també entre client i client. A sobre la barra, 2 làmpades Parentesi (dissenyades per Achille Castiglioni i Pio Manzu el 1971) que, a part de decorar la sala, escalfen els plats.

A més, el Patrizia també compta amb un segon menjador amb una taula per a compartir per a unes 4 o 8 persones, per als clients que no busquin aquest contacte directe amb la cuina o que prefereixin menjar en un privat. 

L’EQUIP

L’equip és especialment jove. Està format pels dos caps de cuina de tant sols 19 anys, en Federico Poppi i en Marcello Bergamini, tots dos nascuts a Formigine (Mòdena) l’any 2004 i amb el diploma de cuiners. Se’ls veu ben avinguts i molt compenetrats amb en Tommaso; de fet, en Tommaso ens explica que no pot ni parlar-ne individualment, que per a ell són Marci&Fede i Fede&Marci i que fins i tot li recorden Pinco Panco i Panco Pinco. A sala, la sommelier Elettra Orsi, nascuda a Altedo (Bologna) l’any 2000, coneix en Tommaso des que eren petits, de fet anaven junts a col·legi i es van retrobar treballant a l’Osteria Francescana. Tots plegats, juntament amb l’Emilia i la Victoria a la cuina, atenen els comensals, des de la seva joventut, amb una tendresa i una professionalitat ben admirables.

L’OFERTA CULINÀRIA

El Patrizia és un restaurant particular que canvia cada 4 mesos, cada estació de l’any; però no només canvia tot el menú de dalt a baix, sinó que aquest canvia juntament amb tot el local, modificant la decoració, la il·luminació, la música, els quadres (que en aquell moment eren una mena de joies daurades de la jove italiana Antonella Zazzera) i, fins i tot, els uniformes de tot l’equip per tal d’adaptar-los al nou menú. Un lloc polièdric com l’escenari d’un teatre que, en funció de l’espectacle, l'escenografia canvia a mesura que canvia l'escenari i tot gira al voltant del menú.

No hi ha l’opció de menjar a la carta i ofereix 2 menús: el Menú Lunch, que només se serveix a l’hora de dinar i entre setmana, a base de 3 plats i per 35€ (actualment ja no el serveix); i el menú temàtic que canvia trimestralment i que es pot menjar en la versió curta de 5 plats per a 55€ (la segona edició ja valia 60€) o en la versió llarga de 8 plats per a 85€ (la segona edició, 95€).

Em sembla imprescindible mencionar i destacar la carta física, editada i impresa com si fos una revista i numerada amb la intenció d’editar-ne una de nova cada temporada. Tot i que potser no sigui del meu gust estètic, sent una clàssica i apassionada dels papers verjurats i aquestes cartes més senyorials, trobo que és tot un suport gràfic amb una imatge jove, urbana, enèrgica, informal i amb un disseny gràfic molt treballat. En aquesta carta-magazine, únicament en italià, hi apareixen unes pàgines explicant el concepte de “Tradi-Uzione” i la seva idea de cuina, que explico a continuació; l’oferta gastronòmica, especificant els menús i els maridatges i un codi QR enllaçant a la carta de vins; i cada un dels plats del menú amb els ingredients, els al·lèrgens, una breu explicació i una il·lustració gràfica del plat feta pel jove Illario Luigi Filippo.

Entremig, també hi ha alguna publicitat de Lavazza i BlueRhapsody, amb qui elabora la pasta de Barilla, però trobo que està fet amb molta gràcia, quedant molt integrats en el format i sense resultar un anunci molest. També especifica gràficament els al·lèrgens fent-ne una breu descripció i, fins i tot, hi ha els plànols del local especificant els metres quadrats de cada estança i tot. A més, també hi aporta un enllaç a Spotify amb la llista de cançons que ha creat per escoltar durant el menú, que en el cas del Menú Graffiti era música hip hop des dels anys 80 i 90 fins a l’actualitat com Dargen D’Amico i Francesco Gaudesi. En aquesta carta-revista no hi falta detall, també hi ha unes fotografies de cada membre de l’equip amb una breu biografia; un petit manifest en el que descriu el projecte, els seus objectius i els resultats. I, finalment, menciona les marques i les persones que li donen suport. Tot plegat, amb un seguit d’imatges fetes a través de plataformes audio-visuals com Unsplash, Pinterest, Savee o Journal Article. Un seguit de pòsters, fotografies i làmines amb un disseny gràfic molt elaborat i que es podrien arribar a emmarcar per separat i tot.

En el primer menú, anomenat Graffiti, volien donar les gràcies a Mòdena a través d’unes receptes tradicionals i locals adaptades al moment actual, canviant-ne l’estètica i la consistència, però sense canviar-ne ni el contingut ni l’essència. Per a comunicar aquesta idea, van fer el paral·lelisme amb els monuments històrics de la ciutat (el receptari local i tradicional) i com els grafitis i l’art urbà (les adaptacions actuals) poden canviar l’estètica dels monuments sense canviar la història de la ciutat. Van pensar en les receptes tradicionals com a monuments històrics sobre els quals dibuixar grafits irreverents per canviar la seva visió però no la seva ànima. 

La idea d’adaptar-se al moment actual m’agrada, potser el que no acabo de veure clar és si aquestes irreverències són necessàries; per a mi, el respecte i l’admiració pel passat són primordials. Però en Tommaso assegura que els joves no odien la tradició, que simplement volen dir la seva i deixar la seva empremta. S’ajuda de la paraula “Tradi-Uzione”, un joc de paraules entre “tradizione” i “traduzione”, entre “tradició” i “traducció”, que en català vindria a ser, “tradi-ucció”. És a dir, traduir la tradició a través de la generació actual.

En Tommaso té molt clar que cuinar és art. El que es pregunta és com d’artístic pot arribar a ser el gest de cuinar. Diu que la cuina és instint, necessitat, creativitat i gust, tot filtrat a través del nostre cos. Diu que, quan en Picasso tanca els ulls, desapareix; quan en Mozart es tapa les orelles, no hi sent; però quan mengem podem tancar els ulls i tapar-nos les orelles i les emocions no s’acaben. Per això, creu que la cuina és una art natural i instintiva i que l’hem d’escoltar. A mi em fa pensar en allò de l’art total o absolut del que parlaven els germans Roca a El Somni l’any 2013.

L’OFERTA LÍQUIDA

En format digital enllaçada a través d’un codi QR que es troba a la carta-revista, la carta de vins és molt gràfica i interactiva. Un mapa d’Itàlia amb un punt a cada regió per a clicar a la zona que es prefereixi i donant un clar protagonisme als vins italians. Per altra banda, també hi ha un enllaç als vins de la resta del món (a través d’un altre mapa), que són de països com França (principalment Champagne, alguns blancs i negres lleugers) i una referència anecdòtica d’Espanya, d’Alemanya, Eslovènia i, fins i tot, d’Israel. En cas de desitjar-ho, es pot clicar a cada referència per ampliar la informació del vi amb l’anyada, les varietats de raïm, l’elaboració, l’alcohol, el municipi i la regió, el preu, una curta nota de tast i una fotografia de l’ampolla. Una carta classificada per regions, però no per tipus de vins, fet que dificulta la recerca en cas de buscar directament blancs, negres, rosats o escumosos. Una carta relativament curta a base de vins tant naturals com convencionals, de preus molt assequibles (els més cars sent d’uns 100€) i molt ajustada de preu, convidant a beure. 

També ofereix 2 maridatges: un de 3 copes (45€, 35€ pel segon menú) i un de 5 copes (75€, 55€ pel segon menú) sense donar-ne més detalls.

El servei, dut a terme per la jove sommelier i cap de sala Elettra Orsi, va ser excel·lent, a part d’oferir una molt bona selecció de vins, va entendre perfectament la nostra petició i la va encertar de ple. Una gran recomanació!

VAM BEURE

Una ampolla de Procanico 2021 d’Antonio Camillo (Toscana IGT) a 30€, tot i que la carta indicava 25€.

Un celler situat a Manciano, a la província de Grosseto, a la Maremma Toscana, a uns 440 metres d’alçada. 

Antonio Camillo, nascut a la Toscana, va treballar durant 15 anys com a enòleg a cellers com Poggio Argentiera d’en Giampaolo Paglia abans de començar el seu projecte l’any 2006, quan va comprar dues vinyes velles d’entre 40 i 60 anys a la frontera amb el Lazio, amb un total de 5 ha (actualment 12 ha). L’Antonio Camillo elabora vins naturals amb una mínima intervenci��, utilitzant productes naturals com el coure. Fa una elaboració juntament amb una sèrie de productors joves i innovadors que s'estan fent un nom en aquesta part del món. També cultiva Ciliegiolo, Vermentino, Canaiolo, Ansonica, Malvasia i Sangiovese.

Suposadament, un clon local del Trebbiano Toscano aquest vi de Procanico ha estat veremat a mà, totalment desrapat i fermentat i macerat sobre les pells durant 15 dies en tina de ciment i amb llevats autòctons salvatges. Envellit en tines de ciment durant un any, dels quals 6 mesos amb les seves mares, se sotmet a una fermentació malolàctica espontània completa. Està embotellat sense filtrar i sense estabilitzar i té 13% vol. Val uns 18 o 20€ i el venen a 30€ al restaurant.

Un vi taronja natural i ecològic i de maceració pel·licular, amb un clar estil georgià. Va resultar ser molt aromàtic, amb un perfil floral, cítric i lleugerament especiat, es podria arribar a confondre amb un delicat Moscatell sec; amb una bona acidesa, fresc, de mig cos, amb uns tanins molt amables i amb un post-gust considerable. Un vi sorprenentment elegant i equilibrat.

L’ÀPAT

Vam fer el menú de 8 plats (95€), que estava format per 12 pases que compto de la següent manera: 3 aperitius, 6 plats, 2 postres i 1 petits fours. 

El menú aquell mes de febrer era el segon, el “Fairytale called life” o “Una fabola chiamata vita”, un menú inspirat en els contes de fades. 

Comença així.

Quina diferència hi ha entre el que ens expliquen quan som petits i el que és realment la vida?

Hi havia una vegada una princesa anomenada Vida, víctima d’un encanteri que només es podia trencar amb un petó. La princesa estava tancada en un castell envoltat per un terrible drac anomenat Realitat, molts cavallers valents van intentar alliberar-la però sense èxit. La princesa va esperar i esperar el seu amor a l’habitació més remota de la torre més alta de la fortalesa del drac.

El viatge comença en un regne molt llunyà a partir dels pensaments d'un xef que, a través dels records, la imaginació i una mica de bogeria, ens farà viatjar per móns inesperats i imatges distòpiques. 

Bon viatge!

3 APERITIUS servits a la vegada.

C’era una volta.

Mel, abelles. L’extinció de les abelles.

Com en els contes de fades més bonics, on un narrador introdueix històries d'herois i princeses amb l’expressió “vet aquí una vegada”, en el nostre viatge aquesta expressió esdevé, a més d'un inici, el missatge de com en pot arribar a ser d’important un petit gest o un ésser viu de la mida d'una abella.

Com va dir l’Albert Einstein, “Si les abelles desapareixen de la terra, a l'home només li quedarien 4 anys de vida”.

Per una banda, un esmorzar típic italià com és una fetta biscottata (un bescuit o biscote, un pa de motlle cuit al forn dues vegades, la segona tallat a llesques per extreure’n més la humitat, quedant sec per tal que es conservi durant més temps que el pa normal, el pa fresc), normalment acompanyada amb mantega, melmelada o mel.

En aquest cas, una fetta biscottata, amb mantega i mel de West Pokot (un comtat de Kenya situat a 10 hores amb cotxe de Nairobi) feta amb l’ajuda de l’ONG italiana CEFA, que forma i dóna suport al grup Cheror, un grup de 24 apicultors de la zona, en un moment de sequera i crisi climàtica com el que estem vivint.

2. Don’t lick it.

Wasabi, ginebra, frizzipazzi i eufòria.

Ens van ensenyar que la imaginació no té límits, fins al punt de pensar que besant una granota podria aparèixer un príncep. El cert és que la granota no serà mai un príncep i que l'única manera de perseguir aquesta faula és evitar la realitat i dependre de la imaginació. La granota no es besa, sinó que es llepa.

Per altra banda, una granota que, com que no la lleparà cap príncep com en els contes, sinó que a la vida real, només es llepen com a al·lucinògens, porta a sobre, una emulsió de poma, wasabi i fulla d’ostra. Al final, es va notar un efecte efervescent de pessigolles a la llengua com el del Peta Zetas (a Itàlia venut com a Frizzy-Pazzy, uns grànuls “frizzantes” que et tornen pazzi o “boig”) que no deixa de ser el tradicional sidral o pica-pica.

3. Potion.

Secrets.

Quin és el secret del verdader amor?  Confies en nosaltres?

Per últim, el brou de color vermell, una mena de còctel amb alcohol, afruitat per algun suc dolcet de grosella o similar i una mica picant-especiat, però del que no ens en van dir l’elaboració perquè, com en l’amor, els ingredients no se saben. Molt bo, no excessivament dolç. Realment, un deliciós bacio d’amore. 

Això sí, C’era una volta és una expressió que, pel que fa a la gastronomia, sempre més em recordarà el plat de l’AlpiNN d’en Niederkofler “C’era una volta una trota”. 

LA PART CENTRAL DE L’ÀPAT.

4. La Pavironica.

Tortelli, mantega i sàlvia.

Hi ha faules que no s’entenen mai, ni quan ets un nen ni quan ets adult, potser perquè es llegeixen i s’haurien de viure. Aquesta és una faula modenesa anomenada “La família Pavironica”* i diuen que és millor viure-la que explicar-la. I és que durant les celebracions del Dijous de Carnaval (Dijous Gras), tres actors vestits com els plebeus del 1700 interpreten els tres membres de la família desfilant pels carrers de Mòdena i acaben pronunciant un discurs en dialecte modenès des del balcó de l’Ajuntament, amb vistes a la Piazza Grande. 

*La família Pavironica està formada per en Sandrone, que representa el pagès del passat, aspre, però intel·ligent i astut, el portaveu de les persones més humils i maltractades i un personatge que sempre busca estratagemes per arribar a final de mes; la seva esposa Pulonia, una dona submisa al seu marit i sense finalitats feministes, autèntica expressió de la "rezdòra”, la directora de la família, encarregada de gestionar la casa i responsable de la vida familiar diària; i, finalment, el seu fill Sgorghìgolo, un adolescent que representa l’eterna joventut, ignorant però astut. El nom de Pavironica prové “pavéra”, una herba de marge que els pagesos utilitzaven per a fer mantes i barrets (també alguna cadira de palla o catifes) que els protegissin del fred, la humitat i la pluja. Una època en què la imaginació i l’enginy ajudaven a sobreviure condicions de misèria, una època en la que es va formar el caràcter de la gent de Mòdena, acostumats a l’adversitat, a conformar-se i amb un tarannà tranquil, lent i de resignació, però sempre dedicat a construir i no a destruir, disposat a ajudar els altres. En Sandrone és un tradicionalista que desconfia del progrés perquè sap que les innovacions sempre aporten noves desgràcies, lligat a la família en la qual creu una necessitat indispensable i insubstituïble, un treballador conscient i estalviador per a un futur sempre insegur. Aquestes són les qualitats de l'antic poble de Mòdena, transmeses en gran part a les noves generacions, i aquestes són les qualitats de Sandrone, el personatge principal de la Família Pavironica que, creada fa segles, encara es manté viva, de manera que els modenesos encara s'hi senten identificats.

El plat representa un Carnaval a Mòdena vist des de la visió d’un bambino modenese.

Per una banda, un tortellone amb mantega i sàlvia; a la base, un tortino de ricotta di montagna i parmegiano; per sobre, una salsa d’algues; i, per acabar, espinacs amb mantega, uns trossos de prosciutto de Parma i unes fulles de menta fresca. Una mena de tortellini (que acostumen a farcir-se de ricotta i espinacs i a servir-se amb parmesà i fulles com sàlvia o menta) desconstruïts.

Feia olor de prosciutto. El tortino de ricotta era una mena de pastisset calent i esponjós entre una royale i un soufflé dens de ricotta fornejada amb parmesà, em va agradar molt, quan va sortir de cuina treia fum, però van tardar tant a emplatar la resta d’ingredients que quan ens va arribar ja s’havia refredat. La sàlvia era cruixent però no estava fregida i mantenia el gust, molt bona. Es notava el gust de menta. M’hagués agradat més calent però va ser boníssim. Fresc tot i la cremositat del formatge i la salsa. Un molt bon començament!

Per altra banda, en un petit plat a part, la frappa, una massa feta de farina, ous i sucre que tradicionalment es fregeix amb abundant llard de porc i se serveix esquitxada amb una mica de mel o sucre de llustre, una recepta originària de l’època medieval, típica de Carnaval i que, pràcticament a cada regió d’Itàlia anomenen amb un nom diferent: berlingozzi o cenci a la Toscana, crostoli a Friül, struffoli a Campània, chiacchiere a la Llombardia, bugie a X, sfrappole a X, cenci a X o galani a X.

Una massa molt fina que s’infla quedant buida per dins i ben cruixent, semblant a les orejas de Galícia o a les orelles del Priorat. En aquest cas, tallada molt prima com si fossin unes tallarines fregides amb olio di vinaccioli (de les pells del raïm, dels hollejos) i en forma de niu, extremant la fagilitat de le frappe i que s’esmicolaven amb facilitat; espolvorejades amb parmesà enlloc de sucre i amb una mica de vi semi-sec per aportar acidesa. Delicat i deliciós i, a més, un fregit molt net!

5. Ratatouille.

Mandarina, verí.

De vegades ens agradaria no haver de pensar, actuar sense ressentiments i trobar algú que ens guiés i ens ho facilités tot. Però ens agrada fer la nostra i tenir una identitat pròpia.

Un plat inspirat en Ratatouille, la pel·lícula d'animació estatunidenca de 2007, produïda per Pixar i distribuïda per Walt Disney, que narra la història de Rémy, una rata que viu a París i vol ser xef.

Destapen el barret i trobem una ratatouille de verdures feta amb verdures cuites totes de manera singular; per sobre, unes fulles d’alga nori molt ben integrades. Tot seguit, serveixen una salsa vermella que és una concentració natural de tomàquets i pebrots cuits al buit, sense sal ni oli ni cap més ingredient. Per sobre, hi ruixen el verí. El plat també tenia gravat un dibuix d’en Rémy. 

Feia olor de mandarina, el verí que acabaven de ruixar. Trobo que com a verí està ben representat perquè és una olor que t’alerta, però és una olor que no hi pinta res en el gust que tenim assimilat que ha de tenir una ratatouille. Les verdures eren poc gustoses, predominava la nori. Sort de la salsa vermella, que era molt intensa i densa, sinó hagués trobat a faltar gust de vegetals, de ratatouille.

Serveixen mitja llesca de pa de sègol in cassetta (de motlle d’1,2 kg) del Forno Brisa de Bologna, fet amb sègol cultivat per l’Alessandro d’Angelo de manera ecològica a Contrada Ginestre, als turons de Pescara (Abruzzo).

6. Rosa, rosae, rosetta.

Rose, Comté, Spalla cotta.

Un plat inspirat en el conte “La Bella i la Bèstia” de l’escriptora francesa Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, més conegut per la versió de Walt Disney, en el que la Bèstia guardava la seva rosa com el tresor més preuat del món.

En aquest cas, per a en Tommaso i el seu equip, el més preuat d’aquest món són les seves tradicions, que volen salvaguardar explicant-les, donant-les a conèixer i tractant-les amb respecte i delicadesa, tal com cuidarien una rosa. 

Servit tapat amb una campana de vidre, que per sort no havien fumat, ja m’espanto quan veig campanes…

A la base, emplaten, des d’un cassó, una salsa de parmesà, crema de llet i pètals de rosa.

A sobre, hi posen una rosa feta d’una pasta de farina i ou feta per ells i spalla cotta* di Parma laminada i banyada amb una beixamel de Comté, tot junt fet al forn.

*La spalla cotta és un salume típic de San Secondo Parmanese i de tota la província de Parma (Emilia-Romagna) fet d’espatlla de porc cuita al vapor i servida calenta, normalment acompanyant la torta fritta. És un embotit arrodonit, d’uns 30 cm de llarg, de color rosa fosc i que se sol tallar a ganivet, no a màquina.

Per sobre, una pols de rosa.

Tot i que estigui basat en la rosa de La Bella i la Bèstia, em va fer pensar més en la rosa orgullosa i melodramàtica que cuidava el Petit Príncep a l’asteroide B612.

La salsa de parmesà del fons era finíssima i la rosa no tenia aquell gust artificial perquè no era ni un oli ni una essència ni un extracte, sinó que eren els pètals de rosa infusionats en crema de llet i triturats amb la mateixa salsa. A més, es barrejava una mica amb la beixamel de Comté que duia la spalla cotta, que havia quedat una mica torradeta i cruixent a les puntes. El Comté que duia la beixamel s’estirava i feia fils.

És talment una recepta local, una rosette modenese. Tot i que fos la primera vegada que la menjava, em va semblar respectuosa amb la recepta originària i molt ben elaborada i, tot i que podria semblar una mena de lasanya, no tenia res a veure. Tot plegat es fonia a la boca, era tendre i suculent, a base de gustos amables, càlids, suaus… de formatge, crema de llet, beixamel, embotit de porc… I, tot i l’hiper-calòric i pesat que pugui semblar i entenent que era contundent, va resultar ser prou fi i delicat. Deliciós.

7. Rape-Ronzolo.

Remolatxa, safrà i or.

Rape-Ronzolo o Raperonzolo és un conte de fades del 1812 dels Germans Grimm que nosaltres potser coneixem més com a Rapunzel, Repunxeta o Repunxó, que resulta que era la mare de la Ventafocs.

En Tommaso ens explica que les receptes dels seus mestres mostren la bellesa de la cuina italiana i estan tancades en una torre com la donzella Rapunzel. Ells es pregunten si uns espaguetis de safrà i or podrien ser el fil conductor entre una princesa i un mestre. I, com que volen portar la recepta fora de la torre i l’única manera d’escapar-se’n és a través de la cabellera daurada de la donzella, fan aquest plat d’espaguetis amb safrà i or.

El plat són uns espaguetis al safrà i or que representen els cabells rossos de la Ventafocs i que, per l’or, fan pensar en Gualtiero Marchesi, sobretot a Itàlia. Al costat, una salsa de color vermell fosc de remolatxa caramel·litzada com un caramel mou, a base d’un suc de remolatxa reduït amb mantega. El puntet de salsa verda era de julivert i ossobuco.

Els espaguetis eren tebis, al dente i es notava el gust de safrà. La salsa de remolatxa em va recordar una salsa espanyola, semblava que portés un fons de carn i tenia gust de mantega reduïda però no semblava que estés lligada amb farina com un roux. En qualsevol cas, va ser boníssim. Quan emplataven el plat ja tenia tan bona pinta que va fer que un dels comensals que estava fent el menú curt, demanés afegir aquest plat. 

8. Pinocchio diventa Cenerentola per Bambi.

Cérvol, cendra, avellanes, fusta i teràpia.

Des que som petits, ens han ensenyat que la vida és bella però també difícil. Començant per en Pinotxo, que no és feliç amb el seu cos, passant per la Ventafocs, símbol de l’explotació, i arribant a en Bambi, amb els seus traumes familiars perdent a la seva mare. D’aquesta manera, troben que la salut mental és molt important i diuen que, com a cuiners, volen cremar els seus traumes i treballar-los fins a convertir-los en una recepta.

Era un filet de cérvol d’allevamento (no era salvatge sinó de granja i alimentat amb herba) i de Nova Zelanda, fumat amb fusta de palo santo i també amb romaní, nabius i llorer i lacat amb una salsa de soja; a la base, una salsa d’avellanes; i, per sobre, avellanes ratllades. 

En un bol a part, una escuma d’albergínia amb pols de cafè i de la pell d’albergínia.

A dins el cap, que feia pensar en un Plensa, hi havia un tros de fusta de palo santo (un arbre de la mateixa família que l’encens i la mirra) cremant per perfumar l’ambient i crear harmonia, pau i tranquil·litat.

El  plat feia olor d’avellanes i el cérvol estava molt i molt ben cuit, rosadet, més aviat poc fet, era tou i sucós i no es notava ni el gust de fumat ni el de la soja, tampoc havia quedat excessivament salat per aquesta ni semblava gaire lacat; a més, la salsa d’avellanes li quedava molt bé. Inicialment, van anunciar que el cérvol era de la Toscana, però després van comentar que era de Nova Zelanda, que havien fet proves amb el de la Toscana però que era massa fort. Així que em vaig menjar el plat pensant-me que el cérvol era de la Toscana. Fos d’on fos em va semblar de bona qualitat, potser amb poc gust de carn de caça, però la manera de cuinar-lo també podria ser el causant d’aquest gust més suau. En qualsevol cas, el que vull deixar clar amb el comentari és que (així com tastant vins a cegues sí que he arribat a encertar l’origen, varietat, vinya, anyada i elaborador) tampoc tinc els coneixements per identificar l’origen del cérvol i només em pregunto quin deu ser el motiu d’haver triat el de Nova Zelanda, tenint-ne a Itàlia o a altres països d’Europa.

L’escuma d’albergínia del bol era una mena de royale d’albergínia i patata, però amb més gust de mantega que d’albergínia. El gust de cafè no es notava pas. Bo però m’hagués agradat més calent.

Per sort, el Palo Santo no era gaire aromàtic i tampoc va fer gaire fum, així que no em va molestar. Feia una olor una mica dolça, de fusta, un punt cítrica i semblant al coco.

En principi, el plat ve a ser “en Pinotxo que esdevé la Ventafocs a través o per a en Bambi”. Vaig saber identificar-hi en Bambi, pel cérvol, però encara em pregunto on són en Pinocchio i la Ventafocs al plat. Potser són massa contes, més el tema de la salut mental, per a tractar en un sol plat.

9. Il lupo.

Xai, nabius i un llop.

A molts contes el llop és el dolent, sobretot al conte “El llop i les set cabretes” dels germans Grimm, en el que la mare de les cabretes les avisa que no obrin a ningú mentre ella va a comprar i en la que el llop intenta entrar a la casa per menjar-se les set cabretes.

Diuen que ells han analitzat la figura del llop i s’han adonat que moltes vegades l’ésser humà esdevé el llop. Per això, ens serveixen una costella de xai i ens pregunten: qui és ara el llop i qui s’està menjant les cabretes? La resposta està clara, nosaltres.

Dues costelletes de xai lacades amb una salsa de nabius fermentats i, per sobre, una salsa de raves i iogurt i dent de lleó.

Servit sense coberts, els vaig demanar després de fer una primera mossegada tal com ells proposaven estirant la carn amb les dents, perquè em semblava massa “salvatge” i perquè percebia millor els gustos tallant amb forquilla i ganivet. Dues costelles especialment petites, devien ser d’un xai lletó d’uns 10 kg, també era de Nova Zelanda. La carn era rosadeta, tendra, sucosa, gens greixosa, molt neta, no llanejava ni xaiejava gens i els nabius eren molt suaus, gens dolços, la salsa amb el iogurt hi quedava bé, sense emmascarar el suau gust de xai.

LES POSTRES.

10. Olaf.

Semifreddo i una càlida abraçada.

Olaf és un ninot de neu, un personatge de Frozen, una princesa del regne del gel, produïda per Disney.

Normalment, no té sentit que el sol toqui el gel però en aquest cas, combinar el fred i la calor té sentit perquè l’Olaf el que vol és fondre’s entre una càlida abraçada.

En Tommaso explica que, des de l’inici de la industrialització, la temperatura mitjana global ha augmentat un 1,1ºC. A la terra, l’augment és d’1,6ºC i als oceans, de 0,9ºC. Un escalfament d’unes proporcions que no s’han produït mai en els últims 2.000 anys. Per això fa aquestes postres, centrades al voltant del concepte de l’escalfament global.

Un semifreddo: un gelat de llimona amb la forma del cap de l’Olaf; a la base, una pasta de cedre i tomí que pràcticament no vaig percebre; i, a taula, hi serveixen pel voltant, una salsa negra que anomenen “el petroli” i que està feta a base de plàtan, una mica de nabius vermells, regalèssia, Calvados, menta i un toc picant de peperoncino. Recomanen esperar un minut perquè es desfaci una mica.

La salsa negra de plàtan amb calvados estava servida calenta però es va refredar de seguida que es va barrejar amb el gelat. M’hagués agradat que la temperatura calenta s’hagués mantingut més estona. Tenia gust de plàtan sobremadurat, per aquestes notes de Bourbon quan ja està tan madur que està tou i marronós. La vaig trobar boníssima. El gelat de llimona va quedar desfet com un iogurt de llimona, era molt agradable, de gust molt suau i molt voluminós, semblava mantecat amb nata. Només em van sobrar els daus de llimona confitada.

Unes postres que, visualment, em van recordar el Black Benne & Blackcurrant que vaig menjar a l’Ikoyi el juny del 2018, unes postres a base de sèsam negre i groselles negres. Segurament, pel color negre de la salsa, un color poc habitual a la cuina (això que hi ha força ingredients negres com la tinta de calamar, el caviar, l’all negre, algunes llenties, les olives negres, alguna fruita com les móres o la grosella negra o la xocolata negra), i encara menys habitual a les postres. Però també pel color negre i la combinació amb un color més llampant, en el cas de l’Ikoyi amb aquell magenta i en el del Patrizia, amb aquest color groc. I, tot i que els ingredients no tinguessin res a veure, el fet que la salsa de plàtan no fos especialment dolça, la feia “salada” com la salsa de sèsam d’en Jeremy Chan combinada amb la textura sedosa-cremosa que tenien les salses totes dues postres de densitats també similars.

11. Biancanieve.

Torta di riso, torta di miele e egocentrismo.

Un plat basat en La Blancaneu i els set nans dels Germans Grimm o, més concretament, en el que la malvada madrastra li pregunta al seu mirall: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?

Ells porten la frase de la Blancaneu al món real, a la nostra societat, aplicant-la a un problema actual com és el social media i les xarxes socials, on l’estètica i la imatge són més importants que el contingut. 

Primer de tot, deixen un codi QR per a fer-se una selfie amb el nom Patrizia a la cara. 

El plat és un got llarg i opac, una representació del mirall que està feta a base d’una barreja entre un pastís de poma de l’àvia i una torta di riso modenese. Al fons, una poma al forn amb Alchermes (un licor típic de Florència a base d’un alcohol neutre infusionat amb canyella, vainilla, sucre, gerds, cardamom i la femella de l’insecte quermes o colorant vermell, carmesí, del que en deriva el nom); per sobre, un risotto dolç fet amb llet perfumada i Sassolino (un licor d’anís estrellat de Sassuolo, Mòdena); per sobre, una escuma de llet feta amb sifó i una làmina de poma feta amb les sobres de les pomes al forn amb Alchermes (per això és vermella), que deshidraten al forn perquè quedin com una cialda o hòstia i tallen amb la forma de floc de neu amb un tallador per a nens.

Em sap greu no recordar la temperatura del menjar, no sé si era fred o calent. Costava de menjar des del got de tub un pèl llarg i allà dins no lluïa. Una barreja d’arròs amb llet i pomes al forn deliciosa. Densitat i concentració de gust.

ELS PETITS FOURS.

12. Sbrisolona:

Com a tots els viatges, s’acaba tornant a casa. Per això, fan com en Hänsel i la Gretel dels germans Grimm, que deixaven molles de pa per saber trobar el camí de tornada, i ens ofereixen aquesta sbrisolona ben esmicolada i feta amb farina blanca i de blat de moro, mantega, ous, ametlles i aromatitzada amb un toc de pell de llimona.

Servida a sobre d’un pedestal efecte mirall preciós i sense cap més acompanyament, ni una crema de xocolata, ni un zabaione com fa l’Andrea Fenoglio del Sisi de Merano o amb el famós zabaglione e cotechino com la serveix en Massimo Bottura.

Excel·lent, cruixent i amb aquella frescor d'estar acabada de fer, del dia. Era tan bona que no calia ni sucar-la a un vi dolç o a una grappa. Menjada directament i amb les mans. I és que, quan l’elaboració és bona, no cal un seguit interminable de petits fours, simplement unes engrunes per a gaudir, repetir i allargar la sobretaula. No calien ni coberts!

...e vissero per sempre felici e contenti... forse...

...i van viure feliços per sempre... potser...

EL CAFÈ.

Com no podia ser d’una altra manera estant patrocinat per Lavazza, la carta compta amb una pàgina sencera dedicada al cafè.

Després de la seva experiència al Centre de Formació Lavazza, va triar el blend La Reserva ¡Terra! de Colòmbia, pel cafè i pel projecte de sostenibilitat humana i ambiental que hi ha al darrere. Explica que, després de provar aquest cafè amb diferents tipus d’extracció, el que més li va agradar va ser amb la Chemex perquè li trèia un gust de mango que era una bogeria.

Al Patrizia ofereix 3 tipus d’extracció (moka, chemex i espresso) perquè troba que el cafè canvia molt extret d’una manera o d’una altra, opinió que comparteixo amb ell. Li agrada servir-lo ell, interpretar el gust del client i fer ell el ritual de la Chemex, com si fos a mida pel client. Diu que, si el client té pressa, li fa un espresso; però que, si el client té temps, assaborir un moka o un chemex és l’ideal. 

Creu que el cafè és l’últim glop que fas al restaurant (jo dic: també pot ser el vi o l’aigua, no?) i que el client s’ha d’emportar un bon gust. Així que, juntament amb el cafè, també donen una xocolata creada pel xocolater Marco Colzani (de Carate Brianza, a la província de Monza i Brianza, a la regió de Llombardia) qui, després de provar el cafè, va crear aquesta xocolata que recorda el sabor de fruites exòtiques de la Reserva de ¡Tierra! Colòmbia i que és un 78% de xocolata negra Santo Tomé.

LA CUINA I LES CONCLUSIONS.

ELS PREJUDICIS.

De seguida que vaig sentir a parlar d’en Tommaso Zoboli, em va cridar l’atenció. Tot i així, m’imagino que com molta altra gent, tenia certs prejudicis i trobava arriscat fer tot un viatge per a conèixer-lo. Em temia el pitjor, em pensava que podia ser un noi massa jove per oferir una cuina suficientment sòlida; que, havent treballat per en Massimo Bottura, faria una cuina “química” (com si la cuina tradicional no fos química també, però ja ens entenem), internacionalment “amichelinitzada” i globalitzada, amb ínfules, amb més posada en escena que contingut, que ens intentaria fer passar per cuina d’autor i d’avantguarda tècniques i conceptes de fa 20 o 30 anys, que oferiria les idees més caricaturitzades de la cuina bulliniana, que copiaria o seguiria el pitjor de la cuina molecular i de la cuina espectacle… A més, havia vist que oferia plats amb impressió 3D, estava patrocinat per Lavazza i ja tenia un documental abans d’obrir el restaurant… Ho tenia tot perquè no m’agradés.

No deixa de ser curiós que la llibertat bulliniana, que va suposar l’alliberació de la rigidesa de la tradició i l’obertura d’un espai il·limitat per a la creativitat, s’hagi convertit en una estructura, un procés i un format que ha acabat encorsatant i limitant la creativitat de tants i tants cuiners. 

Tot i així, li veia algun intangible que no em feia descartar-lo i tenia molta curiositat per veure com cuinava exactament. Així que, només havent vist el que estava oferint al primer menú, vaig voler fer-li un vot de confiança. Al final, sempre m’ha agradat i intrigat saber què fan, com cuinen i què pensa la nova fornada de joves cuiners, un cuiner 8 anys més jove que jo.

Em poso a la seva pell i penso en com m’ho faria com a cuinera per cridar l’atenció en un sector amb tanta oferta, tan variada i amb una competència tan forta amb la que sovint no t’hi pots ni comparar però amb la que, al final, acabes “competint”. Em poso a mi mateixa d’exemple, tal com funciona el món avui en dia, hagués viatjat fins a Mòdena per a conèixer-lo si no m’hagués cridat l’atenció a través dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, premis, documentals, patrocinis, posant-se al costat d’autoritats gastronòmiques com en Ferran Adrià i en Massimo Bottura, fent impressions 3D, amb un discurs holístic, etc.? De cérvols ben cuits i de pasta amb formatge i beixamel molt ben executades en fan a molts llocs entre el Maresme i Mòdena, com distingir-se de la resta?

En Neichel ja ho deia, "a la cuina s’ha de ser diferent, únic, perquè ningú fa quilòmetres per a menjar el mateix que pot menjar al seu poble".

EL QUE EM VAIG TROBAR

A NIVELL ORGANOLÈPTIC, és una cuina molt amable, amb una calidesa aportada per elaboracions amb mantega, crema de llet, formatges, beixamel… a base de gustos propers (sense estridències) i gustos coneguts, una cuina molt ben elaborada amb tècniques molt tradicionals i sense aparells de cuina d’avantguarda. De fet, la cuina és especialment petita, compta amb 2 fogons de gas (que utilitzen sobretot per a la producció de fons), 4 d’inducció, 1 forn, 2 fregidores, 1 màquina d’envasar al buit, una mica de magatzem i para de comptar. Estava il·lusionat perquè estava a punt de rebre una robata de Rizzoli. Una cuina que destaca tant a nivell visual, amb una estètica està molt treballada, amb plats que s’identifiquen fàcilment amb el Patrizia, fet que trobo molt difícil d’aconseguir, i més tenint en compte que acaba d’obrir. Però una cuina que també destaca per la bona execució i em repeteixo perquè hi vull posar especial èmfasi, una execució que és molt seriosa, totes les tècniques i elaboracions estan molt ben fetes; i és després, amb la posada en escena, que les vesteixen de fantasia.

A NIVELL DE PRODUCTE, no mencionen especialment l’origen dels ingredients ni tenen un discurs de km0, recordem que el cérvol i el xai eren de Nova Zelanda. En canvi, de manera contradictòria, sí que fa referència a l’escalfament global i el problema del canvi climàtic. Això sí, en el seu discurs sempre hi ha apareix la cuina tradicional, el receptari local, la seva estimada Mòdena i tota la regió de l’Emilia-Romagna. Per això, les combinacions d’ingredients són habituals i conegudes. No va servir ni peix ni marisc. Després, preguntant-li el perquè, em va dir que era perquè no quedaven bé a cap conte, però no perquè estigui tancat a aquests productes. Em quedo amb ganes de veure com cuina i com es mou en aquests registres.

Un menú amb una estructura molt clàssica (2 plats amb més presència de vegetals, 2 plats amb pasta, 2 plats de carn, 2 postres) i de bones racions: 8 plats en 12 pases em sembla una quantitat i una varietat suficient per a poder gaudir menjant i, a la vegada, prou llarg per a poder provar una bona selecció de plats sense allargar-se amb menús interminables de 35 o 40 elaboracions. Potser els tempos de servei són un pèl massa espaiats. És entretingut veure’ls emplatar, però hi ha massa espera entre plat i plat i alguns acaben arribant refredats.

En Tommaso diu que el primer menú era més tradicional (renovat però tradicional) i que el segon és un menú molt diferent del primer, amb més creativitat en l’emplatament. Sense haver menjat el primer i només havent-lo vist en fotografies, no ho acabo de veure, el primer em semblava molt modern, modern en el sentit Massimo Bottura. Li comento que no hi acabo de veure el fil conductor, que semblen dos menús de dues persones diferents amb dos estils completament diferents. Em diu que és així, que cuinen en funció del moment: el primer menú era el de l’obertura, un moment de por i d’incertesa en el que necessitava sentir-se còmode i segur i cuinar quelcom confortable; i que amb el segon menú ja tenen ganes de provar coses diferents. Li agrada el fet de girar pàgina cada 4 mesos, fer net i començar de nou, eliminant tot l’anterior i oferint noves idees. Trobo que així no tindrà mai un plat icònic i representatiu de casa seva, però d’altra banda, viurà el moment, el dia a dia. D’entrada em sembla un repte arriscat. Veurem quant de temps es pot aguantar aquest ritme… També és veritat que, tornant a Bottura, un plat icònic seu és l’ "Ooops I dropped the lemon tart”, un plat de fa 20 anys i que segueix oferint el 2024, quan poc té a veure amb el pensament actual d’en Bottura. Vist així, no em sembla tan equivocat no parar de renovar-se; però potser l’equilibri està en renovar els plats però no l’essència. Em repeteixo, està per veure com ho va portant a terme tot plegat.

També trobo que és important valorar el món virtual del Patrizia, molt més treballat que a la gran majoria de restaurants, sobretot pel que fa a l’ús de les noves tecnologies. Tot i que tampoc van millorar la meva estada i estigui totalment en contra de menjar amb el mòbil a prop, tampoc la van empitjorar. Simplement, hi ha moments en els que s’interacciona amb el mòbil, no només amb codis QR enllaçant a la seva web o a la carta de vins, sinó també a la seva música a l’Spotify o fent-te una selfie en la que posa Patrizia a la foto per a les postres del “mirallet, mirallet”. També és veritat que encara podria aplicar moltes més noves tecnologies i ser més modern en aquest aspecte, però tampoc sé si és el que busca. És curiós que la música no se sentís gaire, perquè, en principi, està pensada especialment per a l’experiència.

També porten una molt bona comunicació, molt activa i personal, a través de les seves xarxes socials, la seva web, als mitjans de comunicació i durant l’estada al restaurant. Tots els detalls, no només de cuina sinó de tot el que engloba el negoci de la restauració, estan pensats, ben treballats i tinguts en compte i es nota que han estat reflexionats per en Tommaso. Una imatge, una estètica, un discurs, una cuina, una posada en escena, un acolliment… però també la formació i el lideratge d’un equip i un pla de negoci, elements tant o més importants que la cuina quan emprens un projecte propi.

A NIVELL DE RELAT i/o COM EN TOMMASO UTILITZA LA INSPIRACIÓ EN ELEMENTS NO CULINARIS COM A PUNT DE PARTIDA EN EL PROCÉS CREATIU DELS SEUS PLATS.

Finalment, tot i que aquest segon menú del Patrizia fos clarament tradicional, trobo indispensable parlar sobre com en Tommaso utilitza la inspiració en el procés creatiu d’un plat. Per això, em vaig embolicar a indagar sobre aquesta qüestió i sobre la creativitat a la cuina, sortint-ne tot un assaig que he considerat més adequat alleugerir d’aquesta crònica, publicar-lo a part i titular-lo “La inspiració en elements no culinaris com a punt de partida en el procés creatiu” i que és més o menys necessari llegir per a conèixer la meva opinió prèvia i a posterior i també per a entendre la cuina del Patrizia i situar-la o calibrar-la, sempre dins les cuines que conec i amb la relativa experiència que tinc. A l’assaig, primerament, intento definir el concepte i, a continuació, faig repàs de diferents plats, menús i cuiners a través d’exemples, comparant-ne alguns, i intentant arribar a alguna conclusió per fer petits passos en la construcció d’una opinió més sòlida d’un tema tant de moda com la creativitat i el procés creatiu.

Sempre havia sigut bastant reticent a aquest tipus de creativitat, arribant a fer-ne mofa i tot. Després d’haver fet aquest repàs i de reflexionar sobre si és tant mala idea o no, em vaig adonar que cuiners que valoro, tenen tant o més relat i es basen tant o més en aquest recurs com altres cuines que no m’agraden tant ni sé apreciar.

M’agrada pensar que la imaginació i la creativitat no tenen límits. Sóc partidària de deixar fer, de no capar ni privar de llibertat. El fet en sí de fer un menú basat en contes no em sembla tant escabellat ni mancat de lògica, perquè la veritat és que els contes estan plens de referències gastronòmiques, d’ingredients, de receptes i d’utensilis i trobo que també es podrien lligar fent un menú en aquest sentit. Com sempre, l’important és el com i amb quins altres elements més s’enriqueix la idea i es presenta el plat final.

Per una banda, al Patrizia trobem un menú inspirat en contes però, a la vegada, una cuina tradicional i figurativa, una combinació que trobo poc habitual, sembla que aquest recurs sempre quedi més reservat per a la cuina abstracta, tecno-emocional o per a restaurants que utilitzen tècniques culinàries més avantguardistes. Si més no, m’ha costat trobar-ne exemples.

També, trobo que els plats estan prou ben duts a terme, ben aconseguits i ben relacionats amb la faula. Sabent que la temàtica són els contes, és fàcil, a nivell visual, veient únicament el plat i sense haver-ne escoltat l’explicació ni haver-lo menjat, identificar el conte que volia representar. Fos per la vaixella (com en el cas del gripau i la possió màgica, el barret de cuiner i la plantilla de la rata per a Ratatuille), per l’attrezzo (com en el cas del barret de cuiner per a Ratatuille, del guant de llop per a “el llop i les 7 cabretes” o el cap que sembla un Plensa per a parlar de la salut mental), pels ingredients utilitzats (com en el cas dels espaguetis d’or per a simular la cabellera de la donzella Rapunzel o el cérvol per en Bambi) o per l’emplatat i la manera de disposar els ingredients i les elaboracions al plat (com en el cas, una vegada més, dels espaguetis d’or, o en el cas de la rosette modenese i la sbrisolona), doncs, fos per la vaixella, per l’atrezzo, pels ingredients utilitzats o per l’emplatat, el cas és que la majoria de plats estaven ben representats. Només hi ha dos casos en els que la relació del conte amb el plat costa més d’identificar, com en el cas de la família Pavironica, representada com un Carnaval a Mòdena vist des de la visió d’un bambino modenese, on la dificultat també ve predeterminada per la dificultat de representar una idea més abstracta i predeterminada pel coneixement i la memòria del comensal (si no conec la tradició local, no puc ser capaç d’identificar-la al plat) o com en el cas de les postres Olaf de Frozen, en la que la idea del desglaçament tarda més a copsar-se perquè s’ha de fondre el gelat i també requereix menjar-lo per notar el fred-calent. Però el cas és que, en cap moment, vaig pensar que la relació del conte amb el plat estigués agafada amb pinces.

A més, en el relat i les explicacions del plat no només parla dels contes, sinó que, a través d’ells, també vol transmetre una lliçó moral, uns valors i una manera de pensar, posar en valor les tradicions culturals, fer crítica, ajudar a fer reflexionar, a prendre consciència i compartir inquietuds i temes d’actualitat. 

A través dels contes, toca temes tant diversos com: la sequera, la crisi climàtica, el canvi climàtic, l’escalfament global i el desglaçament; la fam, la pobresa i la misèria; la pèrdua del receptari i les tradicions locals i tradicionals; les dificultats de la vida com l’explotació laboral, els traumes familiars, la salut mental; l’impacte de les xarxes socials pel que fa a l’estètica i la imatge, on són valors més importants que el contingut i el coneixement; la deferència entre la realitat i la ficció, la veritat i la mentida; l’evasió de la realitat i la dependència de la imaginació i les drogues; parla de la maldat de l’ésser humà, de viure la vida, d’actuar sense ressentiments, del verdader amor, de trobar algú que ens guïi i dels petits gestos que cadascú pot fer per a millorar el món.

Però que en cap moment el relat queda exagerat ni es fa pesat. De fet, hi ha un relat i unes explicacions del plat molt més evidents, llargues, feixugues, amb cert aire postís, poc coherents i sovint innecessàries a restaurants com l’Aponiente, el Lú Cocina y Alma o el Voro, per exemple, que no pas al Patrizia.

Tot i així, situaria el Patrizia al segon nivell d’una hipotètica escala qualitativa de la creativitat, és a dir, no reprodueix literalment receptes ja existents, però sí que les recrea intentant aportar la seva empremta personal canviant algun ingredient o alguna tècnica. Trobo que encara no està a un tercer nivell ni molt menys a un quart perquè no vaig percebre una reflexió sobre la cuina, ni la voluntat de crear un receptari nou i propi sense referències existents, ni molt menys de crear tècniques ni conceptes nous. Desconeixent si aquest és l’objectiu d’en Tommaso, tampoc diria que ara mateix tingui aquestes pretensions.

Un altre punt positiu del restaurant és que no tens la sensació d’estar a un parc temàtic. En aquest sentit, vaig tenir més aquesta sensació al Paul Bocuse (el 2020, després de la seva mort, amb en Christophe Muller) que al Patrizia. 

En Tommaso i tot l’equip del Patrizia són uns nois que cauen bé, generosos, amables, oberts, amb qualitat humana, a qui se’ls veuen bones intencions i que, al final, només pretenen fer passar una estona agradable al client, cuinar coses bones i viure feliços. En cap moment menciona que el seu objectiu sigui aconseguir estrelles ni arribar enlloc. Trobo que se saben moure d’una manera molt natural, sense generar repel·lència ni rebuig, transmetent credibilitat entre tota l’esponsorització (Perrier, Tuorlo, Lavazza, etc.).

De la mateixa manera que la proposta del Clandestí d’en Pau Navarro, la del Patrizia també pot ser molt criticable. Però trobo que totes dues són molt personals i, com que al final hi menges de meravella i el cuiner transmet una base sòlida de cuina, no em desagraden, sinó tot el contrari, les aplaudeixo.

En Tommaso, a través del seu Patrizia i amb l’ajuda del seu equip, m’ha ensenyat cultura culinària modenesa i de tota la regió de l’Emilia; m’ha donat a conèixer algun producte i algun productor de la zona; va cuinar uns plats deliciosos molt ben executats i, a més, em van fer passar una bona estona ben distreta i immersa en un món màgic de fantasia que, com els contes, pot servir tant per entretenir com per a transmetre un ensenyament moral. 

25, 23, 19 anys són molt pocs anys, molt poques primaveres per haver tocat una varietat de productes àmplia, molt pocs hiverns per haver visitat productors, molts pocs estius per haver-se pogut equivocar i rectificar, molt poques tardors per haver pogut menjar, llegir i viatjar. Quan en Bottura va obrir la Trattoria Dal Campazzo no oferia pas els 6 tortellini en fila! 

Acaben d’obrir, tot just feia 4 mesos quan hi vaig anar i, de moment, trobo que ja han demostrat fer-ho molt bé. Venint de cuines com les que ve, d’en Massimo Bottura i d’en Niederkofler, i tenint l’edat que té, ja em sembla molt que, en el seu projecte vital, no s’hagi proposat recrear sense solta ni volta els somnis d’altres, ni a copiar fórmules aparentment exitoses, ni s’hagi posat a oferir sense cap mena de sentit coccions amb flambadou, bidons de nitrogen líquid o peixos madurats, ni s’hagi dedicat a fer conserves i begudes sense alcohol amb flor de saüc o pino mugo de Mòdena o a inocular penicillum roqueforti a tort i a dret.

El temps, la pràctica, la vida, l’economia, la sort, etc., ja diran si acaba transformant les seves idees amb més solidesa i maduresa, si evoluciona cap a un estil de cuina o cap a un altre. Deixem-lo fer. De moment, ja ha sigut capaç de plasmar moltes idees al plat, oferir un restaurant ben diferent i personal (em costa pensar en un restaurant similar), carregant de sentit la proposta i tenint un mínim de coherència i un cert sentit del bon gust.

Així que, em trec el barret, chapeau!

Ja tinc curiositat per veure com serà el següent menú, que, amb confiança, m’avança que anirà sobre “la bellesa del Mediterrani”. Tinc ganes de seguir els seus passos i m’interessa veure cap a on deriva tot plegat.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[laopiniononline]

Campaña solidaria post incendio: Escuela Popular de Artes solicita donaciones para centro de acopio y olla común

Nueva publicación en https://ct2.cl/gH

Campaña solidaria post incendio: Escuela Popular de Artes solicita donaciones para centro de acopio y olla común

Tras realizar un catastro en el sector afectado por el incendio de febrero pasado, la Escuela Popular de Artes (EPA) de Viña del Mar determinó qué insumos son de primera necesidad para los vecinos, destacando alimentos, ropa y útiles de aseo.

Las donaciones de la comunidad han permitido desde febrero pasado crear y mantener en el tiempo la olla común que funciona en dependencias de la Escuela Popular de Artes (EPA) de Viña del Mar, en el sector de Villa Independencia. Pero hoy en día los insumos son escasos, por lo mismo desde este establecimiento educativo están solicitando más ayuda, considerando que las necesidades sociales producto de la tragedia siguen presentes.

La directora ejecutiva de la EPA, Lidia Meneses, informó que, hasta la fecha, junto con la entrega de canastas de aseo y comida, la olla común de la escuela artística viñamarina ha funcionado constantemente, repartiendo un promedio de 250 almuerzos diarios. “Es muy importante que la catástrofe acontecida en febrero pasado no quede en el olvido, ya que son cientos de familias las que necesitan ayuda, sobre todo en este invierno”, expresó la directiva.

En esa línea, la Escuela Popular de Artes, que también ha funcionado como centro de acopio, hizo un catastro de la zona para saber qué insumos son de primera necesidad, destacando alimentación, ropa y útiles de aseo.

En detalle, desde la comunidad de la Villa Independencia se está solicitando jabón, toallas húmedas, pasta de dientes, shampoo, acondicionador, papel higiénico, ropa interior para mujer y hombres, cloro, toalla nova, bolsas de basura, detergente, lavaloza, pañales, sabanillas, apósitos, pañales, chaquetas, zapatos, frazadas, sábanas, parkas, polerones, camisetas, zapatos para hombres y mujeres adultos, niños y niñas, además de alimentos como aceite, fideos, arroz, jurel, azúcar, té, café y leche en polvo.

Las donaciones se están recibiendo en la misma Escuela Popular de Artes, ubicada en calle Gabriela Mistral 320, Villa Independencia, en Viña del Mar. Quienes no puedan trasladarse de forma presencial, pueden coordinar la entrega de esta ayuda enviando un correo a Lidia Meneses al email lidia.meneses@escuelapopulardeartes.cl, llamando al teléfono fijo 322843579, por medio del Whatsapp +569 91388020 o escribiendo al Instagram @crearte_epa.

Campaña solidaria EPA, informe abril 2024: (video en Youtube):

Instagram EPA: 

https://www.instagram.com/crearte_epa

[dondeveralaveslaspalmas]

¿Cuál es la diferencia entre la cultura de Corea del Sur y Marruecos?

🎰🎲✨ ¡Obtén 500 euros y 200 giros gratis para jugar juegos de casino con solo un clic! ✨🎲🎰

¿Cuál es la diferencia entre la cultura de Corea del Sur y Marruecos?

Tradiciones coreanas

Las tradiciones coreanas son parte fundamental de la rica cultura de Corea del Sur. Estas costumbres milenarias han sido transmitidas de generación en generación, creando un legado cultural único en el mundo. A través de estas tradiciones, se puede apreciar la forma en que los coreanos valoran su historia, su familia y su identidad nacional.

Una de las tradiciones más importantes en Corea del Sur es el Chuseok, también conocido como el Día de Acción de Gracias coreano. Durante esta festividad, las familias se reúnen para honrar a sus ancestros, agradecer por las cosechas y compartir comidas tradicionales como el songpyeon, un tipo de pastel de arroz relleno. Esta celebración refleja la importancia que los coreanos dan a la unidad familiar y al respeto por sus raíces.

Otra tradición popular en Corea del Sur es el Hanbok, el traje tradicional coreano. El Hanbok se usa en ocasiones especiales como bodas, festivales y ceremonias tradicionales. Este hermoso traje multicolor refleja la elegancia y la belleza de la cultura coreana, con diseños que varían según la edad y el estatus social de la persona que lo lleva.

En resumen, las tradiciones coreanas son un tesoro cultural que ha perdurado a lo largo de los años, enriqueciendo la vida de los coreanos y sirviendo como una ventana a su historia y valores más profundos.

Alimentación en Corea del Sur

La alimentación en Corea del Sur es una parte fundamental de su cultura y estilo de vida. Con una rica tradición culinaria que abarca siglos, la comida surcoreana es conocida por su variedad de sabores, ingredientes frescos y técnicas de cocina únicas.

Uno de los aspectos más destacados de la alimentación en Corea del Sur es la importancia de la comida en la vida diaria. Las comidas suelen ser una ocasión para reunirse con familiares y amigos, y se considera un acto de amor y cuidado cocinar para los demás. La comida es vista como una forma de fortalecer los lazos sociales y compartir momentos de alegría.

La dieta tradicional surcoreana se basa en gran medida en arroz, verduras, pescado y carne, con una amplia variedad de platos acompañantes conocidos como banchan. Estos banchan pueden incluir kimchi (repollo fermentado picante), namul (verduras salteadas) y jangajji (vegetales encurtidos).

Uno de los platos más emblemáticos de Corea del Sur es el bulgogi, carne de res marinada y asada a la parrilla, que se sirve con arroz y banchan. Otro plato popular es el bibimbap, una colorida mezcla de arroz, verduras, carne, huevo y gochujang (pasta de chile fermentado).

Además de su deliciosa comida tradicional, Corea del Sur también ha adoptado una variedad de alimentos internacionales, lo que ha llevado a una fusión culinaria única. Los restaurantes de comida rápida occidental, los cafés de estilo europeo y los establecimientos de comida callejera ofrecen una amplia gama de opciones para satisfacer todos los gustos.

En resumen, la alimentación en Corea del Sur es una experiencia vibrante y diversa que refleja la rica historia y la cultura dinámica del país. Desde platos tradicionales hasta creaciones modernas, la comida surcoreana continúa deleitando y sorprendiendo a los comensales de todo el mundo.

Costumbres marroquíes

Las costumbres marroquíes son ricas y variadas, reflejando la diversidad cultural que caracteriza a Marruecos. Una de las costumbres más arraigadas en la sociedad marroquí es la importancia de la hospitalidad. Los marroquíes suelen recibir a sus invitados con gran calidez y generosidad, ofreciéndoles té de menta y dulces como muestra de hospitalidad.

Otra costumbre destacada es el ritual del té, que va más allá de ser una simple bebida. Preparar y servir el té es todo un arte en Marruecos, y se considera una muestra de afecto y cortesía ofrecer té a los invitados. Este gesto es símbolo de hospitalidad y amistad en la cultura marroquí.

Además, la cocina marroquí es conocida por su exquisitez y variedad de sabores. Los platos típicos como el cuscús, el tagine y los dulces a base de miel y frutos secos son parte esencial de la cultura culinaria marroquí, y reflejan la influencia de las diferentes culturas que han pasado por el país a lo largo de la historia.

En cuanto a las celebraciones, el Eid al-Adha y el Ramadan son festividades importantes en Marruecos, donde las familias se reúnen para compartir comidas tradicionales y celebrar juntos. Durante el Ramadan, los musulmanes ayunan durante el día y rompen el ayuno al caer la noche con una comida especial llamada Iftar.

En resumen, las costumbres marroquíes son un reflejo de la rica historia y diversidad cultural de Marruecos, donde la hospitalidad, la comida y las celebraciones ocupan un lugar central en la vida cotidiana de sus habitantes.

Vestimenta típica de Marruecos

La vestimenta típica de Marruecos es conocida por su rica historia y sus vibrantes colores. Una prenda tradicional icónica en Marruecos es la djellaba, una túnica larga con capucha que los hombres suelen llevar. Esta prenda no solo ofrece comodidad, sino que también refleja la identidad cultural del país.

Otra prenda tradicional es el caftán, una túnica larga y holgada que las mujeres suelen llevar en ocasiones especiales como bodas o celebraciones. Los caftanes suelen estar decorados con intrincados bordados y telas lujosas, lo que los convierte en piezas elegantes y sofisticadas.

Los tejidos utilizados en la vestimenta tradicional marroquí son de alta calidad y a menudo se decoran con patrones geométricos o florales. Los colores vivos como el azul, el verde, el rojo y el amarillo son comunes en la ropa tradicional, lo que refleja la rica paleta de colores que se encuentra en la artesanía marroquí.

Además de la djellaba y el caftán, los hombres suelen llevar un chilaba, una túnica larga sin capucha que se complementa con un gorro llamado tarbush. Las mujeres también suelen complementar sus caftanes con accesorios como el henné en las manos, pendientes de plata y elaborados peinados.

En resumen, la vestimenta típica de Marruecos es una expresión de la rica historia y la identidad cultural del país, caracterizada por sus colores vibrantes, tejidos de calidad y detalles intrincados que la hacen única y distintiva en el mundo de la moda.

Festividades locales en Corea y Marruecos

Las festividades locales son una parte importante de la cultura en diferentes países alrededor del mundo. En Corea y Marruecos, existen celebraciones únicas que reflejan la tradición y la historia de cada lugar.

En Corea, una de las festividades más destacadas es el Seollal, el Año Nuevo Lunar. Durante esta celebración, las familias se reúnen para dar la bienvenida al nuevo año con rituales tradicionales, comida especial y vestimenta tradicional. También se realizan ceremonias de homenaje a los ancestros, transmitiendo así el respeto por las generaciones pasadas.

Por otro lado, en Marruecos, el Eid al-Fitr es una festividad importante que marca el final del mes sagrado del Ramadán. Durante este período, las familias se reúnen para compartir comidas festivas, intercambiar regalos y participar en oraciones especiales. Se trata de un momento de alegría y gratitud, en el que se refuerzan los lazos familiares y comunitarios.

Tanto en Corea como en Marruecos, las festividades locales son una oportunidad para celebrar la identidad cultural y fortalecer los vínculos familiares y sociales. Estas celebraciones no solo son ocasiones para la diversión y la alegría, sino también para preservar y transmitir las tradiciones a las generaciones futuras. ¡Qué hermoso es poder compartir y celebrar la riqueza cultural de estos maravillosos países!

[lichimochi]

# Dieta de definición muscular para una semana completa

## Lunes

Desayuno: Tortilla de 4 claras y 1 yema con 100 g de avena y 10 g de almendras. Un café solo o con leche desnatada.

Media mañana: 150 g de pechuga de pavo con 2 rebanadas de pan integral. Una pieza de fruta.

Comida: 200 g de ternera magra a la plancha con 150 g de arroz integral y ensalada verde aliñada con aceite de oliva y vinagre. Un yogur desnatado.

Merienda: Batido de proteínas con 250 ml de leche desnatada y una cucharada de cacao puro. 20 g de nueces.

Cena: 200 g de salmón al horno con 200 g de brócoli al vapor y 100 g de queso fresco 0%. Una infusión de té verde.

## Martes

Desayuno: 250 g de queso fresco 0% con 50 g de muesli y 10 g de pasas. Un zumo de naranja natural.

Media mañana: 150 g de atún al natural con 2 rebanadas de pan integral. Una pieza de fruta.

Comida: 200 g de pollo a la plancha con 150 g de pasta integral y salsa de tomate natural. Un yogur desnatado.

Merienda: Batido de proteínas con 250 ml de leche desnatada y una cucharada de miel. 20 g de pistachos.

Cena: 200 g de merluza a la plancha con 200 g de espinacas salteadas con ajo y 100 g de queso fresco 0%. Una infusión de té verde.

## Miércoles

Desayuno: 4 huevos revueltos con 100 g de jamón serrano y 10 g de semillas de chía. Un café solo o con leche desnatada.

Media mañana: 150 g de pechuga de pavo con 2 rebanadas de pan integral. Una pieza de fruta.

Comida: 200 g de cerdo magro a la plancha con 150 g de patata cocida y ensalada verde aliñada con aceite de oliva y vinagre. Un yogur desnatado.

Merienda: Batido de proteínas con 250 ml de leche desnatada y una cucharada de mermelada sin azúcar. 20 g de anacardos.

Cena: 200 g de trucha al horno con 200 g de judías verdes hervidas y 100 g de queso fresco 0%. Una infusión de té verde.

## Jueves

Desayuno: 250 g de queso fresco 0% con 50 g de copos de maíz y 10 g de arándanos. Un vaso de leche desnatada.

Media mañana: 150 g de atún al natural con 2 rebanadas de pan integral. Una pieza de fruta.

Comida: 200 g de pavo a la plancha con 150 g de cous cous y salsa de yogur. Un yogur desnatado.

Merienda: Batido de proteínas con 250 ml de leche desnatada y una cucharada de crema de cacahuete. 20 g de avellanas.

Cena: 200 g de bacalao al horno con 200 g de coliflor gratinada con queso light y 100 g de queso fresco 0%. Una infusión de té verde.

## Viernes

Desayuno: Tortilla de 4 claras y 1 yema con 100 g de pan integral y 10 g de mantequilla. Un café solo o con leche desnatada.

Media mañana: 150 g de pechuga de pavo con 2 rebanadas de pan integral. Una pieza de fruta.

Comida: 200 g de ternera magra a la plancha con 150 g de quinoa y ensalada verde aliñada con aceite de oliva y vinagre. Un yogur desnatado.

Merienda: Batido de proteínas con 250 ml de leche desnatada y una cucharada de coco rallado. 20 g de almendras.

Cena: 200 g de salmón al horno con 200 g de champiñones salteados con ajo y perejil y 100 g de queso fresco 0%. Una infusión de té verde.

## Sábado

Desayuno: 250 g de queso fresco 0% con 50 g de granola y 10 g de miel. Un zumo de pomelo natural.

Media mañana: 150 g de atún al natural con 2 rebanadas de pan integral. Una pieza de fruta.

Comida: 200 g de pollo a la plancha con 150 g de arroz basmati y salsa de curry. Un yogur desnatado.

Merienda: Batido de proteínas con 250 ml de leche desnatada y una cucharada de canela. 20 g de nueces.

Cena: 200 g de merluza a la plancha con 200 g de ensalada de tomate, pepino y cebolla aliñada con aceite de oliva y vinagre y 100 g de queso fresco 0%. Una infusión de té verde.

## Domingo

Desayuno: 4 huevos revueltos con 100 g de salmón ahumado y 10 g de semillas de lino. Un café solo o con leche desnatada.

Media mañana: 150 g de pechuga de pavo con 2 rebanadas de pan integral. Una pieza de fr

[tietarteve]

Encuentra tus 𝗽𝗿𝗼𝗱𝘂𝗰𝘁𝗼𝘀 𝗮 𝗴𝗿𝗮𝗻𝗲𝗹 𝗲𝗻 𝗚𝗥𝗔𝗡𝗘𝗟𝗘𝗗𝗔 𝗱𝗲 #𝗖𝗮𝗻𝗱𝗲𝗹𝗲𝗱𝗮, productos que se venden sin envasar y se pueden comprar en la cantidad que el cliente desee.

Con gran variedad de especias, legumbres, frutos secos, cereales, semillas, arroces, pasta, frutas deshidratadas, infusiones, tés y cafés.

[jardineriaon]

Conoce las flores nacionales de Reino Unido

Reino Unido es mucho más que la Torre de Londres, el té con pastas de las cinco  o el Big... http://dlvr.it/T2NH0C

[amateurchefstuff]

Quiche de porros, tomàquet i bacon

INGREDIENTS: 1 full de pasta fullada, quebrada (del tipus que no puja quan el cous… Mercadona en té) 1 porro (dels de menjar) 1 paquet de tomàquets xerri 1 paquet i mig (o una mica menys) de formatge estil Filadèlfia 1 paquet de formatge ratllat estil Gruyere 3 ous 1 cullerada de farina 1 cullerada de llevat 1 got, no plé fins dalt, de llet 1 paquet de retalls de bacon Sal, pebre, sucre i…

[astronautadelunares96]

La navidad tiene otro sabor

Algo no tiene sentido,ya las luces no brillan como antes,ni el rojo es tan intenso como antes. Las canciones no resuenan de la misma forma y al colocar la estrella ya no me invade la felicidad que en su momento me invadía.

8 de diciembre se pone el arbolito, pero el viernes anterior a esa fecha es día de compras navideñas,que significa eso? Que ese día compramos cosas nuevas,luces decoración, regalos ,todo para las fiestas

El 8 a la mañana nos levantamos desayunamos panqueques con café o té y cuando todos estemos listos cada quien saca una caja del cuarto del altillo,cada quien tiene una función, armar los arboles(siempre tuvimos 4) armar el pesebre(era gigante cn luces y todo) decorar el patio y las luces.

Mientras decoramos ponemos música, y para almorzar unas pastas caseras y nuestra película favorita (El grich,una navidad de locos) ,al terminar una siesta y después se sigue hasta terminar la casa.Para terminar la estrella de cada árbol se colocaba por el dueño del árbol ,un momento bastante especial porq veías tu árbol finalizado y determinabas donde iba a ir (todos los años elegimos lugares diferentes)

Una semana antes de la navidad jugar al juego de las manzanas que consiste en:

en una caja había 12 manzanas color rojo terciopeladas y una sola color dorada, alguien se encargaba de esconderlas por toda la casa y el resto tenia q encontrarlas,el punto era q la cantidad se encontrara era la cantidad de regalos q podías pedir ,y el q se encontraba la manzana dorada podía pedir cualquier cosa sea 8 kilos de helado,algo muy caro ,no importaba.la logica era q te pelearas por la manzana dorada pero a nuestro parecer era mejor tener más regalos q uno caro ajajaja.

Y también se hacían las bromas prenavidad o como le decía mi viejo" bromas de papa noel" se hacían bromas mutuas durante días y la onda era no enojarse porq"papa noel va a ver q no fuiste bueno " era ver quien aguantaba más sin enojarse

El día de Navidad a la mañana se coloca un moño chiquito en la mesa del comedor y cualquiera en cualquier momento del día podía agarrarlo y ponerlo abajo de una silla ,sin que el resto se diera cuenta, el q se sentaba en esa silla obtenía un regalo random(q por lo general era plata) o un sombrero raro

La cena eran pastas caseras,de entrada alguna carne,y de postre tiramisú o mousse de chocolate.

Antes de los regalos cada quien prende una vela y pide en voz alta por algo q quiera para el año q viene.

Y finalmente los regalos,mientras se habrían los regalos todos intentábamos adivinar q era asiq la regla era envolverlos demasiado o cn formas raras para q no se sepa q era.

Así eran mis fiestas cuando estabas, alegres,llenas de vida ,color y juegos.

Hoy ya hace años que no estas y cada vez siento más tu falta.Extraño las costumbres, los juegos,las risas, la forma de ver las fiestas q solo nosotros teníamos.

No encuentro a nadie q viva las fiestas como la vivíamos nosotros y eso me hace sentir un poco solitaria en este mundo,trato de seguir adelante, de continuar cn algunas tradiciones pero cada vez q prendo una luz,que coloco una estrella me recuerda lo sola q estoy y me invade una tristeza, y se que no estoy sola porq tengo muchos amigos y gente q me quiere

Pero siento esta soledad de familia,sabes?

De esa de sentir que nadie va a entender eso porq es algo íntimo q solo tu familia puede entender.

Ahora las fiestas tienen otro sabor,más amargo y no tan dulce como solía ser.Pero espero que algún día es tristeza pase y vuelva a ser brillante y alegre como lo recuerdo.

Si hoy encontrara mi manzana dorada pediría que vuelvas solo por un día aunque sea a decorar el árbol juntos.

Te extraño una eternidad.